Tenia ganes de fer critica dels darrers llibres que he llegit, de tres autors ben diferents, amb temàtiques diferents amb uns escenaris, en aparença coincidents, no de localització, sinó per les actituds dels personatges i de com els seus autors els descriuen, que són qui els hi ha donat vida, encara que siguin reals o de ficció, o de ficció de la realitat.
L’un tracta de les intrigues en un escenari una mica confós de una època grisa que queda com una ombra en la nit. Es localitza en una ciutat , però no s’acaba de determinar, no veus en les imatges, escrites, ben bé on pot ser, és València perquè l’autor ho diu, però per la descripció no ho reconeixes, no et dibuixa les llambordes, ni la humitat ni les escales ni les finestres o portes i l’ambient queda desdibuixat, els escenaris, com si a l’autor donés per fet que el lector ja sap on és i no.
Com si li fers mandra escriure…
El tema és engrescador, un thriller amb pinzellades de traïcions polítiques.
L’altre és tracta de l’abandó, descriu un personatge amb habilitat per despullar-t’el fins al final i les peripècies d’aquest per poder sobreviure en una època on tenir amics i esquivar la misèria i sentir-se en el confort de l’estima, enamorar diverses dones i no poder correspondre-les, i fer-se’n responsable a la seva mesura, però guardant la distància, per poder viure la seva pròpia circumstància i a més salvar-se’n per la seva actitud personal i de no pertànyer a cap ideologia concreta, ser qui és…i ser un bon vivant, d’alguna manera, per l’ofici de transportar efectes personals i cobrar-ne impost perdent efectes i maletes en cada trasllat que feia…
I saber fintar amb el submón gangsteril de la dictadura… haver-se de protegir i amargar. Tot plegat, la vida d’un home que només havia desitjat sentir-se estimat i tenir el sentiment de pertenyença…
I l’altre, la descripció prismàtica d’un instant en la història, recent, que malgrat entendre’s arriba quasi fins l’avorriment, abusant de la literatura.
Descriu els personatges i les seves ideologies amb precisió, descriu les actituds d’aquets, descriu el pensament , despullant-lo peça a peça i et fica dins del cervell , quasi de cadascú, com és i com pensa cadascun, les circumstàncies del darrer cop d’estat.
Et fa grans els seus personatges, reis, polítics, militars encara que els deixa en evidència, sense pietat. I de com el pensament feixista ha arrelat en les consciències i de com les ha pervertit i de com els poders instaurats s’han perpetuat i de com s’hagin pogut arribar a fabricar tants mesells, i aquests en la seva imbecil·litat, es deixen fer…
La por.
