Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
Una òpera planetària
Hi ha poques bandes de l’escena independent de l’Estat espanyol que puguin permetre’s el luxe d’omplir un Razzmatazz a 25 euros (27 a taquilla) per barba. Los Planetas en són una. Després de La leyenda del espacio (Sony, 2007), on el grup s’endinsava amb un resultat òptim en l’òrbita del flamenc -un territori, tot s’ha de dir, sobradament explorat des del rock-, aquests veterans granadins presenten un nou LP, Una ópera egipcia (Sony/BMG, 2010). El vuitè disc d’estudi del grup és, en realitat, és un puzzle format per peces inèdites, material dispers en recopilatoris i EPs i cançons compostes per encàrrec que, finalment, han acabat formant part del repertori de la banda. Aquest caràcter de trencaclosques acaba configurant, però, una obra solvent i un directe catàrquic on Los Planetas entren en comunió amb un públic fidel que té fama no qüestionar-los mai res. I és cert que, pel que fa al concert del Razz, poques coses poden qüestionar-se. [Més]
En una primera part molt marcada pels seus flirtejos amb el folklore andalús, Los Planetas van defensar amb solvència un repertori que pretén unir el seu rock tens i sorollós amb els diversos pals del flamenc. Una història d’amor, tot s’ha de dir, que té els seus alts i baixos. Hi ha peces que, com a mínm en directe, no acaben d’estar a l’alçada i que semblen escrites per acabar de justificar el gir conceptual de la banda. En canvi, temes com “Ya no me asomo a la reja”, “Entre las flores del campo”, “Soy un pobre granaíno”, “Romance de Juan Osuna o “Alegrías del incendio”, són cançons rodones on Jota i companyia aconsegueixen agermanar la seva conegudíssima capacitat per facturar himnes amb certes pinzellades compositives que els apropen a fandangos, colombianes i granaínes. Una prova més que la terra sempre tira, i que un cop superada la febre adolescent que ens fa renegar i girar l’esquena al propi llegat cultural, allò que hem respirat de forma natural sempre pot ser repensat i redibuixat amb astúcia per aportar alguna cosa diferent.
Allà on Los Planetas segueixen partint-la, però, és en la seva capacitat de generar grans temes, cançons a prova de bombes que provoquen una sensació catàrquica a base de melodies hipnòtiques que es desenvolupen sobre textures guitarreres estridents. Primer van anar caient peces aïllades enmig del repertori més ‘flamenc’, com l’arriscada (pels seus tocs ‘pimpinelescos’) “No se como te atreves”, ahir revivint en directe el duet amb La Bien Querida, o “Reunión en la cumbre”. I en la segona part del recital, temassos a granel: un “Rey sombra” recuperat d’aquell iniciàtic i fundacional Super 8 (BMG, 1994), “Corrientes circulares en el tiempo”, “Santos que yo te pinté”, “Segundo premio”, “David y Claudia”, “Un buen dia”… El set list va ser sensiblement més esqüet que el de fa uns dies a Madrid i van faltar alguns clàssics, però la parròquia, formada per indies -o post indies- madurets va quedar-se prou satisfeta amb la ració (més de dues hores de recital).
“Todos hemos tenido 20 años”, canta irònica La Banda Municipal del Polo Norte. I molts dels que avui rondem la trentena vam tenir la sort de poder tenir-los escoltant –també– Los Planetas.
Setlist (aproximat) de Los Planetas al Razzmatazz (29/10/2010) a Spotify
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’alegre que reivindiques Los Planetas. Sembla que vivim un temps en què escoltar aquest grup et converteix en un modernillo cultureta necessàriament. Pel que fa al darrer disc, Una Ópera Egipcia, trobe que és un homenatge honest i sincer al flamenc de lletres més populars (hi ha molt de Camaron y de Lorca en aquest sentit). És cert que n’hi ha alguunes més reeixides que d’altres, però es nota que hi ha molt de respecte i molt de treball al darrere.