Enfilats a la parra

Visions des de la Mediterrània

Arxiu de la categoria: Cinema

Una història de Palestina a través del seu cinema

Des de SODEPAU, a banda d’afegir-nos a les diverses mobilitzacions en solidaritat amb Palestina que es van convocant des del passat mes d’octubre,  també volem aportar el nostre granet de sorra a través la sensibilització i la formació tot participant i/o organitzant xerrades sobre el què passa a Palestina arreu de Catalunya, i sobretot, mitjançant la difusió del cinema palestí que al llarg dels últims 17 anys ha passat per la “Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya” organitzada per Sodepau. (https://www.mostracinearab.com/).

En aquesta línia, el passat mes de desembre vam iniciar el cicle “ Una història de Palestina a través del seu cinema al Teatre l’Ateneu de Celrà,  que organitzem juntament amb l’Ajuntament de Celrà i amb la col.laboració del “Cineclub 21”.

Amb aquest cicle ens proposem de seguir la història de Palestina, i la seva resistència a l’Ocupació, des d’abans de la Nakba i fins als nostres dies, a través de quatre pel.lícules de cineastes palestins que formen part del catàleg de la “Mostra”, i que estan relacionades amb diferents aspectes i moments claus de la seva història.

Cicle cinema i història

“Una història de Palestina a través del seu cinema ”        

Primera sessió: Sionisme i naixement de l’Estat Israel:

La terra parla àrab” de Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC.

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix  a  l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el  desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina. Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX? A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans de 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

Segona sessió: Refugiats, el dret al retorn i els Acords d’Oslo

 “Un món que no és el nostre” de Mahdi Fleifel. Líban-Palestina-2013-93’-VOSC.

Un món que no és el nostre” és un retrat íntim, sovint humorístic, de tres generacions a l’exili al camp de refugiats d’Ein El-Helweh, al sud del Líban. A partir d’una gran quantitat de documents personals, arxius familiars i filmacions històriques, la pel.lícula és un estudi sensible sobre el sentit de pertinença, l’amistat i la família. Filmada durant més de vint anys per diferents membres dela família, Un món que no és el nostre, és més que un retrat familiar; és un intent per preservar el que s’està oblidant i subratllar el que no hauria de ser mai esborrat de la memòria col.lectiva.

Tercera sessió: Cisjordània. Les fronteres del 67, els assentaments i el Mur de la vergonya.

“200 metres” d’Ameen Nayfeh. Jordània-Qatar-Palestina-Itàlia-2020- 96’-VOSC.

Un home que està a l’altre costat del mur de Cisjordània, tracta d’arribar a l’hospital per estar amb el seu fill. Atès que li deneguen el pas ha de donar una volta de 200 km per creuar la frontera de forma il·legal, tot pagant una gran quantitat de diners. L’òpera prima del palestí Ameen Nayfeh. “El rerefons i la motivació principal a l’hora de rodar aquest film és sobretot personal -el mur em va separar de la meva família-, però també narro una història que l’he sentit moltes, moltíssimes vegades” (Ameen Nayfeh).

Quarta sessió: Detencions administratives i sistema carcerari a Palestina

“3000 Noches” de Mai Masri. Palestina, França, Líban, Jordània, UAE, Qatar-2015-103’-VOSE

Inspirada en una història real i rodada en una presó, 3000 Noches explica la història d’una  mestra palestina recent casada que va ser detinguda sota falses acusacions i empresonada en una presó israeliana on va donar a llum al seu fill. A través la seva lluita per pujar el seu fill darrera els barrots, la pel.lícula traça el viatge d’una jove mare ple d’esperança, resiliència i supervivència contra tot pronòstic.

Teatre l’Ateneu de Celrà

Primera sessió: Divendres 29 de desembre 2023 a 20h

Segona sessió. Divendres 2 de febrer 2024 a 20h

Tercera Sessió: Divendres 16 de febrer 2024 a 20h

Quarta sessió: Divendres 1 de març 2024 a 20h

 

CONVERSA AMB MALEK BENSMAÏL (DIRECTOR DE CINEMA ALGERIÀ) Parlem del seu documental sobre La Batalla d’Alger

El director Malek Bensmaïl

A propòsit del seu documental: “La batalla d’Alger, una pel.lícula dins la història”, realitzada al 2017 en diversos escenaris, des de la Casbah d’Alger passant per París, Roma i els EE.UU.

Malek Bensmaïl va néixer a Constantine (Algèria) el 1966. Realitza algunes pel.lícules en Super 8 abans d’iniciar estudis de cinema a París i St. Petersburg. Es dedica al cinema documental. Totes les seves pel.lícules estan lligades a la història contemporània del seu país. El seu estil cinematogràfic dibuixa els contorns complexes i sensibles de la humanitat. Aplaudits per la crítica, els seus documentals han rebut premis en nombrosos festivals d’arreu del món.

Podeu accedir a la seva web: http://www.malekbensmail.com/ on hi trobareu la seva producció, i la podreu gaudir.

Aquest documental revisa i repassa els continguts i missatges del mític film “La Batalla d’Alger”, realitzat i estrenat per Gillo Pontecorvo l’any 1.966, els escenaris de la seva filmació, sobretot l’ara decadent i abandonada (i magnífica) Casbah d’Alger, els seus protagonistes; ens explica també qui la va finançar i promoure, i en quines circumstàncies. Molt interessant els impactes i la influència cultural, ideològica i pedagògica que ha tingut en diversos moviments socials i revolucionaris d’arreu del món.

El visionat del documental, amb el repàs que fas als diferents moments de l’anomenada Batalla d’Alger, els diferents actors, les reflexions que s’hi succeeixen… m’han suggerit que en certa manera ens estàs dient que la gran Revolució algeriana del 1954 al 1962 va ser traïda?

La revolució al meu entendre és un canvi de mentalitats, al final això no ha estat respectat. L’alliberament que suposava la revolució algeriana es va dur a terme respecte a la metròpoli (la França colonial) però a nivell dels ideals i del pensament no s’ha arribat a tot el que es podria esperar d’aquesta revolució… Ara mateix, la joventut algeriana pren el film per donar-se coratge davant les dificultats que es troba quotidianament, però al carrer es troba l’atur; la revolució per als joves d’avui és un “somni trencat”, fins i tot molts dels revolucionaris que van formar part de la revolució, com es veu en el meu documental, tenen una profunda amargor per la situació que es viu actualment a Algèria. En tot cas, molts joves avui en dia es veuen reflectits en la lletra de la cançó de rap que sona al final del documental: “Ali la Pointe no ha mort està a la Casbah”, en certa manera, potser, vol suggerir que els joves es revoltaran algun dia…

Ali La Pointe (Ali Ammar) va ser un dels líders guerrillers del FLN a la Casbah d’Alger, assassinat per les tropes franceses d’ocupació el 1.957 després d’una dura repressió. Ali, petit delinqüent que provenia dels sectors socials més pròpiament “lumpen”, va implicar-se en el FLN i a la revolució a la presó, i per a molts joves algerians d’avui representa el mite del revolucionari de debò que no es va corrompre mai, i que va morir defensant el que creia i desitjava.

Després de molts anys es va arribar a un moment històric d’aparent obertura democràtica, a finals dels anys 80, i semblava que el partit únic (FLN) donaria pas a un sistema pluripartidista, amb llibertat d’expressió, etc…

Teníem una gran esperança de progrés, en els 80, amb l’obertura del Règim vam tenir un altre cop aquesta esperança però no es va assolir mai; no hem avançat cap a una veritable democràcia, això no existeix, com tampoc existeix una veritable llibertat de pensament i d’expressió. Ens trobem en una situació de bloqueig. Ara el que tenim és una nostàlgia per uns objectius que es cercaven i en els que no hem avançat gens. Aquesta nostàlgia comporta, de fet, poca solidesa en un projecte; actualment fins i tot veiem com hi ha racisme cap als immigrants que arriben a Algèria des d’altres països de l’Àfrica.

Ja als anys 60 i després de proclamada la independència, Mohamed Boudiaf (un dels caps històrics del FLN algerià), va dir del FLN que millor seria que aquest partit estigués al museu, i no dirigint el país.

Boudiaf que després d’estar-se quasi 30 anys a l’exili, retornarà a Algèria per tractar de reorientar, el país el 1992, després de la victòria electoral islamista del FIS, i del cop d’Estat dut a terme per l’exèrcit i al menys per part d’ un sector del FLN i d’una part de la societat civil algeriana, és nomenat president de l’Alt Comitè d’Estat i de seguida assassinat, segurament, per algun sector proper a algun dels clans militars que fins a dia d’avui controlen els ressorts del poder al país.

Podem afirmar que Algèria està tutelada, controlada, i dirigida per una elit militar (conformada per diversos clans i instruments diversos, entre ells els serveis d’intel.ligència i informació) i que res es mou realment al país fora d’aquestes estructures?

La realitat és que després del cop d’Estat de Boumediene (1965) contra Ben Bella, l’exèrcit controla el país. Després d’això, l’exèrcit ha pres el poder, i s’ha sentit còmode per controlar-ho tot.

Actualment, ens trobem que després de tot el que va passar en el període dels anys de plom (la guerra civil algeriana entre els anys 1992 i principis dels 2000 que confrontà l’aparell d’Estat algerià als sectors islamistes aixecats en armes, però que en realitat implicà tota mena d’actors socials i polítics que van patir la repressió i les represàlies) el president Abdelaziz Bouteflika arribat a la presidència de la República el 1999, ha volgut prendre’s la revenja contra l’exèrcit, amb qui participà en el cop d’estat del 1965 contra Ben Bella, i que després, als anys 80, el va bandejar i obligar a exiliar-se…En aquest moments aquesta revenja es tradueix en una operació de llarg abast que dura fins avui dia, i que tracta d’allunyar l’exèrcit de tots els llocs i ressorts de poder; ara bé, l’exèrcit, els seus clans i sobretot els aparells de seguretat i intel.ligència són molt forts, i no deixen fàcilment que Bouteflika compleixi els seus desitjos, ni tampoc estan disposats a deixar que es desenvolupi una veritable democràcia a Algèria.

El context és molt complicat i cal controlar molt bé la situació per moure’s.

L’oposició islamista, després del 1999 i la Llei de Concòrdia Nacional (una mena d’amnistia generalitzada i de llei de memòria històrica per esborrar els crims comesos per totes les parts) ha entrat també en el joc, i ja no existeix una veritable oposició…

Llavors a partir d’aquesta situació la llibertat d’expressió i de creació com es poden dur a terme? Què pot fer un director de cinema, un escriptor, un músic…en aquest context?

A hores d’ara, els creadors de cinema només poden comptar amb 5 sales de projecció a tota Algèria, de les 400 sales que hi havia. No podem fer res sense passar per la censura1.

La premsa va fent, hi ha publicacions diverses i “plurals”, però hi ha molts periodistes empresonats, sobretot en els períodes electorals. Amb la creació literària passa el mateix, és una creació vigilada2. Els intel.lectuals s’esforcen per promoure activitats i tertúlies, però és igualment difícil…No es pot dir però que tot sigui de color fosc, ara bé tot depèn també de les regions, ciutats i de llurs contextos.

Jo personalment disposo d’una productora a Algèria i sempre demano autoritzacions per estar dins la llei, i per una qüestió de transparència. Em deixen fer, escriure, filmar, però no projectar el que faig en el país. En el meu cas, un cop edito i poso el documental en marxa i el difonc a l’estranger, hi ha gent que pirateja el que faig i ho difon dins d’Algèria, d’aquesta manera entre la alegalitat i la il.legalitat es pot veure el que jo produeixo dins del país. Jo no ho denuncio pas….De fet, els meus films i documentals es toleren més o menys segons els continguts…

D’altra banda, assistim també a un procés ideològic i cultural caracteritzat per una pressió molt conservadora. En el decenni negre (des del 1992 i fins el 2002) la situació en aquest sentit era més tolerable, perquè els islamistes eren el perill. Després de les lleis d’amnistia i de Concòrdia, el salafisme i el seu credo s’estenen. Ja no hi ha violència ni força armada del costat islamista, però sí que hi ha una violència invisible. Tot es fa en “nom de Déu..”, aquest fet, aquesta postura no deixa comprendre la vida, el món, la creació artística més enllà de Déu…arreu, als barris, als pobles, a les mesquites, als cafès. Un ideal de vida ha estat substituït per una idea de Déu molt concreta i determinada.

La política ara mateix utilitza les mesquites per controlar, i han invertit milions en construir mesquites, però cap hospital, ni en sanitat, ni educació, ni per millorar la qualitat de vida en general.

La producció musical en aquests moments, el rap, el rai, les cançons d’amor, són molt militants, molt lligades als joves3. No surten per la tv, però es difonen per les xarxes socials, són quasi clandestines. Per exemple, es fan concerts públics semiclandestins en hangars, garatges, llocs tancats.

La gent troba la manera d’expressar-se, de crear, de pensar de moltes maneres en cafès literaris, en associacions, a partir de cineclubs.

Notes

Mostra de cine web: https://www.mostracinearab.com/

2Llegir l’article: https://www.middleeasteye.net/fr/reportages/dans-la-litt-rature-mondiale-il-faut-compter-avec-les-auteurs-alg-riens-199100948 i els diversos articles derivats que facilita per fer-se una idea sobre la literatura algeriana més actual.

Una tardor de cinemes àrabs i poesia, música i debats centrats en Síria

Aquesta tardor 2018 ha estat especialment intensa per a Sodepau. Una tardor dedicada als cinemes àrabs que ha començat a principis de novembre amb la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani i han conclòs amb la Setmana Cultural de Gràcia. Tot un mes de cinema, poesia, música, debats enfocats especialment a la situació siriana.

Ja fa dotze edicions que organitza la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani però aquest any hi ha hagut novetats significatives. S’han ampliat el nombre de projeccions a la Filmoteca, s’han inclòs espais de reflexió sobre cinema i poesia com el celebrat a l’Espai Contrabandos o sobre imatge i ciutat a l’Ateneu Cooperatiu La Base. També s’ha inaugurat una nova secció: “Els Clàssics” que proposa un recull de pel·lícules que han marcat un abans i un després en la cinematografia no només del món àrab sinó d’àmbit internacional. Des del cineasta egipci Youssef Chahine fins a la versió restaurada de la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo. El país convidat ha estat Síria, del qual s’han presentat documentals i llargmetratges tant clàssics com actuals.

Els resultats no poden ser més engrescadors. Del 8 al 18 de novembre han acudit a la Mostra prop de 1.500 persones, una xifra que denota un increment en l’interès que els cinemes àrabs susciten al nostre país. Un interès que s’ha continuat fent palès en la XXV Setmana Cultural de Gràcia, també dedicada a Síria, organitzada juntament amb el Centre Cívic la Sedeta i el Districte de Gràcia. Del 23 de novembre al 2 de desembre s’han organitzat projeccions, xerrades, exposicions, concerts i recitals en diferents espais del districte, com el Centre Cívic la Sedeta, el Centre Cívic el Coll, l’Espai Jove la Fontana, la Biblioteca Jaume Fuster, la Biblioteca Vila de Gràcia, la Llibreria Cooperativa La Caníbal i La Torna.