NOTA DE CONDOL PER LA MORT DE FATIMA YOUS

Amb tristesa hem rebut la notícia que la senyora FÀTIMA YOUS, una de les àvies fundadores del moviment SOS DISPARUS, després anomenat COLLECTIF DE DISPARUS ALGERIE, ha mort avui 22 de juliol del 2020.

Fàtima, al costat de la seva filla NASSERA DUTOUR, actual presidenta de la FEDERACIÓ EURO-MEDITERRÀNIA CONTA LES DESAPARICIONS FORÇADES, van impulsar aquestes associacions així com la Federació mediterrània, amb altres centenars i milers de famílies afectades per desaparicions forçades als diversos països del Mediterrani.

A Algèria, els “anys de plom”, entre el 1992-cop d’Estat militar- i finals de dècada dels 90, es van enfrontar als diversos governs algerians, a les forces policials i militars, van denunciar els complots dels serveis d’intel.ligència algeriana, i la seva impunitat, així com tota la maquinària orquestrada per fer desaparèixer milers de persones, arribant a certificar i documentar més de 15.000 persones desaparegudes al llarg d’aquests anys. Fàtima i Nasera, van perdre el seu nét i fill AMINE AMROUCHE.

Fàtima al costat de Nassera i de centenars de mares, àvies, i d’altres familiars han fet una tasca incansable a Algèria al llarg d’aquests darrers anys, en una lluita permanent al carrer, pressionant Ministres, líders polítics, i tot tipus d’instàncies i agents socials; internacionalitzant aquesta causa, i fent pressió envers un Règim autoritari, cooptat pels militars des del principi de la Revolució algeriana, cop contra Ben Bella al 1965, i més tard pel cop del 1992, contra la victòria electoral del FIS.

Darrerament van seguir implicant-se en diverses reivindicacions per assolir una veritable democràcia al país Magrebí, i sobretot Nassera, ja que Fàtima estava malalta, ha estat molt activa en la revolta del “hirak”, una revolta que ha significat el qüestionament i descrèdit total del actual Règim algerià, i que malgrat la pandèmia i el confinament, continua ben viu.

Volem compartir el dolor per aquesta pèrdua amb les amigues i amics algerians, i la família de FÀTIMA YOUS.

BARCELONA, 22 DE JULIOL DE 2020

El nou govern d’Israel, un pas més en la legitimació de l’apartheid sionista

Aritz Garcia, politòleg, internacionalista, president de SODEPAU
Josep Mª Navarro, antropòleg, internacionalista, membre fundador de SODEPAU

El diumenge 17 de maig Israel va constituir el seu nou govern, una altra vegada encapçalat per Benjamí Netanyahu, que un cop més se n’ha sortit (de moment) en el seu pols amb la justícia de l’Estat que governa com a primer ministre.

El Likud, encapçalat per Netanyahu va ser la primera força amb 36 escons, i va pujar en dos escons en les eleccions del 2 de març. Per davant de Blancs i Blaus, on està bona part de l’antic establishment militar, que abans es trobava sota l’estol del partit laborista, amb 33 escons. I la tercera força política, els sempre exclosos- del govern i de la societat sionista- de la Llista Unificada, on participen els diferents partits polítics àrabs-palestins, des del partit comunista a l’islamisme moderat, amb 15 escons.

La resta d’escons es reparteixen entre els altres 5 partits amb 9 i 6 escons cadascun: el partit dels jueus-àrabs(majoritàriament magrebins) el Xas, els religiosos de Judaisme Unit de la Torà, el laborisme-Guèixer-Merets, l’extrema dreta nacionalista d’origen ex-soviètic d’Israel Beitenu, i l’extrema dreta nacionalista-religiosa de Yamina.

Finalment, Netanyahu va aconseguir escapar-se dels tres requeriments que arrossega de la Justícia de l’Estat per suborn i abús de confiança. El 6 de maig, el Tribunal Superior va donar permís a Netanyahu per formar govern, permetent  un cop més que s’assolís  la seva immunitat gràcies al seu càrrec polític, i s’estalviï, un cop més, passar pels jutjats.

Benny Gantz, ex cap d’estat major, i líder del partit Resilence que formava part de la coalició dels Blancs i Blaus, va acceptar formar govern amb Netanyahu, que li oferí la Vice-presidència i el Ministeri de Defensa a canvi, trencant d’aquesta manera aquella coalició electoral.

Aquest govern representa el triomf de Netanyahu sobre el poder judicial, però també i probablement la culminació dels plans del Likud i del sionisme en general per annexionar-se els assentaments de Cisjordània, i  bantustanitzar-los completament. Dins de l’acord de govern es contempla la votació, el primer de juliol, per l’annexió de facto de la Vall del Jordà i bona part dels assentaments d’aquest territori, esquarterant o bantustanitzant Cisjordània, com ja han fet fins ara.
Aquesta iniciativa ens atreviríem a dir és molt coherent i forma part de l’ adn del nacionalisme sionista, que s’emparenta culturalment i ideològica amb els diversos nacionalismes sorgits al cor de l’antic Imperi austro-hongarès, i que conjuntament amb el nacional-socialisme alemany i d’altres semblants (centre i nord europeus) conformen l’estol de nacionalismes imperialistes amb un fort contingut biologista i també racista.

En el seu moment, Managen Begin, fundador del Likud, també va guanyar les eleccions de 1977 amb un programa on es contemplava l’annexió de Cisjordània. En realitat només plasmava, ara sí sobre el terreny, les idees filo-feixistes del seu pare polític Ze’ev Jabotinsky, que imbuït de les idees imperials de l’estat-nació, parlava del gran Israel entre el Mediterrani i el Jordà (1).

Curiós que la continua conquesta i expulsió de la població palestina per part del sionisme, endegada econòmicament als anys 20 i 30 (del segle XX), i després militarment a partir de novembre de 1947, acabi desenvolupant i executant el que sempre havien denunciat els sionistes i que suposadament volien fer “els àrabs”, però a l’inrevés, fer fora els àrabs  de l’àrea entre el Mediterrani i el Jordà, i enviar-los més enllà…al mar. De fet, és l’expressió més clara i evident de la culminació d’una neteja ètnica, pròpia de l’Espanya dels Reis Catòlics, o de l’Alemanya de Hitler, o de la Rússia dels tsars del segle XIX (2)

I què diu el món al respecte?
Estats Units continua garantint el seu suport econòmic i militar a Israel, sobretot amb l’administració Trump, populista i escorada a l’extrema dreta. Així mateix, en els darrers anys, alguns Estats han establert lleis que fan il·legal la demanda de boicotejar els productes i actes culturals promocionats per l’Estat Israelí per tal de dificultar -o fer impossible- el principal moviment de solidaritat amb Palestina i contra el colonialisme sionista, el BDS (Boicot, Desinversion i Sancions), que es planteja com una campanya envers l’Estat d’Israel i les empreses i entitats que se n’aprofiten de la colonització (3).
L’ Administració Trump sembla que amb el «Pla del Segle» legitimaria aquesta annexió de la Vall del Jordà i la majoria dels assentaments a Cisjordània; en aquest sentit Jared Kushner (genre de Trump, i de família de tradició sionista) ha jugat un paper determinant, ja que és un dels grans defensors del Estat sionista d’Israel dins d’EUA. Tot i que que l’ala més dretana dels Republicans, així com els coneixedors del Dret Internacional dins d’aquest partit dubten respecte a aquest suport incondicional.

Europa, tot i fent innombrables informes denunciant l’annexió dels assentaments, continua col·laborant amb Israel, i això de diverses maneres: a nivell tecnològic i econòmic, com mostra la inclusió d’Israel entre els possibles Estats candidats a rebre suport econòmic pel desenvolupament tecnològic de l’Agenda 2020; a través de la col·laboració en el marc de l’ OTAN; i especialment sagnant és la col·laboració i compra de material de control social i militar per a les fronteres europees amb FRONTEX (4). A la fi, des dels acords de 1975, abans la CEE i ara la UE, és el principal soci comercial d’Israel. La Unió Europea malgrat la voluntat d’impulsar una suposada unió de la Mediterrània (enguany farà 25 anys d’aquest fallit projecte) per garantir la justícia, la igualtat, la pau, la desmilitarització (i altres xerrameques buides..) segueix garantint la viabilitat d’un Estat sionista, etnocida, racista, i que alimenta el “cor de la bèstia, és a dir, el terrorisme, sigui aquest el que protagonitzen sectors armats diversos, o sigui el terrorisme d’Estat (encara més brutal i sagnant)

Xina e Índia fa temps que col·laboren amb Israel en el desenvolupament de tecnologies i intercanvis. Fins i tot, tenen enemics comuns, per un costat, els musulmans iugurs molesten a Xina, i els musulmans del Caxmir a l’ Índia. Molt lluny resten les proclames anticolonials de Mao, Nehru o Gandhi. És més, avui l’ Índia està governada pel BJP, un partit ultra-nacionalista hindú i de caràcter anti-musulmà. Així doncs, cap de les dues potencies asiàtiques es posicionarà críticament contra l’actual política annexionista de l’ Estat sionista encapçalat per Netanyahu.

Avui, en aquesta etapa de “pandèmia global”, davant el desenvolupament de polítiques de control social impulsades per a la prevenció davant del Covid19, haurem de veure si ens quedem per sempre més instal·lats en aquest no man’s land autoritari…. La propera crisi econòmica podria accelerar, si no es produeix una forta resposta popular antiautoritària, una major concentració del poder econòmic, continuant d’aquesta manera amb la despossessió i precarització de milions de persones. En aquest sentit, sembla que en lloc de descolonitzar Palestina, avancem cap a una israelització del món, amb les seves polítiques exclusivistes, colonitzadores i de control social, instal.lant l’autoritarisme i el control biopolític (5) entre la població, segregant aquesta per territoris, i imposant falses mesures de seguretat basades en la repressió policial i militar.
En definitiva, el paradigma seria aquest sionisme imperialista i llurs polítiques com a models d’una possible “democràcia a la israeliana”.

 

NOTES:
1-https://responsiblestatecraft.org/2020/05/18/how-israels-likud-party-played-the-long-game-toward-annexation-of-the-west-bank/
2-Recordem que la paraula progrom te el seu orígen en la persecució de població russa-jueva després del assassinat del tsar Alexandre II, i s’acusà del fet “als jueus”.
3https://www.washingtonpost.com/opinions/2020/05/19/israels-annexation-palestinian-land-will-be-result-us-policy-not-betrayal-it/?fbclid=IwAR3WAQVm9XstmkNUggEaC_wWN5-WKVB7t9Ainfjbo55SUOdqiwvycwhtvGY
4-https://www.tni.org/es/art%C3%ADculo/utilizara-europa-los-drones-israelies-contra-las-personas-refugiadas
5-Ens preocupen molt (moltíssim) les col·laboracions contretes pels diferents Governs convergents (però no només) en el seu moment i post-convergents, en aquests moments, amb els responsables de la Seguretat militar i policial Israeliana, així com la col·laboració científica acrítica (on queda la ciència amb consciència?) amb diverses institucions i programes científics israelians, per exemple, els acords de la UPF (Institut de Biologia Evolutiva), o bé la convocatòria Joint Symposia (SymIL) inclosa dins del programa TWINS (Towards Interrelations in Science), subscrit per la Generalitat amb diverses institucions israelianes en el marc del viatge oficial que el president Artur Mas va fer a Israel el novembre del 2013. O bé la col·laboració entre The Barcelona Institute of Science and Technology, i institucions de renom mundial com ara el Caltech de Califòrnia o el Weizmann Institute d’Israel. Ciència amb consciència implicaria no col.laborar amb institucions que participen d’un etnocidi, d’un lent genocidi, o d’un apartheid sagnant….

Algèria. El “Hirak”(1) amenaçat pel coronavirus

Article de Lakhdar Benchiba (periodista a Alger). Publicat per ORIENT XXI

Una suspensió pel bé de tots … A causa de les amenaces relacionades amb l’epidèmia del coronavirus, el 20 de març del 2020 va ser el primer divendres sense manifestacions populars des del 22 de febrer de 2019, data de l’esclat del Hirak. Una decisió que, finalment, va obtenir el suport d’una població preocupada per l’epidèmia, sobretot perquè és conscient del deteriorament del sistema de salut algerià.

A Algèria es va discutir a través de les xarxes socials , i més encara després de la manifestació del divendres anterior, la del 13 de març de 2020, la decisió de renunciar a les manifestacions, donat que el Hirak no té cap tipus de direcció política. Aquesta opció (2) va ser denunciada pels mitjans de comunicació propers al poder com una actitud ” irresponsable ”. Tanmateix, a la pràctica, les mesures governamentals per fer front a l’epidèmia s’havien limitat la vigília del 13 de març del 2020 al tancament de les escoles. El 15 de març, el primer ministre Abdelaziz Djerrad es dirigí als manifestants d’aquesta manera: “Podeu sortir com vulgueu, però prengueu precaucions per no comprometre la vostra salut, la de les vostres veïnes, la de les vostres mares i els vostres pares i eviteu posar-los en risc”.

El 17 de març, el president Abdelmadjid Tebboune envià un missatge televisat anunciant un seguit de mesures, entre les quals es trobava el tancament de les fronteres terrestres, la suspensió dels enllaços aeris i marítims, el tancament de mesquites, la prohibició de manifestacions, etc. Totes aquestes mesures acompanyades d’un missatge tranquil·litzador: la situació està controlada i els algerians no tenen cap motiu per preocupar-se.

Molts activistes del Hirak ja havien demanat d’aturar les protestes, conscients no només dels riscos per a la salut, sinó també de l’existència d’una batalla per la imatge lliurada en els mitjans audiovisuals públics i privats. La tendència d’aquests mitjans de comunicació era, de fet, posar de manifest els riscos epidemiològics vinculats a les manifestacions sense fer referència a la preocupant deixadesa de les autoritats i la seva falta de decisió a l’hora de prendre i executar mesures de precaució i confinament.

La decisió de suspendre les manifestacions es va prendre amb pesar i les discussions al respecte van ser acalorades i agitades. “Amb el corona, hi ha un 97% de probabilitats de sortir-se’n. Amb vosaltres, no en tenim cap”. Aquesta pancarta que portava un manifestant el 13 de març del 2020 a Alger resumia de manera lapidària una de les grans inquietuds del moviment de protesta: veure tancat l’espai públic que els ciutadans/es han obert i ocupat contínuament des del 22 de febrer del 2019.

L’ABSURD “XOC PACÍFIC”

La manifestació del 56è divendres va atreure milers de persones a Alger que van demostrar molta valentia en un context d’inquietud per la pandèmia Covid-19. Va ser també un moment intens de consultes i debats sobre l’actitud a adoptar. La decisió de renunciar a les marxes va ser encara més difícil de prendre davant d’un règim que no ha fet cap concessió i que continua arrestant activistes i manifestants per condemnar-los sota l’acusació “d’atac a la unitat nacional” o “de concentració no autoritzada”, sent l’ocupació pacífica de l’espai públic el principal assoliment del 22 de febrer.

Les opcions respecte del Hirak feia deu dies que s’estaven debatent obertament, i no només en relació al coronavirus. A les xarxes socials, molts usuaris d’internet havien criticat durament la crida, realitzada des de Londres per Larbi Zitout, antic diplomàtic destacat a Líbia i dissident des de la dècada dels 1990, per una “escalada” mitjançant “un xoc pacífic” (ichtibak silmi) amb la policia. Seguit per més d’un milió i mig de seguidors en la seva pàgina Facebook, la crida de Zitout, pel seu absurd, va donar molt de peixet als partidaris del poder per construir un discurs conspiracionista envers el Hirak.

REBUIG DE L’ENFRONTAMENT

Les autoritats parlen amb certa lleugeresa de “neo-Hirak”. Aquesta novetat en el llenguatge l’ha introduïda el ministre de Comunicació, Amar Belhimer, per insinuar que el Hirak no té res a veure amb el que era en el seu origen i que ara ha estat segrestat per “ONGs que estan ben instal.lades a Ginebra o Londres, residus irreductibles de l’ex-FIS [Front de Salvació Islàmic] i de venjatius mafiosos de l’antic sistema [que] treballen dur, asseguts a les seves còmodes butaques o des dels seus exilis daurats (forçats o escollits), per difondre consignes de desobediència civil, desordre i recurs a la violència”. És evident doncs que el “neo-Hirak” estaria instrumentalitzat per forces hostils a Algèria, acusació que coincideix amb els atacs que proferia el règim quan van començar les marxes el febrer del 2019.

Nombroses veus (d’activistes) del Hirak han criticat i fet befa de la crida de Zitout destacant, com ho ha fet Abdallah Benadouda, periodista a l’exili molt seguit a Facebook, que les crides de Zitout a “xocs pacífics” i a ” rodejar les comissaries ” no tenen res a veure amb el Hirak Silmi (pacífic) vigent des del 22 de febrer de 2019 […] Tots sabem que la policia és violenta i brutal, per això des del principi la idea és evitar-los, no confrontar-los perquè no serveix de res”.

“LA IMPORTACIÓ” DEL VIRUS

La criticada crida de Zitout, explotada pels mitjans pro-règim, arribà quan l’amenaça del coronavirus ja havia facilitat el consens respecte de suspendre les manifestacions i, per tant, una “desvinculació” més que no pas un hipotètic “xoc” que no tenia cap possibilitat de ser pacífic coneixent els mètodes de la policia algeriana. Tanmateix, certs “ultres” del Hirak defensaven la idea que les manifestacions eren menys perilloses per a la salut pública que la feblesa de l’acció preventiva per part dels poders públics. S’acusà així les autoritats de no haver tancat la porta a temps per impedir la “importació” del virus, mentre es mantenien els vols aeris amb Europa, sobretot des de França.

Certament, els vols amb l’Hexàgon es van mantenir fins al 19 de març per repatriar els algerians residents al país. Semblava una mesura lògica, doncs tots els estats havien adoptat aquest tipus de mesures. Tot i així, testimonis publicats al Facebook afirmaven que no s’havia pres cap mesura especial ni per accedir als avions ni a l’aterrar. En certs casos, alguns repatriats fins i tot havien rebutjat les mesures de contenció o de quarantena.

“En arribar a Alger, les càmeres tèrmiques exploren tots els passatgers, tot el personal porta màscares i guants i manté les distàncies. Però a l’aeroport no es va emetre cap missatge de confinament. Es fa referència a la responsabilitat de cadascú. El problema és que tinc la impressió que la gent no s’ha n’adona del potencial perill que representa ”ila kach ma kayen rabi sobhano”, em va dir un passatger . Si passa qualsevol cosa, Déu proveirà. Així és com ens des-responsabilitzem i li passem tot a Déu ”, comenta una dona retornant de París.

Una altra divergència ha dividit els hirakistes. Per a un important nombre de manifestants que denominarem “ultres”, i en contra del sentit comú, la reivindicació d’aturar temporalment el Hirak provenia dels “demòcrates” i dels “babaus d’esquerres”. Tot denunciant la irresponsabilitat d’aquests darrers, que amb aquest posicionament deixaven el camp lliure als islamistes. Encara que aquestes opinions de “línia dura” es van veure ràpidament desbordades per les crides al sentit comú i a la suspensió. “Suspendre les manifestacions per protegir-se contra el corona, el règim no ens protegirà pas, què en penseu?”, proclamava una pancarta al llarg de la manifestació del 13 de març.

LA CURVA VA A EXPLOTAR…

El Hirak, i aquesta és la seva força, no té una direcció política; són els diferents posicionaments i opinions, reiterats i repetits a les xarxes socials les que aboquen a una decisió concreta i definitiva. La suspensió de les manifestacions ja estava àmpliament consensuada per després del divendres 13 de març, i aquesta es va veure reforçada en un seguit de posicionaments expressats per part de certes “veus” del Hirak, com la dels advocats Mostefa Bouchachi i Abdelghani Badi. Els mitjans de comunicació virtual que havien donat cobertura al Hirak des del primer moment i que d’aquesta manera havien trencat el “black-out” imposat al moviment per part dels mitjans de comunicació públics i privats, han anunciat que no informarien sobre les manifestacions si aquestes tenien lloc.

El dimarts, 17 de març, alguns estudiants fins i tot van anar a la Place des Martyrs d’Alger, per tractar de convèncer els més irreductibles, la major part d’ells gent gran, que renunciessin a les manifestacions i per tal que fessin cas de les indicacions de prudència i prevenció. Tanmateix, prop de dues-centes persones van participar en una manifestació, que fou dispersada sense embuts per la policia.

“PREGUEU A LA VOSTRA LLAR!”

Nombrosos activistes van insistir que la decisió de suspendre havia sorgit del propi Hirak per no perdre d’aquesta manera la “batalla per la imatge”, ja que el règim podria semblar més responsable que els manifestants. Per a Fayçal Sahbi, professor de comunicació, “la corba del coronavirus explotarà en pocs dies. És inevitable. És la ciència qui ho diu. Endevineu qui serà assenyalat com a responsable en els televisors i en els aparells de propaganda? No seran les pregàries dels divendres [que el govern ha trigat en prohibir]. Tampoc la falta de rigor en els controls fronterers. Tampoc els estadis plens de gent fins fa poc. Serà el Hirak qui rebi l’acusació de no tenir “prudència ni responsabilitat”.

Un cop el Hirak suspès, molts algerians pressionen ara les autoritats per una gestió que no brilla per la seva qualitat. Molts es pregunten per què el confinament no va ser formalment decidit per les autoritats, que tan sols es va limitar a fer crides a la precaució i a quedar-se a casa. Si bé només poden obrir els forns i els comerços d’alimentació, el periodista Mahrez Rabia va informar el dissabte 21 de març que altres negocis continuaven funcionant.

Així mateix, el govern ha mantingut molts dubtes respecte de les mesquites -més de 18.000 al país-, clarament assenyalades pels metges com a llocs de contagi i d’alt risc. El govern ho va delegar en la comissió de les fatwes (opinions religioses), que va emetre un primer dictamen, considerat aberrant per força gent, que eximia aquells que tenen por per la seva salut d’anar a la mesquita, tot convidant els malalts d’abstenir-se.

Aquesta llibertat d’elecció deixada al criteri dels fidels, ha estat considerada com irresponsable i la fatwa ha generat un autèntic desconcert. Finalment, la mateixa comissió, sotmesa a la “pressió del Facebook”, segons diuen els algerians mig en broma i mig en serio, va decidir suspendre les pregàries setmanals dels divendres així com altres oracions col·lectives, tot mantenint la crida a la pregària dels muezzins. Per primera vegada a la vida fins i tot de molta gent gran, els algerians van escoltar dimarts una crida a l’oració, on se’ls va dir: “Pregueu a casa vostra” (Essalatou fi manaziloukoum). Així mateix, l’ oració del divendres no va tenir lloc, ja que les portes de les mesquites van romandre tancades.

“QUEDEU-VOS A CASA, NO PODEM FER RES PER VOSALTRES!”

Les mesures de les autoritats van augmentant progressivament, però massa lentament als ulls d’especialistes que temen un esclat exponencial de casos quan les capacitats d’un sistema sanitari degradat són molt insuficients. Algèria importà, en una setmana, més de 300 milions de dòlars (279 milions d’euros) en material per fer front al coronavirus, va declarar el primer ministre Abdelaziz Djerad el 15 de març. “En una setmana”, ha explicat, “vam importar equips per valor de milions de dòlars, càmeres tèrmiques, kits, guants per compensar les mancances que teníem al principi”. Per la seva banda, el ministre de Salut Abderrahmane Benbouzid assegurà que Algèria tenia “totes les capacitats per donar resposta”.

En el “front” hospitalari, i fins a la nit del divendres 20 de març, els casos augmentaven lentament, però de manera continua: 11 morts i 95 contagis. Els números deixen escèptics a molts algerians que creuen que les dades estan atenuades. Les pors creixen i la relativa deixadesa dels algerians dóna pas a la preocupació. En el discurs del 17 de març, el president Tebboune va assegurar que Algèria encara es troba en la fase 2 de l’epidèmia, però que està a punt per fer front a la fase 3.

A les xarxes socials, el to monòton del president ha estat molt criticat, però és sobretot la xifra de 2.500 llits de reanimació disponibles el que ha generat debat. Dos dies abans, el ministre de Salut havia assenyalat que Algèria tenia “més de 400 llits de reanimació”. Xifra que ja va ser considera exagerada pels professionals que estimen la xifra real més propera als 300. El ministre de Salut va tornar a la càrrega dos dies després per assegurar que Algèria “comptava amb 2.500 dispositius de respiració artificial, 2.699 llits de reanimació i 2.500 d’altres aparells d’anestèsia i de respiració artificial, a més de 220 clíniques privades que disposaven de 3 a 4 llits de reanimació, o sigui un total de 6.000 llits de reanimació ”. Unes afirmacions que no convencen gens ni mica. A Internet, el vídeo d’un metge del hospital Zmirli d’Alger plorant i explicant “la catastròfica intubació” i “sense guants” d’un pacient, ha estat àmpliament compartit. “Protegeix-te, queda’t a casa, p…..merda, queda’t a casa, no podem fer res per tu”, advertia…..

1- NT: És així com es coneix la revolta algeriana impulsada per la “població” des del 22 de febrer del 2019; revolta que no té cap lideratge visible, ni aparent, tot i que se sap que hi ha certes associacions, persones i grups informals que evidentment són al darrera, però no com a direcció política, sinó com a dinamitzadors/es.
2- NT: La de mantenir la manifestació del 13 de març, s’entén.

Afganistan. La guerra perduda contra el “totalitarisme islàmic”

Article d’ALAIN GRESH, director de l’ORIENT XXI, especialista en el Pròxim Orient.

L’acord signat entre Washington i els talibans, i més enlla del cas concret del Afganistan,  marca el fracàs de la “guerra contra el terrorisme“, impulsada després de l’11 de setembre del 2001, en la qual França va participar activament.

La informació en relació a la signatura ha estat esmentada de forma ràpida i de passada, i de vegades amb sorpresa, per després relegar-la a un segon pla abans de desaparèixer de les pantalles dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l’acord signat el 29 de febrer de 2020 entre els talibans i el govern nord-americà –el primer de la història contemporània negociat directament entre un Estat i un moviment guerriller estranger, o més aviat amb una “organització terrorista” – hauria d’acabar amb la guerra més llarga  endegada pels Estats Units des de la seva creació. Si encara és massa aviat per saber si s’aplicarà, aquest text hauria d’haver provocat alguns debats acalorats i algunes autocrítiques i rectificacions, tant als Estats Units com als Països europeus que van participar, al llarg de dues dècades, en aquesta trista campanya, sobretot entre  els intel·lectuals i aquell grapat d’orientalistes que van justificar-la.

Primer, perquè l’acord confirma l’estupidesa de la fórmula, repetida ad nauseam: “mai negociem amb terroristes”. El govern israelià, tan ràpid per denunciar la laxitud dels altres, ha estat durant anys  negociant amb Hamàs a Gaza. A més a més, perquè amb tota probabilitat, la retirada nord-americana lliurarà el país als talibans -qüestió aquesta que el president Donald Trump acaba de reconèixer-, és a dir, ens retornarà a la situació de pre-guerra provocada pels Estats Units després de l’11 de setembre, ja que ningú  podrà creure que el govern de Kabul, la corrupció i les divisions del qual són patents, i que cada cop que tria  un president és gràcies a fraus electorals massius (dos candidats van córrer  a autoproclamar-se guanyadors dilluns passat 9 de març), durarà molt de temps. Tot això per arribar fins aquí?

Així doncs, divuit anys després des de l’inici de la “guerra contra el terrorisme”, aquesta croada que va mobilitzar més de quaranta països sota el lideratge de Washington, ens mostra uns resultats que són desastrosos i en primer lloc per a l’Afganistan[1]: continuació de la destrucció del país que la intervenció soviètica ja havia endegat; desenes de milers de víctimes a qui volíem “alliberar”, milions de refugiats i desplaçats, per no parlar dels crims de guerra contra la humanitat de Washington (i els talibans) sobre els quals  la Cort Penal Internacional (ICC) va decidir obrir una investigació el març del 2020; la ubicació  i l’enfortiment en aquest país de l’organització de l’Estat Islàmic (OEI).

Aquesta guerra només ha estat sostenible gràcies a les persistents mentides que al llarg d’aquests anys s’han anat repetint, i que han estat confirmades pel Washington Post el desembre del 2019, per part dels successius governs nord-americans que voluntàriament van ocultar la situació a la seva opinió pública, alhora que presumien de progressos imaginaris en aquesta guerra.

UN IRAQ MIL VEGADES MÉS BONIC

Si els mitjans de comunicació nord-americans van contribuir en gran mesura a aquesta omertà, certs intel·lectuals van aportar una base “científica”. El més emblemàtic d’ells és Bernard Lewis, mort al 2018. El reconegut orientalista, d’origen britànic, coneixedor de la regió, autor d’un treball substancial sobre l’Imperi Otomà i Turquia, va incorporar-se a la cohort de falsos estudiosos, nodrits de la seva absoluta ignorància. Des de l’ascens de George W. Bush a la presidència dels Estats Units, cegat pel seu odi a l’islam – i molt abans d’en Samuel Huntington, l’inventor del “xoc de civilitzacions” (és així que des de la dècada del 1950, banalitzava el conflicte àrab i israelià), Lewis es va convertir en un assessor privilegiat, proper als neoconservadors, sobretot  a Paul Wolfovitz. Aquest darrer, quan va ser secretari d’Estat adjunt per a la defensa, li va fer un homenatge clamorós en aquests termes en una cerimònia celebrada en el seu honor  a Tel Aviv, el març del 2002: “Bernard Lewis ens va ensenyar a comprendre i utilitzar la complexa i important història de l’Orient Mitjà per guiar-nos en la propera etapa i construir un món millor per a les properes generacions.” [2]

Un any després, Bernard Lewis  “guiava” l’administració al seu “següent pas”, l’Iraq. Explicava que la invasió d’aquest país provocaria una nova albada, i que les tropes americanes serien acollides com a alliberadors i que es reconstruiria un Iraq mil vegades més bonic.

En aquesta llarga guerra no es pot menystenir, ni molt menys, la responsabilitat de França. Tant la dreta com els socialistes han seguit obstinadament a Washington al llarg de molt de temps i hi van enviar soldats que van restar-hi fins al 2012. En una carta als líders socialistes el 16 d’octubre del 2009, el president Nicolas Sarkozy escrivia:

En primer lloc, estic encantat de dir que l’oposició no qüestiona la participació de França en aquesta empresa estratègica. Aquest compromís té una importància crucial per al nostre país.

Tot i això, amb els anys, la implicació francesa s’ha afeblit, ja que l’opinió pública s’ha tornat cada cop més hostil a aquesta llunyana expedició. L’11 de març de 2010, sota l’administració Obama, la CIA va elaborar una nota en la qual se li suggeria “inculcar un sentiment de culpabilitat als francesos, sobretot a les dones, per haver abandonat els afganesos a la seva sort”.

“DESPRÉS DE VÈNCER EL FEIXISME, EL NAZISME i L’ESTALINISME”

Fàcilment, podríem  trobar relleus entre molts dels intel·lectuals convidats regularment als mitjans de comunicació, que van ajudar a fer creure que estàvem compromesos en una tercera guerra mundial que estenia el seu  camp de batalla des de les muntanyes afganeses fins a les nostres perifèries [3]. Això és el que van expressar una desena d’intel·lectuals l’1 de març del 2006, des de Philippe Val a Caroline Fourest, i el seu manifest “Junts, contra el nou totalitarisme”: “Després d’haver derrotat el feixisme, el nazisme i l’estalinisme, el món s’enfronta a una nova amenaça global de tipus totalitari: l’islamisme”

Entre ells, l’ineludible Bernard-Henri Lévy, el mateix que escrivia després del derrocament del règim talibà (Le Monde, 21 de desembre de 2001): Els nord-americans […] han guanyat, aquesta guerra, provocant, en total, uns quants centenars, potser un miler de víctimes civils … Qui ho faria millor? De quantes guerres d’alliberament podem dir el mateix en el passat? I què esperen les Cassandres per admetre que s’havien equivocat?”[4] 

No esperem, però, que ell admeti que s’ha equivocat!

Nogensmenys, probablement va ser l’ex primer ministre Manuel Valls qui va expressar millor la ideologia que ha alimentat la imaginari  d’aquesta “tercera guerra mundial”:Per combatre aquest islamismo-feixisme, doncs és així com s’hauria d’anomenar, la unitat ha de ser la nostra força. No hem de cedir a la por ni a la divisió. Però, al mateix temps, s’han de plantejar tots els problemes: combatre el terrorisme, mobilitzar la societat al voltant del laïcisme, combatre l’antisemitisme […] Ara ens cal una ruptura. L’islam de França cal que ho assumeixi, que assumeix plenament les seves responsabilitats.

Aquesta ceguesa i la idea que la guerra que estàvem fent “allà” permetrien evitar que el terrorisme arribés “a casa nostra“, que hi havia una continuïtat entre “l’allà” i els “territoris perduts de La República ” han alimentat vint anys d’aventures bèl·liques. L’última d’elles és la intervenció a Mali, decidida pel president socialista François Hollande, que ara ja sabem que no tenia cap possibilitat d’aconseguir cap “victòria” com a l’Afganistan. En ambdós casos, la focalització sobre el “perill islamista”, la negligència sobre les condicions locals, respecte de la misèria social, de la corrupció de les autoritats locals, i els greuges contra els occidentals certifiquen una estratègia condemnada a la fallida.

És lamentable que els orientalistes hagin donat suport a aquest aventurisme criminal. Podem estar contents, però,  ja que Bernard Lewis estava extremadament aïllat entre la comunitat científica nord-americana. Com avui dia ho està aquest grapat d’orientalistes francesos[5], des de Bernard Rougier fins a Hugo Micheron, que  són escoltats pel poder i els mitjans de dretes, i inscriuen la reconquesta dels “territoris perduts de la República” en una croada mundial, que està predestinada al fracàs total des de fa temps.

———

[1]  Per tenir una perspectiva més àmplia i general del fracàs de la lluita contra el terrorisme, llegiu “Pour en finir (vraiment) avec le terrorisme”, Le Monde diplomatique, abril de 2015.

[2] Citat a “Bernard Lewis et le gène de l’islam” Le Monde diplomatique, août 2005.

[3]  NT Fins als nostres barris de la perifèria, o en francès “banlieus”

[4]  NT Persona que prediu el futur donant un resultat desfavorable als esdeveniments. Cassandra és una filla del rei de Troia Priam. Ella predeia el futur però no l’escoltaven.

[5]   NT a Catalunya també tenim els nostres orientalistes “fanàtics” representats i encapçalats per la sempre ineludible Pilar Rahora i altres cata-sionistes com l’historiador JB Culla, i diversos mitjans de comunicació que sempre “fan l’ola” a les tesis suara esmentades per Alain Gresh.

 

Triar entre els Estats Units i l’Iran?

Article de Nahla Chahal, redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. 

Cal realment que per oposar-nos als Estats Units, donem suport incondicional a Iran? ¿Cal que en nom de la lluita contra les estratègies americanes i israelianes i contra l’ocupació de Palestina, haguem de renunciar a la lluita pels drets dels pobles a una vida digna? Aquests són els dilemes als quals s’ enfronten les forces de canvi radical al món àrab durant dècades. I que avui dia són els dilemes que sorgeixen especialment a l’Iraq i al Líban.

Com vèncer a la colonització i a Israel? És possible que els pobles aixafats i les societats humiliades, anorreades per l’opressió, puguin resistir la tirania, quan és una missió difícil que requereix la mobilització de totes les seves energies per compensar la desigual relació de forces? No, és impossible i totes les experiències mundials ho han demostrat.

Vet aquí que cada cop que s’aixequen veus de protesta al Pròxim Orient, sobretot a l’Iraq i al Líban, per denunciar la injustícia de la qual són objecte aquests pobles, se’ls acusa en el pitjor dels casos de ser-ne col·laboradors dels Estats Units o d’Israel o, en el millor dels casos, d’haver triat malament i d’haver-se posat, per la seva ingenuïtat i sense saber-ho, al servei d’aquests.

És un xantatge molt comú. Els partits d’esquerres de tot el món i del món àrab, per no parlar dels partits “panàrabs” (dels nasserites als baasistes) l’han utilitzat. El van utilitzar en lluites internes, prenent com a objectiu a líders de les seves pròpies files o contra persones que volien desfer-se. Quan no fan acusacions explícites, difonen rumors que embruten la reputació de la persona non grata. I quan aquests partits arriben al poder, això es converteix en assassinats, ja sigui perquè són espies reals o camarades.

La lògica que hi ha al darrere d’aquestes pràctiques és complexa. Requereix d’un cert nivell de disciplina i obediència per part dels membres d’aquests partits, que són considerats una massa dòcil i cega. Pel que fa a la definició dels “membres” en qüestió, aquest és un veritable problema. En els cercles d’esquerres, primer es tracta dels implicats directament, després, en un segon terme, els entorns de l’esquerra, incloses aquelles persones que han abandonat el partit o que estan llançant noves idees, noves tendències. Al final, tot això és limitat, és gairebé des de dins, ja que el partit i els “entorns” de l’esquerra s’eixamplen i arriben a un públic més ampli, com va ser el cas d’Iraq o al Sudan.

Pel que fa a Hezbollah, aquesta actitud afecta a tot un grup confessional. Ja que el Partit de Déu no pateix perquè una fracció dels “seus barris” o de “les seves regions” el pugui desobeir, criticar o oposar-s’hi. Si així fos, llavors seria silenciada o eliminada de l’escena. Ni tan sols intentarien convèncer-la. Aquesta disciplina repressiva es va aplicar al Líban durant les disputes recents. A l’Iraq, ha causat moltes víctimes, ja que molts membres del “grup confessional” han fugit de l’adhesió als que s’han autoproclamat representants i protectors. Tant és així que el mateix Moqtada Al-Sadr, després d’expressar la seva solidaritat amb els manifestants, ha estat cridat a l’ordre pel general iranià Ghassem Soleimani, vingut per embarcar-lo en un vol de tornada a Teheran.

CRIDAR A L’ORDRE ELS SEUS “FILLS”

El problema és que a l’Iraq centenars de milers de xiïtes joves, ja siguin per naixement o per convicció, continuen manifestant-se al carrer, amb el suport d’altres menys joves. Fins i tot vam veure una foto on els manifestants van pintar pancartes amb un missatge tan amenaçador com divertit: “Iran, si et quedes tranquil, molt millor. En cas contrari, només podreu visitar Hussein a través del YouTube”. Aquest missatge amenaça els iranians d’impedir-los realitzar el pelegrinatge als llocs sants del xiisme a l’Iraq. Les nombroses manifestacions “monstre”que Karbala ha conegut, i la terrorífica violència amb què han estat reprimides, completen el panorama.

El més curiós és la negació que acompanya tot això. I aquests senyors de les instàncies xiïtes no volen reconèixer el seu fracàs a l’hora de disciplinar els seus “fills”. A Iraq, els “daechians”[1] han estat acusats d’estar al darrere de les protestes, tot i que aquestes han tingut lloc en primer lloc a Basora i Nassiriya, fortaleses xiïtes on la seva presència és poc probable. Així mateix, els manifestants van ser titllats de “saddamistes” o “baasistes”, malgrat la revolta de 1991 [2].

De fet, els manifestants no són ni “daechians” ni “baasistes”. Són simplement iraquians amb múltiples identitats i afiliacions religioses, confessionals, polítiques, intel·lectuals, regionals i tribals. Com a tot arreu, en definitiva, i a imatge de la vida. I són horriblement aixafats. Els seus ancians han viscut sota la tirania de Saddam Hussein i molts d’ells han mort en les diverses guerres. De fet, hi va haver la guerra amb l’Iran (1980-1988), la invasió de Kuwait i la primera guerra contra l’Iraq (1990-1991), l’embargament internacional (1991-2003) que va destruir L’Iraq, tal com van prometre els nord-americans i els britànics, i finalment, la segona guerra contra l’Iraq el 2003, la seva invasió i l’ocupació fins al 2011. Els nord-americans van ajudar llavors uns quants oportunistes a prendre el poder. I per la seva arrogància com a colonitzadors, mai no van pensar que les mateixes persones que estaven al seu servei poguessin posar-se al servei d’altres persones, sobretot iranians. I quants d’ells han canviat de jaqueta?

LA TERRA DE GILGAMESH i AL-MOUTANABBI

Les protestes actuals són sorprenents perquè re-actualitzen, al bell mig d’una realitat absolutament desesperada i opressora, una “iraquianitat” apassionada. Aquesta és una característica al llarg de la història d’aquest país arrelat al seu passat, sòlid malgrat la seva diversitat, bressol de l’agricultura, on es troben els sistemes de regadius, canals, rutes i preses més complexes construïdes en els temps dels sumeris (4.500 anys aC), per compartir l’aigua i domesticar la natura salvatge. Sistemes que requereixen participació col·lectiva i treballs de llarga durada, difícils i laboriosos, i encara s’ensenyen a les universitats més prestigioses del món, perquè encarnen el geni humà i una forma original d’organització social regulada, caracteritzada pel seu igualitarisme. .

A més, l’Iraq és la terra d’Abraham i el savi Hammurabi de Babilònia; i va ser abans que ell la terra de l’epopeia des de Gilgamesh en Sumer, que va precedir la Ilíada uns quants segles i va deixar la seva empremta en les tres religions monoteistes. També és la terra del gran poeta Al-Moutanabbi (915-965), d’Al-Jawahiri (1899-1997) i de tots els que van néixer entre aquests dos; la terra d’Al-Jahedh (776-867) i de tots els grans escriptors de fama mundial que encara s’ensenyen als estudiants de la regió àrab.

L’Iraquianitat és doncs una barreja d’aquesta llarga història. Però i tot i que s’afirma que aquest país té la segona reserva mundial de petroli més gran, alhora pateix la manca d’electricitat, ja que els Estats Units van decidir tornar-lo a la prehistòria. Així van destruir les seves institucions i van deixar que els seus vassalls hi fessin la seva tasca, i aquests que van ser recuperats, adoptats i fets herois per Iran.

ELS “XIÏTES DE LES AMBAIXADES”

La història del Líban és menys dramàtica que la de la “terra entre els dos rius”, malgrat la guerra civil. És una història més barrejada, més entrellaçada també. Al final, el Líban és més senzill que l’Iraq, i més propens a acceptar compromisos, és fins i tot el seu principal tret de caràcter, si no fos per l’actitud depredadora i despreocupada dels seus líders. En aquest cas, una nova acusació afecta els manifestants: es tracta dels “xiïtes de les ambaixades”[3]. Però, això què podria semblar una acusació contra individus concrets es pot aplicar a grups sencers?

Hi ha col·laboradors d’Israel i dels Estats Units (i d’altres potències) al Líban (o en altres llocs)? Evidentment sí. Existeixen en tots els cercles i en tots els grups, inclòs al propi Hezbollah. S’han revelat casos recurrents i resolts discretament. Aquest fenomen és normal i no concerneix a un partit en concret, sinó que es multiplica segons la mida del partit o moviment polític en qüestió. Aquest fou el cas en les files de la resistència palestina i que, a diferència d’Hezbollah, patia una gran negligència en matèria de seguretat. Malgrat això, aquesta resistència va tenir èxit en condicions molt més difícils que les que va experimentar Hezbollah (aturem de fanfarronejar i comparar l’incomparable!) El miracle de transformar refugiats oprimits vivint en camps miserables en un poble que té un “Estat” sense tenir terra. I aquest fet històric va tornar Palestina al mapa mundial, a banda de tots els fracassos que van seguir.

Fins i tot si els poders del moment es mostraven sincers en la seva intenció de liderar aquesta lluita contra la colonització en general i contra Israel en particular, en ser la punta de llança d’aquesta en la nostra regió, estan condemnades al fracàs sinó reben el suport de la població, i si aquesta no està disposada a sacrificar-se en una batalla llarga i ferotge. El 2006, al Líban, és la resiliència del poble i la seva voluntat de pagar un elevat preu que va permetre la victòria sobre Israel, tot i que aquest últim va ser sostingut directament pels Estats Units, tant sobre el terreny com políticament, i així mateix pels països del Golf i els col·laboradors de les ambaixades entre elles la Libanesa. La secretària d’Estat nord-americana, Condoleezza Rice, va passar diversos dies a l’ambaixada del seu país a Beirut, organitzant batalles i organitzant ella mateixa negociacions per tal de servir els interessos israelians i forçar la resistència a capitular o a acceptar un compromís humiliant.

No es tractava només d’una lluita purament militar. Tampoc es tractava de míssils, per poderosos que siguin, perquè els míssils enemics i els seus avions seran sempre més destructius que els nostres. És la resiliència de la gent que ha donat valor a l’entrenament intensiu dels combatents de Hezbollah i al seu enorme coratge, a més ha donat valor als plans molt precisos i als preparatius acurats. Aquells que pensen el contrari, són o bé ignorants del que va significar aquest enfrontament o xerrameques que no s’adonen de la preparació necessària per dur a terme una batalla així.

Volem derrotar Israel i la colonització? La resposta és que sí. Perquè aquesta és una condició sine qua non per a l’alliberament de les nostres societats del pes d’una misèria de múltiples facetes, començant per la vida quotidiana i fins a la capacitat de realitzar-se en el sentit civilitzacional i històric. Aquesta condició d’alliberament, la compartim amb la resta del món. Perquè la solidaritat mundial amb la causa del poble palestí no és una forma de pietat que s’expressa envers un grapat de persones miserables. I els centenars de persones que van venir de tot el món al Líban durant aquell mes de bombardejos en un estiu del 2006 no estaven bojos. Aquesta gent prenia partit per una causa que els preocupava: el somni utòpic d’una humanitat que podria viure sense explotació ni opressió, sense humiliació, per produir, crear, escriure … Aquí en aquesta terra.

CONTRA LES ELECCIONS BINÀRIES

Finalment, hem experimentat manta vegades aquest repte al qual s’han d’afrontar els rebels i els que defensen les crítiques radicals davant d’una elecció binària. Sou socialistes o comunistes? Per tant, no critiqueu l’URSS (ni la Xina) perquè reforça l’imperialisme nord-americà (i abans que aquest, el britànic o el francès). Ignoreu el defectes, les mancances, les derives i concentrem-nos en l’enemic principal. Reconeixeu la importància de Gamal Abdel Nasser? Per tant, no critiqueu l’heroi de la nacionalització, de la gran presa d’Aswan o de l’educació gratuïta, que va treure milions d’egipcis de la misèria i la ignorància; l’heroi de la guerra de Suez i de la conferència de Bandung, que va inventar amb els seus camarades de diferents racons del món la idea dels No Alineats.

Esteu en contra de la invasió nord-americana de l’Iraq? Així doncs no us oposeu a Saddam Hussein. Al cap i a la fi, ha fet molt per al seu país, i els que ara governen l’Iraq estan pressionant la gent per matisar les crítiques al seu règim, tot dient: “Mil Saddams, però no aquell!” . Com us podeu oposar als nord-americans i a Saddam alhora?

Sabem com va acabar tot. L’URSS es va ensorrar i, amb ell, tot el bloc socialista, en primer lloc i sobretot perquè estaven minats per dins. Es produí la desfeta del 1967, aquesta segona Nakba; Anouar El-Sadat va succeir Nasser i va signar la pau amb Israel. Els iraquians no van acollir els soldats nord-americans amb roses i no els van considerar com un exèrcit alliberador, com als Estats Units els hauria agradat o imaginat, però tanmateix va envair el país i l’exèrcit iraquià no podia aturar-ho tot sol.

Actualment s’està duent a terme una batalla geoestratègica important entre els Estats Units i l’Iran. No volem la victòria de Washington, però aquesta batalla no resumeix tota la situació de la nostra regió. I sobretot, l’Iraq i el Líban no han de pagar el preu. Sens dubte, el joc iranià a tota la regió alimenta conflictes sectaris destructius i perjudica l’objectiu de derrotar els nord-americans en aquest enfrontament.

NAHLA CHAHAL Redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. https://orientxxi.info/magazine/articles-en-farsi/article3576

  1. Una variació de la paraula “Daesh”, marcada per la tensió confessional.
  2. El 1991, després de la catàstrofe de la invasió de Kuwait i la retirada de l’exèrcit iraquià, les regions xiïtes es van sublevar. Els nord-americans van permetre a Saddam Hussein -malgrat li havien declarat una guerra militar destructiva- sufocar aquesta insurgència que va començar al sud. La repressió va deixar 300.000 persones mortes.
  3. NDT els xiïtes que s’han posat al servei dels interessos estrangers.

Posicionament de SODEPAU davant la situació a Rojava

“M’aïllaran dient que m’he aïllat,
diran o diuen que ja soc acabat”
Ovidi Montllor

Els recents atacs de l’exèrcit turc contra la població civil a les ciutats de Rojava és un acte de violència. Un crim intolerable des de qualsevol punt de vista, del que no podem restar al marge, si no volem convertir-nos en còmplices, per omissió, de la massacre. Un atac tant greu i rebutjable, per part d’Erdogan, com tots els atacs que en els darrers vuit anys han patit a mans de les tropes de Baixar Al Assad -amb el suport de l’ Iran i Rússia- les ciutats síries de Daraia, Homs, Yarmouk, Alep, Ghouta o Idlib, per citar només les més importants. Rebutgem i condemnem aquest atac contra la població del Kurdistan sirià igual que, en la més absoluta soledat, hem condemnat les massacres executades pel règim i d’altres grups armats. La solidaritat selectiva i acrítica, la que dona més importància a unes víctimes que d’altres, depenent de lògiques geopolítiques o de posicions ideològiques o partidistes, no entra dins els nostres paràmetres. La nostra posició és la defensa dels Drets Humans a tot arreu i per a tothom, sense excepcions, ni reserves.

El nostre suport és per la població del Kurdistan. Per la població siriana, palestina, algeriana, marroquina, egípcia, … i de totes aquelles persones que, en la lluita per la llibertat i contra les dictadures i els règims autoritaris, s’han alçat amb dignitat, desarmades i juntes, en demanda dels seus drets polítics i socials, i ho han pagat, car, amb presó, tortura, exili i mort. No entenem que els que ara s’indignen i es manifesten, amb raó, contra els bombardejos a la població kurda, hagin callat quan aquesta repressió queia contra la població civil, auto-organitzada, pacífica i resistent dels pobles i les ciutats de Síria. Una població que es va aixecar contra la dictadura, de manera pacífica, i que es va veure sobrepassada per la lògica repressiva militar de l’exèrcit i de les milícies armades. I, malgrat tot, ha seguit el camí de l’autogestió per fer funcionar les viles i ciutats que els militaristes, de totes bandes, destruïen a Síria, i també a Rojava.

El nostre suport al poble kurd és històric, sòlid i inqüestionable, al llarg dels 25 anys de SODEPAU. Però si el nostre suport a la gent és incondicional, no ho és als partits i organitzacions que diuen defensar-les des de posicions, creiem, avantguardistes, militaristes i autoritàries, que s’apropien de la representació de tot el poble kurd, negant la dissidència i impedint la creació i el desenvolupament d’altres organitzacions.

Manifestem, doncs, la nostra solidaritat amb la població de Rojava davant l’actual atac indiscriminat de Turquia. Refermem el nostre compromís amb les pacifistes, amb les antimilitaristes, amb la gent que no s’ha deixat entabanar per la dialèctica de les pistoles, a Síria i a Rojava. Estarem sempre al costat de la gent que des de l’autogestió, l’auto-organització i la no violència, han lluitat, lluiten i lluitaran per trobar solucions pacífiques i democràtiques en el llarg camí cap a la llibertat.

 

12 d’Octubre. Enaltiment del nacional-imperialisme

La celebració de la festa de la Hispanitat, en certs moments celebració de la raça espanyola, és una festivitat relativament recent, sembla que per primer cop es celebrà l’any del quart centenari de l’arribada europea a Amèrica, i seria el 12 d’ Octubre de 1892, quan la reina María Cristina d’ Habsburg signaria un decret real en el monestir de La Ràbida, i la data passaria a denominar-se “dia del descobriment d’Amèrica”. Anys més tard seria considerada festa nacional d’España; en la primera dècada del segle XX es denominaria Dia de la Raça al llarg de força anys, fins els anys 30, quan Ramiro de Maeztu (un intel.lectual referent de la Falange) proposaria la denominació de “Dia de la Hispanidad”. La idea era que la celebració tingués un caràcter universal i que els països “germans” de les Amèriques també ho celebressin com a bons fills de la “madre patria”.

Durant el franquisme, molts recordem la festivitat sempre associada a la idea de raça espanyola, però ben bé el franquisme celebrava l’efemèride des dels anys 50 com a diada de la Hispanitat, amb aquesta voluntat imperial de fer del referent hispànic quelcom universal.

Més tard, després de la transició i del vist i plau dels partits constitucionalistes: des del postfranquistes transformats, al partit comunista, passant pel PSOE, i per suposat convergents/unió, l’any 1981, es recuperà la festivitat amb un “aire renovat”, un altre cop com a Festa de la Hispanitat.

L’any 1.992 el Govern PSOE, en coherència lògica amb l’esperit continuista del postfranquisme de la transició, assumeix l’esperit imperial de les efemèrides, i celebrarà fastuosament els 500 anys del Descobriment d’Amèrica.

La construcció del discurs nacional-estatal sorgit amb força a tota Europa i per extensió a d’altres indrets del món, i ja amb coherència, diguem-ne, intel.lectual específica, es desenvolupà amb força al segle XIX; així mateix, a l’ Estat Espanyol sorgeix aquesta necessitat de construir referents patriòtics, estatals i nacionals, per establir una trajectòria coherent de construcció d’una nació espanyola, sorgida en els albors de la civilització a la “pell de brau”, a la Ibèria mítica. En aquesta línia apareixen els diferents mites històrics-culturals d’aquest nacional-imperialisme, que alguns identifiquen amb Castella, tot i que jo matisaria afegint amb l’aristocràcia i latifundisme castellano-lleonès.

Conceptes com “reconquesta”, com “descobriment d’Amèrica”, com “hispanitat”, són els mites, alguns ja es covaven en segles anteriors (reconquesta), que al segle XIX estructuren amb certa coherència el discurs i la narrativa nacional-imperial espanyola. És cert, que conceptes com “reconquesta” també estructuraran altres nacionalismes ibèrics com el català, ja que la lluita contra els poders i estats musulmans són part central del discurs i de certa historiografia catalanista.

Nogensmenys, i malgrat l’esforç de certs sectors per destacar el passat imperial català: el mite dels almogàvars, o el mite del Rei en Jaume I, associat a la victòria imperial en la reconquesta, en serien exemples més que evidents, el nacionalisme català contemporani ha acabat construint un discurs nacionalista basat en la memòria de la pèrdua, el dol per la derrota del 11 de setembre del 1714. El nacionalisme català seria un exemple de nacionalisme defensiu, i amb certs continguts anticolonials, i ja dic, malgrat l’esforç imperial-nacional de molts dels pensadors i líders del catalanisme polític i cultural.

El 12 d’octubre és una celebració clarament identificada amb l’exaltació del Imperi; un nacional-imperialisme molt agressiu, acrític amb la història colonial europea, ontològicament eurocèntric, de soca-rel. Un nacional-imperialisme incapacitat en el reconeixement de la diversitat, de la plurinacionalitat Ibèrica -ai, si no fos per Portugal!-, intrínsecament lligat amb la història del antisemitisme europeu: antijueu, antimusulmá, antiàrab, antiafricà…

No és un bon exemple aquesta festivitat i celebració per facilitar el diàleg ni de civilitzacions, ni de cultures, ni un diàleg polític per arribar a construir una altra Ibèria possible, una pell de brau diversa i plural.

Josep Mª Navarro Cantero

 

És coherent que des de l’esquerra es doni suport al dictador Bashar Al-Assad?

Aquest article es publicà a La Directa a finals del mes de gener 2019. Ha estat escrit per Txell Bragulat de SODEPAU. Creiem que l’article és molt vigent, i la seva reflexió molt necessària, i entenem que és interessant compartir-ho amb els lectors/es de Vilaweb.

Quan em van proposar escriure aquest article, no m’ho vaig pensar ni dos segons. Per fi podria dir la meva sobre Síria en un mitjà de referència com la Directa! Mentre anava barrinant l’argumentari, decidint què escriuria i què no, un sentiment se’m feia cada cop més present. Primer d’incredulitat, després de preocupació. Però com és possible que en un mitjà com aquest es pregunti, com la cosa més natural del món, si “el règim de Bashar al-Assad és susceptible de rebre el nostre suport”? Oi que mai ens preguntaríem si hagués calgut donar suport a Franco, Mussolini, Hitler, Stalin, Pinochet o Videla, per exemple? D’on surt ara, i a hores d’ara, aquesta mena d’equidistància que posa en peu d’igualtat víctimes i botxins?

Bashar al-Assad és el successor de Hafiz al-Assad, que va arribar al poder després d’un cop d’estat que va anomenar “moviment corrector” i que s’erigia per durar fins a l’“eternitat”. No tan sols son pare va governar Síria durant 30 anys amb mà de ferro, on va instaurar un règim corrupte i clientelar sobre la base del lladrocini, la delació i el terror, sinó que, a més, el fill –aquest a qui ens preguntem si hem de defensar– ha sobrepassat amb escreix l’obra del seu antecessor.

Bashar al-Assad és el responsable del 80% de les víctimes a Síria des del març de 2011 fins avui. Estem parlant de més de 500.000 persones mortes, 80.000 desaparegudes, prop de 6 milions de refugiades i vora 12 milions de desplaçades internes. I no cal parlar de la destrucció de centenars de pobles i ciutats, escoles i hospitals; de milers de presos polítics, centenars de milers de persones torturades, violades i mutilades i que pateixen tot tipus de traumes i seqüeles; d’una generació d’infants perduda, etc. O sigui, ras
i curt: d’una guerra d’extermini d’un governant contra el seu poble. No en va, el 20 d’agost del 2017, el mateix Bashar al-Assad es vantava en públic i davant les càmeres d’“haver guanyat una societat més sana i més homogènia”.

I encara, algú que es consideri d’esquerres o que simplement cregui que les persones –totes– tenim dret a viure una vida que valgui la pena de ser viscuda i a gaudir d’una existència en dignitat, pot preguntar-se si ens hem de posar al costat d’un criminal d’aquesta envergadura i la seva barbàrie? Encara, després de vuit anys, de tota la informació i testimonis que tenim
a l’abast, algú pot creure que a Síria més de la meitat de la població són terroristes? És clar, deuen ser la mateixa gent que es pensen que a Catalunya hi ha, pel cap baix, dos milions de nazis violents, oi?

Algú pot dir que aquesta no és la qüestió, que la clau rau en la posició geopolítica de Síria i del seu paper d’avantguarda en l’antiimperialisme, en la defensa de la sobirania dels estats, en la seva lluita contra el terrorisme, en la seva defensa a ultrança del laïcisme, etc. A banda que aquests arguments són més que discutibles, realment pensem que és lícit i justificat el sacrifici de milions de vides en la defensa de la raó d’estat o del govern del mal menor?

Però no havíem quedat que amb el feixisme no s’hi dialoga sinó que se’l combat? Ara que a casa nostra comencem a veure les orelles al llop i el feixisme campa impune pels nostres carrers, amb quina legitimitat li plantarem cara si a Síria justifiquem el mateix que fan aquells a qui diem combatre? Si el nostre deure com a persones que estimem la llibertat, anhelem la justícia social, exigim el respecte i compliment dels drets humans i lluitem perquè tothom pugui viure una vida lliure, feliç i amb dignitat, com és que dubtem de quin costat hem d’estar quan traiem el cap pel món? No és el nostre deure acompanyar fraternalment la lluita dels altres pobles contra la tirania, la corrupció, l’abús de poder i la impunitat contra els crims de lesa humanitat?

Jo crec, fermament, que sí. I que si no som capaces de fer-nos nostres –amb la mateixa convicció que demostrem en aquest petit tros on ens ha tocat o hem decidit viure– les aspiracions de llibertat de les que planten cara a Síria, a Turquia, al Kurdistan, al Brasil, a Palestina o a Nicaragua, i en tants altres indrets del món, no serem nosaltres qui cavarem la tomba al feixisme.

 

Article publicat al número 469 de la ‘Directa’.

Memòria, exili, desaparicions forçoses i lluita contra la impunitat a la mediterrània

Dissabte 6 d’abril. 17h.

Ateneu de Celrà (Plaça de l’Estatut, 1) Com arribar-hi.

Ara que algunes veus ens volen fer creure que la guerra a Síria s’ha acabat i que cal posar els ulls en la reconstrucció i la normalització de relacions amb el règim, el responsable de més del 80% de les víctimes, al preu de la desmemòria i l’oblit. Potser ja és hora que la ciutadania i les associacions de familiars de presos, desapareguts i represaliats de la mediterrània explorin vies permenar una lluita conjunta per la Veritat i la Justícia. I evitar que, una vegada més, la Impunitat s’imposi i doni via lliure a una escalada en la repressió contra les aspiracions dels moviments populars i de denúncia, i obri el pas a nous crims contra la humanitat.

Per això, des de SODEPAU, juntament amb l’Ajuntament de Celrà i el suport de Tadamon, impulsem una trobada per compartir i intercanviar experiències adquirides per associacions i persones que han treballat aquests anys en la denúncia i recerca de persones desaparegudes en diversos països. No només amb la presència de la Federació Euromediterrània Contra les Desaparicions Forçoses, que aplega al seu si 26 organitzacions de familiars de desapareguts i represaliats de 12 països del mediterrani, sinó també amb persones de Bòsnia, Colòmbia i Argentina.

En especial, comptarem amb  exiliades sirianes i algerianes que fa anys que lluiten en aquest àmbit.

Nassera Dutour. Nascuda a Alger fa 64 anys és la Presidenta de la Federació Euromediterrània contra les Desaparicions Forçoses (FEMED) creada el 2007 i que aplega 26 organitzacions de 12 països diferents. Des del 1997, any que va desaparèixer el seu fill Amine, no ha parat d’exigir Veritat i Justícia i ha esdevingut una incansable defensora dels drets humans a Algèria i a la resta de la mediterrània.

Fadwa Mahmoud. Membre del Partit del Treball Comunista de Síria des dels anys 80. Ha estat detinguda pel seu activisme polític sota el govern de Hafez Al Assad. És la mare de Maher Tahhan i l’esposa d’Abdel Aziz Khaier, ambdós desapareguts forçosos des del 20/9/2012. També és una de les fundadores del moviment “Familíes per la llibertad”. Un moviment civil que exigeix la llibertat dels desapareguts forçats i dels detinguts per totes les parts del conflicte a Síria.

Mariam Al-Hal·laq. Nascuda a Damasc on ha exercit de mestra i educadora durant 35 anys. Fugí al Líban després que el seu fill petit, Ayham Ghazul , fos assassinat sota tortura el 2012. Mariam va participar a l’informe (Si los muertos pudiesen hablar) després de l’aparició del seu fill Ayham a les fotos de l’arxiu de Cesar. També ha participat en diferents documentals com Los desaparecidos de Siria. Fou una de les primeres a denunciar des d’Alemanya a funcionaris sirians involucrats en diverses violacions dels drets humans a Síria. És membre fundadora de la Asociación de Familias de César i enguany n’ha estat escollida Presidenta.

Abeer Farhoud. Nascuda a Damasc fa 32 anys. És mare, escultora i activista política que creu que la justícia hauria de ser una part essencial d’aquest món injust. El desembre de 2012 fou detinguda pel Servei d’Intel.ligència Militar 215 i no va ser-ne alliberada fins el 10 de març de 2013. Abeer, és una de les tres refugiades sirianes el testimoni de les quals va permetre la detenció, fa poques setmanes, a Alemanya i França, de 3 sirians, antics funcionaris del servei d’intel.ligència de Damasc, sospitosos de crims contra la humanitat i tortures comesos contra opositors al règim sirià.

[Més informació]

 

Campanya de verkami per publicar “Jo soc vosaltres”, edició bilingüe àrab-català de sis poetes de Síria

A SODEPAU estem d’enhorabona. Després de molts esforços, emprenem, junt amb les editorials Pol·len edicions sccl i Godall, una campanya de crowfunding per publicar Jo soc vosaltres, una edició bilingüe àrab-català que recull sis poetes de Síria.

http://vkm.is/josocvosaltres

L’edició és fruit de la persistència de Mohammad Bitari, poeta palestí de Síria exiliat a Barcelona, que durant anys ha recopilat textos dels seus i les seves companyes de generació.

Nisrín Akram Khouri, Abdullah Al-Hariri, Talal Bu Khadar, Rasha Omran, Wael Saadeddín i Raed Wahesh.

Els sis poetes recollits en aquest llibre són el testimoni d’una generació que ha renovat la poesia àrab. Uns poetes que han aconseguit construir una realitat lingüística que, un cop traduïda, sobreviu les distàncies i les diferències culturals i històriques, i es transmet amb tot el sentiment, la força i l’emoció als lectors i lectores en català. Uns poetes que, a més, han sabut trobar un nou llenguatge, unes noves coordenades poètiques en situacions d’empresonament, setge, revolució, guerra o exili.

El link per fer possible el verkami: http://vkm.is/josocvosaltres