canvis
És hora de marxar, de fer les maletes, emportar-se tot el què pugui endur-se’n, no perquè vulgui, sinó malgrat ell, per les circumstàncies. Ho ha de deixar quasi tot, ha d’escollir i no vol fer-ho, anys d’emmagatzemar rampoines necessàries, estris útils per gaudir de menjar i nutrir-se, per escriure, per gaudir de la música emmagatzemat paper escrit arrenglerat per temes. Biblioteca. Com qualsevol que no és el malaltís, recollidor amb síndrome del que tot ho troba i tot s’ho queda. És l’home, que hi fa vida, que hi té el cau, la llar. Es resisteix a marxar, es revolta, és el seu refugi, és allà on pot retornar, casa seva, la referència. No vol fer res per canviar-ho, aquesta és una certesa.
S’hi revolta, idealitza, i somnia per poder continuar-hi, s’imagina que el somni és fa realitat, que està passat, que el que passa, al carrer a la ciutat, les ciutats, pobles i al món, està passant, que el món està canviant, que el canvi és real. És la seva il·lusió i és la il·lusió col·lectiva, somnia que estan parant els peus als gasivers (llegeixis banquers lladres o banksters i capitalistes) que ho estan fent amb paraules, amb diàleg a les àgores, somnia que hi ha un procés, una il·lusió col·lectiva.
Potser per això tenen tanta por de perdre els esclaus, sàdics professionals de la política (pensa) per això s’hi oposen amb tanta xerrameca, que l’orella esquerra ja no vol escoltar.
Però, no li agraden els líders, ni els salvadors. No se’n refia.