Mails per a Hipàtia

Marxàvem al migdia en direcció a Seül, a visitar la meua menuda que hi estudia. Vam arribar ben d’hora, vam facturar les maletes, vam esmorzar, passar el control de passaports i fer tot el que se suposa que has de fer quan t’espera un vol a l’altra punta del món. Finalment comencen a cridar per embarcar. Ens situem en la filera, que avança lentament. Observem que treuen de la mateixa una família, que comença a protestar. Després treuen unes quantes persones més i a la que ens n’adonem hi ha com vint o trenta passatgers al marge de la fila. Estranyament, no pensem que nosaltres ens unirem a ells, però és el que passa. Hi ha overbooking, han venut més de quaranta bitllets dues vegades. Quan ens aparten a nosaltres no ens ho creguem. Però és ben cert. No volarem.

Aleshores comença un calvari que durarà tot el dia. Primer de tot eixir de la zona internacional de l’aeroport. Replegar les maletes, un gest estrany perquè les maletes només han viatjat en autobús, o com se diga el carret aquell que les porta a l’avió. Amb les maletes de nou en les nostres mans cal tornar a la finestreta de la companyia aèria a reclamar una solució.

Som dels que tenim sort. Hi ha un avió que va a Seül a les nou de la nit, és fascinant que hi haja tants avions entre Seül i Barcelona… Ens recol·loquen, però en les darreres places disponibles. Volarem finalment, però ho farem per separat i asseguts entre gent desconeguda durant més de dotze hores. Dotze hores a les quals cal sumar les dotze passades en l’aeroport i les de primera hora del matí a casa i el trajecte d’Incheon al centre fins a l’hotel.

Caic al llit comptant que fa més de trenta hores que peguem bacs pel món. I la cosa em passa factura.