Club 7 Cinema

En pocs dies (o hores) de diferència publicaré dos apunts (aquest i un altre) que recullen les recents onades de rumors sobre pel·lícules que podrien ser a Canes 2024 (al Festival o a la Quinzena o a la Setmana de la Crítica). L’itinerari dels rumors de Canes 2024 el vaig començar amb l’apunt: Canes 2024: som-hi amb els rumors!. I d’aquella llista sembla que algun títol ja ha quedat descartat, com és el cas de l’esperada “Blitz”, de Steve McQueen, que no s’haurà enllestit el maig. També hi ha especulacions que diuen que “Megalópolis”, de Francis Ford Coppola, potser tampoc serà a la Croisette i, si bé tot és possible, no hem de descartar tampoc que es tracti de generar un cert suspens, per a augmentar-ne les expectatives -al capdavall el mític fet d’en Coppola duent inacabada “Apocalypse Now” al Festival l’any 1979 és llegendari!-.

Les noves incorporacions de la rumorologia, que hi ha hagut fins el 10.03.2024:

De Karim AÏNOUZ, “Motel Destino“. Producció: Brasil, França. Guió: Wislan Esmeraldo, Maurício Zacharias, Karim Aïnouz. Fotografia: Hélène Louvart. Amb Nataly Rocha, Iago Xavier, Fábio Assunção. Nota sinòptica: L’amor entre un noi desemparat que viu al marge d’un sistema que el vol mort i una dona que aguanta els atacs d’un marit abusiu i violent. Informació: Els productors l’han definida com un ‘thriller eròtic’ i descrit com el retrat íntim d’una joventut el futur de la qual ha estat robat per una elit tòxica i opressiva, contra la qual la rebel·lió i la violència són sovint l’única sortida possible. Rodada a Ceará (Brasil), l’estat d’on és originari el director. La idea de la pel·lícula neix d’un Laboratori de Guió de Porto Iracema das Artes, escola pública de la qual és mentor Aïnouz, i està escrita amb el nou talent Wislan Esmeraldo i Mauricio Zacharias, actual guionista d’Ira Sachs, que ja va treballar amb el brasiler a “O céu de Suely” / “Love for Sale” (2006). Karim Aïnouz va encetar la seva participació al Festival de Canes el 2002 amb “Madame Satã” (Un Certain Regard); el 2019 fou premiat en aquesta mateixa secció per “La vida invisible d’Eurídice Gusmão” (disponible a FilminCat); el 2021 va ser seleccionat a Sessions Especials amb el documental “Marinheiro das montanhas” i el  2023 va entrar-hi en Competició amb “Firebrand” / “Le jeu de la reine”. Entre mig, va presentar a la Quinzena dels Realitzadors “O abismo prateado” (2011). Nota: el cineasta ha començat a rodar un altre film (el seu segon en anglès) “Rosebushpruning”, adaptació de l’òpera prima de Marco Bellocchio, “I Pugni in tasca” (1965), de la mà del guionista de Yorgos Lanthimos i amb Kristen Stewart, Elle Fanning i Josh O’Connor. VI: The Match Factory. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), Variety (ang). FOTO: Karim Aïnouz.

De Babak ANVARI, “Hallow Road”. Producció: Anglaterra, Irlanda, EUA. Guió: William Gillies. Repartiment: Rosamund Pike, Matthew Rhys, Megan McDonnell, Paul Tylak. Nota sinòptica: La cursa contrarellotge d’uns pares (Rosamund Pike i Matthew Rhys) quan reben, a última hora de la nit, una angoixant trucada telefònica de la seva filla, Alice (Megan McDonnell), que ha causat un tràgic accident de cotxe, en atropellar un vianant. Agafen el seu vehicle i corren per arribar al lloc dels fets abans que ningú més; però, a mesura que s’endinsen en la nit, aviat s’adonen que potser no són els únics que van per Hallow Road… Informació: Thriller psicològic, rodat a Irlanda i a la República Txeca. Babak Anvari , nascut a Teheran, Iran, fa quaranta i pocs anys, té nacionalitat britànicoiraniana, i és conegut per haver dirigit el film de terror “Under the Shadow” (2016), que va endur-se el Premi Noves Visions de Sitges 2016, va ser proposat pels acadèmics britànics als col·legues de Hollywood per a l’Oscar de llengua estrangera, va ser premiada als BIFA 2016, va guanyar el BAFTA com a debut excepcional el 2017… Altres pel·lícules del director són el drama de misteri i terror “Wounds” (2019), amb Armie Hammer, Karl Glusman i Dakota Johnson, i el thriller “I Came By” (2022). Va ser productor executiu d'”Asphalt City” -“Black Flies”- (2023), thriller de Jean-Stéphane Sauvaire, que, protagonitzat per Sean Penn i Tye Sheridan, va entrar en Competició a Canes. L’actriu anglesa Rosamund Pike atresora una llarga carrera i, malgrat que, entre els seus treballs, hi ha el de la dona de Ben Afflex a “Perdida” / “L’amore bugiardo” / “Gone Girl” (David Fincher, 2014), ara mateix està d’actualitat per haver incorporat el rol de matriarca familiar al film ‘rebombori’ “Saltburn” (Emmerald Fennell, 2023). Quant al gal·lès Matthew Rhys, és també un actor veterà, que ha freqüentat les TV-movies, i, entre 2020 i 2023 va ser en Perry Mason a la sèrie HBO que du el nom d’aquest personatge, rol pel que va ser nominat al Globus d’Or. VI: XYZ Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa (ang). FOTO: Rosamund Pike, Matthew Rhys i Babak Anvari.

De Nabil AYOUCH, “Everybody Loves Touda” / “Touda”. Producció: Marroc, França, Noruega. Guió: Nabil Ayouch, Maryam Touzani. Repartiment: Nisrin Erradi (Touda). Nota sinòptica: Una ‘sheikha’ (cantant tradicional antigament respectada), apassionada pel seu art, brega per garantir un futur millor al seu fill sordmut. Sinopsi: Al poblet Sidi Bennour, la Touda, una mare de 35 anys, cria sola el seu fill sord-mut, en Yassine. La Touda és una sheikha que actua en bars de mala mort per arribar a final de mes. Però la Touda té una passió. Ella lluita perquè el seu art sigui reconegut i per garantir un futur millor al fill. És així que, també per a donar-li més oportunitats a la vida a aquesta criatura, se’n va amb ell a Casablanca on s’enfronta a contratemps. Informació: És una pel·lícula sobre el cant, la dansa i aquestes poetesses ferotges conegudes com Shaeirat, que van sorgir al segle XIX de les muntanyes del Marroc i van començar a arribar a les grans ciutats als anys 60 i 70, ha explicat Nabil Ayouch, en unes declaracions recollides per ‘Variety’, en què afegeix: Les poetesses de Shaeirat van ser les primeres dones que es van atrevir a cantar en públic sobre l’amor, els seus cossos i els plaers en una època on només els homes podien cantar; eren cançons de resistència i emancipació que encara són tan universals (..) unes cantants tradicionals que van desfermar sentiments complexos al Marroc, reverenciades per alguns i menyspreades per d’altres que les veuen com a prostitutes perquè són lliures i independents. Segons aquesta mateixa publicació nord.americana, Ayouch [ha dit] que aquestes dones que desafien les normes dins d’una societat conservadora l’han inspirat i estan presents en gairebé totes les seves pel·lícules des d'”Ali Zaoua: Prince de la rue” (2000). Nabil Ayouch, productor de “El caftán azul” / “Le bleu du caftan” (2022, Un Certain Regard), -que va coescriure amb la directora del film, Maryam Touzani, que és també la seva dona i amb qui porten treballant conjuntament en una sèrie de pel·lícules- va debutar amb l’òpera prima “Mektoub” (1997) -una noia que va a una conferència a Tànger amb el marit és segrestada i violada, però reconstrueix la seva relació amb el marit en un viatge al sud del Marroc.-, a la qual van seguir una sèrie de títols, entre les quals, “Les chevaux de Dieu” / “Horses of God” (Un Certain Regard 2012) -inspirat en els atemptats del 16 de maig de 2003 a Casablanca-,  “Much Loved” (Quinzena dels Realitzadors 2015) -a Marràqueix, quatre prostitutes, objectes de desig, vives i còmplices, dignes i emancipades, superen la violència quotidiana d’una societat que les fa servir alhora que les condemna-, “Razzia” (Festival de Toronto, 2017 ) -els carrers de Casablanca hi esdevenen la peça central de cinc narracions separades que xoquen totes en una de sola-, i “Haut et fort” / “Casablanca Beats” (Festival de Canes – Competició, 2021) -un antic raper treballa en un centre cultural i els alumnes, animats amb aquest nou professor, intenten alliberar-se del pes de les tradicions per viure la seva passió i expressar-se a través de la cultura ‘hip hop’-, escrit també conjuntament amb Maryam Touzani, com és habitual. VI: MK2. DF: AdVitam. EF: 13.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang). Pel·lícules de Nabil Ayouch a Filmin.

De Xavier BEAUVOIS, “La Vallée des Fous”. Producció: França (Les Films du Worso*). Guió: Xavier Beauvois, Marie-Julie Maille, Gioacchino Campanella. Amb Jean-Paul Rouve, Pierre Richard, Madeleine Beauvois, Joseph Olivennes. Nota sinòptica: Apassionat de la vela, en Jean-Paul (Jean-Paul Rouve) està passant per un moment difícil. Acumula deutes i s’allunya de la seva família. Decidit a prendre el control de la seva vida, s’apunta a la Virtual Regatta, la cursa virtual del Vendée Globe. Es posa en les condicions d’un autèntic patró, aïllant-se durant 3 mesos a la seva barca al seu jardí… Aquest viatge, com cap altre, li permetrà retrobar-se amb la seva família però sobretot amb ell mateix. Informació: Xavier Beauvois, amb una llarga carrera com a actor, signa aquí el seu novè llarg com a director (films en què ha tocat un ampli ventall de temàtiques). Tot i que ha estat en dues ocasions a la Competició de Canes i, en tots dos casos, l’han premiat, d’això ja fa uns quants (força) anys i sembla que les relacions entre ell i l’equip de Thierry Fremaux no són gaire bones. Va guanyar-hi el Premi del Jurat del 1995 amb “N’oublie pas que tu vas mourir” -un noi es troba que ha de fer el servei militar, mira de fer-se passar per depressiu, intenta suïcidar-se, s’assabenta que és seropositiu, cau en la droga, fuiga a Itàlia…- i el prestigiós Grand Prix amb “De déus i homes” (2010) -sobre els monjos de Thibirine, Algèria, assasinats el 1996-. Ha participat a la Mostra de Venècia l’any 2000 amb “Selon Matthieu” -un fill vol venjar la mort en accident del pare, que veu com un suïcidi, i per això planeja lligar-se la dona de l’empresari que va acomiadar el pare, però l’amor capgira els plans…- i el 2014 amb “Le rançon de la gloire” –als anys 70, dos homes van robar el taüt de Charlie Chaplin per demanar-ne un rescat a la família-, i a les Giornate degli Autori hi va ser premiat el 2005 per “Le petit lieutenant” -un jove policia s’incorpora a la  policia judicial i queda sota el comandament d’una detectiu de mitjana edat que acaba de superar l’alcoholisme…-. I, lluny de Canes, el 2021, va participar a la Competició de la Berlinale amb “Albatros” -un comandant de brigada de la gendarmeria d’Étretat, malgrat la confrontació diària amb la pobresa social, està encantat amb la seva feina, però un dia, en intentar salvar un pagès que amenaça de suïcidar-se, el mata per accident- (a la Berlinale de 1992 ja hi havia presentat la seva òpera prima “Nord” -evoca el seu natal Pas-de-Calais-, tot tractant de la desintegració d’una família amb problemes de comunicació-, programada a la secció Panorama). DF: Pathé. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa (fr), Wkp-fr, Unifrance, altres enllaços. Pel·lícules de Xavier Beauvois a FilminCat i a Filmin. FOTO: del rodatge del film.

D’ Edward BERGER, “Conclave”. Producció: Anglaterra, EUA. Guió: Peter Straughan, basat en la novel·la supervendes de ficció, homònima, de Robert Harris. Repartiment: Ralph Fiennes (cardenal Lomeli), Stanley Tucci (cardenal Bellini), John Lithgow (cardenal Tremblay), Isabella Rossellini (sor Agnès), Jacek Koman (arquebisbe Wozniak),  Lucian Msamati, Brían F. O’Byrne, Carlos Diehz, Merab Ninidze, Sergio Castellitto. Nota sinòptica: Després de la mort de l’estimat Papa, el reticent cardenal Lomeli té l’encàrrec de supervisar el grup de cardenals d’arreu del món encarregat de seleccionar el nou cap de l’Església. Però a mesura que les maquinacions polítiques dins del Vaticà s’intensifiquen, descobreic que el difunt els havia guardat un secret que podria sacsejar profundament l’essència mateixa de l’Església. Informació: Edward Berger s’ha fet un nom al món del cinema gràcies a l’èxit del film bèl·lic “Res de nou a l’oest” (2022), guanyador de 4 Oscars. Realitzador de sèries televisives -entre les quals, ‘Patrick Melrose‘, amb Benedict Cumberbath- i de telefilms, ha dirigit també algunes altres pel·lícules, com “Jack” (2014) i “All My Loving” (2019) VI: FilmNation Entertainment. D-EUA: Focus. D-It: Eagle Pictures. E-EUA: 01.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, Deadline (ang). FOTO: Ralph Fiennes, John Lithgow, Stanley Tucci, Isabella Rossellini.

De Lee Isaac CHUNG, “Twisters“. Producció: EUA (Amblin, Kennedy/Marshal, Universal…). Guió: Mark L. Smith, a partir del guió de Michael Crichton per al film “Twister” (Jan de Bont, 1996). Amb Glen Powell, Daisy Edgar-Jones, Kiernan Shipka, Maura Tierney, Katy M. O’Brian. Nota sinòptica: Fa vint anys, els científics van aconseguir l’impossible. Van recollir un conjunt de dades complet des de l’interior d’un tornado monstre de categoria F5. Mitjançant l’aplicació d’aquelles dades, van poder crear Antheia, un sistema avançat d’alerta. Així es van poder salvar milers de vides i les poblacions van créixer còmodament sota l’atenta mirada del seu protector. Tanmateix, mentre la ciència es revolca en la complaença, la mare naturalesa continua evolucionant… Informació: Continuació (un nou capítol ) de la pel·lícula “Twister” (Jan de Bont, 1996) -que van protagonitzar Helen Hunt, Bill Paxton, Carey Elwes i Philip Seymour Hoffman-. S’especula que podria ser seleccionat a Canes 2024 ‘Fora de competició’ (tanmateix, no podem oblidar que la Warner, distribuïdora del film, l’any passat no va deixar a Canes “Barbie”, que era la seva nineta dels ulls per a aquell estiu). En van passar el tràiler durant la Super Bowl i la Warner l’anuncia tot remarcant: Aquest estiu, la pel·lícula més èpica sobre catàstrofes dels estudis torna amb un viatge d’adrenalina a la pantalla gran que et posarà en contacte directe amb una de les catàstrofes naturals més meravelloses i destructives de la natura. Dels productors de sagues com Jurassic, Bourne i Indiana Jones arriba “Twisters”…  Lee Isaac Chung és conegut com el director de “Minari” (2020) -sentit drama familiar semi-autobiogràfic sobre una família coreana navegant per la vida en una granja d’Arkansas als anys vuitanta. La pel·lícula va guanyar sis nominacions a l’Oscar, inclosa la millor pel·lícula. El mateix Chung va ser nominat a millor director i millor guió original (‘Variety‘)-. L’any 2007 va presentar a Un Certain Regard del Festival de Canes la seva òpera prima “Munyurangabo” -quinze anys després del genocidi, dos adolescents ruandesos van de la capital a la província a la recerca de justícia-. Després va dirigir dos drames (“Lucky Life” -2010-, en què una colla fan cap a la platja per animar l’amic diagnosticat de càncer terminal- i “Abigail Harm” -2012-, inspirat en el conte popular coreà “El llenyataire i la nimfa”) i va co-realitzar el documental biogràfic ‘I Have Seen My Last Born‘ (2015), que tracta sobre Ruanda en transició del seu passat difícil i violent cap al desenvolupament, vist a través de la vida d’un home, Jean Kwezi, que fa malabars amb els papers de pare i fill, entre la ciutat i el poble. El 2023 va signar un episodi de la sèrie televisiva ‘The Mandalorian‘. El ja veterà actor Glen Powell està d’actualitat ara mateix, arran de l’èxit comercial de la comèdia romàntica “Cualquiera menos tu”/ “Tout sauf toi” / “Tutti tranne te” / “Anyone but you“, que interpreta al costat de Sydney Sweeney. Quant a la coprotagonista, Daisy Edgar-Jones, tot i que ha treballat al cinema, ha obtingut especial reconeixement pel seu paper en dues mini-sèries, ‘Normal People‘ (2020) i ‘Por mandato del cielo’ / ‘Sur ordre de Dieu’ / ‘In nome del cielo’ / ‘Under the Banner of Heaven‘ (2022) . D: Warner. EF i EI: 17.07.2024. EE: 19.07.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp Cat, Wkp Cat (director), altres enllaços.

De Kevin COSTNER, “Horizon: An American Saga – Chapter 1“. Producció: EUA (Warner, New Line, Territory). Guió: Jon Baird, Kevin Costner. Amb Kevin Costner, Sienna Miller, Sam Worthington, Jamie Campbell Bower, Luke Wilson, Thomas Haden Church, Isabelle Fuhrman, Jean Malone, Michael Rooker, Jeff Fahey, Danny Huston, Will Patton, Kathleen Quinlan, Tom Payne. Nota sinòptica: Quinze anys d’expansió i assentament de l’oest americà abans i després de la Guerra Civil. L’expansió cap a l’Oest està plena de reptes, des d’elements naturals fins a les interaccions amb els pobles indígenes que vivien en aquestes terres, fins a la determinació despietada dels que malden per colonitzar-les. Informació: Kevin Costner torna a la direcció vint anys després del també western “Open Range” (2003), havent debutat amb l’impressionant i premiat “Bailando con lobos” / “Danse avec les loups” / “Balla coi lupi” / “Dances with Wolves” (1990), títol al qual va seguir, set anys després, “Mensajero del futuro” / “Postman” / “L’uomo del giorno dopo” / “The Postman“. Aquest seu quart film, “Horizon”, una saga ambiciosa que hauria de tenir quatre parts (amb un total de onze hores de durada), de les quals dues ja estan filmades i s’estrenaran enguany, és un projecte que ja va intentar dur a terme l’any 1988, per tornar a intentar-ho sense sort el 2003, després d'”Open Range”. A l’autor i l’actor li hauria agradat rodar-ne les quatre parts el més juntament possible, però la vaga d’escriptors i actors el va obligar a fer una pausa i la Warner no n’ha anunciat una 3a o 4a pel·lícula. No obstant això, Kevin Costner ha afirmar la seva intenció de posar-les en escena. Costner n’ha rodat en 52 dies les dues primeres parts i hi ha invertit 50 milions de dòlars (la meitat del pressupost) -ha hipotecat una propietat on s’havia de construir una casa-. Asseguren que aquesta epopeia durà el públic a un viatge emocional per un país en guerra amb si mateix, viscut a través del prisma de famílies, amics i enemics que intentaran descobrir què són realment els Estats Units d’Amèrica. D: Warner. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Variety (ang), Deadline (ang).

D’ Arnaud DESPLECHIN, “Spectateurs !” / “Filmlovers!”. Producció: França (CG Cinema, Arte, Scala Films, Chanel…). Guió: Arnaud Desplechin. Amb Mathieu Amalric, Françoise Lebrun, Micha Lescot, Salif Cissé, Olga Milshtein, Milo Machado Graner. Nota sinòptica: Què és això d’anar al cinema? Per què hi anem des de fa més de 100 anys? Volia celebrar els cines, la seva màgia. A més, vaig seguir el trajecte del jove Paul Dédalus, com el relat iniciàtic d’un espectador. Hem barrejat records, ficció, investigacions… Un torrent d’imatges que se’ns emporta. Informació: Un assaig fílmic d’homenatge al cinema. Per al seu quinzè llargmetratge, Arnaud Desplechin retroba el seu alter ego Paul Dédalus, protagonista del seu treball autobiogràfic iniciat el 1996 amb “Comment je me suis disputé… ma vie sexuelle” (1996) i continuat anys després amb “Trois souvenirs de ma jeunesse”. En aquest projecte, torna a la infantesa del seu personatge llegendari, i explica la història de com es va introduir al cinema: primer com a espectador, després com a cinéfil i finalment com a director. Tanmateix, aquesta nova part adoptarà una inèdita forma híbrida, a mig camí entre la ficció i el documental. Formada en part per arxius (extractes de pel·lícules, fotogrames, etc.) i unes quantes entrevistes a gent que van acompanyar Arnaud Desplechin en el seu viatge com a espectadors, la pel·lícula adoptarà una forma híbrida i atrevida. Des de les superproduccions de Hollywood fins al neorealisme italià, des del cinema primitiu fins a l’avantguarda de l’art contemporani, la pel·lícula ens portarà a un viatge sensible a través de les imatges que van donar forma a la visió d’Arnaud Desplechin i de moltes generacions d’aficionats al cinema –Nota de CG Films (fr) -. Arnaud Desplechin seria, amb aquesta, la vuitena vegada que entraria a la Competició del Festival de Canes (“Assumptes familiars” / “Frère et soeur” -2022-, “Roubaix, une lumière” / “Oh Merci!”-2019-, “Jimmy P.” -2013-, “Un cuento de Navidad” / “Un conte de Noël” -2008-, “Esther Kahn” -2000-, “Comment je me suis disputé… ma vie sexuelle” -1996-, “La sentinelle” -la seva òpera prima, 1992-), a més d’haver-hi estat seleccionat Fora de Competició, amb “Les fantômes d’Ismaël” -2017-, a Cannes Première amb “Fantasies d’un escriptor” / “Tromperie” / “Deception” -2021- i d’haver participat a Un Certain Regard, amb “En jouant ‘Dans la Compagnie des hommes‘” -2003-: un habitual del certamen, gairebé imprescindible, que tanmateix no hi ha rebut cap premi. A més a més, a la Quinzena dels Realitzadors de 2015 hi va presentar “Tres recuerdos de mi juventud” / “Trois souvenirs de ma jeunesse” / “My Golden Days” -títol pel qual guanyà el César com a Millor Director-. I, de fet, es va donar a conèixer també a Canes, amb el seu migmetratge “La vie des morts” -1991-, seleccionat a la Setmana de la Crítica -que després guanyaria el prestigiós premi Jean Vigo i en el qual ja toca el tema de la família, recurrent a la seva filmografia-. A Venècia, va competir pel Lleó d’Or amb “Reyes y reina” / “Rois et reine” -2004- i va ser a la secció paral·lela Orizzonti amb  “L’aimée” -2007, documental sobre la venda de la seva casa familiar-. VI: Les Films du Losange*. DF: Les Films du Losange*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, altres enllaços. Pel·lícules d’Arnaud Desplechin a FilminCat i a Filmin.

De Michel FRANCO, “Dreams”. Producció: EUA (Freckle Films* -productora creada per Jessica Chastain-), Mèxic (Teorema -Eréndira Núñez Larios, Michel Franco-). Guió: Michel Franco. Amb Jessica Chastain, Isaac Hernández, Ruper Friend, Marshall Bell, Jim Anderson, Sedrick Cabrera. Nota sinòptica: Història d’amor prohibit entre una dona (Jessica Chastain) que treballa per a una fundació artística i un ballarí de ballet (Isaac Hernández). Informació: Rodada en secret (com ha agafat costum de fer el cineasta mexicà darrerament) entre San Francisco i Ciutat de Mèxic. Michel Franco va manifestar a ‘Variety’: Sempre m’han interessat la gent trencada i les famílies disfuncionals, en el que bé podria ser un resum temàtic de la seva filmografia, en què trobem una sèrie de títols que han passat pel Festival de Canes i d’altres, més recents, que ho han fet per la Mostra de Venècia. La seva òpera prima, “Daniel y Ana” (2009) -dos germans i millors amics, es veuen obligats a fer front a un trauma inimaginable després de ser segrestats i obligats a tenir relacions sexuals davant la càmera- la va presentar a la ‘cannoise’ Quinzena dels Realitzadors. I dos anys més tard, guanyava el Premi Un Certain Regard amb “Después de Lucía” (2011) -una filla adolescent passa per abusos psicològics, sexuals i humiliacions per no crear més problemes al seu pare, vidu i depressiu, amb qui s’han anat a viure a Ciutat de Mèxic i la relació amb el qual, cada cop més distant, va marcada per la violència present cada vegada més en les seves vides-. El 2015 entrà en Competició, i hi guanya el Premi al Millor Guió, amb “Chronic” (2015) -en què Tim Roth és un abnegat cuidador de malalts terminals amb una vida privada desastrosa i que ha de refer el vincle amb la seva pròpia família, que havia abandonat-. I el 2017 va ser l’última ocasió que va participar al Festival de Canes, amb “Las hijas de Abril” (disponible a Filmin) -en què Emma Suárez és la mare que vol ajudar les seves dues filles, especialment una de joveneta que ha quedat prenyada, però quan el nadó arriba canvia de comportament i queden justificades les reticències d’aquesta noia de demanar ajuda a la mare-, guardonada amb el Premi del Jurat d’Un Certain Regard. A partir d’aquí, Michel Franco s’ha istal·lat a la Mostra de Venècia, on hi ha presentat “Nuevo orden” (2020), disponible a Filmin, -una família de classe alta celebra un gran casament, mentre als carrers de Ciutat de Mèxic hi ha moltes protestes violentes contra la injustícia social que acaben amb un sanguinolent cop d’estat…-, guanyadora del Gran Premi del Jurat; “Sundown” (2021), disponible a Filmin, -altre cop amb Tum Roth, ara acompanyat de Charlotte Gainsbourg, en el rol d’una adinerada família britànica que són de vacances a Acapulco quan reben una trucada que els fa saber d’un esdeveniment fatal, davant del qual, ella decideix tornar i ell es queda, indiferent al que passa, aguditzant-se en extrem les diferències entre tots dos-, i “Memory” (2023) -amb Jessica Chastain i Peter Saarsgard (que hi guanyà la Copa Volpi al Millor Actor), essent ella una mare soltera, amb una filla adolescent, que es manté ocupada entre la seva filla, la feina i les reunions d’Alcohòlics Anònims, la vida ordenada i rutinària de la qual queda alterada quan la segueix un antic company de secundària després de la seva reunió escolar i s’obre la porta al passat-. És així que ara mateix tot fa pensar que “Dreams” podria també anar a la mostra veneciana, per bé que no hem de descartar un retorn al seu triomfal Canes. Observem que Jessica Chastain i Michel Franco ja van treballar junts a “Memory”. En la seva dilatada trajectòria, Chastain va destacar internacionalment amb el seu paper de dona de Brad Pitt a la magna “L’arbre de la vida” (2011), de Terrence Malick, i la seva carrera es va enlairar, passant per dues nominacions a l’Oscar, estaueta que finalment va guanyar el 2022, pel seu excèntric treball -al costat d’un esplèndid Andrew Garfield- a “Los ojos de Tammy Faye“, de Michael Showalter. Tot i que ara mateix sembla que s’està perdent, que no acaba d’aprofitar l’estatus que havia aconseguit, no hem d’oblidar que va ser Eleanor Rigby a la trilogia de Ned Benson “The Disappearance of Eleanor Rigby” (2013) -la història d’una parella vista des dels diferents punts de vista, d’ell, d’ella i de tots dos; amb James McAvoy-; que va fer tàndem amb Óscar Isaac a la magnífica “Un any més violent” (2014), de J.C. Chandor; que va treballar per a Liv Ullmann, al costat de Colin Farrell, a “La senyoreta Júlia” (2014), i per a Ridley Scott, amb Matt Damon, a “Marte” / “The Martian” (2015). Isaac Hernández és un permiat ballarí professional mexicà, que va actuar per a Carlos Saura i Vittorio Storaro a “El rey de todo el mundo” (2021) i per a Manolo Caro a la sèrie de Netflix, ‘Alguién tiene que morir‘. Quant a l’actor britànic Rupert Friend, tot i haver estat Mr. Wickham a “Orgull i prejudici” (Joe Wright, 2005) i haver aparegut en nombroses pel·lícules, pràcticament només se’l recorda com una ‘descoberta’ de Stephen Frears, a “Chéri” (2009), en el rol que don nom al film i en què l’estrella era l’aleshores inimitable Michelle Pfeiffer. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, The Hollywood Reporter (ang). FOTO: Michel Franco, Jessica Chastain, Isaac Hernández, Rupert Friend.

De Bi GAN, “Resurrection” / “Kuang ye shi dai“. Producció: Xina, França (CG Cinema*, Arte). Guió: Bi Gan. Amb Shu Qi, Jackson Yee. Nota sinòptica: La història d’una dona la consciència de la qual cau a la “zona del temps etern” durant una intervenció quirúrgica, quedant en un futur postapocalíptic. Atrapada en molts somnis, troba el cadàver d’un androide i intenta despertar-lo explicant-li històries interminables (sembla que metafòricament li conta episodis de la Història xinesa). L’androide ronda llavors entre les seves històries i els sentits de la dona es van despertant de mica en mica: Aleshores haurà de triar entre tornar al món real o quedar-se sola amb aquest ésser biònic pel qual comença a experimentar sentiments. Informació: Qualificada d’ambiciosa pel·lícula detectivesca de ciència-ficció. Bi Gan, estilista dotat d’una estètica i narrativa molt pròpies, també és poeta i fotògraf. La seva òpera prima, “Tiger” (2011) -de poc més d’una hora de durada- és tan desconeguda que, de fet, es considera “Kaili Blues” / “Lu bian ye can” (2015) com el seu primer llargmetratge -un metge de vida tranquil·la d’una petita ciutat mística i subtropical viatja per a trobar el nebot, abandonat pel seu pare, i, en el trajecte, s’atura a la localitat de Dang Mai, on el temps sembla haver-se encallat i la vida dels seus habitants, un misteri-, premiat a Locarno, ell com a Millor Nou Director, i la pel·lícula com a Millor Òpera Prima (sic). El 2018 va presentar a Un Certain Regard de Canes “Llarg viatge cap a la nit“, disponible a Filmin, que va cridar poderosament l’atenció pel seu devassall formal (entre altres meravelles conté una sorprenent seqüència final de 59 minuts que consisteix en una única presa en 3D) -també s’ambienta a Kaili, ciutat de naixement de Bi Gan, a la província de Guizhou, i segueix un home que hi torna, després d’haver-ne fugit fa molts anys; però ara es proposa trobar-hi la dona (misteriosa) que estimava i que mai ha esborrat de la seva memòria-. Així doncs, “Resurrection” passa per ser la seva tercera pel·lícula, que tot i que l’ha començada a filmar a finals de 2023, no és gaire segur que estigui llesta per ser al maig a la Croisette i té prevista l’estrena pel 2025. La gran actriu Shu Qi, nascuda a Taiwan, atresora ja gairebé noranta pel·lícules, però, a més de les que ha protagonitzat per Andy Lau, que és qui la va descobrir i li va oferir els primers papers a la gran pantalla, és especialment coneguda i reconeguda pels seu treball amb mestre Hou Hsiao-hsien (“Three Times“, “La asesina“) i del seu prestigi en dona fe, no tan sols que sigui considerada tota una personalitat artística a l’Àsia, sinó que hagi estat membre dels jurats internacionals dels tres grans festivals – Berlín 2008, Canes 2009 i Venècia 2023-. Quant a Jackson Yee, és un actor, ballarí i cantant xinès que es va convertir en el membre més jove de la banda xinesa TFBoys el 2013. En Yee també és artista solista. Ha protgonitzat sèries de televisió i ha intervingut en pel·lícules com “Better Days” (2019), “A Little Red Flower” (2020) i “Full River Red” (2023). Va ocupar el 8è lloc a la llista Forbes China Celebrity 100 el 2019 i el 1r el 2020 i el 2021. És considerat ara mateix com una de les estrelles comercialment més valuoses de la Xina. VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).

De Peter GREENAWAY, “Lucca Mortis”. Producció: Anglaterra (Facing East*), Itàlia. Guió: Peter Greenaway. Amb Dustin Hoffman, Helen Hunt, Alessandro Gassmann. Nota sinòptica: El 2001, després de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, un escriptor de la ciutat s’agafa un any sabàtic per a visitar la ciutat de Lucca, tot buscant-hi les seves llunyanes arrels italianes. Informació: Segons la comissió de cinema de la Toscana, la mort i la immortalitat, el cinema pictòric, el valor i el significat del cinema: aquests seran els temes forts de la pel·lícula, que parlarà d’un home ja gran a la recerca d’una mort feliç, tanmateix lligada al sexe. Greenaway hi busca un paral·lelisme entre les torres bessones i les torres de Lucca. Peter Greenaway, saturat en les seves dèries, temàtiques i estils, fa anys que ha deixat de resultar atractiu pels grans festivals -no va a Berlín des del 2015, a Canes des del 2003 i a Venècia des del 2007- i pel públic -que n’havia estat fidel seguidor a l’època d'”El contracte del dibuixant” (1982), “El ventre d’un arquitecte” (1987), “Drowning by Numbers” (1988), “El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant” (1989), “Prospero’s Books” (1991), “The Baby of Mâcon” (1993), “The Pillow Book” (1995)… i va començar a desertar-li amb “8 ½ Women” (1999) i la trilogia de ‘Les maletes de Tulse Luper’-. Darrerament només ha aconseguit una certa presència amb “Nightwatching” (2007) -retrat de la vida del pintor Rembrandt a l’època que va pintar ‘Ronda de nit’- i “Eisenstein in Guanajuato” (2015) -sobre el període que Sergei Eisenstein va passar a Mèxic-. En la seva tasca d’artista d’instal·lacions, el 2013, a Lucca va mostrar ‘The Towers/Lucca Hubris‘. Greenaway ha editat un llibre complementari a la pel·lícula, també titulat ‘Lucca Mortis’ que conté el guió i les fotografies del film, així com els dibuixos del mateix cineasta. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies,  Variety (ang). Pel·lícules de Peter Greenaway a Filmin. FOTO: portada del llibre.

De Robert GUÉDIGUIAN, “La Pie Voleuse”. Producció: França (Agat Films – Exnihilo). Guió:Robert Guédiguian, Serge Valletti. Amb Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meylan, Grégoire Leprince-Ringuet, Marilou Aussilloux, Lola Naymark, Robinson Stévenin, Jacques Bourdet. Nota sinòptica: La Maria ja no és tan jove i ajuda persones més grans que ella. Estirant el dimoni per la cua, no pot acceptar la seva precària condició i, una mica d’aquí i una mica d’allà, roba uns quants euros a tots aquests valents que cuida amb extrema devoció… i que, per això, l’estimen. Tanmateix, una denúncia per abús de feblesa durà Maria a custòdia policial… Informació: Un conte, senzill i humà (..). L’esperit és el dels ‘Contes de l’Estaque‘, aquesta sèrie de pel·lícules alegres, de poc i de molt, fràgils i commovedores, utòpiques i generoses fins al punt de recuperar la confiança en la humanitat com “L’Argent fait le bonheur” (1993), “Marius et Jeannette” (1997) o “Les neus del Kilimanjaro” (2011). (..)  Al seu torn, el conte esdevé drama i comèdia però, afortunadament, com passa amb Charles Perrault i Frank Capra, al final tot sortirà bé. “És el que jo anomeno una pel·lícula de diumenge, molt narrativa, complexa com la vida però no psicològica”, somriu Guédiguian entre dues preses. Òbviament feliç de retrobar-nos amb aquest “cinema de barri”. Que segueix sent per a ell la millor manera de “reencantar el món”, el d’ara tot esperant el de després (publica el diari ‘La Provence’, en fer-se ressó del rodatge del film a Marsella). Es tracta de la vint-i-quatrena pel·lícula de l’esquerranós i compromès Robert Guédiguian, que compta novament amb els seus actors fetitxes encapçalant-ne el repartiment Ariane Ascaride (la seva dona i mare dels seus dos fills, premi d’interpretació a Venècia 2019, pel seu paper a “Gloria Mundi“, del cineasta), Jean-Pierre Darroussin i Gérard Meylan, però també Grégoire Leprince-Ringuet, el ja no tan jove intèrpret, incorporat a l’equip Guédiguian des de fa uns anys. Guédiguian ha estat només 1 vegada a la Competició de Canes (amb “Marie Jo et ses deux amours” -2002-, per bé que ha participat al certamen en diverses altres ocasions (Un Certain Regard 1997, amb “Marius et Jeannette“; Fora de Competició el 2009, amb “L’armée du crime“; Un Certain Regard 2011, amb “Les neus del Kilimanjaro” -disponible a FilminCat-; Sessions Especials 2015, amb “Una història de bojos” -disponible a FilminCat-). Sí que havia estat present a Canes anteriorment, en una secció paral·lela no oficial anomenada ‘Perspectives del Cinema Francès’, ja desapareguda i absorbida per la Quinzena dels Realitzadors. A la Berlinale ha competit per l’Ós d’Or en 2 ocasions (el 2005, amb el film sobre Mitterrand, “Le promeneur du Champ de Mars” -una de les poques pel·lícules que ha rodat fora de Marsella, per raons òbvies- i el 2008, amb “Lady Jane“) i a la Mostra de venècia hi ha estat en 3 edicions (el 2000, amb “La ville est tranquille” -dins de Cinema del Presente-; el 2017, amb “La casa vora el mar” -disponible a FilminCat– i el 2019, amb “Gloria Mundi“). Per cert, al Festival de Sant Sebastià hi ha anat pel cap baix tres vegades, d’entre les qual destaca que el 1998, amb “À la place du coeur“, li van donar el Premi Especial del Jurat. VI: Playtime. DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, La Provence (fr), Les inrockuptibles (fr),  Cineuropa (ang).

D’ Alain GUIRAUDIE, “Miséricorde” / “Mercy”. Producció: França (CG Cinéma*, Arte), Espanya, Portugal. Guió: Alain Guiraudie. Amb Catherine Frot, Félix Kysyl, Jean-Baptiste Durand, Jacques Develay, David Ayala. Nota sinòptica: En Jérémie, un home de trenta anys, torna a Saint-Martial, al Massís Central, per assistir al funeral d’un vell amic. En aquest poble ple de paraules no dites, s’enfrontarà a rumors i sospites, fins que comet l’irreparable i es troba al cor d’una investigació policial. Informació: Film ‘noir’. Entre mentides i malentesos, en un joc de llenguatge del qual en té el secret, Alain Guiraudie s’apodera del cinema negre (..) i en recargola els codis (nota de producció). Rodat a l’Aveyron natal d’Alain Guiraudie. Bregat en els curtmetratges, centrats sovint en la classe obrera, el cineasta té l’honor (diguem-ho així) que en Jean-Luc Godard va dir del seu migmetratge “Ce vieux rêve qui bouge“, presentat a la Quinzena dels Realitzadors, que era el millor film vist al Festival de Canes d’aquella edició (2001). A la Quinzena hi va tornar el 2003 amb “Pas de repos pour les braves” (disponible a Filmin) – les aventures picaresques d’un adolescent francès angoixat que està convençut que morirà si s’adorm, cosa que el porta a un viatge per carretera (realitat o fantasia, trajecte de descoberta, atzar i misteri)  que es converteix en una odissea al·lucinatòria quan Basile es troba amb assassinats, sexe i intrigues- i encara el 2009, amb “Le roi de l’évasion” -un homosexual de 43 anys, venedor d’equips agrícoles, ja no suporta la seva vida de solter i, en topar amb la Curly, una adolescent sense por, canvia, i acaben creant una parella estranya-. Obertament gai, Guiraudie ha tractat frontalment el sexe entre homes al seu cinema, com és el cas d’ “El desconegut del llac“(2013) -disponible a Filmin-, premi a la Millor Direcció d’Un Certain Regard. El fenomenal impacte d’aquest film, que integra natura i cossos, desitjos eròtics i crim, va obrir-li al director les portes de la Competició del Festival de Canes amb “Rester vertical” (2016) -un jove cineasta busca inspiració per a una nova pel·lícula, coneix una dona i hi té un fill, de qui s’ha de fer càrrec quan ella els abandona…-. Des d’aleshores, pràcticament no ha estrenat cap pel·lícula, en Guiraudie, llevat d'”Un heroi anònim” (disponible a FilminCat) / “Viens, je t’emmène” / “Nobody’s Hero” (2022), que va presentar a la secció Panorama del Festival de Berlín, i que, segons els responsables del certamen, té totes les característiques del cinema d’aquest autor: la trama embolica un grapat de personatges -començant per una parella que són al llit quan hi ha un atemptat terrorista a la ciutat, que ho esvera tot i acaba la relació amorosa que aquests dos mantenien en un hotel; ell, aleshores, denuncia a la policia un noi sense sostre d’origen àrab, a qui passa diners i protegeix, com a sospitós de l’atemptat, mentre que ella topa amb la gelosia del seu marit, que ha reaparegut- I així és que el carrusel de personatges animat i de vegades turbulent d’Alain Guiraudie comença a girar. En part seriosa i en part satírica i enginyosa de to, aquesta és una pel·lícula sobre l’amor impossible, la paranoia de la societat i la solidaritat veïnal. També s’aborden temes com la imatge corporal, l’edat, la religió i l’orientació sexual d’una manera meravellosament casual. Com més individus entren en joc, més imprevisible i sorprenent es fa la trama i, tot i que de vegades pot desviar cap a l’absurd, sempre tracta els seus personatges insòlits amb molt d’amor. Catherine Frot és una actriu francesa (present a FilminCat). Nominada deu vegades al premi César, va guanyar els premis a la millor actriu per “Madame Marguerite” (2015) i millor actriu secundària per “Un air de famille” (1996). Félix Kysyl és un jove actor francès, que treballa normalment de secundari i que, a la seva filmografia, ha treballat, entre d’altres, amb Philippe Garrel, a “Amant per un dia” (2017) i amb Michel Hazanavicius, a “Mal geni” (2017). VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, Les Inrockuptibles (fr). FOTO: Alain Guiraudie.

De Christophe HONORÉ, “Marcello Mio” (“Près des yeux, près du coeur”, anteriorment “O Sole Mio” i inicialment “Actors’ Studio”). Producció: França (Les Films Pelléas, France 2 Cinéma), Itàlia (Lucky Red*, BiBiFilm*). Guió: Christophe Honoré. Amb Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Fabrice Luchini, Hugh Skinner. Nota sinòptica: La Chiara Mastroianni (filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve), pressionada per totes bandes per la figura del seu pare, decideix retornar-lo a la vida a través d’ella mateixa. Es fa dir Marcello, es vesteix com ell i demana que la considerin ara un actor, no pas una actriu. La gent que l’envolta creu que és una broma passatgera, però la Chiara està decidida a no renunciar a la seva nova identitat… Informació: Prolífic director i guionista de cinema (ocasionalment, actor), dramaturg i director teatral, escriptor de novel·les i literatura juvenil, polemista, persona pública i home obertament gai que ho reflecteix sovint directament o indirectament a la seva obra (tant a films dirigits com en la tasca de guionista per altri), Christophe Honoré té tanmateix i malgrat reconeixements obtinguts, una personalitat cinematogràfica diguem-ne tebiona, no és pas cap gran autor, però ja ha estat (fins ara) cinc vegades al Festival de Canes, com a director (el 2002, a Un Certain Regard, amb “17 fois Cécile Cassard” -amb una explossiva Béatrice Dalle, protagonista dels 17 retrats de la noia que malda per refer la vida-; el 2007, en Competició, amb “Les chanson d’amour” -amb Louis Garrel, actor freqüent dels seus films, Grégoire Leprince-Riguet i Chiara Mastroianni, evocant la història que expliquen totes les cançons d’amor, i és que l’ombra de Jacques Démy és llarga en la formació i els gustos d’Honoré-; el 2011, Fora de Competició, amb “Les Bien-Aimées” -els amors respectius d’una mare i una filla, en uns anys i indrets diferents, romàntica comèdia dramàtica musical-; el 2018, novament en Competició, amb “Viure de pressa, estimar a poc a poc” -de ressonàncies autobiogràfiques, la relació amorosa entre un noi de la Bretanya i un escriptor de París- i el 2019, altre cop a Un Certain Regard, “Habitació 212” -una dona deixa el marit i se’n va a l’habitació 212 de l’hotel del davant de casa seva, des d’on ‘revisa’ aquella llar, el seu home, el seu passat, els delits perduts…-, que valgué a Chiara Mastroianni el Premi com a Millor Actriu de la secció); a Venècia només hi ha estat en 1 ocasió (i encara a les Giornate degli Autore), el 2014, amb l’arriscada (pretenciosa?) “Metamorphoses” -fantasia que ‘adapta’ les Metamorfosis, d’Ovidi. El seu darrer film, “Dialogant amb la vida” (2022), el va presentar al Festival de Sant Sebastià, on s’endugué el Premi al Millor Actor (per al jove Paul Kircher -en el rol d’un noiet ‘de províncies’ que, a la mort del pare, deixa enrere l’adolescència i comença una vivència salvatge del sexe amb homes, a París-). Amb “Marcello Mio” són ja set vegades que Chiara Mastroianni ha treballat al cinema amb Christophe Honoré, que també l’ha dirigida al teatre. VI: MK2. DF: AdVitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance,  Wkp (fr), Les Inrockuptibles (fr). Pel·lícules de Christophe Honoré a Filmin Cat.

De Baltasar KORMÁKUR, “Touch”/ “Snerting”. Producció: Islància. Guió: Baltasar Kormákur, Ólafur Jóhann Ólafsson, basat en la novel·la homònima d’Ólafur Jóhann Ólafsson. Amb Egill Olafsson, Kōki, Masahiro Motoki, Palmi Kormakur, Sigurdur Ingvarsson, Yoko Narahashi, Masatoshi Nakamura, Meg Kubota, Maria Ellingsen, Eiji Mihara, Ruth Sheen, Benedikt Erlingsson. Nota sinòptica: El viatge emocional d’un vidu, abans que si li acabi el temps, per trobar el seu primer amor, desaparegut sobtadament fa dècades: Poc després de la pandèmia (COVID-19) i adonant-se que el seu rellotge avança, un antic xef, en Kristofer, té l’impuls d’embarcar-se en un viatge per intentar esbrinar què va passar realment quan la seva xicota japonesa va desaparèixer misteriosament sense deixar rastre de Londres cinquanta anys abans. Informació: La descriuen com una història romàntica i emocionant que abasta diverses dècades i continents. Baltasar Kormákur Samper, fill d’una escultora islandesa i del pintor barceloní exiliat Baltasar Samper, i també besnet del poeta mallorquí Baltasar Samper i Marquès (vegem-ne article que en va publicar el diari ‘Ara’): si em permeteu i la memòria no em traeix, el recordo de molt jove, a finals dels anys vuitanta, potser el primer dels anys noranta) corrent pel Festival de Cinema de Barcelona (com l’enyorem, aquell festival), en què el noi escampava tot de cartells anunciant crec que eren curtmetratges seus (que ara no trobo en la seva filmografia, per cert). D’aleshores ençà el temps no ha passat en va i ara mateix en Baltasar Kormákur és un director de cinema islandès -també actor, guionista i productor – que igualment ha treballat en teatre i televisió, conegut per haver dirigit “101 Reykjavík” (2000) -premiat a Locarno i Toronto, comèdia dramàtica força personal, sobre un home que no es mou mai del pis de la mare, a Reykjavík, però ve’t aquí que hi arriba a passar uns dies una amiga espanyola -Victoria Abril- de la mare i tot es capgira-; “The Sea” (2002) -drama familiar, amb tocs de comèdia, ambientat al món de la pesca i dels fiords-; “Veritats ocultes” / “A Little Trip to Heaven” (2005) -thriller dramàtic, en què ja apareixen actors com Julia Stiles, Forest Whitaker i Jeremy Renner, amb una trama en què un marit i una dona s’emboliquen amb un investigador per la pòlissa d’assegurança d’un milió de dòlars del seu germà mort-; “Les maresmes” / “Jar City” (2006) -retorn a Islàndia,  que va tenir un èxit immens, amb més de 100.000 entrades que vol dir congriar un terç de la població del seu país, thriller fosc sobre un assassinat que obre un rastre desolador de secrets enterrats llargament i de corrupció d’un petit poble per a un detectiu de policia desgastat i el seu equip-; “White Night Wedding” (2008) -film novament ‘islandès’, en aquesta ocasió inspirada en ‘Ivanov’, d’Anton Tchekov, comèdia a costa del casament que, en menys de vint-i-quatre hores, ha de tenir lloc entre un acadèmic de mitjana edat i la seva promesa de gairebé la meitat de la seva edat, a l’illa escombrada pel vent d’Islàndia, Flatey-; “Inhale” (2010) -retorn al thriller dramàtic, en què una parella fa tot el possible per a trobar un donant de pulmons per a la seva filla, que compta amb actors com Dermot Mulroney, Diane Kruger, Sam Shepard, Rosanna Arquette, Vincent Pérez i Jordi Mollà-; “Contraband” (2012) -primera col·laboració amb l’actor Mark Whalberg, que acompanya en el repartiment a Kate Beckinsale, Giovanni Ribisi, Caleb Landry Jones i Ben Foster, exitós film d’acció en què per protegir el seu cunyat d’un narcotraficant, un antic contrabandista es dirigeix ​​a Panamà per guanyar milions de dòlars en bitllets falsificats, una adaptació nord-americana del film “Reykjavík-Rotterdam“(Óskar Jónasson, 2008) que va protagonitzar el mateix Kormákur-; “The Deep” / “Djúpið” (2012) -novament al seu país, és a dir, lluny de Hollywood, ni que sigui puntualment, es basa en fets reals, explicant la història d’un pescador que intenta sobreviure a l’oceà gelat quan el seu vaixell bolca a la costa sud d’Islàndia-; “2 guns” (2013) -adaptació d’una sèrie de còmics del mateix nom, ‘buddy movie‘ que va inaugurar el Festival de Locarno i hi va guanyar el Premi Piazza Grande, amb Mark Wahlberg i Denzel Washington, èxit de taquilla, que segons el diari ‘Ara’ té acció i humor en un film que, de vegades, sembla un vodevil sofisticat i violent i posa al mateix nivell de mesquinesa els narcotraficants, la DEA, els Navy Seals i la CIA-;”The Missionary” (2013) -telefilm dramàtic, amb Jesse Plemons, sobre un jove missioner nord-americà que es veu atrapat en la intriga de la Guerra Freda mentre ajuda una noia a fugir de Berlín Est-; “Everest” (2015) -film d’aventures, que va inaugurar la Mostra de Venècia 2015, fora de competició, amb Jason Clarke, Jake Gyllenhaal, Sam Worthington, Josh Brolin, Emily Watson i Keira Knightley, basat en fets reals ocoreguts el 10 de maig de 1996, quan els guies de muntanya Rob Hall i Scott Fischer combinaven els seus equips d’expedició per a una ascensió final al cim de l’Everest, i els cau al damunt una tempesta que colpeja la muntanya, de manera que els escaladors han de lluitar per sobreviure-; “Mesures extremes” / “The Oat” (2016) -seguint la dinàmic d’anar combinant films més personals i produccions hollywoodianes, ara toca el torn ‘islandès, amb aquest nou thriller dramàtic, protagonitzat per ell mateix, sobre un pare amb problemes que treballa com a metge que decideix prendre mesures extremes per salvar la seva filla de la devastadora influència del seu xicot narcotraficant-; “A la deriva” / “Adrift” (2018) -amb Shailene Woodley, Sam Clafin i Jeffrey Thomas, en una història real de supervivència, ja que la trobada fortuïta d’una parella jove els porta primer a estimar-se i després a l’aventura de la seva vida mentre s’enfronten a un dels huracans més catastròfics de la història-; “Beast” (2022) -realitzada després d’haver dirigit dues sèries televisives, aquest pel·lícula d’acció i aventures gira sobre un pare (Idris Elba) i les seves dues filles adolescents a qui persegueix un gran lleó rebel amb la intenció de demostrar-los que la sabana només té un depredador-. D: Focus Features. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa (ang), Icelandic Film Center (ang). Pel·lícules de Baltasar Kormákur a Filmin. FOTO: Baltasar Kormákur.

De Dea KULUMBEGASHVILI, “Those Who Find Me”. Producció: Geòrgia (Independent Film Project*), França (First Picture*), Itàlia (Luca Guadagnino – Frenesi Films*). Guió: Dea Kulumbegashvili. Amb Ia Sukhitashvili, Kakha Kintsurashvili, Merab Ninidze. Nota sinòptica: La Nina treballa a l’únic hospital d’una localitat de província com a obstetra-ginecòloga. Soltera i abstinent de qualsevol relació personal, es dedica incondicionalment al seu jurament hipocràtic, encara que això signifiqui realitzar avortaments il·legals. Quan un nounat mor uns segons després del part que ella ha supervisat, en posen en dubte la responsabilitat, l’acusen de negligència. Sotmesa a investigació interna, s’escruta cada detall de la vida personal i professional de la Nina. Malgrat els riscos, la Nina continua dedicada al seu deure de metgessa, decidida a fer el que ningú més farà. Informació: Dea Kulumbegashvili segueix el seu primer llargmetratge premiat, “Beginning”, amb aquest retrat abrasador d’una dona de gran coratge i convicció: una oda atemporal i universal a la feminitat (Goodfellas). Dea Kulumbegashvili, georgiana formada cinematogràficament a Nova York, va debutar forta en el curtmetratge (fet després de dirigir 4 episodis d’una minisèrie), ja que “Invisible Spaces” / “Ukhilavi Sivrtseebi” (2014) –drama minimalista en què un matí familiar aparentment tranquil s’esfondra sobreeixint-hi tensions ocultes– li van seleccionar a la Competició de Curts del Festival de Canes i el seu segon curtmetratge, “Léthé” (2016) -a prop del riu de l’oblit, un genet solitari travessa un poble en el qual els nens juguen i deixen anar els seus desitjos enterrats mentre els adults es dediquen a les festes del dia. La violència i l’amor es barregen i s’entrelliguen gairebé instintivament– va participar a la Quinzena dels Realitzadors. La seva òpera prima, “Au commencement” / “Beginning” / “Dasatskisi” –diponible a FilminCat-, que havia estat desenvolupada a la Residència de la Cinéfondation i al Sam Spiegel International Film Lab de Jerusalem, va ser triada com una de les primeres pel·lícules de la Selecció Oficial del Festival de Canes 2020, per bé que va ser l’edició suspesa per mor de la COVID, i es presentà a la Competició del Festival de Sant Sebastià del mateix any, on va guanyar la Petxina d’Or a la Millor Pel·lícula i s’hi endugué també els guardons a la Millor Direcció, a la Millor Actriu (Ia Sukhitashvili) i al Millor Guió, anant després al Festival de Toronto on fou coronada amb el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional -en una ciutat de província adormida, un grup extremista ataca una comunitat de testimonis de Jehovà. Al cor d’aquest conflicte, el món familiar de Yana, l’esposa del líder de la comunitat, s’ensorra lentament. L’agitació interior de la Yana creix a mesura que lluita per donar sentit als seus desitjos. En diu Imma Merino, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: “Beginning” va irrompre a la secció oficial de Sant Sebastià amb una força enorme provocant-hi admiració, torbació i també una certa controvèrsia perquè la llarga durada dels plans encara causa rebuig. (..) Allò que fa és situar una dona en el centre d’un relat que, habitualment, seria protagonitzat per homes en conflicte. Tal elecció dóna compte de la crítica que, d’una manera implacable i radical, la pel·lícula presenta contra el patriarcat i la violència masclista (..). El cas és que aquesta és una pel·lícula feta per pensar-la i discutir-la amb un sentiment d’inquietud. (..) Si s’hi entra encara que sigui amb un peu a fora, resulta difícil no sentir-se pertorbat i a la vegada fascinat per unes imatges, quasi sempre en quietud, d’una bellesa corprenedora que revelen una cineasta amb un sentit prodigiós de la llum, el cromatisme i l’enquadrament, cosa que du implícit el fora de camp que s’hi fa especialment revelador-. L’any 2021 va presidir el Jurat Oficial del Festival de Sant Sebastià. VI: Goodfellas. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. FOTO: Dea Kulumbegashvili.

De Kiyoshi KUROSAWA, “Le chemin du serpent” / “Serpent’s Path”. Producció: França (Cinefrance Studios*), Japó (Kadokawa). Guió: Kiyoshi Kurosawa, Hiroshi Takahashi. Repartiment: Kô Shibasaki (Sayoko), Damien Bonnard (Albert), Mathieu Amalric (Laval). Nota sinòptica: Una dona misteriosa forma equip amb un home la filla del qual va ser assassinada i que ara en busca venjança. Junts segresten membres d’una organització i els torturen per esbrinar què va passar realment. Informació: Remake en francès de “Serpent’s path” / “Hebi no michi” (Kiyoshi Kurosawa, 1998). Kiyoshi Kurosawa, que acaba de presentar a la Berlinale el migmetratge de terror (la seve especialitat genèrica) “Chime” -, ha tingut diverses participacions i premis al Festival de Sitges -Premi José Luís Guarner de la Crítica el 2001 per “Kairo” / “Pulse“, Premi Honorífic Màquina del Temps el 2006- i igualment a diferents seleccions i guardons al Festival de Canes -especialment a Un Certain Regard-, la seva carrera va brillar més fa uns anys, amb títols com “Cure” / “Kyua” (1997), “Kairo” / “Pulse” (2001) i “Tokyo Sonata” (2008); per bé que, cineasta prolífic de dilatada trajectòria, fa poc encara ha tingut pel·lícules programades a Locarno -“El fin de cada tiempo, el principio del mundo” / “Tabi no owari sekai no hajimari” (2019)-, Venècia -“La mujer del espía” / “Supai no tsuma” (2020), premi al Millor Director-… La seva pel·lícula “Creepy” / “Kurîpî: Itsuwari no rinjin” va ser convidada a la Berlinale Special el 2016 i “Foreboding” / “Yocho” la va estrenar a Panorama, de Berlín, el 2018. E: Se’n preveu l’estrena aquest estiu. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, Variety (ang).

De Gilles LELLOUCHE, “L’amour ouf” / “Beating Hearts”. Producció: França, Bèlgica. Guió: Gilles Lellouche, Ahmed Hamidi, Audrey Diwan, Julien Lambroschini, adaptació de la novel·la de Neville Thompson, ‘Jackie Loves Johnser OK?‘, traduïda al francès com  ‘L’Amour Ouf‘. Amb François Civil, Adèle Exarchopoulos, Mallory Wanecque, Malik Frikah, Alain Chabat, Benoît Poelvoorde, Vincent Lacoste, Jean-Pascal Zadi, Élodi Bouchez, Raphaël Quenard. Nota sinòptica: La relació improbable entre dues persones. Una noia d’una família de classe mitjana alta i un noi d’origen modest s’enamoren però se separen; eventualment ell es converteix en un criminal i passa 12 anys a la presó. Informació: Comèdia dramàtica musical i romàntica, definida inicialment com a ultraviolenta. S’hi barreja amor, violència i dansa -El col·lectiu de dansa (La)Horde va ser contractat per crear tres balls per a la pel·lícula, que inclou cançons dels anys 80 i 90 d’artistes com The Cure, New Order, Madonna, Nas i Jay-Z. La pel·lícula està ambientada a les dècades de 1970, 1980 i 1990– (Wkp (ang)). Gilles Lellouche és bàsicament un actor, que ha fet algun curtmetratge, ha codirigit alguns films, i que ha signat sol un únic llargmetratge, la (per mi) desgraciada “Le grand bain” (2018) -en què un home deprimit s’uneix a un equip de natació sincronitzada format per homes de mitjana edat-, tanmateix seleccionada Fora de Competició al Festival de Canes, multinominada als César i gran èxit a la taquilla francesa. VI: StudioCanal. DF: StudioCanal. EF: 16.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. FOTO: François Civil, Adèle Exarchopoulos.

De Guy MADDIN, “Rumors”. Producció: Canadà, Alemanya. Guió: Guy Maddin, Evan Johnson, Galen Johnson. Amb Cate Blanchett, Alicia Vikander, Roy Dupuis, Charles Dance, Denis Ménochet, Nikki Amuka-Bird, Rolando Ravello, Takehiro Hira, Zlatko Burić, Tomi Kosynus, Alexa Kennedy. Nota sinòptica: Els líders de les set nacions que formen el G7 es reuneixen a la seva cimera anual, però es perden al bosc i tanmateix han d’escriure una declaració sobre una crisi global. Nota: A IMDB atribueixen la direcció del film als que aquí consten com a guionistes  i, com a guionista, esmenten només Evan Johnson.  Informació: Comèdia fosca. Cinema surrealista, experimental, prou gòtic, admirat del primitiu cinema mut, el de Guy Maddin, que ha treballat sovint amb els seus col·laboradors (als guions i la direcció) Evan Johnson i Galen Johnson. Crida especialment l’atenció que, amb aquests cineastes de circuits cinematogràfics més aviat alternatius, hi treballin estrelles com la gran Cate Blanchett (sobretot) i Alicia Vikander, cosa que pot fer més atractiva “Rumours” per als programadors de Canes (el Festival o la Quinzena). VI: Protagonist Pictures. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Deadline (ang). FOTO: Evan Johnson i Guy Maddin.

De Lucrecia MARTEL, “Chocobar”. Producció: Argentina, EUA, Mèxic, Dinamarca. Guió: María Alché, Lucrecia Martel. Documental. Nota sinòptica: Crònica de l’assassinat de l’activista indígena Javier Chocobar (el 12.10.2009) i l’expulsió dels Chuschagasta -comunitat diaguita del nord de l’Argentina- de la seva terra ancestral. Informació: La pel·lícula desenreda els 500 anys d’accions que van portar a aquest tiroteig, tant amb una arma com amb una càmera, i el contextualitza dins del sistema de tinença de la terra que va sorgir a tot l’Amèrica Llatina (Filmaffinity). El crim va ser el 2009, el judici es va dur a terme el 2018, els imputats van ser condemnats i posats en presó preventiva fins que la sentència quedés ferma. Aquí hi ha tres instàncies d’apel·lació d’una sentència. El 2020 van ser posats en llibertat perquè els jutges de la segona instància no s’havien pronunciat. No van tenir temps en un any de quarantena en què no tenien res a fer. Aquest any l’assassí va morir de còvid. Els dos expolicies còmplices segueixen en llibertat. La violència d’aquest vídeo és molt pitjor si coneixem les circumstàncies històriques en què aquest país es va organitzar com a república, sense trencar amb la matriu colonial. De manera que la independència va canviar de mans el poder econòmic i polític, de la corona a una burgesia criolla i espanyola, però en la igualtat de ciutadans no hi havia els indis, les índies, els negres, les negres i les dones blanques. Ni esmentar qualsevol persona que no s’adscrigui a aquests gèneres. Les terres comunals indígenes van passar a ser terres fiscals en l’enorme majoria dels casos, i així es va consolidar la presa i el racisme del meu país. (Lucrecia Martel, a Programa Ibermedia – entrevista (esp)). Valorada cineasta argentina, Lucrecia Martel ha dirigit molts curtmetratges i pocs llargmetratges -aquest n’és el seu cinquè en més de vint anys de carrera-. La seva òpera prima “La ciénaga” (2001), amb Mercedes Moran, va entrar en Competició a la Berlinale i va ser premiat a diversos altres festivals -es tracta d’un drama familiar rural en què dues famílies, una de classe mitjana urbana i una altra de productors rurals en decadència, s’entrecreuen en l’ensopiment provincià d’una Salta (localitat d’on és originària la cineasta) caòtica i immutable, on no passa res però tot està a punt d’esclatar-. Els anys 2004 i 2008 va ser seleccionada a la Competició del Festival de Canes -on no hi ha tornat-, respectivament, amb “La niña santa”  i “La mujer sin cabeza” (“La mujer rubia”)  -la primera, també protagonitzada per Mercedes Morán, gira al voltant de dues amiguetes adolescents que comencen a explorar la sexualitat i alhora tenen fervor religiós catòlic, i la segona, produïda pels Almodóvar i amb Maria Onetto, treballa la psicologia d’una burgesa argentina quan, després de topar amb alguna cosa amb el cotxe, la seva vida s’enfonsa lentament en la paranoia i l’aïllament, ja que tem que hagi matat algú-. Tardà 9 anys a dirigir una nova ficció, “Zama” (2017), altre cop produïda per Pedro Almodóvar i amb Daniel Giménez Cacho i Lola Dueñas al repartiment, presentada a la Mostra de Venècia fora de competició i premiada en altres certamens -com el Festival de Sevilla, d’on s’endugué una Menció del Premi Especial del Jurat-, es tracta d’una drama d’època basat en la novel·la d’Antonio Di Benedetto escrita l’any 1956, sobre Don Diego de Zama, un oficial espanyol del segle XVII establert a Asunción, que espera el seu trasllat a Buenos Aires i es deleix perquè li reconeguin els mèrits, però durant els anys de l’espera ho perd tot i decideix  encalçar un perillós bandit, per a recuperar el seu bon nom. Després, ha realitzar sengles curtmetratges documentals i ara debuta en el llargmetratge d’aquest gènere. El 2020, el Festival de Locarno va avalar el projecte de “Chocobar” en la iniciativa “The Films After Tomorrow”, creada per a impulsar pel·lícules la producció de les quals havia quedat afectada per la pandèmia de la COVID. Martel porta 13 anys treballant aquest documental. L’any passat, el festival Visions du Réel la va tenir de Convidada d’Honor i en va descriure el cinema en aquests termes: Les pel·lícules de Lucrecia Martel utilitzen una gramàtica cinematogràfica molt sensual per examinar la crisi existencial de les classes mitjanes argentines, el funcionament intern de la societat i el mecanisme social asfixiant del país, així com els problemes postcolonials. Tot això ho aconsegueix mentre evoca implacablement, implícitament, la història del seu país i els fantasmes que l’habiten. La seva atenció als detalls, especialment al so, el soroll i els diàlegs, i l’enfocament calidoscòpic de la seva obra s’ajusten a una tradició dual, oral i aventurera en termes cinematogràfics, impregnada d’una alegre cinefília. Arrelada als territoris i experiències molt familiars de la cineasta, l’obra de Lucrecia Martel pren manllevats de multitud de gèneres i ofereix una rica i fascinant hibridació de la ficció i la realitat. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, Programa Ibermedia – entrevista (esp), LaNación – entrevista (esp),  Indiehoy (esp), Clarín (esp). Pel·lícules de Lucrecia Martel disponibles a Filmin. FOTO: rodatge del film.

De Patricia MAZUY, “Portraits trompeurs” (“Les prisonnières”) / “Alma et Mina”. Producció: França (Rectangle Productions*, Picseyes, Arte). Guió: Patricia Mazuy, Pierre Courrège, François Bégaudeau, a partir d’una idea original de Pierre Courrège. Amb Isabelle Huppert, Hafsia Herzi, Robert Plagnol, Lionel Dray. Nota sinòptica: L’Alma, sola a la seva preciosa casa adossada, i la Mina, una mare soltera als suburbis, han organitzat la seva vida al voltant de l’absència dels seus marits, que són reclusos al mateix centre penitenciari. Durant una visita, les dues dones coincideixen i inicien una amistat tan improbable com tumultuosa… Informació: Aquesta pel·lícula se la identifica amb noms molts diferents (Portraits trompeurs, Les prisionnières, La prisionnère deBordeaux, Alma et Mina). Francesa, d’orígens tunisians, Hafsia Herzi du ja una considerable carrera com a intèrpret -de manera destacada, per a Abdellaatif Kechiche– , és també directora i guionista dels seus propis films i aquest 2024 protagonitza el cartell de la Setmana de la Crítica de Canes. La gran actriu Isabelle Huppert ja va treballar amb Patricia Mazuy, encarnant Madame de Maintenon a “Saint-Cyr” (2000), film de la cineasta que va participar a Un Certain Regard del Festival de Canes i va guanyar el premi Jean Vigo. Patricia Mazuy va començar al cinema amb curtmetratges, com ajudant de muntadora i muntadora (de “Sense sostre ni llei” -Agnès Varda, 1985-, al costat de la directora). La seva òpera prima fou “Peaux de vaches” (1989), amb Sandrine Bonnaire i Jean-François Stévenin -drama en què una dècada després que un home hagués mort en un accident en una part aïllada del camp francès, una família passa comptes dels fets- i tot seguit es posa a dirigir episodis de sèries nord-americanes, signa un documental de divulgació científica sobre els bovins i manipulació genètica i, el 1993, realitza el capítol “Travolta et moi” de la sèrie d’Arte ‘Tous les garçons et les filles de leur age‘, premiat al Festival de Locarno -en el qual una adolescent fascinada per John Travolta queda amb un noi lector de Friedrich Nietzsche que vol seduir-la-. A continuació es passa tota una colla d’anys preparant “Saint-Cyr” -film ambientat a finals del segle XVII, quan dues noietes normandes, arriben a Saint-Cyr, l’escola creada per Madame de Maintenon per a educar les filles de la noblesa arruïnada per les guerres i fer-les dones lliures; però després d’una vida de degradació i intriga, Madame de Maintenon tem els focs de l’infern i es confia a un home de l’Església per tornar l’escola al camí de la puresa, encara que això signifiqui negar les seves promeses de llibertat- i, després, no va reaparèixer fins el 2004, en què va codirigir amb el seu company Simon Reggiani el documental barrejat amb ficció i diguem-ne còmic “Basse Normadie“, sobre un home que va al Saló de l’Agricultura… per llegir Dostoievski dalt d’un cavall davant de mil pagesos. I nova aturada -com a directora, ja que de treballar, treballa, en projectes i també com a guionista i actriu-, i torna el 2011 amb “Sport de filles“, cinta ambientada al món eqüestre, que es projecta a la Piazza Grande del Festival de Cinema de Locarno, amb Marina Hands, Bruno Ganz i Josiane Balasko -en la qual, una geneta està disposada a fer qualsevol cosa per viure la seva passió per la doma, malgrat la seva modesta condició-. I salta al 2018, quan enllesteix “Paul Sanchez est revenu“, thriller en què Laurent Laffite es posa en la pell d’un criminal buscat des de fa deu anys, que reapareix a l’escena del crim… Finalment, el seu darrer treball per al cinema havia estat “Bowling Saturne“, thriller dramàtic -en Competició al Festival de Locarno- en què intervé com a actor el seu fill Achille Reggiani -quan el seu pare mor, un policia ambiciós ofereix la gestió de la bolera que acaba d’heretar al seu germanastre marginal, però l’herència és maleïda i enfonsarà els dos homes en un abisme de violència-. VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), CBO-Box Office (fr), Wkp, altres enllaços. FOTO: Patricia Mazuy.

De Noémie MERLANT, “Les femmes au balcon” / “The Balconettes”. Producció: França (Nord-Ouest Films). Guió: Noémie Merlant, amb la col·laboració de Céline Sciamma. Amb Noémie Merlant, Souheila Yacoub, Sanda Codreanu. Nota sinòptica: Una onada de calor fa bullir un barri de Marsella i tres companyes d’habitació s’interposen alegrement en la vida dels veïns des del balcó del seu apartament, fins que una copa a la nit es converteix en una aventura sagnant... Informació: Una incursió descarada en el gènere. De vegades sanguinolent, de vegades descarat, sempre juganer (MK2). Una comèdia sagnant, amb una barreja de gèneres, en un entorn una mica sobrenatural, amb un joc perillós entre homes i dones. Som des del punt de vista de la intimitat de tres amigues, tres dones, tres amigues. És un film coral, gairebé a porta tancada. Ens apassiona molt el gore, la comèdia, l’absurd (AlloCiné declaracions de Merlant a ‘Les Inrockuptibles’). Quan vaig començar a escriure’l, pensava en el patiment de les dones i en l’ús de l’humor com a arma. Aquí és on la meva història es va convertir en una comèdia. Volia escriure personatges femenins que s’assemblassin als que m’envolten, per tal d’observar més de prop la violència i la victimització. Volia portar la meva idea a l’extrem i observar el que provoca incorporant elements de gènere: fantasia i gore. Vaig descobrir el cinema a través de les pel·lícules de terror asiàtiques que vaig veure amb la meva germana durant la nostra adolescència. Són una gran influència en aquesta pel·lícula (declaracions de Noémie Merlant a ‘Variety’, recollides per Première). Fonamentalment actriu -una de les més destacades intèrprets del cinema francès actual, destacant especialment en pel·lícules com el drama lèsbic “Retrat d’una dona en flames” (Céline Sciamma, 2019)-, disponible a FilminCat; el quadre polièdric de “sexe fàcil” i delit d’amor que reflecteix una certa realitat multicultural, generacional i social, escrit entre d’altres per Céline Sciamma, “Paris, 13th District” / “Les Olympiades” (Jacques Audriard, 2021); “Un año, una noche” (Isaki Lacuesta, 2022), en què és la dona de Nahuel Pérez Biscayart, supervivent com ella de la tràgica nit de l’atemptat islamista a la sala parisenca Bataclan;  “Tár” (Todd Field, 2022), on assumeix el rol d’assistent de la polèmica directora d’orquestra a qui dona vida Cate Blanchett-, i ha acceptat de ser la nova Emmanuelle, al film d’Audrey Diwan que també es postula per ser a Canes 2024-, Noémi Merlant ha realitzat 2 curtmetratges i va debutar el 2021 amb el llarg “Mi iubita, mon amour“, seleccionat en sessió especial al Festival de Canes , en què ella mateixa incorpora el personatge d’una noia que se’n va a Romania amb unes amigues per a acomiadar-se de la primera joventut i allà coneix un xicot gitano deu anys més jove que ella i la seva família, amb els quals tot els separa, però així comença un estiu que els serà apassionant i fora del temps. VI: MK2. DF: Tandem*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, altres enllaços. FOTO: Noémie Merlant.

D’ Emmanuel MOURET, “Les trois amies” (“Une honnête femme”). Producció: França (Moby Dick Films, Arte). Guió: Emmanuel Mouret, Carmen Leroi. Amb Camille Cottin, Sara Forestier, India Hair, Damien Bonnard, Grégoire Ludig, Vincent Macaigne. Nota sinòptica: La Joan, ja no se sent enamorada, deixa en Víctor, la seva parella i pare de la seva filla. Convençuda de la validesa moral de la seva decisió, no obstant això, suporta les terribles conseqüències des que ell desapareix, submergint-la en la culpa. L’Alícia, la seva millor amiga, defensa una forma de matrimoni de conveniència, una relació sense amor però proveïda de tendresa, més suportable per a ella que la passió romàntica. Mentre que la Rebecca, l’amiga de la Joan, creu en l’amor com una aventura, i manté una relació secreta amb el company de l’Alice! Tres dones properes, amb actituds i concepcions morals distants. Tres dones que intenten defensar les seves idees, fer valer les seves eleccions… Informació: Camille Cottin ha estat escollida per presentar la cerimònia d’obertura i clausura del Festival de Canes 2024. Entre Rohmer i Rivette, Emmanuel Mouret continua la seva singular filmografia, amb les circumvolucions del sentiment d’amor i les seves divagacions de llenguatge com a fil conductor. Un programa emotiu i filosòfic que el cineasta francès (nominat el 2020 al César a la millor pel·lícula i millor direcció per “Les coses que diem, les que coses que fem“, [2020,disponible a FilminCat] …) pretén reinvertir. El seu dotzè llargmetratge, (..) explora els destins entrecreuats de tres dones, cadascuna habitada per una visió de l’amor molt diferent (Trois Couleurs -fr-). L’èxit d’aquella pel·lícula del 2020 -amb Nils Schneider, Camélia Jordana i Vincent Macaigne, és un impecable joc de nines russes, amb el guió que va intercalant històries d’amor, desig i possessió dels dos protagonistes, amb un to de comèdia encantadora, conduïda pels diàlegs incessants- (seleccionada a l’edició del Festival de Canes que no va tenir lloc) el va dur a una nova cota d’interès entre el públic i la crítica, materialitzada en el seu film següent, “Crònica d’un amor efímer” (2022) -amb Sandrine Kiberlain i Vincent Macaigne com una mare soltera i un home casat que esdevenen amants, compromesos a veure’s només per diversió i no sentir cap sentiment romàntic, però cada cop més sorpresos per la seva complicitat- projectat a la secció Cannes Première del Festival. Lluny del renom de què gaudeix actualment, Mouret havia estat fa anys a la Quinzena dels Realitzadors ‘cannoise’: el 2004, amb “Venus et fleur” -dues noies desconegudes que es troben i només comparteixen el delit de trobar el xicot ideal-, i el 2006, amb “Changement d’adresse” -un músic tímid i maldestre, acabat d’instal·lar-se a París, s’enamora bojament d’una seva jove estudiant i ho intenta tot per seduir-la-. El 2007 va participar a les venecianes Giornate degli Autore amb “Un baiser, s’il vous plaît” -amb Virginie Ledoyen i Stefano Accorsi, una parella que es troba per casualitat en el que no saben que serà l’inici d’una llarga història-. Al Festival de Locarno hi va ser el 2011 amb “L’art d’aimer” -comèdia coral sobre diverses parelles parisenques i els entrellats de l’amor, amb una quinzena d’actors, entre els quals, ell mateix, Julie Depardieu, Ariane Ascaride, François Cluzet, Gaspard Ulliel, Judith Godrèche…- i el 2013, amb “Une autre vie” -nou estudi del comportament amorós, amb JoeyStarr, Virginie Lodoyen, Jasmine Trinca…-. I el 2018 va presentar al Festival de Toronto “Mademoiselle de Joncquières“, cinta d’època, relat d’amor, seducció, manipulació, intriga i venjança, adaptació d’una obra de Denis Diderot, en què Cécile de France és una vídua que, enganyada per un llibertí notori, en planeja la revenja. Com hem vist, a Mouret se’l situa entre Rohmer i Rivette; però d’altres el consideren un bon hereu de Rohmer, sí, però també de Sacha Guitry i de Woody Allen. VI: Pyramide. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, altres enllaços. FOTO: les tres amigues.

De NA Hong-jin, “Hope: Part One”. Producció: Corea del Sud. Guió: Na Hong-jin. Amb Alicia Vikander, Michael Fassbender, Jung Ho-Yeon, Taylor Russell, Cameron Britton. Nota sinòptica: Hi ha un descobriment misteriós als afores d’una remota ciutat portuària i els seus habitants es troben que han de lluitar desesperadament per a sobreviure contra alguna cosa amb què mai abans havien topat. Informació: Thriller. Na Hong-jin és un triomfador al Festival de Sitges, on han premiat els seus tres llargmetratges anteriors: “The Chaser” (2008) -Millor Pel·lícula del Premi Orient Express, thriller en el qual un antic detectiu convertit en proxeneta té problemes perquè algunes de les seves noies han desaparegut i resulta que les ha reclutades un client amb una obsessió fosca-, “The Yellow Sea” (2011) -Millor Director per aquest thriller ambientat a la frontera entre entre Rússia, Xina i Corea del Nord, on, assetjat pels deutes, gairebé a la misèria, un home accepta un contracte per assassinar algú, en el que és el seu darrer recurs per a cobrir les necessitats de la família, i sap poques coses sobre la víctima, però mai no s’hauria imaginat que acabaria sent engolit per un engranatge criminal– i “El extraño” / “The Wailing” (2016) -Premi Focus Asia; cinta de terror i intriga, en la qual, al cap de poc que un desconegut hagi arribat a un poblet, s’hi comença a propagar una misteriosa malaltia i un policia, atret pel cas, es veu obligat a resoldre’n el misteri, per salvar la seva filla-. Les dues primeres havien passat, abans de Sitges, pel Festival de Canes: la del 2008, Fora de Competició, i la del 2011, a Un Certain Regard. Diuen que Na Hong-jin es caracteritza per desenvolupar històries de cinema negre amb personatges predestinats fatalment en un món on no hi ha futur per a ningú i la naturalesa de l’ésser humà és essencialment malvada (VkpCat). Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. FOTO: Na Hong-jin.

De Joshua OPPENHEIMER, “The End“. Producció: Dinamarca, Irlanda, Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Suècia, EUA. Guió: Joshua Oppenheimer, Rasmus Heisterberg. Amb Tilda Swinton, George MacKay, Michael Shannon, Lennie James, Bronagh Gallagher, Tim McInnerny, Moses Ingram, Danielle Ryan. Nota sinòptica: Comèdia musical sobre la darrera família humana. Sinopsi: Musical sobre una família rica que sobreviu en una mina de sal convertida en casa de luxe, dues dècades després de la fi del món. Hi ha una mare (Tilda Swinton), un pare (Michael Shannon) i el seu fill de vint anys (George MacKay), que va néixer al búnquer i mai no ha vist el món exterior. Hi ha un amic amb qui el fill té la seva única relació honesta. També hi ha un metge, un majordom i, finalment, una noia que, després de sobreviure amb prou feines, apareix a l’entrada de la ‘casa’ i aconsegueix entrar-hi. Abans que arribi la jove, la família celebra la seva supervivència com a confirmació del seu èxit i rectitud, però la culpa tàcita per haver deixat enrere els seus éssers estimats s’ha interposat entre els pares, buidant qualsevol intimitat que mai haguessin compartit. Lluiten per reprimir la culpa que senten per això, així com un penediment més difús per haver contribuït a la fi del món, ja que el pare era un magnat del petroli. Informació: Pel·lícula inspirada en “l’optimisme immerescut” de l’Edat d’Or del musical de Broadway. Es tracta d’una sàtira en què els protagonistes celebren la seva supervivència alhora que es turmenten per la seva contribució inexcusable a l’apocalipsi (ElSéptimoArte). El director [Joshua Oppenheimer] va parlar en profunditat del projecte l’any passat en una entrevista a la revista progressista nord-americana ‘The American Prospect’, deixant clara la continuïtat temàtica entre els seus treballs anteriors de no ficció i aquesta obra de fantasia surrealista. “Tenia l’anhel de fer una pel·lícula sobre la riquesa forjada en la violència massiva”, va explicar. “Estava investigant altres famílies molt riques, i una d’elles (tenia) un búnquer del dia del judici final que era més aviat un palau. Vaig decidir fer una pel·lícula sobre una família en un búnquer 20 anys després que el món s’hagués acabat (a causa del col·lapse ambiental) i fer-ne un musical”. També ha citat anteriorment com a punts de referència la peça de teatre minimalista de Samuel Beckett ‘Happy Days’ i el clàssic musical cantat de Jacques Demy “Els paraigües de Cherbourg” (Cineuropa). L’actor Michael Shannon ha substituït Stephen Graham, inicialment previst pel paper del pare. Documentalista de llarga volada nominat als Oscar en dues ocasions – amb el díptic sobre el genocidi indonesi “The Act of Killing” (2012) i “La mirada del silencio” / “The Look of Silence” (2014); el segon multipremiat a la Mostra de Venècia-, Joshua Oppenheimer s’estrena en la ficció. VI: The Match Factory. D-EUA: Neon*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), World of Reel (ang), TheFilmStage (ang).

De Francois OZON, “Quand vient l’Automne” / “When Fall is Coming”. Producció: França. Guió: François Ozon. Amb Hélène Vincent, Josiane Balasko, Ludivine Sagnier, Pierre Lottin, Vincent Colombe, Marie-Laurence Tartas. Nota sinòptica: La Michelle està gaudint d’una jubilació tranquil·la en un encantador poble de Borgonya amb la seva vella amiga, la Marie-Claude. Espera que el seu nét Lucas passi les vacances escolars amb ella, però les coses no surten com estava previst. Sentint-se sola i culpable del que ha passat, la Michelle cau en una depressió… fins que el fill de la Marie-Claude surt de la presó. Informació: pendent de desenvolupar. VI: Playtime. DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp, altres enllaços. FOTO: François Ozon.

D’ Athina Rachel TSANGARI, “Harvest”. Producció: Anglaterra (Sixteen Films -Ken Loach-), EUA (Louverture Films), Alemanya (The Match Factory). Guió: Joslyn Barnes, Athina Rachel Tsangari, basat en la novel·la homònima de Jim Crace. Amb Caleb Landry Jones, Harry Melling, Frank Dillane, Rosy McEwen, Arinzé Kene, Thalissa Teixeira. Nota sinòptica: En un poble medieval d’Anglaterra, la reacció dels vilatans davant tres nouvinguts, que esdevenen bocs expiatoris en temps de crisi econòmica. Informació (pendent de desenvolupar): La qualifiquen de neo-western. La grega Athina Rachel Tsangari ha desenvolupat diverses tasques al món audiovisual (productora -dels primers films de Yorgos Lanthimos, per exemple-, dissenyadora de producció, fundadora i directora de festival de cinema, membre de jurats de festivals -Sundance, Berlín, Cinéfondation i Curtmetratges de Canes-, cineasta -de curts i llargmetratges-, directora d’episodis de sèries televisives). Va debutar en els llargmetratges amb “The Slow Business of Going” (2000) -‘road movie’ especial, rodada en habitacions d’hotels de nou ciutats, en diferents formats, en la qual una dona misteriosa viatja pel món amb un balancí, interactuant amb la gent que coneix.-; però internacionalment es va donar a conèixer una dècada després, amb “Attenberg” (2010), seleccionada a la Mostra de Venècia, on l’actriu Ariane Labed va guanyar la Copa Volpi -Labed hi encarna una noia de 23 anys que viu atrapada a la seva avorrida ciutat industrial, a mercè de la mort imminent de son pare i de com s’avé poc amb la resta d’humans-. I el 2015 va participar al Festival de Locarno amb “Chevalier” –disponible a FilminCat, comèdia de mascles en què un viatge de pesca al mar Egeu d’un sextet d’amics es converteix en l’escenari perfecte per a un concurs implacable de domini masculí: qualsevol cosa els pot desfermar una competència ferotge, però, només un pot portar el preuat Chevalier, el iot amb què viatgen. Qui serà?-. VI: The Match Factory. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), altres enllaços.

***

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!