Al darrera la nevera

Una nevera de Martí Farré *

“A Madrid ningú et pregunta qui ets, a Barcelona tothom vol saber d’on surts”. Li ho va dir el periodista Marcos Ordóñez a qui subscriu aquestes ratlles durant una entrevista per al dominical d’un conegut diari. Ordóñez es referia a l’ambient teatral d’ambdues ciutats, però la seva afirmació be podria servir per definir l’ambient jazzístic de la capital catalana; una escena –si és que podem parlar amb tanta vehemència d’escena- fragmentada i dividida per qüestions de caire personal més pròpies d’una ciutat de províncies que d’una suposada capital-de-no-sé-què. Els de les músiques improvisades miren de reüll o menyspreu als “bopers” –una categoria, per cert, potinejada fins a l’atapeïment-, mentre els jazzistes “normals” observen amb distància als “policies del swing” i els bluesers acusen de “jazzista” a qui no es sotmet a l’ortodòxia més estricta. Capelletes fruit, entre moltes altres raons, de la misèria econòmica amb la que sobreviu el “sector”. [Més]

No sabem si Dani Domínguez ha viscut mai a Madrid –on, aclarim, no tot són flors i violes- però el que sí podem afirmar és que es tracta d’un rara avis en el paisatge jazzístic de la nostra ciutat. Va arribar a la Ciutat Comtal ara fa 10 anys, procedent del seu Ourense natal, i de seguida es va guanyar la confiança dels aleshores jazzmen revelació. Els seguidors de l’Enderrock el poden recordar com el timbaler de la banda ad-hoc que va dirigir Llibert Fortuny en l’homenatge a Pau Riba Dioptria 2.0. I és que en poc temps, Domínguez va destacar per ser un dels bateries més torrencials i imaginatius del jazz barceloní. Va ser el picador de l’Elèctric Quintet del bufador Fortuny, cosa que el podria haver situat en la categoria de “nou fusioner” o ves a saber què. Ans al contrari, Domínguez no ha parat de transmutar-se en membre distingit de qualsevol de les comandites jazzístiques del país. Com si fos un perpetu viatjant o un camaleó, ha posat els seus timbals al servei de projectes d’inspiració brooklinianiana –Land Space-, flamenc jazz –Javier Galiana & Spice Berberechos-, hip hop –Kase O Jazz Magnetism-, jazz vocal –Xavier Casellas-, reggae –Cejudo Quartet-, jazz sud –Diego López Collia– o músiques improvisades –Banda d’Improvisadors de Barcelona, IED 8 o The Man With a Hyena-. I amb tothom se la passa de conya, perquè si hi ha algú que respon a aquella màxima del Dr. Mariano de la Cruz de “hem vingut a aquest món a sopar”, aquest no és altre que l’hedonista Domínguez.
Des de fa uns mesos, viu a Granada, “on pel que pagava aquí tinc un pis de puta mare”, diu. De ben segur que a la ciutat del Darro ja s’ha guanyat la confiança de la tota la comunitat jazzística. Per si de cas, l’altre dia presentava al Centre Gallec de Barcelona un dels seus múltiples projectes, Whooookam, un grup completat pel saxofonista Albert Cirera, el guitarrista Jaume Llombart i el contrabaixista David Mengual; una banda en la qual hem pogut descobrir un vessant amagat de l’artista: el de compositor. I Déu ni do si se n’ha sortit! Domínguez navega per diferents terrenys: del, diguem-ne free ortodox als sons més eteris; combina a la perfecció la seva vena de gardelaire amb figures subtils i minimalistes i, sobretot, concedeix protagonisme als seus companys d’equip per a que es llueixin.
Amb tot plegat, un servidor –l’únic “mitjà acreditat” de la sessió- va tenir l’oportunitat de compartir un beure amb el protagonista del concert. Va prendre, com no, un gintònic, tot i que també va caure una copeta d’Albariño i uns pinxos de lacón i pernil guisat. Deliciosa combinació de licors i viandes per compartir una estona divertida amb l’extravertit Dani Domínguez, que es passeja per la seu del Centro Galego com si estigués a casa seva. “El dia que volgueu fer un reportatge sobre mi al Jaç no caldrà que vinguis, ja te l’escriuré jo”. No sabia si posar-me a tremolar o demanar un altre gintònic.

* Martí Farré és periodista i redactor de la revista Jaç.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!