Enfilats a la parra

Autor: Arthur Quesnay, Investigador en ciències polítiques afiliat a la Universitat de París 1 Panthéon-Sorbonne. Publicat a ORIENT XXI, l’11 de febrer 2026

La derrota de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS o SDF) no és només militar; també mostra el fracàs d’un model polític autoritari. Minades per contradiccions internes i cegues a les transformacions que s’estan produint a nivell nacional i regional, sobretot des de la marxa de Bashar al-Assad, van col·lapsar en qüestió de dies, sense cap combat important.

La fi de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES), amb la recuperació de Raqqa pel govern central el 18 de gener de 2026, és principalment una conseqüència de la fi de la guerra contra l’Estat Islàmic (ISIS) tal com s’havia estructurat des del 2014. Fins aleshores, els Estats Units i els seus socis de la Coalició s’havien centrat en donar suport a actors no estatals en la lluita contra l’organització gihadista.

No obstant això, amb la caiguda del règim de Bashar al-Assad el desembre de 2024, els Estats occidentals que havien donat suport a la creació de l’AANES i havien armat les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) van canviar gradualment el seu enfocament cap a la reconstrucció de l’Estat sirià i la restauració de la sobirania nacional. El setembre de 2025, la integració de Damasc a la Coalició Global contra l’ISIS va confirmar aquesta tendència i va privar l’entitat kurda del seu avantatge estratègic. Per als països occidentals, només quedava el dubte sobre el destí dels 9.000 presoners de l’ISIS i els milers de civils encara presents al nord-est del país.

Al mateix temps, va sorgir una aliança regional —des dels estats del Golf fins a Turquia— al voltant de la restauració d’un centre estatal fort, hostil als moviments separatistes armats. En conseqüència, a falta de suport regional, la integració de l’ AANES a l’Estat sirià es va convertir en l’únic camí realista per a les autoritats kurdes, tot i que encara calia definir les modalitats. Amb aquesta finalitat, els Estats Units i França van pressionar l’AANES perquè iniciés una ronda de negociacions amb Damasc. A partir del 10 de març de 2025, les converses es van estancar ràpidament a causa d’una contradicció important: el govern central afirmava la seva sobirania i el retorn de l’Estat a tot el territori per tal d’acabar amb la guerra civil, mentre que les autoritats kurdes buscaven una forma de governança conjunta (cogestió) i el principi d’una regió autònoma de facto.

Així, les dinàmiques de poder regionals canviants i el bloqueig en les negociacions presagiaven un conflicte imminent, sobretot tenint en compte l’escalada militar constant al llarg de la línia del front a la vora de l’Eufrates.

Una revolució dins d’una revolució

Militarment, la rapidesa de la derrota, que es va produir en només uns dies, es pot explicar per les contradiccions internes del projecte polític de l’AANES. En la seva creació el 2015, l’administració i el seu projecte de “confederalisme democràtic” representaven l’únic mitjà de supervivència per a les poblacions kurdes, àrabs i altres minories de la regió davant l’ISIS. Posteriorment, es va establir com una alternativa a la dictadura de Bashar al-Assad. Aquesta entitat política, però, va ser estructurada per la branca siriana del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que des del 2012, ha reprimit tota oposició als territoris sota el seu control per tal de dur a terme la seva pròpia “revolució” dins de la Revolució Siriana.

De fet, des dels seus inicis, l’AANES va representar un model de governança autoritària basat en un aparell de seguretat controlat per quadres kurds del PKK. Aquest autoritarisme va ser regularment desafiat per la població i denunciat pels socis de la Coalició, però cap va aconseguir reformar el sistema. La repressió contra els opositors fins i tot es va intensificar en nom de la lluita contra l’ISIS, una excusa que s’havia convertit en quelcom habitual al nord-est de Síria.

És en aquest context que es van desenvolupar les contradiccions d’un sistema que alternava entre la mobilització ideològica i la repressió de la societat. La població kurda va ser particularment objectiu de la mobilització ideològica, especialment a través d’acadèmies polítiques i xarxes de clientelisme partidista. L’impuls per transformar la societat va resultar en una reforma desastrosa del sistema educatiu i la implementació d’un control de baix a dalt a través dels consells de barri. La població kurda no va tenir més remei que acceptar aquesta politització forçada, tement, en particular, el reclutament forçós i les detencions.

Per la seva banda, la població àrab, que comprenia entre el 70 i el 80% dels habitants del nord-est de Síria, van ser un objectiu menor d’aquestes mobilitzacions ideològiques del partit, però, tanmateix, van ser subjecte d’un dur control. Una jerarquia basada en la identitat va limitar la seva integració en el “confederalisme democràtic”. Mentre que els residents àrabs van participar en el projecte, representant el 70% dels aproximadament 60.000 SDF, els 30.000 Asayish (les forces de seguretat locals kurdes) i els 120.000 funcionaris, van ser relegats a posicions subordinades i mantinguts sota l’estreta vigilància dels quadres del PKK, els anomenats “quadres”. Finalment, aquesta economia política del partit contra la societat es va reflectir en el sector financer, que va proporcionar ingressos significatius al PKK, mentre que les inversions en serveis públics i infraestructures van romandre limitades.

Una insurrecció en procés

El desembre de 2024, la caiguda del règim d’Assad va provocar una onada d’esperança a la regió: l’esperança d’una retirada del govern autoritari del PKK i el retorn de l’Estat sirià. Els residents de la Regió Autònoma (AANES) que es van atrevir a manifestar-se van ser reprimits, i els possibles opositors van ser perseguits pels serveis de seguretat. L’obertura actual dels centres de detenció posa de manifest aquest sistema, amb l’alliberament de nombrosos adolescents arrestats per actes considerats polítics: possessió de la nova bandera siriana o imatges d’Ahmed al-Sharaa, o compartir cançons relacionades amb la revolució siriana, etc. Els serveis d’intel·ligència kurds van monitoritzar les xarxes socials. L’eliminació de contingut podia conduir a la detenció. Les acusacions sovint incloïen terrorisme, filtració d’informació o posada en perill de la seguretat. Tots els testimonis dels alliberats informen de pallisses i tortures regulars.

El sistema repressiu kurd, doncs, va anticipar una insurrecció i va intentar reprimir qualsevol força mobilitzadora. Tanmateix, no va ser una mobilització organitzada la que va enderrocar la regió, sinó un aixecament popular. La repressió només va reforçar un resultat inevitable que s’havia fet concebible des de la caiguda del règim de Bashar al-Assad.

Des del començament de les operacions de l’exèrcit sirià contra els barris kurds d’Alep, el 6 de gener de 2026, es va declarar l’estat d’emergència a les regions àrabs del nord-est de Síria. Segons un pla preestablert, les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) es van desplegar al llarg de línies defensives meticulosament preparades, incloent-hi centenars de quilòmetres de túnels. Tanmateix, tot aquest sistema va col·lapsar la nit del 17 al 18 de gener quan l’exèrcit sirià va capturar la ciutat de Tabqa, al sud del riu Eufrates, i va declarar la seva disposició a avançar sobre Raqqa. Segons nombroses entrevistes, les SDF havien rebut ordres de lluitar, però les seves forces es van desintegrar en entrar en contacte.

La mateixa situació s’observa al llarg de tota la línia del front des de Deir ez-Zor fins a Raqqa, on la majoria de les unitats àrabs de les SDF han desertat o s’han amotinat, neutralitzant tot el seu grup de combat i obligant els oficials kurds sirians i els líders del PKK a fugir. Encara és massa aviat per fer un recompte exhaustiu de les pèrdues, però la majoria dels morts són o bé entre les SDF àrabs, executats per deserció pels seus oficials, o bé entre els oficials kurds, assassinats pels seus propis homes mentre intentaven escapar. Segons diverses fonts, les forces kurdes han perdut més de 550 homes, en comparació amb els 250 del bàndol governamental.

A Tell Brak, una batalla que només va durar uns minuts

Mentrestant, les autoritats kurdes de l’AANES es van enfrontar a un aixecament popular que va començar el matí del 18 de gener i es va intensificar a mesura que l’exèrcit sirià es desplegava. Diferents contingents de combatents kurds del PKK van rebre l’ordre de dur a terme una brutal repressió, però van ser ràpidament desbordats. A Raqqa, per exemple, els civils van sortir als carrers a les 8:00 del matí. Les concentracions van ser inicialment vacil·lants a causa del foc dels franctiradors, que va deixar 22 morts i uns 100 ferits, segons els hospitals de la ciutat. Tanmateix, al migdia, les forces kurdes s’havien retirat davant d’una mobilització massiva. L’entrada de l’exèrcit sirià cap a les 5:00 de la tarda va ser llavors més aviat una operació de seguretat per protegir els civils dels últims franctiradors restants.

El col·lapse de les SDF a la ciutat de Tell Brak és encara més revelador. Malgrat la importància estratègica d’aquesta ciutat, situada a la carretera entre Qamishli i Hassakeh, i les seves impressionants defenses, els combats només van durar uns minuts. Hi havia 185 soldats àrabs de les SDF liderats per 35 oficials kurds i 8 quadres del PKK, cinc dels quals no parlaven àrab i donaven ordres a través de traductors, segons entrevistes realitzades amb desertors i residents de la ciutat.

A l’arribada de l’exèrcit sirià al campament d’Al-Hol el dimarts 20 de gener, alguns soldats àrabs de les SDF van contactar amb coneguts del costat governamental. Aquests darrers van oferir a aquests soldats l’oportunitat de rendir-se i van planejar un motí contra els seus oficials kurds, a canvi de la garantia d’un avanç de l’exèrcit sirià sobre Tell Brak per protegir-los. L’operació va tenir lloc el dimecres 21 de gener. L’exèrcit sirià va trigar més del previst, transitant per carreteres minades i sota el foc de drons suïcides. Els insurgents, però, van aconseguir neutralitzar els punts clau de la ciutat, mentre que la seva població àrab es va aixecar. Oficials i quadres kurds van fugir, matant set civils en el tiroteig posterior. Un cop més, l’exèrcit sirià va entrar a una ciutat alliberada sense disparar un sol tret.

Tot i que la crisi de Soueïda (la ciutat drusa al sud-oest de Síria) el juliol de 2025 va ser una fazaa, una mobilització tribal a gran escala que va enfrontar tribus beduïnes i druses entre sí, la dinàmica a l’est de Síria és principalment una “intifada”, un aixecament. Queda per veure fins a quin punt Damasc va activar discretament els contactes amb certs líders àrabs de les SDF i va encoratjar les desercions. Tanmateix, la força impulsora de la revolta no rau en xarxes tribals, sinó en antics combatents de l’Exèrcit Sirià Lliure o líders locals que es van refugiar a Idlib durant la guerra civil. Nombroses entrevistes revelen que aquests individus van formar els primers grups d’insurgents la nit del 17 al 18 de gener de 2026.

La transició política en qüestió

Paradoxalment, el col·lapse de les SDF va salvar el nord-est de Síria d’un conflicte sectari. Mentre que el projecte polític del PKK havia preparat la societat per a una lluita prolongada, les desercions i els motins van fer obsoleta la doctrina militar del partit. De la mateixa manera, els centenars de quilòmetres de túnels i els milers de tones d’armes emmagatzemades en previsió d’una guerra contra Turquia i les seves forces aliades no van aconseguir aturar un aixecament popular. El PKK havia intentat preparar la societat de l’ AANES per a una guerra que finalment no va tenir lloc a causa de l’aixecament popular.

Aquesta absència de combats permet actualment que el lideratge kurd sirià de l’AANES s’alliberi de la pressió del PKK i es torni a involucrar en el procés d’integració política. L’acord assolit el 29 de gener de 2026 representa, doncs, un gran pas endavant per a la població kurda, alhora que reconeix la derrota política i militar del PKK a Síria. Aquest compromís garanteix la protecció de les zones kurdes i el reconeixement dels drets culturals i polítics, que han d’estar consagrats a la nova constitució (NT: que s’hauria de redactar i aprovar en algun moment) Pel que fa a la seguretat, l’acord preveu la integració de tres brigades kurdes a la regió de Hasakah i una brigada a Ain al-Arab (Kobani).

Aquest aspecte és crucial, ja que permet la incorporació de funcionaris de l’Administració Autònoma, dels Assayech, i combatents de les Unitats de Protecció Popular (YPG), el braç armat del Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD), a les institucions estatals sirianes i a l’aparell estatal, malgrat els desacords passats sobre els models de governança. Finalment, la qüestió dels empleats civils és un pilar clau d’aquest acord. Els aproximadament 150.000 funcionaris de l’antiga Administració Autònoma, inclosos els de regions àrabs com Deir ez-Zor i Raqqa, continuen en els seus càrrecs. Damasc s’ha compromès a integrar-los a la funció pública estatal després d’un procés de verificació de les seves qualificacions.

Amb aquest objectiu de pacificació, Damasc s’ha compromès a no desplegar l’exèrcit regular a les zones predominantment kurdes. A diferència de les intervencions passades a la costa mediterrània o a Soueïda, on la indisciplina de les tropes va provocar massacres, la transició actual a les regions kurdes sembla que avança cap a un model de transferència política. Aquesta transferència continua sent fràgil, ja que la pregunta és si el PKK intentarà restablir el seu control sobre la societat kurda o si acceptarà retirar-se. L’actual mobilització kurda, que ara es pot observar, assenyala una obertura política amb el retorn dels partits kurds sirians, mentre que la població rebutja el domini del PKK.

Article traduït per SODEPAU; podeu trobar l’original en francès aquí: https://orientxxi.info/Syrie-L-effondrement-de-l-interieur-de-l-autonomie-kurde.

Reproduïm el següent article, que hem traduït de l’anglès, per tal d’aportar elements d’anàlisi que permetin entendre i conèixer la realitat que es viu a Síria i al Kurdistán, i la complexitat de les realitats socials i polítiques que s’hi generen. És un punt de vista divergent de la propaganda habitual basada en comunicats i manifestos polítics. SODEPAU, observa, llegeix, recull informació, compara, parla amb actors diversos, i des del 2011 segueix els esdeveniments que van seguir a la revolució antiautoritària de la població civil i de la majoria d’ actors diversos del país, i la creació de més de 500 consells locals i ciutadans a ciutats i pobles de tot el territori sirià. En tot cas, han passat algunes setmanes després de la publicació d’aquest article, i l’escenari ha anat canviant. Les negociacions diverses i a diverses bandes, amb la implicació de governs i forces polítiques diverses (Turquia, Govern autònom kurd d’Irak, Qatar, Egipte, Aràbia Saudí, EE.UU.), així com el Govern sirià provisional, i  els dirigents de les FDS. Sembla que es pot parlar, de moment, d’acords diversos que caldrà anar valorant, i observant si són efectius i de quina forma. De moment, sembla que els combats s’han aturat, i es pot albirar, amb tota prudència,  un procés d’estabilitat pacífica. 

Article escrit per:Faris Zwirahn és professor a la Universitat de Princenton 22 de Gener 2026

L’administració autònoma del nord-est del país va replicar les tàctiques autoritàries dels règims contra els quals va lluitar, cosa que va impulsar la majoria àrab a revoltar-se

A principis de gener, el meu germà em va portar a l’Hospital Al-Hikma de la ciutat de Hasakah per rebre tractament per la grip que havia contret en arribar a la regió controlada pels kurds. Quan entràvem a l’hospital, una dona sortia amb un nen de 5 o 6 anys. Quan va passar pel meu costat, li va tapar la boca amb la mà i li va cridar que callés. El nen cantava “Labbat, Labbat”, una melodia popular de la regió oriental de Síria (coneguda localment com a Jazira), que s’ha convertit en una tendència a nivell nacional a Síria després del col·lapse del règim d’Assad el 8 de desembre de 2024. Vaig reduir una mica la velocitat per veure què passaria després. A la porta principal de l’hospital, hi ha un quiosc que ven cafè, te i altres productes. El vell que treballava al quiosc va dir a la dona: “Filla, deixa que el nen canti; només és un nen”. La dona va respondre: “Oncle, no veus que la policia acaba d’entrar a l’hospital? No volem problemes”.

Sorprès per tot això, vaig preguntar al meu germà per què la dona actuava d’aquesta manera. El meu germà em va empènyer perquè mirés a la meva esquerra quan vam entrar a la sala principal. Hi havia uns quants membres d’Asayish (seguretat interna), uns quatre o cinc, amb un altre home que tenia el braç trencat. Semblava que el portaven a l’hospital. Vaig pensar, quina és la relació entre la cançó i la policia? Per què no els hauria d’agradar? “Labbat, Labbat” (“Està encès”) és tan popular a Síria ara, que només cal tocar la cançó a qualsevol plaça pública, començar a ballar dabke pel teu compte i esperar uns minuts, i t’adonaràs que algunes persones s’uneixen al ball.

“Labbat, Labbat” és un cant revolucionari de celebració que reflecteix la transició de Síria des d’anys de desesperació i repressió a un moment de victòria i esperança desitjades. Amb un llenguatge senzill i quotidià, honra la resistència de la revolució com una idea imparable, atribueix als combatents revolucionaris la restauració de la llibertat i emfatitza la unitat nacional esmentant ciutats de tota Síria. La cançó denuncia la humiliació, demana a la història que registri aquesta lluita i visualitza el futur de Síria com un de renovació, dignitat i reconstrucció després d’un gran sacrifici.

Aquesta és la coneguda cançó que està prohibida a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES), que, fins al diumenge 18 de gener de 2026, estava totalment controlada per les Forces Democràtiques Sirianes (SDF), una estructura de govern establerta durant la lluita liderada pels Estats Units contra el grup Estat Islàmic a l’est de Síria. “Labbat, Labbat” està prohibida per l’AANES pel seu missatge simbòlic i polític. S’oposa a la postura de l’AANES, és a dir, una posició política que rebutja altres grups revolucionaris sirians com l’Exèrcit Sirià Lliure (que s’anomena a la cançó) i Hayat Tahrir al-Sham (HTS) i negant-se a donar suport a una victòria unificada liderada pels àrabs. A més, no hi ha cap referència que celebri les SDF a la cançó ni els kurds en general. En l’entorn controlat per l’AANES, aquestes cançons es consideren una amenaça per a l’autoritat, que fomenten la dissidència i enforteixen les identitats rivals.

Aquest incident revela la bretxa entre la retòrica oficial de les SDF i la seva realitat operativa, i la profunda desconnexió entre el govern de la regió i la seva població de majoria àrab. L’administració segueix formalment la ideologia del “confederalisme democràtic”, un sistema teòricament basat en la democràcia de base, proposat per Abdullah Öcalan, el líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a Turquia. Tanmateix, aquest marc mai es va implementar realment a les zones sota el control de les SDF. El poder de decisió real està monopolitzat per una xarxa a l’ombra d’agents entrenats pel PKK coneguts localment com a “kadros” (quadres). Aquests quadres sovint són ciutadans estrangers (principalment de Turquia i l’Iraq) en lloc de sirians. Operen com una autoritat paral·lela que constantment anul·la els consells civils locals i els comandants militars.

A la pràctica, això redueix la col·laboració de les SDF amb les comunitats locals a una simple aparença. En regions de majoria àrab com Deir ez-Zor, els consells militars locals i les figures tribals tenen títols però poca autoritat independent. El control real sobre la seguretat i els ingressos del petroli va romandre en mans dels quadres fins fa poc, quan el govern d’Ahmad al-Sharaa va prendre el control de la major part de la regió, encapçalat per membres de les tribus locals. Aquesta estructura excloent va fomentar un sentiment de silenci forçat en lloc de consentiment entre la població àrab. No veien l’administració com un soci en l’autogovern, sinó com una altra forma de govern minoritari que creava oportunitats per a la corrupció i la marginació.

La naturalesa repressiva de les SDF no és gaire coneguda fora de Síria. Sovint es celebra que segueixin un model de governança tolerant i democràtic, almenys en relació amb altres persones del país i de la regió. Fins i tot un nadiu com jo, que es manté en contacte amb familiars i amics a casa, només es va assabentar del veritable abast d’aquesta repressió quan la vaig viure. La repressió de les cançons i els símbols nacionals, inclosa la nova bandera siriana, és comparable a la de l’antic règim de Bashar al-Assad.

Quan el règim va caure fa 13 mesos, hi havia esperança que la regió es reintegrés pacíficament al país. Un avenç formal però fràgil es va produir el 10 de març de 2025, quan les dues parts van signar un acord marc. Sota la intensa pressió dels Estats Units, el comandant en cap de les SDF, Mazloum Abdi, va acceptar un calendari que les veuria fusionar-se completament amb l’exèrcit sirià i dissoldre l’administració autònoma kurda en el govern central a finals d’any. El text prometia respecte per a la cultura i la llengua kurdes. L’acord va ser àmpliament celebrat pels partidaris d’ambdues parts del país, i hi va haver eufòria nacional per albirar un nou camí per a Síria després de Bashar al-Assad, basat en la ciutadania i el respecte per la diversitat cultural.

Però Mohammad Attallah Khleif de Hasakah aviat aprendria que no seria tan fàcil. Va passar més de sis mesos a les presons de les SDF simplement per haver hissat públicament la bandera siriana de tres estrelles l’endemà de l’acord del 10 de març. Khleif va treure la bandera siriana del seu cotxe, la va hissar davant d’una multitud al carrer i va dir: “Des d’aquest lloc, la Revolució Siriana va començar a la nostra ciutat”. Deu dies després, la policia de les SDF va anar a casa seva després de la mitjanit i el va arrestar. A la comissaria, li van dir: “Vas mostrar la bandera del terrorisme”. Va respondre: “Aquesta mateixa bandera va ser hissada pel conegut pare fundador kurd sirià Ibrahim Hananu el 1946. No és una bandera del terrorisme!”.

Després d’aquest interrogatori, Khleif va ser empresonat primer durant un mes en règim d’aïllament, en molt males condicions. Va descriure la cel·la com un lloc fosc sense llum ni de dia ni de nit, amb un matalàs prim a terra tacat de sang i excrements humans. Durant aquest mes, un americà la va visitar, que ell pensava que era un inspector. Recorda que l’inspector va dir a través d’un traductor al guàrdia de la presó: “Per què no hi ha ventilador ni llum en aquesta cel·la, i per què la cel·la està bruta?”. Un mes després, van treure Khleif de la cel·la solitària i van intentar obligar-lo a dir en vídeo que era un terrorista. En canvi, va dir: “Som un sol país, àrabs i kurds, i agraeixo a les forces americanes que estiguin al nostre costat!”.

Mentre Khleif era a la presó, els acords polítics que podrien haver-lo protegit s’estaven desfent. A finals de maig, la fase d’implementació de l’acord de març es va estancar. En encapçalar una delegació a Damasc el 31 de maig, Abdi es va negar a reunir-se amb el president al-Sharaa o el ministre d’Afers Exteriors Asaad al-Shaibani, i va optar per negociar exclusivament amb l’enviat nord-americà Tom Barrack. Segons fonts de Damasc al corrent de les converses, l’atmosfera es va tornar tòxica durant una sessió entre el negociador kurd Foza al-Yousef i al-Shaibani sobre l’estatus de 12.000 combatents kurdes. Es va preguntar a Al-Shaibani què passaria amb les combatents kurdes en cas d’integrar els soldats de les SDF individualment, i no com a grup. Va respondre que les combatents podrien tornar a ser mares i esposes. A més, seguint els indicis anteriors que Damasc havia realitzat sobre el reconeixement constitucional de la cultura i la política kurdes, al-Shaibani va respondre oferint només una minsa instrucció extraescolar en llengua kurda per als nens.

El col·lapse es va consolidar per un error de càlcul pel que fa al suport americà. Barrack va pressionar els kurds perquè se sotmetessin al govern sirià advertint que la protecció militar americana no duraria per sempre. Quan va preguntar com sobreviurien sols, al-Yousef va respondre: “Això és assumpte nostre, no vostre”. El seu acomiadament, que va provocar l’abandonament de Barrack, reflectia la convicció dels líders kurds que els EUA en realitat estaven formalitzant una presència a llarg termini, una creença que els va portar a rebutjar el seu consell de capitular basant-se en el que consideraven una falsa amenaça de retirada.

Khleif finalment va comparèixer davant d’un jutge del Tribunal de Terrorisme sense advocat. En la primera sessió, el fiscal general li va demanar que expliqués tot sobre la seva vida del 2003 al 2025. Quan li vaig preguntar per què des del 2003, va explicar que probablement estava relacionat amb la violència que va tenir lloc el 2004 entre els kurds i el govern d’Assad. El març del 2004, la violència entre àrabs i kurds va esclatar a la ciutat de Qamishli després que els enfrontaments en un partit de futbol es convertissin en protestes massives dels kurds contra dècades de discriminació per part del règim d’Assad. Les forces de seguretat sota el president Bashar al-Assad van respondre amb foc real, detencions massives i una forta repressió militar a les zones kurdes. Desenes de persones van morir, centenars van ser detingudes i els esdeveniments es van convertir en un moment decisiu en les relacions modernes entre els kurds i Damasc.

En la seva segona compareixença, uns dies després, a Khleif li van fer les mateixes preguntes i va tornar a la presó. Una setmana més tard, va ser portat davant del mateix jutge per tercera vegada, però aquesta vegada va ser acusat d’unir-se a grups militars terroristes el 2011, referint-se a l’Exèrcit Sirià Lliure, tot i que mai s’hi va unir. Això era irrellevant de totes maneres, com va assenyalar el jutge: l’abril de 2024, l’AANES va adoptar una llei, aprovada pel seu òrgan legislatiu (el Consell Popular Democràtic), que concedeix amnistia per certs delictes comesos abans d’aquesta data, indultant completament els delictes menors i reduint les condemnes per alguns delictes greus. Khleif va ser indultat per aquesta amnistia, però el fiscal general va apel·lar contra l’argument del jutge, mantenint-lo a la presó un mes més.

Khleif finalment va ser alliberat després d’acceptar condicions estrictes: prohibició de sortir de la regió de l’AANES sense permís, vigilància constant i confirmació obligatòria de la seva presència cada 15 dies.

Juntament amb la bandera siriana, les SDF van ser intolerants amb molts altres gestos que mostraven suport a l’actual govern sirià. Basil Obaid Ahmad, un activista local d’al-Shaddadi, va explicar que fotografiar qualsevol carrer i publicar-ho a les xarxes socials estava prohibit sense permís. Va dir que no volien que el món exterior veiés com de greu era la situació sota el seu govern. Aquest patró és ben conegut a Síria, evident en la manca de periodistes independents que informin lliurement des de la zona. Els periodistes estrangers sovint entraven a la zona sota la supervisió kurda.

També estava prohibit mostrar imatges d’al-Sharaa o de la bandera siriana públicament o a les xarxes socials. Utilitzar el nom oficial del país, “la República Àrab Siriana”, era un no evident. Si s’esmentava, s’havia d’eliminar la paraula “àrab”. A més, estava prohibit parlar de les dificultats econòmiques de la regió. Si et descobrien fent alguna d’aquestes coses, et podien imputar càrrecs com el de suport al terrorisme.

Khleif coneix un jove de la seva ciutat, Hassan Al-Jibouri, que va viatjar a Damasc i es va enfrontar a represàlies després de tornar. Mentre era allà, Hassan va fer fotos i vídeos de coses relacionades amb l’actual govern sirià, com ara banderes, pancartes i vehicles oficials, i després les va publicar a les xarxes socials. Va ser arrestat quan va tornar i va ser condemnat a tres anys de presó acusat de suport al terrorisme.

Aquest enduriment del control va coincidir amb un col·lapse total de la confiança entre les SDF i Damasc. Al juliol, els líders kurds semblaven començar entomar posicions contra la supervivència del govern central. Abdi va boicotejar una ronda de converses programada amb al-Shaibani a París el 24 de juliol. En privat, va dir als seus confidents que veia el govern d’al-Sharaa com un “lifting” temporal que havia estat “utilitzat” per legitimar, i que volia evitar vincular el seu moviment a un règim que creia que no duraria. Les SDF van començar a explorar canals alternatius, fins i tot esperant un acord global amb Turquia que impliqués el líder del PKK Öcalan, per assegurar-se drets a canvi de posar fi a la lluita armada.

A l’agost, la ruptura política va escalar fins a acusacions de traïció. El 8 d’agost, les SDF van presidir una conferència a Hasakah que va incloure el líder drus Hikmat al-Hajari i el xeic alauita Ghazal Ghazal a través d’un enllaç de vídeo. Damasc va considerar aquesta coordinació amb els líders de les minories com un perillós complot separatista, titllant furiosament els organitzadors de traïdors i cancel·lant futures converses a França. En un clar senyal que cercaven garants de seguretat alternatius, les SDF van reactivar la seva relació amb Moscou; Sipan Hamo, un comandant que anteriorment havia gestionat les converses amb els russos, va reaparèixer com a enllaç a la base aèria russa de Hmeimim, coincidint amb una patrulla militar russa a Hasakah. Tot i que Abdi i el líder kurd Ilham Ahmad van visitar Damasc a finals de mes, no van aconseguir res, i Abdi es va tornar a negar a reunir-se amb al-Sharaa.

Aquesta paranoia sobre l’aliança política va portar a nombrosos escorcolls i confiscacions il·legals de cases, telèfons i cotxes de civils, segons va comentar Basil Obaid Ahmad. Per exemple, si algú d’aquesta zona viatjava a Damasc o altres parts sota el govern d’al-Sharaa, les forces de seguretat assaltaven la seva casa. Si descobrien que el propòsit del seu viatge no era l’educació o el tractament mèdic, podrien detenir-los i possiblement empresonar-los fins que s’aclarís la situació.

El Dr. Ghalib Mohammad és un pediatre de Hasakah que proporciona atenció mèdica a nens del camp de refugiats d’al-Hawl. En una de les seves visites, va portar una cadira de rodes per a una nena de 4 anys que va perdre les dues cames. Va ser arrestat, interrogat i condemnat a cinc anys per donar suport al terrorisme. La font que va compartir aquesta història amb mi es preguntava: “Quin tipus de sistema polític justifica empresonar un pediatre durant cinc anys per ajudar un nen amb discapacitat, només perquè aquest nen era la filla d’un resident d’al-Hawl?!”

Qualsevol persona amb familiars que s’hagin unit al govern o a les forces sirianes de transició s’enfrontarà a escorcolls i detencions domiciliàries freqüents i aleatòries. El pitjor de tot, va dir Ahmad, és que hi ha una por constant que qualsevol persona relacionada amb la teva vida quotidiana i dels teus cercles socials “pugui ser un espia per a ells, ja que recentment han augmentat significativament el nombre d’aquestes persones a causa de les tensions a la nostra regió causades per la manca d’integració de les SDF a la resta del país”. Aquesta paranoia sobre “els murs tenen orelles”, va ser un altre tret distintiu del règim d’Assad i del seu homòleg baasista a l’Iraq sota Saddam Hussein.

Els escorcolls aleatoris de telèfons civils són molt habituals als controls de seguretat. Abu Mazin, conductor d’una furgoneta de transport públic entre Deir ez-Zor i Hasakah, em va dir: “Al control de l’entrada de la ciutat de Hasakah, la policia va escorcollar els homes que hi havia entre els passatgers del meu autobús”. Després d’escorcollar els telèfons, van trobar un jove que tenia com a fons del telèfon una foto d’al-Sharaa. Van agafar el telèfon, van emmanillar el jove i van trucar un cotxe de policia perquè se l’ emportessin per investigar-lo.

Una altra de les històries d’Abu Mazin tractava sobre dos soldats àrabs de les SDF que anaven amb ell a la seva furgoneta. Quan s’acostaven a un control i van veure que estaven comprovant els telèfons de la gent, “els dos soldats van esborrar immediatament els seus telèfons” (és a dir, van restablir els seus telèfons per esborrar tots els missatges i el contingut de les xarxes socials). Quan el personal de seguretat del control va descobrir que els telèfons s’havien esborrat, van apartar la furgoneta i van arrestar els dos soldats. Quan Abu Mazin va expressar el seu desacord amb el seu comportament, sobretot perquè els dos joves eren soldats (i formaven part de la mateixa organització), també el van arrestar i el van interrogar durant quatre hores. Abu Mazin va dir que més tard va descobrir que aquests dos soldats havien estat empresonats durant quatre mesos.

Des de la caiguda del règim d’Assad, els àrabs de les zones controlades per les SDF, que abans veien les SDF com una millor alternativa que el brutal règim d’Assad o l’Estat Islàmic, han canviat la seva posició. En veure un govern àrab sunnita a Damasc, han exigit passar al seu control. Les SDF, que tenien una propensió a la repressió política fins i tot abans del 2025, van respondre a aquest canvi amb força. Durant l’últim any, les detencions s’han disparat, amb centenars de civils detinguts simplement per expressar suport al govern de Damasc.

Les SDF tracten de manera diferent els kurds que s’hi oposen? Vaig fer aquesta pregunta a tothom amb qui vaig parlar. La resposta és sí; són tractats pitjor. No reben un millor tracte només perquè són kurds. Al contrari, les SDF esperen més lleialtat i suport dels kurds perquè consideren que lluiten pels drets del poble kurd.

Tot i això, malgrat les hostilitats, al setembre es va produir un nou impuls per a la integració. Es van plantejar propostes per nomenar Abdi cap d’estat major de l’exèrcit o viceministre de Defensa i assignar càrrecs del gabinet als kurds. Es va discutir un pla per desplegar combatents kurdes a zones alauites, cristianes i druses per diluir la influència islamista, evitant les regions sunnites conservadores. Tot i això, al-Sharaa es va mantenir ferm sobre l’estructura política, oferint només la Llei 107 (una llei d’administració local del 2011 que preveia una descentralització limitada a través de consells electes alhora que preservava un fort control del govern central) i rebutjant el federalisme o qualsevol canvi en el nom de l’estat. Al-Sharaa va criticar públicament les “ambicions kurdes poc realistes», advertint que el nord-est era un problema de seguretat nacional turc.

Un intent final d’avenç en les converses entre Damasc i els kurds va tenir lloc a l’octubre. Damasc va proposar la creació d’una Divisió Nord de l’Exèrcit Sirià responsable del territori a l’est de l’Eufrates. Inclouria quatre unitats, dues nomenades per al-Sharaa i dues per Abdi. Abdi va rebutjar l’oferta, exigint tres de les quatre unitats per a les SDF. Mentrestant, els kurds van continuar cavant trinxeres i preparant-se per a la possibilitat d’un enfrontament militar, suposadament amb el suport israelià.

El 13 d’octubre, les SDF van llançar una ofensiva militar al districte de Sheikh Maqsood d’Alep, intentant tallar els serveis públics i envaint la ciutat, abans que la intervenció dels EUA aturés els combats. Posteriorment, les SDF van presentar un nou conjunt de demandes que Damasc va considerar “suïcides”, perquè al-Sharaa les acceptés, incloent-hi: un 30% de representació kurda a totes les branques del govern, incloent-hi 28 ambaixades; la creació de tres governorats de majoria kurda (Afrin, Kobani, Qamishli) amb governadors electes; una quota del 70% al 75% dels ingressos del petroli per al govern central (cosa que implica una quota retinguda significativa); i la inclusió dels drets i la llengua kurds a la constitució provisional.

El 17 de gener, en un intent de fer avançar les negociacions, al-Sharaa va emetre un decret presidencial que confirmava els drets dels kurds sirians. El decret reconeix els kurds com a part integral de la nació siriana, garanteix els drets culturals i lingüístics (inclòs l’ús i l’ensenyament del kurd), aborda qüestions de ciutadania de llarga durada per als kurds apàtrides i designa el Nowruz com a festa nacional. Però els kurds diuen que les especificitats nacionals i duradores requereixen de garanties constitucionals, en lloc de confiar només en decrets executius.

L’ofensiva del gener de 2026 a les zones de les SDF és el resultat del fracàs d’aquestes negociacions. Per a molts occidentals, sentir simpatia per les SDF és natural, donada la seva ideologia secular, la plena participació de les dones i el seu historial reeixit en la lluita contra l’Estat Islàmic. Tanmateix, aquesta simpatia sovint passa per alt la rigidesa de la posició de les SDF, així com la seva adopció dels mètodes del règim d’Assad en la seva relació amb els oponents.

Nou mesos han passat des de la meva darrera visita a l’AANES el març del 2025 i la meva actual visita. Una cosa tenia molt clara abans dels recents enfrontaments: l’atmosfera de la regió estava bullint en les relacions entre les SDF i el poble sota el seu govern, unes relacions plenes d’impaciència, desconfiança i por. La majoria àrab de la regió s’impacientava cada cop més perquè al-Sharaa i Abdi no havien finalitzat l’acord d’integració. Els líders kurds n’eren conscients i temien que la majoria de la població de la regió, especialment els àrabs, es revoltessin contra ells.

Les seves pors es van confirmar diumenge. Després de rebre llum verda de Damasc, les tribus de l’est de Síria es van aixecar durant el cap de setmana a les zones on encara no s’havien desplegat les forces governamentals. Inicialment, es va impedir que les faccions revolucionàries que havien contribuït a la caiguda d’Assad, com ara HTS i altres grups integrats posteriorment al nou exèrcit sirià, creuessin el riu, en gran part per evitar la confrontació directa amb les SDF. Quan les negociacions van fracassar, van ser els combatents tribals els que van liderar els combats contra les SDF, i les forces oficials del govern sirià van arribar només després per consolidar el control. Estaven ansiosos per desfer-se del que percebien com una força d’ocupació, tot i la seva por que el govern no entrés a les seves zones i que les SDF poguessin seguir sent superades en armament. En el moment de finalitzar aquest article, la major part de la regió ja no està sota el control de les SDF. Les SDF han perdut molts dels seus militants àrabs, que van decidir desertar. Per exemple, la facció Sanadid va canviar formalment de bàndol dimarts. Les Forces Sanadid, una milícia tribal àrab formada principalment per la tribu Shammar al nord-est de Síria, solien estar estretament alineades amb les SDF liderades pels kurds.

Els testimonis i incidents que vaig trobar o sentir contradiuen fermament la imatge democràtica projectada per les Forces Democràtiques Sirianes. La supressió de les llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió, la llibertat de moviment, els símbols polítics i fins i tot els esforços humanitaris, juntament amb les detencions arbitràries, els càstigs col·lectius i la transformació en arma repressiva respecte de les acusacions de “terrorisme”, fan evidents les pràctiques autoritàries contra les quals els sirians van protestar el 2011. Lluny d’oferir una alternativa pluralista o basada en drets, les accions de les SDF van augmentar la por, l’autocensura i la divisió social, especialment entre les comunitats àrabs, alhora que van danyar la confiança i la legitimitat durant una etapa crucial en la transició de postguerra de la Síria actual.

A mesura que el govern d’al-Sharaa estableix el control sobre les parts oriental i nord-oriental de Síria, les SDF farien bé d’aprendre dels errors i del règim d’Assad abans de tot plegat, i de reparar i restaurar les relacions socials i contenir les represàlies. Una integració real i estable amb la resta del país requerirà responsabilitat, respecte per les llibertats civils i una ruptura clara amb la lògica de control autoritari que ha marcat profundament el país.

Article traduït per SODEPAU, de l’original anglès https://newlinesmag.com/reportage/how-the-kurds-lost-eastern-syria/ Publicat a New Lines Magazine.

En una entrevista amb Orient XXI, Olivier Roy, politòleg i professor de l’Institut Universitari Europeu de Florència, parla de les controvèrsies que van seguir a la publicació, el novembre de 2025, d’una enquesta de l’Ifop sobre la religiositat dels musulmans a França. Refuta diverses simplificacions excessives i posa en relleu les raons de l’auge de la retòrica islamòfoba.

Orient XXI — La proliferació d’atacs mediàtics contra les pràctiques religioses dels musulmans ha marcat la vida política francesa durant almenys dues dècades. Cada campanya està vinculada a un informe, una llei, una comissió parlamentària o segueix un atac terrorista. Cada cop, s’utilitza un terme específic: “infiltració”, “separatisme”, “Germanor”, “islamisme”, “salafisme”, “comunitarisme”, etc.

El novembre de 2025, quan la commemoració dels atemptats del 2015 arribava a la seva fi i s’acostaven les eleccions municipals del març de 2026, una enquesta realitzada per l’Institut Francès d’Opinió Pública (Ifop) sobre la religiositat dels musulmans va concloure que hi havia una “reislamització”, obrint la porta a nombrosos comentaris sobre els perills de l’islamisme a França. Què en penseu d’aquesta enquesta?

Olivier Roy — La reislamització — que vaig analitzar a L’Islam globalitzat (Seuil, 2009) — és la reconstrucció de la pràctica religiosa musulmana en una societat on la religió ha perdut les seves arrels culturals o n’està completament desproveïda. Es tracta principalment de la pràctica, l’ortopraxia, de cada individu. No prové realment d’una reformulació teològica duta a terme per pensadors o filòsofs religiosos, i encara menys d’una estratègia política d’un moviment polític. Aquest últim pot intentar cooptar-lo, però no el controla.

A França, l’islam va sorgir com a resultat de la immigració massiva dels anys seixanta, just en el moment en què la societat francesa experimentava una descristianització massiva i, per tant, una desculturació religiosa. D’aquí una doble sensació d’alienació: una religió “nova” apareix quan desapareix la visibilitat de la religió tradicional, el cristianisme. A això s’hi afegia l’efecte “islamisme”, és a dir, en sentit estricte, la construcció de l’islam com a ideologia política, un fenomen específic de les societats de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. Això va comportar una altra forma de visibilitat: l’amenaça política i, en menor mesura, la terrorista.

La visibilitat de l’islam a França, el declivi del cristianisme i la politització de l’islam a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica constitueixen tres nivells interconnectats. Qualsevol “retorn” de la religió —que no és una regressió, sinó una reconstrucció de la religió— apareix com a fanatisme, fins i tot si és celebrat per la premsa propietat de Bolloré quan parla de catolicisme. Una monja amb hàbit o un lubavitch (organització jueva hassídica, amb seu central al barri de Crown Heights, a Brooklyn) … amb rínxols no atrauen mirades més benèvoles que un salafista amb kamis. Els reportatges sobre reunions evangèliques només parlen de fonamentalisme religiós, i les grans reunions de romanís protestants només es veuen des de la perspectiva de «robatoris de pollastres»

«Per a la nostra societat descristianitzada, un creient moderat només pot ser algú que creu moderadament. El problema és que de vegades els creients creuen de veritat.»

1. XXI.—Aleshores, no existeix una identitat específicament musulmana?

1. R.— Per a la nostra societat descristianitzada, un creient moderat només pot ser algú que creu moderadament. El problema és que de vegades els creients creuen de veritat. Totes les religions revelades creuen que professen una veritat que està per sobre de la llei humana. El Papa rebutja la distinció entre creient i ciutadà i demana als creients que actuïn d’acord amb la seva fe en la societat. Com va dir el Papa Lleó XIV:

«Sóc molt conscient de les pressions, les directives dels partits i la “colonització ideològica” —per utilitzar una expressió feliç del Papa Francesc— a què estan sotmesos els polítics. Necessiten coratge: el coratge de dir de vegades: “No, no puc!” quan la veritat està en joc. Aquí, de nou, només la unió amb Jesús —Jesús crucificat!— us donarà el coratge de patir pel seu nom. Va dir als seus deixebles: “En aquest món tindreu problemes. Però tingueu coratge! Jo he vençut el món” (Joan 16:33).» *Extracte del discurs pronunciat el 28 d’agost de 2025 davant d’una delegació d’electes locals francesos de la Val-de-Marne, durant una audiència privada encapçalada pel bisbe de Créteil, Mons. Dominique Blanchet.

Que us commogui que un creient posi la llei divina per sobre de les lleis de la República revela quant la nostra societat malinterpreta el significat de la fe.

«L’hostilitat envers l’Islam uneix la dreta antiimmigració i l’esquerra anticlerical. Per tant, ambdues parts emfatitzaran el “laïcisme”, que s’ha convertit en una ideologia en lloc d’un principi legal.»

Pel que fa a l’Islam, la tensió és encara més gran perquè s’associa amb la immigració i la violència política originades a l’Orient Mitjà. L’hostilitat envers l’Islam uneix la dreta antiimmigració i l’esquerra anticlerical. Per tant, ambdues parts emfatitzaran el “laïcisme”, que s’ha convertit en una ideologia en lloc del principi legal definit per la llei de 1905. Tanmateix, el laïcisme legal no relega la religió a l’esfera privada: regula la seva pràctica pública. És per això que la llei es refereix a les “pràctiques religioses” i no a les “religions”.

Avui, però, qualsevol expressió visible de la pràctica religiosa islàmica es veu com una manifestació de l’islamisme, un terme genèric que ja no té gaire a veure amb la seva definició original en ciències polítiques. Qualsevol intent d’inscriure un marcador religiós a l’esfera pública es percep ara com una estratègia oculta per prendre el poder. Per tant, tot el relacionat amb la pràctica religiosa islàmica es presenta com una amenaça per a la societat. És aquesta incapacitat de pensar en l’islam simplement com una religió el que explica el pànic moral actual. (*NDLR. El pànic moral fa referència a un concepte formulat pel sociòleg Stanley Cohen a la dècada del 1970 per explicar les reaccions col·lectives desproporcionades a l’aparició de pràctiques individuals minoritàries percebudes, malgrat la seva naturalesa minoritària, com a desviades o perilloses per a la societat.)

No dic que l’islam sigui “una religió simple” —tota religió és més que això—, sinó que l’analfabetisme religiós combinat amb el laïcisme ja no és capaç d’entendre la religió en general.

1. XXI.— L’enquesta Ifop ha estat àmpliament presentada als principals mitjans de comunicació com a aclaridora, innovadora, seriosa i útil. Poc s’ha dit o escrit sobre el fet que va ser encarregada per la revista Écran de veille, publicada per Global Watch Analysis, una organització que sembla estar directament alineada amb les posicions dels Emirats Àrabs Units. Quin és l’impacte d’això?

1. R.— Els patrocinadors de l’enquesta efectivament estan vinculats als Emirats Àrabs Units, que utilitzen aquesta plataforma per continuar la seva guerra indirecta contra Qatar aixecant l’espectre dels Germans Musulmans i finançant la premsa i els grups de reflexió a Europa.

«Tot creient, musulmà o no, creu que la seva pròpia salvació és el més important. Però això no impedeix respectar les lleis de la República».

Això es reflecteix en certes preguntes esbiaixades que es fan a la mostra: utilitzar el terme “islamista” sense definir-lo, agrupar salafistes, wahhabites, membres dels Germans Musulmans i… takfiris (*NDLR: Els “excomunicadors” són extremistes musulmans que consideren apòstates tots aquells que no subscriuen la seva visió de l’Islam) Fem veure que els enquestats saben de què va això, però jo conec més d’una persona que pensa que un germà musulmà és només un germà en la fe!

Però dubtar de les intencions d’una enquesta no és suficient per desqualificar-la. Pot ser greu des d’un punt de vista professional. Tanmateix, hi ha hagut moltes enquestes serioses durant anys, i aquesta no aporta res de nou. Més aviat, augmenta la confusió. Olivier Galland, sociòleg que treballa en temes de joventut, i Frank Fregosi, politòleg especialitzat en l’Islam a França, van reaccionar a aquesta enquesta esmentant altres estudis igualment seriosos que matisen significativament les conclusions d’Ifop i Global Watch Analysis.

1. XXI.— Quines són les limitacions que assenyaleu?

1. R.— El problema no són tant les xifres en sí mateixes com la interpretació que en fa l’enquestador. Es pot arribar a una conclusió diametralment oposada a la que dóna el comentarista de l’enquesta utilitzant les mateixes xifres. Segons l’enquesta, el 15% dels joves musulmans creuen que la llei xaria s’hauria d’imposar a tot arreu, el 47% creu que no es pot aplicar en països no musulmans i el 31% creu que s’hauria i es pot adaptar. Així doncs, en lloc del 46% que no estan integrats o estan mal integrats, el 78% dels musulmans creuen que és possible viure segons els principis de la seva fe a la societat francesa (NT: i per extensió a les societats europees)

Tot creient, musulmà o no, creu que la seva pròpia salvació és primordial. Però això no impedeix respectar les lleis de la República. La professió de fe, l’oració, l’almoina, el dejuni durant el Ramadà i el pelegrinatge, designats com els cinc pilars, no són “contràries” a la llei francesa. Cal recordar que la gihad no és un pilar de l’islam. La referència a la xaria no té les mateixes connotacions per als creients i els no musulmans. Els primers pensen principalment en termes dels cinc pilars i l’oposició entre allò que està prohibit, haram, o permès, halal, mentre que els segons creuen que ho veuen com un codi rígid centrat en els càstigs, en particular el tall de mans als lladres o la lapidació.

«El que ha canviat avui dia és la visibilitat del creient i la seva exigència de reconeixement d’aquesta visibilitat. I si el creient és més visible, és perquè està més integrat: d’aquí l’escàndol.»

Les preguntes es construeixen, doncs, a partir de prejudicis sobre l’Islam i no de com els musulmans podrien plantejar el tema. Generalment es preguntaran: “Puc practicar la meva fe en un context francès?” en lloc de: “La xaria és compatible amb les lleis de la República?”.

L’enquesta diu que el 38% dels enquestats aproven alguns principis islamistes. Però quins? Donar caritat, no beure alcohol, mostrar solidaritat amb altres musulmans, fer la gihad, promoure una república islàmica? Mai ho sabrem. Hi ha una barreja que fa que la pregunta no tingui sentit, però permet inflar el percentatge de persones la lleialtat de les quals es considera qüestionable.

1. XXI.— Quins resultats de l’enquesta, malgrat tot, semblen interessants per a un sociòleg de la religió? Quines coses sorprenents o contraintuïtives revelen?

1. R.— Paradoxalment, si ignorem la perspectiva esbiaixada del comentarista, l’enquesta mostra en realitat la integració dels musulmans practicants, però una integració “com a creients”. Això és el que sembla incomprensible per a molts comentaristes i demostra un malentès.

L’enquesta reflecteix una evolució en la relació amb la religió, perquè aquesta relació està sent constantment remodelada pels individus segons la seva posició a la societat francesa. La primera generació d’immigrants no era menys devota que la generació actual, però la seva marginació social va conduir a la invisibilitat de les seves pràctiques. El que ha canviat avui és la visibilitat del creient i la seva exigència de reconeixement d’aquesta visibilitat. I si el creient és més visible, és perquè està més integrat: d’aquí l’escàndol.

En les conclusions precipitades que de vegades es treuen, es passen per alt les trajectòries vitals; aquest és el problema d’aquestes enquestes realitzades en un moment concret, i que per tant no reconeixen que els enquestats en enquestes anteriors no corresponen a les mateixes categories socials i generacionals. Se’ns diu que les dones grans porten el vel menys sovint que les dones més joves. Potser. Però, les dones joves que el porten avui continuaran portant-lo a mesura que es fan grans? Cal considerar la religiositat en el marc d’una dinàmica.

«Està sorgint una nova classe mitjana musulmana que anima els seus fills a cursar estudis superiors. És aquesta classe mitjana la que actualment està suportant la major part de la islamofòbia.»

1. XXI.— Com pot aquesta enquesta aclarir els reptes generacionals?

1. R.— Els joves d’avui, independentment del seu origen, són generalment, si no més religiosos, almenys més tolerants amb la religió. La pràctica religiosa és cada cop més habitual. A les escoles secundàries i batxillerat, aquesta pràctica també pot prendre la forma de protesta contra un laïcisme autoritari i punitiu, caracteritzat per controls de vestimenta, prohibicions de parlar de religió a classe i de presentar-se davant dels administradors escolars (o fins i tot a la policia). Els joves, força desil·lusionats i cercant la seva identitat, recorren a la provocació, sovint seguint certes tendències: les abaies han succeït els crop tops, «preferides» de l’exministre d’Educació Nacional, Jean-Michel Blanquer, que les va denunciar com a antirepublicanes. Aquestes modes de vegades tenen poc a veure amb la fe.

Durant cinquanta anys, he estat seguint, entre d’altres, estudiants musulmans. Hi ha un patró recurrent: el vel que es porta entre els 18 i els 25 anys, que s’abandona fàcilment en entrar al món laboral, juntament amb pràctiques religioses tan fluctuants com les explicacions que se’n donen.

1. XXI.— Com podem contextualitzar aquestes transformacions en la relació amb la religió?

1. R.— En primer lloc, hem de destacar la varietat de formes de «retorn a la religió». Des dels anys noranta, hi ha hagut una onada de polítiques identitàries i enfocaments normatius en totes les religions. Però avui, amb la Generació Z, és més fluid, menys sobre la identitat, més lligat a cerques individuals, sovint dins de petits grups que cerquen sentit en lloc d’estructura institucional. És important entendre que la Generació Z és més «mixta» que les generacions anteriors per una simple raó: l’auge de les classes mitjanes d’origen musulmà.

«Ja no és el «separatisme» el que alimenta la narrativa antiislam als mitjans de comunicació i entre molts líders polítics, sinó més aviat la «infiltració».»

Massa sovint ens quedem atrapats en el clixé de les “zones islamitzades” en barris desafavorits on suposadament es concentren els joves musulmans. Tanmateix, mentre aquestes zones d’exclusió persisteixen, tota una generació experimenta una mobilitat social ascendent. Està sorgint una nova classe mitjana musulmana que anima els seus fills a cursar estudis superiors. És aquesta classe mitjana la que actualment està suportant la major part de la islamofòbia.

Ja no és el “separatisme” el que alimenta la narrativa antiislam als mitjans de comunicació i entre moltes figures polítiques, sinó la “infiltració”. Els que estan entrant són precisament aquells que han trencat el sostre de vidre. Són executius, emprenedors, financers, advocats, periodistes o professors. Quan són musulmans practicants, volen adaptar els seus marcadors religiosos al seu nou estatus social en un entorn molt més divers socialment, però també religiosament.

Veiem entre els joves un esforç per construir-se individualment com a musulmans. És una recerca d’un mateix, una barreja d’identitat i preocupació per la salvació. Si l’Islam fos comunitari, tindríem l’equivalent d’un CRIF (Consell Representatiu d’Institucions Jueves de França) i un Gran Rabinat de Musulmans. Fins i tot podríem tenir un partit islàmic (amb un altre nom). Finalment, tindríem un electorat musulmà que votaria com a tal. Tanmateix, els musulmans tendeixen a votar per La France Insoumise, però de manera fragmentada. Paradoxalment, és l’Estat qui intenta comunalitzar els musulmans imposant-los des dels anys noranta un organisme religiós que ho abasta tot i que ningú vol, ni tan sols els seus titulars.

«Hi ha una creixent ruptura generacional, que és tractada com una patologia i una amenaça per a l’ordre social. La joventut és la nova classe perillosa»

1. XXI.— La incomprensió de les creences religioses per part de la societat francesa s’agreuja, doncs, per una desconfiança envers tots els joves?

1. R.— La nova relació dels joves amb la religió preocupa. Recentment hi va haver un número especial de la revista d’extrema dreta Causeur titulat “El nou perill juvenil” (setembre de 2025). Anteriorment, el terme “jove” era un eufemisme per als joves dels suburbis, i per tant, joves musulmans. Però ara és evident que tota la Generació Z s’està convertint en sospitosa: inculta, ignorant i… ingènua o fanàtica. La criminalització massiva de les mobilitzacions en suport de Palestina n’és una il.lustració fefaent. A més, només cal mirar les activitats del Comitè Interministerial per a la Prevenció de la Delinqüència i la Radicalització (CIDPR), encarregat de contrarestar els atacs contra el laïcisme, especialment a les escoles. Multipliquen els cursos de formació (i la formació de formadors), nomenen assessors de laïcisme per tot arreu, i… no passa res. El missatge no arriba, cosa que porta a una mena de desconfiança generacional com a reacció a aquesta insistència de les autoritats públiques a recitar una mena de lliçó. Els joves, a més, ja no llegeixen els mitjans de comunicació ni miren la televisió. Hi ha una creixent ruptura generacional, que es tractada com una patologia i una amenaça per a l’ordre social. La joventut és la nova classe perillosa. I com que el percentatge de musulmans entre els joves augmenta mecànicament per raons demogràfiques, això exacerba l’efecte del pànic moral. (NT: veure més amunt la definició d’aquest concepte)

1. XXI.— Com situar aquests joves musulmans en relació amb les dinàmiques entre els cristians?

1. R.— A França, estem presenciant un fenomen de «cristians renascuts». (*NDLR: En aquest context, el terme es refereix a persones recentment batejades o a adults que redescobreixen una fe que havien deixat de banda prèviament.)

Respecte dels protestants, això es remunta a dues dècades enrere, però afectava principalment a grups socials desafavorits, molt sovint d’origen immigrant o romaní. Eren percebuts en certa manera com a cristians salafistes, compromesos amb ideologies demostratives i conservadores. Tanmateix, a la Generació Z, ara tenim un fenomen de «catòlics renascuts» que afecta molt més la classe mitjana blanca. Sovint es confonen amb els joves catòlics del pelegrinatge de Chartres (NT: pelegrinatge tradicionalista entre Notre Dame de París i Notre Dame de Chartres) que, per la seva banda, tendeixen a seguir una tradició familiar. Però el fenomen que afecta la Generació Z és molt més ampli i difús i no manté una relació sistemàtica amb l’extrema dreta i els anomenats “catòlics tradicionals”.

Ara, hi ha una major diversitat dins de la classe mitjana, i per tant més contacte entre diferents cristians renascuts. Aquestes interaccions són visibles, per exemple, en l’assistència de nens musulmans a escoles catòliques, animats pels seus pares en el seu recorregut educatiu.

La novetat rau més en l’emulació que en la rivalitat amb l’islam: els paral·lelismes s’estenen, per exemple, al dejuni. Observar la Quaresma és sens dubte l’obligació religiosa que va desaparèixer més ràpidament després del Vaticà II, mentre que la missa, la confessió i l’eucaristia van romandre al centre de la pràctica catòlica. Però ara veiem joves “neocatòlics” que reprenen la Quaresma en paral·lel amb el Ramadà, i amb més facilitat quan els calendaris coincideixen. Els joves musulmans de les escoles catòliques estan en contacte amb un cristianisme practicat i es pot observar una tolerància mútua. El 5 de novembre de 2025, els estudiants amb vel en les tribunes de l’Assemblea Nacional, que van escandalitzar alguns membres del parlament, van venir amb la seva escola cristiana. Van rebre el suport de les autoritats educatives catòliques.

«Aquest és el punt que els laïcistes no aconsegueixen comprendre: es pot ser alhora un creient devot i un ciutadà plenament compromès perquè es tracta de dos mons juxtaposats, no competidors»

1. XXI.— Veieu alguna diferència real?

1. R.— La diferència amb l’islam és que aquesta renovació espiritual catòlica es produeix en un context de descristianització contínua: el nombre de baptismes d’adults està augmentant, però el nombre total de batejats està disminuint, igual que les vocacions sacerdotals, cosa que significa que els recentment batejats no es converteixen en sacerdots.

Es podria pensar que per als musulmans passa el contrari: un ressorgiment de la pràctica religiosa aniria de la mà d’un augment de les “vocacions”. Tanmateix, sembla que no és així: hi ha molt poques “vocacions” per ser imams. Continuen sent reclutats o bé als seus països d’origen o entre individus autodidactes, sense gaire prestigi i mal pagats. Per descomptat, hi ha el debat sobre la formació d’imams i l’obstrucció sistemàtica a la creació d’escoles musulmanes. Però si hi hagués un retorn genuí a la fe “institucional” entre els joves musulmans, és a dir, un desig de treballar per construir una veritable comunitat religiosa, aleshores tindríem més imams educats, procedents d’entorns estudiantils. No és així. A més, veiem més una transmissió familiar: el nou imam és fill de l’anterior, un signe de patrimonialització de les institucions religioses més que no pas de mobilització comunitària.

Així doncs, veiem que l’aparent augment de la pràctica religiosa entre els joves musulmans no contribueix a la institucionalització de l’islam. Ens mantenim en gran mesura dins la lògica de les “dues ciutats” tal com les defineix Sant Agustí, on el creient i el ciutadà són dues versions de la mateixa persona en dos mons, dues ciutats, que mantenen una intersecció però que no se superposen. Aquest és el punt que els laïcistes no arriben a comprendre: es pot ser plenament devot i plenament ciutadà perquè es tracta de dos mons juxtaposats, no de mons en competència. Pel que fa a l’argument que a l’islam no hi ha separació entre religió i política, sempre s’ha utilitzat per instrumentalitzar la religió amb finalitats polítiques més que no pas a l’inrevés.

Article traduït per SODEPAU. 3 Desembre de 2025. Article original publicat a ORIENT XXI. Enllaç amb l’original en francès: https://orientxxi.info/Toute-visibilite-de-la-pratique-religieuse-de-l-islam-est-vue-comme-une

“Memòria, resistència i revolta al Líban”

Dissabtes 7 i 21 de febrer i divendres 6 i 20 de març 2026

Teatre l’Ateneu de Celrà

El proper 7 febrer  iniciem el cicle de cinema “ Memòria, resistència i revolta al Líban” coorganitzat per l’Ajuntament de Celrà i Sodepau/Mostra de cinema àrab i mediterrani de Catalunya amb la col.laboració del “Cineclub21” i “Celrà per Palestina”.

En aquest cicle projectarem quatre pel.lícules libaneses de la mà dels pioners del cinema militant  i de les generacions posteriors que n’agafen el relleu. Amb ells farem un recorregut històric i cinematogràfic des dels anys setanta i fins a l’actualitat.

A partir de les pel.lícules proposades,  reflexionarem sobre el paper de la Memòria en el cinema i les societats actuals, i en particular en la libanesa.  Defugirem anàlisis simplistes i victimitzadores per veure-hi més enllà dels tòpics.

Dissabte 7 de febrer a les 20h

“Tal al zaatar” de Mustafa Abu Ali, Jean Chamoun i Pino Adriano.  Líban/Itàlia-1977—71 min-VOSC

Un documental que testimonia l’assetjament i la massacre del camp de refugiats palestins a Beirut durant la guerra civil libanesa. Amb imatges directes i testimonis de supervivents, reconstrueix la vida quotidiana i la resistència enmig del setge, convertint-se en un retrat colpidor de la violència i la dignitat col·lectiva. Estrenada a venècia i recuperada després de dècades d’oblit, és alhora un arxiu històric i cinema militant, una memòria viva davant l’intent d’esborrar una tragèdia.

*Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Dissabte 21 de febrer a les 20h

“Noches de insomnio” – “Layla Bala Noom” d’Eliane Raheb. Líban- 2012- 128 min – VOSE.

 El documental « Nitsd’insomni » mostra la trobada de dues persones irremediablementmarcades per la guerra del Líban : l’antic responsable delsserveissecrets de la mi­lícia cristiana de les « Forces Libaneses », Assad Chaftari, que busca la redempció ; i MaryamSaiidi, que cerca deses­peradament el seufill comunista Maher, desparegut fa 30 anysdurant una operació militar planificada per Assad. La sevatrobadapodrà portar l’esperança i guarir les feridesd’una guerra que va començar fa 38 anys ?

*Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Divendres 6 de març a les 20h

“Cadascú la seva criada” – “Makdhoumin” de Maher Abi Samra. Líban-2016-67 min-VOSC

El treball domèstic representa un mercat real al Líban, segmentat segons els orígens nacionals i ètnics de les treballadores i que transforma el qui la contracta en amo i la treballadora en propietat del seu “senyor”. Zein és comercial en una agència de “domèstiques” al Líban. Fa venir dones d’Àfrica i Àsia per treballar en famílies libaneses i ajuda als seus clients a escollir d’un catàleg aquella que respondrà millor a les seves necessitats. La publicitat, la justícia i la policia hi participen. Ell decideix obrir-nos la seva agència per a nosaltres.

*Presentació i  col.loqui a càrrec de Sodepau

Divendres 20 de març a les 20h

“Anxious in Beirut” de Zakaria Jaber. 2023 – 93’ – Jordània, Líban,Qatar, Espanya –VOSC

En el desig sempre present de capturar, gravar i entendre Beirut, i per extensió ell mateix, Zakaria ha estat intentant donar una història coherent a la seva ciutat. És a través de la interseccionalitat entre allò general i allò personal, allò públic i privat, el vell i el jove, que som capaços de respondre: per què estem inquiets a Beirut.

Presentació i col.loqui a càrrec de Farah Darwish i 15L Films, coprotagonista i cooproductora de la pel.lícula respectivament.

Organitza:

Amb la col.laboració de: 

Amira Hass és una periodista israeliana del diari d’esquerres Haaretz, que fa vint anys que viu a Ramal·lah, Cisjordània. Explica per què no va esclatar cap intifada en aquest territori ocupat i en gran part amagat, després del 7 d’octubre de 2023. Això és contrari al que havien imaginat els líders de Hamàs a Gaza. Entrevista.

Philippe Agret. — Vostè viu a Ramal·lah, a Cisjordània. Per què creu que no hi va haver cap intifada a Cisjordània després del 7 d’octubre, tot i que hi va haver enfrontaments armats violents al nord?

Amira Hass. — Aquesta és una pregunta crucial, potser la pregunta que cal fer, no només perquè Yahya Sinwar i Mohammed Deif ¹van imaginar una gran revolta palestina i una guerra regional contra Israel després d’endegar el seu atac militar. Aquesta pregunta és vàlida perquè la realitat que Israel va generar a Gaza i Cisjordània abans del 7 d’octubre era insuportable.

En primer lloc, no qualificaria la presència d’unes quantes dotzenes de joves armats als camps de refugiats del nord, a punt de ser assassinats allà mateix, com una intifada.

Referint-nos a la primera intifada (1987-1993), aquesta denotava un aixecament popular, amb la participació de tots els sectors i, en conseqüència, un moviment on la lluita armada no era la principal força motriu, o gens ni mica. Un moviment que requeria un esperit de solidaritat interna, coordinació i un objectiu clar. La resistència armada, en canvi, sempre és privilegi d’un nombre reduït i és un fenomen predominantment masculí, almenys en el context palestí. A més, l’objectiu d’aquests grups mai ha estat gaire clar.

Si no hem vist més grups de joves armats disparant aquí i allà contra una posició militar, un vehicle blindat o un colon, és principalment degut a les capacitats de les dues organitzacions que van finançar i fomentar l’armament dels joves: Hamàs i la Jihad Islàmica. Van ser actives al nord, però menys a la resta de Cisjordània.

En segon lloc, malgrat la fama teixida al voltant d’aquests grups i els sentiments de compassió per cada màrtir, tendeixo a creure que la majoria dels residents de Cisjordània dubtaven de l’eficàcia de les seves accions.

“Els enclavaments palestins dissenyats per Oslo i Israel han fragmentat la vida quotidiana”.

P.A. — Per què?

A.H. — Hi ha un tabú a la societat palestina: criticar les operacions armades i els màrtirs. Per tant, el ressentiment i la ràbia cap als grups armats a les ciutats i als camps de refugiats —on Israel ha destruït edificis i infraestructures i ha desplaçat uns 40.000 residents— no es discuteixen ni es denuncien públicament.

Però suposo que aquestes crítiques circulen de boca a orella i són ben conegudes. Al camp de refugiats de Balata, a Nablús, els serveis de seguretat de l’Autoritat Palestina, juntament amb membres de Fatah (de vegades les mateixes persones), van aconseguir convèncer els homes armats que abandonessin el camp —si venien de fora— o que lliuressin les armes. La població va acceptar la lògica d’aquesta postura.

P.A. — Per què no hem vist un aixecament popular i no violent com a alternativa a la lluita armada?

A.H. — La realitat dels Acords d’Oslo va desconnectar els ocupats de l’ocupant col·locant una entitat amortidora entre ambdues: l’Autoritat Palestina (AP). Per impulsar un projecte de desobediència civil massiva, primer cal demanar la ruptura dels vincles burocràtics i de seguretat entre l’entitat amortidora i l’ocupant. En altres paraules, exigir que l’Autoritat Palestina actuï de manera diferent. Incomptables demandes i diverses resolucions del Consell Central de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) que demanaven la fi de la cooperació en matèria de seguretat amb Israel mai van ser escoltades ni implementades per Abu Mazen [Mahmoud Abbas] i la seva «cort».

La dimensió burocràtica de la cooperació palestina amb Israel és encara més difícil de desafiar o aturar, ja que afecta les necessitats bàsiques dels ciutadans: obtenir un document d’identitat, registrar naixements, viatjar a l’estranger, obrir un negoci i un compte bancari, importar i exportar, etc. Aquesta ruptura requereix una planificació acurada, una decisió compartida i la voluntat de tota la població de preparar-se amb antelació per a enormes sacrificis quotidians. Fa uns anys, Qadura Fares, un funcionari de Fatah i ex-presoner —estimat i venerat per la base, però sovint menystingut pels dirigents— va idear un ambiciós pla de desobediència civil massiva, però clarament mai va aconseguir convèncer la gent de la seva viabilitat.

Durant els 30 anys que van existir les Àrees A i B, els palestins van gaudir d’un cert descans davant de l’ocupant: certament en zones restringides i durant períodes limitats. Jo anomeno això la “lògica dels bantustans”. Va acostumar la gent a una comoditat i una normalitat limitades, que no estaven disposats a abandonar.

Finalment, els enclavaments palestins dissenyats per Oslo i Israel, cada cop més dispersos i cada cop més petits, han fragmentat la vida quotidiana sota la dominació estrangera hostil: cada ciutat o poble ho experimenta de manera diferent i troba, o no troba, les seves pròpies maneres de col·laborar o resistir. Això va ser molt visible durant el moviment de resistència contra el mur de separació a principis dels anys 2000: organitzades per cada poble en el seu propi nom, les manifestacions no eren exclusivament palestines. Es podia comptar amb la presència i el suport d’activistes internacionals i israelians. Avui dia és difícil imaginar el desenvolupament d’una estratègia unificada a tota Cisjordània. La solidaritat interna s’ha debilitat.

“La brutalitat de la repressió israeliana contra qualsevol intent de resistència és espantosa.”

P.A. — Sembla que una part de la població palestina es va sentir traïda o abandonada pels seus líders?

A.H. — Els “líders” palestins, òbviament, no tenen cap interès en una nova estratègia. S’han convertit en una nomenklatura, que identifica la “causa nacional” amb la seva pròpia estabilitat i benestar. Els cercles col·laboradors al voltant del nucli d’aquesta nomenklatura —és a dir, funcionaris i cercles empresarials— en depenen i no es poden permetre, o no s’atreveixen, a separar-se’n.

Per exemple, hi ha una institució oficial, la Comissió per a la Resistència als Assentaments i al Mur. Està composta principalment per activistes de Fatah pagats per l’Autoritat. Recopila informació, té advocats que representen els ciutadans en casos de despossessió de terres [per part d’Israel] i organitza manifestacions de solidaritat i protecció amb les comunitats amenaçades pels colons i la burocràcia de l’ocupació.

Si bé no hi ha cap raó per dubtar de la sinceritat dels individus implicats —exposats als trets dels soldats, a la violència dels colons i a les detencions— no han rebut un suport generalitzat. Al contrari, la seva identificació amb Fatah i l’Autoritat no els fa guanyar cap simpatia pública. Són desconeguts, a diferència dels joves assassinats per l’exèrcit israelià i els retrats gegants dels quals —armats amb armes impressionants— estan penjats per tot arreu.

De fet, la brutalitat de la repressió israeliana contra qualsevol intent de resistència és espantosa. Independentment de qualsevol forma de resistència o oposició, aquesta brutalitat és més intensa i generalitzada que abans, especialment sota aquesta coalició d’extrema dreta i des del 7 d’octubre. Per resistir pro-activament, el col·lectiu palestí necessita creure en la seva eficàcia, tenir líders de confiança que escoltin la gent i siguin capaços de guiar-la amb un objectiu comú clar.

Tot això falta. Les enquestes poden portar els palestins a dir que estan a favor de la lluita armada i que és l’única manera d’arribar a una solució, però a la pràctica, les seves opcions personals demostren el contrari. Veig pares que s’esforcen per mantenir els seus fills allunyats dels enfrontaments prop de les posicions militars, o per enviar-los a estudiar a l’estranger, fins i tot si ideològicament donen suport a la lluita armada.

P.A. — Han sorgit noves formes o espais de resistència a Cisjordània des del 7 d’octubre?

A.H. — Abans que sorgeixin noves formes de resistència, cal una gran sacsejada en la política interna palestina. En forma d’un renaixement d’una OAP ara obsoleta? Una OAP completament nova? Un canvi impulsat per la diàspora? Una iniciativa palestina inclusiva [que englobi els anomenats palestins del “1948”]? Cadascuna d’aquestes opcions té els seus defensors o està associada a certes iniciatives intel·lectuals, cosa que com a mínim ens indica fins a quin punt la població anhela un canvi polític. Però no cal dir que correspon als palestins decidir-ho.

En qualsevol cas, mentre continua el genocidi perpetrat per l’estat israelià a Gaza, la sensació d’incompetència política i paràlisi és més forta que mai, en contrast amb l’atmosfera victoriosa dels primers dies després del 7 d’octubre i les consignes que es van sentir a la diàspora palestina i a Cisjordània.

“Els colons estan lliurant una guerra en diferents fronts contra els palestins.”

P.A. — Quin és l’impacte de l’acceleració de la colonització i la violència dels colons des del 10 d’octubre? Com ​​percebeu les (noves?) estratègies de colonització israelianes?

A.H. — Viure sota l’ocupació i la colonització eternes és una forma de resistència permanent. Perquè és una forma de vida orgànica que no està ni organitzada ni planificada. Parlem de soumoud²

Com que l’objectiu d’Israel sempre ha estat acumular “tanta terra amb el mínim de palestins possible”, la determinació de les comunitats de pastors i agricultors de romandre a la seva terra i la seva capacitat per garantir una certa normalitat a les zones A i B ha estat fenomenal.

Però l’actual govern i les seves milícies de bandes de colons semioficials han aconseguit trencar el soumoud en grans zones de Cisjordània, desallotjant unes seixanta comunitats i impedint que desenes de pobles accedeixin a les seves terres cultivades o pastures.

Els mètodes no són exactament nous, però els “joves dels turons” ³i la construcció perfectament organitzada i planificada de posicions avançades per part de pastors violents han ajudat la burocràcia d’ocupació: aquesta última sempre ha intentat “netejar” la major part de Cisjordània de qualsevol presència palestina, però ho feia “massa lentament”. El procés ara s’ha accelerat.

A més, els colons i les seves organitzacions no governamentals, liderades i inspirades pel Gauleiter⁴ de la Cisjordània, Betzalel Smotrich, estan lliurant una guerra multifront contra els palestins que està aconseguint trencar la “lògica bantustan”. Ningú està segur enlloc.

“Les presons són el lloc on convergeixen els sadismes estatals i individual.”

P.A. — Pots donar més detalls sobre aquesta guerra multifrontal?

A.H. — Els ingressos de l’Autoritat Palestina són saquejats obertament. Smotrich, el ministre de Finances, simplement prohibeix la transferència d’ingressos —en forma d’impostos de duana sobre les importacions palestines que transiten pels ports israelians— al tresor públic de l’Autoritat Palestina.

Les fonts d’aigua són desviades sistemàticament per l’Estat i els colons. Des de l’octubre del 2023, l’exèrcit ha estat bloquejant ciutats i pobles amb portes de ferro noves de trinca, cosa que dificulta la llibertat de moviment encara més que abans. Això respon a una demanda constant dels colons: viatjar “amb seguretat” per les carreteres de Cisjordània.

A més, estem presenciant una onada sense precedents de robatoris i “confiscacions” de diners en efectiu i or als residents, perpetrada per soldats enviats pels seus comandants durant batudes a totes hores del dia i de la nit. Això passa tot i que la població ja ha gastat la major part dels seus estalvis, perquè, en contra de l’opinió dels militars, el govern impedeix que desenes de milers de palestins tornin a treballar a Israel. Per tercer any consecutiu, l’exèrcit impedeix que milers de pagesos cullin les seves olives, una font important d’ingressos i una expressió col·lectiva, nacional i emocional, de continuïtat i pertinença a la terra.

Per no parlar de les detencions i les detencions massives, les condicions de les quals s’han tornat espantoses: fam, humiliació, massificació de les presons que propicia malalties de la pell, privació de llibres i material d’escriptura, i la prohibició de visites familiars. Les presons són el lloc on el sadisme estatal i individual convergeixen i es manifesten més obertament.

Els palestins de tot arreu estan ara exposats als capricis dels soldats i els colons, així com a la crueltat calculada dels funcionaris i les institucions que estan al seu càrrec. No és estrany que la població temi que, un cop Israel hagi “acabat” amb Gaza, iniciï expulsions massives, o fins i tot una política de genocidi, a Cisjordània.

“A falta de ‘sang nova’, l’Autoritat Palestina es caracteritza per una esclerosi d’idees i accions.”

P.A. — Com veu el paper de l’AP, a la vegada una força de col·laboració com de repressió contra el seu poble i, tanmateix, un obstacle per als intents d’annexió d’Israel?

Amira Hass — És important distingir l’AP com a proveïdora de serveis a la població, com a lideratge nacional i com a entitat política que pretén aconseguir la condició d’Estat. Moltes persones i personal de l’Autoritat són honestos responsables de família compromesos a servir a les seves comunitats. La desviació dels ingressos de l’AP per part d’Israel ha reduït els seus salaris a la meitat, o fins i tot a dos terços, al llarg de diversos anys. Això, òbviament, té repercussions personals i professionals i afecta la seva voluntat de fer bé la seva feina.

A més, és remarcable que el sector públic continuï funcionant i prestant serveis, per modestos i insatisfactoris que siguin. Pel que fa a les institucions en sí, el seu funcionament varia d’un lloc a un altre; pot ser mínim, sobretot a causa de les restriccions pressupostàries, mentre que en altres llocs alguns sectors es veuen minats per la política interna, com ara el sistema judicial.

Els Acords d’Oslo van exonerar Israel de qualsevol responsabilitat envers el poble que continua ocupant, i l’Autoritat ha d’abordar el dany que Israel causa: ja sigui ajudant els desplaçats, les famílies empobrides, els ferits o simplement aquells que pateixen hipertensió arterial a causa d’una realitat insuportable i un estrès constant. Fins al dia d’avui, l’AP paga les despeses dels pacients de Gaza que viatgen a Cisjordània per rebre tractament abans del 7 d’octubre. Paga el seu allotjament i atenció. També paga l’aigua potable que Israel hauria de proporcionar [sota pressió internacional] a Gaza. Petites quantitats que ara constitueixen l’única aigua potable disponible allà.

En aquest sentit, no es pot dir que l’Autoritat estigui treballant contra el seu propi poble. Tanmateix, aquest és el cas quan s’examina el seu paper com a lideratge polític nacional. En absència d’eleccions o de “sang nova”, es caracteritza per una esclerosi d’idees i accions. Com a nomenklatura, és incapaç d’alliberar-se dels seus interessos personals i, en conseqüència, de prendre la més mínima iniciativa de canvi o desobediència civil envers els israelians. En alguns casos, la seva disposició a seguir els dictats israelians equival a una veritable col·laboració; aquí estic parlant de col·laboració burocràtica.

P.A. — I col·laboració en matèria de seguretat?

A.H. — No sé si, o fins a quin punt, l’Autoritat aconsegueix, vol o pot frustrar els atacs armats contra els israelians. D’altra banda, hauria de tenir el dret, al meu entendre, d’oposar-se a les accions que faciliten les campanyes de destrucció i expulsions massives d’Israel. Però prefereix utilitzar els seus serveis de seguretat per intimidar i reprimir la crítica interna i el debat lliure. Atès que es tracta d’una nomenklatura —amb el seu evident nepotisme, els seus alts salaris i els seus beneficis associats—, la seva hostilitat a recórrer a la lluita armada —que per altra banda és sensata— és vista per la població com un signe de corrupció, si no de traïció.

“El reconeixement sense sancions contra Israel no és més que un desig piadós.”

P.A. — Malgrat la darrera onada de reconeixements de l’Estat de Palestina, què queda de la “solució de dos estats”?

A.H. — Estem cometent un error si continuem parlant d’una “solució”. En els processos històrics, la qüestió és què fem per garantir que la següent fase sigui millor per a la gent. Els «endarrerits» que ara reconeixen un Estat palestí semblen ignorar la realitat de l’annexió de facto per part d’Israel de la major part de Cisjordània i l’amenaça d’expulsions massives.

Però m’agradaria ser positiva: pressionem aquests països i els seus líders perquè imposin sancions a Israel perquè comenci per demolir les aproximadament 300 posicions avançades ja construïdes, com a primer pas abans de desmantellar gradualment els assentaments.

Hem de reafirmar l’axioma que tots els assentaments són il·legals. Hem de rebutjar l’afirmació que són “irreversibles”, perquè això implica que acceptem i donem suport a la despossessió diària i permanent dels palestins.

Un cop es reprengui el procés de negociació, l’Estat de Palestina podria acceptar que els jueus israelians romanguin dins de les seves fronteres. Però amb la condició que els antics assentaments estiguin oberts a tothom, no només als jueus israelians; que els terratinents —incloses les comunitats locals les terres de les quals són públiques, no privades— siguin compensats per les terres robades; i que els colons violents siguin desallotjats; i que l’Estat d’Israel garanteixi que els que hi quedin no formaran una cinquena columna. El reconeixement sense sancions immediates i contundents contra Israel no és més que un desig.

P.A. — Per acabar amb una nota més personal, com ha sigut la feina d’una periodista israelià a Cisjordània des del 7 d’octubre?

A.H. — La situació és més frustrant que mai: hi ha massa esdeveniments importants i perillosos, massa incidents, atacs i resolucions del govern [israelià] que cal cobrir seriosament i meticulosament. I els lectors [israelians], més que mai, es neguen a conèixer i entendre el context més ampli.

Entrevista realitzada per Philippe Agret a la periodista Amira Hass, 13 octubre 2025

Text traduït per SODEPAU de la publicació ORIENT XXI

Text original: https://orientxxi.info/amira-hass-pourquoi-la-cisjordanie-ne-s-est-pas-soulevee,8579

Aquest article, escrit a finals dels anys 70, reflexiona sobre el concepte i la significació cultural-ideològica i geopolítica de la llatinoamericanitat. És un text escrit en un moment històric especial del segle XX, després de la Conferència d’Alger de 1973, quan el moviment dels països del Tercer Món va consolidant-se després de la Conferència de Bandung de 1955. Aquest procés o moviment polític, conjuntament amb altres esdeveniments d’aquell període, impactarà en la conformació d’un naixent «moviment indi americà». L’autor, Jean Loup Herbet, fervent defensor i promotor d’aquest procés, fa una crítica demolidora del que considera un concepte que entrebanca aquest procés de presa de consciència ideològica, cultural que deriva en la necessitat d’organitzar-se de forma específica i pròpia per part de les poblacions ameríndies. L’article llegit en l’actualitat i en el context de la península ibèrica, i d’acord al moment en què observem l’ascens i progressiva consolidació de posicions polítiques d’extrema dreta, i sobretot observant la utilització política i ideològica que del concepte llatinoamericà se’n fa a Madrid i Barcelona, i per part de certs polítics i ideòlegs de aquesta extrema dreta, ens permet considerar i advertir sobre el potencial reaccionari d’aquest concepte-idea, i la seva utilització per atreure poblacions americanes migrades al territori de l’Estat espanyol cap el projecte polític espanyolista, dotat d’una nova ideologia reaccionària i neoimperial. És per aquest motiu, amb la voluntat de promoure un debat crític i clarificador, que publiquem i difonem aquest article del nostre amic i mestre Jean Loup.

Una ideologia oculta deforma la realitat social segons els interessos particulars d’una classe. Voluntàriament, de forma una mica polèmica, volem emfatitzar que la llatinoamericanitat:

– 1) nega la realitat popular d’aquest continent;

– i 2) tendeix a donar una pseudoidentitat a les lumpenburgesies dels diferents països de Sud i Centreamèrica, que per la seva inconsistència històrica i cultural es miren amb massa complaença en el mirall deformant que els ofereixen les burgesies europees.

I. Culturalment Amèrica és americana, fortament africana i molt poc llatina.

1. Allò llatí d’Amèrica fou transmès pels agents de la colonització que pertanyien als grups desclassats, vagabunds, decadents i incultes dels seus països d’origen. Durant la fase del colonialisme espanyol, el més notable que creuà l’atlàntic fou la retòrica, l’escolàstica, lo burocràtic i estèril de l’Estat apostòlic i romà. En la base del colonialisme Franco-anglès-Italo-alemany (en la dimensió cultural, sobretot Franco-anglès), es van produir empelts truncats d’imitacions empobrides del liberalisme, el romanticisme i el positivisme. En la fase actual del colonialisme nord-americà, no cal ni parlar del que pot generar el whisky amb olor de coca cola.

2. Els nuclis compactes d’esclaus africans han conformat més profundament el continent americà que l’ingredient llatí, tant per allò que han pogut defensar dels seus orígens (sí, cal repetir que són ells els que, amb la seva música, comuniquen el ritme temporal a les majories del continent), com per la lluita tenaç i violenta que feren contra l’esclavitud. (Comparem el pes històric de les múltiples rebel·lions d’esclaus amb la miserable epopeia de l’anomenada independència).

3. Però encara més: l’única cultura, realment, és la del colonitzat americà: l’indi. És ell el portador de la profunda dimensió històrica que qualifica una civilització: la memòria col·lectiva, fidel com un puny tancat. Malgrat el trauma colonial suportat sobretot amb el silenci infrangible de la resistència, l’indi ha preservat viva la força integrant de la seva civilització que li permet respondre globalment a les successives situacions històriques.

Finalment, la cultura llatinoamericana es caracteritza més pel seu poder de negació, destrucció, des-culturització; per la seva capacitat d’engendrar el buit entre dominadors i dominats. La ruptura d’aquesta relació de dominació per part dels dominats afroamericans, és la font de la cultura americana.

II. Tres formacions històrico-socials radicalment distintes.

La mistificació llatinoamericana nega tres figures sociohistòriques que tenen arrels i ritmes de desenvolupament propis:

1. Els països formats gairebé exclusivament per trasplantaments de població europea, de més recent constitució i més capitalistes en les seves relacions globals: com Argentina, Uruguai, Xile i Costa Rica.
2. Els països on l’arrel constituïda per la població esclavista africana és dominant (sense o amb molt poca població americana, com a conseqüència de la seva eliminació); configurats per l’economia altament capitalista de la plantació. Els països del Carib i Brasil, en part, tenen aquestes característiques.

3. Els “pobles testimoni”¹, conformats per nuclis compactes de població autòctona, integra-
da en forma desigual i limitada al mercat internacional, amb relacions capitalistes endarrerides que permeten la continuïtat dels modes de producció específics. Podem trobar-los als països andins i mesoamericans. Aquests pobles són els testimonis autèntics de la història completa del continent.

És clar que això no és res més que una tipologia, és a dir, que admet en la realitat diversos graus de concreció. A més, els marcs nacionals-estatals no són un quadre suficient de referència. Per exemple, el nord del Brasil correspon al 2 en la tipologia, mentre que el sud del mateix país a l’1. Aquesta discordança entre el marc jurídic dels països i la realitat històrica de la constitució dels pobles, constitueix el problema decisiu al qual s’enfronten els moviments d’alliberament nacional d’Amèrica. La llatinoamericanitat, en negar aquesta heterogeneïtat en la constitució de les formacions històriques-socials, es mou en una abstracció completa.

III. La llatinoamericanitat manca totalment de fonament econòmic Des de fa gairebé cinc segles, el colonial-imperialisme controla la totalitat de les relacions comercials i les vies de comunicació dels nostres països. Els aparells de producció i els corrents econòmics estan sistemàticament orientades cap a l’extraversió, per buidar les forces pròpies i internes; s’han multiplicat les barreres i prohibicions per evitar qualsevol temptativa de solidaritat entre les nostres economies (des de la prohibició de comerç entre Perú i Mesoamèrica al segle XVI, fins a la dominació, actualment, de tots els mitjans de transport pels Estats Units). La terrible conseqüència d’aquest procés ininterromput és l’esterilització de la comunicació marítima -sobretot del costat del Pacífic- tant en la vida econòmica com en la vida mental. Funcionem com a apèndixs desarticulats. En front d’aquest trossejament, parlar d’unitat llatinoamericana és totalment mancat de sentit.

IV. La llatinoamericanitat facilita la penetració ideològica imperialista En creure en una suposada cultura llatinoamericana, es fa creure implícitament que aquests països tenen una identitat de destinació amb la civilització occidental capitalista. D’aquesta manera es facilita el colonialisme ideològic, com a instrument important de l’aparell imperialista. En mantenir la il·lusió de «lo latino», es desvia el focus d’atenció de la dialèctica principal que es desenvolupa des de fa un segle entre el nord i el sud d’Amèrica. Des d’aquesta nova dialèctica la història del continent és americana per la seva unitat antagònica. V. La mistificació llatinoamericana entorpeix i debilita la presa de consciència nacionalista. Parlar d’unitat a escala continental abans d’haver superat el fraccionament d’espais locals, dels latifundis, de les plantacions, de les ciutats extravertides, és voler ometre la dificultat de definir el marc geogràfic en el qual arrelar la identitat col·lectiva dels nostres pobles. El procés de construcció nacional té absoluta prioritat sobre qualsevol projecte internacionalista als nostres països, on l’espai està tan mutilat com la nostra història.

VI. Llatinoamericanitat: ideologia de la burgesia de servitud. Tant pel que nega (la constitució dels nostres pobles), com pel que permet (una il·lusòria identificació) la noció de llatinoamericanitat serveix als interessos de les burgesies dels nostres països. No tant als sectors internacionals de l’oligarquia, que descaradament afirmen el seu comportament d’apàtrides, sinó als sectors mitjans d’aquestes burgesies, ben anomenades burgesies de servitud². (Hem d’observar que en el pla ideològic aquests sectors tenen un pes molt important, ja que controlen en gran part els òrgans d’expressió cultural: universitats, mitjans de comunicació de masses, editorials, etcètera.) Aquests sectors que no tenen el capital suficient per a afirmar concretament un cosmopolitisme burgès, es refugien en aquesta identitat falsa i inconsistent: la llatinoamericanitat. Actualment les noves necessitats de desenvolupament horitzontal del mercat del colonial-imperialisme, els ha conduït a buscar un suport en aquesta tendència ideològica: Mercat Comú Centreamericà, Reformisme de la Democràcia Cristiana, Regionalisme Tecnocràtic. (És interessant d’observar les mateixes manipulacions del regionalisme o de l’unionisme africà per part del neocolonialisme). La força d’aquesta ideologia llatinoamericana és tal que ha pogut contaminar molts sectors del moviment revolucionari, els dirigents d’origen petitburgès del qual, no han superat tots els aspectes ideològics d’aquesta classe. En diversos països el fracàs del moviment guerriller de la dècada dels seixanta es deu a un desconeixement de la realitat nacional, ocultada per la invocació a la unió continental.

Conclusió. Gairebé cinc segles de colonial-imperialisme impossibiliten a les nostres burgesies reivindicar la creació d’una identitat cultural pròpia, perquè -més aviat- van ser precisament els agents d’un llarg i dolorós procés de negativitat (o negació). La unitat d’aquests països, profundament diferents, podrà començar a existir quan s’alliberin i parlin els seus explotats. El fet d’haver estat víctimes de l’explotació del capitalisme llatí-occidental, garanteix que no parlaran en termes de llatinitat. A més, sabem que la majoria d’aquests explotat són d’origen africà o autòctons d’Amèrica. Parlaran -així- una altra llengua, que els unirà directament als qui han tingut realment la mateixa història, és a dir, als pobles del Tercer Món. Només després d’haver reconegut les seves diferències, aprofundit la seva identitat, articulat la seva consciència nacional, el poble americà s’obrirà a un universalisme real -és a dir, de solidaritat amb la majoria dels pobles i civilitzacions- i, de retruc, trencarà amb el colonialisme llatinoamericà.

Jean Loup Herbert, antropòleg, professor a l’ Ecole d’Architecture de St Etienne. Americanista, impulsor de l’Escola Randa conjuntament amb Lluís Mª Xirinacs i altres.

1 L’expressió “poble testimoni” és de Darcy Ribeiro en el seu llibre “Las Américas y la Civilización (La civilización occidental y nosotros. Los Pueblos Testimonio)”, Centro editor de América Latina, Buenos Aires, 1969

Fa uns dies, escoltava al Sr. Ramon Tremosa als Matins de TV3. Parlava de Gaza, de l’anomenada «flotilla» i d’Israel. En Tremosa, que es declarava simpatitzant històric d’Israel, com segons ell, el catalanisme polític en general, no entenia com era possible que l’Estat d’Israel estigués cometent aquestes atrocitats que el converteixen en un Estat genocida. En la seva dissertació televisiva en Tremosa esmentava com a gran referent i llibre de capçalera el treball d’en Joan B Culla, Israel, el somni i la tragèdia (edició actualitzada Culla, Joan B. / Fortet, Adrià). Un llibre que, diguem de pas, és insuficient en la seva documentació consultada, i força tendenciós per explicar la història de la construcció de l’Estat d’Israel i el seu projecte de neteja ètnica. En Culla obvia o oblida documentació clau per aclarir el sentit de la tragèdia del poble palestí (no la de l’Estat d’Israel). Llibres com el d’Ilan Pappé, La limpieza étnica de Palestina, o bé The War forPalestine, editat per Eugene L. Rogan i Avi Shlaim, sí que s’han pres aquesta molèstia, la de ser rigorosos.

No vaig poder estar-me de pensar que en Tremosa no «controlava» els profunds canvis que s’havien donat en el catalanisme polític en relació al sionisme i el projecte catalanista i dels Països Catalans els darrers 40 anys. Podríem assenyalar el concert d’en Lluís Llach, l’any 1987, al Palau dels Esports de Barcelona, organitzat per la Crida a la Solidaritat i la Comunitat Palestina de Catalunya en solidaritat amb el poble palestí. Aquest esdeveniment va provocar una veritable trencadissa entre l’equip de direcció de la Crida i el conjunt de l’organització, amb els sectors polítics que fins aquell moment s’hi havien aplegat: CiU, sobretot, i altres sectors dels catalanisme polític. Intel·lectuals i periodistes del catalanisme polític pro-sionista van expressar unes opinions molt agressives en aquells moments: Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, en Joan B Culla, i altres. Van ser duríssims amb aquesta aposta política del moviment social que representava la Crida. Van escriure articles i van pressionar fins el darrer moment per tal que el concert no es dugués a terme.

Anys més tard, el 14 d’abril de 2009, el grup Terra i Llibertat va publicar un article titulat “ Per un independentisme català deslliurat del sionisme” (https://blocs.mesvilaweb.cat/til/per-un-independentisme-catala-deslliurat-del-sionisme/). En aquest document, que manté tota la seva vigència, s’hi expressava una proposta política de profunditat. S’hi esbossava un projecte ideològic i cultural, des del pensament nacional, en un paradigma molt distant del que representava, el catalanisme independentista i nacionalista, hegemònic encara avui a Catalunya.

Aquest grup, que aplegava entre d’altres, a persones tant significades com Julià de Jodar, Anna Gabriel, Carles Riera, Aleix Cardona, Jesús Artiola, i altres companys/es, més tard va publicar, seguint la mateixa línia, un nou article al seu bloc de Vilaweb: https://blocs.mesvilaweb.cat/til/venim-del-nord-venim-del-sud-amic-strubell-i-de-terra-endins-i-de-mar-enlla/.

Avui, uns quants anys després, voldria continuar aportant una perspectiva crítica amb la lògica sionista catalana, que encara perviu i s’expressa vivament en els mitjans de comunicació. Un pensament sionista ben arrelat en certs àmbits acadèmics i intel·lectuals; en el món empresarial, institucional i policial.

Tot i mostrar signes d’afebliment a causa del genocidi en curs a Gaza i Cisjordània, el sionisme catalanista encara conforma un paradigma de pensament nacional-cultural. Malgrat que el sionisme i el seu projecte d’Estat Israelià, està mostrant amb tota la cruesa, el seu veritable caràcter colonial i racista, el sionisme a Catalunya, continua manifestant-se quotidianament. Sovint, deixant al descobert la seva pobresa argumental, tot reproduint mentides històriques basades en textos i fonts bíbliques, i en afirmacions i creences més que en realitats i fets concrets.

La significació d’aquest «argumentari col·laboracionista» amb el pitjor dels genocidis contemporanis, és que representa un pensament polític que no solament expressa una posició geopolítica i internacional davant d’un context en el Llevant mediterrani, sinó que expressa també un plantejament polític i de valors respecte del que es vol o voldria per a Catalunya i als Països Catalans. Una «democràcia a la israeliana», amb el que això implicaria.

Per tant, aquest article, com ja he esmentat, tracta de repensar i aportar més arguments per desfer-nos com més aviat millor, d’aquest llast racista i colonial que representa el sionisme als Països Catalans.

Per a fer-ho voldria parlar de tres eixos que des de la meva perspectiva expliquen i estructuren, en certa mesura, aquesta empatia catalano-sionista.

El primer eix, té a veure amb la llarga durada en la història o la idea de profunditat històrica, com la denominava en Fernand Braudel. El projecte d’elaboració de la identitat nacional-cultural catalanista, sobretot a partir de La Renaixença, i més tard, en la recuperació que en fa el catalanisme liberal, posa l’accent en la idea que Catalunya representa una «avançada» europea a l’Estat Espanyol. Els catalans són i han estat sempre europeus i el seu tarannà «pactista» (una invenció pujolista-liberal) i «assenyat» es correspon amb el racionalisme i la il·lustració europea, i amb el projecte modernista d’aquesta Europa «de les llums». De fet, el discurs del nacionalisme liberal, però també de l’esquerra nacional és molt clar al respecte, i les referències històriques són proclius, sobretot, a reclamar una forta interrelació i, de fet, submissió a Europa, que segons aquesta mitologia europeista s’origina amb Carlemany. En Jordi Pujol reclamarà en alguns escrits i discursos l’ascendència intel·lectual de la Universitat de París i d’Aquisgrà, que considera fonamentals per a la Catalunya que neix a l’Alta edat mitjana, en aquesta «Marca hispànica» que representa una part de la Catalunya actual. També en Joan Fuster, com a «representant» d’un pensament nacionalista d’esquerres, en Nosaltres els valencians, expressarà molt bé la seva adscripció a un plantejament europeu, de progrés, il·lustrat, lluny de vel·leïtats mediterrànies.

A tall d’exemple, veiem què deia en Jordi Pujol, l’11 de març de 1985 en un discurs pronunciat al Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà: «Vinc de lluny, dels confins de l’imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà a parlar d’Europa. Per parlar-ne justament  en el moment que Espanya està a punt  d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”.….»; «Aquisgrà, la nostra “antiga capital”- el passat- “per expressar la nostra joia de tornar a casa».

És evident que la intenció d’aquesta narrativa era, i és, la d’amputar les relacions intenses i documentalment comprovades de la Catalunya medieval amb l’Al Andalus i l’Al Xarq Al-Andalus.

Unes relacions basades en l’intercanvi de coneixements, i de les quals hem de celebrar nombroses aportacions en molts àmbits de la vida i la ciència, que van deixar empremta, i un pòsit cultural molt rellevant en la societat catalana. És a través aquesta obertura cap al mediterrani que Catalunya connecta amb Orient, a través la Ruta de la Seda.

Els laboratoris d’idees i pensaments que es generaven en els monestirs catalans de Sant Pere de Rodes, de Cuixà o de Ripoll, segons aquesta narrativa europeista, eren totes d’origen europeu (sic) gràcies a les Universitats de París i d’Aquisgrà. Sincerament, res està tan falsejat com aquesta construcció ideològica-cultural que menysté el llegat andalusí. Ni tan sols la important i sempre significada escola arabista i islamòloga catalana, amb Joan Vernet al capdavant, qui mostrarà les múltiples aportacions de la civilització islàmica a la península ibèrica respecte d’Europa en Lo que Europa debe al Islam de España, en Editorial Acantilado, 1.999, han pogut contrarestar aquesta mitologia absurda d’una Catalunya amputada dels Països Catalans, i de la seva intensa relació amb la civilització Andalusí. Una societat islàmica peninsular, on hi jugaven un paper fonamental figures destacades de les comunitats jueves peninsulars, amb especial rellevància de les comunitats jueves gironines i occitanes. (Historia de la Catalunya jueva, de Sílvia Planas y Manuel Forcano, Ajuntament de Girona 2009).

La narrativa del catalanisme polític, al menys fins els anys 80 del segle XX, és una narrativa que oblida la significació i importància geocultural i geoestratègica de la Mediterrània, sobre la qual es bastí, entre els segles XII i XV, un «imperi català» comercial, de relacions culturals, econòmiques i polítiques. És una narrativa que assumeix la idea d’un Mediterrani frontera amb el Sud i el Llevant mediterrani, i que concep com a potencials enemics els pobles àrabs i mediterranis d’aquestes contrades. Conseqüentment, assumeix com a aliats de civilització avançada la proposta sionista de construcció d’una “llar jueva” al Llevant mediterrani. Un projecte d’avantguarda de la Modernitat europea, que com ja sabem, és una proposta des del nacionalisme d’Estat formulada per intel·lectuals, polítics i financers europeus, des d’una lògica colonial pròpia de l’Europa del segle XIX i XX.

El segon eix, seria la història recent del nacionalisme català dels segles XIX al XXI. És la història de la recerca d’un referent d’èxit en la construcció de l’Estat nacional en el món contemporani. En aquest sentit, una idea significativa en el catalanisme polític és la d’un poble perseguit i oprimit. Un poble singular entre els pobles peninsulars i ibèrics. Un poble “deslliurat” del pes d’una suposada africanitat mediterrània, ni de cap afro-asiatisme mediterrani, defugint aquella idea i narrativa eurocèntrica que imaginava una Àfrica a partir dels Pirineus. Per cert, idea aquesta que van introduir els pensadors i filòsofs de la modernitat i la il.lustració: Kant. Hegel, Locke…, que imaginaven una centralitat europea de la racionalitat en l’Europa germànica i anglosaxona. Així doncs, el poble català sempre hauria estat un poble genuïnament europeu.

Aquest poble singular s’assemblaria o podria establir importants paral·lelismes amb el «poble jueu». Podem llegir a continuació algun d’aquests arguments: «Un sionista és una persona, quasi sempre jueva, o que estima el judaisme, que des de fa més de 2000 anys té el desig, l’anhel, la il·lusió, la voluntat, la determinació de poder retornar a la seva pàtria ancestral, Sió, Israel, on hi ha hagut sense interrupció col·lectivitats jueves, des de fa uns 3500 anys. Són moltes les generacions que han desitjat, com a mínim un dia a l’any, cada any, en el Séder de Pesa’h, tornar a Israel, “l’any que ve a Jerusalem”. Per tant, sionista és la persona que pensa que el poble jueu té dret a una pàtria, a un territori, un lloc on desenvolupar la seva vida, tradicions, costums,llengua, religió, cultura, seguretat, en definitiva, tot el que és propi d’una nació, i que aquest lloc és Eretz Israel,….Si els catalans haguéssim estat deportats, expulsats de Catalunya, amb moltes temptatives de desarrelament de la nostra pàtria, de ser exterminats en molts pogroms i de ser víctimes d’un autèntic genocidi nazi, i el catalanisme fos la voluntat del retorn a la nostra terra, això seria una forma de racisme? (Joan Carretero, ex-conseller ERC, Ex-batlle de Puigcerdà, EL MÓN 16/08/2025)».

Aquesta cerca de referents en una modernitat europea il.lustrada (veure el questionament fet en

Tradició i Llibertat, de Ferran Iniesta, Agustí Nicolau, Josep Mª Gracia, Ed Bellaterra), així com la idea del poble perseguit, i la necessitat referencial d’un projecte ben contemporani de nacionalisme estatista reeixit, acosten una generació del catalanisme polític al projecte sionista. Un projecte polític que representa aquest anhel, i les seves singularitats, segons aquesta perspectiva i punt de vista, encarnades en el poble català. La recuperació, restauració i àmplia implantació civil d’una llengua que al llarg dels segles havia estat tan sols litúrgica, com l’hebreu, encara enlluerna més aquest catalanisme europeista. Destaquem en aquest enlluernament l’ absència absoluta de crítica respecte l’ànima colonial i racista del projecte sionista en terres de la Palestina històrica. Suport total i actiu al colonialisme d’assentament d’aquest projecte centreeuropeu i europeu oriental (La limpieza étnica de Palestina, Illan Pappé, Ed.Crítica, 2008) que rebrà el suport actiu de les potències colonials europees amb la Declaració Balfour, els Acords Sykes-Picot, i més tard la votació a l’ONU (Resolució 181 de Nacions Unides, a l’any 1948). Per contra, la convicció plena que el sionisme representa un nacionalisme modern, il·lustrat, progressista, guia d’una nació que anhela la sobirania, que al seu torn està assetjada per bàrbars i salvatges que cal combatre i pacificar al preu que sigui. D’aquesta manera s’expressava Artur Mas «Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo fue pasando muy mal, que debe dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial» afirmó Mas en Boston. Curiosamente, en el momento del viaje la Generalitat aún negociaba con el magnate Sheldon Adelson, judío y sionista declarado, el establecimiento de Eurovegas en Cataluña. (La Marea, 26 de febre 2013)

El tercer eix, té a veure amb una idolatria que caldria superar. És una idolatria respecte el concepte de Democràcia. Una paraula i un concepte tan manipulat i buit, que manta vegades es construeix a partir d’afirmacions i creences sense substantivitat concreta. Afirmar constantment que la única democràcia a la regió del Llevant mediterrani és la democràcia israeliana, no solament és una falsedat, sinó això, una idolatria i creença que no té cap base real quan s’analitza la realitat concreta i els elements que constituirien aquesta suposada i única democràcia. És allò de què la mentida repetida mil vegades, esdevé una veritat, construïda i amb peus de fang. A Catalunya el discurs del nacionalisme i independentisme pro-sionista no deixa d’utilitzar de forma maniquea aquesta etiqueta i concepte per, al menys i donades les circumstàncies actuals, salvar algun moble.

Però fem una ràpida valoració de la «democràcia» i els seus límits a la regió. Acotarem l’exposició només a alguns països. Jordània, disposa d’un règim monàrquic amb eleccions i partits polítics, un parlament plural, però un Estat profund controlat per una monarquia i un conjunt d’institucions que garanteixen l’aliança d’aquest país amb Israel i els EE.UU. Jordània té una democràcia de baix nivell, amb un control autoritari del poder. Egipte, desgraciadament sota una dictadura militar, després d’un cop d’Estat, el 2013, al govern de Mohamed Mursi, el primer escollit lliurement a les urnes pels egipcis. Amb l’ajuda dels EE.UU, Europa, i d’Israel, el general Al Sisi va posar fi al moviment revolucionari iniciat el 2011. Líban, amb un sistema parlamentari, amb quotes i parcel·les de poder d’acord a la pertinença ètnico-religiosa, amb nombrosos contrapesos institucionals per afavorir un cert equilibri de les diversitats ètnico-religioses, però també amb contrapesos socials i ciutadans; diríem que la seva democràcia és de baix nivell. Síria, amb un govern provisional conformat per guerrers i polítics, un govern en principi provisional sorgit d’una revolució i posterior lluita armada-guerra de 13 anys. Sense institucions, de moment, que puguem anomenar democràtiques. Turquia, amb un parlament, diversitat de partits polítics, pluralitat i diversitat d’actors socials, associacions diverses, amb un govern amb comportaments autoritaris que ha afeblit els mecanismes democràtics, però amb alternança política contrastada i regular.

Finalment, Israel, que disposa d’una democràcia ètnica, limitada i amb restriccions, sobretot per a la població palestina israeliana, però plena per als nacionals jueus, i ciutadans israelians jueus. Una democràcia excloent i que segrega la població palestina dels territoris ocupats, que no disposa de cap dret civil. Amb un Parlament, amb pluralitat de partits polítics, i alternança política. Amb un Govern autoritari acusat per diversos organismes internacionals de ser un govern genocida. Alguns han titllat la democràcia israeliana com d’ una Etnocràcia (segons denominació d’Oren Yiftachel, en el seu llibre Etnocracia, editorial Bosforo, 2011). Etnocràcia seria el control dels mecanismes i ressorts de l’Estat per part d’una ètnia o grup social-cultural en detriment d’altres que conformen i es troben en el territori d’aquest Estat. La democràcia israeliana i els fonaments de l’Estat d’Israel es basen en una reinterpretació més o menys laica dels textos bíblics i de la Torà. Una reinterpretació que de fet trenca amb una llarga tradició religiosa que és la del judaisme, un judaisme que en moltes de les seves expressions s’oposa al sionisme ( La amenaza interior: historia de la oposición judia al sionismo, Yakov Rabkin, Ed Hiru Argitaletxde, 2006).

En tot cas, i per acabar de concretar aquesta «idea de democràcia», el Parlament israelià (La Knéset) adoptà el 19 de juliol del 2018 una Llei amb valor constitucional que defineix Israel com «L’Estat-nació del poble jueu». Aquest seria un altre debat a entomar, ¿el conjunt de població de religió jueva al món, constitueix un «poble» amb drets territorials sobre Palestina? Important consultar l’obra d’en Shlomo Sand, La invención del pueblo judío, (Edicions Akal 2011).

Aquesta idea tant especial de democràcia a la israeliana s’expressa en una frase de Ben Gurion, primer ministre laborista entre 1948-1963, pronunciada en una sessió al parlament israelià el 5 de juliol del 1950: «Una majoria antisionista no és possible mentre hi hagi un Règim democràtic en aquest país…Un Règim de llibertat seguint la regla de la majoria. Un règim antisionista no serà possible sinó és que la minoria antisionista pren el poder per la força….i tanca les portes del país a la immigració jueva. La fórmula per impedir la instauració d’un règim antisionista és la de protegir la democràcia…»

La democràcia «a la israeliana» és de fet una democràcia tributària del pacte colonial entre el «moviment sionista» amb els imperis europeus que es comprometien a garantir una «llar» nacional als jueus europeus, amb un menyspreu absolut per la sort o dissort dels indígenes que vivien en les anomenades terres de Canaan. Cal recordar també, que el primer «sionisme», abans del sorgiment del sionisme contemporani, i que es vertebrarà a partir de finals del segle XIX, és un «sionisme» sorgit entre els cristians protestants anglesos al segle XVII, que somnien amb l’ adveniment del Regne de Deu i el trasllat de la població jueva anglesa a les terres de Palestina. En el fons de tot plegat hi trobem un profund racisme i aversió cap als jueus anglesos i en general cap als jueus europeus, i una voluntat política de desfer-se d’ells i traslladar-los als confins europeus, a les «trinxeres orientals», confrontant la «barbàrie», com a expressió si més no de la civilització europea en terres de «salvatges orientals». Ehud Barak, que representa també el laborisme sionista, i va ser primer ministre a Israel entre 1999 i 2001, ho expressa perfectament en aquesta frase: «En la ciutat tu pots escoltar música clàssica o antigues cançons franceses, i fruir del jacuzzi. Ara bé, quan surts d’aquí, la primera cosa a fer és dur preparada una arma, sinó no sobreviuràs…» (aquestes notes i frases, de Ben Gurion i Ehud Barak, les recull Nitzan Perelman en un article a ORIENT XXI, el 27 d’agost del 2025).

Podem dir que la sempre tan esmentada i elogiada democràcia israeliana és una democràcia llastrada pel seu tarannà etnicista, per la seva obsessió militarista i de seguretat total, i per exercir una ocupació de territoris on la població no té cap dret civil. És una democràcia que limita el control dels ressorts i mecanismes de l’Estat només a aquelles persones, col·lectius, i organitzacions polítiques que són jueus sionistes, una «democràcia» que està a la corda fluixa, que desenvolupa un control territorial a partir d’una variant de l’apartheid sud-africà, i que està a punt de ser considerada com un règim genocida, o al menys governada per presumptes genocides.

Malgrat tot, els polítics catalans, més o menys pro-sionistes, declamen d’aquesta manera el seu suport. En Carles Puigdemont a la xarxa X s’expressava d’aquesta manera: «krls.eth / Carles Puigdemont@KRLSCongratulations Israel on the 70th anniversary of your Independence. Your struggle against adversity and your spirit of self-sacrifice has gained our respect in Catalonia #yomhaatzmaut, 19 d’abril 2018.

Aquesta seria la democràcia a la israeliana tan elogiada pel catalanisme sionista, i que podria ser considerada com a model per vertebrar una possible i futura República catalana, d’acord a la consideració d’aquests «nostrats» pro sionistes catalans.

Barcelona, 15 d’octubre 2025. Josep Mª Navarro Cantero, antropòleg, President de SODEPAU

Es comenta que la ronda final del suposadament inevitable “xoc de civilitzacions” entre la “civilització judeocristiana” i el món islàmic s’està «jugant» amb els Estats Units aplegant-se a la lluita per donar suport a l’atac israelià contra l’Iran. Per descomptat, no ens diuen que Tel Aviv també posseeix la bomba atòmica i un programa nuclear que mai ha estat supervisat per l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (IAEA). Però, ves per on, a diferència de la República Islàmica, Israel és una democràcia, i occidental a més a més —disculpeu el pleonasme. I aquesta premissa —que ni tan sols té en compte el fet que és un estat d’apartheid on la desigualtat entre els ciutadans està consagrada en les seves lleis fonamentals— és suficient per exonerar Israel de qualsevol violació del dret internacional. De fet, actua en nom de la democràcia i la bondat, no en nom d’una ideologia islamista, que és la de l’Iran. Com va recordar Bertrand Badie al plató de France 24 la nit que va començar l’agressió israeliana, “l’únic país de la història que ha utilitzat armes nuclears ha estat una democràcia”. Prova, si calgués, que aquesta forma de govern, per molt virtuosa que sigui, no immunitza contra la barbàrie. Només cal observar el caos en què Israel —i per extensió els Estats Units i Europa— han submergit la regió per preguntar-se: quins països representen realment una amenaça per a l’Orient Mitjà, o fins i tot per a la resta del món, avui? I qui pot creure que Benjamin Netanyahu, acusat pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat, no utilitzarà la bomba atòmica per “defensar-se”?

Durant 20 mesos, l’Iran ha mostrat moderació en la seva resposta a les operacions israelianes, amb l’objectiu d’evitar una guerra regional, fins i tot si això comportava deixar de banda una de les seves principals branques armades, Hezbollah. La mateixa història l’abril del 2024, quan la seva missió diplomàtica i consular va ser bombardejada per Israel a Damasc: Teheran va respondre, gairebé per salvar la cara, amb l’enviament, anunciat prèviament, de 200 drons i un centenar de míssils que van causar principalment danys materials, tot indicant clarament que volia evitar una guerra total amb Israel, i per tant amb els Estats Units. Amb Washington, i malgrat el precedent del 2018 quan el mateix Donald Trump es va retirar de l’acord nuclear del 2015 i va endurir les sancions econòmiques, la República Islàmica va acceptar tornar a la taula de negociacions i va mostrar bona voluntat per portar les discussions a una conclusió reeixida. Va ser mentre mantenia converses amb Washington i els europeus que va ser bombardejat, cosa que no va impedir que Occident li demanés que tornés a la taula de negociacions que mai havia abandonat. Cal prendre acta del fet en qüestió. Irònicament, va ser l’Iran qui va destacar la violació del dret internacional i de la Carta de les Nacions Unides per part de Washington.

En un moment en què, després de les divagacions mediàtiques de Donald Trump, els Estats Units participen oficialment en aquesta guerra al costat d’Israel, una cosa està clara: tots els règims autoritaris de la regió, des de Teheran fins a Riad, anhelen estabilitat i condemnen les massacres i els atacs israelians des de Gaza fins a l’Iran, passant pel Líban i Síria. I la seva preocupació creix davant d’un Orient Mitjà dominat per un Israel segur de sí mateix i dominant, que ha perdut tot el sentit de la proporció. Pel que fa a les democràcies occidentals i la Unió Europea, donen suport al genocidi en curs a Gaza, malgrat les declaracions tranquil·litzadores d’alguns, i es neguen a imposar sancions contra el seu autor. L’abisme en què Israel està submergint la regió fa que la dissonància entre els valors que proclamen i les seves polítiques sigui cada cop més aguda.

La veritable barbàrie

Justificar l’obertura d’un nou front per part d’Israel invocant el principi de la guerra preventiva, donant-li suport militarment (els Estats Units) i políticament (França i, més àmpliament, la Unió Europea), alhora que contribueix a la invisibilitat del genocidi en curs a Gaza i rebutjar qualsevol sanció contra un Estat, això sí és veritable barbàrie. És obra de les democràcies occidentals, no del “règim dels mul·làs”.

Occident té la memòria molt curta. La vigília de la guerra contra l’Iraq del 2003, funcionaris nord-americans van anunciar que els seus soldats serien rebuts amb flors, i els mateixos intel·lectuals francesos que avui donen suport a Donald Trump i Israel van prometre un futur brillant a l’Iraq. El resultat: una guerra interminable, la destrucció de l’Estat iraquià i centenars de milers de víctimes.

Com va escriure l’historiador de les idees Tzvetan Todorov, qui va denunciar les guerres per canviar de règim a l’Orient Mitjà en nom del “messianisme del Bé” fa 20 anys:

És hora de canviar la nostra visió: la «comunitat internacional» ja no es limita al bloc occidental; l’era de l’hegemonia universal d’un sol grup de països s’ha acabat. Fer de policia mundial no és possible ni desitjable; un equilibri multipolar, sense ser una panacea, obre millors perspectives. La intervenció militar sempre causa víctimes i innombrables danys. […] Erradicar el mal del planeta terra és un objectiu inassolible; conformem-nos amb estar preparats per repel·lir qualsevol agressió. El genocidi als nostres països veïns pot justificar una excepció a aquesta regla; malauradament, no vam intervenir durant els genocidis recents, a Cambodja i Ruanda, mentre que vam invocar falsos genocidis per justificar les nostres intervencions en altres llocs.

publicat a ORIENT XXI, 23 de juny 2025

Autors: Alain Gresh (especialista del Pròxim Orient) i Sarra Grira (redactora en cap d’Orient XXI)

Traduït al català per SODEPAU

Després de l’atac israelià del 13 de juny, el primer ministre Benjamin Netanyahu va demanar els iranians que s’aixequessin contra el “règim malvat i opressor”. Aquesta posició no és gens nova. El suport a l’oposició, en particular a l’oposició reialista, és un tema recurrent en la retòrica israeliana, ja que Israel sovint s’ha presentat com un “aliat” del poble iranià.

Tant per a Israel com per als Estats Units, l’eliminació selectiva d’alts funcionaris del règim iranià, combinada amb la desaparició de la por a la repressió, podria conduir a un aixecament massiu. Aquest és l’escenari que Tel Aviv sembla estar perseguint a través dels seus bombardejos, amb el suport actiu de Washington i els seus aliats. Tanmateix, és un escenari poc realista.

Sens dubte, la República Islàmica ha perdut la seva base popular. Però el que molts analistes subestimen és la profunditat del nacionalisme iranià compartit fins i tot per aquells hostils al règim actual. Aquest sentiment històricament arrelat, juntament amb una certa animositat cap a Occident, continua sent poderós. Per tant, hom podria preguntar-se si les declaracions de Netanyahu no tindran l’efecte contrari: aplegar la població al voltant del règim. Aquesta reacció, però, no s’assemblarà a una mobilització massiva a favor del règim actual, com va ser el cas durant la guerra Iran-Iraq (1980-1988).

Ni Netanyahu ni el règim…

La repressió de les protestes per part del règim iranià en els darrers anys ha afectat profundament la societat. A més del moviment “Dones, Vida, Llibertat” que va sacsejar el país el 2022, cal tenir en compte les protestes desfermades per la forta pujada dels preus de la benzina el 2019, que van afectar en gran mesura els barris obrers i els barris marginals, i cadascuna va provocar diversos centenars de morts. És per això que el règim està reforçant el seu control i imposant restriccions a Internet, particularment als serveis de missatgeria. Després de l’atac israelià, el cap de policia Sardar Radan també va demanar a la població que denunciés a les autoritats qualsevol comportament o acció sospitosa, i diverses desenes de persones van ser arrestades per difondre falses informacions orientades a generar alarma entre la població.¹

Tret de certes sorpreses, una gran part de la població romandrà indiferent, negant-se a jugar el joc de Netanyahu o el del poder actual. Els estralls de les polítiques neoliberals implementades des del segon mandat del president Hashemi Rafsanjani (1994-1997) són profunds: han engendrat una burgesia compradora², particularment financera, tan arrogant com aquella de l’era del Xa. Els que van prendre el poder després de la revolució de 1979 provenien dels barris obrers del sud de Teheran. Ara, viuen als barris benestants del nord de la capital i han perdut el contacte amb la gent que diuen representar.

Occident i “la resta del món”

Abans de l’atac israelià, la vida quotidiana dels iranians estava marcada per les dificultats. L’alt cost de la vida ofegava una gran part de la població, i les tensions socials van continuar augmentant, molt després del final del moviment “Dona, Vida, Llibertat”, com ho demostra la vaga de camioners a finals de maig de 2025, que anunciava una nova fase de protesta.

Malgrat aquest clima tens, es veien signes de canvi social. Cada cop més noies joves passejaven sense mocador, fins i tot als barris obrers del sud de Teheran i als suburbis pobres de Karaj, a uns quaranta quilòmetres de la capital. Mentrestant, els centres comercials més exclusius, plens de productes occidentals, s’expandien a un ritme ràpid. Un segment de la classe mitjana —no necessàriament els més rics— els freqüenta regularment, menys per comprar que per passejar o entretenir-se. Els divendres, aquests espais atrauen, ara mateix, més gent que les oracions oficials organitzades pel règim.

Dins del règim, l’atac israelià ha revifat el debat sobre l’estratègia a adoptar. A Teheran comencen a alçar-se veus properes als cercles conservadors, que afirmen que les negociacions amb els Estats Units no van ser més que un parany parat per Donald Trump, que suposadament sempre ha tingut en ment un atac contra l’Iran. Alguns fins i tot demanen que el país es retiri del Tractat de No Proliferació (TNP) i adquireixi armes nuclears, l’únic element dissuasiu real. No obstant això, encara no s’han fet canvis oficials en la seva doctrina nuclear.

Suport de l’Aràbia Saudita

Tot i que l’agressió israeliana ha estat justificada pels països occidentals, va ser condemnada per gairebé tots els països del “Sud Global”, inclosos tots els del Golf, amb els quals Teheran s’ha apropat en els darrers anys. En una conversa el 14 de juny amb el president Massoud Pezeshkian, el príncep hereu saudita Mohammed bin Salman (MBS) va “condemnar i denunciar” l’ atac que constitueix “una violació del dret internacional”.³

Els dos principals aliats de l’Iran, Rússia i la Xina, també han condemnat aquests atacs, tot mantenint una postura passiva. Si el conflicte s’intensifiqués i s’estengués a la regió, sobretot amb la intervenció dels EUA, com reaccionarien?

De moment, la vida continua a Teheran. El tipus de canvi del dòlar, un baròmetre de l’economia, es manté estable. La gran pregunta és com s’adaptarà la població a aquesta nova realitat, amb Israel atacant instal·lacions petrolieres i tots els vols nacionals suspesos. Des del final de la guerra contra l’Iraq el 1988, els iranians no havien experimentat atacs amb míssils al seu territori, excepte durant els breus enfrontaments del 2024. Una gran part de l’actual població iraniana van néixer després d’aquella guerra. Com afrontarien un canvi tan profund en la seva vida quotidiana si aquests atacs continuessin?

Article de Shervin Ahmadi    Cap de l’edició persa de Le Monde diplomatique.

Publicat a l’edició del 16 de juny 2025,  a ORIENT XXI 

Traduït per SODEPAU de l’original en francès https://orientxxi.info/magazine/l-esperance-israelienne-d-une-revolte-populaire-en-iran,8301

“No són jueus de veritat”: Com la Comissió Europea exclou els crítics jueus d’Israel de l’espai polític europeu contra l’antisemitisme

Per Yoav Shemer Kunz, 14 de maig de 2025

Publicat originalment a la web de UJFP (Union Juive Française pour la Paix)

https://ujfp.org/ce-ne-sont-pas-de-vrais-juifs-comment-la-commission-europeenne-exclut-les-juifs-critiques-disrael-de-lespace-politique-europeen-contre-lantisemitisme

Aquest article examina les relacions de la Unió Europea amb les noves organitzacions jueves de la societat civil europea que adopten una postura crítica envers Israel i el sionisme. Aquests grups s’oposen notablement a la definició operativa d’antisemitisme adoptada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA), que es considera una eina per defensar Israel i el projecte sionista. La Comissió Europea els exclou del seu grup de treball sobre antisemitisme, que està reservat exclusivament a les organitzacions sionistes jueves. Aquesta exclusió ajuda a clarificar l’orientació “pro-Israel” i sionista de la política europea de lluita contra l’antisemitisme.

Des dels seus inicis, el moviment sionista a Europa va trobar una marcada oposició dins de les mateixes comunitats jueves, on molts el percebien, principalment, com una amenaça per als mateixos jueus. Aquesta protesta va ser encapçalada de manera particularment estructurada pel Bund, un moviment socialista jueu actiu a l’Europa Central i Oriental, i va seguir sent un moviment majoritari entre els jueus europeus fins a la Segona Guerra Mundial. Després de l’Holocaust i la creació de l’Estat d’Israel, els moviments no sionistes o antisionistes es van convertir en minoria dins de les comunitats jueves europees.

La relació d’aquesta última amb la Unió Europea continua sent un indicador significatiu del nivell d’acceptació —o rebuig— per part dels responsables europeus de les crítiques al sionisme i el suport a Israel.

Per analitzar aquesta dinàmica, aquest article examina els vincles entre la Comissió Europea i dues xarxes jueves d’abast europeu: Jueus Europeus per una Pau Justa (EJJP) i Jueus Europeus per Palestina (EJP), que reuneixen grups crítics amb Israel en diversos estats membres de la UE. L’anàlisi es basa en l’observació participant duta a terme dins d’aquestes dues organitzacions entre el 2023 i el 2025.

Jueus Europeus per Palestina (EJP), fundada el 2024, està composta per 20 grups afiliats en 13 estats membres de la UE. La seva postura política és més aviat antisionista: l’EJP rebutja “la ideologia de supremacia jueva de l’estat sionista” i s’oposa a “76 anys de neteja ètnica, ocupació i apartheid a Palestina per part d’Israel”. També demana “dissociar el judaisme de la doctrina colonial del sionisme i comprometre’s amb la igualtat de drets per a tothom a la Palestina històrica, des del riu fins al mar”.

L’EJP inclou grups jueus francesos, com ara la Unió Jueva Francesa per la Pau (UJFP), TSEDEK! – col·lectiu jueu decolonial, així com organitzacions germanes d’altres països europeus com el grup Alliance Juive Anti-Zioniste de Belgique (AJAB) o MARAD – col·lectiu jueu decolonial, amb seu a Ginebra.

Jueus Europeus per una Pau Justa (EJJP), fundada el 2002, reuneix vuit grups jueus de set estats membres de la Unió Europea. Menys compromesa que l’EJP amb una crítica decolonial del sionisme, l’EJJP centra el seu treball en la denúncia de l’ocupació israeliana dels territoris palestins des del 1967 i en la promoció de la pau israeliano-palestina. L’organització reuneix notablement organitzacions no sionistes, com ara la Unió de Jueus Progressistes de Bèlgica (UPJB). L’EJJP demana la retirada d’Israel a les fronteres de 1967 i dóna suport a la solució de dos estats, mentre que guarda silenci sobre la qüestió del sionisme. En canvi, l’EJP rebutja tot el projecte sionista, que considera colonial i racista, centrant el seu compromís en la Palestina històrica de 1948 en lloc de les fronteres de 1967.

Més enllà de les seves diferències ideològiques, les dues organitzacions coincideixen en la seva oposició a la definició d’antisemitisme proposada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA).

La definició d’antisemitisme de l’IHRA

La definició pràctica d’antisemitisme, adoptada per l’IHRA el 2016, protegeix Israel i el sionisme de les crítiques, alhora que silencia el discurs anticolonial sobre Palestina, que deslegitima titllant-la d’antisemitisme. Aquesta definició inclou 11 exemples il·lustratius, set dels quals estan directament relacionats amb Israel.

Un exemple d’aquest tipus estipula que “negar el dret a l’autodeterminació jueva, per exemple, afirmant que l’existència de l’Estat d’Israel és el resultat d’una empresa racista”, constitueix un acte antisemita. Aquest exemple prohibeix l’adopció d’un enfocament antisionista a la qüestió palestina. Segons la definició de l’IHRA, criticar el sionisme com a projecte colonial o Israel com a règim d’apartheid inherentment racista constitueix antisemitisme.

La Comissió Europea i el Consell de la UE va donar suport a la definició d’antisemitisme de l’IHRA i va animar tots els estats membres de la UE a fer el mateix. Aquesta definició no és merament simbòlica o intel·lectual; serveix com una veritable eina institucional i jurídica, silenciant les crítiques a Israel i al sionisme.

Per exemple, referint-se a aquesta definició, Josep Borrell, alt representant de la UE per a Afers Exteriors i vicepresident de la Comissió Europea, va dir al Parlament Europeu el gener de 2023:

“La Comissió considera inadequat utilitzar el terme ‘apartheid’ en relació amb l’Estat d’Israel. […] La Comissió utilitza la definició pràctica i legalment no vinculant d’antisemitisme desenvolupada per l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA) com a eina d’orientació pràctica i la base del seu treball per combatre l’antisemitisme”. L’afirmació que l’existència de l’Estat d’Israel és el resultat d’una empresa racista és un dels exemples que es donen a la definició de l’IHRA.

La Comissió Europea es basa en la definició de l’IHRA per desqualificar les crítiques a Israel, incloses les acusacions que practica un règim d’apartheid, malgrat les proves acumulades per nombrosos informes d’organitzacions internacionals, israelianes i palestines de drets humans.

No obstant això, segons un diplomàtic europeu, aquesta posició oficial no reflecteix l’opinió personal de Josep Borrell, que només va descobrir el contingut de la resposta després que es publiqués amb el seu nom. De fet, aquesta declaració adreçada al Parlament Europeu va ser redactada per Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió per a la lluita contra l’antisemitisme i la promoció de la vida jueva, i després aprovada directament per la presidenta Ursula von der Leyen.

Aquesta mateixa coordinadora juga un paper central en la política europea sobre aquests temes: va excloure notablement les organitzacions EJJP i EJP del Grup de Treball contra l’Antisemitisme establert el 2019, després de la declaració del Consell de la UE del 6 de desembre de 2018, que tenia com a objectiu adoptar un enfocament comú de la seguretat per protegir millor les comunitats jueves i les seves institucions a Europa.

Control de la narrativa: el monopoli sionista a l’espai polític europeu per a la lluita contra l’antisemitisme

Des de la creació del Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme el 2019, la Comissió Europea no ha convidat el Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme (EJJP) a participar-hi. L’organització va sol·licitar llavors ser inclosa en aquest treball, en particular per contribuir a les discussions sobre la definició de l’IHRA, però la Comissió va rebutjar la seva sol·licitud. El desembre de 2020, el EJJP va presentar una queixa al Defensor del Poble Europeu. La resposta, publicada un any després, va coincidir amb la Comissió, que va justificar la seva exclusió argumentant que només les organitzacions explícitament compromeses amb la lluita contra l’antisemitisme podien participar en el grup de treball. Segons la Comissió, el EJJP, centrat en qüestions de política exterior, no complia aquest criteri.

Aquesta justificació és paradoxal, atès que la definició de l’IHRA, defensada per la Comissió, engloba àmpliament la qüestió israeliano-palestina, una preocupació geopolítica internacional central. A més, diverses organitzacions sionistes jueves que formen part d’aquest grup de treball contra l’antisemitisme també estan compromeses amb la qüestió israeliano-palestina, però han adoptat una postura política diferent de la de l’EJJP: donar suport incondicional a Israel, com ara el Congrés Jueu Mundial (WJC), que “defensa activament la legitimitat d’Israel a tots els nivells i dóna suport a l’Estat jueu contra els atacs injustos i esbiaixats als quals s’enfronta”.

“L’exclusió de les veus jueves crítiques s’explica pel biaix pro-israelià i sionista que estructura la política europea per combatre l’antisemitisme, tal com el defineixen i promouen les mateixes organitzacions jueves sionistes, sense debat crític”.

També és interessant observar que un dels ponents que va obrir la cinquena reunió del grup de treball sobre la implementació de l’Estratègia Europea contra l’Antisemitisme i la Promoció de la Vida Jueva, celebrada els dies 22 i 23 de gener de 2024 a Brussel·les, va ser l’ambaixador adjunt de l’Estat d’Israel davant la UE i l’OTAN, Jonathan Rosenzweig. En el seu discurs, aquest diplomàtic israelià va aclarir que l’atac del 7 d’octubre va ser un acte antisemita perquè Hamàs presumptament ensenya a generacions de nens a odiar els jueus. També va advertir que el lema “del mar al Jordà” no només se sent a Teheran, sinó també a Londres, Washington i ciutats europees i universitats.

Observem que la raó oficial donada per la Comissió no és més que una excusa per justificar una exclusió política. De fet, l’exclusió de les veus jueves crítiques es pot explicar pel biaix proisraelià i sionista que estructura la política europea per combatre l’antisemitisme, tal com la defineixen i promouen les mateixes organitzacions jueves sionistes, sense debat crític.

Davant d’aquesta exclusió, la Comissió va proposar un “diàleg bilateral permanent” a l’EJJP, presentat com a alternativa al fòrum col·lectiu. Tanmateix, l’organització va rebutjar aquesta proposta, emfasitzant que aquest intercanvi no pot substituir un espai de discussió pluralista que reuneixi diversos actors.

Els fets donen suport a aquesta crítica. En una reunió el juny de 2023 amb Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió per a la lluita contra l’antisemitisme, representants de l’EJJP (inclosa la UPJB a Bèlgica, la UJFP a França i un grup suec) van presentar, juntament amb el Centre Europeu de Suport Jurídic (ELSC), un informe que documentava les conseqüències concretes de l’ús de la definició de l’IHRA en diversos països europeus.

L’informe va mostrar com aquesta definició es va invocar per censurar defensors dels drets palestins i obstaculitzar la llibertat d’expressió, que està garantida dins de la UE. La resposta de la Comissió va ser inequívoca: von Schnurbein i el seu equip van rebutjar totes les conclusions de l’informe. Unes hores més tard, un funcionari europeu present a la reunió va arribar a atacar públicament l’informe a Twitter, qualificant-lo d'”esbiaixat” i “enganyós”.

“No són jueus de veritat”.

La mateixa lògica d’exclusió s’aplica a l’EJP. Des del seu llançament al Parlament Europeu l’octubre de 2024, per invitació dels Verds i l’Esquerra, ha estat exclòs de l’espai institucional europeu per a la lluita contra l’antisemitisme. De fet, el gener de 2025, l’EJP va ser l’única organització a la qual se li va denegar l’accés a la Conferència de Commemoració de l’Holocaust organitzada per la Comissió a Brussel·les, malgrat diverses sol·licituds escrites, inclosa una adreçada directament a von Schnurbein durant la reunió.

Diverses desenes d’organitzacions jueves, totes sionistes, hi eren presents. De la mateixa manera, l’abril de 2025, ni l’EJP ni les seves seccions nacionals van ser convidades al Fòrum anual de la Societat Civil sobre la lluita contra l’antisemitisme i la promoció de la vida jueva. Tot i això, aquest esdeveniment pretén ser inclusiu, reunint més de 250 organitzacions europees, segons la Comissió.

La selecció de participants reflecteix una tendència clara: aquest espai institucional europeu sobre la lluita contra l’antisemitisme està reservat a les organitzacions jueves sionistes. El panell inaugural del Fòrum 2025 n’és un exemple sorprenent, amb el president del CRIF, Yonathan Arfi, i representants del Congrés Jueu Europeu (EJC) i de la Unió Europea d’Estudiants Jueus (EUJS). Aquesta última fins i tot va expressar la seva preocupació pels grups jueus antisionistes, percebuts com una amenaça per a la imatge del poble jueu.

Així, la definició d’antisemitisme de l’IHRA no només actua com una eina per emmarcar el debat, sinó també com una palanca per a l’exclusió política, especialment contra les veus jueves crítiques amb Israel.

Per a Katharina von Schnurbein, coordinadora de la Comissió Europea per a la lluita contra l’antisemitisme, l’exclusió dels jueus no sionistes o antisionistes de l’espai institucional que controla, el dedicat a la lluita contra l’antisemitisme, no sembla suficient. També cerca marginar-los d’altres espais institucionals europeus que els estan oberts.

El 19 de març de 2025, la Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR), una organització europea de la societat civil i sòcia de la Comissió en la seva lluita contra el racisme, va organitzar una taula rodona al Parlament Europeu de Brussel·les sobre el tema del genocidi. Entre els ponents hi havia Francesca Albanese, relatora de l’ONU per als territoris palestins; Rima Hassan, eurodiputada de LFI; una representant de TSEDEK! – un col·lectiu decolonial jueu; i altres experts en genocidi. En resposta a aquest esdeveniment, von Schnurbein va exercir una pressió considerable per cancel·lar la taula rodona o, si no, per canviar-ne la composició. La seva principal objecció es referia a la participació de TSEDEK. Segons fonts fiables, va declarar durant una discussió a porta tancada: “Aquests no són jueus de veritat”.

Superar els obstacles de la institucionalització: el repte per a les organitzacions jueves europees crítiques amb Israel

Qui són, segons Katharina von Schnurbein, els jueus “reals”? La resposta sembla òbvia: per a ella, els jueus “reals” són aquells que donen suport plenament a Israel, és a dir, els jueus sionistes. En excloure les organitzacions jueves crítiques amb Israel, ja siguin no sionistes o antisionistes, la seva posició esdevé encara més clara.

“A falta d’arguments sòlids, la Comissió Europea pretén soscavar el judaisme d’aquells que denuncien públicament Israel.” »

Però, com es pot justificar políticament l’exclusió d’una organització jueva europea del Grup de Treball Europeu contra l’Antisemitisme, malgrat les seves repetides sol·licituds de participació? I com es pot negar a una organització jueva l’accés a una conferència sobre la memòria de l’Holocaust?

La principal eina utilitzada avui dia per deslegitimar i silenciar les crítiques a Israel és la definició d’antisemitisme de l’IHRA. Àmpliament adoptada dins de la Unió Europea i diversos dels seus estats membres, aquesta definició s’ha convertit en un instrument central per protegir Israel de qualsevol crítica, amb el pretext de combatre l’antisemitisme.

Tanmateix, aquesta eina, dissenyada per desacreditar els crítics no jueus d’Israel acusant-los d’antisemitisme, ha demostrat ser menys eficaç contra les veus jueves dissidents. De fet, és molt més difícil atribuir motius antisemites als propis jueus, fins i tot quan s’oposen al sionisme o denuncien les polítiques israelianes. Aquesta paradoxa revela una falla en l’estratègia retòrica implementada per les institucions europees. A falta d’arguments sòlids, la Comissió Europea pretén qüestionar el judaisme d’aquells que denuncien públicament Israel.

Seria rellevant explorar aquesta falla en l’estratègia institucional amb més profunditat. De fet, cal més recerca sobre l’aparició de veus jueves crítiques a Europa i la seva capacitat per proposar un discurs alternatiu al voltant de la qüestió palestina. Poden els jueus no sionistes i antisionistes desafiar el monopoli de les organitzacions sionistes jueves respecte la representació política dels jueus a Europa? Mentre que les veus jueves crítiques amb Israel comencen a ser escoltades en el debat públic i activista europeu, el repte de la seva institucionalització continua.

Nota: La sol·licitud de l’autor d’una entrevista amb la Sra. von Schnurbein va ser denegada.

Torna el “Cicle de cinemes àrabs i mediterranis” al Centre Cívic La Sedeta 

Enguany, projectarem per primer cop després de la seva estrena a la 18a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya (2024), “Inshalla boy” d’Amjad Al Rasheed, “Premi Flama” a la millor pel.lícula de ficció i ” Dancing on the edge of a Volcano” de Cyril Aris, “Premi Makinavaja” a la millor pel.lícula documental.

Dimecres 7 de maig, a les 19 h

“Inshallah a Boy”

Dir. Amjad Al Rasheed / Jordània, França, Aràbia Saudita, Qatar / 2023 / 113’/ VOSC

Jordània, avui. Després de la mort sobtada del seu marit, Nawal, de 30 anys, ha de lluitar per la seva part d’herència per salvar la seva filla i la seva llar en una societat on tenir un fill pot ser moneda de canvi.

Presentació i cinefòrum amb Dania Saliba, docent, guionista i productora.

Inscripcions en aquest enllaç.                                                                                                                     

Dimecres 21 de maig, a les 19 h

“Dancing on the edge of a volcano”

Dir. Cyril Aris / Alemanya-Líban / 2023 / Documental / 83’ / VOSC

Després de l’explosió al port de Beirut el 4 d’agost de 2020, un equip de filmació  s’enfronta a un dilema: continuar la producció de la seva pel·lícula o abandonar-la davant la crisi que regna al país. El documental posa de manifest la resistència d’aquest equip i narra la seva lluita per continuar fent cinema enmig d’una ciutat devastada.

Presentació i cinefòrum amb Abed Kassir, acadèmic i intèrpret teatral libanès.

Inscripcions obertes 15 dies abans de l’inici de l’activitat en el següent enllaç

POESIA I MÚSICA AMAZIG AL SANTA MÒNICA DE BARCELONA, aquest dijous al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, teniu l’oportunitat de gaudir d’aquesta activitat

“Migracions, refugi i exilis a la Mediterrània”

Divendres 24 de gener, 7 i 21 de febrer i 21 de març 2025

Teatre l’Ateneu de Celrà

El proper 24 de gener a les 19h iniciem el cicle de cinema “ Migracions, refugi i exilis a la Mediterrània” coorganitzat per l’Ajuntament de Celrà i Sodepau/Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya amb la col.laboració del “Cineclub21” i “Celrà per Palestina”.

En aquest cicle projectarem quatre pel.lícules que ens parlen de l’experiència de la migració o l’ exili, des del punt de vista de qui ha hagut de marxar de casa seva per buscar refugi en algun país Europeu, però també des de les vivències dels qui resten en el país d’orígen.

Davant la proliferació de discursos alarmistes i i l’extensió de les visions que problematitzen el fet de “migrar”, ens proposem explicar que el “problema” que tenim son les fronteres, les lleis discriminatòries i el racisme, i no les persones!

 Volem reivindicar, quelcom que s’oblida sovint, el dret de tota persona a moure’s lliurement pel planeta i decidir allà on vol viure.

Sessió 1:  “Benzine” de Sarra Abidi Tunísia-2017-90 min-VOSC

Salem i Halima busquen el seu únic fill, desaparegut des de fa mesos. El jove ha decidit emigrar clandestinament a Itàlia, pocs dies després del 14 de gener de 2011. La parella emprèn una recerca incansable i desesperada, que pertorbarà la seva existència. La pel·lícula té lloc al sud, un paisatge àrid i auster, en una Tunísia on conviuen el contraban i la tensió sociopolítica.

Divendres 24 de gener a les 19h

Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Sessió 2: “Xalko” de Sami Mermer i Hind Benchekroun. Canada-2019-100 min-VOSC

El director Sami Mermer torna al seu poble kurd de l’Anatòlia per retrobar-se amb els seus familiars i veïns. El poble està habitat majoritàriament per dones, els marits de les quals van emigrar i no han tornat.

Divendres 7 de febrer a les 19h

Presentació i col.loqui a càrrec de Sodepau

Sessió 3: “Paciència, paciència. Tu aniràs al Paradís!” de Hadja Lahbib. Bèlgica-2014-85 min-VOSC.

Als anys 60, milers de nord Africans van emigrar a Bèlgica per treballar, entre ells hi havia moltes dones que van deixar-ho tot enrera per seguir als seus marits cap a un país desconegut. “ Paciència, paciencia- Tu aniràs al paradís!” és el que se’ls diu repetidament per animar-les a suportar la seva vida sense queixar-se. Quinze anys més tard, algunes d’elles assaboreixen l’emancipació. Resulten ser unes dones divertides, afectuoses i amb una gran capacitat per riure’s deshinibidament d’elles mateixes. Aquesta pel.lícula les acompanya en les seves descobertes, a través la simplicitat de les seves excursions, la seva càlida feminitat i el seu sentit de l’humor.

Divendres 21 de febrer a les 19h

Presentació i col.loqui amb Sodepau i Fatiha el Mouali.

Sessió 4:  “My Maysoon. Because Beloved Ones Never Leave” de Batoul Karbijha. Holanda-2023-55 min-VOSC

Batoul decideix que fer una pel·lícula sobre el que va passar a la seva germana Maysoon, que va desaparèixer al mar Mediterrani fa anys, és l’única manera d’afrontar un dolor tan gran que ningú de la seva família en pot parlar.

 Divendres 21 de març a les 19h

 Presentació i col.loqui amb Sodepau i Batoul Karbijha, directora de la pel.lícula.

Des de SODEPAU volem felicitar el poble sirià, i les diferents comunitats religioses i nacionals d’aquest per la derrota i caiguda del règim dictatorial d’Al Assad.

L’aixecament pacífic i antiautoritari del 2011 va ser anorreat per una furiosa reacció del règim, que portà Síria a una guerra horrorosa i destructiva, amb centenars de milers de morts i ferits, amb milers de presoners, execucions i tortures, així com milions d’exiliats i refugiats.

El malson ha acabat o així ens agradaria que fos, i és aquesta una esperança que compartim amb milions de persones no solament de Síria, sinó de tota la regió est de la Mediterrània.

En el record queden tants màrtirs i víctimes, tantes famílies destruïdes i malmeses. No volem oblidar, tampoc, les més de 500 experiències d’autogestió revolucionària dels “Consells locals” a pobles i ciutats de tota Síria. Per descomptat, aquestes experiències se sumen a la de Rojava, que cal també reivindicar. Tots aquests processos de democràcia de base podrien ser font d’inspiració per al procés de Transició que s’inicia.

Amb aquest comunicat no volem entrar en anàlisis geopolítics ni geoestratègics. Ara és temps de fruir de la caiguda d’una dictadura brutal i genocida, i també és el moment d’esmentar els nostres desitjos que creiem que compartim amb molta altra gent:

1.- Que pugui haver-hi una Transició cap a una pau justa, que permeti reconstruir el país sencer, on prevalgui la justícia social i la igualtat per a tothom.

2.- Un procés de Transició protagonitzat pels sirians i sirianes, que respongui als seus interessos i necessitats, i no als de les potències estrangeres. Que sigui fruit dels consensos entre la població de Síria, tant a l’interior com a l’exili.

3.-La comunitat internacional ha d’acompanyar i ajudar en aquest procés a través els organismes internacionals pertinents. Sempre en el sentit de garantir, a la ciutadania de síria, les condicions de seguretat, pau i llibertat necessàries perquè el procés de Transició arribi a bon port.

4.- Fer possible un règim polític amb àmplies llibertats personals i col.lectives, on siguin reconegudes les diverses expressions dels pobles i comunitats que composen Síria.

5.- Que hi hagi generositat amb els vençuts, però a partir d’una justícia transicional, on es reconeguin errors, crims i es demani perdó des de totes les faccions armades; on prevalgui una justícia efectiva contra els responsables de crims de guerra i repressió, i mesures de reparació cap a les víctimes.

6.- Que es respectin els drets i les llibertats de les dones i es promogui i garanteixi la seva participació en tot el procés de transició i reconstrucció del país.

SALUT, REVOLUCIÓ, i JUSTÍCIA¡¡¡

Amigues i amics de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya,

Us anunciem l’inici de la campanya de micromecenatge per contribuir al finançament de  la 18ena Mostra de Cinema, per reforçar-la i garantir-ne la continuïtat.    

La Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani és una iniciativa de SODEPAU, una associació independent amb gairebé 30 anys de trajectòria fent activisme internacionalista, defensant els drets humans per a tothom i lluitant per unes societats justes social i ecològicament a la Mediterrània.

La Mostra té la voluntat d’obrir una finestra als cinemes àrabs a Catalunya, una cinematografia desconeguda i amb una presència irrisòria a les grans pantalles del nostre país.

Al llarg dels anys, la Mostra,  ha esdevingut la plataforma de difusió dels cinemes àrabs i mediterranis a Barcelona i Catalunya que ofereix i promou espais permanents de difusió d’aquestes cinematografies invisibilitzades i, sovint, censurades.

També neix amb la intenció de trencar els estereotips sobre el què anomenem “Món àrab”, un mirada occidental sobre Orient que amaga i simplifica unes realitats riques, diverses i complexes.

La Mostra també vol ser una caixa de ressonància dels anhels, preocupacions, contradiccions i conflictes que travessen els pobles del mediterrani; i un espai de crítica a la colonialitat i al racisme que impregnen les relacions d’Europa amb els pobles del sud global, dins i fora les seves fronteres.

Vols donar suport a la Mostra i a la difusió dels cinemes àrabs a Catalunya? 

Dona’ns suport, fes una aportació, aconsegueix la teva recompensa i gaudeix de beneficis fiscals.

Entra a l’enllaç:  https://ca.goteo.org/project/mostra-de-cinema-arab-i-mediterrani-de-catalunya

T’agrïm per avançat que ens ajudis a difondre la campanya entre les teves amistats, per arribar a molta gent i assolir els objectius que ens hem marcat.

Moltes gràcies! La teva aportació ens farà forts i permetrà la continuïtat de la Mostra.

L’equip de SODEPAU

www.mostracinearab.com