Antisemitisme. L’extrema dreta blanquejada pel seu suport a Israel.
L’escena hauria estat impensable no fa gaire: diputats i simpatitzants de l’extrema dreta, certs companys de viatge del Grup de Defensa de la Unió (GUD), marxaven al costat de grups extremistes jueus com la Lliga de Defensa Jueva (LDJ) i Bétar, a la “Marxa contra l’antisemitisme” el 12 de novembre a París. Paral·lelament, una part de l’esquerra, que va acceptar donar suport a aquesta manifestació, va ser esbroncada.
En poques setmanes, les autoritats franceses, amb la col.laboració d’un seguit de forces polítiques i mitjans de comunicació, han eliminat el darrer obstacle per a la “normalització” de l’extrema dreta en l’espai polític, tolerant, fins i tot felicitant la participació del Congrés Nacional ( RN) i Reconquesta 1 a la marxa del 12 de novembre contra l’antisemitisme. Per tant, l’odi als jueus ja no està lligat als hereus del Front Nacional –partit cofundat per una antic membre de Waffen SS– que continuen afirmant que Jean-Marie Le Pen no és antisemita.
Aquest antisemitisme tampoc tindria cap relació amb Reconquesta, el líder de la qual Éric Zemmour repetirà, malgrat les seves condemnes, que el mariscal Pétain hauria “salvat els jueus francesos”. A partir d’ara, aquest racisme es manifestarà sobretot per “la deserció de la França insumisa” segons Dov Alfon, director de Libération, per a qui “la participació de Rassemblement National 2 a la marxa cívica” seria simplement “vergonyosa” (sic ). I per acabar-ho d’adobar, els participants d’aquesta marxa, al contrari del que han afirmat molts mitjans de comunicació, van enlairar banderes israelianes, generant així més confusió—massa freqüent, massa sistemàtica,
massa perillosa— entre Israel i els jueus. Un gest que s’inscriu en la voluntat mostrada pel president Emmanuel Macron el juliol del 2017, durant la commemoració de la «RafleVel’d’Hiv’»3 al costat de Benjamin Netanyahu, de fer d’Israel el capdavanter de la lluita contra l’antisemitisme a tot el món.
JUEUS? NO, ISRAELIANS
Perquè l’exemple venia de dalt. El govern d’Emmanuel Macron, el mateix govern que afirmava que Philippe Pétain va ser “un gran soldat“, ha volgut commemorar el naixement de Charles Maurras, defensor de l’antisemitisme estatal. Pel que fa al ministre de l’Interior Gérald Darmanin, darrerament ha escrit un llibre per explicar que Napoleó Bonaparte “estava molt interessat en resoldre les dificultats relatives a la presència de desenes de milers de jueus a França. Alguns d’ells practicaven la usura i van provocar problemes i reclamacions”4 Per al Rassemblement National (RN), el procés de «blanquejat» va començar el 2011: Marine Le Pen va afirmar aleshores el suport del seu partit a Israel, mentre que Louis Aliot, el seu company i número 2 del que encara s’anomenava Front Nacional, va anar a Tel Aviv i a les colònies per tractar de seduir l’electorat francès. N’hi ha prou per fer oblidar la trajectòria del pare (Jean Marie Le Pen) i tranquil·litzar les autoritats israelianes que, des de fa uns quants anys, no amaguen les seves connexions amb aquests sionistes antisemites, dels quals el populista hongarès Víctor Orban és un dels líders més significatius. Recentment, Israel ha obert un diàleg amb el partit Aliança per a la Unitat de Romania, que glorifica Ion Antonescu, líder del país durant la Segona Guerra Mundial. Aquest líder va col·laborar amb els nazis i fou responsable de la mort de 400.000 jueus. D’Àustria a Polònia, Netanyahu compta 5 amb els seus aliats d’extrema dreta, neofeixistes, sovint negacionistes, fins i tot nostàlgics del Tercer Reich.
Notes a peu de pàgina
1 Partit d’extrema dreta fundat per Éric Zemmour (Nota del Traductor)
2 És el partit de Marie Le Pen (N.T)
3 Arrest massiu de més de 13 mil jueus a París el 16/17 de juny de 1942; jueus residents a França i procedents de diversos països europeus (N.T)
4 En el seu llibre «Le séparatisme islamiste. Manifeste pour la laïcité»
5 En la «seva lluita» contra l’islamisme polític, Netanyahu cerca aquest acostament i aliances per tota Europa, suposem que també ho fa a l’Estat Espanyol (N.T)
La classe dirigent israeliana, en realitat, només perpetua una tradició que es remunta a l’època dels pares fundadors del sionisme: trobar aliats per a la seva empresa 6 en els antisemites europeus, i que continua gràcies a la “convergència colonial”. L’acadèmic israelià Benjamin Beit-Hallahmi va escriure sobre l’aliança entre el seu país i l’apartheid Sud-àfrica als anys seixanta i vuitanta; el partit al poder a Sud-àfrica des de 1948 tenia simpaties per l’Alemanya nazi: «Pots odiar els jueus i estimar els israelians, perquè, d’alguna manera, els israelians no són jueus.
Els israelians són colons i combatents, com els afrikaners» Així, trobar un acomodament amb l’antisemitisme europeu ha estat durant molt de temps l’opció dels líders israelians que només estan interessats en la lluita contra aquest racisme per silenciar els crítics del seu govern, com ho fa Netanyahu que qualifica d’ “antisemita” qualsevol intent de la Cort Penal Internacional (ICC) o de l’ONU per investigar crims de guerra comesos per l’exèrcit israelià.
El periodista Amir Tibon d’ Haaretz explica com aquesta aliança “és una prioritat de les forces religioses de la dreta a Israel, que ofereixen un acord als nacionalistes europeus: Israel us donarà un segell d’aprovació (alguns l’han descrit cínicament com un “certificat kosher“. ), i a canvi donareu suport als assentaments israelians a la Cisjordània ocupada“7. Trobem la mateixa estratègia pel que fa als Estats Units, quan Netanyahu tanca els ulls respecte de l’entorn antisemita de Donald Trump, també respecte de la ideologia dels fonamentalistes cristians -el lobby proisraelià més poderós de Washington que li dóna suport, o bé quan acull l’amo de X (ex-Twitter) Elon Musk a Jerusalem, pocs dies després d’acceptar un tuit antisemita d’aquest darrer. Malgrat que el multimilionari nordamericà finalment es va disculpar, la seva plataforma ha vist augmentar del 60% els tuits antisemites des que va prendre el control d’aquesta.
PALESTINA COM A CATALITZADOR
És precisament al voltant de la “convergència colonial” que s’articula el “nou antisemitisme”, contra el qual marxen, colze a colze, els partits anomenats republicans i els d’extrema dreta. Els seus dos principals objectius? L’esquerra decolonial d’una banda, la que rebutja la jerarquia dels racismes, que no denuncia l’un (antisemitisme) per negar l’existència de l’altre (islamofòbia), i els musulmans en el seu conjunt, que fins feia poc s’els anomenava “els àrabs”, dels quals els de més edat ja es manifestaven contra aquest racisme d’Estat fa 40 anys. Aquesta esquerra que es nega a blanquejar l’RN és demonitzada, qualificada d’antisemita a la mínima crítica a Israel, mentre que el Ministre de l’Interior prohibeix repetidament els partidaris de les víctimes palestines que es manifestin o es reuneixin, en nom de la lluita contra l’antisemitisme, abans de ser cridat a l’ordre pels tribunals. La veritat és que els israelians, així com els líders europeus d’extrema dreta, perceben els musulmans com el principal enemic. El genocidi en curs a Gaza serveix com a catalitzador d’aquesta estratègia. Al voltant de la defensa d’Israel es troben l’entorn feixista (fachoesfera) i els suports d’aquest Estat, tots dos mobilitzant-se a partir del concepte imaginari de la “guerra de civilitzacions” en marxa des de l’11 de setembre de 2001. A les declaracions bel·licistes i escatològiques de Netanyahu, parlant d’una batalla entre “el poble de la llum” contra “el poble de les tenebres” responen com un ressó les reflexions de Gilles-William Goldnadel al Le Figaro que evoca “la batalla final” entre “l’ésser occidental, la seva cultura pacífica i democràtica” i “l’Orient“. Entre la realitat colonial a la Palestina ocupada i aquella del fantasma d’un “assalvatgement” dels suburbis (musulmans, òbviament) dels que els “petits blancs” serien les primeres víctimes, només hi ha un pas, que una part cada cop més àmplia de la classe política està disposada a traspassar alegrement.
Notes a peu de pàgina
6 Desplaçar població, majoritàriament europea, de tradició i religió jueva cap a Palestina. (N.T.)
7 Al Haaretz del 14 de setembre de 2023.
Algun paral.lelisme hi ha en allò que assenyala el periodista Daniel Schneidermann en un tuit del 30 de novembre:
«Civilitzats contra bàrbars: de vegades tinc la impressió que m’expliquen històries comparables
quan em parlen de Gaza i quan em parlen de Crépol »8
En aquesta línia, el senador Stéphane Ravier, membre de Reconquête, declara en el Senat l’11 d’octubre al llarg d’una sessió de preguntes al govern:
«Aquests Germans Musulmans que viuen entre nosaltres a causa de la esbojarrada política
d’immigració a la que tots vosaltres heu donat suport aquí, estimats companys, per debilitat o per
convicció, han de ser tractats com a Israel: amb una resposta radical i despietada.»
Així doncs, l’enemic intern és allà, ahir jueu, avui musulmà. Guanyada també per la retòrica electoral de l’extrema dreta, el govern francès ha decidit fer de la lluita contra la immigració la seva “gran causa“, i intenta desesperadament aconseguir el suport dels republicans, que res els separa, en aquest tema, com en tants d’ altres, del RN. “Avui hi ha una voluntat d’acord“, va declarar el president de l’Assemblea Nacional Yaël Braun-Pivet sobre aquest tema. Des de la seva arribada a la presidència, Macron ha transformat –o millor dit ha continuat la transformació– del laïcisme del 1905 en un laïcisme punitiu contra els musulmans. Ha agitat l’espectre del separatisme fent de tot perquè els musulmans francesos no se sentin com a casa al territori francès. Si s’han denunciat correctament els actes antisemites, no s’ha fet cap declaració pública contra l’augment de declaracions obertament arabòfobes i islamòfobes, fins i tot incitacions a l’assassinat i la violència, als canals de televisió i a les xarxes socials, fins i tot contra periodistes musulmans.
Aquesta doble moral, la inacció de França i la Unió Europea davant del genocidi en curs a Gaza i el desencadenament de la violència institucional islamòfoba només tindran una conseqüència: eixamplar cada cop més la bretxa no només entre els països del Nord i el Sud –i en particular entre França i el Magrib–, confirmant el discurs del “xoc de civilitzacions”, però també dins de les nostres pròpies societats. L’estigmatització permanent d’alguns dels nostres conciutadans i immigrants, a més de la censura de qualsevol veu crítica contra Tel Aviv, només tindrà un efecte:
alimentar la colera que es convertirà en odi i colpejarà cegament als carrers de les nostres ciutats.
Autors: Alain Gresh, especialista en Pròxim Orient, i director d’Orient XXI, i Sarra Grira,
periodista, i redactora en cap d’ Orient XXI. Article-editorial publicat a ORIENT XXI, el 19 de
desembre 2023.
Enllaç a l’article original: https://orientxxi.info/magazine/antisemitisme-l-extreme-droite-blanchie-par-son-soutien-a-israel,6952
Traducció: JMN, membre de SODEPAU.
Nota al peu de pàgina
8 A Crépol ( Departament del Drôme) entre el 18 i el 19 de novembre de 2023, va ser assassinat un jove en una baralla. Això va ser aprofitat per polítics i editorialistes per parlar de racisme anti-blanc (N.T.)