Radicalismes a debat
Fa unes setmanes, SODEPAU va ser convidada a participar i aportar reflexions en la Comissió Parlamentària que elabora propostes, reflexions i recomanacions a propòsit dels atemptats del 17A del 2017. [veure vídeo]
La reflexió de SODEPAU en aquesta comissió es va centrar sobretot en la consideració crítica del concepte de “radicalisme islàmic”.
Fa 5 dies, apareixia publicat un article a La Directa que “denunciava” com a estigmatitzadores la praxis en l’aplicació del protocol PRODERAI (per detectar “radicalismes islàmics” entre joves a les escoles i instituts de Catalunya) impulsat per la Conselleria d’Interior i la d’Ensenyament. L’article de La Directa es basava en enregistraments d’una formació a docents d’escoles de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En l’article s’emfatitza aquells indicadors que Interior i Ensenyament validen com a indicadors que visibilitzen una procés de “radicalització islamista”: esborrar-se tatuatges, no beure coca-cola, no celebrar Sant Jordi…
Fa temps que denunciem des de SODEPAU i altres instàncies el protocol PRODERAI per estigmatitzador, per caure en simplificacions islamòfobes, per transmetre visions simplistes de l’islam, dels joves de famílies de tradició musulmana i per caure manta vegades en la islamofòbia.
En un altre sentit, el concepte de radicalisme és utilitzat com a sinònim de violència, terrorisme i de filiació al DAESH. De fet, en el darrer informe realitzat pels Mossos sobre els joves de Ripoll que van participar en l’atemptat del 17A es torna a insistir en el radicalisme d’aquests i en el fet que els joves feia al menys 2 anys que expressaven simpaties pels radicalismes islàmics, sinònim de DAESH, violència i terrorisme.
De radicalismes islàmics n’hi ha molts i molt variats, diversos, i amb moltes expressions, no violentes la majoria i violentes una fracció. L’islamisme com a ideologia política és una expressió de la modernitat política contemporània en territoris islamitzats totalment o parcial. Com a moltes modernitats sorgides en el marc de tradicions religioses, trenca en certa manera amb la tradició musulmana, potser no tant com feu en el seu moment el sionisme amb la tradició del judaïsme. El sionisme colonial i imperialista es podria considerar un radicalisme, en la seva percepció dels problemes que afecten els jueus a Europa i el món, i en les seves solucions, entre d’altres, fent recurs a l’ocupació de territoris aliens.
Si observem el panorama polític català d’ençà sel 2010 podem dir que es percep, per posar un exemple concret, una progressiva radicalització dels dirigents i de l’electorat convergent cap a posicions independentistes, i fins i tot socialdemòcrates…, la qual cosa no ens porta a afirmar que aquests subjectes col·lectius siguin de cap manera propensos a la violència i al terrorisme. En tot cas, si llegim l’obra d’Arjun Appadurai quan parla en diverses ocasions dels nacionalismes no violents i no etnicistes en indrets molt diversos del planeta i sobretot en contextos asiàtics, aquest considera l’evident la possibilitat (observada en casos diversos) que aquests, per raons tant internes com externes, acabin per caure en explosions virulentes i violentes. Què fa que un moviment social no violent, nacionalista o amb una altra substància ideològica o de sentiments, radical, perquè planteja anàlisi i propostes que van a les arrels dels problemes, de les necessitats i de les solucions, esdevingui violent?
En el cas dels joves de Ripoll que van participar en els atemptats i assassinats del 17A, com a SODEPAU, vam defensar en l’esmentada Comissió Parlamentària que ens trobàvem sobretot davant d’un cas de “sectarització”, de pèrdua de referents en l’entorn més proper, de cerca de referents ideològics, d’identitat i d’arrelament desterritorialitzats, a partir de missatges i imatges on line, amb la intervenció suposada (possible i evident) en aquest procés de sectarització d’un personatge de certa autoritat pels joves, aquell que s’ha anomenat imam i que no està clar ni de bon troç que ho fos.
Apostàvem per reconceptualitzar el terme de “radicalisme islàmic”, que no és gens apropiat per qualificar i descriure el que està passant entre certs sectors de joves que se senten atrets pels missatges de violència predicats per certes webs que manipulen els missatges religiosos musulmans. En aquest sentit, apostàvem pel concepte “sectarització”.
Aquests darreres setmanes s’està emetent una sèrie televisiva basada en fets reals, WACO, que narra i descriu el procés de sectarització d’una comunitat en base a una professió de fe i religiositat aparentment evangèlica. En tenim molts d’exemples d’aquesta mena, el que sobta és que quan ens trobem amb un fenomen molt semblant en certs aspectes (en altres gens), on apareix l’islam, de seguida conceptualitzem el fenomen com a radical, i aquest com a sinònim de violència i terrorisme. No és curiós? No serà una expressió més de l’orientalisme islamòfob que fonamenta la cultura europea occidental hegemònica?