Enfilats a la parra

Després de l’atac israelià del 13 de juny, el primer ministre Benjamin Netanyahu va demanar els iranians que s’aixequessin contra el “règim malvat i opressor”. Aquesta posició no és gens nova. El suport a l’oposició, en particular a l’oposició reialista, és un tema recurrent en la retòrica israeliana, ja que Israel sovint s’ha presentat com un “aliat” del poble iranià.

Tant per a Israel com per als Estats Units, l’eliminació selectiva d’alts funcionaris del règim iranià, combinada amb la desaparició de la por a la repressió, podria conduir a un aixecament massiu. Aquest és l’escenari que Tel Aviv sembla estar perseguint a través dels seus bombardejos, amb el suport actiu de Washington i els seus aliats. Tanmateix, és un escenari poc realista.

Sens dubte, la República Islàmica ha perdut la seva base popular. Però el que molts analistes subestimen és la profunditat del nacionalisme iranià compartit fins i tot per aquells hostils al règim actual. Aquest sentiment històricament arrelat, juntament amb una certa animositat cap a Occident, continua sent poderós. Per tant, hom podria preguntar-se si les declaracions de Netanyahu no tindran l’efecte contrari: aplegar la població al voltant del règim. Aquesta reacció, però, no s’assemblarà a una mobilització massiva a favor del règim actual, com va ser el cas durant la guerra Iran-Iraq (1980-1988).

Ni Netanyahu ni el règim…

La repressió de les protestes per part del règim iranià en els darrers anys ha afectat profundament la societat. A més del moviment “Dones, Vida, Llibertat” que va sacsejar el país el 2022, cal tenir en compte les protestes desfermades per la forta pujada dels preus de la benzina el 2019, que van afectar en gran mesura els barris obrers i els barris marginals, i cadascuna va provocar diversos centenars de morts. És per això que el règim està reforçant el seu control i imposant restriccions a Internet, particularment als serveis de missatgeria. Després de l’atac israelià, el cap de policia Sardar Radan també va demanar a la població que denunciés a les autoritats qualsevol comportament o acció sospitosa, i diverses desenes de persones van ser arrestades per difondre falses informacions orientades a generar alarma entre la població.¹

Tret de certes sorpreses, una gran part de la població romandrà indiferent, negant-se a jugar el joc de Netanyahu o el del poder actual. Els estralls de les polítiques neoliberals implementades des del segon mandat del president Hashemi Rafsanjani (1994-1997) són profunds: han engendrat una burgesia compradora², particularment financera, tan arrogant com aquella de l’era del Xa. Els que van prendre el poder després de la revolució de 1979 provenien dels barris obrers del sud de Teheran. Ara, viuen als barris benestants del nord de la capital i han perdut el contacte amb la gent que diuen representar.

Occident i “la resta del món”

Abans de l’atac israelià, la vida quotidiana dels iranians estava marcada per les dificultats. L’alt cost de la vida ofegava una gran part de la població, i les tensions socials van continuar augmentant, molt després del final del moviment “Dona, Vida, Llibertat”, com ho demostra la vaga de camioners a finals de maig de 2025, que anunciava una nova fase de protesta.

Malgrat aquest clima tens, es veien signes de canvi social. Cada cop més noies joves passejaven sense mocador, fins i tot als barris obrers del sud de Teheran i als suburbis pobres de Karaj, a uns quaranta quilòmetres de la capital. Mentrestant, els centres comercials més exclusius, plens de productes occidentals, s’expandien a un ritme ràpid. Un segment de la classe mitjana —no necessàriament els més rics— els freqüenta regularment, menys per comprar que per passejar o entretenir-se. Els divendres, aquests espais atrauen, ara mateix, més gent que les oracions oficials organitzades pel règim.

Dins del règim, l’atac israelià ha revifat el debat sobre l’estratègia a adoptar. A Teheran comencen a alçar-se veus properes als cercles conservadors, que afirmen que les negociacions amb els Estats Units no van ser més que un parany parat per Donald Trump, que suposadament sempre ha tingut en ment un atac contra l’Iran. Alguns fins i tot demanen que el país es retiri del Tractat de No Proliferació (TNP) i adquireixi armes nuclears, l’únic element dissuasiu real. No obstant això, encara no s’han fet canvis oficials en la seva doctrina nuclear.

Suport de l’Aràbia Saudita

Tot i que l’agressió israeliana ha estat justificada pels països occidentals, va ser condemnada per gairebé tots els països del “Sud Global”, inclosos tots els del Golf, amb els quals Teheran s’ha apropat en els darrers anys. En una conversa el 14 de juny amb el president Massoud Pezeshkian, el príncep hereu saudita Mohammed bin Salman (MBS) va “condemnar i denunciar” l’ atac que constitueix “una violació del dret internacional”.³

Els dos principals aliats de l’Iran, Rússia i la Xina, també han condemnat aquests atacs, tot mantenint una postura passiva. Si el conflicte s’intensifiqués i s’estengués a la regió, sobretot amb la intervenció dels EUA, com reaccionarien?

De moment, la vida continua a Teheran. El tipus de canvi del dòlar, un baròmetre de l’economia, es manté estable. La gran pregunta és com s’adaptarà la població a aquesta nova realitat, amb Israel atacant instal·lacions petrolieres i tots els vols nacionals suspesos. Des del final de la guerra contra l’Iraq el 1988, els iranians no havien experimentat atacs amb míssils al seu territori, excepte durant els breus enfrontaments del 2024. Una gran part de l’actual població iraniana van néixer després d’aquella guerra. Com afrontarien un canvi tan profund en la seva vida quotidiana si aquests atacs continuessin?

Article de Shervin Ahmadi    Cap de l’edició persa de Le Monde diplomatique.

Publicat a l’edició del 16 de juny 2025,  a ORIENT XXI 

Traduït per SODEPAU de l’original en francès https://orientxxi.info/magazine/l-esperance-israelienne-d-une-revolte-populaire-en-iran,8301

“No són jueus de veritat”: Com la Comissió Europea exclou els crítics jueus d’Israel de l’espai polític europeu contra l’antisemitisme

Per Yoav Shemer Kunz, 14 de maig de 2025

Publicat originalment a la web de UJFP (Union Juive Française pour la Paix)

https://ujfp.org/ce-ne-sont-pas-de-vrais-juifs-comment-la-commission-europeenne-exclut-les-juifs-critiques-disrael-de-lespace-politique-europeen-contre-lantisemitisme

Aquest article examina les relacions de la Unió Europea amb les noves organitzacions jueves de la societat civil europea que adopten una postura crítica envers Israel i el sionisme. Aquests grups s’oposen notablement a la definició operativa d’antisemitisme adoptada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA), que es considera una eina per defensar Israel i el projecte sionista. La Comissió Europea els exclou del seu grup de treball sobre antisemitisme, que està reservat exclusivament a les organitzacions sionistes jueves. Aquesta exclusió ajuda a clarificar l’orientació “pro-Israel” i sionista de la política europea de lluita contra l’antisemitisme.

Des dels seus inicis, el moviment sionista a Europa va trobar una marcada oposició dins de les mateixes comunitats jueves, on molts el percebien, principalment, com una amenaça per als mateixos jueus. Aquesta protesta va ser encapçalada de manera particularment estructurada pel Bund, un moviment socialista jueu actiu a l’Europa Central i Oriental, i va seguir sent un moviment majoritari entre els jueus europeus fins a la Segona Guerra Mundial. Després de l’Holocaust i la creació de l’Estat d’Israel, els moviments no sionistes o antisionistes es van convertir en minoria dins de les comunitats jueves europees.

La relació d’aquesta última amb la Unió Europea continua sent un indicador significatiu del nivell d’acceptació —o rebuig— per part dels responsables europeus de les crítiques al sionisme i el suport a Israel.

Per analitzar aquesta dinàmica, aquest article examina els vincles entre la Comissió Europea i dues xarxes jueves d’abast europeu: Jueus Europeus per una Pau Justa (EJJP) i Jueus Europeus per Palestina (EJP), que reuneixen grups crítics amb Israel en diversos estats membres de la UE. L’anàlisi es basa en l’observació participant duta a terme dins d’aquestes dues organitzacions entre el 2023 i el 2025.

Jueus Europeus per Palestina (EJP), fundada el 2024, està composta per 20 grups afiliats en 13 estats membres de la UE. La seva postura política és més aviat antisionista: l’EJP rebutja “la ideologia de supremacia jueva de l’estat sionista” i s’oposa a “76 anys de neteja ètnica, ocupació i apartheid a Palestina per part d’Israel”. També demana “dissociar el judaisme de la doctrina colonial del sionisme i comprometre’s amb la igualtat de drets per a tothom a la Palestina històrica, des del riu fins al mar”.

L’EJP inclou grups jueus francesos, com ara la Unió Jueva Francesa per la Pau (UJFP), TSEDEK! – col·lectiu jueu decolonial, així com organitzacions germanes d’altres països europeus com el grup Alliance Juive Anti-Zioniste de Belgique (AJAB) o MARAD – col·lectiu jueu decolonial, amb seu a Ginebra.

Jueus Europeus per una Pau Justa (EJJP), fundada el 2002, reuneix vuit grups jueus de set estats membres de la Unió Europea. Menys compromesa que l’EJP amb una crítica decolonial del sionisme, l’EJJP centra el seu treball en la denúncia de l’ocupació israeliana dels territoris palestins des del 1967 i en la promoció de la pau israeliano-palestina. L’organització reuneix notablement organitzacions no sionistes, com ara la Unió de Jueus Progressistes de Bèlgica (UPJB). L’EJJP demana la retirada d’Israel a les fronteres de 1967 i dóna suport a la solució de dos estats, mentre que guarda silenci sobre la qüestió del sionisme. En canvi, l’EJP rebutja tot el projecte sionista, que considera colonial i racista, centrant el seu compromís en la Palestina històrica de 1948 en lloc de les fronteres de 1967.

Més enllà de les seves diferències ideològiques, les dues organitzacions coincideixen en la seva oposició a la definició d’antisemitisme proposada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA).

La definició d’antisemitisme de l’IHRA

La definició pràctica d’antisemitisme, adoptada per l’IHRA el 2016, protegeix Israel i el sionisme de les crítiques, alhora que silencia el discurs anticolonial sobre Palestina, que deslegitima titllant-la d’antisemitisme. Aquesta definició inclou 11 exemples il·lustratius, set dels quals estan directament relacionats amb Israel.

Un exemple d’aquest tipus estipula que “negar el dret a l’autodeterminació jueva, per exemple, afirmant que l’existència de l’Estat d’Israel és el resultat d’una empresa racista”, constitueix un acte antisemita. Aquest exemple prohibeix l’adopció d’un enfocament antisionista a la qüestió palestina. Segons la definició de l’IHRA, criticar el sionisme com a projecte colonial o Israel com a règim d’apartheid inherentment racista constitueix antisemitisme.

La Comissió Europea i el Consell de la UE va donar suport a la definició d’antisemitisme de l’IHRA i va animar tots els estats membres de la UE a fer el mateix. Aquesta definició no és merament simbòlica o intel·lectual; serveix com una veritable eina institucional i jurídica, silenciant les crítiques a Israel i al sionisme.

Per exemple, referint-se a aquesta definició, Josep Borrell, alt representant de la UE per a Afers Exteriors i vicepresident de la Comissió Europea, va dir al Parlament Europeu el gener de 2023:

“La Comissió considera inadequat utilitzar el terme ‘apartheid’ en relació amb l’Estat d’Israel. […] La Comissió utilitza la definició pràctica i legalment no vinculant d’antisemitisme desenvolupada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA) com a eina d’orientació pràctica i la base del seu treball per combatre l’antisemitisme”. L’afirmació que l’existència de l’Estat d’Israel és el resultat d’una empresa racista és un dels exemples que es donen a la definició de l’IHRA.

La Comissió Europea es basa en la definició de l’IHRA per desqualificar les crítiques a Israel, incloses les acusacions que practica un règim d’apartheid, malgrat les proves acumulades per nombrosos informes d’organitzacions internacionals, israelianes i palestines de drets humans.

No obstant això, segons un diplomàtic europeu, aquesta posició oficial no reflecteix l’opinió personal de Josep Borrell, que només va descobrir el contingut de la resposta després que es publiqués amb el seu nom. De fet, aquesta declaració adreçada al Parlament Europeu va ser redactada per Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió per a la lluita contra l’antisemitisme i la promoció de la vida jueva, i després aprovada directament per la presidenta Ursula von der Leyen.

Aquesta mateixa coordinadora juga un paper central en la política europea sobre aquests temes: va excloure notablement les organitzacions EJJP i EJP del Grup de Treball contra l’Antisemitisme establert el 2019, després de la declaració del Consell de la UE del 6 de desembre de 2018, que tenia com a objectiu adoptar un enfocament comú de la seguretat per protegir millor les comunitats jueves i les seves institucions a Europa.

Control de la narrativa: el monopoli sionista a l’espai polític europeu per a la lluita contra l’antisemitisme

Des de la creació del Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme el 2019, la Comissió Europea no ha convidat el Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme (EJJP) a participar-hi. L’organització va sol·licitar llavors ser inclosa en aquest treball, en particular per contribuir a les discussions sobre la definició de l’IHRA, però la Comissió va rebutjar la seva sol·licitud. El desembre de 2020, el EJJP va presentar una queixa al Defensor del Poble Europeu. La resposta, publicada un any després, va coincidir amb la Comissió, que va justificar la seva exclusió argumentant que només les organitzacions explícitament compromeses amb la lluita contra l’antisemitisme podien participar en el grup de treball. Segons la Comissió, el EJJP, centrat en qüestions de política exterior, no complia aquest criteri.

Aquesta justificació és paradoxal, atès que la definició de l’IHRA, defensada per la Comissió, engloba àmpliament la qüestió israeliano-palestina, una preocupació geopolítica internacional central. A més, diverses organitzacions sionistes jueves que formen part d’aquest grup de treball contra l’antisemitisme també estan compromeses amb la qüestió israeliano-palestina, però han adoptat una postura política diferent de la de l’EJJP: donar suport incondicional a Israel, com ara el Congrés Jueu Mundial (WJC), que “defensa activament la legitimitat d’Israel a tots els nivells i dóna suport a l’Estat jueu contra els atacs injustos i esbiaixats als quals s’enfronta”.

“L’exclusió de les veus jueves crítiques s’explica pel biaix pro-israelià i sionista que estructura la política europea per combatre l’antisemitisme, tal com el defineixen i promouen les mateixes organitzacions jueves sionistes, sense debat crític”.

També és interessant observar que un dels ponents que va obrir la cinquena reunió del grup de treball sobre la implementació de l’Estratègia Europea contra l’Antisemitisme i la Promoció de la Vida Jueva, celebrada els dies 22 i 23 de gener de 2024 a Brussel·les, va ser l’ambaixador adjunt de l’Estat d’Israel davant la UE i l’OTAN, Jonathan Rosenzweig. En el seu discurs, aquest diplomàtic israelià va aclarir que l’atac del 7 d’octubre va ser un acte antisemita perquè Hamàs presumptament ensenya a generacions de nens a odiar els jueus. També va advertir que el lema “del mar al Jordà” no només se sent a Teheran, sinó també a Londres, Washington i ciutats europees i universitats.

Observem que la raó oficial donada per la Comissió no és més que una excusa per justificar una exclusió política. De fet, l’exclusió de les veus jueves crítiques es pot explicar pel biaix proisraelià i sionista que estructura la política europea per combatre l’antisemitisme, tal com la defineixen i promouen les mateixes organitzacions jueves sionistes, sense debat crític.

Davant d’aquesta exclusió, la Comissió va proposar un “diàleg bilateral permanent” a l’EJJP, presentat com a alternativa al fòrum col·lectiu. Tanmateix, l’organització va rebutjar aquesta proposta, emfasitzant que aquest intercanvi no pot substituir un espai de discussió pluralista que reuneixi diversos actors.

Els fets donen suport a aquesta crítica. En una reunió el juny de 2023 amb Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió per a la lluita contra l’antisemitisme, representants de l’EJJP (inclosa la UPJB a Bèlgica, la UJFP a França i un grup suec) van presentar, juntament amb el Centre Europeu de Suport Jurídic (ELSC), un informe que documentava les conseqüències concretes de l’ús de la definició de l’IHRA en diversos països europeus.

L’informe va mostrar com aquesta definició es va invocar per censurar defensors dels drets palestins i obstaculitzar la llibertat d’expressió, que està garantida dins de la UE. La resposta de la Comissió va ser inequívoca: von Schnurbein i el seu equip van rebutjar totes les conclusions de l’informe. Unes hores més tard, un funcionari europeu present a la reunió va arribar a atacar públicament l’informe a Twitter, qualificant-lo d'”esbiaixat” i “enganyós”.

“No són jueus de veritat”.

La mateixa lògica d’exclusió s’aplica a l’EJP. Des del seu llançament al Parlament Europeu l’octubre de 2024, per invitació dels Verds i l’Esquerra, ha estat exclòs de l’espai institucional europeu per a la lluita contra l’antisemitisme. De fet, el gener de 2025, l’EJP va ser l’única organització a la qual se li va denegar l’accés a la Conferència de Commemoració de l’Holocaust organitzada per la Comissió a Brussel·les, malgrat diverses sol·licituds escrites, inclosa una adreçada directament a von Schnurbein durant la reunió.

Diverses desenes d’organitzacions jueves, totes sionistes, hi eren presents. De la mateixa manera, l’abril de 2025, ni l’EJP ni les seves seccions nacionals van ser convidades al Fòrum anual de la Societat Civil sobre la lluita contra l’antisemitisme i la promoció de la vida jueva. Tot i això, aquest esdeveniment pretén ser inclusiu, reunint més de 250 organitzacions europees, segons la Comissió.

La selecció de participants reflecteix una tendència clara: aquest espai institucional europeu sobre la lluita contra l’antisemitisme està reservat a les organitzacions jueves sionistes. El panell inaugural del Fòrum 2025 n’és un exemple sorprenent, amb el president del CRIF, Yonathan Arfi, i representants del Congrés Jueu Europeu (EJC) i de la Unió Europea d’Estudiants Jueus (EUJS). Aquesta última fins i tot va expressar la seva preocupació pels grups jueus antisionistes, percebuts com una amenaça per a la imatge del poble jueu.

Així, la definició d’antisemitisme de l’IHRA no només actua com una eina per emmarcar el debat, sinó també com una palanca per a l’exclusió política, especialment contra les veus jueves crítiques amb Israel.

Per a Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió Europea per a la lluita contra l’antisemitisme, l’exclusió dels jueus no sionistes o antisionistes de l’espai institucional que controla, el dedicat a la lluita contra l’antisemitisme, no sembla suficient. També cerca marginar-los d’altres espais institucionals europeus que els estan oberts.

El 19 de març de 2025, la Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR), una organització europea de la societat civil i sòcia de la Comissió en la seva lluita contra el racisme, va organitzar una taula rodona al Parlament Europeu de Brussel·les sobre el tema del genocidi. Entre els ponents hi havia Francesca Albanese, relatora de l’ONU per als territoris palestins; Rima Hassan, eurodiputada de LFI; una representant de TSEDEK! – un col·lectiu decolonial jueu; i altres experts en genocidi. En resposta a aquest esdeveniment, von Schnurbein va exercir una pressió considerable per cancel·lar la taula rodona o, si no, per canviar-ne la composició. La seva principal objecció es referia a la participació de TSEDEK. Segons fonts fiables, va declarar durant una discussió a porta tancada: “Aquests no són jueus de veritat”.

Superar els obstacles de la institucionalització: el repte per a les organitzacions jueves europees crítiques amb Israel

Qui són, segons Katharina von Schnurbein, els jueus “reals”? La resposta sembla òbvia: per a ella, els jueus “reals” són aquells que donen suport plenament a Israel, és a dir, els jueus sionistes. En excloure les organitzacions jueves crítiques amb Israel, ja siguin no sionistes o antisionistes, la seva posició esdevé encara més clara.

“A falta d’arguments sòlids, la Comissió Europea pretén soscavar el judaisme d’aquells que denuncien públicament Israel.” »

Però, com es pot justificar políticament l’exclusió d’una organització jueva europea del Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme, malgrat les seves repetides sol·licituds de participació? I com es pot negar a una organització jueva l’accés a una conferència sobre la memòria de l’Holocaust?

La principal eina utilitzada avui dia per deslegitimar i silenciar les crítiques a Israel és la definició d’antisemitisme de l’IHRA. Àmpliament adoptada dins de la Unió Europea i diversos dels seus estats membres, aquesta definició s’ha convertit en un instrument central per protegir Israel de qualsevol crítica, amb el pretext de combatre l’antisemitisme.

Tanmateix, aquesta eina, dissenyada per desacreditar els crítics no jueus d’Israel acusant-los d’antisemitisme, ha demostrat ser menys eficaç contra les veus jueves dissidents. De fet, és molt més difícil atribuir motius antisemites als propis jueus, fins i tot quan s’oposen al sionisme o denuncien les polítiques israelianes. Aquesta paradoxa revela una falla en l’estratègia retòrica implementada per les institucions europees. A falta d’arguments sòlids, la Comissió Europea pretén qüestionar el judaisme d’aquells que denuncien públicament Israel.

Seria rellevant explorar aquesta falla en l’estratègia institucional amb més profunditat. De fet, cal més recerca sobre l’aparició de veus jueves crítiques a Europa i la seva capacitat per proposar un discurs alternatiu al voltant de la qüestió palestina. Poden els jueus no sionistes i antisionistes desafiar el monopoli de les organitzacions sionistes jueves respecte la representació política dels jueus a Europa? Mentre que les veus jueves crítiques amb Israel comencen a ser escoltades en el debat públic i activista europeu, el repte de la seva institucionalització continua.

Nota: La sol·licitud de l’autor d’una entrevista amb la Sra. von Schnurbein va ser denegada.

Torna el “Cicle de cinemes àrabs i mediterranis” al Centre Cívic La Sedeta 

Enguany, projectarem per primer cop després de la seva estrena a la 18a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya (2024), “Inshalla boy” d’Amjad Al Rasheed, “Premi Flama” a la millor pel.lícula de ficció i ” Dancing on the edge of a Volcano” de Cyril Aris, “Premi Makinavaja” a la millor pel.lícula documental.

Dimecres 7 de maig, a les 19 h

“Inshallah a Boy”

Dir. Amjad Al Rasheed / Jordània, França, Aràbia Saudita, Qatar / 2023 / 113’/ VOSC

Jordània, avui. Després de la mort sobtada del seu marit, Nawal, de 30 anys, ha de lluitar per la seva part d’herència per salvar la seva filla i la seva llar en una societat on tenir un fill pot ser moneda de canvi.

Presentació i cinefòrum amb Dania Saliba, docent, guionista i productora.

Inscripcions en aquest enllaç.                                                                                                                     

Dimecres 21 de maig, a les 19 h

“Dancing on the edge of a volcano”

Dir. Cyril Aris / Alemanya-Líban / 2023 / Documental / 83’ / VOSC

Després de l’explosió al port de Beirut el 4 d’agost de 2020, un equip de filmació  s’enfronta a un dilema: continuar la producció de la seva pel·lícula o abandonar-la davant la crisi que regna al país. El documental posa de manifest la resistència d’aquest equip i narra la seva lluita per continuar fent cinema enmig d’una ciutat devastada.

Presentació i cinefòrum amb Abed Kassir, acadèmic i intèrpret teatral libanès.

Inscripcions obertes 15 dies abans de l’inici de l’activitat en el següent enllaç

POESIA I MÚSICA AMAZIG AL SANTA MÒNICA DE BARCELONA, aquest dijous al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, teniu l’oportunitat de gaudir d’aquesta activitat

“Migracions, refugi i exilis a la Mediterrània”

Divendres 24 de gener, 7 i 21 de febrer i 21 de març 2025

Teatre l’Ateneu de Celrà

El proper 24 de gener a les 19h iniciem el cicle de cinema “ Migracions, refugi i exilis a la Mediterrània” coorganitzat per l’Ajuntament de Celrà i Sodepau/Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya amb la col.laboració del “Cineclub21” i “Celrà per Palestina”.

En aquest cicle projectarem quatre pel.lícules que ens parlen de l’experiència de la migració o l’ exili, des del punt de vista de qui ha hagut de marxar de casa seva per buscar refugi en algun país Europeu, però també des de les vivències dels qui resten en el país d’orígen.

Davant la proliferació de discursos alarmistes i i l’extensió de les visions que problematitzen el fet de “migrar”, ens proposem explicar que el “problema” que tenim son les fronteres, les lleis discriminatòries i el racisme, i no les persones!

 Volem reivindicar, quelcom que s’oblida sovint, el dret de tota persona a moure’s lliurement pel planeta i decidir allà on vol viure.

Sessió 1:  “Benzine” de Sarra Abidi Tunísia-2017-90 min-VOSC

Salem i Halima busquen el seu únic fill, desaparegut des de fa mesos. El jove ha decidit emigrar clandestinament a Itàlia, pocs dies després del 14 de gener de 2011. La parella emprèn una recerca incansable i desesperada, que pertorbarà la seva existència. La pel·lícula té lloc al sud, un paisatge àrid i auster, en una Tunísia on conviuen el contraban i la tensió sociopolítica.

Divendres 24 de gener a les 19h

Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Sessió 2: “Xalko” de Sami Mermer i Hind Benchekroun. Canada-2019-100 min-VOSC

El director Sami Mermer torna al seu poble kurd de l’Anatòlia per retrobar-se amb els seus familiars i veïns. El poble està habitat majoritàriament per dones, els marits de les quals van emigrar i no han tornat.

Divendres 7 de febrer a les 19h

Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Sessió 3: “Paciència, paciència. Tu aniràs al Paradís!” de Hadja Lahbib. Bèlgica-2014-85 min-VOSC.

Als anys 60, milers de nord Africans van emigrar a Bèlgica per treballar, entre ells hi havia moltes dones que van deixar-ho tot enrera per seguir als seus marits cap a un país desconegut. “ Paciència, paciencia- Tu aniràs al paradís!” és el que se’ls diu repetidament per animar-les a suportar la seva vida sense queixar-se. Quinze anys més tard, algunes d’elles assaboreixen l’emancipació. Resulten ser unes dones divertides, afectuoses i amb una gran capacitat per riure’s deshinibidament d’elles mateixes. Aquesta pel.lícula les acompanya en les seves descobertes, a través la simplicitat de les seves excursions, la seva càlida feminitat i el seu sentit de l’humor.

Divendres 21 de febrer a les 19h

Presentació i col.loqui amb Sodepau i Fatiha el Mouali.

Sessió 4:  “My Maysoon. Because Beloved Ones Never Leave” de Batoul Karbijha. Holanda-2023-55 min-VOSC

Batoul decideix que fer una pel·lícula sobre el que va passar a la seva germana Maysoon, que va desaparèixer al mar Mediterrani fa anys, és l’única manera d’afrontar un dolor tan gran que ningú de la seva família en pot parlar.

 Divendres 21 de març a les 19h

 Presentació i col.loqui amb Sodepau i Batoul Karbijha, directora de la pel.lícula.

Des de SODEPAU volem felicitar el poble sirià, i les diferents comunitats religioses i nacionals d’aquest per la derrota i caiguda del règim dictatorial d’Al Assad.

L’aixecament pacífic i antiautoritari del 2011 va ser anorreat per una furiosa reacció del règim, que portà Síria a una guerra horrorosa i destructiva, amb centenars de milers de morts i ferits, amb milers de presoners, execucions i tortures, així com milions d’exiliats i refugiats.

El malson ha acabat o així ens agradaria que fos, i és aquesta una esperança que compartim amb milions de persones no solament de Síria, sinó de tota la regió est de la Mediterrània.

En el record queden tants màrtirs i víctimes, tantes famílies destruïdes i malmeses. No volem oblidar, tampoc, les més de 500 experiències d’autogestió revolucionària dels “Consells locals” a pobles i ciutats de tota Síria. Per descomptat, aquestes experiències se sumen a la de Rojava, que cal també reivindicar. Tots aquests processos de democràcia de base podrien ser font d’inspiració per al procés de Transició que s’inicia.

Amb aquest comunicat no volem entrar en anàlisis geopolítics ni geoestratègics. Ara és temps de fruir de la caiguda d’una dictadura brutal i genocida, i també és el moment d’esmentar els nostres desitjos que creiem que compartim amb molta altra gent:

1.- Que pugui haver-hi una Transició cap a una pau justa, que permeti reconstruir el país sencer, on prevalgui la justícia social i la igualtat per a tothom.

2.- Un procés de Transició protagonitzat pels sirians i sirianes, que respongui als seus interessos i necessitats, i no als de les potències estrangeres. Que sigui fruit dels consensos entre la població de Síria, tant a l’interior com a l’exili.

3.-La comunitat internacional ha d’acompanyar i ajudar en aquest procés a través els organismes internacionals pertinents. Sempre en el sentit de garantir, a la ciutadania de síria, les condicions de seguretat, pau i llibertat necessàries perquè el procés de Transició arribi a bon port.

4.- Fer possible un règim polític amb àmplies llibertats personals i col.lectives, on siguin reconegudes les diverses expressions dels pobles i comunitats que composen Síria.

5.- Que hi hagi generositat amb els vençuts, però a partir d’una justícia transicional, on es reconeguin errors, crims i es demani perdó des de totes les faccions armades; on prevalgui una justícia efectiva contra els responsables de crims de guerra i repressió, i mesures de reparació cap a les víctimes.

6.- Que es respectin els drets i les llibertats de les dones i es promogui i garanteixi la seva participació en tot el procés de transició i reconstrucció del país.

SALUT, REVOLUCIÓ, i JUSTÍCIA¡¡¡

Amigues i amics de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya,

Us anunciem l’inici de la campanya de micromecenatge per contribuir al finançament de  la 18ena Mostra de Cinema, per reforçar-la i garantir-ne la continuïtat.    

La Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani és una iniciativa de SODEPAU, una associació independent amb gairebé 30 anys de trajectòria fent activisme internacionalista, defensant els drets humans per a tothom i lluitant per unes societats justes social i ecològicament a la Mediterrània.

La Mostra té la voluntat d’obrir una finestra als cinemes àrabs a Catalunya, una cinematografia desconeguda i amb una presència irrisòria a les grans pantalles del nostre país.

Al llarg dels anys, la Mostra,  ha esdevingut la plataforma de difusió dels cinemes àrabs i mediterranis a Barcelona i Catalunya que ofereix i promou espais permanents de difusió d’aquestes cinematografies invisibilitzades i, sovint, censurades.

També neix amb la intenció de trencar els estereotips sobre el què anomenem “Món àrab”, un mirada occidental sobre Orient que amaga i simplifica unes realitats riques, diverses i complexes.

La Mostra també vol ser una caixa de ressonància dels anhels, preocupacions, contradiccions i conflictes que travessen els pobles del mediterrani; i un espai de crítica a la colonialitat i al racisme que impregnen les relacions d’Europa amb els pobles del sud global, dins i fora les seves fronteres.

Vols donar suport a la Mostra i a la difusió dels cinemes àrabs a Catalunya? 

Dona’ns suport, fes una aportació, aconsegueix la teva recompensa i gaudeix de beneficis fiscals.

Entra a l’enllaç:  https://ca.goteo.org/project/mostra-de-cinema-arab-i-mediterrani-de-catalunya

T’agrïm per avançat que ens ajudis a difondre la campanya entre les teves amistats, per arribar a molta gent i assolir els objectius que ens hem marcat.

Moltes gràcies! La teva aportació ens farà forts i permetrà la continuïtat de la Mostra.

L’equip de SODEPAU

www.mostracinearab.com

Continuem amb un mes de maig ple d’activitats, cinema i noves sinèrgies

Començàvem el mes d’abril vitatjant a Euskadi i l’acabem a Berlín, on assistirem a l’Alfilm, el festival de cinemes àrabs d’aquesta ciutat alemanya. Esperem tornar carregats de noves propostes i futures col.laboracions.

De moment, però, no podrem descansar gaire. Només tornar a posar els peus a Catalunya ens esperen unes setmanes plenes de noves projeccions.

JORNADA SOLIDÀRIA AMB EL POBLES PALESTÍ

El 3 i 4 de maig, l’Empordà amb Palestina i Poble Solidari organitzen una Jornada de solidaritat amb Palestina amb la col.laboració i participació d’associacions, entitats i organitzacions de La Bisbal i d’altres pobles del voltant.

La Jornada pròpiament serà el dissabte 4 de maig que s’iniciarà a les 10h amb una Cercavila Popular i que transcorrerà fins al Passeig Marimón Asprer i l’Ateneu Llibertari Paquita on s’hi celebraran la resta d’activitats.

El divendres 3 de maig al vespre, farem una prèvia, amb la projecció de la pel.lícula “3000 Noches” de la reconeguda realitzadora palestina Mai Masri.

Jornada ATUREM EL GENOCIDI!

El diumenge 5 de maig el col.lectiu “Ter-Brugent per Palestina” organitzen a la Cellera de Ter una jornada en solidaritat amb Palestina i ho faran amb diverses activitats i una projecció de l’òpera prima del realitzador palestí Ameen Nayfeh. Hi col.laboren l’Ajuntament de la Cellera de Ter i Sodepau.

*Hi haurà beguda i menjar a preus populars.

CICLE DE CINEMES ÀRABS A LA SEDETA

Com és habitual per aquestes dates des de fa més de deu  anys, els dies 8 i 15 de maig tornen els cinemes àrabs al Centre Cívic La Sedeta, amb la projecció i posterior debat de dues de les pel.lícules premiades a la darrera edició de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya.

“My Maysoon” de Batoul Kharbija va rebre una menció especial per part de l’organització i “Anxious in Beirut” de Zakaria Jaber el premi a Millor documental de la 17a Mostra.

Dimecres 8 de maig a les 19h

My Maysoon de Batoul Karbijha.

Holanda| 2022 | 55 | VOSC

Presentació i cinefòrum amb Joan Fradera de Fundació Flama

Joan Fradera Garriga és llicenciat en Economia i professor jubilat de cicles formatius (administracions d’empreses). Ha format part de moviments polítics i socials, com Revolta Global i Procés Constituent. Presideix
des del 2013 la Fundació Solidària Flama.

Més informació: https://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/lasedeta/p/57364/my-maysoon

Dimecres 15 de maig a les 19h

Anxious in Beirut de Zakaria Jaber

Jordània, Líban,Qatar, Espanya | 2023 | 93| VOSC

Presentació i cinefòrum amb Carlota Coloma.

Carlota Coloma és la productora i cofundadora de 15L Films, juntament a Adrià Lahuerta. Cooproductora d’”Anxious in Beirut” de Zakaria Jaber  amb  Jumana Saadeh (Jordània), Al Jazeera Witnes i Al Jazeera Documentary.

Més informació: https://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/lasedeta/p/57362/anxious-in-beirut-

“TEIXINT XARXES” AMB L’ASSOCIACIÓ HÈLIA

Des de fa uns quants anys col.laborem amb l’associació Hèlia, en el marc de diferents projectes de cooperació que elles encapçalen amb diferents organitzacions palestines, per tal de difondre la història i la situació de les dones palestines en les seves lluites per a l’autodeterminació i llibertat com a dones i palestines.

DIMARTS DE VÍDEO

Projecció21.05.2024 / 19h

 “Terrible sounds” de Philip Rizk

Amb la participació de Philip Rizk i Marta Vallejo

Després de la projecció conversarem amb Philip Rizk sobre “Terrible Sounds” on proposa una reavaluació de les imatges que van envoltar les obertures de la tomba de Tutankhamon, i la contraposició de dos relats sobre l’”alliberament” nacional d’Egipte. Seguint la seva trajectòria ens endinsarem en el procés de creació, i explorarem el diàleg entre imatge, música i història.

Més informació: https://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Dimarts-de-video-00093

Aquest mes d’abril el tenim farcit d’activitats, projeccions i noves col.laboracions.

Comencem el mes viatjant cap a Euskadi on presentarem un parell de pel.lícules de realitzadores palestines, en un cicle d’activitats organitzades per SODEPAZ-Euskal Herria.

1- Projecció de “Farha” de Darin J. Sallam (Jordània-92min-2021-VOSE)

Dijous 11 d’abril a les 19h

Plaza Pinares, 1 (Donosti) Cines Trueba                                                                                                   

2- Projecció de “3000 noches” de Mai Masri (Palestina, Jordània-103-2015-VOSE)

Divendres 12 d’abril a les 19:30h 

Cines Golem Baiona

Av. de Baiona, 56 (Iruña)

Una setmana després, el 20 d’abril,   tindrem el plaer de rebre al Cinema Montgrí  (Torroella de Montgrí) a Zakaria Jaber director d’ “Anxious in Beirut” i a les productores Jumana Saadeh  i Carlota Coloma de 15LFilms que ens presentaran la pel.lícula i amb qui podrem conversar un cop acabada la projecció.

Per a més informació: https://cinemamontgri.cat/anxious-in-beirut/

En virtut de la nova col.laboració que hem iniciat enguany el Santa Mònica el dijous 25 d’abril a les 19h serem als Dijous de veu i paraula a la Sala Bar.

Dijous de veu i paraula és el programa del Santa Mònica dedicat a propostes experimentals que exploren la simbiosi entre la veu i el llenguatge amb recitals, lectures i performances, etc.

Hi presentarem l’espectacle “Hay una fiesta dentro de mi cabeza, pero no fui invitado” de Ramzi Maqdisi.

Un monodrama autobiogràfic que experimenta amb el format de conferència teatral. L’actor Ramzi Maqdisi explora en els seus propis arxius personals, desats en una petita maleta plena de fotografies familiars que ha estat amagada a casa dels seus pares, per reflexionar sobre el poder (o la manca de) de les imatges per a capturar subtileses de la vida sota l’ocupació de Palestina.

Per a més informació: https://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Dijous-de-veu-i-paraula-00012

I acabarem el mes al festival Malas Artes, el dissabte 27 d’abril a les 16h a Paral.lel 62. Un festival que vol ser una celebració de la música feta des dels marges i la cultura crítica i transformadora, i on ens han convidat per parlar-hi de solidaritat i internacionalisme des de l’experiència i trajectòria de SODEPAU i la seva visió de la mediterrània.

Podeu consultar tota la programació del festival aquí: https://industriasmda.com/

No cal dir que us hi esperem, i si ens ajudeu a difondre-ho us estarem molt agraïdes.

L’equip de Sodepau

Ens complau anunciar-vos que la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya/Sodepau enguany iniciem una nova col.laboració amb el centre Sta Mònica, situat al capdavall de les rambles de Barcelona. 

El Santa Mònica és un un centre interdisciplinari d’arts dedicat a impulsar la creació contemporània. El seu objectiu és servir com a plataforma de difusió de la creativitat contemporània a Catalunya i com a espai de reflexió per promoure el debat i generar idees sobre els conceptes que envolten la creació artística i la seva relació amb el públic.

Ens hem afegit com a festival programador als “Dimarts de vídeo” i al nou espai dedicat a la paraula dita, “Dijous de Veu i Paraula”, amb el propòsit de seguir donant a conèixer les cultures de la riba sud de la mediterrània al públic català. 

En els “Dimarts de vídeo” ampliarem l’espai que des de la Mostra dediquem als curtmetratges, difonent algunes de les peces que hem projectat a la Mostra o aquelles que no hi tenen cabuda però que considerem que calen ser vistes per les reflexions que aporten i els debats que susciten. 

La primera de les sessions que organitzem serà el proper 20 de febrer a les 19h a la sala Bar. En vindran dues més, en diferents moments de l’any, que us anunciarem quan estiguin enllestides. 

A la primera sessió proposem el visionat de “Memòria de la terra” de Samira Badran acompanyada d’una conversa amb l’artista sobre l’art com a reivindicació de l’existència de Palestina i del “checkpoint” com a mecanisme essencial de l’ocupació israeliana. 

Aquest curtmetratge d’animació proposa una reflexió de la condició humana sota el jou de diferents formes de violència, essent la memòria col·lectiva i la identitat una forma de resiliència. 

Després de la projecció de “Memòria de la terra” de l’artista palestina, Samira Badran, conversarem amb ella  sobre el seu treball, centrat, principalment, en les seves percepcions del context palestí sota l’ocupació israeliana. De la seva mà explorarem els conceptes de memòria col.lectiva, confinament, immobilitat, impediments i fragmentació del territori i del cos. 

Samira Badran, artista visual palestina. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts del Caire, i després va continuar els seus estudis de pintura i gravat a l’Accademia Delle Belle Arti di Firenze. El treball de Samira se centra principalment en les seves percepcions del context palestí sota l’ocupació colonial  Israeliana. Explora conceptes de memòria col·lectiva, confinament, immobilitat, impediments i fragmentació del territori i el cos. A banda de l’animació en curtmetratges, les seves creacions utilitzen altres suports i tècniques múltiples com dibuixos a tinta, aquarel·les, pintures acríl·liques i oli, collage, gravats, fotografia i instal·lacions. 

Ha exposat les seves obres d’art en exposicions personals i ha participat en exposicions col·lectives i festivals internacionals, al món àrab, Europa i els EUA. 

Memory of the Land, el seu primer curtmetratge, va guanyar el 2018 el premi a millor film experimental al Nazra Palestine Film Festival a Venecia i l’any 2020 el premio del jurat al Al-Ard Film Festival a Cerdenya. 

Més informació: https://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/Dimart

Des de SODEPAU, a banda d’afegir-nos a les diverses mobilitzacions en solidaritat amb Palestina que es van convocant des del passat mes d’octubre,  també volem aportar el nostre granet de sorra a través la sensibilització i la formació tot participant i/o organitzant xerrades sobre el què passa a Palestina arreu de Catalunya, i sobretot, mitjançant la difusió del cinema palestí que al llarg dels últims 17 anys ha passat per la “Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya” organitzada per Sodepau. (https://www.mostracinearab.com/).

En aquesta línia, el passat mes de desembre vam iniciar el cicle “ Una història de Palestina a través del seu cinema” al Teatre l’Ateneu de Celrà,  que organitzem juntament amb l’Ajuntament de Celrà i amb la col.laboració del “Cineclub 21”.

Amb aquest cicle ens proposem de seguir la història de Palestina, i la seva resistència a l’Ocupació, des d’abans de la Nakba i fins als nostres dies, a través de quatre pel.lícules de cineastes palestins que formen part del catàleg de la “Mostra”, i que estan relacionades amb diferents aspectes i moments claus de la seva història.

Cicle cinema i història

“Una història de Palestina a través del seu cinema ”        

Primera sessió: Sionisme i naixement de l’Estat Israel:

“La terra parla àrab” de Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC.

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix  a  l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el  desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina. Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX? A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans de 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

Segona sessió: Refugiats, el dret al retorn i els Acords d’Oslo

 “Un món que no és el nostre” de Mahdi Fleifel. Líban-Palestina-2013-93’-VOSC.

“Un món que no és el nostre” és un retrat íntim, sovint humorístic, de tres generacions a l’exili al camp de refugiats d’Ein El-Helweh, al sud del Líban. A partir d’una gran quantitat de documents personals, arxius familiars i filmacions històriques, la pel.lícula és un estudi sensible sobre el sentit de pertinença, l’amistat i la família. Filmada durant més de vint anys per diferents membres dela família, Un món que no és el nostre, és més que un retrat familiar; és un intent per preservar el que s’està oblidant i subratllar el que no hauria de ser mai esborrat de la memòria col.lectiva.

Tercera sessió: Cisjordània. Les fronteres del 67, els assentaments i el Mur de la vergonya.

“200 metres” d’Ameen Nayfeh. Jordània-Qatar-Palestina-Itàlia-2020- 96’-VOSC.

Un home que està a l’altre costat del mur de Cisjordània, tracta d’arribar a l’hospital per estar amb el seu fill. Atès que li deneguen el pas ha de donar una volta de 200 km per creuar la frontera de forma il·legal, tot pagant una gran quantitat de diners. L’òpera prima del palestí Ameen Nayfeh. “El rerefons i la motivació principal a l’hora de rodar aquest film és sobretot personal -el mur em va separar de la meva família-, però també narro una història que l’he sentit moltes, moltíssimes vegades” (Ameen Nayfeh).

Quarta sessió: Detencions administratives i sistema carcerari a Palestina

“3000 Noches” de Mai Masri. Palestina, França, Líban, Jordània, UAE, Qatar-2015-103’-VOSE

Inspirada en una història real i rodada en una presó, 3000 Noches explica la història d’una  mestra palestina recent casada que va ser detinguda sota falses acusacions i empresonada en una presó israeliana on va donar a llum al seu fill. A través la seva lluita per pujar el seu fill darrera els barrots, la pel.lícula traça el viatge d’una jove mare ple d’esperança, resiliència i supervivència contra tot pronòstic.

Teatre l’Ateneu de Celrà

Primera sessió: Divendres 29 de desembre 2023 a 20h

Segona sessió. Divendres 2 de febrer 2024 a 20h

Tercera Sessió: Divendres 16 de febrer 2024 a 20h

Quarta sessió: Divendres 1 de març 2024 a 20h

L’escena hauria estat impensable no fa gaire: diputats i simpatitzants de l’extrema dreta, certs companys de viatge del Grup de Defensa de la Unió (GUD), marxaven al costat de grups extremistes jueus com la Lliga de Defensa Jueva (LDJ) i Bétar, a la “Marxa contra l’antisemitisme” el 12 de novembre a París. Paral·lelament, una part de l’esquerra, que va acceptar donar suport a aquesta manifestació, va ser esbroncada.

En poques setmanes, les autoritats franceses, amb la col.laboració d’un seguit de forces polítiques i mitjans de comunicació, han eliminat el darrer obstacle per a la “normalització” de l’extrema dreta en l’espai polític, tolerant, fins i tot felicitant la participació del Congrés Nacional ( RN) i Reconquesta 1 a la marxa del 12 de novembre contra l’antisemitisme. Per tant, l’odi als jueus ja no està lligat als hereus del Front Nacional –partit cofundat per una antic membre de Waffen SS– que continuen afirmant que Jean-Marie Le Pen no és antisemita.

Aquest antisemitisme tampoc tindria cap relació amb Reconquesta, el líder de la qual Éric Zemmour repetirà, malgrat les seves condemnes, que el mariscal Pétain hauria “salvat els jueus francesos”. A partir d’ara, aquest racisme es manifestarà sobretot per “la deserció de la França insumisa” segons Dov Alfon, director de Libération, per a qui “la participació de Rassemblement National 2 a la marxa cívica” seria simplement “vergonyosa” (sic ). I per acabar-ho d’adobar, els participants d’aquesta marxa, al contrari del que han afirmat molts mitjans de comunicació, van enlairar banderes israelianes, generant així més confusió—massa freqüent, massa sistemàtica,
massa perillosa— entre Israel i els jueus. Un gest que s’inscriu en la voluntat mostrada pel president Emmanuel Macron el juliol del 2017, durant la commemoració de la «RafleVel’d’Hiv’»3 al costat de Benjamin Netanyahu, de fer d’Israel el capdavanter de la lluita contra l’antisemitisme a tot el món.

JUEUS? NO, ISRAELIANS

Perquè l’exemple venia de dalt. El govern d’Emmanuel Macron, el mateix govern que afirmava que Philippe Pétain va ser “un gran soldat“, ha volgut commemorar el naixement de Charles Maurras, defensor de l’antisemitisme estatal. Pel que fa al ministre de l’Interior Gérald Darmanin, darrerament ha escrit un llibre per explicar que Napoleó Bonaparte “estava molt interessat en resoldre les dificultats relatives a la presència de desenes de milers de jueus a França. Alguns d’ells practicaven la usura i van provocar problemes i reclamacions”4 Per al Rassemblement National (RN), el procés de «blanquejat» va començar el 2011: Marine Le Pen va afirmar aleshores el suport del seu partit a Israel, mentre que Louis Aliot, el seu company i número 2 del que encara s’anomenava Front Nacional, va anar a Tel Aviv i a les colònies per tractar de seduir l’electorat francès. N’hi ha prou per fer oblidar la trajectòria del pare (Jean Marie Le Pen) i tranquil·litzar les autoritats israelianes que, des de fa uns quants anys, no amaguen les seves connexions amb aquests sionistes antisemites, dels quals el populista hongarès Víctor Orban és un dels líders més significatius. Recentment, Israel ha obert un diàleg amb el partit Aliança per a la Unitat de Romania, que glorifica Ion Antonescu, líder del país durant la Segona Guerra Mundial. Aquest líder va col·laborar amb els nazis i fou responsable de la mort de 400.000 jueus. D’Àustria a Polònia, Netanyahu compta 5 amb els seus aliats d’extrema dreta, neofeixistes, sovint negacionistes, fins i tot nostàlgics del Tercer Reich.

Notes a peu de pàgina
1 Partit d’extrema dreta fundat per Éric Zemmour (Nota del Traductor)
2 És el partit de Marie Le Pen (N.T)
3 Arrest massiu de més de 13 mil jueus a París el 16/17 de juny de 1942; jueus residents a França i procedents de diversos països europeus (N.T)
4 En el seu llibre «Le séparatisme islamiste. Manifeste pour la laïcité»
5 En la «seva lluita» contra l’islamisme polític, Netanyahu cerca aquest acostament i aliances per tota Europa, suposem que també ho fa a l’Estat Espanyol (N.T)

La classe dirigent israeliana, en realitat, només perpetua una tradició que es remunta a l’època dels pares fundadors del sionisme: trobar aliats per a la seva empresa 6 en els antisemites europeus, i que continua gràcies a la “convergència colonial”. L’acadèmic israelià Benjamin Beit-Hallahmi va escriure sobre l’aliança entre el seu país i l’apartheid Sud-àfrica als anys seixanta i vuitanta; el partit al poder a Sud-àfrica des de 1948 tenia simpaties per l’Alemanya nazi: «Pots odiar els jueus i estimar els israelians, perquè, d’alguna manera, els israelians no són jueus.
Els israelians són colons i combatents, com els afrikaners» Així, trobar un acomodament amb l’antisemitisme europeu ha estat durant molt de temps l’opció dels líders israelians que només estan interessats en la lluita contra aquest racisme per silenciar els crítics del seu govern, com ho fa Netanyahu que qualifica d’ “antisemita” qualsevol intent de la Cort Penal Internacional (ICC) o de l’ONU per investigar crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià.
El periodista Amir Tibon d’ Haaretz explica com aquesta aliança “és una prioritat de les forces religioses de la dreta a Israel, que ofereixen un acord als nacionalistes europeus: Israel us donarà un segell d’aprovació (alguns l’han descrit cínicament com un “certificat kosher“. ), i a canvi donareu suport als assentaments israelians a la Cisjordània ocupada“7.  Trobem la mateixa estratègia pel que fa als Estats Units, quan Netanyahu tanca els ulls respecte de l’entorn antisemita de Donald Trump, també respecte de la ideologia dels fonamentalistes cristians -el lobby proisraelià més poderós de Washington que li dóna suport, o bé quan acull l’amo de X (ex-Twitter) Elon Musk a Jerusalem, pocs dies després d’acceptar un tuit antisemita d’aquest darrer. Malgrat que el multimilionari nordamericà finalment es va disculpar, la seva plataforma ha vist augmentar del 60% els tuits antisemites des que va prendre el control d’aquesta.

PALESTINA COM A CATALITZADOR

És precisament al voltant de la “convergència colonial” que s’articula el “nou antisemitisme”, contra el qual marxen, colze a colze, els partits anomenats republicans i els d’extrema dreta. Els seus dos principals objectius? L’esquerra decolonial d’una banda, la que rebutja la jerarquia dels racismes, que no denuncia l’un (antisemitisme) per negar l’existència de l’altre (islamofòbia), i els  musulmans en el seu conjunt, que fins feia poc s’els anomenava “els àrabs”, dels quals els de més edat ja es manifestaven contra aquest racisme d’Estat fa 40 anys. Aquesta esquerra que es nega a blanquejar l’RN és demonitzada, qualificada d’antisemita a la mínima crítica a Israel, mentre que el Ministre de l’Interior prohibeix repetidament els partidaris de les víctimes palestines que es manifestin o es reuneixin, en nom de la lluita contra l’antisemitisme, abans de ser cridat a l’ordre pels tribunals. La veritat és que els israelians, així com els líders europeus d’extrema dreta, perceben els musulmans com el principal enemic. El genocidi en curs a Gaza serveix com a catalitzador d’aquesta estratègia. Al voltant de la defensa d’Israel es troben l’entorn feixista (fachoesfera) i els suports d’aquest Estat, tots dos mobilitzant-se a partir del concepte imaginari de la “guerra de civilitzacions” en marxa des de l’11 de setembre de 2001. A les declaracions bel·licistes i escatològiques de Netanyahu, parlant d’una batalla entre “el poble de la llum” contra “el poble de les tenebres” responen com un ressó les reflexions de Gilles-William Goldnadel al Le Figaro que evoca “la batalla final” entre “l’ésser occidental, la seva cultura pacífica i democràtica” i “l’Orient“. Entre la realitat colonial a la Palestina ocupada i aquella del fantasma d’un “assalvatgement” dels suburbis (musulmans, òbviament) dels que els “petits blancs” serien les primeres víctimes, només hi ha un pas, que una part cada cop més àmplia de la classe política està disposada a traspassar alegrement.

Notes a peu de pàgina
6 Desplaçar població, majoritàriament europea, de tradició i religió jueva cap a Palestina. (N.T.)
7 Al Haaretz del 14 de setembre de 2023.

Algun paral.lelisme hi ha en allò que assenyala el periodista Daniel Schneidermann en un tuit del 30 de novembre:

«Civilitzats contra bàrbars: de vegades tinc la impressió que m’expliquen històries comparables
quan em parlen de Gaza i quan em parlen de Crépol »8

En aquesta línia, el senador Stéphane Ravier, membre de Reconquête, declara en el Senat l’11 d’octubre al llarg d’una sessió de preguntes al govern:

«Aquests Germans Musulmans que viuen entre nosaltres a causa de la esbojarrada política
d’immigració a la que tots vosaltres heu donat suport aquí, estimats companys, per debilitat o per
convicció, han de ser tractats com a Israel: amb una resposta radical i despietada.»

Així doncs, l’enemic intern és allà, ahir jueu, avui musulmà. Guanyada també per la retòrica electoral de l’extrema dreta, el govern francès ha decidit fer de la lluita contra la immigració la seva “gran causa“, i intenta desesperadament aconseguir el suport dels republicans, que res els separa, en aquest tema, com en tants d’ altres, del RN. “Avui hi ha una voluntat d’acord“, va declarar el president de l’Assemblea Nacional Yaël Braun-Pivet sobre aquest tema. Des de la seva arribada a la presidència, Macron ha transformat –o millor dit ha continuat la transformació– del laïcisme del 1905 en un laïcisme punitiu contra els musulmans. Ha agitat l’espectre del separatisme fent de tot perquè els musulmans francesos no se sentin com a casa al territori francès. Si s’han denunciat correctament els actes antisemites, no s’ha fet cap declaració pública contra l’augment de declaracions obertament arabòfobes i islamòfobes, fins i tot incitacions a l’assassinat i la violència, als canals de televisió i a les xarxes socials, fins i tot contra periodistes musulmans.

Aquesta doble moral, la inacció de França i la Unió Europea davant del genocidi en curs a Gaza i el desencadenament de la violència institucional islamòfoba només tindran una conseqüència: eixamplar cada cop més la bretxa no només entre els països del Nord i el Sud –i en particular entre França i el Magrib–, confirmant el discurs del “xoc de civilitzacions”, però també dins de les nostres pròpies societats. L’estigmatització permanent d’alguns dels nostres conciutadans i immigrants, a més de la censura de qualsevol veu crítica contra Tel Aviv, només tindrà un efecte:
alimentar la colera que es convertirà en odi i colpejarà cegament als carrers de les nostres ciutats.

Autors: Alain Gresh, especialista en Pròxim Orient, i director d’Orient XXI, i Sarra Grira,
periodista, i redactora en cap d’ Orient XXI. Article-editorial publicat a ORIENT XXI, el 19 de
desembre 2023.

Enllaç a l’article original: https://orientxxi.info/magazine/antisemitisme-l-extreme-droite-blanchie-par-son-soutien-a-israel,6952

Traducció: JMN, membre de SODEPAU.

Nota al peu de pàgina

8 A Crépol ( Departament del Drôme) entre el 18 i el 19 de novembre de 2023, va ser assassinat un jove en una baralla. Això va ser aprofitat per polítics i editorialistes per parlar de racisme anti-blanc (N.T.)

Com va sorgir la idea d’aquest llibre?

Gilles Dorronsoro: aquest llibre va néixer d’una experiència de tres anys en un grup de reflexió americà, el Carnegie Endowment for International Peace, durant el primer mandat d’Obama. A la pràctica, dedicava el meu temps a assistir a reunions, conferències, a veure polítics (fins i tot a Biden, després vicepresident), als militars, etc. Inicialment, estava molt sol en la meva línia, una retirada controlada per permetre la consolidació del règim afganès, perquè ens trobàvem en plena expansió (el ràpid augment de recursos civils i militars). Res funcionava en l’estratègia nord-americana, ho constatava cada cop que vitjava a l’Afganistan i, tanmateix, la màquina civil-militar accelerava la seva carrera cap a la derrota. Eren els dies en què vaig escriure larticle titulat “L’OTAN a l’Afganistan o el futur incert del Titànic” … el llibre és el producte filtrat i distant d’aquesta ràbia inicial.

La guerra a l’Afganistan és la més llarga que ha dut a terme fins ara els Estats Units (ha durat 20 anys). Al públic no li interessava, com vam poder comprovar al llarg de la campanya electoral nord-americana del novembre passat, durant la qual el conflicte es va esmentar molt poc en els debats.

Gilles Dorronsoro: la retirada nord-americana s’ha completat si fa no fa a principis de 2021, i aquest fet posa fi a una guerra molt llarga (però amb pèrdues molt baixes des del 2014). El que és fascinant d’aquest procés és que els Estats Units acaben de viure una derrota important, que al meu entendre les conseqüències són tan importants com les del Vietnam. Al-Qaeda surt més reforçada d’aquesta guerra, els talibans són els interlocutors privilegiats dels governs regionals, l’Estat Islàmic a Khorassan (regió nord-est de l’Iran) continua sent una greu amenaça. No obstant això, hi ha un silenci gairebé total sobre aquestes qüestions tant dels governs com de les opinions (els mitjans de comunicació no són els principals responsables al respecte). Como este conflicto es presentat com a vital (diversos bilions de dòlars invertits) està tan absent de l’espai públic actual? Ha tingut lloc una guerra a l’Afganistan? De vegades ho dubto, d’aquí potser la utilitat d’aquest llibre.

Escrius: “A l’Afganistan, els recursos internacionals destrueixen l’Estat més del que el construeixen”. Pots desenvolupar aquesta idea?

Gilles Dorronsoro: històricament, el procés de formació de l’estat afganès s’ha dut a terme des de l’exterior, en particular l’establiment de fronteres i els recursos militars i financers necessaris per a la construcció d’institucions. La situació va canviar el 2001 quan, per primera vegada, les potències intervinents van substituir l’estat afganès i van impedir l’aparició d’un espai pacífic de deliberació i contestació. .Una de les principals conseqüències d’aquest mode d’intervenció és, efectivament, obviar l’Estat i prohibir la formació d’un espai polític. En aquest sentit, la principal causa de la derrota occidental és haver deixat als Talibans la idea de l’Estat construint per exemple un sistema judicial més fiable que el del govern.

La vostra conclusió té per títol “Una guerra exòtica o un mirall distorsionador?”. De fet, sembla que l’Afganistan ha estat i és encara un lloc d’experimentació per a l’organització de les nostres societats occidentals i les nostres pràctiques de govern. Podeu ampliar una mica aquest punt?

Gilles Dorronsoro: El que anomeno “govern transnacional” de l’Afganistan, el pes decisiu de les organitzacions no afganeses en tots els aspectes de la vida pública (polítiques públiques, seguretat, legislació, etc.), es pot veure com una caricatura de certs processos que coneixem prou bé als nostres països: creixent heteronomia de camps socials, saqueig de recursos públics per part d’actors privats, reducció de l’espai polític a favor de la lògica burocràtica neoliberal, etc. Aquests processos són, a l’Afganistan, de tal magnitud que la crisi social està trencant la societat i, en última instància, condueix a la guerra civil.

Com vas treballar? Quins problemes heu trobat sobre el terreny?

Gilles Dorronsoro: El meu primer viatge a l’Afganistan data del 1988; la meva experiència en el terreny significa que no vaig tenir cap problema en particular per desplaçar-me per la societat afganesa (amb les precaucions habituals) després del 2001. Els importants canvis en la societat, en particular la diferència d’actitud envers els occidentals, han provocat fractures amb les meves primeres experiències. No poder circular lliurement a les zones rurals (especialment al sud i l’est del país) va representar un trencament dels meus hàbits laborals. En alguns casos em vaig haver de limitar a utilitzar relats en lloc d’anar-hi. Aquesta distància creixent de la societat afganesa va ser, per descomptat, un reflex de les transformacions polítiques en curs.

Però, per a mi, la dificultat real era més aviat del costat dels internacionals. La bombolla occidental a Kabul era psicològicament insuportable de vegades: per exemple, la prohibició pels afganesos d’entrar a bars on es comprovaven els DNI a l’entrada. La connivència, la corrupció, la ceguesa intencionada eren les regles del joc i, fins i tot amb retrospectiva, el nivell de cinisme que regnava encara em sembla inacceptable.

Com podem explicar que els Occidentals no hagin après dels seus fracassos a l’Afganistan?

Gilles Dorronsoro: No hi va haver debat: el silenci dels exèrcits i governs occidentals és fascinant. D’una banda, reflecteix un rebuig respecte les responsabilitats envers el poder civil, tot i que l’exèrcit nord-americà ha definit bàsicament l’estratègia. D’altra banda, les disfuncions massives de l’OTAN fan que una anàlisi de les causes de la derrota comportarien implicacions polítiques vergonyoses, per tant probablement en això rau l’elecció del silenci i l’oblit.

Entrevista realitada per Corinne Deloy. Publicat en SCIENCESPO, 3 de febrer 2021. Centre de Recherches Internationales (CNRS de l’Estat Francès)

Gilles Dorronsoro, un dels principals especialistes de la regió, publica “El govern transnacional de l’Afganistan. Una derrota força previsible” a les edicions de Karthala, 2021. Ens va facilitar aquesta entrevista.  Dorronsoro és a més a més autor de nombrosos llibres:

• La Révolution afghane, des communistes aux tâlebân, Khartala, 2000
• (en) Revolution Unending: Afghanistan, 1979 to the Present, Columbia University Press, 2005
• La Turquie conteste : régime sécuritaire et mobilisations sociales, Éditions du CNRS, 2005
• La Turquie, périphérie occidentale ou puissance d’Asie ?, éditions Autrement, 2009
• Le Reniement démocratique. Néolibéralisme et injustice sociale, éditions Fayard, coll. « Raison de plus », 2019
• Le gouvernement transnational de l’Afghanistan. Une si prévisible défaite, Khartala, 2021.

SODEPAU publiquem i traduïm aquesta entrevista que és del mes de febrer d’enguany, ja que creiem aporta molts elements per entendre el context actual d’un Afganistan, de moment, governat pels Talibans i diversos i múltiples aliats.  És un govern, que  agradi o no, representa un país alliberat de la presència imperial occidental. Segurament aquest fet és pot comparar a la derrota dels EE.UU. al Vietnam, o a la revolució Iraní del 1979, entre d’altres moments històrics als que es podria fer referència per entendre el moment i el context històric.

Des de SODEPAU fa molt temps que seguim els esdeveniments als territoris del Llevant, Mesopotàmia i Centre Àsia. Les agressions i la guerra continuada contra els pobles i països d’aquests territoris, des de principis dels anys 80, han deixat un panorama de destrucció, assassinats generalitzats i guerra total. Tot això ha comportat un profund menyspreu als drets humans i el respecte per la vida. En concret, a l’Afganistan, la societat civil ha estat la perdedora en totes les circumstàncies. Aquest context de violència ha facilitat que el patriarcat s’hagi vist reforçat i les opressions de gènere, de classe i d’adscripció sòcio-cultural s’han fet més evidents, més dures, més insuportables.

La “guerra contra el terrorisme” es fa més explícita i evident amb la doctrina dels EE.UU després de l’ 11S. Aquesta política ha estat un fracàs per a les voluntats i interessos imperials dels EE.UU i d’Europa. Aquesta guerra, pel cap baix, ha provocat l’enfonsament de dos països: l’ Irak i l’Afganistan, aquest darrer, ja devastat en la guerra dels mujahidins contra els soviètics. Centenars de milers de persones mortes, assassinades, empresonades, represaliades; centenars de milers d’exiliades i refugiades, mal vivint arreu.

El fenomen del Taliban és fruït d’aquest context, i de l’extrema violència que els diferents sectors socials i culturals de l’Afganistan han patit. No ens podríem imaginar que les diferents respostes armades dels i les afganeses a tanta violència fos, en general, amable, agradable i considerada amb els drets humans. També han existit altres respostes i resistències no armades i pacífiques que han quedat anorreades enmig del soroll mediàtic de la guerra.

La nova invasió, que clamava per la defensa dels drets humans i en particular dels drets de les dones, liderada pels EE.UU, l’any 2001, va derivar en la instauració d’un règim corrupte, feble, insostenible, que mai es va preocupar de la població afganesa ni tampoc dels drets de minories culturals, de les dones, nenes i nens.

El conreu de l’opi ha crescut exponencialment. El narcotràfic ha permès finançar tots els bàndols armats en una guerra continuada, cruel i sense fi.

Les tropes ianquis i els seus mercenaris i aliats, han fet servir tota mena d’armes, i estratègies criminals, contra tothom, i especialment contra la societat civil. També, el Taliban i els senyors de la guerra han fet ús extrem de la violència generalitzada.

En els últims anys, ni des d’Europa, ni des de Catalunya mai ningú ha dit res, ni s’ha preocupat del que estava passant. Tampoc recordem cap denúncia de la invasió soviètica del 1979, ni cap campanya de solidaritat com les que es feien a la mateixa època en favor dels sandinistes a Nicaragua, del FNL al Salvador i de la URNG de Guatemala.

No hem entès res d’aquest país, ni de la seva història. No hem fet cap esforç per conèixer el seu passat i les seves raons. Ni la diversitat dels diferents pobles que constitueixen l’Afganistan contemporani que mai s’han sotmès al dictat de l’invasor i que han generat identitats polítiques i de resistència múltiples i plurals.

Ara tothom sembla que s’ha sorprès per la victòria “inesperada” del Taliban a gairebé tot el territori afganès. La derrota de la invasió dels EE.UU i els seus aliats ja s’havia fet palesa fa mesos amb la signatura dels Acords de Doha entre Trump, representants del règim Afganès i la dirigència talibana, el mes de febrer de 2020, que segellava la retirada de les tropes de la coalició occidental i el reconeixement, de facto, de la victòria de les forces Taliban. Ben segur que també hi eren presents, o ho seguien d’aprop, autoritats polítiques i militars del Pakistan, i d’altres països com l’Aràbia Saudita, Iran, Xina…

El nou president dels EE.UU, Joe Biden, va fer unes declaracions per desorientar el personal i generar boira, tot amagant la gran derrota de l’imperi ianqui i dels seus aliats europeus- que cada cop pinten menys en l’escena mundial- davant d’uns “muntanyencs” cruels, i mancats de misericòrdia. Podíem imaginar un altre escenari?

Amb aquesta reflexió i comunicat d’urgència, no som capaços d’incloure tots els matisos i complexitats de la situació viscuda i present a l’ Afganistan i a tota la regió de Mesopotàmia i Llevant.

A SODEPAU no ens agraden, ni compartim, les proclames oportunistes i simplificadores de tot tipus, i menys aquelles difoses per part de les nostres institucions i organismes internacionals davant d’una situació com l’actual.

A SODEPAU ens refermem en la defensa de la pau i els drets humans, per a tothom, i especialment de dones i nenes víctimes principals d’aquest conflicte, que han de ser lliures, i tractades amb dignitat, i sense limitacions a les seves maneres de viure. En la sobirania i el respecte de la dignitat dels pobles que conformen l’Afganistan, limitant la intrusió d’interessos estrangers. Rebutgem enèrgicament els empresonaments, les tortures, les venjances i represàlies, els codis d’honor i tota forma de violència gratuïta contra les poblacions desarmades. Un cop més, exigim a l’Estat Espanyol i a la resta de la UE que suspenguin la venda d’armament a països en conflicte i que vulnerin sistemàticament els drets humans i, que d’una vegada per sempre, s’obrin les fronteres per acollir als milers de persones que fugen de la violència, la fam i els conflictes armats.

Amb guerres, imposicions i violència no es construeix la pau.

SALUT i LLIBERTAT.

Sodepau a 19 d’agost de 2021

Amb tristesa hem rebut la notícia que la senyora FÀTIMA YOUS, una de les àvies fundadores del moviment SOS DISPARUS, després anomenat COLLECTIF DE DISPARUS ALGERIE, ha mort avui 22 de juliol del 2020.

Fàtima, al costat de la seva filla NASSERA DUTOUR, actual presidenta de la FEDERACIÓ EURO-MEDITERRÀNIA CONTA LES DESAPARICIONS FORÇADES, van impulsar aquestes associacions així com la Federació mediterrània, amb altres centenars i milers de famílies afectades per desaparicions forçades als diversos països del Mediterrani.

A Algèria, els “anys de plom”, entre el 1992-cop d’Estat militar- i finals de dècada dels 90, es van enfrontar als diversos governs algerians, a les forces policials i militars, van denunciar els complots dels serveis d’intel.ligència algeriana, i la seva impunitat, així com tota la maquinària orquestrada per fer desaparèixer milers de persones, arribant a certificar i documentar més de 15.000 persones desaparegudes al llarg d’aquests anys. Fàtima i Nasera, van perdre el seu nét i fill AMINE AMROUCHE.

Fàtima al costat de Nassera i de centenars de mares, àvies, i d’altres familiars han fet una tasca incansable a Algèria al llarg d’aquests darrers anys, en una lluita permanent al carrer, pressionant Ministres, líders polítics, i tot tipus d’instàncies i agents socials; internacionalitzant aquesta causa, i fent pressió envers un Règim autoritari, cooptat pels militars des del principi de la Revolució algeriana, cop contra Ben Bella al 1965, i més tard pel cop del 1992, contra la victòria electoral del FIS.

Darrerament van seguir implicant-se en diverses reivindicacions per assolir una veritable democràcia al país Magrebí, i sobretot Nassera, ja que Fàtima estava malalta, ha estat molt activa en la revolta del “hirak”, una revolta que ha significat el qüestionament i descrèdit total del actual Règim algerià, i que malgrat la pandèmia i el confinament, continua ben viu.

Volem compartir el dolor per aquesta pèrdua amb les amigues i amics algerians, i la família de FÀTIMA YOUS.

BARCELONA, 22 DE JULIOL DE 2020