Al darrera la nevera

En aquests temps que corren, potser és més necessari que mai reivindicar la memòria d’aquelles figures del periodisme català que, pel seu tarannà i la seva feina, han marcat una època. Un d’aquests és sens dubte el malaurat Josep Maria Huertas, a qui, em sembla, Barcelona li deu encara un homenatge més lluït. Per això és interessant que la revista L’Avenç del mes de novembre aporti una interessant investigació de l’historiador Jaume Busqué sobre l’anomenat ‘Cas Huertas’, un dels episodis més sonats de censura i repressió contra la llibertat d’expressió durant els anys de la Transició. [Més]

Trenta-cinc anys després dels
fets, Busqué ha pogut accedir al procediment judicial que va portar Josep Maria Huertas davant d’un consell de guerra on va ser acusat d’un delicte
d’”injúries a l’exèrcit” per un reportatge on relacionava les vídues
dels oficials amb la prostitució, i que va encendre les
ires de l’estament militar.
El reportatge el va publicar Tele/Exprés el 7 de juny de 1975 i duia
per títol ‘Vida erótica subterránea’. Huertas hi deia, literalment, que “un buen
número de mueblés estaban regentados por viudas de militares, al parecer
por las dificultades que para abrir alguno hubo después de la guerra”.
Aquesta era la única frase que hi feia esment en tot el reportatge, però la justícia
militar en va tenir prou per processar-lo i empresonar-lo. De fet hem de ser honestos en afirmar que, en fer aquesta afirmació, Huertas no va ser molt ortodox (en tot cas, no va citar cap font de forma explícita), però òbviament tota l’operació desfermada a continuació va ser una vergonyant demostració de despotisme feixistoide.
Així mateix, el ‘cas
Huertas’ va generar una gran onada de rebuig i indignació popular i
professional, desencadenant vagues en diversos rotatius de Barcelona: dubto que avui en dia un fet semblant desfermés una onada de solidaritat d’aquesta mena, i només cal veure com ha reaccionat la majoria de la professió amb la clausura d’Egunkaria o la censura monàrquica d’El Jueves, per citar dos exemples. El recomanable reportatge de L’Avenç repassa fil per randa els
moments més durs del procés, aportant documentació inèdita consultada a
l’arxiu del Tribunal Militar Territorial III i amb la font privilegiada
d’Araceli Aiguaviva, vídua del periodista. És un testimoni d’allò més complet sobre un moment cabdal de la trajectoria d’un periodista exemplar en molts àmbits, en uns temps en que, parafrasejant Huertas, cada taula era –encara– un Vietnam.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!