Enfilats a la parra

Visions des de la Mediterrània

Gent que treballa en cultura en suport del Cap Raval Nord

“Els col·lectius i entitats sotasignades, en general vinculades a l’àmbit cultural, sentim la necessitat de prendre la veu en la controvèrsia entre el MACBA i el projecte del CAP de Raval Nord en relació amb la capella de la Misericòrdia, per a manifestar el nostre suport als veïns i veïnes que reclamen que s’hi ubiqui el CAP.

Ens incomoda que es plantegi el problema com un menyspreu cap a la cultura i les persones que hi treballem. Nosaltres també estimem la cultura, pensem que necessita suport públic i que a vegades no se li dona el valor que mereix, però també pensem que tot això té poc a veure amb la proposta d’ampliació del MACBA. En el debat al qual ens referim, entenem molt més bé els motius exposats en relació amb el CAP que els relacionats amb l’ampliació.

De fet, una de les qüestions que ens fa prendre-hi partit és la manca de claredat i justificació quant a les necessitats del nou espai cultural, mancança que alhora fa ressonar debats anteriors sobre la mateixa gestió del MACBA. Quina és la col·lecció que es vol mostrar, i de quina manera inèdita es pensa exposar? Hi ha estudis que expliquin l’interès públic que té? I, sobretot, a qui pertany aquesta col·lecció? Com es respon als problemes —ja exposats fins i tot per anteriors direccions del museu o per organismes com el CONCA— en relació amb el sentit d’una inversió pública per a una col·lecció que en un alt percentatge és de propietat privada?

Les iniciatives culturals públiques no es poden desenvolupar en confrontació amb les necessitats expressades per les persones que s’ubiquen al territori. El paper de les grans institucions culturals al Raval ja ha generat prou polèmiques sobre les conseqüències urbanístiques i econòmiques que acaben fent més difícil la vida de la gent del barri, sense una percepció generalitzada dels beneficis per a la vida cultural de l’entorn.

Així doncs, volem manifestar el nostre suport com a agents culturals a la ubicació del CAP, rebutgem qualsevol solució en nom d’una visió sacralitzadora de la cultura, i, en aquesta lògica, ens identifiquem amb la declaració que ja fa dies que han impulsat els moviments socials i culturals del barri del Raval al “Manifest pel futur del CAP Nord Raval“.

SODEPAU ens hi adherim.

Si vols adherir-te també al manifest:

https://nativa.cat/2019/01/gent-que-treballa-en-cultura-en-suport-del-cap-raval-nord/

CONVERSA AMB MALEK BENSMAÏL (DIRECTOR DE CINEMA ALGERIÀ) Parlem del seu documental sobre La Batalla d’Alger

El director Malek Bensmaïl

A propòsit del seu documental: “La batalla d’Alger, una pel.lícula dins la història”, realitzada al 2017 en diversos escenaris, des de la Casbah d’Alger passant per París, Roma i els EE.UU.

Malek Bensmaïl va néixer a Constantine (Algèria) el 1966. Realitza algunes pel.lícules en Super 8 abans d’iniciar estudis de cinema a París i St. Petersburg. Es dedica al cinema documental. Totes les seves pel.lícules estan lligades a la història contemporània del seu país. El seu estil cinematogràfic dibuixa els contorns complexes i sensibles de la humanitat. Aplaudits per la crítica, els seus documentals han rebut premis en nombrosos festivals d’arreu del món.

Podeu accedir a la seva web: http://www.malekbensmail.com/ on hi trobareu la seva producció, i la podreu gaudir.

Aquest documental revisa i repassa els continguts i missatges del mític film “La Batalla d’Alger”, realitzat i estrenat per Gillo Pontecorvo l’any 1.966, els escenaris de la seva filmació, sobretot l’ara decadent i abandonada (i magnífica) Casbah d’Alger, els seus protagonistes; ens explica també qui la va finançar i promoure, i en quines circumstàncies. Molt interessant els impactes i la influència cultural, ideològica i pedagògica que ha tingut en diversos moviments socials i revolucionaris d’arreu del món.

El visionat del documental, amb el repàs que fas als diferents moments de l’anomenada Batalla d’Alger, els diferents actors, les reflexions que s’hi succeeixen… m’han suggerit que en certa manera ens estàs dient que la gran Revolució algeriana del 1954 al 1962 va ser traïda?

La revolució al meu entendre és un canvi de mentalitats, al final això no ha estat respectat. L’alliberament que suposava la revolució algeriana es va dur a terme respecte a la metròpoli (la França colonial) però a nivell dels ideals i del pensament no s’ha arribat a tot el que es podria esperar d’aquesta revolució… Ara mateix, la joventut algeriana pren el film per donar-se coratge davant les dificultats que es troba quotidianament, però al carrer es troba l’atur; la revolució per als joves d’avui és un “somni trencat”, fins i tot molts dels revolucionaris que van formar part de la revolució, com es veu en el meu documental, tenen una profunda amargor per la situació que es viu actualment a Algèria. En tot cas, molts joves avui en dia es veuen reflectits en la lletra de la cançó de rap que sona al final del documental: “Ali la Pointe no ha mort està a la Casbah”, en certa manera, potser, vol suggerir que els joves es revoltaran algun dia…

Ali La Pointe (Ali Ammar) va ser un dels líders guerrillers del FLN a la Casbah d’Alger, assassinat per les tropes franceses d’ocupació el 1.957 després d’una dura repressió. Ali, petit delinqüent que provenia dels sectors socials més pròpiament “lumpen”, va implicar-se en el FLN i a la revolució a la presó, i per a molts joves algerians d’avui representa el mite del revolucionari de debò que no es va corrompre mai, i que va morir defensant el que creia i desitjava.

Després de molts anys es va arribar a un moment històric d’aparent obertura democràtica, a finals dels anys 80, i semblava que el partit únic (FLN) donaria pas a un sistema pluripartidista, amb llibertat d’expressió, etc…

Teníem una gran esperança de progrés, en els 80, amb l’obertura del Règim vam tenir un altre cop aquesta esperança però no es va assolir mai; no hem avançat cap a una veritable democràcia, això no existeix, com tampoc existeix una veritable llibertat de pensament i d’expressió. Ens trobem en una situació de bloqueig. Ara el que tenim és una nostàlgia per uns objectius que es cercaven i en els que no hem avançat gens. Aquesta nostàlgia comporta, de fet, poca solidesa en un projecte; actualment fins i tot veiem com hi ha racisme cap als immigrants que arriben a Algèria des d’altres països de l’Àfrica.

Ja als anys 60 i després de proclamada la independència, Mohamed Boudiaf (un dels caps històrics del FLN algerià), va dir del FLN que millor seria que aquest partit estigués al museu, i no dirigint el país.

Boudiaf que després d’estar-se quasi 30 anys a l’exili, retornarà a Algèria per tractar de reorientar, el país el 1992, després de la victòria electoral islamista del FIS, i del cop d’Estat dut a terme per l’exèrcit i al menys per part d’ un sector del FLN i d’una part de la societat civil algeriana, és nomenat president de l’Alt Comitè d’Estat i de seguida assassinat, segurament, per algun sector proper a algun dels clans militars que fins a dia d’avui controlen els ressorts del poder al país.

Podem afirmar que Algèria està tutelada, controlada, i dirigida per una elit militar (conformada per diversos clans i instruments diversos, entre ells els serveis d’intel.ligència i informació) i que res es mou realment al país fora d’aquestes estructures?

La realitat és que després del cop d’Estat de Boumediene (1965) contra Ben Bella, l’exèrcit controla el país. Després d’això, l’exèrcit ha pres el poder, i s’ha sentit còmode per controlar-ho tot.

Actualment, ens trobem que després de tot el que va passar en el període dels anys de plom (la guerra civil algeriana entre els anys 1992 i principis dels 2000 que confrontà l’aparell d’Estat algerià als sectors islamistes aixecats en armes, però que en realitat implicà tota mena d’actors socials i polítics que van patir la repressió i les represàlies) el president Abdelaziz Bouteflika arribat a la presidència de la República el 1999, ha volgut prendre’s la revenja contra l’exèrcit, amb qui participà en el cop d’estat del 1965 contra Ben Bella, i que després, als anys 80, el va bandejar i obligar a exiliar-se…En aquest moments aquesta revenja es tradueix en una operació de llarg abast que dura fins avui dia, i que tracta d’allunyar l’exèrcit de tots els llocs i ressorts de poder; ara bé, l’exèrcit, els seus clans i sobretot els aparells de seguretat i intel.ligència són molt forts, i no deixen fàcilment que Bouteflika compleixi els seus desitjos, ni tampoc estan disposats a deixar que es desenvolupi una veritable democràcia a Algèria.

El context és molt complicat i cal controlar molt bé la situació per moure’s.

L’oposició islamista, després del 1999 i la Llei de Concòrdia Nacional (una mena d’amnistia generalitzada i de llei de memòria històrica per esborrar els crims comesos per totes les parts) ha entrat també en el joc, i ja no existeix una veritable oposició…

Llavors a partir d’aquesta situació la llibertat d’expressió i de creació com es poden dur a terme? Què pot fer un director de cinema, un escriptor, un músic…en aquest context?

A hores d’ara, els creadors de cinema només poden comptar amb 5 sales de projecció a tota Algèria, de les 400 sales que hi havia. No podem fer res sense passar per la censura1.

La premsa va fent, hi ha publicacions diverses i “plurals”, però hi ha molts periodistes empresonats, sobretot en els períodes electorals. Amb la creació literària passa el mateix, és una creació vigilada2. Els intel.lectuals s’esforcen per promoure activitats i tertúlies, però és igualment difícil…No es pot dir però que tot sigui de color fosc, ara bé tot depèn també de les regions, ciutats i de llurs contextos.

Jo personalment disposo d’una productora a Algèria i sempre demano autoritzacions per estar dins la llei, i per una qüestió de transparència. Em deixen fer, escriure, filmar, però no projectar el que faig en el país. En el meu cas, un cop edito i poso el documental en marxa i el difonc a l’estranger, hi ha gent que pirateja el que faig i ho difon dins d’Algèria, d’aquesta manera entre la alegalitat i la il.legalitat es pot veure el que jo produeixo dins del país. Jo no ho denuncio pas….De fet, els meus films i documentals es toleren més o menys segons els continguts…

D’altra banda, assistim també a un procés ideològic i cultural caracteritzat per una pressió molt conservadora. En el decenni negre (des del 1992 i fins el 2002) la situació en aquest sentit era més tolerable, perquè els islamistes eren el perill. Després de les lleis d’amnistia i de Concòrdia, el salafisme i el seu credo s’estenen. Ja no hi ha violència ni força armada del costat islamista, però sí que hi ha una violència invisible. Tot es fa en “nom de Déu..”, aquest fet, aquesta postura no deixa comprendre la vida, el món, la creació artística més enllà de Déu…arreu, als barris, als pobles, a les mesquites, als cafès. Un ideal de vida ha estat substituït per una idea de Déu molt concreta i determinada.

La política ara mateix utilitza les mesquites per controlar, i han invertit milions en construir mesquites, però cap hospital, ni en sanitat, ni educació, ni per millorar la qualitat de vida en general.

La producció musical en aquests moments, el rap, el rai, les cançons d’amor, són molt militants, molt lligades als joves3. No surten per la tv, però es difonen per les xarxes socials, són quasi clandestines. Per exemple, es fan concerts públics semiclandestins en hangars, garatges, llocs tancats.

La gent troba la manera d’expressar-se, de crear, de pensar de moltes maneres en cafès literaris, en associacions, a partir de cineclubs.

Notes

Mostra de cine web: https://www.mostracinearab.com/

2Llegir l’article: https://www.middleeasteye.net/fr/reportages/dans-la-litt-rature-mondiale-il-faut-compter-avec-les-auteurs-alg-riens-199100948 i els diversos articles derivats que facilita per fer-se una idea sobre la literatura algeriana més actual.

Radicalismes a debat

Fa unes setmanes, SODEPAU va ser convidada a participar i aportar reflexions en la Comissió Parlamentària que elabora propostes, reflexions i recomanacions a propòsit dels atemptats del 17A del 2017. [veure vídeo]

La reflexió de SODEPAU en aquesta comissió es va centrar sobretot en la consideració crítica del concepte de “radicalisme islàmic”.

Fa 5 dies, apareixia publicat un article a La Directa que “denunciava” com a estigmatitzadores la praxis en l’aplicació del protocol PRODERAI (per detectar “radicalismes islàmics” entre joves a les escoles i instituts de Catalunya) impulsat per la Conselleria d’Interior i la d’Ensenyament. L’article de La Directa es basava en enregistraments d’una formació a docents d’escoles de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En l’article s’emfatitza aquells indicadors que Interior i Ensenyament validen com a indicadors que visibilitzen una procés de “radicalització islamista”: esborrar-se tatuatges, no beure coca-cola, no celebrar Sant Jordi…

Fa temps que denunciem des de SODEPAU i altres instàncies el protocol PRODERAI per estigmatitzador, per caure en simplificacions islamòfobes, per transmetre visions simplistes de l’islam, dels joves de famílies de tradició musulmana i per caure manta vegades en la islamofòbia.

En un altre sentit, el concepte de radicalisme és utilitzat com a sinònim de violència, terrorisme i de filiació al DAESH. De fet, en el darrer informe realitzat pels Mossos sobre els joves de Ripoll que van participar en l’atemptat del 17A es torna a insistir en el radicalisme d’aquests i en el fet que els joves feia al menys 2 anys que expressaven simpaties pels radicalismes islàmics, sinònim de DAESH, violència i terrorisme.

De radicalismes islàmics n’hi ha molts i molt variats, diversos, i amb moltes expressions, no violentes la majoria i violentes una fracció. L’islamisme com a ideologia política és una expressió de la modernitat política contemporània en territoris islamitzats totalment o parcial. Com a moltes modernitats sorgides en el marc de tradicions religioses, trenca en certa manera amb la tradició musulmana, potser no tant com feu en el seu moment el sionisme amb la tradició del judaïsme. El sionisme colonial i imperialista es podria considerar un radicalisme, en la seva percepció dels problemes que afecten els jueus a Europa i el món, i en les seves solucions, entre d’altres, fent recurs a l’ocupació de territoris aliens.

Si observem el panorama polític català d’ençà sel 2010 podem dir que es percep, per posar un exemple concret, una progressiva radicalització dels dirigents i de l’electorat convergent cap a posicions independentistes, i fins i tot socialdemòcrates…, la qual cosa no ens porta a afirmar que aquests subjectes col·lectius siguin de cap manera propensos a la violència i al terrorisme. En tot cas, si llegim l’obra d’Arjun Appadurai quan parla en diverses ocasions dels nacionalismes no violents i no etnicistes en indrets molt diversos del planeta i sobretot en contextos asiàtics, aquest considera l’evident la possibilitat (observada en casos diversos) que aquests, per raons tant internes com externes, acabin per caure en explosions virulentes i violentes. Què fa que un moviment social no violent, nacionalista o amb una altra substància ideològica o de sentiments, radical, perquè planteja anàlisi i propostes que van a les arrels dels problemes, de les necessitats i de les solucions, esdevingui violent?

En el cas dels joves de Ripoll que van participar en els atemptats i assassinats del 17A, com a SODEPAU, vam defensar en l’esmentada Comissió Parlamentària que ens trobàvem sobretot davant d’un cas de “sectarització”, de pèrdua de referents en l’entorn més proper, de cerca de referents ideològics, d’identitat i d’arrelament desterritorialitzats, a partir de missatges i imatges on line, amb la intervenció suposada (possible i evident) en aquest procés de sectarització d’un personatge de certa autoritat pels joves, aquell que s’ha anomenat imam i que no està clar ni de bon troç que ho fos.

Apostàvem per reconceptualitzar el terme de “radicalisme islàmic”, que no és gens apropiat per qualificar i descriure el que està passant entre certs sectors de joves que se senten atrets pels missatges de violència predicats per certes webs que manipulen els missatges religiosos musulmans. En aquest sentit, apostàvem pel concepte “sectarització”.

Aquests darreres setmanes s’està emetent una sèrie televisiva basada en fets reals, WACO, que narra i descriu el procés de sectarització d’una comunitat en base a una professió de fe i religiositat aparentment evangèlica. En tenim molts d’exemples d’aquesta mena, el que sobta és que quan ens trobem amb un fenomen molt semblant en certs aspectes (en altres gens), on apareix l’islam, de seguida conceptualitzem el fenomen com a radical, i aquest com a sinònim de violència i terrorisme. No és curiós? No serà una expressió més de l’orientalisme islamòfob que fonamenta la cultura europea occidental hegemònica?

Una tardor de cinemes àrabs i poesia, música i debats centrats en Síria

Aquesta tardor 2018 ha estat especialment intensa per a Sodepau. Una tardor dedicada als cinemes àrabs que ha començat a principis de novembre amb la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani i han conclòs amb la Setmana Cultural de Gràcia. Tot un mes de cinema, poesia, música, debats enfocats especialment a la situació siriana.

Ja fa dotze edicions que organitza la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani però aquest any hi ha hagut novetats significatives. S’han ampliat el nombre de projeccions a la Filmoteca, s’han inclòs espais de reflexió sobre cinema i poesia com el celebrat a l’Espai Contrabandos o sobre imatge i ciutat a l’Ateneu Cooperatiu La Base. També s’ha inaugurat una nova secció: “Els Clàssics” que proposa un recull de pel·lícules que han marcat un abans i un després en la cinematografia no només del món àrab sinó d’àmbit internacional. Des del cineasta egipci Youssef Chahine fins a la versió restaurada de la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo. El país convidat ha estat Síria, del qual s’han presentat documentals i llargmetratges tant clàssics com actuals.

Els resultats no poden ser més engrescadors. Del 8 al 18 de novembre han acudit a la Mostra prop de 1.500 persones, una xifra que denota un increment en l’interès que els cinemes àrabs susciten al nostre país. Un interès que s’ha continuat fent palès en la XXV Setmana Cultural de Gràcia, també dedicada a Síria, organitzada juntament amb el Centre Cívic la Sedeta i el Districte de Gràcia. Del 23 de novembre al 2 de desembre s’han organitzat projeccions, xerrades, exposicions, concerts i recitals en diferents espais del districte, com el Centre Cívic la Sedeta, el Centre Cívic el Coll, l’Espai Jove la Fontana, la Biblioteca Jaume Fuster, la Biblioteca Vila de Gràcia, la Llibreria Cooperativa La Caníbal i La Torna.