Enfilats a la parra

Visions des de la Mediterrània

Arxiu de la categoria: Algèria

Algèria. El “Hirak”(1) amenaçat pel coronavirus

Article de Lakhdar Benchiba (periodista a Alger). Publicat per ORIENT XXI

Una suspensió pel bé de tots … A causa de les amenaces relacionades amb l’epidèmia del coronavirus, el 20 de març del 2020 va ser el primer divendres sense manifestacions populars des del 22 de febrer de 2019, data de l’esclat del Hirak. Una decisió que, finalment, va obtenir el suport d’una població preocupada per l’epidèmia, sobretot perquè és conscient del deteriorament del sistema de salut algerià.

A Algèria es va discutir a través de les xarxes socials , i més encara després de la manifestació del divendres anterior, la del 13 de març de 2020, la decisió de renunciar a les manifestacions, donat que el Hirak no té cap tipus de direcció política. Aquesta opció (2) va ser denunciada pels mitjans de comunicació propers al poder com una actitud ” irresponsable ”. Tanmateix, a la pràctica, les mesures governamentals per fer front a l’epidèmia s’havien limitat la vigília del 13 de març del 2020 al tancament de les escoles. El 15 de març, el primer ministre Abdelaziz Djerrad es dirigí als manifestants d’aquesta manera: “Podeu sortir com vulgueu, però prengueu precaucions per no comprometre la vostra salut, la de les vostres veïnes, la de les vostres mares i els vostres pares i eviteu posar-los en risc”.

El 17 de març, el president Abdelmadjid Tebboune envià un missatge televisat anunciant un seguit de mesures, entre les quals es trobava el tancament de les fronteres terrestres, la suspensió dels enllaços aeris i marítims, el tancament de mesquites, la prohibició de manifestacions, etc. Totes aquestes mesures acompanyades d’un missatge tranquil·litzador: la situació està controlada i els algerians no tenen cap motiu per preocupar-se.

Molts activistes del Hirak ja havien demanat d’aturar les protestes, conscients no només dels riscos per a la salut, sinó també de l’existència d’una batalla per la imatge lliurada en els mitjans audiovisuals públics i privats. La tendència d’aquests mitjans de comunicació era, de fet, posar de manifest els riscos epidemiològics vinculats a les manifestacions sense fer referència a la preocupant deixadesa de les autoritats i la seva falta de decisió a l’hora de prendre i executar mesures de precaució i confinament.

La decisió de suspendre les manifestacions es va prendre amb pesar i les discussions al respecte van ser acalorades i agitades. “Amb el corona, hi ha un 97% de probabilitats de sortir-se’n. Amb vosaltres, no en tenim cap”. Aquesta pancarta que portava un manifestant el 13 de març del 2020 a Alger resumia de manera lapidària una de les grans inquietuds del moviment de protesta: veure tancat l’espai públic que els ciutadans/es han obert i ocupat contínuament des del 22 de febrer del 2019.

L’ABSURD “XOC PACÍFIC”

La manifestació del 56è divendres va atreure milers de persones a Alger que van demostrar molta valentia en un context d’inquietud per la pandèmia Covid-19. Va ser també un moment intens de consultes i debats sobre l’actitud a adoptar. La decisió de renunciar a les marxes va ser encara més difícil de prendre davant d’un règim que no ha fet cap concessió i que continua arrestant activistes i manifestants per condemnar-los sota l’acusació “d’atac a la unitat nacional” o “de concentració no autoritzada”, sent l’ocupació pacífica de l’espai públic el principal assoliment del 22 de febrer.

Les opcions respecte del Hirak feia deu dies que s’estaven debatent obertament, i no només en relació al coronavirus. A les xarxes socials, molts usuaris d’internet havien criticat durament la crida, realitzada des de Londres per Larbi Zitout, antic diplomàtic destacat a Líbia i dissident des de la dècada dels 1990, per una “escalada” mitjançant “un xoc pacífic” (ichtibak silmi) amb la policia. Seguit per més d’un milió i mig de seguidors en la seva pàgina Facebook, la crida de Zitout, pel seu absurd, va donar molt de peixet als partidaris del poder per construir un discurs conspiracionista envers el Hirak.

REBUIG DE L’ENFRONTAMENT

Les autoritats parlen amb certa lleugeresa de “neo-Hirak”. Aquesta novetat en el llenguatge l’ha introduïda el ministre de Comunicació, Amar Belhimer, per insinuar que el Hirak no té res a veure amb el que era en el seu origen i que ara ha estat segrestat per “ONGs que estan ben instal.lades a Ginebra o Londres, residus irreductibles de l’ex-FIS [Front de Salvació Islàmic] i de venjatius mafiosos de l’antic sistema [que] treballen dur, asseguts a les seves còmodes butaques o des dels seus exilis daurats (forçats o escollits), per difondre consignes de desobediència civil, desordre i recurs a la violència”. És evident doncs que el “neo-Hirak” estaria instrumentalitzat per forces hostils a Algèria, acusació que coincideix amb els atacs que proferia el règim quan van començar les marxes el febrer del 2019.

Nombroses veus (d’activistes) del Hirak han criticat i fet befa de la crida de Zitout destacant, com ho ha fet Abdallah Benadouda, periodista a l’exili molt seguit a Facebook, que les crides de Zitout a “xocs pacífics” i a ” rodejar les comissaries ” no tenen res a veure amb el Hirak Silmi (pacífic) vigent des del 22 de febrer de 2019 […] Tots sabem que la policia és violenta i brutal, per això des del principi la idea és evitar-los, no confrontar-los perquè no serveix de res”.

“LA IMPORTACIÓ” DEL VIRUS

La criticada crida de Zitout, explotada pels mitjans pro-règim, arribà quan l’amenaça del coronavirus ja havia facilitat el consens respecte de suspendre les manifestacions i, per tant, una “desvinculació” més que no pas un hipotètic “xoc” que no tenia cap possibilitat de ser pacífic coneixent els mètodes de la policia algeriana. Tanmateix, certs “ultres” del Hirak defensaven la idea que les manifestacions eren menys perilloses per a la salut pública que la feblesa de l’acció preventiva per part dels poders públics. S’acusà així les autoritats de no haver tancat la porta a temps per impedir la “importació” del virus, mentre es mantenien els vols aeris amb Europa, sobretot des de França.

Certament, els vols amb l’Hexàgon es van mantenir fins al 19 de març per repatriar els algerians residents al país. Semblava una mesura lògica, doncs tots els estats havien adoptat aquest tipus de mesures. Tot i així, testimonis publicats al Facebook afirmaven que no s’havia pres cap mesura especial ni per accedir als avions ni a l’aterrar. En certs casos, alguns repatriats fins i tot havien rebutjat les mesures de contenció o de quarantena.

“En arribar a Alger, les càmeres tèrmiques exploren tots els passatgers, tot el personal porta màscares i guants i manté les distàncies. Però a l’aeroport no es va emetre cap missatge de confinament. Es fa referència a la responsabilitat de cadascú. El problema és que tinc la impressió que la gent no s’ha n’adona del potencial perill que representa ”ila kach ma kayen rabi sobhano”, em va dir un passatger . Si passa qualsevol cosa, Déu proveirà. Així és com ens des-responsabilitzem i li passem tot a Déu ”, comenta una dona retornant de París.

Una altra divergència ha dividit els hirakistes. Per a un important nombre de manifestants que denominarem “ultres”, i en contra del sentit comú, la reivindicació d’aturar temporalment el Hirak provenia dels “demòcrates” i dels “babaus d’esquerres”. Tot denunciant la irresponsabilitat d’aquests darrers, que amb aquest posicionament deixaven el camp lliure als islamistes. Encara que aquestes opinions de “línia dura” es van veure ràpidament desbordades per les crides al sentit comú i a la suspensió. “Suspendre les manifestacions per protegir-se contra el corona, el règim no ens protegirà pas, què en penseu?”, proclamava una pancarta al llarg de la manifestació del 13 de març.

LA CURVA VA A EXPLOTAR…

El Hirak, i aquesta és la seva força, no té una direcció política; són els diferents posicionaments i opinions, reiterats i repetits a les xarxes socials les que aboquen a una decisió concreta i definitiva. La suspensió de les manifestacions ja estava àmpliament consensuada per després del divendres 13 de març, i aquesta es va veure reforçada en un seguit de posicionaments expressats per part de certes “veus” del Hirak, com la dels advocats Mostefa Bouchachi i Abdelghani Badi. Els mitjans de comunicació virtual que havien donat cobertura al Hirak des del primer moment i que d’aquesta manera havien trencat el “black-out” imposat al moviment per part dels mitjans de comunicació públics i privats, han anunciat que no informarien sobre les manifestacions si aquestes tenien lloc.

El dimarts, 17 de març, alguns estudiants fins i tot van anar a la Place des Martyrs d’Alger, per tractar de convèncer els més irreductibles, la major part d’ells gent gran, que renunciessin a les manifestacions i per tal que fessin cas de les indicacions de prudència i prevenció. Tanmateix, prop de dues-centes persones van participar en una manifestació, que fou dispersada sense embuts per la policia.

“PREGUEU A LA VOSTRA LLAR!”

Nombrosos activistes van insistir que la decisió de suspendre havia sorgit del propi Hirak per no perdre d’aquesta manera la “batalla per la imatge”, ja que el règim podria semblar més responsable que els manifestants. Per a Fayçal Sahbi, professor de comunicació, “la corba del coronavirus explotarà en pocs dies. És inevitable. És la ciència qui ho diu. Endevineu qui serà assenyalat com a responsable en els televisors i en els aparells de propaganda? No seran les pregàries dels divendres [que el govern ha trigat en prohibir]. Tampoc la falta de rigor en els controls fronterers. Tampoc els estadis plens de gent fins fa poc. Serà el Hirak qui rebi l’acusació de no tenir “prudència ni responsabilitat”.

Un cop el Hirak suspès, molts algerians pressionen ara les autoritats per una gestió que no brilla per la seva qualitat. Molts es pregunten per què el confinament no va ser formalment decidit per les autoritats, que tan sols es va limitar a fer crides a la precaució i a quedar-se a casa. Si bé només poden obrir els forns i els comerços d’alimentació, el periodista Mahrez Rabia va informar el dissabte 21 de març que altres negocis continuaven funcionant.

Així mateix, el govern ha mantingut molts dubtes respecte de les mesquites -més de 18.000 al país-, clarament assenyalades pels metges com a llocs de contagi i d’alt risc. El govern ho va delegar en la comissió de les fatwes (opinions religioses), que va emetre un primer dictamen, considerat aberrant per força gent, que eximia aquells que tenen por per la seva salut d’anar a la mesquita, tot convidant els malalts d’abstenir-se.

Aquesta llibertat d’elecció deixada al criteri dels fidels, ha estat considerada com irresponsable i la fatwa ha generat un autèntic desconcert. Finalment, la mateixa comissió, sotmesa a la “pressió del Facebook”, segons diuen els algerians mig en broma i mig en serio, va decidir suspendre les pregàries setmanals dels divendres així com altres oracions col·lectives, tot mantenint la crida a la pregària dels muezzins. Per primera vegada a la vida fins i tot de molta gent gran, els algerians van escoltar dimarts una crida a l’oració, on se’ls va dir: “Pregueu a casa vostra” (Essalatou fi manaziloukoum). Així mateix, l’ oració del divendres no va tenir lloc, ja que les portes de les mesquites van romandre tancades.

“QUEDEU-VOS A CASA, NO PODEM FER RES PER VOSALTRES!”

Les mesures de les autoritats van augmentant progressivament, però massa lentament als ulls d’especialistes que temen un esclat exponencial de casos quan les capacitats d’un sistema sanitari degradat són molt insuficients. Algèria importà, en una setmana, més de 300 milions de dòlars (279 milions d’euros) en material per fer front al coronavirus, va declarar el primer ministre Abdelaziz Djerad el 15 de març. “En una setmana”, ha explicat, “vam importar equips per valor de milions de dòlars, càmeres tèrmiques, kits, guants per compensar les mancances que teníem al principi”. Per la seva banda, el ministre de Salut Abderrahmane Benbouzid assegurà que Algèria tenia “totes les capacitats per donar resposta”.

En el “front” hospitalari, i fins a la nit del divendres 20 de març, els casos augmentaven lentament, però de manera continua: 11 morts i 95 contagis. Els números deixen escèptics a molts algerians que creuen que les dades estan atenuades. Les pors creixen i la relativa deixadesa dels algerians dóna pas a la preocupació. En el discurs del 17 de març, el president Tebboune va assegurar que Algèria encara es troba en la fase 2 de l’epidèmia, però que està a punt per fer front a la fase 3.

A les xarxes socials, el to monòton del president ha estat molt criticat, però és sobretot la xifra de 2.500 llits de reanimació disponibles el que ha generat debat. Dos dies abans, el ministre de Salut havia assenyalat que Algèria tenia “més de 400 llits de reanimació”. Xifra que ja va ser considera exagerada pels professionals que estimen la xifra real més propera als 300. El ministre de Salut va tornar a la càrrega dos dies després per assegurar que Algèria “comptava amb 2.500 dispositius de respiració artificial, 2.699 llits de reanimació i 2.500 d’altres aparells d’anestèsia i de respiració artificial, a més de 220 clíniques privades que disposaven de 3 a 4 llits de reanimació, o sigui un total de 6.000 llits de reanimació ”. Unes afirmacions que no convencen gens ni mica. A Internet, el vídeo d’un metge del hospital Zmirli d’Alger plorant i explicant “la catastròfica intubació” i “sense guants” d’un pacient, ha estat àmpliament compartit. “Protegeix-te, queda’t a casa, p…..merda, queda’t a casa, no podem fer res per tu”, advertia…..

1- NT: És així com es coneix la revolta algeriana impulsada per la “població” des del 22 de febrer del 2019; revolta que no té cap lideratge visible, ni aparent, tot i que se sap que hi ha certes associacions, persones i grups informals que evidentment són al darrera, però no com a direcció política, sinó com a dinamitzadors/es.
2- NT: La de mantenir la manifestació del 13 de març, s’entén.

CONVERSA AMB MALEK BENSMAÏL (DIRECTOR DE CINEMA ALGERIÀ) Parlem del seu documental sobre La Batalla d’Alger

El director Malek Bensmaïl

A propòsit del seu documental: “La batalla d’Alger, una pel.lícula dins la història”, realitzada al 2017 en diversos escenaris, des de la Casbah d’Alger passant per París, Roma i els EE.UU.

Malek Bensmaïl va néixer a Constantine (Algèria) el 1966. Realitza algunes pel.lícules en Super 8 abans d’iniciar estudis de cinema a París i St. Petersburg. Es dedica al cinema documental. Totes les seves pel.lícules estan lligades a la història contemporània del seu país. El seu estil cinematogràfic dibuixa els contorns complexes i sensibles de la humanitat. Aplaudits per la crítica, els seus documentals han rebut premis en nombrosos festivals d’arreu del món.

Podeu accedir a la seva web: http://www.malekbensmail.com/ on hi trobareu la seva producció, i la podreu gaudir.

Aquest documental revisa i repassa els continguts i missatges del mític film “La Batalla d’Alger”, realitzat i estrenat per Gillo Pontecorvo l’any 1.966, els escenaris de la seva filmació, sobretot l’ara decadent i abandonada (i magnífica) Casbah d’Alger, els seus protagonistes; ens explica també qui la va finançar i promoure, i en quines circumstàncies. Molt interessant els impactes i la influència cultural, ideològica i pedagògica que ha tingut en diversos moviments socials i revolucionaris d’arreu del món.

El visionat del documental, amb el repàs que fas als diferents moments de l’anomenada Batalla d’Alger, els diferents actors, les reflexions que s’hi succeeixen… m’han suggerit que en certa manera ens estàs dient que la gran Revolució algeriana del 1954 al 1962 va ser traïda?

La revolució al meu entendre és un canvi de mentalitats, al final això no ha estat respectat. L’alliberament que suposava la revolució algeriana es va dur a terme respecte a la metròpoli (la França colonial) però a nivell dels ideals i del pensament no s’ha arribat a tot el que es podria esperar d’aquesta revolució… Ara mateix, la joventut algeriana pren el film per donar-se coratge davant les dificultats que es troba quotidianament, però al carrer es troba l’atur; la revolució per als joves d’avui és un “somni trencat”, fins i tot molts dels revolucionaris que van formar part de la revolució, com es veu en el meu documental, tenen una profunda amargor per la situació que es viu actualment a Algèria. En tot cas, molts joves avui en dia es veuen reflectits en la lletra de la cançó de rap que sona al final del documental: “Ali la Pointe no ha mort està a la Casbah”, en certa manera, potser, vol suggerir que els joves es revoltaran algun dia…

Ali La Pointe (Ali Ammar) va ser un dels líders guerrillers del FLN a la Casbah d’Alger, assassinat per les tropes franceses d’ocupació el 1.957 després d’una dura repressió. Ali, petit delinqüent que provenia dels sectors socials més pròpiament “lumpen”, va implicar-se en el FLN i a la revolució a la presó, i per a molts joves algerians d’avui representa el mite del revolucionari de debò que no es va corrompre mai, i que va morir defensant el que creia i desitjava.

Després de molts anys es va arribar a un moment històric d’aparent obertura democràtica, a finals dels anys 80, i semblava que el partit únic (FLN) donaria pas a un sistema pluripartidista, amb llibertat d’expressió, etc…

Teníem una gran esperança de progrés, en els 80, amb l’obertura del Règim vam tenir un altre cop aquesta esperança però no es va assolir mai; no hem avançat cap a una veritable democràcia, això no existeix, com tampoc existeix una veritable llibertat de pensament i d’expressió. Ens trobem en una situació de bloqueig. Ara el que tenim és una nostàlgia per uns objectius que es cercaven i en els que no hem avançat gens. Aquesta nostàlgia comporta, de fet, poca solidesa en un projecte; actualment fins i tot veiem com hi ha racisme cap als immigrants que arriben a Algèria des d’altres països de l’Àfrica.

Ja als anys 60 i després de proclamada la independència, Mohamed Boudiaf (un dels caps històrics del FLN algerià), va dir del FLN que millor seria que aquest partit estigués al museu, i no dirigint el país.

Boudiaf que després d’estar-se quasi 30 anys a l’exili, retornarà a Algèria per tractar de reorientar, el país el 1992, després de la victòria electoral islamista del FIS, i del cop d’Estat dut a terme per l’exèrcit i al menys per part d’ un sector del FLN i d’una part de la societat civil algeriana, és nomenat president de l’Alt Comitè d’Estat i de seguida assassinat, segurament, per algun sector proper a algun dels clans militars que fins a dia d’avui controlen els ressorts del poder al país.

Podem afirmar que Algèria està tutelada, controlada, i dirigida per una elit militar (conformada per diversos clans i instruments diversos, entre ells els serveis d’intel.ligència i informació) i que res es mou realment al país fora d’aquestes estructures?

La realitat és que després del cop d’Estat de Boumediene (1965) contra Ben Bella, l’exèrcit controla el país. Després d’això, l’exèrcit ha pres el poder, i s’ha sentit còmode per controlar-ho tot.

Actualment, ens trobem que després de tot el que va passar en el període dels anys de plom (la guerra civil algeriana entre els anys 1992 i principis dels 2000 que confrontà l’aparell d’Estat algerià als sectors islamistes aixecats en armes, però que en realitat implicà tota mena d’actors socials i polítics que van patir la repressió i les represàlies) el president Abdelaziz Bouteflika arribat a la presidència de la República el 1999, ha volgut prendre’s la revenja contra l’exèrcit, amb qui participà en el cop d’estat del 1965 contra Ben Bella, i que després, als anys 80, el va bandejar i obligar a exiliar-se…En aquest moments aquesta revenja es tradueix en una operació de llarg abast que dura fins avui dia, i que tracta d’allunyar l’exèrcit de tots els llocs i ressorts de poder; ara bé, l’exèrcit, els seus clans i sobretot els aparells de seguretat i intel.ligència són molt forts, i no deixen fàcilment que Bouteflika compleixi els seus desitjos, ni tampoc estan disposats a deixar que es desenvolupi una veritable democràcia a Algèria.

El context és molt complicat i cal controlar molt bé la situació per moure’s.

L’oposició islamista, després del 1999 i la Llei de Concòrdia Nacional (una mena d’amnistia generalitzada i de llei de memòria històrica per esborrar els crims comesos per totes les parts) ha entrat també en el joc, i ja no existeix una veritable oposició…

Llavors a partir d’aquesta situació la llibertat d’expressió i de creació com es poden dur a terme? Què pot fer un director de cinema, un escriptor, un músic…en aquest context?

A hores d’ara, els creadors de cinema només poden comptar amb 5 sales de projecció a tota Algèria, de les 400 sales que hi havia. No podem fer res sense passar per la censura1.

La premsa va fent, hi ha publicacions diverses i “plurals”, però hi ha molts periodistes empresonats, sobretot en els períodes electorals. Amb la creació literària passa el mateix, és una creació vigilada2. Els intel.lectuals s’esforcen per promoure activitats i tertúlies, però és igualment difícil…No es pot dir però que tot sigui de color fosc, ara bé tot depèn també de les regions, ciutats i de llurs contextos.

Jo personalment disposo d’una productora a Algèria i sempre demano autoritzacions per estar dins la llei, i per una qüestió de transparència. Em deixen fer, escriure, filmar, però no projectar el que faig en el país. En el meu cas, un cop edito i poso el documental en marxa i el difonc a l’estranger, hi ha gent que pirateja el que faig i ho difon dins d’Algèria, d’aquesta manera entre la alegalitat i la il.legalitat es pot veure el que jo produeixo dins del país. Jo no ho denuncio pas….De fet, els meus films i documentals es toleren més o menys segons els continguts…

D’altra banda, assistim també a un procés ideològic i cultural caracteritzat per una pressió molt conservadora. En el decenni negre (des del 1992 i fins el 2002) la situació en aquest sentit era més tolerable, perquè els islamistes eren el perill. Després de les lleis d’amnistia i de Concòrdia, el salafisme i el seu credo s’estenen. Ja no hi ha violència ni força armada del costat islamista, però sí que hi ha una violència invisible. Tot es fa en “nom de Déu..”, aquest fet, aquesta postura no deixa comprendre la vida, el món, la creació artística més enllà de Déu…arreu, als barris, als pobles, a les mesquites, als cafès. Un ideal de vida ha estat substituït per una idea de Déu molt concreta i determinada.

La política ara mateix utilitza les mesquites per controlar, i han invertit milions en construir mesquites, però cap hospital, ni en sanitat, ni educació, ni per millorar la qualitat de vida en general.

La producció musical en aquests moments, el rap, el rai, les cançons d’amor, són molt militants, molt lligades als joves3. No surten per la tv, però es difonen per les xarxes socials, són quasi clandestines. Per exemple, es fan concerts públics semiclandestins en hangars, garatges, llocs tancats.

La gent troba la manera d’expressar-se, de crear, de pensar de moltes maneres en cafès literaris, en associacions, a partir de cineclubs.

Notes

Mostra de cine web: https://www.mostracinearab.com/

2Llegir l’article: https://www.middleeasteye.net/fr/reportages/dans-la-litt-rature-mondiale-il-faut-compter-avec-les-auteurs-alg-riens-199100948 i els diversos articles derivats que facilita per fer-se una idea sobre la literatura algeriana més actual.