Posicionament de SODEPAU davant la situació a Rojava

Comunicat

“M’aïllaran dient que m’he aïllat,
diran o diuen que ja soc acabat”
Ovidi Montllor

Els recents atacs de l’exèrcit turc contra la població civil a les ciutats de Rojava és un acte de violència. Un crim intolerable des de qualsevol punt de vista, del que no podem restar al marge, si no volem convertir-nos en còmplices, per omissió, de la massacre. Un atac tant greu i rebutjable, per part d’Erdogan, com tots els atacs que en els darrers vuit anys han patit a mans de les tropes de Baixar Al Assad -amb el suport de l’ Iran i Rússia- les ciutats síries de Daraia, Homs, Yarmouk, Alep, Ghouta o Idlib, per citar només les més importants. Rebutgem i condemnem aquest atac contra la població del Kurdistan sirià igual que, en la més absoluta soledat, hem condemnat les massacres executades pel règim i d’altres grups armats. La solidaritat selectiva i acrítica, la que dona més importància a unes víctimes que d’altres, depenent de lògiques geopolítiques o de posicions ideològiques o partidistes, no entra dins els nostres paràmetres. La nostra posició és la defensa dels Drets Humans a tot arreu i per a tothom, sense excepcions, ni reserves.

El nostre suport és per la població del Kurdistan. Per la població siriana, palestina, algeriana, marroquina, egípcia, … i de totes aquelles persones que, en la lluita per la llibertat i contra les dictadures i els règims autoritaris, s’han alçat amb dignitat, desarmades i juntes, en demanda dels seus drets polítics i socials, i ho han pagat, car, amb presó, tortura, exili i mort. No entenem que els que ara s’indignen i es manifesten, amb raó, contra els bombardejos a la població kurda, hagin callat quan aquesta repressió queia contra la població civil, auto-organitzada, pacífica i resistent dels pobles i les ciutats de Síria. Una població que es va aixecar contra la dictadura, de manera pacífica, i que es va veure sobrepassada per la lògica repressiva militar de l’exèrcit i de les milícies armades. I, malgrat tot, ha seguit el camí de l’autogestió per fer funcionar les viles i ciutats que els militaristes, de totes bandes, destruïen a Síria, i també a Rojava.

El nostre suport al poble kurd és històric, sòlid i inqüestionable, al llarg dels 25 anys de SODEPAU. Però si el nostre suport a la gent és incondicional, no ho és als partits i organitzacions que diuen defensar-les des de posicions, creiem, avantguardistes, militaristes i autoritàries, que s’apropien de la representació de tot el poble kurd, negant la dissidència i impedint la creació i el desenvolupament d’altres organitzacions.

Manifestem, doncs, la nostra solidaritat amb la població de Rojava davant l’actual atac indiscriminat de Turquia. Refermem el nostre compromís amb les pacifistes, amb les antimilitaristes, amb la gent que no s’ha deixat entabanar per la dialèctica de les pistoles, a Síria i a Rojava. Estarem sempre al costat de la gent que des de l’autogestió, l’auto-organització i la no violència, han lluitat, lluiten i lluitaran per trobar solucions pacífiques i democràtiques en el llarg camí cap a la llibertat.

 

12 d’Octubre. Enaltiment del nacional-imperialisme

General

La celebració de la festa de la Hispanitat, en certs moments celebració de la raça espanyola, és una festivitat relativament recent, sembla que per primer cop es celebrà l’any del quart centenari de l’arribada europea a Amèrica, i seria el 12 d’ Octubre de 1892, quan la reina María Cristina d’ Habsburg signaria un decret real en el monestir de La Ràbida, i la data passaria a denominar-se “dia del descobriment d’Amèrica”. Anys més tard seria considerada festa nacional d’España; en la primera dècada del segle XX es denominaria Dia de la Raça al llarg de força anys, fins els anys 30, quan Ramiro de Maeztu (un intel.lectual referent de la Falange) proposaria la denominació de “Dia de la Hispanidad”. La idea era que la celebració tingués un caràcter universal i que els països “germans” de les Amèriques també ho celebressin com a bons fills de la “madre patria”.

Durant el franquisme, molts recordem la festivitat sempre associada a la idea de raça espanyola, però ben bé el franquisme celebrava l’efemèride des dels anys 50 com a diada de la Hispanitat, amb aquesta voluntat imperial de fer del referent hispànic quelcom universal.

Més tard, després de la transició i del vist i plau dels partits constitucionalistes: des del postfranquistes transformats, al partit comunista, passant pel PSOE, i per suposat convergents/unió, l’any 1981, es recuperà la festivitat amb un “aire renovat”, un altre cop com a Festa de la Hispanitat.

L’any 1.992 el Govern PSOE, en coherència lògica amb l’esperit continuista del postfranquisme de la transició, assumeix l’esperit imperial de les efemèrides, i celebrarà fastuosament els 500 anys del Descobriment d’Amèrica.

La construcció del discurs nacional-estatal sorgit amb força a tota Europa i per extensió a d’altres indrets del món, i ja amb coherència, diguem-ne, intel.lectual específica, es desenvolupà amb força al segle XIX; així mateix, a l’ Estat Espanyol sorgeix aquesta necessitat de construir referents patriòtics, estatals i nacionals, per establir una trajectòria coherent de construcció d’una nació espanyola, sorgida en els albors de la civilització a la “pell de brau”, a la Ibèria mítica. En aquesta línia apareixen els diferents mites històrics-culturals d’aquest nacional-imperialisme, que alguns identifiquen amb Castella, tot i que jo matisaria afegint amb l’aristocràcia i latifundisme castellano-lleonès.

Conceptes com “reconquesta”, com “descobriment d’Amèrica”, com “hispanitat”, són els mites, alguns ja es covaven en segles anteriors (reconquesta), que al segle XIX estructuren amb certa coherència el discurs i la narrativa nacional-imperial espanyola. És cert, que conceptes com “reconquesta” també estructuraran altres nacionalismes ibèrics com el català, ja que la lluita contra els poders i estats musulmans són part central del discurs i de certa historiografia catalanista.

Nogensmenys, i malgrat l’esforç de certs sectors per destacar el passat imperial català: el mite dels almogàvars, o el mite del Rei en Jaume I, associat a la victòria imperial en la reconquesta, en serien exemples més que evidents, el nacionalisme català contemporani ha acabat construint un discurs nacionalista basat en la memòria de la pèrdua, el dol per la derrota del 11 de setembre del 1714. El nacionalisme català seria un exemple de nacionalisme defensiu, i amb certs continguts anticolonials, i ja dic, malgrat l’esforç imperial-nacional de molts dels pensadors i líders del catalanisme polític i cultural.

El 12 d’octubre és una celebració clarament identificada amb l’exaltació del Imperi; un nacional-imperialisme molt agressiu, acrític amb la història colonial europea, ontològicament eurocèntric, de soca-rel. Un nacional-imperialisme incapacitat en el reconeixement de la diversitat, de la plurinacionalitat Ibèrica -ai, si no fos per Portugal!-, intrínsecament lligat amb la història del antisemitisme europeu: antijueu, antimusulmá, antiàrab, antiafricà…

No és un bon exemple aquesta festivitat i celebració per facilitar el diàleg ni de civilitzacions, ni de cultures, ni un diàleg polític per arribar a construir una altra Ibèria possible, una pell de brau diversa i plural.

Josep Mª Navarro Cantero

 

És coherent que des de l’esquerra es doni suport al dictador Bashar Al-Assad?

Síria

Aquest article es publicà a La Directa a finals del mes de gener 2019. Ha estat escrit per Txell Bragulat de SODEPAU. Creiem que l’article és molt vigent, i la seva reflexió molt necessària, i entenem que és interessant compartir-ho amb els lectors/es de Vilaweb.

Quan em van proposar escriure aquest article, no m’ho vaig pensar ni dos segons. Per fi podria dir la meva sobre Síria en un mitjà de referència com la Directa! Mentre anava barrinant l’argumentari, decidint què escriuria i què no, un sentiment se’m feia cada cop més present. Primer d’incredulitat, després de preocupació. Però com és possible que en un mitjà com aquest es pregunti, com la cosa més natural del món, si “el règim de Bashar al-Assad és susceptible de rebre el nostre suport”? Oi que mai ens preguntaríem si hagués calgut donar suport a Franco, Mussolini, Hitler, Stalin, Pinochet o Videla, per exemple? D’on surt ara, i a hores d’ara, aquesta mena d’equidistància que posa en peu d’igualtat víctimes i botxins?

Bashar al-Assad és el successor de Hafiz al-Assad, que va arribar al poder després d’un cop d’estat que va anomenar “moviment corrector” i que s’erigia per durar fins a l’“eternitat”. No tan sols son pare va governar Síria durant 30 anys amb mà de ferro, on va instaurar un règim corrupte i clientelar sobre la base del lladrocini, la delació i el terror, sinó que, a més, el fill –aquest a qui ens preguntem si hem de defensar– ha sobrepassat amb escreix l’obra del seu antecessor.

Bashar al-Assad és el responsable del 80% de les víctimes a Síria des del març de 2011 fins avui. Estem parlant de més de 500.000 persones mortes, 80.000 desaparegudes, prop de 6 milions de refugiades i vora 12 milions de desplaçades internes. I no cal parlar de la destrucció de centenars de pobles i ciutats, escoles i hospitals; de milers de presos polítics, centenars de milers de persones torturades, violades i mutilades i que pateixen tot tipus de traumes i seqüeles; d’una generació d’infants perduda, etc. O sigui, ras
i curt: d’una guerra d’extermini d’un governant contra el seu poble. No en va, el 20 d’agost del 2017, el mateix Bashar al-Assad es vantava en públic i davant les càmeres d’“haver guanyat una societat més sana i més homogènia”.

I encara, algú que es consideri d’esquerres o que simplement cregui que les persones –totes– tenim dret a viure una vida que valgui la pena de ser viscuda i a gaudir d’una existència en dignitat, pot preguntar-se si ens hem de posar al costat d’un criminal d’aquesta envergadura i la seva barbàrie? Encara, després de vuit anys, de tota la informació i testimonis que tenim
a l’abast, algú pot creure que a Síria més de la meitat de la població són terroristes? És clar, deuen ser la mateixa gent que es pensen que a Catalunya hi ha, pel cap baix, dos milions de nazis violents, oi?

Algú pot dir que aquesta no és la qüestió, que la clau rau en la posició geopolítica de Síria i del seu paper d’avantguarda en l’antiimperialisme, en la defensa de la sobirania dels estats, en la seva lluita contra el terrorisme, en la seva defensa a ultrança del laïcisme, etc. A banda que aquests arguments són més que discutibles, realment pensem que és lícit i justificat el sacrifici de milions de vides en la defensa de la raó d’estat o del govern del mal menor?

Però no havíem quedat que amb el feixisme no s’hi dialoga sinó que se’l combat? Ara que a casa nostra comencem a veure les orelles al llop i el feixisme campa impune pels nostres carrers, amb quina legitimitat li plantarem cara si a Síria justifiquem el mateix que fan aquells a qui diem combatre? Si el nostre deure com a persones que estimem la llibertat, anhelem la justícia social, exigim el respecte i compliment dels drets humans i lluitem perquè tothom pugui viure una vida lliure, feliç i amb dignitat, com és que dubtem de quin costat hem d’estar quan traiem el cap pel món? No és el nostre deure acompanyar fraternalment la lluita dels altres pobles contra la tirania, la corrupció, l’abús de poder i la impunitat contra els crims de lesa humanitat?

Jo crec, fermament, que sí. I que si no som capaces de fer-nos nostres –amb la mateixa convicció que demostrem en aquest petit tros on ens ha tocat o hem decidit viure– les aspiracions de llibertat de les que planten cara a Síria, a Turquia, al Kurdistan, al Brasil, a Palestina o a Nicaragua, i en tants altres indrets del món, no serem nosaltres qui cavarem la tomba al feixisme.

 

Article publicat al número 469 de la ‘Directa’.

Memòria, exili, desaparicions forçoses i lluita contra la impunitat a la mediterrània

Síria, Xerrada

Dissabte 6 d’abril. 17h.

Ateneu de Celrà (Plaça de l’Estatut, 1) Com arribar-hi.

Ara que algunes veus ens volen fer creure que la guerra a Síria s’ha acabat i que cal posar els ulls en la reconstrucció i la normalització de relacions amb el règim, el responsable de més del 80% de les víctimes, al preu de la desmemòria i l’oblit. Potser ja és hora que la ciutadania i les associacions de familiars de presos, desapareguts i represaliats de la mediterrània explorin vies permenar una lluita conjunta per la Veritat i la Justícia. I evitar que, una vegada més, la Impunitat s’imposi i doni via lliure a una escalada en la repressió contra les aspiracions dels moviments populars i de denúncia, i obri el pas a nous crims contra la humanitat.

Per això, des de SODEPAU, juntament amb l’Ajuntament de Celrà i el suport de Tadamon, impulsem una trobada per compartir i intercanviar experiències adquirides per associacions i persones que han treballat aquests anys en la denúncia i recerca de persones desaparegudes en diversos països. No només amb la presència de la Federació Euromediterrània Contra les Desaparicions Forçoses, que aplega al seu si 26 organitzacions de familiars de desapareguts i represaliats de 12 països del mediterrani, sinó també amb persones de Bòsnia, Colòmbia i Argentina.

En especial, comptarem amb  exiliades sirianes i algerianes que fa anys que lluiten en aquest àmbit.

Nassera Dutour. Nascuda a Alger fa 64 anys és la Presidenta de la Federació Euromediterrània contra les Desaparicions Forçoses (FEMED) creada el 2007 i que aplega 26 organitzacions de 12 països diferents. Des del 1997, any que va desaparèixer el seu fill Amine, no ha parat d’exigir Veritat i Justícia i ha esdevingut una incansable defensora dels drets humans a Algèria i a la resta de la mediterrània.

Fadwa Mahmoud. Membre del Partit del Treball Comunista de Síria des dels anys 80. Ha estat detinguda pel seu activisme polític sota el govern de Hafez Al Assad. És la mare de Maher Tahhan i l’esposa d’Abdel Aziz Khaier, ambdós desapareguts forçosos des del 20/9/2012. També és una de les fundadores del moviment “Familíes per la llibertad”. Un moviment civil que exigeix la llibertat dels desapareguts forçats i dels detinguts per totes les parts del conflicte a Síria.

Mariam Al-Hal·laq. Nascuda a Damasc on ha exercit de mestra i educadora durant 35 anys. Fugí al Líban després que el seu fill petit, Ayham Ghazul , fos assassinat sota tortura el 2012. Mariam va participar a l’informe (Si los muertos pudiesen hablar) després de l’aparició del seu fill Ayham a les fotos de l’arxiu de Cesar. També ha participat en diferents documentals com Los desaparecidos de Siria. Fou una de les primeres a denunciar des d’Alemanya a funcionaris sirians involucrats en diverses violacions dels drets humans a Síria. És membre fundadora de la Asociación de Familias de César i enguany n’ha estat escollida Presidenta.

Abeer Farhoud. Nascuda a Damasc fa 32 anys. És mare, escultora i activista política que creu que la justícia hauria de ser una part essencial d’aquest món injust. El desembre de 2012 fou detinguda pel Servei d’Intel.ligència Militar 215 i no va ser-ne alliberada fins el 10 de març de 2013. Abeer, és una de les tres refugiades sirianes el testimoni de les quals va permetre la detenció, fa poques setmanes, a Alemanya i França, de 3 sirians, antics funcionaris del servei d’intel.ligència de Damasc, sospitosos de crims contra la humanitat i tortures comesos contra opositors al règim sirià.

[Més informació]

 

Campanya de verkami per publicar “Jo soc vosaltres”, edició bilingüe àrab-català de sis poetes de Síria

Poesia, Síria

A SODEPAU estem d’enhorabona. Després de molts esforços, emprenem, junt amb les editorials Pol·len edicions sccl i Godall, una campanya de crowfunding per publicar Jo soc vosaltres, una edició bilingüe àrab-català que recull sis poetes de Síria.

http://vkm.is/josocvosaltres

L’edició és fruit de la persistència de Mohammad Bitari, poeta palestí de Síria exiliat a Barcelona, que durant anys ha recopilat textos dels seus i les seves companyes de generació.

Nisrín Akram Khouri, Abdullah Al-Hariri, Talal Bu Khadar, Rasha Omran, Wael Saadeddín i Raed Wahesh.

Els sis poetes recollits en aquest llibre són el testimoni d’una generació que ha renovat la poesia àrab. Uns poetes que han aconseguit construir una realitat lingüística que, un cop traduïda, sobreviu les distàncies i les diferències culturals i històriques, i es transmet amb tot el sentiment, la força i l’emoció als lectors i lectores en català. Uns poetes que, a més, han sabut trobar un nou llenguatge, unes noves coordenades poètiques en situacions d’empresonament, setge, revolució, guerra o exili.

El link per fer possible el verkami: http://vkm.is/josocvosaltres

Gent que treballa en cultura en suport del Cap Raval Nord

Comunicat

“Els col·lectius i entitats sotasignades, en general vinculades a l’àmbit cultural, sentim la necessitat de prendre la veu en la controvèrsia entre el MACBA i el projecte del CAP de Raval Nord en relació amb la capella de la Misericòrdia, per a manifestar el nostre suport als veïns i veïnes que reclamen que s’hi ubiqui el CAP.

Ens incomoda que es plantegi el problema com un menyspreu cap a la cultura i les persones que hi treballem. Nosaltres també estimem la cultura, pensem que necessita suport públic i que a vegades no se li dona el valor que mereix, però també pensem que tot això té poc a veure amb la proposta d’ampliació del MACBA. En el debat al qual ens referim, entenem molt més bé els motius exposats en relació amb el CAP que els relacionats amb l’ampliació.

De fet, una de les qüestions que ens fa prendre-hi partit és la manca de claredat i justificació quant a les necessitats del nou espai cultural, mancança que alhora fa ressonar debats anteriors sobre la mateixa gestió del MACBA. Quina és la col·lecció que es vol mostrar, i de quina manera inèdita es pensa exposar? Hi ha estudis que expliquin l’interès públic que té? I, sobretot, a qui pertany aquesta col·lecció? Com es respon als problemes —ja exposats fins i tot per anteriors direccions del museu o per organismes com el CONCA— en relació amb el sentit d’una inversió pública per a una col·lecció que en un alt percentatge és de propietat privada?

Les iniciatives culturals públiques no es poden desenvolupar en confrontació amb les necessitats expressades per les persones que s’ubiquen al territori. El paper de les grans institucions culturals al Raval ja ha generat prou polèmiques sobre les conseqüències urbanístiques i econòmiques que acaben fent més difícil la vida de la gent del barri, sense una percepció generalitzada dels beneficis per a la vida cultural de l’entorn.

Així doncs, volem manifestar el nostre suport com a agents culturals a la ubicació del CAP, rebutgem qualsevol solució en nom d’una visió sacralitzadora de la cultura, i, en aquesta lògica, ens identifiquem amb la declaració que ja fa dies que han impulsat els moviments socials i culturals del barri del Raval al “Manifest pel futur del CAP Nord Raval“.

SODEPAU ens hi adherim.

Si vols adherir-te també al manifest:

https://nativa.cat/2019/01/gent-que-treballa-en-cultura-en-suport-del-cap-raval-nord/

CONVERSA AMB MALEK BENSMAÏL (DIRECTOR DE CINEMA ALGERIÀ) Parlem del seu documental sobre La Batalla d’Alger

Algèria, Cinema
El director Malek Bensmaïl

A propòsit del seu documental: “La batalla d’Alger, una pel.lícula dins la història”, realitzada al 2017 en diversos escenaris, des de la Casbah d’Alger passant per París, Roma i els EE.UU.

Malek Bensmaïl va néixer a Constantine (Algèria) el 1966. Realitza algunes pel.lícules en Super 8 abans d’iniciar estudis de cinema a París i St. Petersburg. Es dedica al cinema documental. Totes les seves pel.lícules estan lligades a la història contemporània del seu país. El seu estil cinematogràfic dibuixa els contorns complexes i sensibles de la humanitat. Aplaudits per la crítica, els seus documentals han rebut premis en nombrosos festivals d’arreu del món.

Podeu accedir a la seva web: http://www.malekbensmail.com/ on hi trobareu la seva producció, i la podreu gaudir.

Aquest documental revisa i repassa els continguts i missatges del mític film “La Batalla d’Alger”, realitzat i estrenat per Gillo Pontecorvo l’any 1.966, els escenaris de la seva filmació, sobretot l’ara decadent i abandonada (i magnífica) Casbah d’Alger, els seus protagonistes; ens explica també qui la va finançar i promoure, i en quines circumstàncies. Molt interessant els impactes i la influència cultural, ideològica i pedagògica que ha tingut en diversos moviments socials i revolucionaris d’arreu del món.

El visionat del documental, amb el repàs que fas als diferents moments de l’anomenada Batalla d’Alger, els diferents actors, les reflexions que s’hi succeeixen… m’han suggerit que en certa manera ens estàs dient que la gran Revolució algeriana del 1954 al 1962 va ser traïda?

La revolució al meu entendre és un canvi de mentalitats, al final això no ha estat respectat. L’alliberament que suposava la revolució algeriana es va dur a terme respecte a la metròpoli (la França colonial) però a nivell dels ideals i del pensament no s’ha arribat a tot el que es podria esperar d’aquesta revolució… Ara mateix, la joventut algeriana pren el film per donar-se coratge davant les dificultats que es troba quotidianament, però al carrer es troba l’atur; la revolució per als joves d’avui és un “somni trencat”, fins i tot molts dels revolucionaris que van formar part de la revolució, com es veu en el meu documental, tenen una profunda amargor per la situació que es viu actualment a Algèria. En tot cas, molts joves avui en dia es veuen reflectits en la lletra de la cançó de rap que sona al final del documental: “Ali la Pointe no ha mort està a la Casbah”, en certa manera, potser, vol suggerir que els joves es revoltaran algun dia…

Ali La Pointe (Ali Ammar) va ser un dels líders guerrillers del FLN a la Casbah d’Alger, assassinat per les tropes franceses d’ocupació el 1.957 després d’una dura repressió. Ali, petit delinqüent que provenia dels sectors socials més pròpiament “lumpen”, va implicar-se en el FLN i a la revolució a la presó, i per a molts joves algerians d’avui representa el mite del revolucionari de debò que no es va corrompre mai, i que va morir defensant el que creia i desitjava.

Després de molts anys es va arribar a un moment històric d’aparent obertura democràtica, a finals dels anys 80, i semblava que el partit únic (FLN) donaria pas a un sistema pluripartidista, amb llibertat d’expressió, etc…

Teníem una gran esperança de progrés, en els 80, amb l’obertura del Règim vam tenir un altre cop aquesta esperança però no es va assolir mai; no hem avançat cap a una veritable democràcia, això no existeix, com tampoc existeix una veritable llibertat de pensament i d’expressió. Ens trobem en una situació de bloqueig. Ara el que tenim és una nostàlgia per uns objectius que es cercaven i en els que no hem avançat gens. Aquesta nostàlgia comporta, de fet, poca solidesa en un projecte; actualment fins i tot veiem com hi ha racisme cap als immigrants que arriben a Algèria des d’altres països de l’Àfrica.

Ja als anys 60 i després de proclamada la independència, Mohamed Boudiaf (un dels caps històrics del FLN algerià), va dir del FLN que millor seria que aquest partit estigués al museu, i no dirigint el país.

Boudiaf que després d’estar-se quasi 30 anys a l’exili, retornarà a Algèria per tractar de reorientar, el país el 1992, després de la victòria electoral islamista del FIS, i del cop d’Estat dut a terme per l’exèrcit i al menys per part d’ un sector del FLN i d’una part de la societat civil algeriana, és nomenat president de l’Alt Comitè d’Estat i de seguida assassinat, segurament, per algun sector proper a algun dels clans militars que fins a dia d’avui controlen els ressorts del poder al país.

Podem afirmar que Algèria està tutelada, controlada, i dirigida per una elit militar (conformada per diversos clans i instruments diversos, entre ells els serveis d’intel.ligència i informació) i que res es mou realment al país fora d’aquestes estructures?

La realitat és que després del cop d’Estat de Boumediene (1965) contra Ben Bella, l’exèrcit controla el país. Després d’això, l’exèrcit ha pres el poder, i s’ha sentit còmode per controlar-ho tot.

Actualment, ens trobem que després de tot el que va passar en el període dels anys de plom (la guerra civil algeriana entre els anys 1992 i principis dels 2000 que confrontà l’aparell d’Estat algerià als sectors islamistes aixecats en armes, però que en realitat implicà tota mena d’actors socials i polítics que van patir la repressió i les represàlies) el president Abdelaziz Bouteflika arribat a la presidència de la República el 1999, ha volgut prendre’s la revenja contra l’exèrcit, amb qui participà en el cop d’estat del 1965 contra Ben Bella, i que després, als anys 80, el va bandejar i obligar a exiliar-se…En aquest moments aquesta revenja es tradueix en una operació de llarg abast que dura fins avui dia, i que tracta d’allunyar l’exèrcit de tots els llocs i ressorts de poder; ara bé, l’exèrcit, els seus clans i sobretot els aparells de seguretat i intel.ligència són molt forts, i no deixen fàcilment que Bouteflika compleixi els seus desitjos, ni tampoc estan disposats a deixar que es desenvolupi una veritable democràcia a Algèria.

El context és molt complicat i cal controlar molt bé la situació per moure’s.

L’oposició islamista, després del 1999 i la Llei de Concòrdia Nacional (una mena d’amnistia generalitzada i de llei de memòria històrica per esborrar els crims comesos per totes les parts) ha entrat també en el joc, i ja no existeix una veritable oposició…

Llavors a partir d’aquesta situació la llibertat d’expressió i de creació com es poden dur a terme? Què pot fer un director de cinema, un escriptor, un músic…en aquest context?

A hores d’ara, els creadors de cinema només poden comptar amb 5 sales de projecció a tota Algèria, de les 400 sales que hi havia. No podem fer res sense passar per la censura1.

La premsa va fent, hi ha publicacions diverses i “plurals”, però hi ha molts periodistes empresonats, sobretot en els períodes electorals. Amb la creació literària passa el mateix, és una creació vigilada2. Els intel.lectuals s’esforcen per promoure activitats i tertúlies, però és igualment difícil…No es pot dir però que tot sigui de color fosc, ara bé tot depèn també de les regions, ciutats i de llurs contextos.

Jo personalment disposo d’una productora a Algèria i sempre demano autoritzacions per estar dins la llei, i per una qüestió de transparència. Em deixen fer, escriure, filmar, però no projectar el que faig en el país. En el meu cas, un cop edito i poso el documental en marxa i el difonc a l’estranger, hi ha gent que pirateja el que faig i ho difon dins d’Algèria, d’aquesta manera entre la alegalitat i la il.legalitat es pot veure el que jo produeixo dins del país. Jo no ho denuncio pas….De fet, els meus films i documentals es toleren més o menys segons els continguts…

D’altra banda, assistim també a un procés ideològic i cultural caracteritzat per una pressió molt conservadora. En el decenni negre (des del 1992 i fins el 2002) la situació en aquest sentit era més tolerable, perquè els islamistes eren el perill. Després de les lleis d’amnistia i de Concòrdia, el salafisme i el seu credo s’estenen. Ja no hi ha violència ni força armada del costat islamista, però sí que hi ha una violència invisible. Tot es fa en “nom de Déu..”, aquest fet, aquesta postura no deixa comprendre la vida, el món, la creació artística més enllà de Déu…arreu, als barris, als pobles, a les mesquites, als cafès. Un ideal de vida ha estat substituït per una idea de Déu molt concreta i determinada.

La política ara mateix utilitza les mesquites per controlar, i han invertit milions en construir mesquites, però cap hospital, ni en sanitat, ni educació, ni per millorar la qualitat de vida en general.

La producció musical en aquests moments, el rap, el rai, les cançons d’amor, són molt militants, molt lligades als joves3. No surten per la tv, però es difonen per les xarxes socials, són quasi clandestines. Per exemple, es fan concerts públics semiclandestins en hangars, garatges, llocs tancats.

La gent troba la manera d’expressar-se, de crear, de pensar de moltes maneres en cafès literaris, en associacions, a partir de cineclubs.

Notes

Mostra de cine web: https://www.mostracinearab.com/

2Llegir l’article: https://www.middleeasteye.net/fr/reportages/dans-la-litt-rature-mondiale-il-faut-compter-avec-les-auteurs-alg-riens-199100948 i els diversos articles derivats que facilita per fer-se una idea sobre la literatura algeriana més actual.

Radicalismes a debat

Debat, Islamofòbia

Fa unes setmanes, SODEPAU va ser convidada a participar i aportar reflexions en la Comissió Parlamentària que elabora propostes, reflexions i recomanacions a propòsit dels atemptats del 17A del 2017. [veure vídeo]

La reflexió de SODEPAU en aquesta comissió es va centrar sobretot en la consideració crítica del concepte de “radicalisme islàmic”.

Fa 5 dies, apareixia publicat un article a La Directa que “denunciava” com a estigmatitzadores la praxis en l’aplicació del protocol PRODERAI (per detectar “radicalismes islàmics” entre joves a les escoles i instituts de Catalunya) impulsat per la Conselleria d’Interior i la d’Ensenyament. L’article de La Directa es basava en enregistraments d’una formació a docents d’escoles de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En l’article s’emfatitza aquells indicadors que Interior i Ensenyament validen com a indicadors que visibilitzen una procés de “radicalització islamista”: esborrar-se tatuatges, no beure coca-cola, no celebrar Sant Jordi…

Fa temps que denunciem des de SODEPAU i altres instàncies el protocol PRODERAI per estigmatitzador, per caure en simplificacions islamòfobes, per transmetre visions simplistes de l’islam, dels joves de famílies de tradició musulmana i per caure manta vegades en la islamofòbia.

En un altre sentit, el concepte de radicalisme és utilitzat com a sinònim de violència, terrorisme i de filiació al DAESH. De fet, en el darrer informe realitzat pels Mossos sobre els joves de Ripoll que van participar en l’atemptat del 17A es torna a insistir en el radicalisme d’aquests i en el fet que els joves feia al menys 2 anys que expressaven simpaties pels radicalismes islàmics, sinònim de DAESH, violència i terrorisme.

De radicalismes islàmics n’hi ha molts i molt variats, diversos, i amb moltes expressions, no violentes la majoria i violentes una fracció. L’islamisme com a ideologia política és una expressió de la modernitat política contemporània en territoris islamitzats totalment o parcial. Com a moltes modernitats sorgides en el marc de tradicions religioses, trenca en certa manera amb la tradició musulmana, potser no tant com feu en el seu moment el sionisme amb la tradició del judaïsme. El sionisme colonial i imperialista es podria considerar un radicalisme, en la seva percepció dels problemes que afecten els jueus a Europa i el món, i en les seves solucions, entre d’altres, fent recurs a l’ocupació de territoris aliens.

Si observem el panorama polític català d’ençà sel 2010 podem dir que es percep, per posar un exemple concret, una progressiva radicalització dels dirigents i de l’electorat convergent cap a posicions independentistes, i fins i tot socialdemòcrates…, la qual cosa no ens porta a afirmar que aquests subjectes col·lectius siguin de cap manera propensos a la violència i al terrorisme. En tot cas, si llegim l’obra d’Arjun Appadurai quan parla en diverses ocasions dels nacionalismes no violents i no etnicistes en indrets molt diversos del planeta i sobretot en contextos asiàtics, aquest considera l’evident la possibilitat (observada en casos diversos) que aquests, per raons tant internes com externes, acabin per caure en explosions virulentes i violentes. Què fa que un moviment social no violent, nacionalista o amb una altra substància ideològica o de sentiments, radical, perquè planteja anàlisi i propostes que van a les arrels dels problemes, de les necessitats i de les solucions, esdevingui violent?

En el cas dels joves de Ripoll que van participar en els atemptats i assassinats del 17A, com a SODEPAU, vam defensar en l’esmentada Comissió Parlamentària que ens trobàvem sobretot davant d’un cas de “sectarització”, de pèrdua de referents en l’entorn més proper, de cerca de referents ideològics, d’identitat i d’arrelament desterritorialitzats, a partir de missatges i imatges on line, amb la intervenció suposada (possible i evident) en aquest procés de sectarització d’un personatge de certa autoritat pels joves, aquell que s’ha anomenat imam i que no està clar ni de bon troç que ho fos.

Apostàvem per reconceptualitzar el terme de “radicalisme islàmic”, que no és gens apropiat per qualificar i descriure el que està passant entre certs sectors de joves que se senten atrets pels missatges de violència predicats per certes webs que manipulen els missatges religiosos musulmans. En aquest sentit, apostàvem pel concepte “sectarització”.

Aquests darreres setmanes s’està emetent una sèrie televisiva basada en fets reals, WACO, que narra i descriu el procés de sectarització d’una comunitat en base a una professió de fe i religiositat aparentment evangèlica. En tenim molts d’exemples d’aquesta mena, el que sobta és que quan ens trobem amb un fenomen molt semblant en certs aspectes (en altres gens), on apareix l’islam, de seguida conceptualitzem el fenomen com a radical, i aquest com a sinònim de violència i terrorisme. No és curiós? No serà una expressió més de l’orientalisme islamòfob que fonamenta la cultura europea occidental hegemònica?

Una tardor de cinemes àrabs i poesia, música i debats centrats en Síria

Cinema, Síria

Aquesta tardor 2018 ha estat especialment intensa per a Sodepau. Una tardor dedicada als cinemes àrabs que ha començat a principis de novembre amb la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani i han conclòs amb la Setmana Cultural de Gràcia. Tot un mes de cinema, poesia, música, debats enfocats especialment a la situació siriana.

Ja fa dotze edicions que organitza la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani però aquest any hi ha hagut novetats significatives. S’han ampliat el nombre de projeccions a la Filmoteca, s’han inclòs espais de reflexió sobre cinema i poesia com el celebrat a l’Espai Contrabandos o sobre imatge i ciutat a l’Ateneu Cooperatiu La Base. També s’ha inaugurat una nova secció: “Els Clàssics” que proposa un recull de pel·lícules que han marcat un abans i un després en la cinematografia no només del món àrab sinó d’àmbit internacional. Des del cineasta egipci Youssef Chahine fins a la versió restaurada de la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo. El país convidat ha estat Síria, del qual s’han presentat documentals i llargmetratges tant clàssics com actuals.

Els resultats no poden ser més engrescadors. Del 8 al 18 de novembre han acudit a la Mostra prop de 1.500 persones, una xifra que denota un increment en l’interès que els cinemes àrabs susciten al nostre país. Un interès que s’ha continuat fent palès en la XXV Setmana Cultural de Gràcia, també dedicada a Síria, organitzada juntament amb el Centre Cívic la Sedeta i el Districte de Gràcia. Del 23 de novembre al 2 de desembre s’han organitzat projeccions, xerrades, exposicions, concerts i recitals en diferents espais del districte, com el Centre Cívic la Sedeta, el Centre Cívic el Coll, l’Espai Jove la Fontana, la Biblioteca Jaume Fuster, la Biblioteca Vila de Gràcia, la Llibreria Cooperativa La Caníbal i La Torna.