Al darrera la nevera

Pel que fa al periodisme català, el 2010 passarà a la història arran de la mala cobertura de tres esdeveniments: la mort de Samaranch, la vaga general i la visita del Papa a Barcelona. Parlem de feina mal feta, sí: perquè la qualitat d’una cobertura informativa no rau, només, en el número de càmeres o efectius desplegats, sinó en el rigor de la informació que oferim a l’audiència. I en aquests tres casos hem observat com els principals mitjans han exercit sense rubor una falta de professionalitat absolutament impròpia del que hauria de ser aquest ofici. En el cas de la visita papal, el més greu rau en el poc espai del que han gaudit els posicionaments crítics amb el paper de la jerarquia catòlica, en especial a la televisió pública catalana. El TN Migdia d’ahir va matar el tema amb un parell de talls de Joan Herrera i Joan Puigcercós i quatre plans de feministes, gais i lesbianes. Dels grups cristians de base crítics amb la ‘papolatria’ i la jerarquia del Vaticà, per exemple, ni una sola paraula. Cap portaveu de la campanya ‘Jo no t’espero’ va ser entrevistat enmig del reguitzell de comentaris entusiastes. Si la salut d’una democràcia es mesura per la salut dels seus mitjans de comunicació, és ben clar que a la nostra li falten vitamines. [Més]

Hi ha una mena d’esdeveniments que, en aquest país, són tractats des del punt de vista d’un consens col·lectiu inqüesitonable. Sembla que esmentar-ne els ‘peròs’, encara que sigui de forma educada i argumentada, no només fa lleig, sinó que fa poc patriota. La visita del Papa ha estat un exemple diàfan d’aquest fenomen. Sembla que, de cop i volta, no importa que la jerarquia catòlica que representa el Papat sigui la mateixa que, al marge d’abominar del divorci, l’avortament, el preservatiu i el matrimoni gai, beneeixi les activitats de la cadena COPE, una de les principals atiadores de l’odi contra el poble català. Tot això s’esvaeix si fem cas de les postures entreguistes d’un determinat catalanisme de perfil baix -al qual s’han sumat no pocs d’aquests denominats independentistes ‘transversals’– que s’enlluerna amb facilitat pel fet que el senyor Ratzinguer deixi anar quatre paraules en la llengua de Gaudí. Com si només fos important l’idioma en què parla, i no pas allò que diu.
Davant d’aquesta mena d’esdeveniments catàrquics, queda justificat, sota una  pàtina de professionalitat patriòtica, tot un desplegament insòlit de mitjans que mai sabrem del cert quan ens ha costat. L’objectiu, semblen voler dir, és demostrar al món que som un país seriós, capaç d’assumir amb solvència reptes d’aquesta embergadura, encara que sigui saltant-nos la més lògica deontologia professional. Aquest plantejament no té en compte, però, que per ser un país seriós de veritat els nostres mitjans de comunicació -i la nostra televisió pública la primera- haurien de fer-se ressò de totes les veus. No cal posar en qüestió que la vinguda de Raztinguer és un fet informativament
molt rellevant: al marge de les creences de cadascú, el cristianisme és una
religió
arrelada als Països Catalans i el seu paper és indubtable (també ho és que aquesta és una societat més secular). Però tot i això, la lectura que fem de la notícia no pot ser que tot són flors i violes perquè el Papa ha fet un fragment de la litúrgia en català. No podem fer-ho perquè, entre d’altres coses, el públic no és imbècil. I si TV3, o La Vanguardia, o qui sigui, no ho fa prou bé, l’audiència ja buscarà altres maneres d’informar-se. O pitjor encara: davant de la mediocritat general, decidirà que informar-se ja no és una prioritat.
Per sort, i cal dir-ho una altra vegada, tenim mitjans com Vilaweb que han fet una cobertura extremadament digna amb molts menys recursos. Em direu que sempre esmentem Vilaweb com a exemple de bones pràctiques en aquest bloc, però és que avui en dia és una de les úniques referències quan es toca parlar de periodisme. La feina que ha fet, fa i farà Vilaweb, penso que de vegades no la valorem prou. Per cert: el proper 28 de novembre naixerà una nova capçalera, Ara, en la qual bona part del país hi ha dipositat grans esperances per trencar, també aquesta mena de dinàmiques. Haurem de seguir-ho atentament.
Al capdavall, tampoc es tan difícil: es tracta de fer bé la nostra feina. Per això ens pagaven, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!