Generació...

Hem llegit el llibre “ORIOL SOLÉ, EL CHE CATALÀ” i també hem vist la pel·lícula “SALVADOR”.

Creiem que tant en un com l’altre es superen els límits tolerables de la “interpretació històrica” i que potser caldria donar el nostre parer en tant que testimonis d’uns fets tendenciosament historiats.

Malgrat els trenta anys transcorreguts, les tergiversacions, les manipulacions i les ocultacions en aquests texts són una provocació en tota regla, que aquest cop no hauríem de deixar passar per alt. Culminen si més no un llarg procés encaminat per neutralitzar i desactivar definitivament l’aportació del MIL-OLLA-GARI –per donar-los algun nom- a la lluita revolucionària en el seu moment.

Ni fórem uns saltataulells irresponsables, ni les aportacions en el terreny de la teoria i la pràctica revolucionària s’escorregueren pel forat de l’aigüera.

Malauradament els voluntariosos intents individuals d’alguns de nosaltres d’explicar al llarg d’aquests anys uns fets i un pensament, no han impedit l’aparició d’aquests subproductes d’una banalitat indignant. Per sort, encara ens fot a parir que es deformin fets i personatges en profit de uns interessos aliens i oposats ahir i sempre a la lluita d’en Salvador i de l’Oriol.

Probablement hagi arribat el moment d’establir un discurs coherent i unitari que reflecteixi el pensament i les motivacions dels que no ho poden fer per motius obvis. Si seguim “delegant” aquesta feina a altres –amb més o menys suposada bona fe- allargarà eternament el problema i el retro-alimentarà.

L’actitud crítica en front el sistema de pràcticament la totalitat de nosaltres durant tots aquests anys, ens dóna prou força moral per impedir que en el nostre nom s’enterri la utopia. Tanmateix, hauríem de fer arribar a tots els nostres desvergonyits enterradors, el missatge de que el seu oportunisme no es sinònim de impunitat.

Us adjuntem un esborrany de les nostres reflexions referents a la pel·lícula “Salvador” (estrena el proper 15 de setembre) que podrien servir de base d’un text – si es considera oportú – més definitiu; que:

1 er. – Acabi amb les tergiversacions històriques en profit d’uns interessos aliens i oposats a la lluita d’en Salvador i l’Oriol.

2 on. – Impedeixi que el violent final d’ambdós, sigui utilitzat en l’actualitat pel poder com exemple dissuasori de la radicalització dels moviments alternatius.

3 er. – Deixi d’alimentar la bizantina polèmica en la que pretenen sempre encasellar al MIL-OLLA, entre les dues matrius ideològiques del segle XIX : anarquisme i marxisme. No es pot seguir ignorant que fou el nostre comprimís en l’acció i l’admiració per els qui ens precediren i la seva creativitat i capacitat revolucionària en cada situació històrica, l’eix del nostre ampli motor ideològic.

4 art. – Mostri el nostre suport actiu amb el Jean-Marc Rouillan i el seus companys empresonats d’ Action Directe.

Hem cregut imprescindible que en Jean-Marc Rouillan (J-M. R. 1829. 204 rue Salique BP 166. 65300 Lannemezan – França) rebés amb anterioritat l’esmentat esborrany, però voldríem fer-lo arribar a tots els companys que tingueren una relació directa amb l’activitat del MIL-OLLA-GARI. Sabem que si fos l’Associació d’Ex-alumnes de la Salle Bonanova seria més fàcil!!! Malgrat tot, ho intentarem!!! No seria mala idea que ho fessis circular per els companys de qui disposis el seu correu electrònic o si et fa mandra ens els facis arribar a censurat Si cal demana ajut als Mossos d’Esquadra, dignes, aplicats i informatitzats deixebles dels “altres”.

Qualsevol suggeriment –des de “foteu-vos-ho al cul!!!” – a – “en què cony es despengen ara aquests!!!”, etc.- serà benvingut i incorporat. Si s’arribés a redactar un text digne de fer-se públic, fora interessant que donis o no el teu consentiment.

“Anonimat i comunisme són una mateixa cosa”

(Kart Einstein, 21 Nov. 1936. Al·locució per Radio Barcelona en memòria de Durruti)

Barcelona, finals de Juliol 2006

…maleïts pels segles dels segles, encara gosen treure pit i amenacen que retirar les estàtues del dictador es pagarà molt car.

L’associació, Militares españoles, asseguren que la retirada de l’estàtua del general Franco de l’acadèmia de Saragossa és un error nacional(d’agències).

+…
Gosen demanar que la ciutadania de Saragossa es pronunciï i sigui consultada sobre el trasllat, i que l’estàtua ha de figurar en un lloc d’honor.
Però si aquest concepte existeix, ells el van perdre quan es van aixecar contra la legalitat popular i amb les seves accions varen convertir junt amb les falanges, requetès i l’Església catòlica, la península en una immensa presó i cementiri.

Reclamen l’exemple del dictador què com a primer director de l’acadèmia militar, en un dels seus discursos defensava la disciplina.
Quan ells amb l’ alzamiento van ser els primers indisciplinats. Mal exemple.

Propugnen la íntima rebel.lia, diuen els de l’ asociación , però que acaten l’acció de que sigui retirada l’estàtua.

Però en cap moment demanen perdó ni es penedeixen d’haver seguit les directrius i les accions del caudillo.

Subscric totalment l’article de’n Sergi Rosés Cordovilla

Polèmica sobre el guerriller del MIL

Recentment un article d’aquest diari (AVUI) recollia com l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté demanava al senyor Joaquim Roglan que expliqués què va passar amb OriolSolé Sugranyes (AVUI, 22-2-06); el resultat ha estat el llibre Oriol Solé, el Che català: vida, fugida i mort d’un revolucionari, de Joaquim Roglan, que Edicions 62 va posar a la venda a finals de febrer.

Cal unabiografia que aprofundeixi en el veritable compromís polític de Solé

_{(llegiu a continuació tot l’article)}

+…

El mètode.
Al llibre l’autor hi diu que ha comptat”ambdocuments inèdits”, però com que l’obra no conté cap nota és impossible saber quins dels documents inclosos són inèdits i quins no ho són.

L’autor juga amb l’ambigüitat quan, de fet, uns quants d’aquests documents ja havien aparegut fa quatre anys al meu llibre El MIL: una historia (Alikornio, 2002), entre els quals les cartes que utilitza el senyor Roglan per sustentar la tesi central del seu llibre sobre el catalanisme d’Oriol Solé, cosa que tractaré més endavant.
El mètode de recerca del senyor Roglan no s’acaba en l’ambigüitat dels documents inèdits, sinó que va més enllà i passa per la cita de documents que en realitat no ha consultat ni llegit. Així, en dues ocasions els fragments que ell inclou coincideixen exactament amb la cita que jo vaig extractar enel meu llibre, coincidència exacta queno limereix al senyor Roglan la necessitat de citar la seva font. La coincidència exacta per si sola potser no prova res, però el fet és que en aquests dos casos jo vaig haver de traduir les cites al castellà des dels originals en català; com que el senyor Roglan ha escrit el seu llibre encatalà, no li hauria calgut, per tant, traduirles: resulta, però, que els seus dos extractes no coincideixen exactament amb els originals perquè, òbviament els ha retraduït al català des de lameva traducció al castellà (qui desitgi verificar-ho pot confrontar les cites que apareixen a les pàgines 28 i 138-139 del llibre del senyor Roglan amb les que apareixen a les pàgines 55 i 227 del meu).

Finalment, el mètode Roglan no s’aplica només als documents originals, sinó també a la meva recerca, utilitzant-la sense mencionar-la.

D’aquesta manera es troben al seu llibre fragments que s’assemblen extraordinàriament als que jo vaig escriure, alguns quasi idèntics excepte per petits canvis de paraules. L’espai d’aquest article no dóna per mostrar les proves d’això, però qui hi estigui interessat pot consultar la pàgina web d’AlikornioEdiciones, on en un document més llarg comparo aquests fragments.

La tesi.
Amb l’anteriorment exposat es pot apreciar l’abast de la impostura de la recerca sobre els anys del MIL d’Oriol Solé per part del senyor Roglan. Però, amb tot, el més greu no és això sinó el fet que el seu llibre constitueix un intent de construcció d’un nou mite per al nacionalisme català mitjançant la recuperació d’algú que no els pertany.

Segons el llibre, Oriol Solé va ser un revolucionari catalanista que va lluitar per una genèrica llibertat “a Catalunya i a altres indrets”, “que Oriol està interessat en la lluita per l’alliberament dels Països Catalans, i que no és ni serà mai un anarquista internacionalista” (p. 68). Repetir, com fa el senyor Roglan, contínues referències a la catalanitat i el catalanisme d’Oriol Solé és distorsionar completament el compromís polític d’aquest; contraposar en Oriol Solé l’alliberament dels Països Catalans a l’anarquisme internacionalista és pervers. Si Oriol Solé no era certament cap anarquista encara menys era cap catalanista. Una caracterització acurada l’hauria d’haver
presentat com un revolucionari comunista no leninista, amb les seves contradiccions pel que fa a la qüestió organitzativa i nacional. Dela mateixa manera que seria una aberració qualificar Oriol Solé d’estalinista perquè a l’època del MIL no havia trencat del tot ambles concepcions organitzatives estalinistes, és una aberració presentar-lo coma catalanista. La recuperació d’Oriol Solé Sugranyes

Les cartes d’Oriol Solé només indiquen un discurs nacionalista-frontista en un moment determinat davant un tema concret -la qüestió nacional catalana-, però no converteixen Oriol Solé en un militant nacionalista. Clarament, el senyor Roglan agafa una part important però secundària de la política d’Oriol Solé i la canvia pel tot. Si això fos com el senyor Roglan presenta, què feia llavorsOriolSolé alMIL? Per què no era a les FAC, al PSANo a l’OLLA? La resposta és ben senzilla: la política de l’OLLA no era la d’Oriol Solé, les desitjades Ediciones Mayo 37, del MIL, eren inexistents a l’OLLA.

Textos encastellà.
A OriolSolé no li importava en absolut Que el nom de MIL ni totes les seves publicacions fossin en castellà; no es va plantejar mai que no pogués passar literatura prohibida per la frontera perquè estigués escrita en castellà (cosa que li sorprèn tant al senyor Roglan, p. 51); no va utilitzar mai la senyera – estelada o no – quan va crear els logotips i segells del grup; no va presentar cap oposició ni crítica quan el MILva decidir reproduir l’article amb el títol prou expressiu de Contra el nacional-socialismode IRA; nova escriure capdocument sobre laqüestió nacional a la seva estada a la presó (“no té temps de centrar-se “en el problema de Catalunya”, ens arriba adir el senyor Roglana la p. 119), però en canvi sí que va escriure sobre el comunisme, elmarxisme, l’anarquisme, els aspectes militars, la repressió, el capitalisme… Convertir OriolSolé en un lluitador catalanista és una impostura, però és una impostura necessària per a un sectorde la burgesia catalana.

Podrem conèixer el vertaderOriol Solé?
El senyor Roglan escriu al final del seu llibre que OriolSolé “ni va ser, ni és un heroi ni un màrtir” (p. 218), però és evident per a qualsevol que llegeixi el seu text que aquest és precisament un intent de creació d’un nou mite de la cultura de masses patriòtica mitjançant el relat periodístic de la vida d’un heroi que es converteix en màrtir.

En temps d’Estatut alguns necessiten més herois nacionals, perquè l’enemic és sempre Espanya i no el capitalisme de la nació que sigui. I si els morts del tardo franquisme i la Transició no els va posar la burgesia, llavors recuperen revolucionaris anticapitalistes, intentant fer-nos creure que la lluitad’algú que porta cognoms catalans ha de sersempre un lluita nacional i no de classe: ja s’havia recuperat Salvador Puig Antich, reconvertit enunlluitador antifranquista per la democràcia i cada vegada més reivindicat per la burgesia nacionalista. Ara, coincidint amb els trenta anys del seu assassinat, es recuperaOriol Solé reconvertit plenament en lluitador nacionalista. Per això cal una veritable biografia d’Oriol Solé, una quedavant les distorsions, recuperacions i relats periodístics d’atracaments, fugides, execucions i enterraments, aprofundeixi en el seu veritable compromís polític. Aquesta no evitarà futures recuperacions per part del sistema, però sí que en podrà exposar les impostures.

política

Assetjats pels poder i segrestats.La nostra voluntat no compta, el que s’ha decidit, el que hem decidit és paper mullat, il.lusió d’idealistes…

La pressió de tots els poders de l’estat pot més que el poder  de la voluntat de les persones, del poble:

Els poders polítics, els partits , els polítics, els professionals; per mantenir-se, pacten entre ells,  tramen enredos, el que els convé per seguir governant els nostres destins, o ells així s’ho creuen.

El poder judicial, funcionaris, el botxí, el buròcrata, l’ocult, que dicta i interpreta la llei segons els convé, mentenint l’estat de les coses. L’Estat, la unitat de la nación amb, la repressió de les llibertats del individus i dels pobles amb les seves  lleis, i constitucions, (taules de la llei) i tribunals d’excepció; Audiencia Nacional.

El poder de vigilant que li ha sigut atorgat a la milícia, que ara parla, i amenaça,  i dicta les normes, ara toca;  dictadura tova? El seu cap no ha estat mai elegit, ha estat imposat. (El regne d’España, és una burla per la llibertat i la democràcia).

L’esglèsia amb els seus caps, que moralitzen en termes polítics i enverinen les ments, rentats de cervell. Dirigeix els destints dels seus deixebles, per continuar mantenint, propietats i privilegis. La caverna i els tam-tam, mitjans, coperant, instigant, intrigant. Els bruixots de la tribu.

El poder econòmic, i les seves martingales, compres d’accions amb informació privilegiada (Abertis). Compres de terrenys i requalificacions (avelàndia) … Les grans corporacions que es fagotitzen entre elles per dominar el mercat…. La Banca amb les hipotèques, amos dels guanys d’altres…  lliure mercat, a cost de  precarietat i esclavatge

Els sindicats majoritaris,  guardians de la voluntat dels patrons..

Un altre món és possible? amb llibertat, cooperació, treball, autogestió i organització assemblearia?

Perquè aquest món no em satisfà, ni m’agrada gens…

Ens segresten el present.

Quin futur tenen els nostres fills?

En Xirinacs ha estat alliberat, on treu cap tot això?
Sembla ser per un error judicial el motiu pel que va ser detingut.
Aquest fet posa en qüestió una altra vegada el sistema.
Però obre moltes qüestions sobre el mateix sistema, l’estat mateix que no coordina les seves pròpies institucions i els seu funcionament.
Els individus que les fan funcionar i els colors polítics que les manipulen. Posa en qüestió el mateix sistema, l’estat no és efectiu no funciona, és un sistema imperfecte, caduc.
Els privilegis d’una part, que utilitza el sistema democràtic per perpetuar el mètodes de dictadura. La llei antiterrorista i l’Audiència Nacional.

El pensament d’en Xirinacs. La persona, em porta que cal repensar el sistema, el funcionament de la societat i la seva organització.

Un sistema que no permet les llibertats; la llibertat d’expressió i dels individus i dels pobles ser.

Eternitza les qüestions no resoltes, les qüestions socials i la base de la supervivència mitjançant el treball. Trepitja els drets fonamentals de les persones. Els drets al treball digne, la seva organització, a un salari digne. El desenvolupament de les persones segons les aptituds de cadascú. Molts professionals fan feines per poder sobreviure que no són per les que s’havien preparat…

Els polítics han de re inventar i tornar a repensar el món si és que pretenen dirigir-lo, sense caure en la inèrcia del poder.
Repensar el món i la seva organització democràtica. Que no s’oblidin qui té la sobirania. Ells o el poble?

Cultura assembleària, de barri, de veïns, de participació en els ajuntaments i en les institucions. Si cal en les organitzacions que ja funcionen, no paternalistes, sinó sobiranes, no pel poder, sinó pel servei.

Els sindicats han de retornar a representar als seus afiliats no dirigir-los. Escoltar quins són els drets i no pactar, per realisme, fent el joc als interessos de les grans corporacions. Càrtels i màfies que poden decidir que és el que és pot i no és pot produir en funció del beneficis.

L’economia, les bases del desenvolupament i el creixement. Avui basat en el consumisme i l’esclavatge.
Els drets fonamentals en qüestió; dret a l’educació de qualitat, dret al treball, dret a un salari digne, a un habitatge, el dret als coneixements i la cultura. I el dret a una renda bàsica de supervivència.

Drets dels individus, individus lliures, en un poble lliure i sobirà, en un món lliure.

Un món lliure de les amenaces de l’escalada del homes armats.
Lliure de les industries de la destrucció, per després reconstruir, quina absurditat! Control a les industries d’armament.
Posar fre, protegir-nos i defensar-nos de qui manega els càrtels farmacèutics, verdadera amenaça per la salut. De les corporacions industrials pel consumisme.
Dels càrtels de l’alimentació, menjar adulterat, prefabricat ple de metzines per conservar-los. Els càrtels, els laboratoris de transgènics, les patents de llavors per conrear aliments transgènics, esclavitzant i obligant als agricultors a renunciar al seus cultius tradicionals.
Es necessitarem conrear transgènics i fabricar tones de menjar brossa?

Calen més recursos per creixement, menys armes per defensar-se i més control dels monopolis, de les grans corporacions, autèntics càrtels legals, il·legals.

Fonamentalisme? Tornar als orígens, sense oblidar-nos de l’evolució i aprofitar els coneixements tecnològics que em adquirit?

La història ens mostra que no hem canviat gaire, som molts més però, i el món s’ha tornat molt competitiu. I en la competició ens hem fet insensibles, deixem a la cuneta sense cap mena de contemplació el més desvalguts.

Només ens queda el consol de la bellesa i l’estima per les persones ?
El confort de l’emoció de la bellesa, el refugi dels sentiments que et proporcionen les arts, la música i el gaudir de la natura. L’essencial, l’essència.

Hem de continuar produint i produint per seguir la cadena consumista?
Hem de seguir la cadena competitiva donant-nos cops de colze per no quedar-ne fora?
Un altre món és possible?
Es pot repensar el món?

Qüestionant…

Aquest personal, amb qui us les heu de veure, no crec ni que es plantegin un Estat equitatiu, ni que contemplin cap reforma, ja els va bé com van les coses.

Un estatut nou no canviarà les coses. Us el tombaran.

Perquè no us heu plantejat fer una constitució catalana, basant-se en el que històricament ens pertany, i en els drets més bàsics la llibertat d’escollir i la independ’encia per poder decidir.

Aquest parlament es basa en la desigualtat, pel sistema de representació i per la mateixa carta magna, no s’ hauria de plantejar la legalitat del propi parlament, la base, la constitució espanyola?

Retornar verdaderament el poder a qui li pertany, a la ciutadania, acabar amb amb la il.legalitat imposada pel règim franquista?

Promoure la pregunta; si s’accepta “el reino de España” i la seva figura, i en conseqüencia l’abolició dels homes d’armes que el fan possible, que és el que frena, i és en ment, la por.

La gran part dels problemes socials quedarien molt més arregladets…