Enfilats a la parra

Visions des de la Mediterrània

Arxiu de la categoria: Síria

És coherent que des de l’esquerra es doni suport al dictador Bashar Al-Assad?

Aquest article es publicà a La Directa a finals del mes de gener 2019. Ha estat escrit per Txell Bragulat de SODEPAU. Creiem que l’article és molt vigent, i la seva reflexió molt necessària, i entenem que és interessant compartir-ho amb els lectors/es de Vilaweb.

Quan em van proposar escriure aquest article, no m’ho vaig pensar ni dos segons. Per fi podria dir la meva sobre Síria en un mitjà de referència com la Directa! Mentre anava barrinant l’argumentari, decidint què escriuria i què no, un sentiment se’m feia cada cop més present. Primer d’incredulitat, després de preocupació. Però com és possible que en un mitjà com aquest es pregunti, com la cosa més natural del món, si “el règim de Bashar al-Assad és susceptible de rebre el nostre suport”? Oi que mai ens preguntaríem si hagués calgut donar suport a Franco, Mussolini, Hitler, Stalin, Pinochet o Videla, per exemple? D’on surt ara, i a hores d’ara, aquesta mena d’equidistància que posa en peu d’igualtat víctimes i botxins?

Bashar al-Assad és el successor de Hafiz al-Assad, que va arribar al poder després d’un cop d’estat que va anomenar “moviment corrector” i que s’erigia per durar fins a l’“eternitat”. No tan sols son pare va governar Síria durant 30 anys amb mà de ferro, on va instaurar un règim corrupte i clientelar sobre la base del lladrocini, la delació i el terror, sinó que, a més, el fill –aquest a qui ens preguntem si hem de defensar– ha sobrepassat amb escreix l’obra del seu antecessor.

Bashar al-Assad és el responsable del 80% de les víctimes a Síria des del març de 2011 fins avui. Estem parlant de més de 500.000 persones mortes, 80.000 desaparegudes, prop de 6 milions de refugiades i vora 12 milions de desplaçades internes. I no cal parlar de la destrucció de centenars de pobles i ciutats, escoles i hospitals; de milers de presos polítics, centenars de milers de persones torturades, violades i mutilades i que pateixen tot tipus de traumes i seqüeles; d’una generació d’infants perduda, etc. O sigui, ras
i curt: d’una guerra d’extermini d’un governant contra el seu poble. No en va, el 20 d’agost del 2017, el mateix Bashar al-Assad es vantava en públic i davant les càmeres d’“haver guanyat una societat més sana i més homogènia”.

I encara, algú que es consideri d’esquerres o que simplement cregui que les persones –totes– tenim dret a viure una vida que valgui la pena de ser viscuda i a gaudir d’una existència en dignitat, pot preguntar-se si ens hem de posar al costat d’un criminal d’aquesta envergadura i la seva barbàrie? Encara, després de vuit anys, de tota la informació i testimonis que tenim
a l’abast, algú pot creure que a Síria més de la meitat de la població són terroristes? És clar, deuen ser la mateixa gent que es pensen que a Catalunya hi ha, pel cap baix, dos milions de nazis violents, oi?

Algú pot dir que aquesta no és la qüestió, que la clau rau en la posició geopolítica de Síria i del seu paper d’avantguarda en l’antiimperialisme, en la defensa de la sobirania dels estats, en la seva lluita contra el terrorisme, en la seva defensa a ultrança del laïcisme, etc. A banda que aquests arguments són més que discutibles, realment pensem que és lícit i justificat el sacrifici de milions de vides en la defensa de la raó d’estat o del govern del mal menor?

Però no havíem quedat que amb el feixisme no s’hi dialoga sinó que se’l combat? Ara que a casa nostra comencem a veure les orelles al llop i el feixisme campa impune pels nostres carrers, amb quina legitimitat li plantarem cara si a Síria justifiquem el mateix que fan aquells a qui diem combatre? Si el nostre deure com a persones que estimem la llibertat, anhelem la justícia social, exigim el respecte i compliment dels drets humans i lluitem perquè tothom pugui viure una vida lliure, feliç i amb dignitat, com és que dubtem de quin costat hem d’estar quan traiem el cap pel món? No és el nostre deure acompanyar fraternalment la lluita dels altres pobles contra la tirania, la corrupció, l’abús de poder i la impunitat contra els crims de lesa humanitat?

Jo crec, fermament, que sí. I que si no som capaces de fer-nos nostres –amb la mateixa convicció que demostrem en aquest petit tros on ens ha tocat o hem decidit viure– les aspiracions de llibertat de les que planten cara a Síria, a Turquia, al Kurdistan, al Brasil, a Palestina o a Nicaragua, i en tants altres indrets del món, no serem nosaltres qui cavarem la tomba al feixisme.

 

Article publicat al número 469 de la ‘Directa’.

Memòria, exili, desaparicions forçoses i lluita contra la impunitat a la mediterrània

Dissabte 6 d’abril. 17h.

Ateneu de Celrà (Plaça de l’Estatut, 1) Com arribar-hi.

Ara que algunes veus ens volen fer creure que la guerra a Síria s’ha acabat i que cal posar els ulls en la reconstrucció i la normalització de relacions amb el règim, el responsable de més del 80% de les víctimes, al preu de la desmemòria i l’oblit. Potser ja és hora que la ciutadania i les associacions de familiars de presos, desapareguts i represaliats de la mediterrània explorin vies permenar una lluita conjunta per la Veritat i la Justícia. I evitar que, una vegada més, la Impunitat s’imposi i doni via lliure a una escalada en la repressió contra les aspiracions dels moviments populars i de denúncia, i obri el pas a nous crims contra la humanitat.

Per això, des de SODEPAU, juntament amb l’Ajuntament de Celrà i el suport de Tadamon, impulsem una trobada per compartir i intercanviar experiències adquirides per associacions i persones que han treballat aquests anys en la denúncia i recerca de persones desaparegudes en diversos països. No només amb la presència de la Federació Euromediterrània Contra les Desaparicions Forçoses, que aplega al seu si 26 organitzacions de familiars de desapareguts i represaliats de 12 països del mediterrani, sinó també amb persones de Bòsnia, Colòmbia i Argentina.

En especial, comptarem amb  exiliades sirianes i algerianes que fa anys que lluiten en aquest àmbit.

Nassera Dutour. Nascuda a Alger fa 64 anys és la Presidenta de la Federació Euromediterrània contra les Desaparicions Forçoses (FEMED) creada el 2007 i que aplega 26 organitzacions de 12 països diferents. Des del 1997, any que va desaparèixer el seu fill Amine, no ha parat d’exigir Veritat i Justícia i ha esdevingut una incansable defensora dels drets humans a Algèria i a la resta de la mediterrània.

Fadwa Mahmoud. Membre del Partit del Treball Comunista de Síria des dels anys 80. Ha estat detinguda pel seu activisme polític sota el govern de Hafez Al Assad. És la mare de Maher Tahhan i l’esposa d’Abdel Aziz Khaier, ambdós desapareguts forçosos des del 20/9/2012. També és una de les fundadores del moviment “Familíes per la llibertad”. Un moviment civil que exigeix la llibertat dels desapareguts forçats i dels detinguts per totes les parts del conflicte a Síria.

Mariam Al-Hal·laq. Nascuda a Damasc on ha exercit de mestra i educadora durant 35 anys. Fugí al Líban després que el seu fill petit, Ayham Ghazul , fos assassinat sota tortura el 2012. Mariam va participar a l’informe (Si los muertos pudiesen hablar) després de l’aparició del seu fill Ayham a les fotos de l’arxiu de Cesar. També ha participat en diferents documentals com Los desaparecidos de Siria. Fou una de les primeres a denunciar des d’Alemanya a funcionaris sirians involucrats en diverses violacions dels drets humans a Síria. És membre fundadora de la Asociación de Familias de César i enguany n’ha estat escollida Presidenta.

Abeer Farhoud. Nascuda a Damasc fa 32 anys. És mare, escultora i activista política que creu que la justícia hauria de ser una part essencial d’aquest món injust. El desembre de 2012 fou detinguda pel Servei d’Intel.ligència Militar 215 i no va ser-ne alliberada fins el 10 de març de 2013. Abeer, és una de les tres refugiades sirianes el testimoni de les quals va permetre la detenció, fa poques setmanes, a Alemanya i França, de 3 sirians, antics funcionaris del servei d’intel.ligència de Damasc, sospitosos de crims contra la humanitat i tortures comesos contra opositors al règim sirià.

[Més informació]

 

Campanya de verkami per publicar “Jo soc vosaltres”, edició bilingüe àrab-català de sis poetes de Síria

A SODEPAU estem d’enhorabona. Després de molts esforços, emprenem, junt amb les editorials Pol·len edicions sccl i Godall, una campanya de crowfunding per publicar Jo soc vosaltres, una edició bilingüe àrab-català que recull sis poetes de Síria.

http://vkm.is/josocvosaltres

L’edició és fruit de la persistència de Mohammad Bitari, poeta palestí de Síria exiliat a Barcelona, que durant anys ha recopilat textos dels seus i les seves companyes de generació.

Nisrín Akram Khouri, Abdullah Al-Hariri, Talal Bu Khadar, Rasha Omran, Wael Saadeddín i Raed Wahesh.

Els sis poetes recollits en aquest llibre són el testimoni d’una generació que ha renovat la poesia àrab. Uns poetes que han aconseguit construir una realitat lingüística que, un cop traduïda, sobreviu les distàncies i les diferències culturals i històriques, i es transmet amb tot el sentiment, la força i l’emoció als lectors i lectores en català. Uns poetes que, a més, han sabut trobar un nou llenguatge, unes noves coordenades poètiques en situacions d’empresonament, setge, revolució, guerra o exili.

El link per fer possible el verkami: http://vkm.is/josocvosaltres

Una tardor de cinemes àrabs i poesia, música i debats centrats en Síria

Aquesta tardor 2018 ha estat especialment intensa per a Sodepau. Una tardor dedicada als cinemes àrabs que ha començat a principis de novembre amb la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani i han conclòs amb la Setmana Cultural de Gràcia. Tot un mes de cinema, poesia, música, debats enfocats especialment a la situació siriana.

Ja fa dotze edicions que organitza la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani però aquest any hi ha hagut novetats significatives. S’han ampliat el nombre de projeccions a la Filmoteca, s’han inclòs espais de reflexió sobre cinema i poesia com el celebrat a l’Espai Contrabandos o sobre imatge i ciutat a l’Ateneu Cooperatiu La Base. També s’ha inaugurat una nova secció: “Els Clàssics” que proposa un recull de pel·lícules que han marcat un abans i un després en la cinematografia no només del món àrab sinó d’àmbit internacional. Des del cineasta egipci Youssef Chahine fins a la versió restaurada de la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo. El país convidat ha estat Síria, del qual s’han presentat documentals i llargmetratges tant clàssics com actuals.

Els resultats no poden ser més engrescadors. Del 8 al 18 de novembre han acudit a la Mostra prop de 1.500 persones, una xifra que denota un increment en l’interès que els cinemes àrabs susciten al nostre país. Un interès que s’ha continuat fent palès en la XXV Setmana Cultural de Gràcia, també dedicada a Síria, organitzada juntament amb el Centre Cívic la Sedeta i el Districte de Gràcia. Del 23 de novembre al 2 de desembre s’han organitzat projeccions, xerrades, exposicions, concerts i recitals en diferents espais del districte, com el Centre Cívic la Sedeta, el Centre Cívic el Coll, l’Espai Jove la Fontana, la Biblioteca Jaume Fuster, la Biblioteca Vila de Gràcia, la Llibreria Cooperativa La Caníbal i La Torna.