Enfilats a la parra

Article de Lakhdar Benchiba (periodista a Alger). Publicat per ORIENT XXI

Una suspensió pel bé de tots … A causa de les amenaces relacionades amb l’epidèmia del coronavirus, el 20 de març del 2020 va ser el primer divendres sense manifestacions populars des del 22 de febrer de 2019, data de l’esclat del Hirak. Una decisió que, finalment, va obtenir el suport d’una població preocupada per l’epidèmia, sobretot perquè és conscient del deteriorament del sistema de salut algerià.

A Algèria es va discutir a través de les xarxes socials , i més encara després de la manifestació del divendres anterior, la del 13 de març de 2020, la decisió de renunciar a les manifestacions, donat que el Hirak no té cap tipus de direcció política. Aquesta opció (2) va ser denunciada pels mitjans de comunicació propers al poder com una actitud ” irresponsable ”. Tanmateix, a la pràctica, les mesures governamentals per fer front a l’epidèmia s’havien limitat la vigília del 13 de març del 2020 al tancament de les escoles. El 15 de març, el primer ministre Abdelaziz Djerrad es dirigí als manifestants d’aquesta manera: “Podeu sortir com vulgueu, però prengueu precaucions per no comprometre la vostra salut, la de les vostres veïnes, la de les vostres mares i els vostres pares i eviteu posar-los en risc”.

El 17 de març, el president Abdelmadjid Tebboune envià un missatge televisat anunciant un seguit de mesures, entre les quals es trobava el tancament de les fronteres terrestres, la suspensió dels enllaços aeris i marítims, el tancament de mesquites, la prohibició de manifestacions, etc. Totes aquestes mesures acompanyades d’un missatge tranquil·litzador: la situació està controlada i els algerians no tenen cap motiu per preocupar-se.

Molts activistes del Hirak ja havien demanat d’aturar les protestes, conscients no només dels riscos per a la salut, sinó també de l’existència d’una batalla per la imatge lliurada en els mitjans audiovisuals públics i privats. La tendència d’aquests mitjans de comunicació era, de fet, posar de manifest els riscos epidemiològics vinculats a les manifestacions sense fer referència a la preocupant deixadesa de les autoritats i la seva falta de decisió a l’hora de prendre i executar mesures de precaució i confinament.

La decisió de suspendre les manifestacions es va prendre amb pesar i les discussions al respecte van ser acalorades i agitades. “Amb el corona, hi ha un 97% de probabilitats de sortir-se’n. Amb vosaltres, no en tenim cap”. Aquesta pancarta que portava un manifestant el 13 de març del 2020 a Alger resumia de manera lapidària una de les grans inquietuds del moviment de protesta: veure tancat l’espai públic que els ciutadans/es han obert i ocupat contínuament des del 22 de febrer del 2019.

L’ABSURD “XOC PACÍFIC”

La manifestació del 56è divendres va atreure milers de persones a Alger que van demostrar molta valentia en un context d’inquietud per la pandèmia Covid-19. Va ser també un moment intens de consultes i debats sobre l’actitud a adoptar. La decisió de renunciar a les marxes va ser encara més difícil de prendre davant d’un règim que no ha fet cap concessió i que continua arrestant activistes i manifestants per condemnar-los sota l’acusació “d’atac a la unitat nacional” o “de concentració no autoritzada”, sent l’ocupació pacífica de l’espai públic el principal assoliment del 22 de febrer.

Les opcions respecte del Hirak feia deu dies que s’estaven debatent obertament, i no només en relació al coronavirus. A les xarxes socials, molts usuaris d’internet havien criticat durament la crida, realitzada des de Londres per Larbi Zitout, antic diplomàtic destacat a Líbia i dissident des de la dècada dels 1990, per una “escalada” mitjançant “un xoc pacífic” (ichtibak silmi) amb la policia. Seguit per més d’un milió i mig de seguidors en la seva pàgina Facebook, la crida de Zitout, pel seu absurd, va donar molt de peixet als partidaris del poder per construir un discurs conspiracionista envers el Hirak.

REBUIG DE L’ENFRONTAMENT

Les autoritats parlen amb certa lleugeresa de “neo-Hirak”. Aquesta novetat en el llenguatge l’ha introduïda el ministre de Comunicació, Amar Belhimer, per insinuar que el Hirak no té res a veure amb el que era en el seu origen i que ara ha estat segrestat per “ONGs que estan ben instal.lades a Ginebra o Londres, residus irreductibles de l’ex-FIS [Front de Salvació Islàmic] i de venjatius mafiosos de l’antic sistema [que] treballen dur, asseguts a les seves còmodes butaques o des dels seus exilis daurats (forçats o escollits), per difondre consignes de desobediència civil, desordre i recurs a la violència”. És evident doncs que el “neo-Hirak” estaria instrumentalitzat per forces hostils a Algèria, acusació que coincideix amb els atacs que proferia el règim quan van començar les marxes el febrer del 2019.

Nombroses veus (d’activistes) del Hirak han criticat i fet befa de la crida de Zitout destacant, com ho ha fet Abdallah Benadouda, periodista a l’exili molt seguit a Facebook, que les crides de Zitout a “xocs pacífics” i a ” rodejar les comissaries ” no tenen res a veure amb el Hirak Silmi (pacífic) vigent des del 22 de febrer de 2019 […] Tots sabem que la policia és violenta i brutal, per això des del principi la idea és evitar-los, no confrontar-los perquè no serveix de res”.

“LA IMPORTACIÓ” DEL VIRUS

La criticada crida de Zitout, explotada pels mitjans pro-règim, arribà quan l’amenaça del coronavirus ja havia facilitat el consens respecte de suspendre les manifestacions i, per tant, una “desvinculació” més que no pas un hipotètic “xoc” que no tenia cap possibilitat de ser pacífic coneixent els mètodes de la policia algeriana. Tanmateix, certs “ultres” del Hirak defensaven la idea que les manifestacions eren menys perilloses per a la salut pública que la feblesa de l’acció preventiva per part dels poders públics. S’acusà així les autoritats de no haver tancat la porta a temps per impedir la “importació” del virus, mentre es mantenien els vols aeris amb Europa, sobretot des de França.

Certament, els vols amb l’Hexàgon es van mantenir fins al 19 de març per repatriar els algerians residents al país. Semblava una mesura lògica, doncs tots els estats havien adoptat aquest tipus de mesures. Tot i així, testimonis publicats al Facebook afirmaven que no s’havia pres cap mesura especial ni per accedir als avions ni a l’aterrar. En certs casos, alguns repatriats fins i tot havien rebutjat les mesures de contenció o de quarantena.

“En arribar a Alger, les càmeres tèrmiques exploren tots els passatgers, tot el personal porta màscares i guants i manté les distàncies. Però a l’aeroport no es va emetre cap missatge de confinament. Es fa referència a la responsabilitat de cadascú. El problema és que tinc la impressió que la gent no s’ha n’adona del potencial perill que representa ”ila kach ma kayen rabi sobhano”, em va dir un passatger . Si passa qualsevol cosa, Déu proveirà. Així és com ens des-responsabilitzem i li passem tot a Déu ”, comenta una dona retornant de París.

Una altra divergència ha dividit els hirakistes. Per a un important nombre de manifestants que denominarem “ultres”, i en contra del sentit comú, la reivindicació d’aturar temporalment el Hirak provenia dels “demòcrates” i dels “babaus d’esquerres”. Tot denunciant la irresponsabilitat d’aquests darrers, que amb aquest posicionament deixaven el camp lliure als islamistes. Encara que aquestes opinions de “línia dura” es van veure ràpidament desbordades per les crides al sentit comú i a la suspensió. “Suspendre les manifestacions per protegir-se contra el corona, el règim no ens protegirà pas, què en penseu?”, proclamava una pancarta al llarg de la manifestació del 13 de març.

LA CURVA VA A EXPLOTAR…

El Hirak, i aquesta és la seva força, no té una direcció política; són els diferents posicionaments i opinions, reiterats i repetits a les xarxes socials les que aboquen a una decisió concreta i definitiva. La suspensió de les manifestacions ja estava àmpliament consensuada per després del divendres 13 de març, i aquesta es va veure reforçada en un seguit de posicionaments expressats per part de certes “veus” del Hirak, com la dels advocats Mostefa Bouchachi i Abdelghani Badi. Els mitjans de comunicació virtual que havien donat cobertura al Hirak des del primer moment i que d’aquesta manera havien trencat el “black-out” imposat al moviment per part dels mitjans de comunicació públics i privats, han anunciat que no informarien sobre les manifestacions si aquestes tenien lloc.

El dimarts, 17 de març, alguns estudiants fins i tot van anar a la Place des Martyrs d’Alger, per tractar de convèncer els més irreductibles, la major part d’ells gent gran, que renunciessin a les manifestacions i per tal que fessin cas de les indicacions de prudència i prevenció. Tanmateix, prop de dues-centes persones van participar en una manifestació, que fou dispersada sense embuts per la policia.

“PREGUEU A LA VOSTRA LLAR!”

Nombrosos activistes van insistir que la decisió de suspendre havia sorgit del propi Hirak per no perdre d’aquesta manera la “batalla per la imatge”, ja que el règim podria semblar més responsable que els manifestants. Per a Fayçal Sahbi, professor de comunicació, “la corba del coronavirus explotarà en pocs dies. És inevitable. És la ciència qui ho diu. Endevineu qui serà assenyalat com a responsable en els televisors i en els aparells de propaganda? No seran les pregàries dels divendres [que el govern ha trigat en prohibir]. Tampoc la falta de rigor en els controls fronterers. Tampoc els estadis plens de gent fins fa poc. Serà el Hirak qui rebi l’acusació de no tenir “prudència ni responsabilitat”.

Un cop el Hirak suspès, molts algerians pressionen ara les autoritats per una gestió que no brilla per la seva qualitat. Molts es pregunten per què el confinament no va ser formalment decidit per les autoritats, que tan sols es va limitar a fer crides a la precaució i a quedar-se a casa. Si bé només poden obrir els forns i els comerços d’alimentació, el periodista Mahrez Rabia va informar el dissabte 21 de març que altres negocis continuaven funcionant.

Així mateix, el govern ha mantingut molts dubtes respecte de les mesquites -més de 18.000 al país-, clarament assenyalades pels metges com a llocs de contagi i d’alt risc. El govern ho va delegar en la comissió de les fatwes (opinions religioses), que va emetre un primer dictamen, considerat aberrant per força gent, que eximia aquells que tenen por per la seva salut d’anar a la mesquita, tot convidant els malalts d’abstenir-se.

Aquesta llibertat d’elecció deixada al criteri dels fidels, ha estat considerada com irresponsable i la fatwa ha generat un autèntic desconcert. Finalment, la mateixa comissió, sotmesa a la “pressió del Facebook”, segons diuen els algerians mig en broma i mig en serio, va decidir suspendre les pregàries setmanals dels divendres així com altres oracions col·lectives, tot mantenint la crida a la pregària dels muezzins. Per primera vegada a la vida fins i tot de molta gent gran, els algerians van escoltar dimarts una crida a l’oració, on se’ls va dir: “Pregueu a casa vostra” (Essalatou fi manaziloukoum). Així mateix, l’ oració del divendres no va tenir lloc, ja que les portes de les mesquites van romandre tancades.

“QUEDEU-VOS A CASA, NO PODEM FER RES PER VOSALTRES!”

Les mesures de les autoritats van augmentant progressivament, però massa lentament als ulls d’especialistes que temen un esclat exponencial de casos quan les capacitats d’un sistema sanitari degradat són molt insuficients. Algèria importà, en una setmana, més de 300 milions de dòlars (279 milions d’euros) en material per fer front al coronavirus, va declarar el primer ministre Abdelaziz Djerad el 15 de març. “En una setmana”, ha explicat, “vam importar equips per valor de milions de dòlars, càmeres tèrmiques, kits, guants per compensar les mancances que teníem al principi”. Per la seva banda, el ministre de Salut Abderrahmane Benbouzid assegurà que Algèria tenia “totes les capacitats per donar resposta”.

En el “front” hospitalari, i fins a la nit del divendres 20 de març, els casos augmentaven lentament, però de manera continua: 11 morts i 95 contagis. Els números deixen escèptics a molts algerians que creuen que les dades estan atenuades. Les pors creixen i la relativa deixadesa dels algerians dóna pas a la preocupació. En el discurs del 17 de març, el president Tebboune va assegurar que Algèria encara es troba en la fase 2 de l’epidèmia, però que està a punt per fer front a la fase 3.

A les xarxes socials, el to monòton del president ha estat molt criticat, però és sobretot la xifra de 2.500 llits de reanimació disponibles el que ha generat debat. Dos dies abans, el ministre de Salut havia assenyalat que Algèria tenia “més de 400 llits de reanimació”. Xifra que ja va ser considera exagerada pels professionals que estimen la xifra real més propera als 300. El ministre de Salut va tornar a la càrrega dos dies després per assegurar que Algèria “comptava amb 2.500 dispositius de respiració artificial, 2.699 llits de reanimació i 2.500 d’altres aparells d’anestèsia i de respiració artificial, a més de 220 clíniques privades que disposaven de 3 a 4 llits de reanimació, o sigui un total de 6.000 llits de reanimació ”. Unes afirmacions que no convencen gens ni mica. A Internet, el vídeo d’un metge del hospital Zmirli d’Alger plorant i explicant “la catastròfica intubació” i “sense guants” d’un pacient, ha estat àmpliament compartit. “Protegeix-te, queda’t a casa, p…..merda, queda’t a casa, no podem fer res per tu”, advertia…..

1- NT: És així com es coneix la revolta algeriana impulsada per la “població” des del 22 de febrer del 2019; revolta que no té cap lideratge visible, ni aparent, tot i que se sap que hi ha certes associacions, persones i grups informals que evidentment són al darrera, però no com a direcció política, sinó com a dinamitzadors/es.
2- NT: La de mantenir la manifestació del 13 de març, s’entén.