Al darrera la nevera

Especialistes en fer néixer melodies inimaginables de les desferres més inversemblants, CaboSanRoque van basar el seu darrer espectacle, Torn de nit, en els sons que emanaven d’una màquina construïda a partir de l’antiga línia de producció d’una fàbrica de galetes. Ara, aquest experiment de deconstrucció i reconstrucció sonora té la seva plasmació en un disc, Ball de pisons (autoeditat, 2010). Des del seu taller del carrer de la França Xica del Poble Sec, el grup explora les potencialitats d’una arquitectura musical de somni –o, algunes vegades, de malson– al servei d’unes composicions que podrien ser la banda sonora d’una Barcelona postindustrial. Són les cançons dels supervivients d’un cataclisme sistèmic inevitable, qui sap si fins i tot necessari si volem evitar la destrucció total de l’espècie. [Més] 

Que un grup com CaboSanRoque pugui congratular-se d’haver publicat fins a quatre discos, la majoria dels quals treballant des de la més absoluta autoedició, és una notícia que hauria d’alegrar a tots aquells qui entenen la música com quelcom que pot anar –també– més enllà dels tres acords i la melodia fàcil de rigor. Al llarg de la seva trajectòria han anat perfeccionant un mètode basat en manufacturar tota mena d’instruments a partir del reciclatge d’objectes quotidians tan diversos com màquines de cosir, rentadores, scalèxtrics, grapadores o peces de mobiliari en desús. Aquesta “forma meravellosa de complicar-se la vida” (la definició no és de l’autor del bloc: l’hem manllevada de Roger Puig, guitarrista d’Els Nens Eutròfics) arriba a punts difícilment superables amb la creació d’una màquina colossal, un instrument multifunció elaborat a partir d’una antiga línia de producció desmantellada que és la base sonora del seu últim disc i que, en directe (ho vam poder veure a l’Apolo fa un parell de setmanes) pren una dimensió espectacular. 
A Ball de pistons hi col·laboren Joan Saura i l’exCabo Ramon Garriga (factòtum de Carles Carolina) a la nadala postnuclear “El Rabadà”, el bufador i tocador Pep Pasqual posant saxos i percussions en temes com “Planta de galetes” o “Cacau que cau”. I, com a colofó, el músic italià Vinicio Capossela, que recita L’Atlàntida de Verdaguer en italià a “La catarata” (aquí teniu un link amb Vilaweb TV on es pot veure un fragment del concert de l’Apolo, amb Capossela atacant Mossen Cinto amb gran passió). El resultat són una sèrie de composicions amb una textura musical desèrtica i desolada, amb el sostent d’una base rítmica imprevisible i una sèrie de melodies  inquietants a partir de pianos, guitarres, samplejos i sorolls inversemblants, ingredients tots ells d’una fòrmula mil·limètrica de gran solvència.
Potser pel fet de provenir, alguns d’ells, de l’àmbit de l’arquitectura, CaboSanRoque veuen en les formes i consistències dels objectes més comuns i aparentment inservibles un munt de possibilitats. A partir del reciclatge d’una societat industrial en decadència, aquests músics s’atreveixen a formular una expressió cultural nova, diferent, arriscada. Una bona metàfora dels temps que corren. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!