Club 7 Cinema

Arnaud Desplechin ha completat el títol del seu darrer film, Jimmy P. amb el subtítol Psicoteràpia d’un indi de les planures. Certament, una referència al llibre que adapta “Psicoteràpia d’un indi de les planures: realitat i somnis“, del psicoanalista i antropòleg francès George Devereux. Però aquest subtítol també resumeix perfectament l’estructura i objectiu de la pel·lícula: reconstruir el cas de Jimmy Piccard, indi dels peus negres que, havent tornat traumatitzat de la Segona Guerra Mundial, fou tractat per Devereux en un seguit de sessions, al llarg d’una bona colla de mesos, en un hospital militar de Kansas.

FOTO © Nicole Rivelli – Why Not Productions Jimmy P, d’Arnaud Desplechin

Amb un classicisme impecable, cadenciosament, Desplechin va reconstruint el procés que va des dels símptomes de malaltia fins a la curació de Picard, passant pel seu llarg tractament; amb la col·laboració inestimable dels actors Benício Del Toro -en el rol de l’indi- i Mathieu Amalric -en el de l’antropòleg-; així com la de Howard Shore, amb una banda sonora de les que ja no se’n fan, i la de Stéphane Fontaine, amb un estimable tractament cromàtic en la seva consistent fotografia. Tot primer, Desplechin narra linealment, mostrant el malestar de Jimmy Picard i les proves mèdiques a què el sotmeten, fins que se’n descarta la bogeria. A continuació, el cineasta combina molt prolíficament dos recursos ben diferents: les xerrades terapèutiques entre el pacient i Devereux i tot de “flashbacks” que reprodueixen somnis o moments evocats de la vida de Piccard. Es tracta d’arribar a l’interior del protagonista, detectar-li els traumes a partir de les paraules i l’ordre amb què les diu i dels somnis que explica. I, a través dels traumes, s’arriba al que ha estat una dura vida personal des de la infantesa. Per això s’ha fet bé de completar el títol amb allò de “Psicoteràpia d’un indi…”.

I tanmateix aquest no és un film clínic; sinó un nou aprofundiment de Desplechin en la complexitat humana. Obra de diversos esgraons, ofereix com a mínim la representació eficaç del cas; però també una manera intel·ligent de narrar-lo. Convida a recordar els fonaments del psicoanalisme -tot i que n’agafa distància amb un tractament pèl sarcastic del personatge de Devereux-. I finalment, sí, és de la condició humana de què parla. Ho visualitza molt bé un personatge secundari, quan resumeix la tasca de Devereux -i l’objectiu fílmic- com d’un joc de nines russes, amb les peces que van encaixant unes dins les altres, fins a donar la figura externa, tan gran com fràgil interiorment.