Enfilats a la parra

Aquest article, escrit a finals dels anys 70, reflexiona sobre el concepte i la significació cultural-ideològica i geopolítica de la llatinoamericanitat. És un text escrit en un moment històric especial del segle XX, després de la Conferència d’Alger de 1973, quan el moviment dels països del Tercer Món va consolidant-se després de la Conferència de Bandung de 1955. Aquest procés o moviment polític, conjuntament amb altres esdeveniments d’aquell període, impactarà en la conformació d’un naixent «moviment indi americà». L’autor, Jean Loup Herbet, fervent defensor i promotor d’aquest procés, fa una crítica demolidora del que considera un concepte que entrebanca aquest procés de presa de consciència ideològica, cultural que deriva en la necessitat d’organitzar-se de forma específica i pròpia per part de les poblacions ameríndies. L’article llegit en l’actualitat i en el context de la península ibèrica, i d’acord al moment en què observem l’ascens i progressiva consolidació de posicions polítiques d’extrema dreta, i sobretot observant la utilització política i ideològica que del concepte llatinoamericà se’n fa a Madrid i Barcelona, i per part de certs polítics i ideòlegs de aquesta extrema dreta, ens permet considerar i advertir sobre el potencial reaccionari d’aquest concepte-idea, i la seva utilització per atreure poblacions americanes migrades al territori de l’Estat espanyol cap el projecte polític espanyolista, dotat d’una nova ideologia reaccionària i neoimperial. És per aquest motiu, amb la voluntat de promoure un debat crític i clarificador, que publiquem i difonem aquest article del nostre amic i mestre Jean Loup.

Una ideologia oculta deforma la realitat social segons els interessos particulars d’una classe. Voluntàriament, de forma una mica polèmica, volem emfatitzar que la llatinoamericanitat:

– 1) nega la realitat popular d’aquest continent;

– i 2) tendeix a donar una pseudoidentitat a les lumpenburgesies dels diferents països de Sud i Centreamèrica, que per la seva inconsistència històrica i cultural es miren amb massa complaença en el mirall deformant que els ofereixen les burgesies europees.

I. Culturalment Amèrica és americana, fortament africana i molt poc llatina.

1. Allò llatí d’Amèrica fou transmès pels agents de la colonització que pertanyien als grups desclassats, vagabunds, decadents i incultes dels seus països d’origen. Durant la fase del colonialisme espanyol, el més notable que creuà l’atlàntic fou la retòrica, l’escolàstica, lo burocràtic i estèril de l’Estat apostòlic i romà. En la base del colonialisme Franco-anglès-Italo-alemany (en la dimensió cultural, sobretot Franco-anglès), es van produir empelts truncats d’imitacions empobrides del liberalisme, el romanticisme i el positivisme. En la fase actual del colonialisme nord-americà, no cal ni parlar del que pot generar el whisky amb olor de coca cola.

2. Els nuclis compactes d’esclaus africans han conformat més profundament el continent americà que l’ingredient llatí, tant per allò que han pogut defensar dels seus orígens (sí, cal repetir que són ells els que, amb la seva música, comuniquen el ritme temporal a les majories del continent), com per la lluita tenaç i violenta que feren contra l’esclavitud. (Comparem el pes històric de les múltiples rebel·lions d’esclaus amb la miserable epopeia de l’anomenada independència).

3. Però encara més: l’única cultura, realment, és la del colonitzat americà: l’indi. És ell el portador de la profunda dimensió històrica que qualifica una civilització: la memòria col·lectiva, fidel com un puny tancat. Malgrat el trauma colonial suportat sobretot amb el silenci infrangible de la resistència, l’indi ha preservat viva la força integrant de la seva civilització que li permet respondre globalment a les successives situacions històriques.

Finalment, la cultura llatinoamericana es caracteritza més pel seu poder de negació, destrucció, des-culturització; per la seva capacitat d’engendrar el buit entre dominadors i dominats. La ruptura d’aquesta relació de dominació per part dels dominats afroamericans, és la font de la cultura americana.

II. Tres formacions històrico-socials radicalment distintes.

La mistificació llatinoamericana nega tres figures sociohistòriques que tenen arrels i ritmes de desenvolupament propis:

1. Els països formats gairebé exclusivament per trasplantaments de població europea, de més recent constitució i més capitalistes en les seves relacions globals: com Argentina, Uruguai, Xile i Costa Rica.
2. Els països on l’arrel constituïda per la població esclavista africana és dominant (sense o amb molt poca població americana, com a conseqüència de la seva eliminació); configurats per l’economia altament capitalista de la plantació. Els països del Carib i Brasil, en part, tenen aquestes característiques.

3. Els “pobles testimoni”¹, conformats per nuclis compactes de població autòctona, integra-
da en forma desigual i limitada al mercat internacional, amb relacions capitalistes endarrerides que permeten la continuïtat dels modes de producció específics. Podem trobar-los als països andins i mesoamericans. Aquests pobles són els testimonis autèntics de la història completa del continent.

És clar que això no és res més que una tipologia, és a dir, que admet en la realitat diversos graus de concreció. A més, els marcs nacionals-estatals no són un quadre suficient de referència. Per exemple, el nord del Brasil correspon al 2 en la tipologia, mentre que el sud del mateix país a l’1. Aquesta discordança entre el marc jurídic dels països i la realitat històrica de la constitució dels pobles, constitueix el problema decisiu al qual s’enfronten els moviments d’alliberament nacional d’Amèrica. La llatinoamericanitat, en negar aquesta heterogeneïtat en la constitució de les formacions històriques-socials, es mou en una abstracció completa.

III. La llatinoamericanitat manca totalment de fonament econòmic Des de fa gairebé cinc segles, el colonial-imperialisme controla la totalitat de les relacions comercials i les vies de comunicació dels nostres països. Els aparells de producció i els corrents econòmics estan sistemàticament orientades cap a l’extraversió, per buidar les forces pròpies i internes; s’han multiplicat les barreres i prohibicions per evitar qualsevol temptativa de solidaritat entre les nostres economies (des de la prohibició de comerç entre Perú i Mesoamèrica al segle XVI, fins a la dominació, actualment, de tots els mitjans de transport pels Estats Units). La terrible conseqüència d’aquest procés ininterromput és l’esterilització de la comunicació marítima -sobretot del costat del Pacífic- tant en la vida econòmica com en la vida mental. Funcionem com a apèndixs desarticulats. En front d’aquest trossejament, parlar d’unitat llatinoamericana és totalment mancat de sentit.

IV. La llatinoamericanitat facilita la penetració ideològica imperialista En creure en una suposada cultura llatinoamericana, es fa creure implícitament que aquests països tenen una identitat de destinació amb la civilització occidental capitalista. D’aquesta manera es facilita el colonialisme ideològic, com a instrument important de l’aparell imperialista. En mantenir la il·lusió de «lo latino», es desvia el focus d’atenció de la dialèctica principal que es desenvolupa des de fa un segle entre el nord i el sud d’Amèrica. Des d’aquesta nova dialèctica la història del continent és americana per la seva unitat antagònica. V. La mistificació llatinoamericana entorpeix i debilita la presa de consciència nacionalista. Parlar d’unitat a escala continental abans d’haver superat el fraccionament d’espais locals, dels latifundis, de les plantacions, de les ciutats extravertides, és voler ometre la dificultat de definir el marc geogràfic en el qual arrelar la identitat col·lectiva dels nostres pobles. El procés de construcció nacional té absoluta prioritat sobre qualsevol projecte internacionalista als nostres països, on l’espai està tan mutilat com la nostra història.

VI. Llatinoamericanitat: ideologia de la burgesia de servitud. Tant pel que nega (la constitució dels nostres pobles), com pel que permet (una il·lusòria identificació) la noció de llatinoamericanitat serveix als interessos de les burgesies dels nostres països. No tant als sectors internacionals de l’oligarquia, que descaradament afirmen el seu comportament d’apàtrides, sinó als sectors mitjans d’aquestes burgesies, ben anomenades burgesies de servitud². (Hem d’observar que en el pla ideològic aquests sectors tenen un pes molt important, ja que controlen en gran part els òrgans d’expressió cultural: universitats, mitjans de comunicació de masses, editorials, etcètera.) Aquests sectors que no tenen el capital suficient per a afirmar concretament un cosmopolitisme burgès, es refugien en aquesta identitat falsa i inconsistent: la llatinoamericanitat. Actualment les noves necessitats de desenvolupament horitzontal del mercat del colonial-imperialisme, els ha conduït a buscar un suport en aquesta tendència ideològica: Mercat Comú Centreamericà, Reformisme de la Democràcia Cristiana, Regionalisme Tecnocràtic. (És interessant d’observar les mateixes manipulacions del regionalisme o de l’unionisme africà per part del neocolonialisme). La força d’aquesta ideologia llatinoamericana és tal que ha pogut contaminar molts sectors del moviment revolucionari, els dirigents d’origen petitburgès del qual, no han superat tots els aspectes ideològics d’aquesta classe. En diversos països el fracàs del moviment guerriller de la dècada dels seixanta es deu a un desconeixement de la realitat nacional, ocultada per la invocació a la unió continental.

Conclusió. Gairebé cinc segles de colonial-imperialisme impossibiliten a les nostres burgesies reivindicar la creació d’una identitat cultural pròpia, perquè -més aviat- van ser precisament els agents d’un llarg i dolorós procés de negativitat (o negació). La unitat d’aquests països, profundament diferents, podrà començar a existir quan s’alliberin i parlin els seus explotats. El fet d’haver estat víctimes de l’explotació del capitalisme llatí-occidental, garanteix que no parlaran en termes de llatinitat. A més, sabem que la majoria d’aquests explotat són d’origen africà o autòctons d’Amèrica. Parlaran -així- una altra llengua, que els unirà directament als qui han tingut realment la mateixa història, és a dir, als pobles del Tercer Món. Només després d’haver reconegut les seves diferències, aprofundit la seva identitat, articulat la seva consciència nacional, el poble americà s’obrirà a un universalisme real -és a dir, de solidaritat amb la majoria dels pobles i civilitzacions- i, de retruc, trencarà amb el colonialisme llatinoamericà.

Jean Loup Herbert, antropòleg, professor a l’ Ecole d’Architecture de St Etienne. Americanista, impulsor de l’Escola Randa conjuntament amb Lluís Mª Xirinacs i altres.

1 L’expressió “poble testimoni” és de Darcy Ribeiro en el seu llibre “Las Américas y la Civilización (La civilización occidental y nosotros. Los Pueblos Testimonio)”, Centro editor de América Latina, Buenos Aires, 1969

Fa uns dies, escoltava al Sr. Ramon Tremosa als Matins de TV3. Parlava de Gaza, de l’anomenada «flotilla» i d’Israel. En Tremosa, que es declarava simpatitzant històric d’Israel, com segons ell, el catalanisme polític en general, no entenia com era possible que l’Estat d’Israel estigués cometent aquestes atrocitats que el converteixen en un Estat genocida. En la seva dissertació televisiva en Tremosa esmentava com a gran referent i llibre de capçalera el treball d’en Joan B Culla, Israel, el somni i la tragèdia (edició actualitzada Culla, Joan B. / Fortet, Adrià). Un llibre que, diguem de pas, és insuficient en la seva documentació consultada, i força tendenciós per explicar la història de la construcció de l’Estat d’Israel i el seu projecte de neteja ètnica. En Culla obvia o oblida documentació clau per aclarir el sentit de la tragèdia del poble palestí (no la de l’Estat d’Israel). Llibres com el d’Ilan Pappé, La limpieza étnica de Palestina, o bé The War forPalestine, editat per Eugene L. Rogan i Avi Shlaim, sí que s’han pres aquesta molèstia, la de ser rigorosos.

No vaig poder estar-me de pensar que en Tremosa no «controlava» els profunds canvis que s’havien donat en el catalanisme polític en relació al sionisme i el projecte catalanista i dels Països Catalans els darrers 40 anys. Podríem assenyalar el concert d’en Lluís Llach, l’any 1987, al Palau dels Esports de Barcelona, organitzat per la Crida a la Solidaritat i la Comunitat Palestina de Catalunya en solidaritat amb el poble palestí. Aquest esdeveniment va provocar una veritable trencadissa entre l’equip de direcció de la Crida i el conjunt de l’organització, amb els sectors polítics que fins aquell moment s’hi havien aplegat: CiU, sobretot, i altres sectors dels catalanisme polític. Intel·lectuals i periodistes del catalanisme polític pro-sionista van expressar unes opinions molt agressives en aquells moments: Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, en Joan B Culla, i altres. Van ser duríssims amb aquesta aposta política del moviment social que representava la Crida. Van escriure articles i van pressionar fins el darrer moment per tal que el concert no es dugués a terme.

Anys més tard, el 14 d’abril de 2009, el grup Terra i Llibertat va publicar un article titulat “ Per un independentisme català deslliurat del sionisme” (https://blocs.mesvilaweb.cat/til/per-un-independentisme-catala-deslliurat-del-sionisme/). En aquest document, que manté tota la seva vigència, s’hi expressava una proposta política de profunditat. S’hi esbossava un projecte ideològic i cultural, des del pensament nacional, en un paradigma molt distant del que representava, el catalanisme independentista i nacionalista, hegemònic encara avui a Catalunya.

Aquest grup, que aplegava entre d’altres, a persones tant significades com Julià de Jodar, Anna Gabriel, Carles Riera, Aleix Cardona, Jesús Artiola, i altres companys/es, més tard va publicar, seguint la mateixa línia, un nou article al seu bloc de Vilaweb: https://blocs.mesvilaweb.cat/til/venim-del-nord-venim-del-sud-amic-strubell-i-de-terra-endins-i-de-mar-enlla/.

Avui, uns quants anys després, voldria continuar aportant una perspectiva crítica amb la lògica sionista catalana, que encara perviu i s’expressa vivament en els mitjans de comunicació. Un pensament sionista ben arrelat en certs àmbits acadèmics i intel·lectuals; en el món empresarial, institucional i policial.

Tot i mostrar signes d’afebliment a causa del genocidi en curs a Gaza i Cisjordània, el sionisme catalanista encara conforma un paradigma de pensament nacional-cultural. Malgrat que el sionisme i el seu projecte d’Estat Israelià, està mostrant amb tota la cruesa, el seu veritable caràcter colonial i racista, el sionisme a Catalunya, continua manifestant-se quotidianament. Sovint, deixant al descobert la seva pobresa argumental, tot reproduint mentides històriques basades en textos i fonts bíbliques, i en afirmacions i creences més que en realitats i fets concrets.

La significació d’aquest «argumentari col·laboracionista» amb el pitjor dels genocidis contemporanis, és que representa un pensament polític que no solament expressa una posició geopolítica i internacional davant d’un context en el Llevant mediterrani, sinó que expressa també un plantejament polític i de valors respecte del que es vol o voldria per a Catalunya i als Països Catalans. Una «democràcia a la israeliana», amb el que això implicaria.

Per tant, aquest article, com ja he esmentat, tracta de repensar i aportar més arguments per desfer-nos com més aviat millor, d’aquest llast racista i colonial que representa el sionisme als Països Catalans.

Per a fer-ho voldria parlar de tres eixos que des de la meva perspectiva expliquen i estructuren, en certa mesura, aquesta empatia catalano-sionista.

El primer eix, té a veure amb la llarga durada en la història o la idea de profunditat històrica, com la denominava en Fernand Braudel. El projecte d’elaboració de la identitat nacional-cultural catalanista, sobretot a partir de La Renaixença, i més tard, en la recuperació que en fa el catalanisme liberal, posa l’accent en la idea que Catalunya representa una «avançada» europea a l’Estat Espanyol. Els catalans són i han estat sempre europeus i el seu tarannà «pactista» (una invenció pujolista-liberal) i «assenyat» es correspon amb el racionalisme i la il·lustració europea, i amb el projecte modernista d’aquesta Europa «de les llums». De fet, el discurs del nacionalisme liberal, però també de l’esquerra nacional és molt clar al respecte, i les referències històriques són proclius, sobretot, a reclamar una forta interrelació i, de fet, submissió a Europa, que segons aquesta mitologia europeista s’origina amb Carlemany. En Jordi Pujol reclamarà en alguns escrits i discursos l’ascendència intel·lectual de la Universitat de París i d’Aquisgrà, que considera fonamentals per a la Catalunya que neix a l’Alta edat mitjana, en aquesta «Marca hispànica» que representa una part de la Catalunya actual. També en Joan Fuster, com a «representant» d’un pensament nacionalista d’esquerres, en Nosaltres els valencians, expressarà molt bé la seva adscripció a un plantejament europeu, de progrés, il·lustrat, lluny de vel·leïtats mediterrànies.

A tall d’exemple, veiem què deia en Jordi Pujol, l’11 de març de 1985 en un discurs pronunciat al Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà: «Vinc de lluny, dels confins de l’imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà a parlar d’Europa. Per parlar-ne justament  en el moment que Espanya està a punt  d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”.….»; «Aquisgrà, la nostra “antiga capital”- el passat- “per expressar la nostra joia de tornar a casa».

És evident que la intenció d’aquesta narrativa era, i és, la d’amputar les relacions intenses i documentalment comprovades de la Catalunya medieval amb l’Al Andalus i l’Al Xarq Al-Andalus.

Unes relacions basades en l’intercanvi de coneixements, i de les quals hem de celebrar nombroses aportacions en molts àmbits de la vida i la ciència, que van deixar empremta, i un pòsit cultural molt rellevant en la societat catalana. És a través aquesta obertura cap al mediterrani que Catalunya connecta amb Orient, a través la Ruta de la Seda.

Els laboratoris d’idees i pensaments que es generaven en els monestirs catalans de Sant Pere de Rodes, de Cuixà o de Ripoll, segons aquesta narrativa europeista, eren totes d’origen europeu (sic) gràcies a les Universitats de París i d’Aquisgrà. Sincerament, res està tan falsejat com aquesta construcció ideològica-cultural que menysté el llegat andalusí. Ni tan sols la important i sempre significada escola arabista i islamòloga catalana, amb Joan Vernet al capdavant, qui mostrarà les múltiples aportacions de la civilització islàmica a la península ibèrica respecte d’Europa en Lo que Europa debe al Islam de España, en Editorial Acantilado, 1.999, han pogut contrarestar aquesta mitologia absurda d’una Catalunya amputada dels Països Catalans, i de la seva intensa relació amb la civilització Andalusí. Una societat islàmica peninsular, on hi jugaven un paper fonamental figures destacades de les comunitats jueves peninsulars, amb especial rellevància de les comunitats jueves gironines i occitanes. (Historia de la Catalunya jueva, de Sílvia Planas y Manuel Forcano, Ajuntament de Girona 2009).

La narrativa del catalanisme polític, al menys fins els anys 80 del segle XX, és una narrativa que oblida la significació i importància geocultural i geoestratègica de la Mediterrània, sobre la qual es bastí, entre els segles XII i XV, un «imperi català» comercial, de relacions culturals, econòmiques i polítiques. És una narrativa que assumeix la idea d’un Mediterrani frontera amb el Sud i el Llevant mediterrani, i que concep com a potencials enemics els pobles àrabs i mediterranis d’aquestes contrades. Conseqüentment, assumeix com a aliats de civilització avançada la proposta sionista de construcció d’una “llar jueva” al Llevant mediterrani. Un projecte d’avantguarda de la Modernitat europea, que com ja sabem, és una proposta des del nacionalisme d’Estat formulada per intel·lectuals, polítics i financers europeus, des d’una lògica colonial pròpia de l’Europa del segle XIX i XX.

El segon eix, seria la història recent del nacionalisme català dels segles XIX al XXI. És la història de la recerca d’un referent d’èxit en la construcció de l’Estat nacional en el món contemporani. En aquest sentit, una idea significativa en el catalanisme polític és la d’un poble perseguit i oprimit. Un poble singular entre els pobles peninsulars i ibèrics. Un poble “deslliurat” del pes d’una suposada africanitat mediterrània, ni de cap afro-asiatisme mediterrani, defugint aquella idea i narrativa eurocèntrica que imaginava una Àfrica a partir dels Pirineus. Per cert, idea aquesta que van introduir els pensadors i filòsofs de la modernitat i la il.lustració: Kant. Hegel, Locke…, que imaginaven una centralitat europea de la racionalitat en l’Europa germànica i anglosaxona. Així doncs, el poble català sempre hauria estat un poble genuïnament europeu.

Aquest poble singular s’assemblaria o podria establir importants paral·lelismes amb el «poble jueu». Podem llegir a continuació algun d’aquests arguments: «Un sionista és una persona, quasi sempre jueva, o que estima el judaisme, que des de fa més de 2000 anys té el desig, l’anhel, la il·lusió, la voluntat, la determinació de poder retornar a la seva pàtria ancestral, Sió, Israel, on hi ha hagut sense interrupció col·lectivitats jueves, des de fa uns 3500 anys. Són moltes les generacions que han desitjat, com a mínim un dia a l’any, cada any, en el Séder de Pesa’h, tornar a Israel, “l’any que ve a Jerusalem”. Per tant, sionista és la persona que pensa que el poble jueu té dret a una pàtria, a un territori, un lloc on desenvolupar la seva vida, tradicions, costums,llengua, religió, cultura, seguretat, en definitiva, tot el que és propi d’una nació, i que aquest lloc és Eretz Israel,….Si els catalans haguéssim estat deportats, expulsats de Catalunya, amb moltes temptatives de desarrelament de la nostra pàtria, de ser exterminats en molts pogroms i de ser víctimes d’un autèntic genocidi nazi, i el catalanisme fos la voluntat del retorn a la nostra terra, això seria una forma de racisme? (Joan Carretero, ex-conseller ERC, Ex-batlle de Puigcerdà, EL MÓN 16/08/2025)».

Aquesta cerca de referents en una modernitat europea il.lustrada (veure el questionament fet en

Tradició i Llibertat, de Ferran Iniesta, Agustí Nicolau, Josep Mª Gracia, Ed Bellaterra), així com la idea del poble perseguit, i la necessitat referencial d’un projecte ben contemporani de nacionalisme estatista reeixit, acosten una generació del catalanisme polític al projecte sionista. Un projecte polític que representa aquest anhel, i les seves singularitats, segons aquesta perspectiva i punt de vista, encarnades en el poble català. La recuperació, restauració i àmplia implantació civil d’una llengua que al llarg dels segles havia estat tan sols litúrgica, com l’hebreu, encara enlluerna més aquest catalanisme europeista. Destaquem en aquest enlluernament l’ absència absoluta de crítica respecte l’ànima colonial i racista del projecte sionista en terres de la Palestina històrica. Suport total i actiu al colonialisme d’assentament d’aquest projecte centreeuropeu i europeu oriental (La limpieza étnica de Palestina, Illan Pappé, Ed.Crítica, 2008) que rebrà el suport actiu de les potències colonials europees amb la Declaració Balfour, els Acords Sykes-Picot, i més tard la votació a l’ONU (Resolució 181 de Nacions Unides, a l’any 1948). Per contra, la convicció plena que el sionisme representa un nacionalisme modern, il·lustrat, progressista, guia d’una nació que anhela la sobirania, que al seu torn està assetjada per bàrbars i salvatges que cal combatre i pacificar al preu que sigui. D’aquesta manera s’expressava Artur Mas «Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo fue pasando muy mal, que debe dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial» afirmó Mas en Boston. Curiosamente, en el momento del viaje la Generalitat aún negociaba con el magnate Sheldon Adelson, judío y sionista declarado, el establecimiento de Eurovegas en Cataluña. (La Marea, 26 de febre 2013)

El tercer eix, té a veure amb una idolatria que caldria superar. És una idolatria respecte el concepte de Democràcia. Una paraula i un concepte tan manipulat i buit, que manta vegades es construeix a partir d’afirmacions i creences sense substantivitat concreta. Afirmar constantment que la única democràcia a la regió del Llevant mediterrani és la democràcia israeliana, no solament és una falsedat, sinó això, una idolatria i creença que no té cap base real quan s’analitza la realitat concreta i els elements que constituirien aquesta suposada i única democràcia. És allò de què la mentida repetida mil vegades, esdevé una veritat, construïda i amb peus de fang. A Catalunya el discurs del nacionalisme i independentisme pro-sionista no deixa d’utilitzar de forma maniquea aquesta etiqueta i concepte per, al menys i donades les circumstàncies actuals, salvar algun moble.

Però fem una ràpida valoració de la «democràcia» i els seus límits a la regió. Acotarem l’exposició només a alguns països. Jordània, disposa d’un règim monàrquic amb eleccions i partits polítics, un parlament plural, però un Estat profund controlat per una monarquia i un conjunt d’institucions que garanteixen l’aliança d’aquest país amb Israel i els EE.UU. Jordània té una democràcia de baix nivell, amb un control autoritari del poder. Egipte, desgraciadament sota una dictadura militar, després d’un cop d’Estat, el 2013, al govern de Mohamed Mursi, el primer escollit lliurement a les urnes pels egipcis. Amb l’ajuda dels EE.UU, Europa, i d’Israel, el general Al Sisi va posar fi al moviment revolucionari iniciat el 2011. Líban, amb un sistema parlamentari, amb quotes i parcel·les de poder d’acord a la pertinença ètnico-religiosa, amb nombrosos contrapesos institucionals per afavorir un cert equilibri de les diversitats ètnico-religioses, però també amb contrapesos socials i ciutadans; diríem que la seva democràcia és de baix nivell. Síria, amb un govern provisional conformat per guerrers i polítics, un govern en principi provisional sorgit d’una revolució i posterior lluita armada-guerra de 13 anys. Sense institucions, de moment, que puguem anomenar democràtiques. Turquia, amb un parlament, diversitat de partits polítics, pluralitat i diversitat d’actors socials, associacions diverses, amb un govern amb comportaments autoritaris que ha afeblit els mecanismes democràtics, però amb alternança política contrastada i regular.

Finalment, Israel, que disposa d’una democràcia ètnica, limitada i amb restriccions, sobretot per a la població palestina israeliana, però plena per als nacionals jueus, i ciutadans israelians jueus. Una democràcia excloent i que segrega la població palestina dels territoris ocupats, que no disposa de cap dret civil. Amb un Parlament, amb pluralitat de partits polítics, i alternança política. Amb un Govern autoritari acusat per diversos organismes internacionals de ser un govern genocida. Alguns han titllat la democràcia israeliana com d’ una Etnocràcia (segons denominació d’Oren Yiftachel, en el seu llibre Etnocracia, editorial Bosforo, 2011). Etnocràcia seria el control dels mecanismes i ressorts de l’Estat per part d’una ètnia o grup social-cultural en detriment d’altres que conformen i es troben en el territori d’aquest Estat. La democràcia israeliana i els fonaments de l’Estat d’Israel es basen en una reinterpretació més o menys laica dels textos bíblics i de la Torà. Una reinterpretació que de fet trenca amb una llarga tradició religiosa que és la del judaisme, un judaisme que en moltes de les seves expressions s’oposa al sionisme ( La amenaza interior: historia de la oposición judia al sionismo, Yakov Rabkin, Ed Hiru Argitaletxde, 2006).

En tot cas, i per acabar de concretar aquesta «idea de democràcia», el Parlament israelià (La Knéset) adoptà el 19 de juliol del 2018 una Llei amb valor constitucional que defineix Israel com «L’Estat-nació del poble jueu». Aquest seria un altre debat a entomar, ¿el conjunt de població de religió jueva al món, constitueix un «poble» amb drets territorials sobre Palestina? Important consultar l’obra d’en Shlomo Sand, La invención del pueblo judío, (Edicions Akal 2011).

Aquesta idea tant especial de democràcia a la israeliana s’expressa en una frase de Ben Gurion, primer ministre laborista entre 1948-1963, pronunciada en una sessió al parlament israelià el 5 de juliol del 1950: «Una majoria antisionista no és possible mentre hi hagi un Règim democràtic en aquest país…Un Règim de llibertat seguint la regla de la majoria. Un règim antisionista no serà possible sinó és que la minoria antisionista pren el poder per la força….i tanca les portes del país a la immigració jueva. La fórmula per impedir la instauració d’un règim antisionista és la de protegir la democràcia…»

La democràcia «a la israeliana» és de fet una democràcia tributària del pacte colonial entre el «moviment sionista» amb els imperis europeus que es comprometien a garantir una «llar» nacional als jueus europeus, amb un menyspreu absolut per la sort o dissort dels indígenes que vivien en les anomenades terres de Canaan. Cal recordar també, que el primer «sionisme», abans del sorgiment del sionisme contemporani, i que es vertebrarà a partir de finals del segle XIX, és un «sionisme» sorgit entre els cristians protestants anglesos al segle XVII, que somnien amb l’ adveniment del Regne de Deu i el trasllat de la població jueva anglesa a les terres de Palestina. En el fons de tot plegat hi trobem un profund racisme i aversió cap als jueus anglesos i en general cap als jueus europeus, i una voluntat política de desfer-se d’ells i traslladar-los als confins europeus, a les «trinxeres orientals», confrontant la «barbàrie», com a expressió si més no de la civilització europea en terres de «salvatges orientals». Ehud Barak, que representa també el laborisme sionista, i va ser primer ministre a Israel entre 1999 i 2001, ho expressa perfectament en aquesta frase: «En la ciutat tu pots escoltar música clàssica o antigues cançons franceses, i fruir del jacuzzi. Ara bé, quan surts d’aquí, la primera cosa a fer és dur preparada una arma, sinó no sobreviuràs…» (aquestes notes i frases, de Ben Gurion i Ehud Barak, les recull Nitzan Perelman en un article a ORIENT XXI, el 27 d’agost del 2025).

Podem dir que la sempre tan esmentada i elogiada democràcia israeliana és una democràcia llastrada pel seu tarannà etnicista, per la seva obsessió militarista i de seguretat total, i per exercir una ocupació de territoris on la població no té cap dret civil. És una democràcia que limita el control dels ressorts i mecanismes de l’Estat només a aquelles persones, col·lectius, i organitzacions polítiques que són jueus sionistes, una «democràcia» que està a la corda fluixa, que desenvolupa un control territorial a partir d’una variant de l’apartheid sud-africà, i que està a punt de ser considerada com un règim genocida, o al menys governada per presumptes genocides.

Malgrat tot, els polítics catalans, més o menys pro-sionistes, declamen d’aquesta manera el seu suport. En Carles Puigdemont a la xarxa X s’expressava d’aquesta manera: «krls.eth / Carles Puigdemont@KRLSCongratulations Israel on the 70th anniversary of your Independence. Your struggle against adversity and your spirit of self-sacrifice has gained our respect in Catalonia #yomhaatzmaut, 19 d’abril 2018.

Aquesta seria la democràcia a la israeliana tan elogiada pel catalanisme sionista, i que podria ser considerada com a model per vertebrar una possible i futura República catalana, d’acord a la consideració d’aquests «nostrats» pro sionistes catalans.

Barcelona, 15 d’octubre 2025. Josep Mª Navarro Cantero, antropòleg, President de SODEPAU

Es comenta que la ronda final del suposadament inevitable “xoc de civilitzacions” entre la “civilització judeocristiana” i el món islàmic s’està «jugant» amb els Estats Units aplegant-se a la lluita per donar suport a l’atac israelià contra l’Iran. Per descomptat, no ens diuen que Tel Aviv també posseeix la bomba atòmica i un programa nuclear que mai ha estat supervisat per l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (IAEA). Però, ves per on, a diferència de la República Islàmica, Israel és una democràcia, i occidental a més a més —disculpeu el pleonasme. I aquesta premissa —que ni tan sols té en compte el fet que és un estat d’apartheid on la desigualtat entre els ciutadans està consagrada en les seves lleis fonamentals— és suficient per exonerar Israel de qualsevol violació del dret internacional. De fet, actua en nom de la democràcia i la bondat, no en nom d’una ideologia islamista, que és la de l’Iran. Com va recordar Bertrand Badie al plató de France 24 la nit que va començar l’agressió israeliana, “l’únic país de la història que ha utilitzat armes nuclears ha estat una democràcia”. Prova, si calgués, que aquesta forma de govern, per molt virtuosa que sigui, no immunitza contra la barbàrie. Només cal observar el caos en què Israel —i per extensió els Estats Units i Europa— han submergit la regió per preguntar-se: quins països representen realment una amenaça per a l’Orient Mitjà, o fins i tot per a la resta del món, avui? I qui pot creure que Benjamin Netanyahu, acusat pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat, no utilitzarà la bomba atòmica per “defensar-se”?

Durant 20 mesos, l’Iran ha mostrat moderació en la seva resposta a les operacions israelianes, amb l’objectiu d’evitar una guerra regional, fins i tot si això comportava deixar de banda una de les seves principals branques armades, Hezbollah. La mateixa història l’abril del 2024, quan la seva missió diplomàtica i consular va ser bombardejada per Israel a Damasc: Teheran va respondre, gairebé per salvar la cara, amb l’enviament, anunciat prèviament, de 200 drons i un centenar de míssils que van causar principalment danys materials, tot indicant clarament que volia evitar una guerra total amb Israel, i per tant amb els Estats Units. Amb Washington, i malgrat el precedent del 2018 quan el mateix Donald Trump es va retirar de l’acord nuclear del 2015 i va endurir les sancions econòmiques, la República Islàmica va acceptar tornar a la taula de negociacions i va mostrar bona voluntat per portar les discussions a una conclusió reeixida. Va ser mentre mantenia converses amb Washington i els europeus que va ser bombardejat, cosa que no va impedir que Occident li demanés que tornés a la taula de negociacions que mai havia abandonat. Cal prendre acta del fet en qüestió. Irònicament, va ser l’Iran qui va destacar la violació del dret internacional i de la Carta de les Nacions Unides per part de Washington.

En un moment en què, després de les divagacions mediàtiques de Donald Trump, els Estats Units participen oficialment en aquesta guerra al costat d’Israel, una cosa està clara: tots els règims autoritaris de la regió, des de Teheran fins a Riad, anhelen estabilitat i condemnen les massacres i els atacs israelians des de Gaza fins a l’Iran, passant pel Líban i Síria. I la seva preocupació creix davant d’un Orient Mitjà dominat per un Israel segur de sí mateix i dominant, que ha perdut tot el sentit de la proporció. Pel que fa a les democràcies occidentals i la Unió Europea, donen suport al genocidi en curs a Gaza, malgrat les declaracions tranquil·litzadores d’alguns, i es neguen a imposar sancions contra el seu autor. L’abisme en què Israel està submergint la regió fa que la dissonància entre els valors que proclamen i les seves polítiques sigui cada cop més aguda.

La veritable barbàrie

Justificar l’obertura d’un nou front per part d’Israel invocant el principi de la guerra preventiva, donant-li suport militarment (els Estats Units) i políticament (França i, més àmpliament, la Unió Europea), alhora que contribueix a la invisibilitat del genocidi en curs a Gaza i rebutjar qualsevol sanció contra un Estat, això sí és veritable barbàrie. És obra de les democràcies occidentals, no del “règim dels mul·làs”.

Occident té la memòria molt curta. La vigília de la guerra contra l’Iraq del 2003, funcionaris nord-americans van anunciar que els seus soldats serien rebuts amb flors, i els mateixos intel·lectuals francesos que avui donen suport a Donald Trump i Israel van prometre un futur brillant a l’Iraq. El resultat: una guerra interminable, la destrucció de l’Estat iraquià i centenars de milers de víctimes.

Com va escriure l’historiador de les idees Tzvetan Todorov, qui va denunciar les guerres per canviar de règim a l’Orient Mitjà en nom del “messianisme del Bé” fa 20 anys:

És hora de canviar la nostra visió: la «comunitat internacional» ja no es limita al bloc occidental; l’era de l’hegemonia universal d’un sol grup de països s’ha acabat. Fer de policia mundial no és possible ni desitjable; un equilibri multipolar, sense ser una panacea, obre millors perspectives. La intervenció militar sempre causa víctimes i innombrables danys. […] Erradicar el mal del planeta terra és un objectiu inassolible; conformem-nos amb estar preparats per repel·lir qualsevol agressió. El genocidi als nostres països veïns pot justificar una excepció a aquesta regla; malauradament, no vam intervenir durant els genocidis recents, a Cambodja i Ruanda, mentre que vam invocar falsos genocidis per justificar les nostres intervencions en altres llocs.

publicat a ORIENT XXI, 23 de juny 2025

Autors: Alain Gresh (especialista del Pròxim Orient) i Sarra Grira (redactora en cap d’Orient XXI)

Traduït al català per SODEPAU

Després de l’atac israelià del 13 de juny, el primer ministre Benjamin Netanyahu va demanar els iranians que s’aixequessin contra el “règim malvat i opressor”. Aquesta posició no és gens nova. El suport a l’oposició, en particular a l’oposició reialista, és un tema recurrent en la retòrica israeliana, ja que Israel sovint s’ha presentat com un “aliat” del poble iranià.

Tant per a Israel com per als Estats Units, l’eliminació selectiva d’alts funcionaris del règim iranià, combinada amb la desaparició de la por a la repressió, podria conduir a un aixecament massiu. Aquest és l’escenari que Tel Aviv sembla estar perseguint a través dels seus bombardejos, amb el suport actiu de Washington i els seus aliats. Tanmateix, és un escenari poc realista.

Sens dubte, la República Islàmica ha perdut la seva base popular. Però el que molts analistes subestimen és la profunditat del nacionalisme iranià compartit fins i tot per aquells hostils al règim actual. Aquest sentiment històricament arrelat, juntament amb una certa animositat cap a Occident, continua sent poderós. Per tant, hom podria preguntar-se si les declaracions de Netanyahu no tindran l’efecte contrari: aplegar la població al voltant del règim. Aquesta reacció, però, no s’assemblarà a una mobilització massiva a favor del règim actual, com va ser el cas durant la guerra Iran-Iraq (1980-1988).

Ni Netanyahu ni el règim…

La repressió de les protestes per part del règim iranià en els darrers anys ha afectat profundament la societat. A més del moviment “Dones, Vida, Llibertat” que va sacsejar el país el 2022, cal tenir en compte les protestes desfermades per la forta pujada dels preus de la benzina el 2019, que van afectar en gran mesura els barris obrers i els barris marginals, i cadascuna va provocar diversos centenars de morts. És per això que el règim està reforçant el seu control i imposant restriccions a Internet, particularment als serveis de missatgeria. Després de l’atac israelià, el cap de policia Sardar Radan també va demanar a la població que denunciés a les autoritats qualsevol comportament o acció sospitosa, i diverses desenes de persones van ser arrestades per difondre falses informacions orientades a generar alarma entre la població.¹

Tret de certes sorpreses, una gran part de la població romandrà indiferent, negant-se a jugar el joc de Netanyahu o el del poder actual. Els estralls de les polítiques neoliberals implementades des del segon mandat del president Hashemi Rafsanjani (1994-1997) són profunds: han engendrat una burgesia compradora², particularment financera, tan arrogant com aquella de l’era del Xa. Els que van prendre el poder després de la revolució de 1979 provenien dels barris obrers del sud de Teheran. Ara, viuen als barris benestants del nord de la capital i han perdut el contacte amb la gent que diuen representar.

Occident i “la resta del món”

Abans de l’atac israelià, la vida quotidiana dels iranians estava marcada per les dificultats. L’alt cost de la vida ofegava una gran part de la població, i les tensions socials van continuar augmentant, molt després del final del moviment “Dona, Vida, Llibertat”, com ho demostra la vaga de camioners a finals de maig de 2025, que anunciava una nova fase de protesta.

Malgrat aquest clima tens, es veien signes de canvi social. Cada cop més noies joves passejaven sense mocador, fins i tot als barris obrers del sud de Teheran i als suburbis pobres de Karaj, a uns quaranta quilòmetres de la capital. Mentrestant, els centres comercials més exclusius, plens de productes occidentals, s’expandien a un ritme ràpid. Un segment de la classe mitjana —no necessàriament els més rics— els freqüenta regularment, menys per comprar que per passejar o entretenir-se. Els divendres, aquests espais atrauen, ara mateix, més gent que les oracions oficials organitzades pel règim.

Dins del règim, l’atac israelià ha revifat el debat sobre l’estratègia a adoptar. A Teheran comencen a alçar-se veus properes als cercles conservadors, que afirmen que les negociacions amb els Estats Units no van ser més que un parany parat per Donald Trump, que suposadament sempre ha tingut en ment un atac contra l’Iran. Alguns fins i tot demanen que el país es retiri del Tractat de No Proliferació (TNP) i adquireixi armes nuclears, l’únic element dissuasiu real. No obstant això, encara no s’han fet canvis oficials en la seva doctrina nuclear.

Suport de l’Aràbia Saudita

Tot i que l’agressió israeliana ha estat justificada pels països occidentals, va ser condemnada per gairebé tots els països del “Sud Global”, inclosos tots els del Golf, amb els quals Teheran s’ha apropat en els darrers anys. En una conversa el 14 de juny amb el president Massoud Pezeshkian, el príncep hereu saudita Mohammed bin Salman (MBS) va “condemnar i denunciar” l’ atac que constitueix “una violació del dret internacional”.³

Els dos principals aliats de l’Iran, Rússia i la Xina, també han condemnat aquests atacs, tot mantenint una postura passiva. Si el conflicte s’intensifiqués i s’estengués a la regió, sobretot amb la intervenció dels EUA, com reaccionarien?

De moment, la vida continua a Teheran. El tipus de canvi del dòlar, un baròmetre de l’economia, es manté estable. La gran pregunta és com s’adaptarà la població a aquesta nova realitat, amb Israel atacant instal·lacions petrolieres i tots els vols nacionals suspesos. Des del final de la guerra contra l’Iraq el 1988, els iranians no havien experimentat atacs amb míssils al seu territori, excepte durant els breus enfrontaments del 2024. Una gran part de l’actual població iraniana van néixer després d’aquella guerra. Com afrontarien un canvi tan profund en la seva vida quotidiana si aquests atacs continuessin?

Article de Shervin Ahmadi    Cap de l’edició persa de Le Monde diplomatique.

Publicat a l’edició del 16 de juny 2025,  a ORIENT XXI 

Traduït per SODEPAU de l’original en francès https://orientxxi.info/magazine/l-esperance-israelienne-d-une-revolte-populaire-en-iran,8301

“No són jueus de veritat”: Com la Comissió Europea exclou els crítics jueus d’Israel de l’espai polític europeu contra l’antisemitisme

Per Yoav Shemer Kunz, 14 de maig de 2025

Publicat originalment a la web de UJFP (Union Juive Française pour la Paix)

https://ujfp.org/ce-ne-sont-pas-de-vrais-juifs-comment-la-commission-europeenne-exclut-les-juifs-critiques-disrael-de-lespace-politique-europeen-contre-lantisemitisme

Aquest article examina les relacions de la Unió Europea amb les noves organitzacions jueves de la societat civil europea que adopten una postura crítica envers Israel i el sionisme. Aquests grups s’oposen notablement a la definició operativa d’antisemitisme adoptada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA), que es considera una eina per defensar Israel i el projecte sionista. La Comissió Europea els exclou del seu grup de treball sobre antisemitisme, que està reservat exclusivament a les organitzacions sionistes jueves. Aquesta exclusió ajuda a clarificar l’orientació “pro-Israel” i sionista de la política europea de lluita contra l’antisemitisme.

Des dels seus inicis, el moviment sionista a Europa va trobar una marcada oposició dins de les mateixes comunitats jueves, on molts el percebien, principalment, com una amenaça per als mateixos jueus. Aquesta protesta va ser encapçalada de manera particularment estructurada pel Bund, un moviment socialista jueu actiu a l’Europa Central i Oriental, i va seguir sent un moviment majoritari entre els jueus europeus fins a la Segona Guerra Mundial. Després de l’Holocaust i la creació de l’Estat d’Israel, els moviments no sionistes o antisionistes es van convertir en minoria dins de les comunitats jueves europees.

La relació d’aquesta última amb la Unió Europea continua sent un indicador significatiu del nivell d’acceptació —o rebuig— per part dels responsables europeus de les crítiques al sionisme i el suport a Israel.

Per analitzar aquesta dinàmica, aquest article examina els vincles entre la Comissió Europea i dues xarxes jueves d’abast europeu: Jueus Europeus per una Pau Justa (EJJP) i Jueus Europeus per Palestina (EJP), que reuneixen grups crítics amb Israel en diversos estats membres de la UE. L’anàlisi es basa en l’observació participant duta a terme dins d’aquestes dues organitzacions entre el 2023 i el 2025.

Jueus Europeus per Palestina (EJP), fundada el 2024, està composta per 20 grups afiliats en 13 estats membres de la UE. La seva postura política és més aviat antisionista: l’EJP rebutja “la ideologia de supremacia jueva de l’estat sionista” i s’oposa a “76 anys de neteja ètnica, ocupació i apartheid a Palestina per part d’Israel”. També demana “dissociar el judaisme de la doctrina colonial del sionisme i comprometre’s amb la igualtat de drets per a tothom a la Palestina històrica, des del riu fins al mar”.

L’EJP inclou grups jueus francesos, com ara la Unió Jueva Francesa per la Pau (UJFP), TSEDEK! – col·lectiu jueu decolonial, així com organitzacions germanes d’altres països europeus com el grup Alliance Juive Anti-Zioniste de Belgique (AJAB) o MARAD – col·lectiu jueu decolonial, amb seu a Ginebra.

Jueus Europeus per una Pau Justa (EJJP), fundada el 2002, reuneix vuit grups jueus de set estats membres de la Unió Europea. Menys compromesa que l’EJP amb una crítica decolonial del sionisme, l’EJJP centra el seu treball en la denúncia de l’ocupació israeliana dels territoris palestins des del 1967 i en la promoció de la pau israeliano-palestina. L’organització reuneix notablement organitzacions no sionistes, com ara la Unió de Jueus Progressistes de Bèlgica (UPJB). L’EJJP demana la retirada d’Israel a les fronteres de 1967 i dóna suport a la solució de dos estats, mentre que guarda silenci sobre la qüestió del sionisme. En canvi, l’EJP rebutja tot el projecte sionista, que considera colonial i racista, centrant el seu compromís en la Palestina històrica de 1948 en lloc de les fronteres de 1967.

Més enllà de les seves diferències ideològiques, les dues organitzacions coincideixen en la seva oposició a la definició d’antisemitisme proposada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA).

La definició d’antisemitisme de l’IHRA

La definició pràctica d’antisemitisme, adoptada per l’IHRA el 2016, protegeix Israel i el sionisme de les crítiques, alhora que silencia el discurs anticolonial sobre Palestina, que deslegitima titllant-la d’antisemitisme. Aquesta definició inclou 11 exemples il·lustratius, set dels quals estan directament relacionats amb Israel.

Un exemple d’aquest tipus estipula que “negar el dret a l’autodeterminació jueva, per exemple, afirmant que l’existència de l’Estat d’Israel és el resultat d’una empresa racista”, constitueix un acte antisemita. Aquest exemple prohibeix l’adopció d’un enfocament antisionista a la qüestió palestina. Segons la definició de l’IHRA, criticar el sionisme com a projecte colonial o Israel com a règim d’apartheid inherentment racista constitueix antisemitisme.

La Comissió Europea i el Consell de la UE va donar suport a la definició d’antisemitisme de l’IHRA i va animar tots els estats membres de la UE a fer el mateix. Aquesta definició no és merament simbòlica o intel·lectual; serveix com una veritable eina institucional i jurídica, silenciant les crítiques a Israel i al sionisme.

Per exemple, referint-se a aquesta definició, Josep Borrell, alt representant de la UE per a Afers Exteriors i vicepresident de la Comissió Europea, va dir al Parlament Europeu el gener de 2023:

“La Comissió considera inadequat utilitzar el terme ‘apartheid’ en relació amb l’Estat d’Israel. […] La Comissió utilitza la definició pràctica i legalment no vinculant d’antisemitisme desenvolupada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA) com a eina d’orientació pràctica i la base del seu treball per combatre l’antisemitisme”. L’afirmació que l’existència de l’Estat d’Israel és el resultat d’una empresa racista és un dels exemples que es donen a la definició de l’IHRA.

La Comissió Europea es basa en la definició de l’IHRA per desqualificar les crítiques a Israel, incloses les acusacions que practica un règim d’apartheid, malgrat les proves acumulades per nombrosos informes d’organitzacions internacionals, israelianes i palestines de drets humans.

No obstant això, segons un diplomàtic europeu, aquesta posició oficial no reflecteix l’opinió personal de Josep Borrell, que només va descobrir el contingut de la resposta després que es publiqués amb el seu nom. De fet, aquesta declaració adreçada al Parlament Europeu va ser redactada per Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió per a la lluita contra l’antisemitisme i la promoció de la vida jueva, i després aprovada directament per la presidenta Ursula von der Leyen.

Aquesta mateixa coordinadora juga un paper central en la política europea sobre aquests temes: va excloure notablement les organitzacions EJJP i EJP del Grup de Treball contra l’Antisemitisme establert el 2019, després de la declaració del Consell de la UE del 6 de desembre de 2018, que tenia com a objectiu adoptar un enfocament comú de la seguretat per protegir millor les comunitats jueves i les seves institucions a Europa.

Control de la narrativa: el monopoli sionista a l’espai polític europeu per a la lluita contra l’antisemitisme

Des de la creació del Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme el 2019, la Comissió Europea no ha convidat el Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme (EJJP) a participar-hi. L’organització va sol·licitar llavors ser inclosa en aquest treball, en particular per contribuir a les discussions sobre la definició de l’IHRA, però la Comissió va rebutjar la seva sol·licitud. El desembre de 2020, el EJJP va presentar una queixa al Defensor del Poble Europeu. La resposta, publicada un any després, va coincidir amb la Comissió, que va justificar la seva exclusió argumentant que només les organitzacions explícitament compromeses amb la lluita contra l’antisemitisme podien participar en el grup de treball. Segons la Comissió, el EJJP, centrat en qüestions de política exterior, no complia aquest criteri.

Aquesta justificació és paradoxal, atès que la definició de l’IHRA, defensada per la Comissió, engloba àmpliament la qüestió israeliano-palestina, una preocupació geopolítica internacional central. A més, diverses organitzacions sionistes jueves que formen part d’aquest grup de treball contra l’antisemitisme també estan compromeses amb la qüestió israeliano-palestina, però han adoptat una postura política diferent de la de l’EJJP: donar suport incondicional a Israel, com ara el Congrés Jueu Mundial (WJC), que “defensa activament la legitimitat d’Israel a tots els nivells i dóna suport a l’Estat jueu contra els atacs injustos i esbiaixats als quals s’enfronta”.

“L’exclusió de les veus jueves crítiques s’explica pel biaix pro-israelià i sionista que estructura la política europea per combatre l’antisemitisme, tal com el defineixen i promouen les mateixes organitzacions jueves sionistes, sense debat crític”.

També és interessant observar que un dels ponents que va obrir la cinquena reunió del grup de treball sobre la implementació de l’Estratègia Europea contra l’Antisemitisme i la Promoció de la Vida Jueva, celebrada els dies 22 i 23 de gener de 2024 a Brussel·les, va ser l’ambaixador adjunt de l’Estat d’Israel davant la UE i l’OTAN, Jonathan Rosenzweig. En el seu discurs, aquest diplomàtic israelià va aclarir que l’atac del 7 d’octubre va ser un acte antisemita perquè Hamàs presumptament ensenya a generacions de nens a odiar els jueus. També va advertir que el lema “del mar al Jordà” no només se sent a Teheran, sinó també a Londres, Washington i ciutats europees i universitats.

Observem que la raó oficial donada per la Comissió no és més que una excusa per justificar una exclusió política. De fet, l’exclusió de les veus jueves crítiques es pot explicar pel biaix proisraelià i sionista que estructura la política europea per combatre l’antisemitisme, tal com la defineixen i promouen les mateixes organitzacions jueves sionistes, sense debat crític.

Davant d’aquesta exclusió, la Comissió va proposar un “diàleg bilateral permanent” a l’EJJP, presentat com a alternativa al fòrum col·lectiu. Tanmateix, l’organització va rebutjar aquesta proposta, emfasitzant que aquest intercanvi no pot substituir un espai de discussió pluralista que reuneixi diversos actors.

Els fets donen suport a aquesta crítica. En una reunió el juny de 2023 amb Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió per a la lluita contra l’antisemitisme, representants de l’EJJP (inclosa la UPJB a Bèlgica, la UJFP a França i un grup suec) van presentar, juntament amb el Centre Europeu de Suport Jurídic (ELSC), un informe que documentava les conseqüències concretes de l’ús de la definició de l’IHRA en diversos països europeus.

L’informe va mostrar com aquesta definició es va invocar per censurar defensors dels drets palestins i obstaculitzar la llibertat d’expressió, que està garantida dins de la UE. La resposta de la Comissió va ser inequívoca: von Schnurbein i el seu equip van rebutjar totes les conclusions de l’informe. Unes hores més tard, un funcionari europeu present a la reunió va arribar a atacar públicament l’informe a Twitter, qualificant-lo d'”esbiaixat” i “enganyós”.

“No són jueus de veritat”.

La mateixa lògica d’exclusió s’aplica a l’EJP. Des del seu llançament al Parlament Europeu l’octubre de 2024, per invitació dels Verds i l’Esquerra, ha estat exclòs de l’espai institucional europeu per a la lluita contra l’antisemitisme. De fet, el gener de 2025, l’EJP va ser l’única organització a la qual se li va denegar l’accés a la Conferència de Commemoració de l’Holocaust organitzada per la Comissió a Brussel·les, malgrat diverses sol·licituds escrites, inclosa una adreçada directament a von Schnurbein durant la reunió.

Diverses desenes d’organitzacions jueves, totes sionistes, hi eren presents. De la mateixa manera, l’abril de 2025, ni l’EJP ni les seves seccions nacionals van ser convidades al Fòrum anual de la Societat Civil sobre la lluita contra l’antisemitisme i la promoció de la vida jueva. Tot i això, aquest esdeveniment pretén ser inclusiu, reunint més de 250 organitzacions europees, segons la Comissió.

La selecció de participants reflecteix una tendència clara: aquest espai institucional europeu sobre la lluita contra l’antisemitisme està reservat a les organitzacions jueves sionistes. El panell inaugural del Fòrum 2025 n’és un exemple sorprenent, amb el president del CRIF, Yonathan Arfi, i representants del Congrés Jueu Europeu (EJC) i de la Unió Europea d’Estudiants Jueus (EUJS). Aquesta última fins i tot va expressar la seva preocupació pels grups jueus antisionistes, percebuts com una amenaça per a la imatge del poble jueu.

Així, la definició d’antisemitisme de l’IHRA no només actua com una eina per emmarcar el debat, sinó també com una palanca per a l’exclusió política, especialment contra les veus jueves crítiques amb Israel.

Per a Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió Europea per a la lluita contra l’antisemitisme, l’exclusió dels jueus no sionistes o antisionistes de l’espai institucional que controla, el dedicat a la lluita contra l’antisemitisme, no sembla suficient. També cerca marginar-los d’altres espais institucionals europeus que els estan oberts.

El 19 de març de 2025, la Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR), una organització europea de la societat civil i sòcia de la Comissió en la seva lluita contra el racisme, va organitzar una taula rodona al Parlament Europeu de Brussel·les sobre el tema del genocidi. Entre els ponents hi havia Francesca Albanese, relatora de l’ONU per als territoris palestins; Rima Hassan, eurodiputada de LFI; una representant de TSEDEK! – un col·lectiu decolonial jueu; i altres experts en genocidi. En resposta a aquest esdeveniment, von Schnurbein va exercir una pressió considerable per cancel·lar la taula rodona o, si no, per canviar-ne la composició. La seva principal objecció es referia a la participació de TSEDEK. Segons fonts fiables, va declarar durant una discussió a porta tancada: “Aquests no són jueus de veritat”.

Superar els obstacles de la institucionalització: el repte per a les organitzacions jueves europees crítiques amb Israel

Qui són, segons Katharina von Schnurbein, els jueus “reals”? La resposta sembla òbvia: per a ella, els jueus “reals” són aquells que donen suport plenament a Israel, és a dir, els jueus sionistes. En excloure les organitzacions jueves crítiques amb Israel, ja siguin no sionistes o antisionistes, la seva posició esdevé encara més clara.

“A falta d’arguments sòlids, la Comissió Europea pretén soscavar el judaisme d’aquells que denuncien públicament Israel.” »

Però, com es pot justificar políticament l’exclusió d’una organització jueva europea del Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme, malgrat les seves repetides sol·licituds de participació? I com es pot negar a una organització jueva l’accés a una conferència sobre la memòria de l’Holocaust?

La principal eina utilitzada avui dia per deslegitimar i silenciar les crítiques a Israel és la definició d’antisemitisme de l’IHRA. Àmpliament adoptada dins de la Unió Europea i diversos dels seus estats membres, aquesta definició s’ha convertit en un instrument central per protegir Israel de qualsevol crítica, amb el pretext de combatre l’antisemitisme.

Tanmateix, aquesta eina, dissenyada per desacreditar els crítics no jueus d’Israel acusant-los d’antisemitisme, ha demostrat ser menys eficaç contra les veus jueves dissidents. De fet, és molt més difícil atribuir motius antisemites als propis jueus, fins i tot quan s’oposen al sionisme o denuncien les polítiques israelianes. Aquesta paradoxa revela una falla en l’estratègia retòrica implementada per les institucions europees. A falta d’arguments sòlids, la Comissió Europea pretén qüestionar el judaisme d’aquells que denuncien públicament Israel.

Seria rellevant explorar aquesta falla en l’estratègia institucional amb més profunditat. De fet, cal més recerca sobre l’aparició de veus jueves crítiques a Europa i la seva capacitat per proposar un discurs alternatiu al voltant de la qüestió palestina. Poden els jueus no sionistes i antisionistes desafiar el monopoli de les organitzacions sionistes jueves respecte la representació política dels jueus a Europa? Mentre que les veus jueves crítiques amb Israel comencen a ser escoltades en el debat públic i activista europeu, el repte de la seva institucionalització continua.

Nota: La sol·licitud de l’autor d’una entrevista amb la Sra. von Schnurbein va ser denegada.

Torna el “Cicle de cinemes àrabs i mediterranis” al Centre Cívic La Sedeta 

Enguany, projectarem per primer cop després de la seva estrena a la 18a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya (2024), “Inshalla boy” d’Amjad Al Rasheed, “Premi Flama” a la millor pel.lícula de ficció i ” Dancing on the edge of a Volcano” de Cyril Aris, “Premi Makinavaja” a la millor pel.lícula documental.

Dimecres 7 de maig, a les 19 h

“Inshallah a Boy”

Dir. Amjad Al Rasheed / Jordània, França, Aràbia Saudita, Qatar / 2023 / 113’/ VOSC

Jordània, avui. Després de la mort sobtada del seu marit, Nawal, de 30 anys, ha de lluitar per la seva part d’herència per salvar la seva filla i la seva llar en una societat on tenir un fill pot ser moneda de canvi.

Presentació i cinefòrum amb Dania Saliba, docent, guionista i productora.

Inscripcions en aquest enllaç.                                                                                                                     

Dimecres 21 de maig, a les 19 h

“Dancing on the edge of a volcano”

Dir. Cyril Aris / Alemanya-Líban / 2023 / Documental / 83’ / VOSC

Després de l’explosió al port de Beirut el 4 d’agost de 2020, un equip de filmació  s’enfronta a un dilema: continuar la producció de la seva pel·lícula o abandonar-la davant la crisi que regna al país. El documental posa de manifest la resistència d’aquest equip i narra la seva lluita per continuar fent cinema enmig d’una ciutat devastada.

Presentació i cinefòrum amb Abed Kassir, acadèmic i intèrpret teatral libanès.

Inscripcions obertes 15 dies abans de l’inici de l’activitat en el següent enllaç

POESIA I MÚSICA AMAZIG AL SANTA MÒNICA DE BARCELONA, aquest dijous al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, teniu l’oportunitat de gaudir d’aquesta activitat

“Migracions, refugi i exilis a la Mediterrània”

Divendres 24 de gener, 7 i 21 de febrer i 21 de març 2025

Teatre l’Ateneu de Celrà

El proper 24 de gener a les 19h iniciem el cicle de cinema “ Migracions, refugi i exilis a la Mediterrània” coorganitzat per l’Ajuntament de Celrà i Sodepau/Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya amb la col.laboració del “Cineclub21” i “Celrà per Palestina”.

En aquest cicle projectarem quatre pel.lícules que ens parlen de l’experiència de la migració o l’ exili, des del punt de vista de qui ha hagut de marxar de casa seva per buscar refugi en algun país Europeu, però també des de les vivències dels qui resten en el país d’orígen.

Davant la proliferació de discursos alarmistes i i l’extensió de les visions que problematitzen el fet de “migrar”, ens proposem explicar que el “problema” que tenim son les fronteres, les lleis discriminatòries i el racisme, i no les persones!

 Volem reivindicar, quelcom que s’oblida sovint, el dret de tota persona a moure’s lliurement pel planeta i decidir allà on vol viure.

Sessió 1:  “Benzine” de Sarra Abidi Tunísia-2017-90 min-VOSC

Salem i Halima busquen el seu únic fill, desaparegut des de fa mesos. El jove ha decidit emigrar clandestinament a Itàlia, pocs dies després del 14 de gener de 2011. La parella emprèn una recerca incansable i desesperada, que pertorbarà la seva existència. La pel·lícula té lloc al sud, un paisatge àrid i auster, en una Tunísia on conviuen el contraban i la tensió sociopolítica.

Divendres 24 de gener a les 19h

Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Sessió 2: “Xalko” de Sami Mermer i Hind Benchekroun. Canada-2019-100 min-VOSC

El director Sami Mermer torna al seu poble kurd de l’Anatòlia per retrobar-se amb els seus familiars i veïns. El poble està habitat majoritàriament per dones, els marits de les quals van emigrar i no han tornat.

Divendres 7 de febrer a les 19h

Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Sessió 3: “Paciència, paciència. Tu aniràs al Paradís!” de Hadja Lahbib. Bèlgica-2014-85 min-VOSC.

Als anys 60, milers de nord Africans van emigrar a Bèlgica per treballar, entre ells hi havia moltes dones que van deixar-ho tot enrera per seguir als seus marits cap a un país desconegut. “ Paciència, paciencia- Tu aniràs al paradís!” és el que se’ls diu repetidament per animar-les a suportar la seva vida sense queixar-se. Quinze anys més tard, algunes d’elles assaboreixen l’emancipació. Resulten ser unes dones divertides, afectuoses i amb una gran capacitat per riure’s deshinibidament d’elles mateixes. Aquesta pel.lícula les acompanya en les seves descobertes, a través la simplicitat de les seves excursions, la seva càlida feminitat i el seu sentit de l’humor.

Divendres 21 de febrer a les 19h

Presentació i col.loqui amb Sodepau i Fatiha el Mouali.

Sessió 4:  “My Maysoon. Because Beloved Ones Never Leave” de Batoul Karbijha. Holanda-2023-55 min-VOSC

Batoul decideix que fer una pel·lícula sobre el que va passar a la seva germana Maysoon, que va desaparèixer al mar Mediterrani fa anys, és l’única manera d’afrontar un dolor tan gran que ningú de la seva família en pot parlar.

 Divendres 21 de març a les 19h

 Presentació i col.loqui amb Sodepau i Batoul Karbijha, directora de la pel.lícula.

Des de SODEPAU volem felicitar el poble sirià, i les diferents comunitats religioses i nacionals d’aquest per la derrota i caiguda del règim dictatorial d’Al Assad.

L’aixecament pacífic i antiautoritari del 2011 va ser anorreat per una furiosa reacció del règim, que portà Síria a una guerra horrorosa i destructiva, amb centenars de milers de morts i ferits, amb milers de presoners, execucions i tortures, així com milions d’exiliats i refugiats.

El malson ha acabat o així ens agradaria que fos, i és aquesta una esperança que compartim amb milions de persones no solament de Síria, sinó de tota la regió est de la Mediterrània.

En el record queden tants màrtirs i víctimes, tantes famílies destruïdes i malmeses. No volem oblidar, tampoc, les més de 500 experiències d’autogestió revolucionària dels “Consells locals” a pobles i ciutats de tota Síria. Per descomptat, aquestes experiències se sumen a la de Rojava, que cal també reivindicar. Tots aquests processos de democràcia de base podrien ser font d’inspiració per al procés de Transició que s’inicia.

Amb aquest comunicat no volem entrar en anàlisis geopolítics ni geoestratègics. Ara és temps de fruir de la caiguda d’una dictadura brutal i genocida, i també és el moment d’esmentar els nostres desitjos que creiem que compartim amb molta altra gent:

1.- Que pugui haver-hi una Transició cap a una pau justa, que permeti reconstruir el país sencer, on prevalgui la justícia social i la igualtat per a tothom.

2.- Un procés de Transició protagonitzat pels sirians i sirianes, que respongui als seus interessos i necessitats, i no als de les potències estrangeres. Que sigui fruit dels consensos entre la població de Síria, tant a l’interior com a l’exili.

3.-La comunitat internacional ha d’acompanyar i ajudar en aquest procés a través els organismes internacionals pertinents. Sempre en el sentit de garantir, a la ciutadania de síria, les condicions de seguretat, pau i llibertat necessàries perquè el procés de Transició arribi a bon port.

4.- Fer possible un règim polític amb àmplies llibertats personals i col.lectives, on siguin reconegudes les diverses expressions dels pobles i comunitats que composen Síria.

5.- Que hi hagi generositat amb els vençuts, però a partir d’una justícia transicional, on es reconeguin errors, crims i es demani perdó des de totes les faccions armades; on prevalgui una justícia efectiva contra els responsables de crims de guerra i repressió, i mesures de reparació cap a les víctimes.

6.- Que es respectin els drets i les llibertats de les dones i es promogui i garanteixi la seva participació en tot el procés de transició i reconstrucció del país.

SALUT, REVOLUCIÓ, i JUSTÍCIA¡¡¡

Amigues i amics de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya,

Us anunciem l’inici de la campanya de micromecenatge per contribuir al finançament de  la 18ena Mostra de Cinema, per reforçar-la i garantir-ne la continuïtat.    

La Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani és una iniciativa de SODEPAU, una associació independent amb gairebé 30 anys de trajectòria fent activisme internacionalista, defensant els drets humans per a tothom i lluitant per unes societats justes social i ecològicament a la Mediterrània.

La Mostra té la voluntat d’obrir una finestra als cinemes àrabs a Catalunya, una cinematografia desconeguda i amb una presència irrisòria a les grans pantalles del nostre país.

Al llarg dels anys, la Mostra,  ha esdevingut la plataforma de difusió dels cinemes àrabs i mediterranis a Barcelona i Catalunya que ofereix i promou espais permanents de difusió d’aquestes cinematografies invisibilitzades i, sovint, censurades.

També neix amb la intenció de trencar els estereotips sobre el què anomenem “Món àrab”, un mirada occidental sobre Orient que amaga i simplifica unes realitats riques, diverses i complexes.

La Mostra també vol ser una caixa de ressonància dels anhels, preocupacions, contradiccions i conflictes que travessen els pobles del mediterrani; i un espai de crítica a la colonialitat i al racisme que impregnen les relacions d’Europa amb els pobles del sud global, dins i fora les seves fronteres.

Vols donar suport a la Mostra i a la difusió dels cinemes àrabs a Catalunya? 

Dona’ns suport, fes una aportació, aconsegueix la teva recompensa i gaudeix de beneficis fiscals.

Entra a l’enllaç:  https://ca.goteo.org/project/mostra-de-cinema-arab-i-mediterrani-de-catalunya

T’agrïm per avançat que ens ajudis a difondre la campanya entre les teves amistats, per arribar a molta gent i assolir els objectius que ens hem marcat.

Moltes gràcies! La teva aportació ens farà forts i permetrà la continuïtat de la Mostra.

L’equip de SODEPAU

www.mostracinearab.com

Continuem amb un mes de maig ple d’activitats, cinema i noves sinèrgies

Començàvem el mes d’abril vitatjant a Euskadi i l’acabem a Berlín, on assistirem a l’Alfilm, el festival de cinemes àrabs d’aquesta ciutat alemanya. Esperem tornar carregats de noves propostes i futures col.laboracions.

De moment, però, no podrem descansar gaire. Només tornar a posar els peus a Catalunya ens esperen unes setmanes plenes de noves projeccions.

JORNADA SOLIDÀRIA AMB EL POBLES PALESTÍ

El 3 i 4 de maig, l’Empordà amb Palestina i Poble Solidari organitzen una Jornada de solidaritat amb Palestina amb la col.laboració i participació d’associacions, entitats i organitzacions de La Bisbal i d’altres pobles del voltant.

La Jornada pròpiament serà el dissabte 4 de maig que s’iniciarà a les 10h amb una Cercavila Popular i que transcorrerà fins al Passeig Marimón Asprer i l’Ateneu Llibertari Paquita on s’hi celebraran la resta d’activitats.

El divendres 3 de maig al vespre, farem una prèvia, amb la projecció de la pel.lícula “3000 Noches” de la reconeguda realitzadora palestina Mai Masri.

Jornada ATUREM EL GENOCIDI!

El diumenge 5 de maig el col.lectiu “Ter-Brugent per Palestina” organitzen a la Cellera de Ter una jornada en solidaritat amb Palestina i ho faran amb diverses activitats i una projecció de l’òpera prima del realitzador palestí Ameen Nayfeh. Hi col.laboren l’Ajuntament de la Cellera de Ter i Sodepau.

*Hi haurà beguda i menjar a preus populars.

CICLE DE CINEMES ÀRABS A LA SEDETA

Com és habitual per aquestes dates des de fa més de deu  anys, els dies 8 i 15 de maig tornen els cinemes àrabs al Centre Cívic La Sedeta, amb la projecció i posterior debat de dues de les pel.lícules premiades a la darrera edició de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya.

“My Maysoon” de Batoul Kharbija va rebre una menció especial per part de l’organització i “Anxious in Beirut” de Zakaria Jaber el premi a Millor documental de la 17a Mostra.

Dimecres 8 de maig a les 19h

My Maysoon de Batoul Karbijha.

Holanda| 2022 | 55 | VOSC

Presentació i cinefòrum amb Joan Fradera de Fundació Flama

Joan Fradera Garriga és llicenciat en Economia i professor jubilat de cicles formatius (administracions d’empreses). Ha format part de moviments polítics i socials, com Revolta Global i Procés Constituent. Presideix
des del 2013 la Fundació Solidària Flama.

Més informació: https://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/lasedeta/p/57364/my-maysoon

Dimecres 15 de maig a les 19h

Anxious in Beirut de Zakaria Jaber

Jordània, Líban,Qatar, Espanya | 2023 | 93| VOSC

Presentació i cinefòrum amb Carlota Coloma.

Carlota Coloma és la productora i cofundadora de 15L Films, juntament a Adrià Lahuerta. Cooproductora d’”Anxious in Beirut” de Zakaria Jaber  amb  Jumana Saadeh (Jordània), Al Jazeera Witnes i Al Jazeera Documentary.

Més informació: https://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/lasedeta/p/57362/anxious-in-beirut-

“TEIXINT XARXES” AMB L’ASSOCIACIÓ HÈLIA

Des de fa uns quants anys col.laborem amb l’associació Hèlia, en el marc de diferents projectes de cooperació que elles encapçalen amb diferents organitzacions palestines, per tal de difondre la història i la situació de les dones palestines en les seves lluites per a l’autodeterminació i llibertat com a dones i palestines.

DIMARTS DE VÍDEO

Projecció21.05.2024 / 19h

 “Terrible sounds” de Philip Rizk

Amb la participació de Philip Rizk i Marta Vallejo

Després de la projecció conversarem amb Philip Rizk sobre “Terrible Sounds” on proposa una reavaluació de les imatges que van envoltar les obertures de la tomba de Tutankhamon, i la contraposició de dos relats sobre l’”alliberament” nacional d’Egipte. Seguint la seva trajectòria ens endinsarem en el procés de creació, i explorarem el diàleg entre imatge, música i història.

Més informació: https://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Dimarts-de-video-00093

Aquest mes d’abril el tenim farcit d’activitats, projeccions i noves col.laboracions.

Comencem el mes viatjant cap a Euskadi on presentarem un parell de pel.lícules de realitzadores palestines, en un cicle d’activitats organitzades per SODEPAZ-Euskal Herria.

1- Projecció de “Farha” de Darin J. Sallam (Jordània-92min-2021-VOSE)

Dijous 11 d’abril a les 19h

Plaza Pinares, 1 (Donosti) Cines Trueba                                                                                                   

2- Projecció de “3000 noches” de Mai Masri (Palestina, Jordània-103-2015-VOSE)

Divendres 12 d’abril a les 19:30h 

Cines Golem Baiona

Av. de Baiona, 56 (Iruña)

Una setmana després, el 20 d’abril,   tindrem el plaer de rebre al Cinema Montgrí  (Torroella de Montgrí) a Zakaria Jaber director d’ “Anxious in Beirut” i a les productores Jumana Saadeh  i Carlota Coloma de 15LFilms que ens presentaran la pel.lícula i amb qui podrem conversar un cop acabada la projecció.

Per a més informació: https://cinemamontgri.cat/anxious-in-beirut/

En virtut de la nova col.laboració que hem iniciat enguany el Santa Mònica el dijous 25 d’abril a les 19h serem als Dijous de veu i paraula a la Sala Bar.

Dijous de veu i paraula és el programa del Santa Mònica dedicat a propostes experimentals que exploren la simbiosi entre la veu i el llenguatge amb recitals, lectures i performances, etc.

Hi presentarem l’espectacle “Hay una fiesta dentro de mi cabeza, pero no fui invitado” de Ramzi Maqdisi.

Un monodrama autobiogràfic que experimenta amb el format de conferència teatral. L’actor Ramzi Maqdisi explora en els seus propis arxius personals, desats en una petita maleta plena de fotografies familiars que ha estat amagada a casa dels seus pares, per reflexionar sobre el poder (o la manca de) de les imatges per a capturar subtileses de la vida sota l’ocupació de Palestina.

Per a més informació: https://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Dijous-de-veu-i-paraula-00012

I acabarem el mes al festival Malas Artes, el dissabte 27 d’abril a les 16h a Paral.lel 62. Un festival que vol ser una celebració de la música feta des dels marges i la cultura crítica i transformadora, i on ens han convidat per parlar-hi de solidaritat i internacionalisme des de l’experiència i trajectòria de SODEPAU i la seva visió de la mediterrània.

Podeu consultar tota la programació del festival aquí: https://industriasmda.com/

No cal dir que us hi esperem, i si ens ajudeu a difondre-ho us estarem molt agraïdes.

L’equip de Sodepau

Ens complau anunciar-vos que la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya/Sodepau enguany iniciem una nova col.laboració amb el centre Sta Mònica, situat al capdavall de les rambles de Barcelona. 

El Santa Mònica és un un centre interdisciplinari d’arts dedicat a impulsar la creació contemporània. El seu objectiu és servir com a plataforma de difusió de la creativitat contemporània a Catalunya i com a espai de reflexió per promoure el debat i generar idees sobre els conceptes que envolten la creació artística i la seva relació amb el públic.

Ens hem afegit com a festival programador als “Dimarts de vídeo” i al nou espai dedicat a la paraula dita, “Dijous de Veu i Paraula”, amb el propòsit de seguir donant a conèixer les cultures de la riba sud de la mediterrània al públic català. 

En els “Dimarts de vídeo” ampliarem l’espai que des de la Mostra dediquem als curtmetratges, difonent algunes de les peces que hem projectat a la Mostra o aquelles que no hi tenen cabuda però que considerem que calen ser vistes per les reflexions que aporten i els debats que susciten. 

La primera de les sessions que organitzem serà el proper 20 de febrer a les 19h a la sala Bar. En vindran dues més, en diferents moments de l’any, que us anunciarem quan estiguin enllestides. 

A la primera sessió proposem el visionat de “Memòria de la terra” de Samira Badran acompanyada d’una conversa amb l’artista sobre l’art com a reivindicació de l’existència de Palestina i del “checkpoint” com a mecanisme essencial de l’ocupació israeliana. 

Aquest curtmetratge d’animació proposa una reflexió de la condició humana sota el jou de diferents formes de violència, essent la memòria col·lectiva i la identitat una forma de resiliència. 

Després de la projecció de “Memòria de la terra” de l’artista palestina, Samira Badran, conversarem amb ella  sobre el seu treball, centrat, principalment, en les seves percepcions del context palestí sota l’ocupació israeliana. De la seva mà explorarem els conceptes de memòria col.lectiva, confinament, immobilitat, impediments i fragmentació del territori i del cos. 

Samira Badran, artista visual palestina. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts del Caire, i després va continuar els seus estudis de pintura i gravat a l’Accademia Delle Belle Arti di Firenze. El treball de Samira se centra principalment en les seves percepcions del context palestí sota l’ocupació colonial  Israeliana. Explora conceptes de memòria col·lectiva, confinament, immobilitat, impediments i fragmentació del territori i el cos. A banda de l’animació en curtmetratges, les seves creacions utilitzen altres suports i tècniques múltiples com dibuixos a tinta, aquarel·les, pintures acríl·liques i oli, collage, gravats, fotografia i instal·lacions. 

Ha exposat les seves obres d’art en exposicions personals i ha participat en exposicions col·lectives i festivals internacionals, al món àrab, Europa i els EUA. 

Memory of the Land, el seu primer curtmetratge, va guanyar el 2018 el premi a millor film experimental al Nazra Palestine Film Festival a Venecia i l’any 2020 el premio del jurat al Al-Ard Film Festival a Cerdenya. 

Més informació: https://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Dimart

Des de SODEPAU, a banda d’afegir-nos a les diverses mobilitzacions en solidaritat amb Palestina que es van convocant des del passat mes d’octubre,  també volem aportar el nostre granet de sorra a través la sensibilització i la formació tot participant i/o organitzant xerrades sobre el què passa a Palestina arreu de Catalunya, i sobretot, mitjançant la difusió del cinema palestí que al llarg dels últims 17 anys ha passat per la “Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya” organitzada per Sodepau. (https://www.mostracinearab.com/).

En aquesta línia, el passat mes de desembre vam iniciar el cicle “ Una història de Palestina a través del seu cinema” al Teatre l’Ateneu de Celrà,  que organitzem juntament amb l’Ajuntament de Celrà i amb la col.laboració del “Cineclub 21”.

Amb aquest cicle ens proposem de seguir la història de Palestina, i la seva resistència a l’Ocupació, des d’abans de la Nakba i fins als nostres dies, a través de quatre pel.lícules de cineastes palestins que formen part del catàleg de la “Mostra”, i que estan relacionades amb diferents aspectes i moments claus de la seva història.

Cicle cinema i història

“Una història de Palestina a través del seu cinema ”        

Primera sessió: Sionisme i naixement de l’Estat Israel:

“La terra parla àrab” de Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC.

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix  a  l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el  desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina. Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX? A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans de 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

Segona sessió: Refugiats, el dret al retorn i els Acords d’Oslo

 “Un món que no és el nostre” de Mahdi Fleifel. Líban-Palestina-2013-93’-VOSC.

“Un món que no és el nostre” és un retrat íntim, sovint humorístic, de tres generacions a l’exili al camp de refugiats d’Ein El-Helweh, al sud del Líban. A partir d’una gran quantitat de documents personals, arxius familiars i filmacions històriques, la pel.lícula és un estudi sensible sobre el sentit de pertinença, l’amistat i la família. Filmada durant més de vint anys per diferents membres dela família, Un món que no és el nostre, és més que un retrat familiar; és un intent per preservar el que s’està oblidant i subratllar el que no hauria de ser mai esborrat de la memòria col.lectiva.

Tercera sessió: Cisjordània. Les fronteres del 67, els assentaments i el Mur de la vergonya.

“200 metres” d’Ameen Nayfeh. Jordània-Qatar-Palestina-Itàlia-2020- 96’-VOSC.

Un home que està a l’altre costat del mur de Cisjordània, tracta d’arribar a l’hospital per estar amb el seu fill. Atès que li deneguen el pas ha de donar una volta de 200 km per creuar la frontera de forma il·legal, tot pagant una gran quantitat de diners. L’òpera prima del palestí Ameen Nayfeh. “El rerefons i la motivació principal a l’hora de rodar aquest film és sobretot personal -el mur em va separar de la meva família-, però també narro una història que l’he sentit moltes, moltíssimes vegades” (Ameen Nayfeh).

Quarta sessió: Detencions administratives i sistema carcerari a Palestina

“3000 Noches” de Mai Masri. Palestina, França, Líban, Jordània, UAE, Qatar-2015-103’-VOSE

Inspirada en una història real i rodada en una presó, 3000 Noches explica la història d’una  mestra palestina recent casada que va ser detinguda sota falses acusacions i empresonada en una presó israeliana on va donar a llum al seu fill. A través la seva lluita per pujar el seu fill darrera els barrots, la pel.lícula traça el viatge d’una jove mare ple d’esperança, resiliència i supervivència contra tot pronòstic.

Teatre l’Ateneu de Celrà

Primera sessió: Divendres 29 de desembre 2023 a 20h

Segona sessió. Divendres 2 de febrer 2024 a 20h

Tercera Sessió: Divendres 16 de febrer 2024 a 20h

Quarta sessió: Divendres 1 de març 2024 a 20h

L’escena hauria estat impensable no fa gaire: diputats i simpatitzants de l’extrema dreta, certs companys de viatge del Grup de Defensa de la Unió (GUD), marxaven al costat de grups extremistes jueus com la Lliga de Defensa Jueva (LDJ) i Bétar, a la “Marxa contra l’antisemitisme” el 12 de novembre a París. Paral·lelament, una part de l’esquerra, que va acceptar donar suport a aquesta manifestació, va ser esbroncada.

En poques setmanes, les autoritats franceses, amb la col.laboració d’un seguit de forces polítiques i mitjans de comunicació, han eliminat el darrer obstacle per a la “normalització” de l’extrema dreta en l’espai polític, tolerant, fins i tot felicitant la participació del Congrés Nacional ( RN) i Reconquesta 1 a la marxa del 12 de novembre contra l’antisemitisme. Per tant, l’odi als jueus ja no està lligat als hereus del Front Nacional –partit cofundat per una antic membre de Waffen SS– que continuen afirmant que Jean-Marie Le Pen no és antisemita.

Aquest antisemitisme tampoc tindria cap relació amb Reconquesta, el líder de la qual Éric Zemmour repetirà, malgrat les seves condemnes, que el mariscal Pétain hauria “salvat els jueus francesos”. A partir d’ara, aquest racisme es manifestarà sobretot per “la deserció de la França insumisa” segons Dov Alfon, director de Libération, per a qui “la participació de Rassemblement National 2 a la marxa cívica” seria simplement “vergonyosa” (sic ). I per acabar-ho d’adobar, els participants d’aquesta marxa, al contrari del que han afirmat molts mitjans de comunicació, van enlairar banderes israelianes, generant així més confusió—massa freqüent, massa sistemàtica,
massa perillosa— entre Israel i els jueus. Un gest que s’inscriu en la voluntat mostrada pel president Emmanuel Macron el juliol del 2017, durant la commemoració de la «RafleVel’d’Hiv’»3 al costat de Benjamin Netanyahu, de fer d’Israel el capdavanter de la lluita contra l’antisemitisme a tot el món.

JUEUS? NO, ISRAELIANS

Perquè l’exemple venia de dalt. El govern d’Emmanuel Macron, el mateix govern que afirmava que Philippe Pétain va ser “un gran soldat“, ha volgut commemorar el naixement de Charles Maurras, defensor de l’antisemitisme estatal. Pel que fa al ministre de l’Interior Gérald Darmanin, darrerament ha escrit un llibre per explicar que Napoleó Bonaparte “estava molt interessat en resoldre les dificultats relatives a la presència de desenes de milers de jueus a França. Alguns d’ells practicaven la usura i van provocar problemes i reclamacions”4 Per al Rassemblement National (RN), el procés de «blanquejat» va començar el 2011: Marine Le Pen va afirmar aleshores el suport del seu partit a Israel, mentre que Louis Aliot, el seu company i número 2 del que encara s’anomenava Front Nacional, va anar a Tel Aviv i a les colònies per tractar de seduir l’electorat francès. N’hi ha prou per fer oblidar la trajectòria del pare (Jean Marie Le Pen) i tranquil·litzar les autoritats israelianes que, des de fa uns quants anys, no amaguen les seves connexions amb aquests sionistes antisemites, dels quals el populista hongarès Víctor Orban és un dels líders més significatius. Recentment, Israel ha obert un diàleg amb el partit Aliança per a la Unitat de Romania, que glorifica Ion Antonescu, líder del país durant la Segona Guerra Mundial. Aquest líder va col·laborar amb els nazis i fou responsable de la mort de 400.000 jueus. D’Àustria a Polònia, Netanyahu compta 5 amb els seus aliats d’extrema dreta, neofeixistes, sovint negacionistes, fins i tot nostàlgics del Tercer Reich.

Notes a peu de pàgina
1 Partit d’extrema dreta fundat per Éric Zemmour (Nota del Traductor)
2 És el partit de Marie Le Pen (N.T)
3 Arrest massiu de més de 13 mil jueus a París el 16/17 de juny de 1942; jueus residents a França i procedents de diversos països europeus (N.T)
4 En el seu llibre «Le séparatisme islamiste. Manifeste pour la laïcité»
5 En la «seva lluita» contra l’islamisme polític, Netanyahu cerca aquest acostament i aliances per tota Europa, suposem que també ho fa a l’Estat Espanyol (N.T)

La classe dirigent israeliana, en realitat, només perpetua una tradició que es remunta a l’època dels pares fundadors del sionisme: trobar aliats per a la seva empresa 6 en els antisemites europeus, i que continua gràcies a la “convergència colonial”. L’acadèmic israelià Benjamin Beit-Hallahmi va escriure sobre l’aliança entre el seu país i l’apartheid Sud-àfrica als anys seixanta i vuitanta; el partit al poder a Sud-àfrica des de 1948 tenia simpaties per l’Alemanya nazi: «Pots odiar els jueus i estimar els israelians, perquè, d’alguna manera, els israelians no són jueus.
Els israelians són colons i combatents, com els afrikaners» Així, trobar un acomodament amb l’antisemitisme europeu ha estat durant molt de temps l’opció dels líders israelians que només estan interessats en la lluita contra aquest racisme per silenciar els crítics del seu govern, com ho fa Netanyahu que qualifica d’ “antisemita” qualsevol intent de la Cort Penal Internacional (ICC) o de l’ONU per investigar crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià.
El periodista Amir Tibon d’ Haaretz explica com aquesta aliança “és una prioritat de les forces religioses de la dreta a Israel, que ofereixen un acord als nacionalistes europeus: Israel us donarà un segell d’aprovació (alguns l’han descrit cínicament com un “certificat kosher“. ), i a canvi donareu suport als assentaments israelians a la Cisjordània ocupada“7.  Trobem la mateixa estratègia pel que fa als Estats Units, quan Netanyahu tanca els ulls respecte de l’entorn antisemita de Donald Trump, també respecte de la ideologia dels fonamentalistes cristians -el lobby proisraelià més poderós de Washington que li dóna suport, o bé quan acull l’amo de X (ex-Twitter) Elon Musk a Jerusalem, pocs dies després d’acceptar un tuit antisemita d’aquest darrer. Malgrat que el multimilionari nordamericà finalment es va disculpar, la seva plataforma ha vist augmentar del 60% els tuits antisemites des que va prendre el control d’aquesta.

PALESTINA COM A CATALITZADOR

És precisament al voltant de la “convergència colonial” que s’articula el “nou antisemitisme”, contra el qual marxen, colze a colze, els partits anomenats republicans i els d’extrema dreta. Els seus dos principals objectius? L’esquerra decolonial d’una banda, la que rebutja la jerarquia dels racismes, que no denuncia l’un (antisemitisme) per negar l’existència de l’altre (islamofòbia), i els  musulmans en el seu conjunt, que fins feia poc s’els anomenava “els àrabs”, dels quals els de més edat ja es manifestaven contra aquest racisme d’Estat fa 40 anys. Aquesta esquerra que es nega a blanquejar l’RN és demonitzada, qualificada d’antisemita a la mínima crítica a Israel, mentre que el Ministre de l’Interior prohibeix repetidament els partidaris de les víctimes palestines que es manifestin o es reuneixin, en nom de la lluita contra l’antisemitisme, abans de ser cridat a l’ordre pels tribunals. La veritat és que els israelians, així com els líders europeus d’extrema dreta, perceben els musulmans com el principal enemic. El genocidi en curs a Gaza serveix com a catalitzador d’aquesta estratègia. Al voltant de la defensa d’Israel es troben l’entorn feixista (fachoesfera) i els suports d’aquest Estat, tots dos mobilitzant-se a partir del concepte imaginari de la “guerra de civilitzacions” en marxa des de l’11 de setembre de 2001. A les declaracions bel·licistes i escatològiques de Netanyahu, parlant d’una batalla entre “el poble de la llum” contra “el poble de les tenebres” responen com un ressó les reflexions de Gilles-William Goldnadel al Le Figaro que evoca “la batalla final” entre “l’ésser occidental, la seva cultura pacífica i democràtica” i “l’Orient“. Entre la realitat colonial a la Palestina ocupada i aquella del fantasma d’un “assalvatgement” dels suburbis (musulmans, òbviament) dels que els “petits blancs” serien les primeres víctimes, només hi ha un pas, que una part cada cop més àmplia de la classe política està disposada a traspassar alegrement.

Notes a peu de pàgina
6 Desplaçar població, majoritàriament europea, de tradició i religió jueva cap a Palestina. (N.T.)
7 Al Haaretz del 14 de setembre de 2023.

Algun paral.lelisme hi ha en allò que assenyala el periodista Daniel Schneidermann en un tuit del 30 de novembre:

«Civilitzats contra bàrbars: de vegades tinc la impressió que m’expliquen històries comparables
quan em parlen de Gaza i quan em parlen de Crépol »8

En aquesta línia, el senador Stéphane Ravier, membre de Reconquête, declara en el Senat l’11 d’octubre al llarg d’una sessió de preguntes al govern:

«Aquests Germans Musulmans que viuen entre nosaltres a causa de la esbojarrada política
d’immigració a la que tots vosaltres heu donat suport aquí, estimats companys, per debilitat o per
convicció, han de ser tractats com a Israel: amb una resposta radical i despietada.»

Així doncs, l’enemic intern és allà, ahir jueu, avui musulmà. Guanyada també per la retòrica electoral de l’extrema dreta, el govern francès ha decidit fer de la lluita contra la immigració la seva “gran causa“, i intenta desesperadament aconseguir el suport dels republicans, que res els separa, en aquest tema, com en tants d’ altres, del RN. “Avui hi ha una voluntat d’acord“, va declarar el president de l’Assemblea Nacional Yaël Braun-Pivet sobre aquest tema. Des de la seva arribada a la presidència, Macron ha transformat –o millor dit ha continuat la transformació– del laïcisme del 1905 en un laïcisme punitiu contra els musulmans. Ha agitat l’espectre del separatisme fent de tot perquè els musulmans francesos no se sentin com a casa al territori francès. Si s’han denunciat correctament els actes antisemites, no s’ha fet cap declaració pública contra l’augment de declaracions obertament arabòfobes i islamòfobes, fins i tot incitacions a l’assassinat i la violència, als canals de televisió i a les xarxes socials, fins i tot contra periodistes musulmans.

Aquesta doble moral, la inacció de França i la Unió Europea davant del genocidi en curs a Gaza i el desencadenament de la violència institucional islamòfoba només tindran una conseqüència: eixamplar cada cop més la bretxa no només entre els països del Nord i el Sud –i en particular entre França i el Magrib–, confirmant el discurs del “xoc de civilitzacions”, però també dins de les nostres pròpies societats. L’estigmatització permanent d’alguns dels nostres conciutadans i immigrants, a més de la censura de qualsevol veu crítica contra Tel Aviv, només tindrà un efecte:
alimentar la colera que es convertirà en odi i colpejarà cegament als carrers de les nostres ciutats.

Autors: Alain Gresh, especialista en Pròxim Orient, i director d’Orient XXI, i Sarra Grira,
periodista, i redactora en cap d’ Orient XXI. Article-editorial publicat a ORIENT XXI, el 19 de
desembre 2023.

Enllaç a l’article original: https://orientxxi.info/magazine/antisemitisme-l-extreme-droite-blanchie-par-son-soutien-a-israel,6952

Traducció: JMN, membre de SODEPAU.

Nota al peu de pàgina

8 A Crépol ( Departament del Drôme) entre el 18 i el 19 de novembre de 2023, va ser assassinat un jove en una baralla. Això va ser aprofitat per polítics i editorialistes per parlar de racisme anti-blanc (N.T.)