Enfilats a la parra

Es comenta que la ronda final del suposadament inevitable “xoc de civilitzacions” entre la “civilització judeocristiana” i el món islàmic s’està «jugant» amb els Estats Units aplegant-se a la lluita per donar suport a l’atac israelià contra l’Iran. Per descomptat, no ens diuen que Tel Aviv també posseeix la bomba atòmica i un programa nuclear que mai ha estat supervisat per l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (IAEA). Però, ves per on, a diferència de la República Islàmica, Israel és una democràcia, i occidental a més a més —disculpeu el pleonasme. I aquesta premissa —que ni tan sols té en compte el fet que és un estat d’apartheid on la desigualtat entre els ciutadans està consagrada en les seves lleis fonamentals— és suficient per exonerar Israel de qualsevol violació del dret internacional. De fet, actua en nom de la democràcia i la bondat, no en nom d’una ideologia islamista, que és la de l’Iran. Com va recordar Bertrand Badie al plató de France 24 la nit que va començar l’agressió israeliana, “l’únic país de la història que ha utilitzat armes nuclears ha estat una democràcia”. Prova, si calgués, que aquesta forma de govern, per molt virtuosa que sigui, no immunitza contra la barbàrie. Només cal observar el caos en què Israel —i per extensió els Estats Units i Europa— han submergit la regió per preguntar-se: quins països representen realment una amenaça per a l’Orient Mitjà, o fins i tot per a la resta del món, avui? I qui pot creure que Benjamin Netanyahu, acusat pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat, no utilitzarà la bomba atòmica per “defensar-se”?

Durant 20 mesos, l’Iran ha mostrat moderació en la seva resposta a les operacions israelianes, amb l’objectiu d’evitar una guerra regional, fins i tot si això comportava deixar de banda una de les seves principals branques armades, Hezbollah. La mateixa història l’abril del 2024, quan la seva missió diplomàtica i consular va ser bombardejada per Israel a Damasc: Teheran va respondre, gairebé per salvar la cara, amb l’enviament, anunciat prèviament, de 200 drons i un centenar de míssils que van causar principalment danys materials, tot indicant clarament que volia evitar una guerra total amb Israel, i per tant amb els Estats Units. Amb Washington, i malgrat el precedent del 2018 quan el mateix Donald Trump es va retirar de l’acord nuclear del 2015 i va endurir les sancions econòmiques, la República Islàmica va acceptar tornar a la taula de negociacions i va mostrar bona voluntat per portar les discussions a una conclusió reeixida. Va ser mentre mantenia converses amb Washington i els europeus que va ser bombardejat, cosa que no va impedir que Occident li demanés que tornés a la taula de negociacions que mai havia abandonat. Cal prendre acta del fet en qüestió. Irònicament, va ser l’Iran qui va destacar la violació del dret internacional i de la Carta de les Nacions Unides per part de Washington.

En un moment en què, després de les divagacions mediàtiques de Donald Trump, els Estats Units participen oficialment en aquesta guerra al costat d’Israel, una cosa està clara: tots els règims autoritaris de la regió, des de Teheran fins a Riad, anhelen estabilitat i condemnen les massacres i els atacs israelians des de Gaza fins a l’Iran, passant pel Líban i Síria. I la seva preocupació creix davant d’un Orient Mitjà dominat per un Israel segur de sí mateix i dominant, que ha perdut tot el sentit de la proporció. Pel que fa a les democràcies occidentals i la Unió Europea, donen suport al genocidi en curs a Gaza, malgrat les declaracions tranquil·litzadores d’alguns, i es neguen a imposar sancions contra el seu autor. L’abisme en què Israel està submergint la regió fa que la dissonància entre els valors que proclamen i les seves polítiques sigui cada cop més aguda.

La veritable barbàrie

Justificar l’obertura d’un nou front per part d’Israel invocant el principi de la guerra preventiva, donant-li suport militarment (els Estats Units) i políticament (França i, més àmpliament, la Unió Europea), alhora que contribueix a la invisibilitat del genocidi en curs a Gaza i rebutjar qualsevol sanció contra un Estat, això sí és veritable barbàrie. És obra de les democràcies occidentals, no del “règim dels mul·làs”.

Occident té la memòria molt curta. La vigília de la guerra contra l’Iraq del 2003, funcionaris nord-americans van anunciar que els seus soldats serien rebuts amb flors, i els mateixos intel·lectuals francesos que avui donen suport a Donald Trump i Israel van prometre un futur brillant a l’Iraq. El resultat: una guerra interminable, la destrucció de l’Estat iraquià i centenars de milers de víctimes.

Com va escriure l’historiador de les idees Tzvetan Todorov, qui va denunciar les guerres per canviar de règim a l’Orient Mitjà en nom del “messianisme del Bé” fa 20 anys:

És hora de canviar la nostra visió: la «comunitat internacional» ja no es limita al bloc occidental; l’era de l’hegemonia universal d’un sol grup de països s’ha acabat. Fer de policia mundial no és possible ni desitjable; un equilibri multipolar, sense ser una panacea, obre millors perspectives. La intervenció militar sempre causa víctimes i innombrables danys. […] Erradicar el mal del planeta terra és un objectiu inassolible; conformem-nos amb estar preparats per repel·lir qualsevol agressió. El genocidi als nostres països veïns pot justificar una excepció a aquesta regla; malauradament, no vam intervenir durant els genocidis recents, a Cambodja i Ruanda, mentre que vam invocar falsos genocidis per justificar les nostres intervencions en altres llocs.

publicat a ORIENT XXI, 23 de juny 2025

Autors: Alain Gresh (especialista del Pròxim Orient) i Sarra Grira (redactora en cap d’Orient XXI)

Traduït al català per SODEPAU

Després de l’atac israelià del 13 de juny, el primer ministre Benjamin Netanyahu va demanar els iranians que s’aixequessin contra el “règim malvat i opressor”. Aquesta posició no és gens nova. El suport a l’oposició, en particular a l’oposició reialista, és un tema recurrent en la retòrica israeliana, ja que Israel sovint s’ha presentat com un “aliat” del poble iranià.

Tant per a Israel com per als Estats Units, l’eliminació selectiva d’alts funcionaris del règim iranià, combinada amb la desaparició de la por a la repressió, podria conduir a un aixecament massiu. Aquest és l’escenari que Tel Aviv sembla estar perseguint a través dels seus bombardejos, amb el suport actiu de Washington i els seus aliats. Tanmateix, és un escenari poc realista.

Sens dubte, la República Islàmica ha perdut la seva base popular. Però el que molts analistes subestimen és la profunditat del nacionalisme iranià compartit fins i tot per aquells hostils al règim actual. Aquest sentiment històricament arrelat, juntament amb una certa animositat cap a Occident, continua sent poderós. Per tant, hom podria preguntar-se si les declaracions de Netanyahu no tindran l’efecte contrari: aplegar la població al voltant del règim. Aquesta reacció, però, no s’assemblarà a una mobilització massiva a favor del règim actual, com va ser el cas durant la guerra Iran-Iraq (1980-1988).

Ni Netanyahu ni el règim…

La repressió de les protestes per part del règim iranià en els darrers anys ha afectat profundament la societat. A més del moviment “Dones, Vida, Llibertat” que va sacsejar el país el 2022, cal tenir en compte les protestes desfermades per la forta pujada dels preus de la benzina el 2019, que van afectar en gran mesura els barris obrers i els barris marginals, i cadascuna va provocar diversos centenars de morts. És per això que el règim està reforçant el seu control i imposant restriccions a Internet, particularment als serveis de missatgeria. Després de l’atac israelià, el cap de policia Sardar Radan també va demanar a la població que denunciés a les autoritats qualsevol comportament o acció sospitosa, i diverses desenes de persones van ser arrestades per difondre falses informacions orientades a generar alarma entre la població.¹

Tret de certes sorpreses, una gran part de la població romandrà indiferent, negant-se a jugar el joc de Netanyahu o el del poder actual. Els estralls de les polítiques neoliberals implementades des del segon mandat del president Hashemi Rafsanjani (1994-1997) són profunds: han engendrat una burgesia compradora², particularment financera, tan arrogant com aquella de l’era del Xa. Els que van prendre el poder després de la revolució de 1979 provenien dels barris obrers del sud de Teheran. Ara, viuen als barris benestants del nord de la capital i han perdut el contacte amb la gent que diuen representar.

Occident i “la resta del món”

Abans de l’atac israelià, la vida quotidiana dels iranians estava marcada per les dificultats. L’alt cost de la vida ofegava una gran part de la població, i les tensions socials van continuar augmentant, molt després del final del moviment “Dona, Vida, Llibertat”, com ho demostra la vaga de camioners a finals de maig de 2025, que anunciava una nova fase de protesta.

Malgrat aquest clima tens, es veien signes de canvi social. Cada cop més noies joves passejaven sense mocador, fins i tot als barris obrers del sud de Teheran i als suburbis pobres de Karaj, a uns quaranta quilòmetres de la capital. Mentrestant, els centres comercials més exclusius, plens de productes occidentals, s’expandien a un ritme ràpid. Un segment de la classe mitjana —no necessàriament els més rics— els freqüenta regularment, menys per comprar que per passejar o entretenir-se. Els divendres, aquests espais atrauen, ara mateix, més gent que les oracions oficials organitzades pel règim.

Dins del règim, l’atac israelià ha revifat el debat sobre l’estratègia a adoptar. A Teheran comencen a alçar-se veus properes als cercles conservadors, que afirmen que les negociacions amb els Estats Units no van ser més que un parany parat per Donald Trump, que suposadament sempre ha tingut en ment un atac contra l’Iran. Alguns fins i tot demanen que el país es retiri del Tractat de No Proliferació (TNP) i adquireixi armes nuclears, l’únic element dissuasiu real. No obstant això, encara no s’han fet canvis oficials en la seva doctrina nuclear.

Suport de l’Aràbia Saudita

Tot i que l’agressió israeliana ha estat justificada pels països occidentals, va ser condemnada per gairebé tots els països del “Sud Global”, inclosos tots els del Golf, amb els quals Teheran s’ha apropat en els darrers anys. En una conversa el 14 de juny amb el president Massoud Pezeshkian, el príncep hereu saudita Mohammed bin Salman (MBS) va “condemnar i denunciar” l’ atac que constitueix “una violació del dret internacional”.³

Els dos principals aliats de l’Iran, Rússia i la Xina, també han condemnat aquests atacs, tot mantenint una postura passiva. Si el conflicte s’intensifiqués i s’estengués a la regió, sobretot amb la intervenció dels EUA, com reaccionarien?

De moment, la vida continua a Teheran. El tipus de canvi del dòlar, un baròmetre de l’economia, es manté estable. La gran pregunta és com s’adaptarà la població a aquesta nova realitat, amb Israel atacant instal·lacions petrolieres i tots els vols nacionals suspesos. Des del final de la guerra contra l’Iraq el 1988, els iranians no havien experimentat atacs amb míssils al seu territori, excepte durant els breus enfrontaments del 2024. Una gran part de l’actual població iraniana van néixer després d’aquella guerra. Com afrontarien un canvi tan profund en la seva vida quotidiana si aquests atacs continuessin?

Article de Shervin Ahmadi    Cap de l’edició persa de Le Monde diplomatique.

Publicat a l’edició del 16 de juny 2025,  a ORIENT XXI 

Traduït per SODEPAU de l’original en francès https://orientxxi.info/magazine/l-esperance-israelienne-d-une-revolte-populaire-en-iran,8301

Article d’ALAIN GRESH, director de l’ORIENT XXI, especialista en el Pròxim Orient.

L’acord signat entre Washington i els talibans, i més enlla del cas concret del Afganistan,  marca el fracàs de la “guerra contra el terrorisme“, impulsada després de l’11 de setembre del 2001, en la qual França va participar activament.

La informació en relació a la signatura ha estat esmentada de forma ràpida i de passada, i de vegades amb sorpresa, per després relegar-la a un segon pla abans de desaparèixer de les pantalles dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l’acord signat el 29 de febrer de 2020 entre els talibans i el govern nord-americà –el primer de la història contemporània negociat directament entre un Estat i un moviment guerriller estranger, o més aviat amb una “organització terrorista” – hauria d’acabar amb la guerra més llarga  endegada pels Estats Units des de la seva creació. Si encara és massa aviat per saber si s’aplicarà, aquest text hauria d’haver provocat alguns debats acalorats i algunes autocrítiques i rectificacions, tant als Estats Units com als Països europeus que van participar, al llarg de dues dècades, en aquesta trista campanya, sobretot entre  els intel·lectuals i aquell grapat d’orientalistes que van justificar-la.

Primer, perquè l’acord confirma l’estupidesa de la fórmula, repetida ad nauseam: “mai negociem amb terroristes”. El govern israelià, tan ràpid per denunciar la laxitud dels altres, ha estat durant anys  negociant amb Hamàs a Gaza. A més a més, perquè amb tota probabilitat, la retirada nord-americana lliurarà el país als talibans -qüestió aquesta que el president Donald Trump acaba de reconèixer-, és a dir, ens retornarà a la situació de pre-guerra provocada pels Estats Units després de l’11 de setembre, ja que ningú  podrà creure que el govern de Kabul, la corrupció i les divisions del qual són patents, i que cada cop que tria  un president és gràcies a fraus electorals massius (dos candidats van córrer  a autoproclamar-se guanyadors dilluns passat 9 de març), durarà molt de temps. Tot això per arribar fins aquí?

Així doncs, divuit anys després des de l’inici de la “guerra contra el terrorisme”, aquesta croada que va mobilitzar més de quaranta països sota el lideratge de Washington, ens mostra uns resultats que són desastrosos i en primer lloc per a l’Afganistan[1]: continuació de la destrucció del país que la intervenció soviètica ja havia endegat; desenes de milers de víctimes a qui volíem “alliberar”, milions de refugiats i desplaçats, per no parlar dels crims de guerra contra la humanitat de Washington (i els talibans) sobre els quals  la Cort Penal Internacional (ICC) va decidir obrir una investigació el març del 2020; la ubicació  i l’enfortiment en aquest país de l’organització de l’Estat Islàmic (OEI).

Aquesta guerra només ha estat sostenible gràcies a les persistents mentides que al llarg d’aquests anys s’han anat repetint, i que han estat confirmades pel Washington Post el desembre del 2019, per part dels successius governs nord-americans que voluntàriament van ocultar la situació a la seva opinió pública, alhora que presumien de progressos imaginaris en aquesta guerra.

UN IRAQ MIL VEGADES MÉS BONIC

Si els mitjans de comunicació nord-americans van contribuir en gran mesura a aquesta omertà, certs intel·lectuals van aportar una base “científica”. El més emblemàtic d’ells és Bernard Lewis, mort al 2018. El reconegut orientalista, d’origen britànic, coneixedor de la regió, autor d’un treball substancial sobre l’Imperi Otomà i Turquia, va incorporar-se a la cohort de falsos estudiosos, nodrits de la seva absoluta ignorància. Des de l’ascens de George W. Bush a la presidència dels Estats Units, cegat pel seu odi a l’islam – i molt abans d’en Samuel Huntington, l’inventor del “xoc de civilitzacions” (és així que des de la dècada del 1950, banalitzava el conflicte àrab i israelià), Lewis es va convertir en un assessor privilegiat, proper als neoconservadors, sobretot  a Paul Wolfovitz. Aquest darrer, quan va ser secretari d’Estat adjunt per a la defensa, li va fer un homenatge clamorós en aquests termes en una cerimònia celebrada en el seu honor  a Tel Aviv, el març del 2002: “Bernard Lewis ens va ensenyar a comprendre i utilitzar la complexa i important història de l’Orient Mitjà per guiar-nos en la propera etapa i construir un món millor per a les properes generacions.” [2]

Un any després, Bernard Lewis  “guiava” l’administració al seu “següent pas”, l’Iraq. Explicava que la invasió d’aquest país provocaria una nova albada, i que les tropes americanes serien acollides com a alliberadors i que es reconstruiria un Iraq mil vegades més bonic.

En aquesta llarga guerra no es pot menystenir, ni molt menys, la responsabilitat de França. Tant la dreta com els socialistes han seguit obstinadament a Washington al llarg de molt de temps i hi van enviar soldats que van restar-hi fins al 2012. En una carta als líders socialistes el 16 d’octubre del 2009, el president Nicolas Sarkozy escrivia:

En primer lloc, estic encantat de dir que l’oposició no qüestiona la participació de França en aquesta empresa estratègica. Aquest compromís té una importància crucial per al nostre país.

Tot i això, amb els anys, la implicació francesa s’ha afeblit, ja que l’opinió pública s’ha tornat cada cop més hostil a aquesta llunyana expedició. L’11 de març de 2010, sota l’administració Obama, la CIA va elaborar una nota en la qual se li suggeria “inculcar un sentiment de culpabilitat als francesos, sobretot a les dones, per haver abandonat els afganesos a la seva sort”.

“DESPRÉS DE VÈNCER EL FEIXISME, EL NAZISME i L’ESTALINISME”

Fàcilment, podríem  trobar relleus entre molts dels intel·lectuals convidats regularment als mitjans de comunicació, que van ajudar a fer creure que estàvem compromesos en una tercera guerra mundial que estenia el seu  camp de batalla des de les muntanyes afganeses fins a les nostres perifèries [3]. Això és el que van expressar una desena d’intel·lectuals l’1 de març del 2006, des de Philippe Val a Caroline Fourest, i el seu manifest “Junts, contra el nou totalitarisme”: “Després d’haver derrotat el feixisme, el nazisme i l’estalinisme, el món s’enfronta a una nova amenaça global de tipus totalitari: l’islamisme”

Entre ells, l’ineludible Bernard-Henri Lévy, el mateix que escrivia després del derrocament del règim talibà (Le Monde, 21 de desembre de 2001): Els nord-americans […] han guanyat, aquesta guerra, provocant, en total, uns quants centenars, potser un miler de víctimes civils … Qui ho faria millor? De quantes guerres d’alliberament podem dir el mateix en el passat? I què esperen les Cassandres per admetre que s’havien equivocat?”[4] 

No esperem, però, que ell admeti que s’ha equivocat!

Nogensmenys, probablement va ser l’ex primer ministre Manuel Valls qui va expressar millor la ideologia que ha alimentat la imaginari  d’aquesta “tercera guerra mundial”:Per combatre aquest islamismo-feixisme, doncs és així com s’hauria d’anomenar, la unitat ha de ser la nostra força. No hem de cedir a la por ni a la divisió. Però, al mateix temps, s’han de plantejar tots els problemes: combatre el terrorisme, mobilitzar la societat al voltant del laïcisme, combatre l’antisemitisme […] Ara ens cal una ruptura. L’islam de França cal que ho assumeixi, que assumeix plenament les seves responsabilitats.

Aquesta ceguesa i la idea que la guerra que estàvem fent “allà” permetrien evitar que el terrorisme arribés “a casa nostra“, que hi havia una continuïtat entre “l’allà” i els “territoris perduts de La República ” han alimentat vint anys d’aventures bèl·liques. L’última d’elles és la intervenció a Mali, decidida pel president socialista François Hollande, que ara ja sabem que no tenia cap possibilitat d’aconseguir cap “victòria” com a l’Afganistan. En ambdós casos, la focalització sobre el “perill islamista”, la negligència sobre les condicions locals, respecte de la misèria social, de la corrupció de les autoritats locals, i els greuges contra els occidentals certifiquen una estratègia condemnada a la fallida.

És lamentable que els orientalistes hagin donat suport a aquest aventurisme criminal. Podem estar contents, però,  ja que Bernard Lewis estava extremadament aïllat entre la comunitat científica nord-americana. Com avui dia ho està aquest grapat d’orientalistes francesos[5], des de Bernard Rougier fins a Hugo Micheron, que  són escoltats pel poder i els mitjans de dretes, i inscriuen la reconquesta dels “territoris perduts de la República” en una croada mundial, que està predestinada al fracàs total des de fa temps.

———

[1]  Per tenir una perspectiva més àmplia i general del fracàs de la lluita contra el terrorisme, llegiu “Pour en finir (vraiment) avec le terrorisme”, Le Monde diplomatique, abril de 2015.

[2] Citat a “Bernard Lewis et le gène de l’islam” Le Monde diplomatique, août 2005.

[3]  NT Fins als nostres barris de la perifèria, o en francès “banlieus”

[4]  NT Persona que prediu el futur donant un resultat desfavorable als esdeveniments. Cassandra és una filla del rei de Troia Priam. Ella predeia el futur però no l’escoltaven.

[5]   NT a Catalunya també tenim els nostres orientalistes “fanàtics” representats i encapçalats per la sempre ineludible Pilar Rahora i altres cata-sionistes com l’historiador JB Culla, i diversos mitjans de comunicació que sempre “fan l’ola” a les tesis suara esmentades per Alain Gresh.

La celebració de la festa de la Hispanitat, en certs moments celebració de la raça espanyola, és una festivitat relativament recent, sembla que per primer cop es celebrà l’any del quart centenari de l’arribada europea a Amèrica, i seria el 12 d’ Octubre de 1892, quan la reina María Cristina d’ Habsburg signaria un decret real en el monestir de La Ràbida, i la data passaria a denominar-se “dia del descobriment d’Amèrica”. Anys més tard seria considerada festa nacional d’España; en la primera dècada del segle XX es denominaria Dia de la Raça al llarg de força anys, fins els anys 30, quan Ramiro de Maeztu (un intel.lectual referent de la Falange) proposaria la denominació de “Dia de la Hispanidad”. La idea era que la celebració tingués un caràcter universal i que els països “germans” de les Amèriques també ho celebressin com a bons fills de la “madre patria”.

Durant el franquisme, molts recordem la festivitat sempre associada a la idea de raça espanyola, però ben bé el franquisme celebrava l’efemèride des dels anys 50 com a diada de la Hispanitat, amb aquesta voluntat imperial de fer del referent hispànic quelcom universal.

Més tard, després de la transició i del vist i plau dels partits constitucionalistes: des del postfranquistes transformats, al partit comunista, passant pel PSOE, i per suposat convergents/unió, l’any 1981, es recuperà la festivitat amb un “aire renovat”, un altre cop com a Festa de la Hispanitat.

L’any 1.992 el Govern PSOE, en coherència lògica amb l’esperit continuista del postfranquisme de la transició, assumeix l’esperit imperial de les efemèrides, i celebrarà fastuosament els 500 anys del Descobriment d’Amèrica.

La construcció del discurs nacional-estatal sorgit amb força a tota Europa i per extensió a d’altres indrets del món, i ja amb coherència, diguem-ne, intel.lectual específica, es desenvolupà amb força al segle XIX; així mateix, a l’ Estat Espanyol sorgeix aquesta necessitat de construir referents patriòtics, estatals i nacionals, per establir una trajectòria coherent de construcció d’una nació espanyola, sorgida en els albors de la civilització a la “pell de brau”, a la Ibèria mítica. En aquesta línia apareixen els diferents mites històrics-culturals d’aquest nacional-imperialisme, que alguns identifiquen amb Castella, tot i que jo matisaria afegint amb l’aristocràcia i latifundisme castellano-lleonès.

Conceptes com “reconquesta”, com “descobriment d’Amèrica”, com “hispanitat”, són els mites, alguns ja es covaven en segles anteriors (reconquesta), que al segle XIX estructuren amb certa coherència el discurs i la narrativa nacional-imperial espanyola. És cert, que conceptes com “reconquesta” també estructuraran altres nacionalismes ibèrics com el català, ja que la lluita contra els poders i estats musulmans són part central del discurs i de certa historiografia catalanista.

Nogensmenys, i malgrat l’esforç de certs sectors per destacar el passat imperial català: el mite dels almogàvars, o el mite del Rei en Jaume I, associat a la victòria imperial en la reconquesta, en serien exemples més que evidents, el nacionalisme català contemporani ha acabat construint un discurs nacionalista basat en la memòria de la pèrdua, el dol per la derrota del 11 de setembre del 1714. El nacionalisme català seria un exemple de nacionalisme defensiu, i amb certs continguts anticolonials, i ja dic, malgrat l’esforç imperial-nacional de molts dels pensadors i líders del catalanisme polític i cultural.

El 12 d’octubre és una celebració clarament identificada amb l’exaltació del Imperi; un nacional-imperialisme molt agressiu, acrític amb la història colonial europea, ontològicament eurocèntric, de soca-rel. Un nacional-imperialisme incapacitat en el reconeixement de la diversitat, de la plurinacionalitat Ibèrica -ai, si no fos per Portugal!-, intrínsecament lligat amb la història del antisemitisme europeu: antijueu, antimusulmá, antiàrab, antiafricà…

No és un bon exemple aquesta festivitat i celebració per facilitar el diàleg ni de civilitzacions, ni de cultures, ni un diàleg polític per arribar a construir una altra Ibèria possible, una pell de brau diversa i plural.

Josep Mª Navarro Cantero