Deixeu que us recomanem avui un disc fantàstic, que encarta la revista Enderrock del mes de novembre. Ara que fa cinquanta anys de la famosa cançó “Non, je ne regrette rien”, d’Edith Piaf, adaptada al català per Magda, la revista edita i distribueix amb el seu número de novembre el CD Je t’aime: Homenatge a
Existeix un consens social segons el qual allò que llegim, veiem i escoltem en els mitjans de comunicació són fets contrastats. És cert que darrerament la pràctica periodística sembla obviar cada cop més aquest aspecte, però com a mínim així hauria de ser, malgrat que la objectivitat, o més encara, la veritat, sigui quelcom difícil
Aquest és un apunt d’absolut autobombo. Esteu, doncs, avisats del que us trobareu si seguiu llegint. Només unes ratlles per deixar constància que hem guanyat un premi, el Jacint Dunyó de periodisme, que atorga anualment la Fundació Roca i Galés a articles sobre el món del cooperativisme. Per a l’ocasió no n’hi havia prou amb
Especialistes en fer néixer melodies inimaginables de les desferres més inversemblants, CaboSanRoque van basar el seu darrer espectacle, Torn de nit, en els sons que emanaven d’una màquina construïda a partir de l’antiga línia de producció d’una fàbrica de galetes. Ara, aquest experiment de deconstrucció i reconstrucció sonora té la seva plasmació en un disc,
Parlem avui en aquest bloc d’un d’aquells grups que han fet d’aquest nou gènere, el ‘casolanisme’ (de casolà) una raó de ser. 4t 1a (Quart Primera) són una banda liderada pel compositor i cantant Pere Jou, que després d’una celebrada maqueta i d’una peculiar gira per menjadors de pisos (la gent es busca la vida,
Doncs sí. Anem tard i quan tothom ja se n’ha assabentat, però és de justícia que en aquest bloc fem també referència a Mine!, la banda guanyadora del Sona 9 de 2009 que aquesta tardor ha publicat el seu nou treball discogràfic, Un brindis pel nen androide (Música Global, 2010) i a qui vam poder
En aquests temps que corren, potser és més necessari que mai reivindicar la memòria d’aquelles figures del periodisme català que, pel seu tarannà i la seva feina, han marcat una època. Un d’aquests és sens dubte el malaurat Josep Maria Huertas, a qui, em sembla, Barcelona li deu encara un homenatge més lluït. Per això
uh! from la iaia on Vimeo. Aquest any m’ha costat molt estar-me calladet durant tota la fase prèvia del Sona 9. Sempre intentem de no parlar en aquest bloc de les bandes que participen al certamen, perquè tot i que el seu autor no participa del jurat, si que és part implicada a la revista
Pel que fa al periodisme català, el 2010 passarà a la història arran de la mala cobertura de tres esdeveniments: la mort de Samaranch, la vaga general i la visita del Papa a Barcelona. Parlem de feina mal feta, sí: perquè la qualitat d’una cobertura informativa no rau, només, en el número de càmeres o
Aquests dies estic devorant un Mankell: L’home inquiet (Tusquets, 2009). El llibre va sortir ara fa tot just un any, però l’he anat aparcant potser perquè, inconscientment, no volia enfrontar-me a una crua realitat: aquesta és la darrera novel·la de l’autor suec que tindrà com a protagonista Kurt Wallander, l’entranyable inspector de la nòrdica Escània
Pau Vallvé és un tio especial. Suposo que tots els qui l’han tractat en major o menor mesura coincidiran amb aquesta afirmació. És, certament, un músic brillant i talentós, a més d’un bon compositor de cançons. A l’hora, té un punt autista que el converteix, a ulls de gran part de la parròquia musical local,
Els vuitanta s’han revisitat des de moltes prespectives, i era lògic que tard o d’hora toqués fer-ho des del punt de vista del punk-rock. La DIRECTA de la setmana passada explicava en primícia els detalls del llibre Que pagui Pujol (La Ciutat Invisible), una crònica de l’època de la mà d’un dels seus protagonistes, Joni
La ferida i el consol Allò que ja sospitàvem Vells temps Lluitar, crear, construïr Un cafè amb Refree Raph Dumas, superfunk del Rosselló El so de Ponent Un gintònic –i un albariño– amb Dani Domínguez L’amor còsmic de Canimas Una òpera planetària
Hi ha poques bandes de l’escena independent de l’Estat espanyol que puguin permetre’s el luxe d’omplir un Razzmatazz a 25 euros (27 a taquilla) per barba. Los Planetas en són una. Després de La leyenda del espacio (Sony, 2007), on el grup s’endinsava amb un resultat òptim en l’òrbita del flamenc -un territori, tot s’ha
Una nevera de Martí Farré * “A Madrid ningú et pregunta qui ets, a Barcelona tothom vol saber d’on surts”. Li ho va dir el periodista Marcos Ordóñez a qui subscriu aquestes ratlles durant una entrevista per al dominical d’un conegut diari. Ordóñez es referia a l’ambient teatral d’ambdues ciutats, però la seva afirmació be