Al darrera la nevera

Aquests dies estic devorant un Mankell: L’home inquiet (Tusquets, 2009). El llibre va sortir ara fa tot just un any, però l’he anat aparcant potser perquè, inconscientment, no volia enfrontar-me a una crua realitat: aquesta és la darrera novel·la de l’autor suec que tindrà com a protagonista Kurt Wallander, l’entranyable inspector de la nòrdica Escània que en aquest volum retrobem més vell, cansat i superat pels esdeveniments que mai. Avís per a navegants: no l’he enllestit encara i per tant no puc desvetllar el final (sempre he trobat lamentables les contracobertes de l’edició catalana i espanyola dels llibres de Wallander: t’avancen pràcticament la meitat de la trama). Podeu llegir aquest apunt tranquils, doncs. [Més]

A grans trets, la sèrie Wallander es divideix entre aquelles entregues protagonitzades per criminals psicòpates i entre els volums que tenen un rerefons més polític. L’home inquiet forma part d’aquesta segona família, doncs el cas que presenta té les seves arrels en els grisos temps de la guerra freda (recordem que Mankell ja havia tocat el tema en un volum, Els gossos de Riga). El rerefons d’una Suècia que veu desmoronar-se els principis més bàsics del seu gairebé llegendari estat del benestar és ben present a L’home inquiet, però el veritable protagonista d’aquesta inquietud és, més que mai, el propi Wallander. Superant la seixantena d’anys i amb la jubilació cada dia més aprop, Mankell mostra d’una forma explícita, gairebé cruel, el procés de decadència i autocompassió en la que es veu immers el seu personatge més entranyable, enfrontat a un permanent pànic a la vellesa i la mort.
Té moments durs, aquest Mankell. He de dir que segurament no és el millor de la sèrie, però sí el que arriba a tocar més d’aprop al lector sensible. Enllaça bastant amb el rerefons d’un altre llibre de l’autor suec, Profunditats, i no només per la presència permanent dels paisatges marítims, freds i desolats, de la costa escandinava. Es nota que ha estat escrit amb un punt d’urgència, diríem que amb ganes de deixar-ho anar, de despendre’s del tot de la llosa de Wallander. Aquesta pressa li dona cert aire d’incoherència, potser accentuat per una traducció que no és de les millors de la sèrie (i això que les traduccions de Wallander al català són realment bones).
L’home inquiet es desenvolupa una espiral d’esdeveniments imparable, un huracà que va engolint els seus protagonistes i que no presagia, francament, res de bo. Estic trist abans d’acabar-lo, però creieu-me que disfrutaré les últimes noranta pàgines com mai.
Ens veiem passejant per les platges d’Escània.

[La banda sonora de la sèrie de la BBC a l’Spotify, per si voleu posar-vos melangiosos, obra d’Adam Nordén]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!