De l’afer d’espionatge als moviments socials, a la dissidència el més important, al meu entendre, que mou el meu rebuig, la qüestió d’ètica personal.
L’estructura de l’estat, de control, els responsables que recluta gent, els instrueix, entrena, alliçona per personal especialitzat, tot un equip especial de professionals de la psicologia, humana i social, que són capaços de posar els seus coneixements per una causa tant perversa com la de manipular, primer emocions i que els seus agents estiguin convençuts del què fan sense un mínim de reflexió personal. Aquesta gent, els agents, un cop monitoritzats, com a persones, el seu coneixement humanístic deixa d’existir, no tenen cap mena de consciència personal, transcendeixen el què son, sers humans sense consciència. Les relacions personals ja no compten, són objectes sense cap ètica deontològica. Són robots al servei del terrorisme d’estat, peons del feixisme, prescindibles, extingibles sense cap remordiment per defensar-se’n.
Començant per la cúpula de dirigents de departaments. instructors. Neutralitzar, acabant amb aquesta derrota humana.
Conèixer l’enemic, aprendre a ser més forts, detectar-los, assenyalar-los i saber neutralitzar-los. Acció.
Gràcies per la divulgació i denuncia als mitjans independents, i sobretot valents, per atrevir-se a fer-ho públic. Aquest tema d’espionatge i d’altres on l’estat, el poder, intervenen sense permís, sense consentiment, violant tota mena de drets suposadament democràtics.

Els que vam néixer, créixer i viure en la dictadura, i ens hi vam oposar, en l’acció, en el fer vam esdevenir antiautoritaris. Alguns ho van pagar amb presó o llurs vides, no eren màrtirs eren resistents, lluitadors per la llibertat personal i col·lectiva.

Mort el dictador s’imposà la seva herència, la restauració monàrquica. S’instaura el règim del 1978, pactada sota l’amenaça dels qui van sostenir els colpistes; militars, falangistes, sindicats, integristes catòlics, cristo rei, opus dei, banca i grans empresaris col·laboradors, que es van enriquir amb l’espoli als represaliats  amb el vistiplau de la comunitat internacional

No he votat cap referèndum de restauració, ni d’estatuts claudicants d’autonomia. Ho he sostingut en el temps.

Comparteix-ho amb persones i col·lectius en que no necessitem dirigents, ni professionals en els afers comuns, el que funciona és organitzar-se i autogestionar-se, sense líders que imposin les seves idees, sinó amb el debat sincer.

En aquest moment transcendental, l’autodeterminació de Catalunya i dels pobles subjugats és prioritària per restaurar espais de democràcia participativa des de la base on convivim les persones. Cal participar, prendre partit i cal votar el proper 1 d’octubre pel Referèndum. I cal votar Sí.

No obstant, penso que els diputats electes al parlament, sobirà, haurien d’haver declarat ja fa molt de temps, unilateralment la independència. La #DUI.

Mentrestant el cap de l’Estat, el monarca mana, es pren les atribucions que li han atorgat per la seva llei, Mana militarment al Gobierno a les seves ordres, com van fer el seus predecessors, el seu pare per encàrrec i hereu del dictador Franco.

Entren militarment pel sud amb el desplegament massiu de cossos especials d’intervenció de la GC i PN de la resta de l’estat cap a Catalunya, estratègia de guerra. L’Estat autoritari amenaça i comença reprimir amb coerció. L’Estat no vol deixar perdre privilegis.

Davant aquesta amenaça cal convocar la vaga General indefinida. #VagaGeneralIndefinida

Publicat també a Generació… migrant ( https://romanidemata.wordpress.com/2017/09/15/per-que-vaga-general-i-indefinida/)

No me’n ric, per mi la CUP són gent preparada que aprofundeixen, són de diverses procedències i sensibilitats ideològiques que han estat capaces de posar en comú, els problemes que afecten la gent i fer front a un sistema injust que precaritza en benefici d’uns pocs. Les grans corporacions i els seus accionistes. El sistema del Capital.
Prou.

“som independentistes perquè som internacionalistes sense fronteres, i alguns llibertaris sense himnes ni banderes “

cap tribunal ni govern pot aturar aquestes mesures, d’urgència social, que el parlament acorda aprovar.

1. POBRESA ENERGÈTICA
No aplicar la prohibició del decret sobre pobresa energètica, suspesa pel Tribunal Constitucional.
​2. Llei WERT
No s’aplicarà la llei Wert ni la LEC
​3. LARSAL
Donarà suport als ajuntaments perquè no apliquin la llei espanyola de racionalització de l’administració pública​ (LARSAL)​
4. CRISI DE REFUGIATS
F​acilitar asil “al màxim nombre” de refugiats, més enllà de les decisions del govern espanyol​ que en té la competència exclusiva
5.​ DEUTE I FUTUR
Re-negociar el deute de la Generalitat per tal de reduir-lo.
​6. ​EMERGÈNCIA HABITACIONAL
Garantirà el re-allotjament de les persones desnonades
​7. APARTHEID SANITARI
Evitar que cap persona es vegi privada de la cobertura sanitària sigui quin sigui el seu origen i classe social.
​8. LLEI MORDASSA
Desobeirà part de la llei de seguretat ciutadana​ (Llei Mordassa) en matèria de drets i llibertats fonamentals.
9. ​IGUALTAT i DRET A L’AVORTAMENT
Regir-se per la llei catalana d’igualtat efectiva de dones i homes per regular el dret a l’avortament

L’encaix ja es va intentar pels que sentien que volien formar part de l’estat, que creien en un estat federal, que es pensaven que les autonomies eren com un estat federal en transformació. Però no ! era un estat fòssil. S’havia construït malament, sota la dansa del sabre, que els tenia tots esporuguits i no s’havien atrevit ni ha imaginar a poder ser sobirans, ni en els somnis més agosarats.
Aquell memorable col·lapse del 10 de juliol del 2010 va ser el tret de sortida… In-in-in-de-pen-dèn-cia ! independència, independència…

Mentrestant som més pobres. Ens han anat collant. La troika dictant. Els Gobierno pepero, decretant els divendres. La Gene, doncs acatant…

Ens tenen retallats, precaris, desnonats, sense sostre, pobres… com refugiats, sense acollida, a casa.

Com? Com s’atreveixen hores d’ara a proposar pactes?

Ens cal de aquí a quinze dies declarar la independència. Acte seguit anar per feina; racionalitzar les institucions, reduir despesa institucional; sous de polítics. Aturar els desnonaments, pobresa energètica i instaurar la renda bàsica immediatament. Pla de xoc.

I mentrestant a partir de aquí muntar les estructures que facin falta.

I molt més…

I de referèndum, res; declaració d’independència. El referèndum ja el varem fer el 9 de novembre de l’any passat !!

pactes i interessos
filigrana de pactes nacionals,
la necessitat de pactes socials,
pactes, interessos divergents.

i la revolució pendent !!

(dita escoltada; sinó canvien les persones no canvia el món)

M’han demanat de fer d’acompanyant de nens de 12 anys amb problemes de lectura, és a dir de comprensió del què llegeixen i correcte locució, vocalització.

Per fer-ho 1 hora a la setmana. D’altres voluntaris també hi dediquen 1 hora en diferents dies. En l’aula de reforç a l’escola. M’ho demana un responsable de l’àrea d’educació de l’ajuntament.
Tinc sentiments contraris; l’un que és evident que s’ha de donar suports a quests nens i nenes. L’altra que hi ha d’haver compromís per fer-ho. Complir.
I l’altra que el treball ha de ser remunerat.
S’han de contractar professionals, quan hi ha tanta gent especialitzada a l’atur, sense feina.
El treball de voluntari és gratificant, possiblement, per qui el fa, té el sentiment de que ajuda els altres.
Penso que s’han de dedicar partides, buscar recursos al municipi, espònsors per exemple, ja que el departament d’ensenyament no els hi dona.
El voluntariat moltes vegades fa treball de substitució, gratificant per qui ho fa, però per altra banda treu feina a qui en necessita, els professionals. El voluntari no els pots substituir. Els voluntaris, degut a la precarietat no poden fer d’esquirols.

(el temps que ens ha tocat viure) 

Com es defineix avui l’individu que ha perdut tots els drets, encara que en tingui.

Es busca la vida, entremig dels serrells de l’amistat i les relacions familiars, amb el risc de sentir-se rèmora pels que l’hostatgen, sentir-se intrús de vides alienes.

Entorn inhòspit, mental, hostil per haver de lluitar contra el què percep.

La inutilitat d’haver d’esperar, esperar a poder esdevenir perceptor de drets adquirits, esperar en el temps el moment propici per ser autosuficient, esperar a ser retribuït després d’anys d’aportació a les arques de la seguretat social. La festa permanent, jubilar-se. 
– Quin cony de festa! quin engany és aquest ?

Explorar possibilitats d’exercir experiència i coneixement en un desert de inoportunitats. 
Hostil, síndrome de batalla.

Migrant…

És hora de marxar, de fer les maletes, emportar-se tot el què pugui endur-se’n, no perquè vulgui, sinó malgrat ell, per les circumstàncies. Ho ha de deixar quasi tot, ha d’escollir i no vol fer-ho, anys d’emmagatzemar rampoines necessàries, estris útils per gaudir de menjar i nutrir-se, per escriure, per gaudir de la música emmagatzemat paper escrit arrenglerat per temes. Biblioteca. Com qualsevol que no és el malaltís, recollidor amb síndrome del que tot ho troba i tot s’ho queda. És l’home, que hi fa vida, que hi té el cau, la llar. Es resisteix a marxar, es revolta, és el seu refugi, és allà on pot retornar, casa seva, la referència. No vol fer res per canviar-ho, aquesta és una certesa.

S’hi revolta, idealitza, i somnia per poder continuar-hi, s’imagina que el somni és fa realitat, que està passat, que el que passa, al carrer a la ciutat, les ciutats, pobles i al món, està  passant, que el món està canviant, que el canvi és real. És la seva il·lusió i és la il·lusió col·lectiva, somnia que estan parant els peus als gasivers (llegeixis banquers lladres o banksters i capitalistes) que ho estan fent amb paraules, amb diàleg a les àgores, somnia que hi ha un procés, una il·lusió col·lectiva.

Potser per això tenen tanta por de perdre els esclaus, sàdics professionals de la política (pensa) per això s’hi oposen amb tanta xerrameca, que l’orella esquerra ja no vol escoltar.

Però, no li agraden els líders, ni els salvadors. No se’n refia.