Club 7 Cinema

Avui es projecta al D’A 2023 i demà s’estrena en VOSC a 2 sales –Truffaut, de Girona, i Girona, de Barcelona– “Crònica d’un amor efímer” / “Chronique d’une liaison passagère“, d’ Emmanuel Mouret, cinta que es va estrenar mundialment a la secció Premiere del Festival de Canes 2022.

Va cridar prou l’atenció ran de la projecció a Canes i en vaig recollir força reaccions. Ara, en publico la sinopsi, repartiment, certa informació, reprodueixo les reaccions hagudes el maig de l’any passat i hi afegiré articles que se’n publiquin ran d’aquesta estrena.

Sinopsi: Una mare soltera i un home casat esdevenen amants. Compromesos a veure’s només per diversió i no sentir cap sentiment romàntic, cada cop els sorprèn més la seva complicitat…

Repartiment: Sandrine Kiberlain (Charlotte), Vincent Macaigne (Simon), Georgia Scalliet.

Informació: Mouret va dirigir recentment Las cosas que decimos, las cosas que hacemos.

Algunes reaccions copsades a Canes 2022:

Paco Vilallonga, a Twitter: Quina delícia de pel.lícula. Diàlegs intel·ligents, personatges ben construïts, ritme, profunditat temàtica. Sota l’aparença d’un film menor s’amaga una obra magnífica. La figura de Mouret creix a cada nou film. Imma Merino, a El Punt Avui: (..) una alenada d’aire fresc (..)  Aquesta també és una comèdia deliciosa: encisadora, elegant, lleugera sense banalitat, amb uns diàlegs finíssims. Mrtoldo, a Twitter: Vincent Macaigne continua sent l’actor més graciós del cinema francès. “Chronique d’une liaison passagère” és un Mouret minimal (rodatge postpandèmic ben entès?) i en plena forma, que fa dels travellings d’acostament els seus zooms hongsangsoonians. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) En una vintena d’episodis i altres tantes trobades entre els nostres dos personatges parisencs, des del 28 de febrer fins a mitjans de setembre següent (amb un epíleg dos anys després), la pel·lícula dissecciona amb gran humor els jocs, els temes i la mecànica de l’amor, un territori molt habitual en Emmanuel Mouret, però al qual s’acosta aquesta vegada podant quasi del tot allò que envolta el cor de la pel·lícula: la relació entre els dos amants (..) No és “una història de sexe, de gènere, sinó de sentiments”. Àngel Quintana, a Caimán: Emmanuel Mouret confessa que al seu cinema hi ha dues influències clau: Sacha Guitry i Woody Allen. Guitry va ser un mestre del teatre de boulevard i un enginyós cineasta capaç de canviar el vodevil i les formes narratives. Allen és algú, que, a les seves millors pel·lícules, no ha parat de parlar de com l’amor pot ser una quimera, un territori per crear-nos el nostre món d’aparences (..) Mouret parla de com els capricis de la passió entren en contradicció amb la racionalitat i ens porten a situacions absurdes (..) Mouret descriu la relació passatgera amb elegància, puntuant el pas dels dies, centrant-se exclusivament en les trobades i dubtes dels personatges (..) A partir d’uns diàlegs elaborats amb pulcritud extrema, Mouret no només retroba el millor de Guitry i Allen, sinó també el pes d’una vella tradició francesa que arrenca en Molière i Marivaux i es prolonga fins a certa tradició del vell cinema francès, d’Eric Rohmer a Jean Eustache.

Articles publicats ran de l’estrena al Principat:

Crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Només és sexe, però potser no. En el cinema dirigit i escrit per Emmanuel Mouret, que també és actor i a vegades dels propis films, hi caben tota mena d’embolics sentimentals i de fantasies sexuals; de parelles en perill de trencar-se, lliurant-se a vegades a jocs tan imprevisibles com els atzars que poden aparèixer, i de relacions que no acaben de reeixir o consumar-se. (..) Són relats d’amor i desamor, de desig, a vegades contingut o frustrat; de seducció i d’engany, comprès l’autoengany; del desacord entre la teoria i la pràctica amorosa. I també sobre el fet que una cosa és el que diem i una altra, el que fem (..). S’ha de tenir present el seu títol original: “Chronique d’une liaison passagère”. Això perquè ‘liaison’ pot significar, entre altres coses, una relació, un contacte, un ‘affaire’. I perquè, de fet, el film aborda la relació que, a partir d’una trobada casual i en principi només per fer sexe, mantenen un home casat i dubitatiu (Vincent Macaigne, en el seu registre habitual) i una dona separada amb una actitud desimbolta (Sandrine Kiberlain, extraordinària). (..) Ens trobem amb una comèdia deliciosa: encisadora, elegant, lleugera sense banalitat, amb uns diàlegs afinadíssims.

Alfons Gorina n’ha piulat: Mouret s’ha convertit en un Woody Allen francès i rupestre (menys cínic), recuperant la simplicitat (i dificultat!) de les converses home-dona, de l’agilitat dels diàlegs, i la sinceritat entre personatges. Maca i distreta (que no superficial!).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!