Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

27 de març de 2022
0 comentaris

“Los ojos de Tammy Faye”, de Michael Showalter

Los ojos de Tammy Faye. Director: Michael Showalter. Guió: Abe Sylvia, basat en el documental homònim de Fenton Bailey i Randy Barbato. Repartiment: Jessica Chastain (Tammy Faye Bakker), Andrew Garfield (Jim Bakker), Cherry Jones (Rachel Grover, la mare de Tammy), Vincent D’Onofrio (Jerry Falwell), Mark Wystrach (Gary Paxton), Louis Cancelmi (Richard Fletcher), Gabriel Olds (Pat Robertson). Vista el dia 26.03.2022, en VOSE, per Disney+.

Sinopsi: Una mirada íntima a l’extraordinària pujada, caiguda i redempció de la teleevangelista Tammy Faye Bakker.

Típic i tòpic “biopic” que sol entrar en la temporada d’Òscars, basat en un cas real, que documenta i explota dramàticament: en aquest cas el dels teleevangelistes Tammy Faye Baker i Jim Bakker. A millor glòria de Jessica Chastain, que hi broda una interpretació completa, de les que solen endur-se l’estatueta de Hollywood, amb l’acompanyament d’un Andrew Garfield que està molt correcte en tots els papers que li toca fer al film.

Mirant la trajectòria del seu director, Michael Showalter, es comprova que atresora una llarga trajectòria a la televisió i, certament, el film té alguna cosa de televisiu. Com a molt, dramatitza el documental primigeni. Per tant, i pel que fa al cas, ens documenta sobre el món dels teleevangelistes, la manera que com usen el nom de Déu en va, la retòrica amb què s’omplen la boca i que els du a manipular milions de telespectadors arreu del món, apel·lant a la solidaritat, amb missatges salvífics. Mostra també els diferents camins presos per diversos telepredicadors, la seva implicació política, directa o a l’ombra, amb ideologies reaccionàries que branden en nom de Déu. I, és clar, parla dels negocis que es munten, la vida regalada que menen. I com Tammy Faye Bakker s’hi mou, amb les mans netes, però aprofitant-se’n al màxim, i alhora defensant col·lectius marginats pels seus col·legues, amb una mena d’innocència que manté fins al final.

Un fenomen molt nord-americà, en què fàcilment es barreja ideologia reaccionària i patriotisme, com queda ben clar al final de la pel·lícula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!