Enfilats a la parra

Aquest article, escrit a finals dels anys 70, reflexiona sobre el concepte i la significació cultural-ideològica i geopolítica de la llatinoamericanitat. És un text escrit en un moment històric especial del segle XX, després de la Conferència d’Alger de 1973, quan el moviment dels països del Tercer Món va consolidant-se després de la Conferència de Bandung de 1955. Aquest procés o moviment polític, conjuntament amb altres esdeveniments d’aquell període, impactarà en la conformació d’un naixent «moviment indi americà». L’autor, Jean Loup Herbet, fervent defensor i promotor d’aquest procés, fa una crítica demolidora del que considera un concepte que entrebanca aquest procés de presa de consciència ideològica, cultural que deriva en la necessitat d’organitzar-se de forma específica i pròpia per part de les poblacions ameríndies. L’article llegit en l’actualitat i en el context de la península ibèrica, i d’acord al moment en què observem l’ascens i progressiva consolidació de posicions polítiques d’extrema dreta, i sobretot observant la utilització política i ideològica que del concepte llatinoamericà se’n fa a Madrid i Barcelona, i per part de certs polítics i ideòlegs de aquesta extrema dreta, ens permet considerar i advertir sobre el potencial reaccionari d’aquest concepte-idea, i la seva utilització per atreure poblacions americanes migrades al territori de l’Estat espanyol cap el projecte polític espanyolista, dotat d’una nova ideologia reaccionària i neoimperial. És per aquest motiu, amb la voluntat de promoure un debat crític i clarificador, que publiquem i difonem aquest article del nostre amic i mestre Jean Loup.

Una ideologia oculta deforma la realitat social segons els interessos particulars d’una classe. Voluntàriament, de forma una mica polèmica, volem emfatitzar que la llatinoamericanitat:

– 1) nega la realitat popular d’aquest continent;

– i 2) tendeix a donar una pseudoidentitat a les lumpenburgesies dels diferents països de Sud i Centreamèrica, que per la seva inconsistència històrica i cultural es miren amb massa complaença en el mirall deformant que els ofereixen les burgesies europees.

I. Culturalment Amèrica és americana, fortament africana i molt poc llatina.

1. Allò llatí d’Amèrica fou transmès pels agents de la colonització que pertanyien als grups desclassats, vagabunds, decadents i incultes dels seus països d’origen. Durant la fase del colonialisme espanyol, el més notable que creuà l’atlàntic fou la retòrica, l’escolàstica, lo burocràtic i estèril de l’Estat apostòlic i romà. En la base del colonialisme Franco-anglès-Italo-alemany (en la dimensió cultural, sobretot Franco-anglès), es van produir empelts truncats d’imitacions empobrides del liberalisme, el romanticisme i el positivisme. En la fase actual del colonialisme nord-americà, no cal ni parlar del que pot generar el whisky amb olor de coca cola.

2. Els nuclis compactes d’esclaus africans han conformat més profundament el continent americà que l’ingredient llatí, tant per allò que han pogut defensar dels seus orígens (sí, cal repetir que són ells els que, amb la seva música, comuniquen el ritme temporal a les majories del continent), com per la lluita tenaç i violenta que feren contra l’esclavitud. (Comparem el pes històric de les múltiples rebel·lions d’esclaus amb la miserable epopeia de l’anomenada independència).

3. Però encara més: l’única cultura, realment, és la del colonitzat americà: l’indi. És ell el portador de la profunda dimensió històrica que qualifica una civilització: la memòria col·lectiva, fidel com un puny tancat. Malgrat el trauma colonial suportat sobretot amb el silenci infrangible de la resistència, l’indi ha preservat viva la força integrant de la seva civilització que li permet respondre globalment a les successives situacions històriques.

Finalment, la cultura llatinoamericana es caracteritza més pel seu poder de negació, destrucció, des-culturització; per la seva capacitat d’engendrar el buit entre dominadors i dominats. La ruptura d’aquesta relació de dominació per part dels dominats afroamericans, és la font de la cultura americana.

II. Tres formacions històrico-socials radicalment distintes.

La mistificació llatinoamericana nega tres figures sociohistòriques que tenen arrels i ritmes de desenvolupament propis:

1. Els països formats gairebé exclusivament per trasplantaments de població europea, de més recent constitució i més capitalistes en les seves relacions globals: com Argentina, Uruguai, Xile i Costa Rica.
2. Els països on l’arrel constituïda per la població esclavista africana és dominant (sense o amb molt poca població americana, com a conseqüència de la seva eliminació); configurats per l’economia altament capitalista de la plantació. Els països del Carib i Brasil, en part, tenen aquestes característiques.

3. Els “pobles testimoni”¹, conformats per nuclis compactes de població autòctona, integra-
da en forma desigual i limitada al mercat internacional, amb relacions capitalistes endarrerides que permeten la continuïtat dels modes de producció específics. Podem trobar-los als països andins i mesoamericans. Aquests pobles són els testimonis autèntics de la història completa del continent.

És clar que això no és res més que una tipologia, és a dir, que admet en la realitat diversos graus de concreció. A més, els marcs nacionals-estatals no són un quadre suficient de referència. Per exemple, el nord del Brasil correspon al 2 en la tipologia, mentre que el sud del mateix país a l’1. Aquesta discordança entre el marc jurídic dels països i la realitat històrica de la constitució dels pobles, constitueix el problema decisiu al qual s’enfronten els moviments d’alliberament nacional d’Amèrica. La llatinoamericanitat, en negar aquesta heterogeneïtat en la constitució de les formacions històriques-socials, es mou en una abstracció completa.

III. La llatinoamericanitat manca totalment de fonament econòmic Des de fa gairebé cinc segles, el colonial-imperialisme controla la totalitat de les relacions comercials i les vies de comunicació dels nostres països. Els aparells de producció i els corrents econòmics estan sistemàticament orientades cap a l’extraversió, per buidar les forces pròpies i internes; s’han multiplicat les barreres i prohibicions per evitar qualsevol temptativa de solidaritat entre les nostres economies (des de la prohibició de comerç entre Perú i Mesoamèrica al segle XVI, fins a la dominació, actualment, de tots els mitjans de transport pels Estats Units). La terrible conseqüència d’aquest procés ininterromput és l’esterilització de la comunicació marítima -sobretot del costat del Pacífic- tant en la vida econòmica com en la vida mental. Funcionem com a apèndixs desarticulats. En front d’aquest trossejament, parlar d’unitat llatinoamericana és totalment mancat de sentit.

IV. La llatinoamericanitat facilita la penetració ideològica imperialista En creure en una suposada cultura llatinoamericana, es fa creure implícitament que aquests països tenen una identitat de destinació amb la civilització occidental capitalista. D’aquesta manera es facilita el colonialisme ideològic, com a instrument important de l’aparell imperialista. En mantenir la il·lusió de «lo latino», es desvia el focus d’atenció de la dialèctica principal que es desenvolupa des de fa un segle entre el nord i el sud d’Amèrica. Des d’aquesta nova dialèctica la història del continent és americana per la seva unitat antagònica. V. La mistificació llatinoamericana entorpeix i debilita la presa de consciència nacionalista. Parlar d’unitat a escala continental abans d’haver superat el fraccionament d’espais locals, dels latifundis, de les plantacions, de les ciutats extravertides, és voler ometre la dificultat de definir el marc geogràfic en el qual arrelar la identitat col·lectiva dels nostres pobles. El procés de construcció nacional té absoluta prioritat sobre qualsevol projecte internacionalista als nostres països, on l’espai està tan mutilat com la nostra història.

VI. Llatinoamericanitat: ideologia de la burgesia de servitud. Tant pel que nega (la constitució dels nostres pobles), com pel que permet (una il·lusòria identificació) la noció de llatinoamericanitat serveix als interessos de les burgesies dels nostres països. No tant als sectors internacionals de l’oligarquia, que descaradament afirmen el seu comportament d’apàtrides, sinó als sectors mitjans d’aquestes burgesies, ben anomenades burgesies de servitud². (Hem d’observar que en el pla ideològic aquests sectors tenen un pes molt important, ja que controlen en gran part els òrgans d’expressió cultural: universitats, mitjans de comunicació de masses, editorials, etcètera.) Aquests sectors que no tenen el capital suficient per a afirmar concretament un cosmopolitisme burgès, es refugien en aquesta identitat falsa i inconsistent: la llatinoamericanitat. Actualment les noves necessitats de desenvolupament horitzontal del mercat del colonial-imperialisme, els ha conduït a buscar un suport en aquesta tendència ideològica: Mercat Comú Centreamericà, Reformisme de la Democràcia Cristiana, Regionalisme Tecnocràtic. (És interessant d’observar les mateixes manipulacions del regionalisme o de l’unionisme africà per part del neocolonialisme). La força d’aquesta ideologia llatinoamericana és tal que ha pogut contaminar molts sectors del moviment revolucionari, els dirigents d’origen petitburgès del qual, no han superat tots els aspectes ideològics d’aquesta classe. En diversos països el fracàs del moviment guerriller de la dècada dels seixanta es deu a un desconeixement de la realitat nacional, ocultada per la invocació a la unió continental.

Conclusió. Gairebé cinc segles de colonial-imperialisme impossibiliten a les nostres burgesies reivindicar la creació d’una identitat cultural pròpia, perquè -més aviat- van ser precisament els agents d’un llarg i dolorós procés de negativitat (o negació). La unitat d’aquests països, profundament diferents, podrà començar a existir quan s’alliberin i parlin els seus explotats. El fet d’haver estat víctimes de l’explotació del capitalisme llatí-occidental, garanteix que no parlaran en termes de llatinitat. A més, sabem que la majoria d’aquests explotat són d’origen africà o autòctons d’Amèrica. Parlaran -així- una altra llengua, que els unirà directament als qui han tingut realment la mateixa història, és a dir, als pobles del Tercer Món. Només després d’haver reconegut les seves diferències, aprofundit la seva identitat, articulat la seva consciència nacional, el poble americà s’obrirà a un universalisme real -és a dir, de solidaritat amb la majoria dels pobles i civilitzacions- i, de retruc, trencarà amb el colonialisme llatinoamericà.

Jean Loup Herbert, antropòleg, professor a l’ Ecole d’Architecture de St Etienne. Americanista, impulsor de l’Escola Randa conjuntament amb Lluís Mª Xirinacs i altres.

1 L’expressió “poble testimoni” és de Darcy Ribeiro en el seu llibre “Las Américas y la Civilización (La civilización occidental y nosotros. Los Pueblos Testimonio)”, Centro editor de América Latina, Buenos Aires, 1969

Fa uns dies, escoltava al Sr. Ramon Tremosa als Matins de TV3. Parlava de Gaza, de l’anomenada «flotilla» i d’Israel. En Tremosa, que es declarava simpatitzant històric d’Israel, com segons ell, el catalanisme polític en general, no entenia com era possible que l’Estat d’Israel estigués cometent aquestes atrocitats que el converteixen en un Estat genocida. En la seva dissertació televisiva en Tremosa esmentava com a gran referent i llibre de capçalera el treball d’en Joan B Culla, Israel, el somni i la tragèdia (edició actualitzada Culla, Joan B. / Fortet, Adrià). Un llibre que, diguem de pas, és insuficient en la seva documentació consultada, i força tendenciós per explicar la història de la construcció de l’Estat d’Israel i el seu projecte de neteja ètnica. En Culla obvia o oblida documentació clau per aclarir el sentit de la tragèdia del poble palestí (no la de l’Estat d’Israel). Llibres com el d’Ilan Pappé, La limpieza étnica de Palestina, o bé The War forPalestine, editat per Eugene L. Rogan i Avi Shlaim, sí que s’han pres aquesta molèstia, la de ser rigorosos.

No vaig poder estar-me de pensar que en Tremosa no «controlava» els profunds canvis que s’havien donat en el catalanisme polític en relació al sionisme i el projecte catalanista i dels Països Catalans els darrers 40 anys. Podríem assenyalar el concert d’en Lluís Llach, l’any 1987, al Palau dels Esports de Barcelona, organitzat per la Crida a la Solidaritat i la Comunitat Palestina de Catalunya en solidaritat amb el poble palestí. Aquest esdeveniment va provocar una veritable trencadissa entre l’equip de direcció de la Crida i el conjunt de l’organització, amb els sectors polítics que fins aquell moment s’hi havien aplegat: CiU, sobretot, i altres sectors dels catalanisme polític. Intel·lectuals i periodistes del catalanisme polític pro-sionista van expressar unes opinions molt agressives en aquells moments: Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, en Joan B Culla, i altres. Van ser duríssims amb aquesta aposta política del moviment social que representava la Crida. Van escriure articles i van pressionar fins el darrer moment per tal que el concert no es dugués a terme.

Anys més tard, el 14 d’abril de 2009, el grup Terra i Llibertat va publicar un article titulat “ Per un independentisme català deslliurat del sionisme” (https://blocs.mesvilaweb.cat/til/per-un-independentisme-catala-deslliurat-del-sionisme/). En aquest document, que manté tota la seva vigència, s’hi expressava una proposta política de profunditat. S’hi esbossava un projecte ideològic i cultural, des del pensament nacional, en un paradigma molt distant del que representava, el catalanisme independentista i nacionalista, hegemònic encara avui a Catalunya.

Aquest grup, que aplegava entre d’altres, a persones tant significades com Julià de Jodar, Anna Gabriel, Carles Riera, Aleix Cardona, Jesús Artiola, i altres companys/es, més tard va publicar, seguint la mateixa línia, un nou article al seu bloc de Vilaweb: https://blocs.mesvilaweb.cat/til/venim-del-nord-venim-del-sud-amic-strubell-i-de-terra-endins-i-de-mar-enlla/.

Avui, uns quants anys després, voldria continuar aportant una perspectiva crítica amb la lògica sionista catalana, que encara perviu i s’expressa vivament en els mitjans de comunicació. Un pensament sionista ben arrelat en certs àmbits acadèmics i intel·lectuals; en el món empresarial, institucional i policial.

Tot i mostrar signes d’afebliment a causa del genocidi en curs a Gaza i Cisjordània, el sionisme catalanista encara conforma un paradigma de pensament nacional-cultural. Malgrat que el sionisme i el seu projecte d’Estat Israelià, està mostrant amb tota la cruesa, el seu veritable caràcter colonial i racista, el sionisme a Catalunya, continua manifestant-se quotidianament. Sovint, deixant al descobert la seva pobresa argumental, tot reproduint mentides històriques basades en textos i fonts bíbliques, i en afirmacions i creences més que en realitats i fets concrets.

La significació d’aquest «argumentari col·laboracionista» amb el pitjor dels genocidis contemporanis, és que representa un pensament polític que no solament expressa una posició geopolítica i internacional davant d’un context en el Llevant mediterrani, sinó que expressa també un plantejament polític i de valors respecte del que es vol o voldria per a Catalunya i als Països Catalans. Una «democràcia a la israeliana», amb el que això implicaria.

Per tant, aquest article, com ja he esmentat, tracta de repensar i aportar més arguments per desfer-nos com més aviat millor, d’aquest llast racista i colonial que representa el sionisme als Països Catalans.

Per a fer-ho voldria parlar de tres eixos que des de la meva perspectiva expliquen i estructuren, en certa mesura, aquesta empatia catalano-sionista.

El primer eix, té a veure amb la llarga durada en la història o la idea de profunditat històrica, com la denominava en Fernand Braudel. El projecte d’elaboració de la identitat nacional-cultural catalanista, sobretot a partir de La Renaixença, i més tard, en la recuperació que en fa el catalanisme liberal, posa l’accent en la idea que Catalunya representa una «avançada» europea a l’Estat Espanyol. Els catalans són i han estat sempre europeus i el seu tarannà «pactista» (una invenció pujolista-liberal) i «assenyat» es correspon amb el racionalisme i la il·lustració europea, i amb el projecte modernista d’aquesta Europa «de les llums». De fet, el discurs del nacionalisme liberal, però també de l’esquerra nacional és molt clar al respecte, i les referències històriques són proclius, sobretot, a reclamar una forta interrelació i, de fet, submissió a Europa, que segons aquesta mitologia europeista s’origina amb Carlemany. En Jordi Pujol reclamarà en alguns escrits i discursos l’ascendència intel·lectual de la Universitat de París i d’Aquisgrà, que considera fonamentals per a la Catalunya que neix a l’Alta edat mitjana, en aquesta «Marca hispànica» que representa una part de la Catalunya actual. També en Joan Fuster, com a «representant» d’un pensament nacionalista d’esquerres, en Nosaltres els valencians, expressarà molt bé la seva adscripció a un plantejament europeu, de progrés, il·lustrat, lluny de vel·leïtats mediterrànies.

A tall d’exemple, veiem què deia en Jordi Pujol, l’11 de març de 1985 en un discurs pronunciat al Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà: «Vinc de lluny, dels confins de l’imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà a parlar d’Europa. Per parlar-ne justament  en el moment que Espanya està a punt  d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”.….»; «Aquisgrà, la nostra “antiga capital”- el passat- “per expressar la nostra joia de tornar a casa».

És evident que la intenció d’aquesta narrativa era, i és, la d’amputar les relacions intenses i documentalment comprovades de la Catalunya medieval amb l’Al Andalus i l’Al Xarq Al-Andalus.

Unes relacions basades en l’intercanvi de coneixements, i de les quals hem de celebrar nombroses aportacions en molts àmbits de la vida i la ciència, que van deixar empremta, i un pòsit cultural molt rellevant en la societat catalana. És a través aquesta obertura cap al mediterrani que Catalunya connecta amb Orient, a través la Ruta de la Seda.

Els laboratoris d’idees i pensaments que es generaven en els monestirs catalans de Sant Pere de Rodes, de Cuixà o de Ripoll, segons aquesta narrativa europeista, eren totes d’origen europeu (sic) gràcies a les Universitats de París i d’Aquisgrà. Sincerament, res està tan falsejat com aquesta construcció ideològica-cultural que menysté el llegat andalusí. Ni tan sols la important i sempre significada escola arabista i islamòloga catalana, amb Joan Vernet al capdavant, qui mostrarà les múltiples aportacions de la civilització islàmica a la península ibèrica respecte d’Europa en Lo que Europa debe al Islam de España, en Editorial Acantilado, 1.999, han pogut contrarestar aquesta mitologia absurda d’una Catalunya amputada dels Països Catalans, i de la seva intensa relació amb la civilització Andalusí. Una societat islàmica peninsular, on hi jugaven un paper fonamental figures destacades de les comunitats jueves peninsulars, amb especial rellevància de les comunitats jueves gironines i occitanes. (Historia de la Catalunya jueva, de Sílvia Planas y Manuel Forcano, Ajuntament de Girona 2009).

La narrativa del catalanisme polític, al menys fins els anys 80 del segle XX, és una narrativa que oblida la significació i importància geocultural i geoestratègica de la Mediterrània, sobre la qual es bastí, entre els segles XII i XV, un «imperi català» comercial, de relacions culturals, econòmiques i polítiques. És una narrativa que assumeix la idea d’un Mediterrani frontera amb el Sud i el Llevant mediterrani, i que concep com a potencials enemics els pobles àrabs i mediterranis d’aquestes contrades. Conseqüentment, assumeix com a aliats de civilització avançada la proposta sionista de construcció d’una “llar jueva” al Llevant mediterrani. Un projecte d’avantguarda de la Modernitat europea, que com ja sabem, és una proposta des del nacionalisme d’Estat formulada per intel·lectuals, polítics i financers europeus, des d’una lògica colonial pròpia de l’Europa del segle XIX i XX.

El segon eix, seria la història recent del nacionalisme català dels segles XIX al XXI. És la història de la recerca d’un referent d’èxit en la construcció de l’Estat nacional en el món contemporani. En aquest sentit, una idea significativa en el catalanisme polític és la d’un poble perseguit i oprimit. Un poble singular entre els pobles peninsulars i ibèrics. Un poble “deslliurat” del pes d’una suposada africanitat mediterrània, ni de cap afro-asiatisme mediterrani, defugint aquella idea i narrativa eurocèntrica que imaginava una Àfrica a partir dels Pirineus. Per cert, idea aquesta que van introduir els pensadors i filòsofs de la modernitat i la il.lustració: Kant. Hegel, Locke…, que imaginaven una centralitat europea de la racionalitat en l’Europa germànica i anglosaxona. Així doncs, el poble català sempre hauria estat un poble genuïnament europeu.

Aquest poble singular s’assemblaria o podria establir importants paral·lelismes amb el «poble jueu». Podem llegir a continuació algun d’aquests arguments: «Un sionista és una persona, quasi sempre jueva, o que estima el judaisme, que des de fa més de 2000 anys té el desig, l’anhel, la il·lusió, la voluntat, la determinació de poder retornar a la seva pàtria ancestral, Sió, Israel, on hi ha hagut sense interrupció col·lectivitats jueves, des de fa uns 3500 anys. Són moltes les generacions que han desitjat, com a mínim un dia a l’any, cada any, en el Séder de Pesa’h, tornar a Israel, “l’any que ve a Jerusalem”. Per tant, sionista és la persona que pensa que el poble jueu té dret a una pàtria, a un territori, un lloc on desenvolupar la seva vida, tradicions, costums,llengua, religió, cultura, seguretat, en definitiva, tot el que és propi d’una nació, i que aquest lloc és Eretz Israel,….Si els catalans haguéssim estat deportats, expulsats de Catalunya, amb moltes temptatives de desarrelament de la nostra pàtria, de ser exterminats en molts pogroms i de ser víctimes d’un autèntic genocidi nazi, i el catalanisme fos la voluntat del retorn a la nostra terra, això seria una forma de racisme? (Joan Carretero, ex-conseller ERC, Ex-batlle de Puigcerdà, EL MÓN 16/08/2025)».

Aquesta cerca de referents en una modernitat europea il.lustrada (veure el questionament fet en

Tradició i Llibertat, de Ferran Iniesta, Agustí Nicolau, Josep Mª Gracia, Ed Bellaterra), així com la idea del poble perseguit, i la necessitat referencial d’un projecte ben contemporani de nacionalisme estatista reeixit, acosten una generació del catalanisme polític al projecte sionista. Un projecte polític que representa aquest anhel, i les seves singularitats, segons aquesta perspectiva i punt de vista, encarnades en el poble català. La recuperació, restauració i àmplia implantació civil d’una llengua que al llarg dels segles havia estat tan sols litúrgica, com l’hebreu, encara enlluerna més aquest catalanisme europeista. Destaquem en aquest enlluernament l’ absència absoluta de crítica respecte l’ànima colonial i racista del projecte sionista en terres de la Palestina històrica. Suport total i actiu al colonialisme d’assentament d’aquest projecte centreeuropeu i europeu oriental (La limpieza étnica de Palestina, Illan Pappé, Ed.Crítica, 2008) que rebrà el suport actiu de les potències colonials europees amb la Declaració Balfour, els Acords Sykes-Picot, i més tard la votació a l’ONU (Resolució 181 de Nacions Unides, a l’any 1948). Per contra, la convicció plena que el sionisme representa un nacionalisme modern, il·lustrat, progressista, guia d’una nació que anhela la sobirania, que al seu torn està assetjada per bàrbars i salvatges que cal combatre i pacificar al preu que sigui. D’aquesta manera s’expressava Artur Mas «Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo fue pasando muy mal, que debe dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial» afirmó Mas en Boston. Curiosamente, en el momento del viaje la Generalitat aún negociaba con el magnate Sheldon Adelson, judío y sionista declarado, el establecimiento de Eurovegas en Cataluña. (La Marea, 26 de febre 2013)

El tercer eix, té a veure amb una idolatria que caldria superar. És una idolatria respecte el concepte de Democràcia. Una paraula i un concepte tan manipulat i buit, que manta vegades es construeix a partir d’afirmacions i creences sense substantivitat concreta. Afirmar constantment que la única democràcia a la regió del Llevant mediterrani és la democràcia israeliana, no solament és una falsedat, sinó això, una idolatria i creença que no té cap base real quan s’analitza la realitat concreta i els elements que constituirien aquesta suposada i única democràcia. És allò de què la mentida repetida mil vegades, esdevé una veritat, construïda i amb peus de fang. A Catalunya el discurs del nacionalisme i independentisme pro-sionista no deixa d’utilitzar de forma maniquea aquesta etiqueta i concepte per, al menys i donades les circumstàncies actuals, salvar algun moble.

Però fem una ràpida valoració de la «democràcia» i els seus límits a la regió. Acotarem l’exposició només a alguns països. Jordània, disposa d’un règim monàrquic amb eleccions i partits polítics, un parlament plural, però un Estat profund controlat per una monarquia i un conjunt d’institucions que garanteixen l’aliança d’aquest país amb Israel i els EE.UU. Jordània té una democràcia de baix nivell, amb un control autoritari del poder. Egipte, desgraciadament sota una dictadura militar, després d’un cop d’Estat, el 2013, al govern de Mohamed Mursi, el primer escollit lliurement a les urnes pels egipcis. Amb l’ajuda dels EE.UU, Europa, i d’Israel, el general Al Sisi va posar fi al moviment revolucionari iniciat el 2011. Líban, amb un sistema parlamentari, amb quotes i parcel·les de poder d’acord a la pertinença ètnico-religiosa, amb nombrosos contrapesos institucionals per afavorir un cert equilibri de les diversitats ètnico-religioses, però també amb contrapesos socials i ciutadans; diríem que la seva democràcia és de baix nivell. Síria, amb un govern provisional conformat per guerrers i polítics, un govern en principi provisional sorgit d’una revolució i posterior lluita armada-guerra de 13 anys. Sense institucions, de moment, que puguem anomenar democràtiques. Turquia, amb un parlament, diversitat de partits polítics, pluralitat i diversitat d’actors socials, associacions diverses, amb un govern amb comportaments autoritaris que ha afeblit els mecanismes democràtics, però amb alternança política contrastada i regular.

Finalment, Israel, que disposa d’una democràcia ètnica, limitada i amb restriccions, sobretot per a la població palestina israeliana, però plena per als nacionals jueus, i ciutadans israelians jueus. Una democràcia excloent i que segrega la població palestina dels territoris ocupats, que no disposa de cap dret civil. Amb un Parlament, amb pluralitat de partits polítics, i alternança política. Amb un Govern autoritari acusat per diversos organismes internacionals de ser un govern genocida. Alguns han titllat la democràcia israeliana com d’ una Etnocràcia (segons denominació d’Oren Yiftachel, en el seu llibre Etnocracia, editorial Bosforo, 2011). Etnocràcia seria el control dels mecanismes i ressorts de l’Estat per part d’una ètnia o grup social-cultural en detriment d’altres que conformen i es troben en el territori d’aquest Estat. La democràcia israeliana i els fonaments de l’Estat d’Israel es basen en una reinterpretació més o menys laica dels textos bíblics i de la Torà. Una reinterpretació que de fet trenca amb una llarga tradició religiosa que és la del judaisme, un judaisme que en moltes de les seves expressions s’oposa al sionisme ( La amenaza interior: historia de la oposición judia al sionismo, Yakov Rabkin, Ed Hiru Argitaletxde, 2006).

En tot cas, i per acabar de concretar aquesta «idea de democràcia», el Parlament israelià (La Knéset) adoptà el 19 de juliol del 2018 una Llei amb valor constitucional que defineix Israel com «L’Estat-nació del poble jueu». Aquest seria un altre debat a entomar, ¿el conjunt de població de religió jueva al món, constitueix un «poble» amb drets territorials sobre Palestina? Important consultar l’obra d’en Shlomo Sand, La invención del pueblo judío, (Edicions Akal 2011).

Aquesta idea tant especial de democràcia a la israeliana s’expressa en una frase de Ben Gurion, primer ministre laborista entre 1948-1963, pronunciada en una sessió al parlament israelià el 5 de juliol del 1950: «Una majoria antisionista no és possible mentre hi hagi un Règim democràtic en aquest país…Un Règim de llibertat seguint la regla de la majoria. Un règim antisionista no serà possible sinó és que la minoria antisionista pren el poder per la força….i tanca les portes del país a la immigració jueva. La fórmula per impedir la instauració d’un règim antisionista és la de protegir la democràcia…»

La democràcia «a la israeliana» és de fet una democràcia tributària del pacte colonial entre el «moviment sionista» amb els imperis europeus que es comprometien a garantir una «llar» nacional als jueus europeus, amb un menyspreu absolut per la sort o dissort dels indígenes que vivien en les anomenades terres de Canaan. Cal recordar també, que el primer «sionisme», abans del sorgiment del sionisme contemporani, i que es vertebrarà a partir de finals del segle XIX, és un «sionisme» sorgit entre els cristians protestants anglesos al segle XVII, que somnien amb l’ adveniment del Regne de Deu i el trasllat de la població jueva anglesa a les terres de Palestina. En el fons de tot plegat hi trobem un profund racisme i aversió cap als jueus anglesos i en general cap als jueus europeus, i una voluntat política de desfer-se d’ells i traslladar-los als confins europeus, a les «trinxeres orientals», confrontant la «barbàrie», com a expressió si més no de la civilització europea en terres de «salvatges orientals». Ehud Barak, que representa també el laborisme sionista, i va ser primer ministre a Israel entre 1999 i 2001, ho expressa perfectament en aquesta frase: «En la ciutat tu pots escoltar música clàssica o antigues cançons franceses, i fruir del jacuzzi. Ara bé, quan surts d’aquí, la primera cosa a fer és dur preparada una arma, sinó no sobreviuràs…» (aquestes notes i frases, de Ben Gurion i Ehud Barak, les recull Nitzan Perelman en un article a ORIENT XXI, el 27 d’agost del 2025).

Podem dir que la sempre tan esmentada i elogiada democràcia israeliana és una democràcia llastrada pel seu tarannà etnicista, per la seva obsessió militarista i de seguretat total, i per exercir una ocupació de territoris on la població no té cap dret civil. És una democràcia que limita el control dels ressorts i mecanismes de l’Estat només a aquelles persones, col·lectius, i organitzacions polítiques que són jueus sionistes, una «democràcia» que està a la corda fluixa, que desenvolupa un control territorial a partir d’una variant de l’apartheid sud-africà, i que està a punt de ser considerada com un règim genocida, o al menys governada per presumptes genocides.

Malgrat tot, els polítics catalans, més o menys pro-sionistes, declamen d’aquesta manera el seu suport. En Carles Puigdemont a la xarxa X s’expressava d’aquesta manera: «krls.eth / Carles Puigdemont@KRLSCongratulations Israel on the 70th anniversary of your Independence. Your struggle against adversity and your spirit of self-sacrifice has gained our respect in Catalonia #yomhaatzmaut, 19 d’abril 2018.

Aquesta seria la democràcia a la israeliana tan elogiada pel catalanisme sionista, i que podria ser considerada com a model per vertebrar una possible i futura República catalana, d’acord a la consideració d’aquests «nostrats» pro sionistes catalans.

Barcelona, 15 d’octubre 2025. Josep Mª Navarro Cantero, antropòleg, President de SODEPAU

Com va sorgir la idea d’aquest llibre?

Gilles Dorronsoro: aquest llibre va néixer d’una experiència de tres anys en un grup de reflexió americà, el Carnegie Endowment for International Peace, durant el primer mandat d’Obama. A la pràctica, dedicava el meu temps a assistir a reunions, conferències, a veure polítics (fins i tot a Biden, després vicepresident), als militars, etc. Inicialment, estava molt sol en la meva línia, una retirada controlada per permetre la consolidació del règim afganès, perquè ens trobàvem en plena expansió (el ràpid augment de recursos civils i militars). Res funcionava en l’estratègia nord-americana, ho constatava cada cop que vitjava a l’Afganistan i, tanmateix, la màquina civil-militar accelerava la seva carrera cap a la derrota. Eren els dies en què vaig escriure larticle titulat “L’OTAN a l’Afganistan o el futur incert del Titànic” … el llibre és el producte filtrat i distant d’aquesta ràbia inicial.

La guerra a l’Afganistan és la més llarga que ha dut a terme fins ara els Estats Units (ha durat 20 anys). Al públic no li interessava, com vam poder comprovar al llarg de la campanya electoral nord-americana del novembre passat, durant la qual el conflicte es va esmentar molt poc en els debats.

Gilles Dorronsoro: la retirada nord-americana s’ha completat si fa no fa a principis de 2021, i aquest fet posa fi a una guerra molt llarga (però amb pèrdues molt baixes des del 2014). El que és fascinant d’aquest procés és que els Estats Units acaben de viure una derrota important, que al meu entendre les conseqüències són tan importants com les del Vietnam. Al-Qaeda surt més reforçada d’aquesta guerra, els talibans són els interlocutors privilegiats dels governs regionals, l’Estat Islàmic a Khorassan (regió nord-est de l’Iran) continua sent una greu amenaça. No obstant això, hi ha un silenci gairebé total sobre aquestes qüestions tant dels governs com de les opinions (els mitjans de comunicació no són els principals responsables al respecte). Como este conflicto es presentat com a vital (diversos bilions de dòlars invertits) està tan absent de l’espai públic actual? Ha tingut lloc una guerra a l’Afganistan? De vegades ho dubto, d’aquí potser la utilitat d’aquest llibre.

Escrius: “A l’Afganistan, els recursos internacionals destrueixen l’Estat més del que el construeixen”. Pots desenvolupar aquesta idea?

Gilles Dorronsoro: històricament, el procés de formació de l’estat afganès s’ha dut a terme des de l’exterior, en particular l’establiment de fronteres i els recursos militars i financers necessaris per a la construcció d’institucions. La situació va canviar el 2001 quan, per primera vegada, les potències intervinents van substituir l’estat afganès i van impedir l’aparició d’un espai pacífic de deliberació i contestació. .Una de les principals conseqüències d’aquest mode d’intervenció és, efectivament, obviar l’Estat i prohibir la formació d’un espai polític. En aquest sentit, la principal causa de la derrota occidental és haver deixat als Talibans la idea de l’Estat construint per exemple un sistema judicial més fiable que el del govern.

La vostra conclusió té per títol “Una guerra exòtica o un mirall distorsionador?”. De fet, sembla que l’Afganistan ha estat i és encara un lloc d’experimentació per a l’organització de les nostres societats occidentals i les nostres pràctiques de govern. Podeu ampliar una mica aquest punt?

Gilles Dorronsoro: El que anomeno “govern transnacional” de l’Afganistan, el pes decisiu de les organitzacions no afganeses en tots els aspectes de la vida pública (polítiques públiques, seguretat, legislació, etc.), es pot veure com una caricatura de certs processos que coneixem prou bé als nostres països: creixent heteronomia de camps socials, saqueig de recursos públics per part d’actors privats, reducció de l’espai polític a favor de la lògica burocràtica neoliberal, etc. Aquests processos són, a l’Afganistan, de tal magnitud que la crisi social està trencant la societat i, en última instància, condueix a la guerra civil.

Com vas treballar? Quins problemes heu trobat sobre el terreny?

Gilles Dorronsoro: El meu primer viatge a l’Afganistan data del 1988; la meva experiència en el terreny significa que no vaig tenir cap problema en particular per desplaçar-me per la societat afganesa (amb les precaucions habituals) després del 2001. Els importants canvis en la societat, en particular la diferència d’actitud envers els occidentals, han provocat fractures amb les meves primeres experiències. No poder circular lliurement a les zones rurals (especialment al sud i l’est del país) va representar un trencament dels meus hàbits laborals. En alguns casos em vaig haver de limitar a utilitzar relats en lloc d’anar-hi. Aquesta distància creixent de la societat afganesa va ser, per descomptat, un reflex de les transformacions polítiques en curs.

Però, per a mi, la dificultat real era més aviat del costat dels internacionals. La bombolla occidental a Kabul era psicològicament insuportable de vegades: per exemple, la prohibició pels afganesos d’entrar a bars on es comprovaven els DNI a l’entrada. La connivència, la corrupció, la ceguesa intencionada eren les regles del joc i, fins i tot amb retrospectiva, el nivell de cinisme que regnava encara em sembla inacceptable.

Com podem explicar que els Occidentals no hagin après dels seus fracassos a l’Afganistan?

Gilles Dorronsoro: No hi va haver debat: el silenci dels exèrcits i governs occidentals és fascinant. D’una banda, reflecteix un rebuig respecte les responsabilitats envers el poder civil, tot i que l’exèrcit nord-americà ha definit bàsicament l’estratègia. D’altra banda, les disfuncions massives de l’OTAN fan que una anàlisi de les causes de la derrota comportarien implicacions polítiques vergonyoses, per tant probablement en això rau l’elecció del silenci i l’oblit.

Entrevista realitada per Corinne Deloy. Publicat en SCIENCESPO, 3 de febrer 2021. Centre de Recherches Internationales (CNRS de l’Estat Francès)

Gilles Dorronsoro, un dels principals especialistes de la regió, publica “El govern transnacional de l’Afganistan. Una derrota força previsible” a les edicions de Karthala, 2021. Ens va facilitar aquesta entrevista.  Dorronsoro és a més a més autor de nombrosos llibres:

• La Révolution afghane, des communistes aux tâlebân, Khartala, 2000
• (en) Revolution Unending: Afghanistan, 1979 to the Present, Columbia University Press, 2005
• La Turquie conteste : régime sécuritaire et mobilisations sociales, Éditions du CNRS, 2005
• La Turquie, périphérie occidentale ou puissance d’Asie ?, éditions Autrement, 2009
• Le Reniement démocratique. Néolibéralisme et injustice sociale, éditions Fayard, coll. « Raison de plus », 2019
• Le gouvernement transnational de l’Afghanistan. Une si prévisible défaite, Khartala, 2021.

SODEPAU publiquem i traduïm aquesta entrevista que és del mes de febrer d’enguany, ja que creiem aporta molts elements per entendre el context actual d’un Afganistan, de moment, governat pels Talibans i diversos i múltiples aliats.  És un govern, que  agradi o no, representa un país alliberat de la presència imperial occidental. Segurament aquest fet és pot comparar a la derrota dels EE.UU. al Vietnam, o a la revolució Iraní del 1979, entre d’altres moments històrics als que es podria fer referència per entendre el moment i el context històric.

Article d’ALAIN GRESH, director de l’ORIENT XXI, especialista en el Pròxim Orient.

L’acord signat entre Washington i els talibans, i més enlla del cas concret del Afganistan,  marca el fracàs de la “guerra contra el terrorisme“, impulsada després de l’11 de setembre del 2001, en la qual França va participar activament.

La informació en relació a la signatura ha estat esmentada de forma ràpida i de passada, i de vegades amb sorpresa, per després relegar-la a un segon pla abans de desaparèixer de les pantalles dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l’acord signat el 29 de febrer de 2020 entre els talibans i el govern nord-americà –el primer de la història contemporània negociat directament entre un Estat i un moviment guerriller estranger, o més aviat amb una “organització terrorista” – hauria d’acabar amb la guerra més llarga  endegada pels Estats Units des de la seva creació. Si encara és massa aviat per saber si s’aplicarà, aquest text hauria d’haver provocat alguns debats acalorats i algunes autocrítiques i rectificacions, tant als Estats Units com als Països europeus que van participar, al llarg de dues dècades, en aquesta trista campanya, sobretot entre  els intel·lectuals i aquell grapat d’orientalistes que van justificar-la.

Primer, perquè l’acord confirma l’estupidesa de la fórmula, repetida ad nauseam: “mai negociem amb terroristes”. El govern israelià, tan ràpid per denunciar la laxitud dels altres, ha estat durant anys  negociant amb Hamàs a Gaza. A més a més, perquè amb tota probabilitat, la retirada nord-americana lliurarà el país als talibans -qüestió aquesta que el president Donald Trump acaba de reconèixer-, és a dir, ens retornarà a la situació de pre-guerra provocada pels Estats Units després de l’11 de setembre, ja que ningú  podrà creure que el govern de Kabul, la corrupció i les divisions del qual són patents, i que cada cop que tria  un president és gràcies a fraus electorals massius (dos candidats van córrer  a autoproclamar-se guanyadors dilluns passat 9 de març), durarà molt de temps. Tot això per arribar fins aquí?

Així doncs, divuit anys després des de l’inici de la “guerra contra el terrorisme”, aquesta croada que va mobilitzar més de quaranta països sota el lideratge de Washington, ens mostra uns resultats que són desastrosos i en primer lloc per a l’Afganistan[1]: continuació de la destrucció del país que la intervenció soviètica ja havia endegat; desenes de milers de víctimes a qui volíem “alliberar”, milions de refugiats i desplaçats, per no parlar dels crims de guerra contra la humanitat de Washington (i els talibans) sobre els quals  la Cort Penal Internacional (ICC) va decidir obrir una investigació el març del 2020; la ubicació  i l’enfortiment en aquest país de l’organització de l’Estat Islàmic (OEI).

Aquesta guerra només ha estat sostenible gràcies a les persistents mentides que al llarg d’aquests anys s’han anat repetint, i que han estat confirmades pel Washington Post el desembre del 2019, per part dels successius governs nord-americans que voluntàriament van ocultar la situació a la seva opinió pública, alhora que presumien de progressos imaginaris en aquesta guerra.

UN IRAQ MIL VEGADES MÉS BONIC

Si els mitjans de comunicació nord-americans van contribuir en gran mesura a aquesta omertà, certs intel·lectuals van aportar una base “científica”. El més emblemàtic d’ells és Bernard Lewis, mort al 2018. El reconegut orientalista, d’origen britànic, coneixedor de la regió, autor d’un treball substancial sobre l’Imperi Otomà i Turquia, va incorporar-se a la cohort de falsos estudiosos, nodrits de la seva absoluta ignorància. Des de l’ascens de George W. Bush a la presidència dels Estats Units, cegat pel seu odi a l’islam – i molt abans d’en Samuel Huntington, l’inventor del “xoc de civilitzacions” (és així que des de la dècada del 1950, banalitzava el conflicte àrab i israelià), Lewis es va convertir en un assessor privilegiat, proper als neoconservadors, sobretot  a Paul Wolfovitz. Aquest darrer, quan va ser secretari d’Estat adjunt per a la defensa, li va fer un homenatge clamorós en aquests termes en una cerimònia celebrada en el seu honor  a Tel Aviv, el març del 2002: “Bernard Lewis ens va ensenyar a comprendre i utilitzar la complexa i important història de l’Orient Mitjà per guiar-nos en la propera etapa i construir un món millor per a les properes generacions.” [2]

Un any després, Bernard Lewis  “guiava” l’administració al seu “següent pas”, l’Iraq. Explicava que la invasió d’aquest país provocaria una nova albada, i que les tropes americanes serien acollides com a alliberadors i que es reconstruiria un Iraq mil vegades més bonic.

En aquesta llarga guerra no es pot menystenir, ni molt menys, la responsabilitat de França. Tant la dreta com els socialistes han seguit obstinadament a Washington al llarg de molt de temps i hi van enviar soldats que van restar-hi fins al 2012. En una carta als líders socialistes el 16 d’octubre del 2009, el president Nicolas Sarkozy escrivia:

En primer lloc, estic encantat de dir que l’oposició no qüestiona la participació de França en aquesta empresa estratègica. Aquest compromís té una importància crucial per al nostre país.

Tot i això, amb els anys, la implicació francesa s’ha afeblit, ja que l’opinió pública s’ha tornat cada cop més hostil a aquesta llunyana expedició. L’11 de març de 2010, sota l’administració Obama, la CIA va elaborar una nota en la qual se li suggeria “inculcar un sentiment de culpabilitat als francesos, sobretot a les dones, per haver abandonat els afganesos a la seva sort”.

“DESPRÉS DE VÈNCER EL FEIXISME, EL NAZISME i L’ESTALINISME”

Fàcilment, podríem  trobar relleus entre molts dels intel·lectuals convidats regularment als mitjans de comunicació, que van ajudar a fer creure que estàvem compromesos en una tercera guerra mundial que estenia el seu  camp de batalla des de les muntanyes afganeses fins a les nostres perifèries [3]. Això és el que van expressar una desena d’intel·lectuals l’1 de març del 2006, des de Philippe Val a Caroline Fourest, i el seu manifest “Junts, contra el nou totalitarisme”: “Després d’haver derrotat el feixisme, el nazisme i l’estalinisme, el món s’enfronta a una nova amenaça global de tipus totalitari: l’islamisme”

Entre ells, l’ineludible Bernard-Henri Lévy, el mateix que escrivia després del derrocament del règim talibà (Le Monde, 21 de desembre de 2001): Els nord-americans […] han guanyat, aquesta guerra, provocant, en total, uns quants centenars, potser un miler de víctimes civils … Qui ho faria millor? De quantes guerres d’alliberament podem dir el mateix en el passat? I què esperen les Cassandres per admetre que s’havien equivocat?”[4] 

No esperem, però, que ell admeti que s’ha equivocat!

Nogensmenys, probablement va ser l’ex primer ministre Manuel Valls qui va expressar millor la ideologia que ha alimentat la imaginari  d’aquesta “tercera guerra mundial”:Per combatre aquest islamismo-feixisme, doncs és així com s’hauria d’anomenar, la unitat ha de ser la nostra força. No hem de cedir a la por ni a la divisió. Però, al mateix temps, s’han de plantejar tots els problemes: combatre el terrorisme, mobilitzar la societat al voltant del laïcisme, combatre l’antisemitisme […] Ara ens cal una ruptura. L’islam de França cal que ho assumeixi, que assumeix plenament les seves responsabilitats.

Aquesta ceguesa i la idea que la guerra que estàvem fent “allà” permetrien evitar que el terrorisme arribés “a casa nostra“, que hi havia una continuïtat entre “l’allà” i els “territoris perduts de La República ” han alimentat vint anys d’aventures bèl·liques. L’última d’elles és la intervenció a Mali, decidida pel president socialista François Hollande, que ara ja sabem que no tenia cap possibilitat d’aconseguir cap “victòria” com a l’Afganistan. En ambdós casos, la focalització sobre el “perill islamista”, la negligència sobre les condicions locals, respecte de la misèria social, de la corrupció de les autoritats locals, i els greuges contra els occidentals certifiquen una estratègia condemnada a la fallida.

És lamentable que els orientalistes hagin donat suport a aquest aventurisme criminal. Podem estar contents, però,  ja que Bernard Lewis estava extremadament aïllat entre la comunitat científica nord-americana. Com avui dia ho està aquest grapat d’orientalistes francesos[5], des de Bernard Rougier fins a Hugo Micheron, que  són escoltats pel poder i els mitjans de dretes, i inscriuen la reconquesta dels “territoris perduts de la República” en una croada mundial, que està predestinada al fracàs total des de fa temps.

———

[1]  Per tenir una perspectiva més àmplia i general del fracàs de la lluita contra el terrorisme, llegiu “Pour en finir (vraiment) avec le terrorisme”, Le Monde diplomatique, abril de 2015.

[2] Citat a “Bernard Lewis et le gène de l’islam” Le Monde diplomatique, août 2005.

[3]  NT Fins als nostres barris de la perifèria, o en francès “banlieus”

[4]  NT Persona que prediu el futur donant un resultat desfavorable als esdeveniments. Cassandra és una filla del rei de Troia Priam. Ella predeia el futur però no l’escoltaven.

[5]   NT a Catalunya també tenim els nostres orientalistes “fanàtics” representats i encapçalats per la sempre ineludible Pilar Rahora i altres cata-sionistes com l’historiador JB Culla, i diversos mitjans de comunicació que sempre “fan l’ola” a les tesis suara esmentades per Alain Gresh.

Article de Nahla Chahal, redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. 

Cal realment que per oposar-nos als Estats Units, donem suport incondicional a Iran? ¿Cal que en nom de la lluita contra les estratègies americanes i israelianes i contra l’ocupació de Palestina, haguem de renunciar a la lluita pels drets dels pobles a una vida digna? Aquests són els dilemes als quals s’ enfronten les forces de canvi radical al món àrab durant dècades. I que avui dia són els dilemes que sorgeixen especialment a l’Iraq i al Líban.

Com vèncer a la colonització i a Israel? És possible que els pobles aixafats i les societats humiliades, anorreades per l’opressió, puguin resistir la tirania, quan és una missió difícil que requereix la mobilització de totes les seves energies per compensar la desigual relació de forces? No, és impossible i totes les experiències mundials ho han demostrat.

Vet aquí que cada cop que s’aixequen veus de protesta al Pròxim Orient, sobretot a l’Iraq i al Líban, per denunciar la injustícia de la qual són objecte aquests pobles, se’ls acusa en el pitjor dels casos de ser-ne col·laboradors dels Estats Units o d’Israel o, en el millor dels casos, d’haver triat malament i d’haver-se posat, per la seva ingenuïtat i sense saber-ho, al servei d’aquests.

És un xantatge molt comú. Els partits d’esquerres de tot el món i del món àrab, per no parlar dels partits “panàrabs” (dels nasserites als baasistes) l’han utilitzat. El van utilitzar en lluites internes, prenent com a objectiu a líders de les seves pròpies files o contra persones que volien desfer-se. Quan no fan acusacions explícites, difonen rumors que embruten la reputació de la persona non grata. I quan aquests partits arriben al poder, això es converteix en assassinats, ja sigui perquè són espies reals o camarades.

La lògica que hi ha al darrere d’aquestes pràctiques és complexa. Requereix d’un cert nivell de disciplina i obediència per part dels membres d’aquests partits, que són considerats una massa dòcil i cega. Pel que fa a la definició dels “membres” en qüestió, aquest és un veritable problema. En els cercles d’esquerres, primer es tracta dels implicats directament, després, en un segon terme, els entorns de l’esquerra, incloses aquelles persones que han abandonat el partit o que estan llançant noves idees, noves tendències. Al final, tot això és limitat, és gairebé des de dins, ja que el partit i els “entorns” de l’esquerra s’eixamplen i arriben a un públic més ampli, com va ser el cas d’Iraq o al Sudan.

Pel que fa a Hezbollah, aquesta actitud afecta a tot un grup confessional. Ja que el Partit de Déu no pateix perquè una fracció dels “seus barris” o de “les seves regions” el pugui desobeir, criticar o oposar-s’hi. Si així fos, llavors seria silenciada o eliminada de l’escena. Ni tan sols intentarien convèncer-la. Aquesta disciplina repressiva es va aplicar al Líban durant les disputes recents. A l’Iraq, ha causat moltes víctimes, ja que molts membres del “grup confessional” han fugit de l’adhesió als que s’han autoproclamat representants i protectors. Tant és així que el mateix Moqtada Al-Sadr, després d’expressar la seva solidaritat amb els manifestants, ha estat cridat a l’ordre pel general iranià Ghassem Soleimani, vingut per embarcar-lo en un vol de tornada a Teheran.

CRIDAR A L’ORDRE ELS SEUS “FILLS”

El problema és que a l’Iraq centenars de milers de xiïtes joves, ja siguin per naixement o per convicció, continuen manifestant-se al carrer, amb el suport d’altres menys joves. Fins i tot vam veure una foto on els manifestants van pintar pancartes amb un missatge tan amenaçador com divertit: “Iran, si et quedes tranquil, molt millor. En cas contrari, només podreu visitar Hussein a través del YouTube”. Aquest missatge amenaça els iranians d’impedir-los realitzar el pelegrinatge als llocs sants del xiisme a l’Iraq. Les nombroses manifestacions “monstre”que Karbala ha conegut, i la terrorífica violència amb què han estat reprimides, completen el panorama.

El més curiós és la negació que acompanya tot això. I aquests senyors de les instàncies xiïtes no volen reconèixer el seu fracàs a l’hora de disciplinar els seus “fills”. A Iraq, els “daechians”[1] han estat acusats d’estar al darrere de les protestes, tot i que aquestes han tingut lloc en primer lloc a Basora i Nassiriya, fortaleses xiïtes on la seva presència és poc probable. Així mateix, els manifestants van ser titllats de “saddamistes” o “baasistes”, malgrat la revolta de 1991 [2].

De fet, els manifestants no són ni “daechians” ni “baasistes”. Són simplement iraquians amb múltiples identitats i afiliacions religioses, confessionals, polítiques, intel·lectuals, regionals i tribals. Com a tot arreu, en definitiva, i a imatge de la vida. I són horriblement aixafats. Els seus ancians han viscut sota la tirania de Saddam Hussein i molts d’ells han mort en les diverses guerres. De fet, hi va haver la guerra amb l’Iran (1980-1988), la invasió de Kuwait i la primera guerra contra l’Iraq (1990-1991), l’embargament internacional (1991-2003) que va destruir L’Iraq, tal com van prometre els nord-americans i els britànics, i finalment, la segona guerra contra l’Iraq el 2003, la seva invasió i l’ocupació fins al 2011. Els nord-americans van ajudar llavors uns quants oportunistes a prendre el poder. I per la seva arrogància com a colonitzadors, mai no van pensar que les mateixes persones que estaven al seu servei poguessin posar-se al servei d’altres persones, sobretot iranians. I quants d’ells han canviat de jaqueta?

LA TERRA DE GILGAMESH i AL-MOUTANABBI

Les protestes actuals són sorprenents perquè re-actualitzen, al bell mig d’una realitat absolutament desesperada i opressora, una “iraquianitat” apassionada. Aquesta és una característica al llarg de la història d’aquest país arrelat al seu passat, sòlid malgrat la seva diversitat, bressol de l’agricultura, on es troben els sistemes de regadius, canals, rutes i preses més complexes construïdes en els temps dels sumeris (4.500 anys aC), per compartir l’aigua i domesticar la natura salvatge. Sistemes que requereixen participació col·lectiva i treballs de llarga durada, difícils i laboriosos, i encara s’ensenyen a les universitats més prestigioses del món, perquè encarnen el geni humà i una forma original d’organització social regulada, caracteritzada pel seu igualitarisme. .

A més, l’Iraq és la terra d’Abraham i el savi Hammurabi de Babilònia; i va ser abans que ell la terra de l’epopeia des de Gilgamesh en Sumer, que va precedir la Ilíada uns quants segles i va deixar la seva empremta en les tres religions monoteistes. També és la terra del gran poeta Al-Moutanabbi (915-965), d’Al-Jawahiri (1899-1997) i de tots els que van néixer entre aquests dos; la terra d’Al-Jahedh (776-867) i de tots els grans escriptors de fama mundial que encara s’ensenyen als estudiants de la regió àrab.

L’Iraquianitat és doncs una barreja d’aquesta llarga història. Però i tot i que s’afirma que aquest país té la segona reserva mundial de petroli més gran, alhora pateix la manca d’electricitat, ja que els Estats Units van decidir tornar-lo a la prehistòria. Així van destruir les seves institucions i van deixar que els seus vassalls hi fessin la seva tasca, i aquests que van ser recuperats, adoptats i fets herois per Iran.

ELS “XIÏTES DE LES AMBAIXADES”

La història del Líban és menys dramàtica que la de la “terra entre els dos rius”, malgrat la guerra civil. És una història més barrejada, més entrellaçada també. Al final, el Líban és més senzill que l’Iraq, i més propens a acceptar compromisos, és fins i tot el seu principal tret de caràcter, si no fos per l’actitud depredadora i despreocupada dels seus líders. En aquest cas, una nova acusació afecta els manifestants: es tracta dels “xiïtes de les ambaixades”[3]. Però, això què podria semblar una acusació contra individus concrets es pot aplicar a grups sencers?

Hi ha col·laboradors d’Israel i dels Estats Units (i d’altres potències) al Líban (o en altres llocs)? Evidentment sí. Existeixen en tots els cercles i en tots els grups, inclòs al propi Hezbollah. S’han revelat casos recurrents i resolts discretament. Aquest fenomen és normal i no concerneix a un partit en concret, sinó que es multiplica segons la mida del partit o moviment polític en qüestió. Aquest fou el cas en les files de la resistència palestina i que, a diferència d’Hezbollah, patia una gran negligència en matèria de seguretat. Malgrat això, aquesta resistència va tenir èxit en condicions molt més difícils que les que va experimentar Hezbollah (aturem de fanfarronejar i comparar l’incomparable!) El miracle de transformar refugiats oprimits vivint en camps miserables en un poble que té un “Estat” sense tenir terra. I aquest fet històric va tornar Palestina al mapa mundial, a banda de tots els fracassos que van seguir.

Fins i tot si els poders del moment es mostraven sincers en la seva intenció de liderar aquesta lluita contra la colonització en general i contra Israel en particular, en ser la punta de llança d’aquesta en la nostra regió, estan condemnades al fracàs sinó reben el suport de la població, i si aquesta no està disposada a sacrificar-se en una batalla llarga i ferotge. El 2006, al Líban, és la resiliència del poble i la seva voluntat de pagar un elevat preu que va permetre la victòria sobre Israel, tot i que aquest últim va ser sostingut directament pels Estats Units, tant sobre el terreny com políticament, i així mateix pels països del Golf i els col·laboradors de les ambaixades entre elles la Libanesa. La secretària d’Estat nord-americana, Condoleezza Rice, va passar diversos dies a l’ambaixada del seu país a Beirut, organitzant batalles i organitzant ella mateixa negociacions per tal de servir els interessos israelians i forçar la resistència a capitular o a acceptar un compromís humiliant.

No es tractava només d’una lluita purament militar. Tampoc es tractava de míssils, per poderosos que siguin, perquè els míssils enemics i els seus avions seran sempre més destructius que els nostres. És la resiliència de la gent que ha donat valor a l’entrenament intensiu dels combatents de Hezbollah i al seu enorme coratge, a més ha donat valor als plans molt precisos i als preparatius acurats. Aquells que pensen el contrari, són o bé ignorants del que va significar aquest enfrontament o xerrameques que no s’adonen de la preparació necessària per dur a terme una batalla així.

Volem derrotar Israel i la colonització? La resposta és que sí. Perquè aquesta és una condició sine qua non per a l’alliberament de les nostres societats del pes d’una misèria de múltiples facetes, començant per la vida quotidiana i fins a la capacitat de realitzar-se en el sentit civilitzacional i històric. Aquesta condició d’alliberament, la compartim amb la resta del món. Perquè la solidaritat mundial amb la causa del poble palestí no és una forma de pietat que s’expressa envers un grapat de persones miserables. I els centenars de persones que van venir de tot el món al Líban durant aquell mes de bombardejos en un estiu del 2006 no estaven bojos. Aquesta gent prenia partit per una causa que els preocupava: el somni utòpic d’una humanitat que podria viure sense explotació ni opressió, sense humiliació, per produir, crear, escriure … Aquí en aquesta terra.

CONTRA LES ELECCIONS BINÀRIES

Finalment, hem experimentat manta vegades aquest repte al qual s’han d’afrontar els rebels i els que defensen les crítiques radicals davant d’una elecció binària. Sou socialistes o comunistes? Per tant, no critiqueu l’URSS (ni la Xina) perquè reforça l’imperialisme nord-americà (i abans que aquest, el britànic o el francès). Ignoreu el defectes, les mancances, les derives i concentrem-nos en l’enemic principal. Reconeixeu la importància de Gamal Abdel Nasser? Per tant, no critiqueu l’heroi de la nacionalització, de la gran presa d’Aswan o de l’educació gratuïta, que va treure milions d’egipcis de la misèria i la ignorància; l’heroi de la guerra de Suez i de la conferència de Bandung, que va inventar amb els seus camarades de diferents racons del món la idea dels No Alineats.

Esteu en contra de la invasió nord-americana de l’Iraq? Així doncs no us oposeu a Saddam Hussein. Al cap i a la fi, ha fet molt per al seu país, i els que ara governen l’Iraq estan pressionant la gent per matisar les crítiques al seu règim, tot dient: “Mil Saddams, però no aquell!” . Com us podeu oposar als nord-americans i a Saddam alhora?

Sabem com va acabar tot. L’URSS es va ensorrar i, amb ell, tot el bloc socialista, en primer lloc i sobretot perquè estaven minats per dins. Es produí la desfeta del 1967, aquesta segona Nakba; Anouar El-Sadat va succeir Nasser i va signar la pau amb Israel. Els iraquians no van acollir els soldats nord-americans amb roses i no els van considerar com un exèrcit alliberador, com als Estats Units els hauria agradat o imaginat, però tanmateix va envair el país i l’exèrcit iraquià no podia aturar-ho tot sol.

Actualment s’està duent a terme una batalla geoestratègica important entre els Estats Units i l’Iran. No volem la victòria de Washington, però aquesta batalla no resumeix tota la situació de la nostra regió. I sobretot, l’Iraq i el Líban no han de pagar el preu. Sens dubte, el joc iranià a tota la regió alimenta conflictes sectaris destructius i perjudica l’objectiu de derrotar els nord-americans en aquest enfrontament.

NAHLA CHAHAL Redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. https://orientxxi.info/magazine/articles-en-farsi/article3576

1. Una variació de la paraula “Daesh”, marcada per la tensió confessional.
2. El 1991, després de la catàstrofe de la invasió de Kuwait i la retirada de l’exèrcit iraquià, les regions xiïtes es van sublevar. Els nord-americans van permetre a Saddam Hussein -malgrat li havien declarat una guerra militar destructiva- sufocar aquesta insurgència que va començar al sud. La repressió va deixar 300.000 persones mortes.
3. NDT els xiïtes que s’han posat al servei dels interessos estrangers.

Fa unes setmanes, SODEPAU va ser convidada a participar i aportar reflexions en la Comissió Parlamentària que elabora propostes, reflexions i recomanacions a propòsit dels atemptats del 17A del 2017. [veure vídeo]

La reflexió de SODEPAU en aquesta comissió es va centrar sobretot en la consideració crítica del concepte de “radicalisme islàmic”.

Fa 5 dies, apareixia publicat un article a La Directa que “denunciava” com a estigmatitzadores la praxis en l’aplicació del protocol PRODERAI (per detectar “radicalismes islàmics” entre joves a les escoles i instituts de Catalunya) impulsat per la Conselleria d’Interior i la d’Ensenyament. L’article de La Directa es basava en enregistraments d’una formació a docents d’escoles de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En l’article s’emfatitza aquells indicadors que Interior i Ensenyament validen com a indicadors que visibilitzen una procés de “radicalització islamista”: esborrar-se tatuatges, no beure coca-cola, no celebrar Sant Jordi…

Fa temps que denunciem des de SODEPAU i altres instàncies el protocol PRODERAI per estigmatitzador, per caure en simplificacions islamòfobes, per transmetre visions simplistes de l’islam, dels joves de famílies de tradició musulmana i per caure manta vegades en la islamofòbia.

En un altre sentit, el concepte de radicalisme és utilitzat com a sinònim de violència, terrorisme i de filiació al DAESH. De fet, en el darrer informe realitzat pels Mossos sobre els joves de Ripoll que van participar en l’atemptat del 17A es torna a insistir en el radicalisme d’aquests i en el fet que els joves feia al menys 2 anys que expressaven simpaties pels radicalismes islàmics, sinònim de DAESH, violència i terrorisme.

De radicalismes islàmics n’hi ha molts i molt variats, diversos, i amb moltes expressions, no violentes la majoria i violentes una fracció. L’islamisme com a ideologia política és una expressió de la modernitat política contemporània en territoris islamitzats totalment o parcial. Com a moltes modernitats sorgides en el marc de tradicions religioses, trenca en certa manera amb la tradició musulmana, potser no tant com feu en el seu moment el sionisme amb la tradició del judaïsme. El sionisme colonial i imperialista es podria considerar un radicalisme, en la seva percepció dels problemes que afecten els jueus a Europa i el món, i en les seves solucions, entre d’altres, fent recurs a l’ocupació de territoris aliens.

Si observem el panorama polític català d’ençà sel 2010 podem dir que es percep, per posar un exemple concret, una progressiva radicalització dels dirigents i de l’electorat convergent cap a posicions independentistes, i fins i tot socialdemòcrates…, la qual cosa no ens porta a afirmar que aquests subjectes col·lectius siguin de cap manera propensos a la violència i al terrorisme. En tot cas, si llegim l’obra d’Arjun Appadurai quan parla en diverses ocasions dels nacionalismes no violents i no etnicistes en indrets molt diversos del planeta i sobretot en contextos asiàtics, aquest considera l’evident la possibilitat (observada en casos diversos) que aquests, per raons tant internes com externes, acabin per caure en explosions virulentes i violentes. Què fa que un moviment social no violent, nacionalista o amb una altra substància ideològica o de sentiments, radical, perquè planteja anàlisi i propostes que van a les arrels dels problemes, de les necessitats i de les solucions, esdevingui violent?

En el cas dels joves de Ripoll que van participar en els atemptats i assassinats del 17A, com a SODEPAU, vam defensar en l’esmentada Comissió Parlamentària que ens trobàvem sobretot davant d’un cas de “sectarització”, de pèrdua de referents en l’entorn més proper, de cerca de referents ideològics, d’identitat i d’arrelament desterritorialitzats, a partir de missatges i imatges on line, amb la intervenció suposada (possible i evident) en aquest procés de sectarització d’un personatge de certa autoritat pels joves, aquell que s’ha anomenat imam i que no està clar ni de bon troç que ho fos.

Apostàvem per reconceptualitzar el terme de “radicalisme islàmic”, que no és gens apropiat per qualificar i descriure el que està passant entre certs sectors de joves que se senten atrets pels missatges de violència predicats per certes webs que manipulen els missatges religiosos musulmans. En aquest sentit, apostàvem pel concepte “sectarització”.

Aquests darreres setmanes s’està emetent una sèrie televisiva basada en fets reals, WACO, que narra i descriu el procés de sectarització d’una comunitat en base a una professió de fe i religiositat aparentment evangèlica. En tenim molts d’exemples d’aquesta mena, el que sobta és que quan ens trobem amb un fenomen molt semblant en certs aspectes (en altres gens), on apareix l’islam, de seguida conceptualitzem el fenomen com a radical, i aquest com a sinònim de violència i terrorisme. No és curiós? No serà una expressió més de l’orientalisme islamòfob que fonamenta la cultura europea occidental hegemònica?