Comiat de mitjanit

M -Com esteu?

A -Bé, heu mirat el cel avui?

M -Net.. Ni un núvol-ara hi sóc.

A -Les estrelles estan precioses.

J -Imposant-me rutines. Llegir i escriure, comentar per aquí, per allà i més enllà que passa en el dia a dia, sabent que això va per llarg, que fins a 1/2 de Juny no podrem sortir amb garanties, que potser fins a la tardor, amb sort, potser tindrem una vacuna, i sinó tancats una altre vegada tot l’hivern. Fent videoconferències. Sort en tinc de poder sortir per imperatiu de salut, risc-benefici, els cardiòpates i d’altres amb patologies necessitem sortir. Veure reportatges, documentals i pelis. Llegint i contestant molts missatges amb gent que no parlàvem gaire i passant-nos informació.
Cagant-me en el règim i recordant el què em deia un amic fa pocs dies, que semblen una eternitat, que potser la gent ara se’n adona amb el confinament el que representa estar tancat en una cel·la d’una presó, com es viu la privació de llibertat i l’acotament d’espai, i recordar que és sentir-se lliure.

Ara -hi vaig…

(publicat també a : https://romanidemata.wordpress.com/2020/04/14/comiat-de-mitjanit-sobre-el-tema-4/ )

tu en dius diàleg, jo en dic converses

– una setmana i escaig parlant per missatgeria.-

+ Sempre em passa el mateix. Em trobo amb erudits, que escriuen mol bé, que parlen molt bé. Però que es trobem amb mi. Que”sento” tot el que dius, tot el que escrius. Però a la fi, és acció i pensament harmònic? Bé, seguint. No canviïs, sigues tu ! Ets com gairebé sempre. Un nen que no vol créixer.

-Tenir el nen, sempre amb tu, i poder ser un adult amb consciència és un afalag. Gràcies. M’entenc bé amb els néts, quatre, que ara només puc veure i parlar amb ells per videoconferència.

…i un altre dia de confinament

Sort. que he vist, la magnifica musica que m’ha acariciat amorosament els meus sentits.

vídeo dels balladors

+ Èpoques úniques que m’omplen tots els sentits de plenitud. Art. infinit per infinitat d’artistes que fan que sigui tot possible a la mirada. Tenim de tot i per tothom. La natura! Perquè no gaudim del que tenim cuidant amb amor el seu aroma, el seu perfum i en canvi ens n’apoderem ! Cuidar en la vida, es meravellosa passi el que passi. Sóc partidària de l’amor incondicional. Supera tempestes i també com no, els plaers infinits de la música.

…i un altre dia de confinament

+ Adéu no, fins aviat. Això només un avís ! “El virus hi és fa molt de tems, només canvia de nom”. Ara en veiem els efectes, però les “infermetats”ens van calant dintre nostre, poc a poc silenciosament. És universal, hem de morir. Però estem preparats, educats pel benestar social i econòmic. Únic poder d’aquest món ! El dimoni, la temptació del ser humà, i a la fi la desgracia. És molt més fàcil. Però per què no ens parla de que la vida és un segon i la mort una eternitat?
Tenim de tot i per tothom. La natura! Per què no gaudim del que tenim, cuidant amb amor el seu aroma, el seu perfum? I en canvi, ens n’apoderem de la poderosa natura! Què més volem?

 

– Estic desxifrant la conversa, perquè els punts em despisten i haig de rellegir-m’ho 🤔

+ Sento el que escric.

– Jo també escric el que sento, sentiment, pensament, paraula, escrit.

+ Saps el què m’agradaria? És escriure sobre paper, com abans.

– Jo ho faig cada dia en una moleskine que em va regalar la meva fillola, sempre hi prenc notes.

+ Per que no són savis. Jo vull aprendre dels savis, així. Que bé, tens una gran disciplina.

…i un altre dia de confinament

(vídeo de Òmnium Cultural, de l’acudit dels militars, saben aquel que dise… )

+ Seria millor començar pel final, no?

– A què et refereixes?

+ Doncs el final, ve d’on sempre ve. No és un acudit, és real.

– No et pillo, ara m’has agafat que no sé de què em parles, potser sóc, justet.
Ah! sí, ara, del vídeo de denúncia.

…i un altre dia de confinament

– Com estàs?

+ Sortirà el sol aviat.

– Espero que aquesta merda no duri gaire temps.

+ Tant és, home! Mestres no duri dintre teu.

– Em quedo estorat per les teves respostes, em deixes que per uns moments haig de rellegir i pensar el què em dius. Comprendre’t i entendre’t. Estic gaudint de veure les fulles de l’arbre de la plaça de davant de casa, veure com cada dia es fan més grans, un timelapse lent…

+ Ets un privilegiat, veus?

– Medito matí i vespre, normalment ho faig al matí, però ara necessito relaxar-me tranquil·litzar-me, tantes hores a casa em neguiteja, encara que faig exercici, escric, escolto música i des de fa dos dies xerro amb tu, a part d’altres persones que potser ho faig menys sovint.

+ Pitjor seria que davant teu no les veiessis.

– Si, encara tinc ulls per reconèixer la bellesa.

+ La bellesa és bellesa. Re-connexió o no.

– Constato que si tens la bellesa a dins la reconeixes a fora. Aquesta és la connexió, oi? Ara et deixaré un rato, però em pots parlar quan vulguis, vaig a sopar, una sopa de porros amb pastanaga, ceba i patata…

+ La bellesa interior és fruit de l’elaboració a través del temps. Difícil, única, generosa cap a l’exterior.

– Sí. Bona nit, cuida’t. Ah! Si t’interessa, ho cabo de publicar: el temps que passa, passa

+ Sublim, únic.!
No veus? A partir d’ara s’ha d’anar així per la vida! Després de la caiguda ve aquesta primavera, teva.

…i un altre dia de confinament

– Visc entre l’optimisme, l’esperança i el temor de la onada que ve.

+ Dona la mà a l’alegria. A l’optimisme i deixa enrere el passat per oferir-te un present! El temor bloqueja totes les il·lusions.

– El present no el puc obviar, del futur, no en sé res, però avui em crea neguit.

+ T’agradaria ballar oi? Acompanyar oi? Doncs, balla! Tingues coratge, no perds res i deixaràs de dubtar. Fe en tu mateix.

– Somnis, il·lusions i fantasies, tot és mental, i els sentiments també hi van lligats, allò que diem, però sovint oblidem. Sentiment, pensament, ment i cos. Ballo cada dia.

+ No pensis per tothom. Tens por a expressar els teus sentiments, perquè ets “mental”. Tens una cuirassa. Però amic meu, no hi ha res impossible. Balla, balla i sobre tot sent. Mestres fas. Obra, obrat!

– Crec, que sóc transparent, que mostro el què sento i penso i faig.

+ I no perdis un minut amb racionalitzar aquests moments.

– Hi ha moments per tot. Desig de sentir, sóc molt epidèrmic, de contacte.

+ Pateix de “0” Parteix, però. Bé, si balles així. Si és així el teu fort intern. No tens cap problema. Com deia el meu pare. Que va anar-se’n. Hi ha homes grans, joves i homes joves, grans.

– Ostres quin físic i ment més forta ! Sí, jo em sento jove, a vegades narcisista i d’altres edipià i d’altres vegades vulnerable.

+ Si penso de vegades que els guarnits, els narcisistes que mai acaben Es perden o no saben veure la senzillesa del voltant, del dia, dia.

– Fa un any i mig, vaig emmalaltir. Ara vulguis o no em cuido i molt, físic, mental i emocional amb el que faig i amb qui em relaciono. No he perdut la meva sensibilitat, l’enfoco en la imatge i la fotografia. I tu?

+ Què fas amb la teva lectura? Admirar el que tu no tens? Qui és millor que l’altre? Enriqueix-te.

– Visions de la realitat, des de la ficció i com l’expressen els que escriuen, que no deixen de mostrar-se ells mateixos mitjançant els seus escrits, les seves inquietuds. No sé si m’explico. Quan algú recrea, s’expressa com la teva germana mitjançant la pintura o d’altres amb el què fan en la seva quotidianitat. Hi ha moments que tinc la sensació, i no et vull ofendre, que m’estàs renyant.

+ Si. Només per la raó que tens molta voluntat, però potser tens excés d’informació. I la teva? I tu?

– De fet tinc una idea de tu, des de molta distància en el temps. La gent en essència és com és, però com dius, s’enriqueix i creix. Et recordo de com eres fa anys, i més del darrer dia que ens vàrem trobar al tren, ara deu fer uns cinc anys i ara t’escolto pel què m’estàs dient.

+ Què depara la teva vida? Per què no practiques els teus desitjos? Per què renuncies? Melancolia, es potser el que et queda?
No et renyo. Tot el que fas és bonic. Però tu tens el que vals.

– Cert hem de desconnectar de l’excés de informació i desinformació, i saber triar el gra de la palla Estic escrivint la meva cronologia, el que he viscut i les sensacions amb la perspectiva del temps, ara. És un divertiment i a la vegada estic actiu. Potser em vaig perdre estimant algú, per ella jo no era tant importat, no vaig encertar. Què vols? Em vaig deixar portar per les sensacions, aquella persona que m’atreia, m’agradava. Després he perseguit en altres relacions poder sentir allò que sents quan estimes. No és en abstracte com t’he dit, sóc i em reconec sensorial i epidèrmic. M’estimo la gent que m’arriba, que em fa sentir, que sent amb mi, generosa. Que sentim. A vegades he estat possessiu, d’altres absorbent i d’altres també distant. He conviscut amb persones, totes elles diferents, cadascuna tenia i té les seves inquietuds i sentiments, sovint coincidents fins que són divergents i s’acaben. D’altres són distants. Viure.

+ M’he equivocat. Sento que t’hagi despertat!

– No passa res, vaig a descansar tard. Bona nit.

+ Bona nit.

– T’ho pots creure o no, però quan m’has trucat estava mirant els teus missatges, tela eh?

+ Això et farà descansar be!

– Una abraçada, mama, ahahah. Per cert, una curiositat quan és el teu aniversari?

+ Vols saber l’edat?

– Dic l’aniversari, no l’any. Cuida’t. M’agrada parlar amb tu.

+ Estudies o treballes?

– Dissenyo i no treballo.

+ Tu t’entens bé amb tothom. I amb tu?

– Sí sóc molt xerraire en general, acabem sempre rient amb la gent.

+ Riure és lo més sa del món. Que bé!

– Bueno, arribats a quest punt, espero veure’t algun dia d’aquests en persona. Ostres, però això sembla que sí, que va per llarg, diuen informes de la Generalitat que fins a mitjans de juny… O sigui que tela marinera. Bueno petonets i saluda la família si els veus.

+ I la vacuna?

– Ens ficaran aquell i medicament d’aquell senyor, d’aquell doctor de Marsella que està fent proves amb la cloroquine. Ara tanco, descansa bé.

…i un altre dia de confinament

+ Penso… que puc aprendre moltes coses, i entendre més encara Les sensacions les emocions, encara s’eleven al màxim, amb això sí, sé amb dificultat de la distància. Però ens valora enormement, amic meu. Sortirà la llum i brillarà encara més.

– Bon dia. Avui, com tu em desitjaves, he descansat, bé.
He somniat que estaves en el teu jardí a casa teva en un racó, no sé si tens jardí o no, estaves en un racó, que no et veiessin des del carrer, prenies el sol allà, perquè no et veiessin els policies que vigilen el confinament.
La vista ara des davant de casa. Les fulles de l’arbre creixent cada dia una mica mes…
T’envio aquesta llista meva per escoltar i ballar si et ve de gust; guingueta de fusions

+ Bon dia! M’ofereixes un mercat tan bonic que no sé per on començar!
Jo he somiat que era a la platja, a la sorra i venies cap a mi, i quasi no ens dèiem res però hi havia una connexió plena. La millor sense paraules ! El mar i jo i tu. Érem una línia d’amor incondicional. El somni. La vista és de seguir al teu aire És acollidor. Mentre no sigui de confort, no.

– Ho farem segur, a la platja prenent el sol nus sobre la sorra.

+ Ja estem nus, ara. Potser tu com mai.

– Sí, ens hem despullat, en hem mostrat.

+ És el principi d’un horitzó sense límits.

– Seguim, des de quan estudiàvem han passat 46 anys !
Com dius, sí, ara, un principi un horitzó sense límits amb les paraules…

+ Si potser. Sort que podem ser vius i agrair a la vida seguir encara millor amb sabiduría i donar importància a les petites coses que compartim amb alegria. Sentir-se vius no és el mateix que viure.

– M’has dit una cosa molt especial, m’has mostrat els teus sentiments, doncs si.

+ La teva bellesa és dintre teu. La teva ànima i el teu cos són un. Això és el que et dóna forca.! Coratge, ser com ets.

– Qui la reconeix, connecta, em fas sentir, còmode i a gust.

+ El teu passat sense dubtes noble, és el present. Què ofereixes. No d’altra forma.

-El meu passat hi ha ombres i claredat, només tinc el meu present.

+ Si asclar per això ets qui ets. I estàs com estàs, crec que és molt, molt bonic. La teva porta oberta, els sentiments sense mida. Sense por. M’agrada que sigui així. Això no s’oblida mai! No té definició, no sóc el què faig. Sóc el que no faig.

– I tu com ets?

+ Veraç. Sóc el que sento. Sempre, i faig el que sento, sigui el què sigui amb molt amor i alegria.

– Amb tothom? Sempre així ?

+ No vull definir-me perquè et defineixen.

– Intel·ligent, és intel·ligent això que dius.

+ He fet moltes coses creatives, i no tant, ara vull viure.

– Podem compartir-ho.

+ El temps és or.

– El temps, em sembla que no té temps, és la percepció que en tinc, però quan tens afinitats amb algú, profundes toques el cel i deixa d’existir. Només tinc l’ara.

+ Veig que no m’equivoco seguin-te.

– Desitjo fer realitat el teu somni de trobar-nos a la platja i sentir-se vius.

+ Jo sóc aquí.

– I jo aquí i espero veure’t, ben aviat.

+ No entra en el meu diccionari quan són paraules que venen de dintre.

– Vaig a dinar, val? Connectem…

+ És hora. Falten flors.

– Les tinc a fora al carrer. No tinc balcó, només tres finestres i un terrat.

+ No passa res, tens un bon espai per menjar amb tranquil·litat, tens més que suficient amb tu mateix, a l’espai li dones vida tu. És net. És mol bonic.

– Trobo a faltar la casa que vaig haver de deixar a Mataró. Sobretot trobo a faltar el mar.

+ No el trobaràs a faltar mai més.

– Espero que et pugui portar a casa i fer excursions pel voltant.

+ Valoro el que m’ofereixes. La felicitat no depèn del que tens, sinó de qui t’acompanya. No ens han ensenyat a saber perdre sinó a ser triomfadors! No és així.

– No hi havia pensat en això.

+ La feina mes difícil és trobar la fortalesa anímica per comptes dels rols socials establerts.

– Jo era autònom. Els hi vaig aportar molts diners a hisenda en concepte d’impostos, per cotització em paguen molt poc en relació a el que vaig contribuir a les arques públiques.

+ Ets poderós, no lamentis res del que fas o vas fer, al contrari reafirma’t amb els teus actes. Actes ! Vaig a dinar.

– Bon profit

+ Cuina feta per tu ara (Es veu una foto del dinar) Senzilla com tu.

– A l’esquena de la taula que has vist

+ Pots fer un petit arreglo

– Dina i després m’ho expliques.

+ Si

– Ara escolto això, també per tu, si vols : Ólafur Arnalds ‎– Living Room Songs

+ Es una música que denota un estat de tristesa. Profunda, única. Els instruments clàssics, i els seus músics, transmetent el més profund. És un estat místic, on tot és plenitud.

– ja sóc a casa, m’ha passat la tarda volant, he anat a fer un volt, tot desert i a 6’5°, tinc ganes compartir moments amb tu, fer passejades per la natura.

+ Ets transparent, així m’agrada! On s’està més bé és a casa, quan te la fas teva.

– Vaig estar 6 mesos de nòmada, a casa d’amics i quan podia hi anava a la meva a fer arreglos, fins que m’hi vaig instal·lar a partir de la primavera de fa sis anys. Ara també es casa teva. T’agrada caminar, oi? Doncs tinc uns amics que tenen una casa preciosa a les afores de Peralada que podem anar-hi quan vulguem i més molt més…

+ Gracies per ser generós, em recordes a mi.

– A tu, per ser com ets, per obrir-se i permetre’m sentir-me còmode, confortable… Ara sentint música.

+ Els que et donen benestar i calor.

– Vols fer d’àvia?

+ És maco aquest paper

– Tu, tens nets o netes?

+ No de moment.

– Em vas dir que tens una filla, oi?

+ Si. Però no te fills encara. Li agraden molt per això.

…i un altre dia de confinament

+ Jo no tinc costum de tindre por. No sé perquè em llegeixes tant bé, costa arribar-hi. Sembles molt romàntic.

– Faig l’esforç d’entendre el què escrius i el que em dius. Empatia.

+ Jo sóc totalment d’aquesta època. Perfums d’espais preciosos.

– Potser t’idealitzo.

+ No dubtis. Si sents és el cor que guia, no la ment.

– Si això és ser romàntic, doncs ho sóc, però em reconec, auster i a vegades brusc.

+ És un incís per dir-te

– Què?

+ No valoro el romanticisme, si els sentiments autèntics. No la màscara que ho rodeja. Em valoro i els altres han de fer el mateix. Això és una lliçó.

– Hi ha moments que no et capto

+ Això és un WhatsApp, no te’n oblidis. Però ho fem molt bé.

– El que no entenc i em despista, és perquè tecleges el punt per comptes de l’espai.

+ Si, tens raó. No ho tinc en compte.

– Haig de fer l’esforç de desxifrar i endevinar el que m’estàs dient.

+ Ho sento intentaré fer-ho millor. Si no entens, fixat en el concepte.

– És el què faig seguir el fil de la conversa, diàleg que dius tu. S’ha fet tard, et deixaré per ara, m’agradaria estar amb tu, ja t’ho he repetit moltes vegades, t’abraço.

+ Bona nit, descansa

– Ens trobem en els somnis

+ La nit i la seva. L’esplendor de l’univers. Per tu.

…i un altre dia de confinament

– Bon dia. Gebrat. El sentit de l’existència, gaudir la vida.

+ Sí, però com?

– Doncs fer, el que est fa gaudir, que et fa feliç, que t’omple.

+ Potser aquesta introspecció, aquest ermità ajuda a veure-hi clar. Els verdaders sentiments han de fluir. Aquesta és la lliçó.

– I si ho pots compartir de puta mare, els sentiments sempre hi són hi ha gent amb qui els pots sentir, d’altres que no vibres i d’altres que t’hi mostres distant perquè no t’arriba.
Avui m’he llevat a les set del matí, he descansat, lo just, he somniat amb gent que ja no comparteix-ho res, però somniant d’alguna manera inconscient els fas viure.

+ Però patir, l’enyorança, fa veure el què tens i apunta això, res més.

– Important

+ Sí

– He meditat, m’he connectat a les xarxes, per veure què diu la gent, he conversat amb gent virtual, també amb coneguts, amics i familiars per WhatsApp i per Telegram.

+ Molt bé.

– He parlat al migdia amb en M i m’ha fet saber que el Gobierno de Espanya no dona cap ajuda, només ha gestionat amb els bancs crèdits tous, tot és mentida, son uns impostors, han prioritzat l’economia per comptes de la salut i el benestar de la gent i cada dia hi ha més morts.

+ Si es reforcen i si tenen fe, es menjaran el món. No són víctimes, són triomfadors. Sempre és el mateix, qui ha de canviar d’actitud ets tu.

– Per això hi ha l’exercit al carrer, perquè hi haurà una revolta de dimensions que ningú pot preveure, fan propaganda de que netegen, que munten hospitals però hi ha moltíssims hotels buits. són uns farsants…

+ No és infantil, es així, sempre traicionant, enganyant, no hi ha justícia.

– Doncs sí, et preguntava per tu…

+ No ara, mai. Però si víctimes. Tot és superable. Et posa a prova, mesura el teu nivell intern.

– Ara estic sentin això; Donald Fagen – I.G.Y i et deixo un ratet, me’n vaig a dinar, val ?

+ Molt bé.

– Ets concreta, sintètica, en poques paraules dius molt i concentrat. Ja tinc ganes de sortir de l’ermita i gaudir de la teva companyia, real. Cara a cara, fa massa temps que visc aquí sol i ja en tinc prou.

– Com va? (una fotografia on es veuen uns llapis de color i uns altres de grafit, per dibuixar)

+ Quina alegria veure un altre cop aquests llapisos ! Aquest, recorda el què s’han perdut els mes joves

– Saps què? Hi ha un dia que deixes de dibuixar, perds el traç i per recuperar-lo costa moltíssim, jo dibuixava de memòria i ara en canvi em costa molt.

+ Potser no és bo forçar, no deu ser el moment.

– En canvi amb les fotografies, em defenso bé. Si tens ganes i elusió, faràs sigui el què sigui. M’estava entretenint

+ Molt bé.

– Aquest dibuix és per tu, si em dius l’adreça te’l envio per correu

+ Què és, un desert.? És maco.

– Si, Encarna recordo les bronques que us fotia en Trepat a vosaltres dues i a unes noies molt pijetes de Badalona.

+ Per què no escrius poesia? T’expresses molt bé. Si no és un llibre, contes per nens o adults. Això m’ha agradat.
Però em va fer traure les ganes, per això diria que un mestre ha de ser, per mi, estímul, resposta !

– He escrit alguna cosa que potser d’en pot dir poesia, fa anys. Al meu bloc Generació… a VilaWeb, ja et cercaré enllaços.

+ Però potser ara la poesia és un cant a l’alegria. Amb això la gent és agraïda.

– Vaig crear un llibre-joc pels meus fills, ara té els esbossos per quan pugui faci les il·lustracions en digital, el té perquè el treballi.

– M’envies l’adreça?

+ Què vols enviar-me?

– Això et vull enviar. (un dibuix a mà alçada, on s’hi veu un desert i el pas-partout és el mateix paper, plegat)

+ Ningú ho enviarà, potser.

– És mida de carta, es plega i hi cap dins d’un sobre. Correus és un servei essencial que encara funciona.

+ Quin tipus de poesia feies?

– Ja t’enviaré els enllaços, tu mateixa veuràs i podràs valorar. Si els trobo a l’ordinador te’ls puc enviar per correu electrònic. Si és que fas servir l’ordinador, és clar.

+ De vegades.

– Aquest és el meu correu… (aquí el correu)

+ És el teu.

– Si m’escrius, em pots enviar un correu i t’envio els enllaços els originals de les poesies.

+ Si

– Ah! Si cerques a Google el meu nick, trobaràs tot el que tinc publicat, t’aconsello que ho facis des de l’ordinador.

+ Ja miraré.

– Estàs bé?

+ Sí, estava parlant amb la meva germana que coneixes.

– Ara sóc al carrer que vaig comprar una cosa que em fa falta.

+ Et donaré el meu correu, si vols. Sàpigues que no sóc massa d’aquest planeta. No utilitzo gaire les redes socials. Mòbil i ordenador de vegades. Quan comenci a escriure et diré, potser el que costa més és començar, no?
O potser faig “critiques”, se’m dona bé. Disculpa però ella necessitava parlar amb mi, desprès no té cobertura.

– Quan arribi a casa contacto amb tu, val?

+ Si

– Hola ja sóc a casa, aquí plovisqueja, està caient aiguaneu, fa fred estem a 6 graus. Vaig a preparar una sopa i després em faig un sandwich de pernil de gall d’indi. Fa 46 anys que no la veig. La segueix-ho al seu Instagram.

+ Aquest menú personal, només pots fer-lo tu.

– Ah! Ahir em vaig fer una truita de carbassó.

+ És graciós.

– Per què? Què sopes tu?

+ Ja saps, és evident. Sopa feta per mi i truita feta per mi.

– Fa molts anys vaig anar un parell de vegades al restaurant de la la teva família, llavors treballava a Rambla Catalunya amb Diagonal en una agència de publicitat, jo portava el departament de comunicació electrònica en els inicis, quan es començava a parlar i a treballar en comunicació i informació electrònica, l’any 1989.

+ Ah! Et fas conèixer. Encara que t’he vist.

– Vaig conèixer la teva mare, li vaig preguntar per un quadre que hi havia penjat a una de les parets del restaurant, llavors vaig saber que era la vostra mare al dir-me que era de la teva germana.

+ Que vols dir? Amb el teu bloc. Tu me vas enviar.

– Val, és el què escric, en tinc un de fotos, un de Instagram de des de fa poc, i un que no el faig servir que hi vaig escriure molts escrits d’opinió.

+ Tan és si t’he vist o no.

– No tinc Facebook perquè és un safareig de xafarderies, però cada dia dono una ullada a Twitter i sovint hi dic la meva.

+ Com et defineixes ? Gran jove o jove gran? No defineixo, millor no.

– Si vols et truco mentre tallo la verdura per la sopa. Poso el mans lliures.

+ Un altre dia que tallis verdura, si és sovint ja me diràs…

– Això em recorda el que deia en Prem Rawat, l’anomenat Guru Maharaja-ji que deia Que el món no el pots canviar, que el que has de canviar ets tu. Però, perquè sigui cert, per íntegra-ho ho has de sentir que és així.

+ Siiiiiii…

– I a vegades ho sento i d’altres em sento protagonista. Per això sovint em cago en l’autoritat imposada. Això ho tinc ficat a dins, molt endins, no accepto que m’imposin, normes, idees o actituds, m’hi rebel·lo. No ho puc suportar. He après a torejar i no enfrontar-m’hi. Recordes en Salvador Puig-Antich? Que el varen executar quan estudiàvem junts? Vàrem aturar tot el centre en protesta. Doncs un any abans jo estava amb el grup.

+ Segueix passant. Disfressat. Però per lo ignorants que són, molt o pitjor, lladres d’il·lusions no complertes. Què vols? Des de que el món es món. Crec que l’important és seguir i fer el que “tu” i només tu consideres el millor. Crec que el poder no hauria d’existir, hauria d’esborrar-se del llenguatge. Hi ha que qui va de cor, és el que té la veritat. El poder és mental i pot transformar-se en més ànsies de poder, si és com altres sinònims, però hem de seguir per sobre, no per sota. No vull seguir perquè no pararia.

– Les dues cares, la dualitat, per un costat no pretens canviar el món, canvies tu i per l’altre sent tu fas per canviar-lo. Sembla una contradicció, però jo ho visc així.

+ El món teu, el de cada un té conflictes i té alegries, però arregla el teu i així seràs espectador del món extern, més preparat.

– Veig que no t’agrada o així m’ho sembla de que no vols parlar per telèfon.

+ Altre tema. Com desvies. Si que m’agrada molt el telèfon, parlar de tu a tu millor. És que em recorden, recordes situacions, i sobretot parlar mentre sopes!

– No crec que tingui que arreglar res. El que he viscut viscut està, ha passat. I sí he fet errors, no ho puc canviar, com et deia, O dèiem, aprenem. Mentre menjo,no! Et deia, mentre preparava el sopar per tenir les mans lliures.

+ Estupendo ja ho farem. El què t’he dit és un pensament en veu alta.

– Sempre tens situacions que et recorden a d’altres. T’envio una abraçada.

+ I jo descansa bé

– No era un comiat, és que t’he captat un punt de tristesa. Per això et dic t’abraço.

+ No tinc il·lusions ara tinc fe del meu amor incondicional, donar-me temps i ara vull compartir amb aquest amor incondicional.

– D’acord. El temps.

+ Però he aprés que ha de ser sense dubtes, sense triangles. De veritat. M’has preguntat, però ho deixo en mans de l’univers, el deixo anar.

– Potser no t’he captat bé.

+ És normal, no et preocupis.

– Penses que jo tinc el meu pensament amb algú altre? Que no he fet net Per això em dius sense triangles?

+ És difícil d’entendre, el que vull dir quan no hi ha res a entendre. Perquè surt del cor. No.

– Doncs no entenc això dels triangles.

+ Penso que ets noble. Estàs cansat. Oblida’t del que et dic, és el meu monòleg.

– Sempre he estat lleial a mi mateix

+ Si. Segur.

– Però he trencat quan he sentit que m’havien deixat d’estimar.

+ No t’amoïnis. No ets tu, que ets una gran persona a qui m’atreveixi a jutjar, mai més ho faré.

– M’has deixat intrigat amb el tema triangle. Perquè jo ho entenc en una relació a tres bandes i potser no va per aquí el que em dius. No, tu has de dir el que sents i perceps. No t’has de tallar mai.

+ Has de saber que un triangle no són sempre altres dones. Poden ser un membre de la família, amic o amiga. Dona que va deixar aquest món. Són persones que no deixen avançar. Que no pots desfer-te del teu passat i portes, present o no a una nova relació, i aquesta relació està totalment desnivellada.

– Si un ésser que ja no hi és, cert. Cada dia tinc pensaments per persones que ja no hi tinc relació, però que m’han marcat. És clar. Si triangle és això, jo tinc hexàgons.

+ No pots oferir res si no et desfàs del teu passat.

– A mi m’importes tu.

+ Però això no és ex-càtedra

– El passat, passat està. No el puc canviar. És temps viscut. Com dic, el que no has viscut no existeix. Pots oferir el teu present, que és molt.

+ I tant. Em sembla que parlaré menys i escoltaré més, es coneix més a les persones.

– Parlant i dialogant ens coneixem.

+ Parlem molt i bé. És qualitat.

– Gràcies

+ Bona nit

– Bona nit, descansa.

…i un altre dia de confinament

– Hola bon dia me’n vaig anar a dormir amb les paraules que em vas dir del tema del triangle intentant esbrinar què em volies dir. Comprendre’t. M’importes. Entenc que vols ser honesta amb mi. Sincerament, no sé si és una il·lusió.
T’abraço. No és un comiat, val?

+ Jo no sé gaire. Només que tinc el meu cor robat per un altre. Les teves paraules són poesia i jo t’escolto, però sàpigues que jo estimo i estimaré l’home que des de sempre porto dintre. Amb tu el diàleg és fluid i sobretot comprens.

– T’entenc. Gràcies per ser sincera.

+ El meu amor es viu.

– Em dius que el sentiment per aquest persona, encara que sigui difunta el sentiment de l’amor és viu, és clar o jo em faig un lio ?

+ No faig viu el seu record, és que és aquí, viu.

– Ah! m’estic fotent un lio, entenc que tens una relació?

+ La resposta és tant difícil com la pregunta.

– És molt senzill.

+ No té resposta.

– Estimes algú que no et pot correspondre.

+ Jo diria que és personal.

– Oi, tant !

+ I ara són fets.

– D’acord. Ara ja puc escriure una novel·la, ja tinc un argument, inspirat en aquest conversa de des de fa una setmana i escaig. No m’agrada fer afirmacions -amb el risc d’equivocar-me- les coses personals, són de cadascú, intimes. Però a vegades ho has de fer per aclarir-te. No m’agrada -em neguiteja- no saber de què estic parlant. És fàcil d’entendre oi?. Em sap greu, si t’he enutjat, d’alguna manera a que fos una resposta directa. No he pretès fer cap interrogatori. Però , soc directe, així i no m’agrada deixar coses a l’aire.

+ No t’amoïnis, ets amic, bon amic.

– Gràcies. Fins aviat.

– A les 6 he sortit a donar un volt he estat caminant pel costat del riu amb la vegetació exuberant i la primavera preciosa, després aprofitant que era fora he anat a comprar quatre coses, ara torno a ser a casa. Bon vespre.

Aquí tens els enllaços dels escrits i poesies que em demanaves. És un recull per ampliar:

https://www.instagram.com/romanidemata/

https://generacio.blogspot.com/

reflex

– què és?

crònica a l’exili – 1 (perquè plorar?)

xafogor

santes

Oda

horitzó !

amb la dansa del temps

– I mira què acabo de rebre. (fotografies de nens disfressats de bussos amb ulleres de platja…confinats)

+ La millor resposta del dia.

…un altre dia de confinament

– Veig que no et puc enviar més missatges, tens la missatgeria del telèfon bloquejat, 29 de març 2020 10:36 a.m.

Dia radiant. Ara mateix em venen ganes de pujar un cim. No ho puc fer ja ho sé. Pujaré al terrat de casa. Veure l’amplitud del paisatge, l’horitzó, imaginar que més enllà l’horitzó no té fi i mirar, amunt infinit.

– No sé què dir-te, bé ja t’ho estic dient, m’he quedat tallat de dir-te paraules que arribin al cor. No en sóc conscient que la conversa, el diàleg com dius, em portés fins aquí. Pensava que això que sovint diem de tenir el cor robat per algú, la metàfora, és bonic, però estrany, perquè d’alguna manera no ets lliure, perquè no és entrega incondicional, sinó condicionada, sotmetiment emocional.
De totes maneres, encara que em costa entendre’t, per l’hermetisme inicial que una vegada aclarit, sento estima per tu, per qui ets.

– Bon dia cuida’t.
M’has fet sentir que li importava a algú. Després, silenci… bloquejat !

…i un altre dia de confinament

Conclusió en mode d’epíleg. No ens coneixem, varem estar un curs escolar estudiant junts, després en 40 anys un dia ens varem trobar al tren ens varem explicar, posar al dia breument, ens varem passar els telèfons en el trajecte abans que baixessis a la teva destinació. Al cap de sis anys t’envio un missatge, estem confinats i vaig pensar en tu. He aprés a desxifrar el què em volies explicar, què és el què penses i com sents…
Tu en deies diàleg i jo en deia converses.

PS:
Fa ja una setmana que de cop vares tallar tota comunicació, bloquejat el telèfon, no podem conversar, per tant entenc que si ho has fet, és perquè les teves raons tindràs i no té sentit trucar-te per esbrinar què ha passat.

Addenda:
Hi poso música al relat, perquè reflexa de certa manera el què sento ara que ho he escrit.

FI

 

(publicat inicialment a https://romanidemata.wordpress.com/2020/04/04/tu-en-deies-dialeg-jo-en-deia-converses/ )

sanitat pública 3/ els remeis…

És pitjor el remei que la malaltia – dita popular –

Una història fictícia, o no, que explica amb humor el drama dels fàrmacs, la salut pública, els metges, els químics que els formulen, els laboratoris que els fabriquen i els organismes que els examinen.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Don Jose se encontraba bien de salud, hasta que su mujer, preocupada, le dijo:

-Pepe, vas a cumplir 65 años, es bueno que te hagas una revisión médica-

-¿Y para qué?, si me siento muy bien-

-Porque la prevención debe hacerse ahora, cuando todavía te sientes joven-, contestó su esposa.

Por eso Pepe fue a consultar al médico.

El médico, con buen criterio, le mandó hacer exámenes y análisis de todo.

A los quince días el doctor le dijo que estaba bastante bien, pero que había algunos valores en los estudios que había que mejorar.

Entonces le recetó Atorvastatina Grageas para el colesterol, Losartán para el corazón y la hipertensión, Metformina para prevenir la diabetes, Polivitamínico, para aumentar las defensas. Norvastatina para la presión, Desloratadina para la alergia.

Como los medicamentos eran muchos y había que proteger el estómago, le indicó Omeprazol y Diurético para los edemas.

Pepe, fue a la farmacia y gastó una parte importante de su jubilación.

Al tiempo, como no lograba recordar si las pastillas verdes para la alergia, las debía tomar antes ó después de las cápsulas para el estómago, y si las amarillas para el corazón, iban durante o al terminar las comidas, volvió al médico…

Este, luego de hacerle un pequeño fixture con las ingestas, lo notó un poco tenso y algo contracturado, por lo que le agregó Alprazolam y Sucedal para dormir.

Don Jose, en lugar de estar mejor, estaba cada día peor.

Tenía todos los remedios en el aparador de la cocina y casi no salía de su casa, porque no pasaba momento del día en que no tuviera que tomar una pastilla.

Tan mala suerte tuvo Pepe, que a los pocos días se resfrió y su mujer lo hizo acostar como siempre, pero esta vez, además del tilo, canela, limón con miel, llamó al médico.

Este le dijo que no era nada, pero le recetó Tabsín día y noche y Sanigrip con Efedrina. Como le dio taquicardia le agregó Atenolol y un antibiótico, Amoxicilina de 1 gr. cada 12 horas por 10 días. Le salieron hongos y herpes y le indicaron Fluconol con Zovirax.

Para colmo, Pepe se puso a leer los prospectos de todos los medicamentos que tomaba y así se enteró de las contraindicaciones, las advertencias, las precauciones, las reacciones adversas, los efectos colaterales y las interacciones médicas.

Lo que leía eran cosas terribles. No sólo podía morir, sino que además podía tener arritmias ventriculares,

sangrado anormal, náuseas, hipertensión, insuficiencia renal, parálisis, cólicos abdominales, alteraciones mentales y otro montón de cosas espantosas.

Asustadísimo, llamó al médico, quien al verlo le dijo que no tenía que hacer caso de esas cosas porque los laboratorios las ponían por poner.

-Tranquilo, Don Jose, -no se excite- le dijo el médico, mientras le hacía una nueva receta con Rivotril con un antidepresivo, Sertralina de 100 mg. Y como le dolían las articulaciones le dieron Diclofenac.

En ese tiempo, cada vez que Pepe cobraba la jubilación, iba a la farmacia.

Tan mal se había puesto que un día, haciéndole caso a los prospectos de los remedios, se murió.

Al entierro fueron todos, pero el que más lloraba era el farmacéutico.

Aún hoy, su esposa afirma que menos mal que lo mandó al médico a tiempo, porque si no, seguro que se hubiese muerto antes.

Este mensaje está dedicado a todas mis amigos, ya sean médicos o pacientes..

Ah, si no hubiera tomado nada y hubiese seguido con su régimen casi naturista con: conejo, pollo con o sin piel, pavo, lechuga, aceite de oliva, frutas, verduras de todos colores, poco sal y poco azúcar, con una copita o dos de vino tinto, un güiskito de vez en cuando y caminando 6 mil pasos diarios, estaría vivito todavía.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Estic plantejant-me seriosament, de fet ja ho estic fent, consultar a professionals amb solvència i externa al servei públic de salut per contrastar una alternativa no tòxica pel meu cas personal i tractament de la cardiopatia isquèmica.
Estic progressant i recuperant-me, lentament de l’episodi nefast de l’Atenolol.

Desconfio de la farmacologia que destarota. Dels metges que recepten per inèrcia, o desconeixent, ignorant els efectes adversos de molts medicaments. Desconfio dels mateixos químics que les formulen. Desconfio dels laboratoris que els fabriquen, i no afinen prou per la possible qüestió economicista costos-beneficis. Desconfio per possible connivència dels organismes oficials que els han d’examinar i donar el vist i plau els medicaments per comercialitzar-los.

post publicat aquí https://romanidemata.wordpress.com/2019/03/13/es-pitjor-el-remei-que-la-malaltia-dita-popular/

sanitat pública 2/ desconsideració…

 

HUV : desatenció, desconsideració.

Apunt sobre les deficiències a la sanitat publica, el menyspreu cap els usuaris, la deontologia i el jurament hipocràtic. Indefensió davant la desatenció a les demandes legítimes dels pacients. Quan els efectes secundaris d’alguns medicaments restringeixen la qualitat de vida del malalt i perden autonomia personal.

He estat ingressat a Urgències a l’hospital Universitari de Vic.

Des de fa uns dies, des de que per decisió de una metgessa del departament de nefrologia, en una visita d’ara fa uns 12 dies en una visita de seguiment em va canviar un medicament per la tensió que m’havia receptat el departament de Cardiologia degut a patir cardiopatia isquèmica. Dies abans havia consultat amb la metgessa de capçalera a causa que tenia la tensió més alta de la habitual i prenent medicació concreta pel tema.

Com deia a Urgències on he ingressat a migdia després de sotmetre’m a analítiques i monitoritzar-me i fins que m’han donat l’alta a les 5 de la tarda sense resoldre el tema pel què hi entrat.  El malestar, sensació de nàusea, marejos i dolor al pit quan fas exercici continuat com caminar o fer vida amb normalitat sense fer cap esforç.

No m’han donat, ni aigua, ni menjar…

Degut al darrer canvi de medicació -que descric a continuació- Atenolol, especifica per l’HTA, tinc sensació de mareig, nàusees i pressió al pit en fer exercici, caminant o ajupir-me. Amb aquest medicament Atenelol per comptes de baixar-me la tensió quan faig exercici normal, sense esforç,tinc la tensió més alta i una molèstia continua al costat del cor.
A Urgències els he explicat com em sentia i els he demanat de retornar a la medicació anterior. Després m’ho ha confirmat el llegir prospecte, són les conseqüències adverses descrites en el medicament Atenolol.

Al moment que m’han donat l’alta i dir-me que descartaven cap infart, els he tornat a demanar que em tornessin a la medicació anterior, Diltiazem , que m’havia receptat la metgessa de cardiologia, per les avantatges, tenia la tensió controlada, més baixa i no tenia els efectes adversos descrits. S’hi han negat m’han recomanat, però no m’han expedit cap recepta que m’havia de posar-me un pegat de 10 mlg de nitroglicerina. M’havia d’automedicar, sense recepta no ho puc fer. M’han donat d’alta amb 18 i 9 de tensió.
M’he emprenyar i els hi he dit que l’usuari té drets i que n’estava segur, -coincideix en el temps i amb el canvi de medicació- que estava patint els efectes adversos de la medicació per la hipertensió arterial, els hi he fet la reflexió , sense alçar la veu però amb contundència, -assertivament- que si havien fet jurament hipocràtic m’havien de fer cas. No ho han fet. Els he dit que faria una queixa formal i denúncia publica, -cosa que estic fent- Han passat de tot , m’han deixat l’informe sobre el llit mentre la infermera, -que han demanat com a testimoni- jo no en tenia… em treia tots els aparells on estava endollat.

Els metges de guàrdia, d’urgències sóc conscient que tenen molta carrega de feina,  sé que fan el que poden, però no és excusa perquè no es mullin en la seva funció. No han volgut rectificar les ordres mèdiques de nefrologia i amb aquesta actitud m’han perjudicat. M’han fet saber que feien un informe per cardiologia per què es revisi la medicació.

nota:

*Atenolol  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/63147/Prospecto …
*
Diltiazem  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/62328/P_62328.html …

PS:

En la darrera visita al departament de Nefologia, la doctora que tinc assignada en la visita hi havia una alumna al costat observant, i una infermera, era una visita rutinària de manteniment. Però em va sorprendre que quan va començar ni em va mirar, i no s’havia mirat el meu historial, se’l va llegir davant meu. Era una visita concertada, havia de haver-se-la preparat, ho va fer en aquell moment. Li vaig haver de puntualitzar algunes coses de les que llegia a l’ordinador i recordar-li la nota que dies abans en la visita a la metgessa de capçalera li va fer degut a la meva consulta per la preocupació de la tensió arterial. Cada setmana m’haig de fer una lectura per tenir estadística.

Quan has de donar classe te la prepares, oi? Quan vas a fer una visita d’obres a visitar algú professionalment o li vols vendre qualsevol cosa a algú i has concertat visita ja saps a al que vas. A allà no! Improvisen, o tiren de memòria, és una desconsideració cap a l’usuari. Al meu entendre poc professional. Rutina.

post publicat aquí https://romanidemata.wordpress.com/2019/02/23/huv-desatencio-desconsideracio/

sanitat pública 1/ desemparats…

M’he sentit vulnerable, desemparat.

Abans de res, agraïments :

Agraïments al personal mèdic de l’hospital Clínic de Barcelona per la seva eficàcia i la seva professionalitat en el seu treball a l’hora de la intervenció – traeme un sten del 2,5 ! ,-oido barra! – somric, estirat amb el braç immobilitzat observant les pantalles a la meva esquerra…

Agraïments també pel personal de l’ambulància, des de l’hospital de Vic fins a hospital de Clínic de Barcelona i els de viatge de retorn, especialment a l’infermer conversant de fotografia…

Agraïments també a la metgessa de torn i del personal d’urgències de l’hospital de Vic, encara que treballen en condicions de precarietat, sorolls i riures en un lloc tan desagradable -poca intimitat pel pacient-, instal·lacions obsoletes, un ambient inhòspit, desfasades pel poc confort en una atenció que hauria de ser de qualitat. Gràcies a la metgessa d’urgències pel seu encert i diligència en diagnosticar -el que ja preveia pel meus antecedents recents-, que el departament cardiologia de l’hospital de Vic no ho acabava d’encertar. Molt possiblement i degut a l’accés de càrrega de feina, no n’és excusa -és la meva salut, les retallades maten-, coi és el meu cor!

També agraïments el personal de la UCI, per la seva atenció, encara que les mancances eren evidents pels sorolls ambientals. Quan estàs ingressat en aquest lloc és perquè estàs greu, els sorolls que provenen dels avisos del monitor, no són acceptables. Amb el pas de les hores és una tortura, no pots descansar…

A l’hospital de Vic ja havien d’haver detectat amb les proves que em van fer, sobretot amb la prova d’esforç, les analítiques i ecocardiograma i els símptomes que els hi descrivia, de les molèsties al pit cada vegada més agudes, ja haurien d’haver arribat a la conclusió del què passava

Haver suportar de ser recriminat i renyat en la consulta de cardiologia de l’hospital Universitari de Vic, la metgessa Dra B, la cardiòloga, renyant-me, dient-me que no em volia prendre els medicaments per la tensió, -no era cert, jo me’ls prenia-, la qüestió era que demanava que revisessin la medicació i em donessin l’adequada, la que em produís menys efectes secundaris -perquè en tenen i molts-, és molt diferent.  Em va emplaçar a 10 dies més tard a passar per l’hospital de dia on em farien una analítica i un electrocardiograma.

Mentre esperava l’informe per ser derivat i poder ser atès a l’hospital de referència, el Clínic de Barcelona, per llista d’espera per possible intervenció per cateterisme li vaig haver d’insistir que sentia dolors al pit, que cada vegada era més freqüent que no em trobava bé, que no anava bé. Va respondre que m’haurien d’ingressar a urgències i que allà potser hi estaria moltes hores i al final m’enviarien a casa… Li vaig haver d’exigir -m’estava alterant i molt- que m’enviés a urgències…que no em trobo gens bé. – Hòstia!                                                                                                                                                                    M’hi van traslladar al cap de una hora.  A Urgències em van practicar pel cap baix 3 analítiques. La metgessa que em va atendre a d’urgències, la Dra. A, va confirmar-me que tenia una molt possible obstrucció de arteries coronàries. Que pel dolor que tenia em queixava poc. Que resistia molt bé el dolor. Feia 24 hores que era a urgències. M’havien comunicat que em derivaven al 111 a observació i no ho van fer…

Va passar a visitar-me al box la cardiòloga Dra. B, va advertir-me que no em podia moure sota cap concepte, que no em podia moure gens. Havia fet un infart. -Collons!

El dia abans, m’estava enviant a casa…

Feia 24 hores que era al box d’urgències i no m’havien de derivat al 111 a observació, com m’havien comunicat una vegada diagnosticat i monitoritzat. Va dir que no tenien plaça… -una altra vegada les mancances. Vaig avisar als familiar de la situació…

Poc després em van traslladar a la UCI, monitoritzat 24 h. esperant torn d’intervenció d’urgència a l’hospital Clínic per la intervenció de cateterisme que em van practicar a la tarda de l’endemà. Al vespre del mateix dia em van retornar a la UCI del HUV de Vic i 24 hores més sota observació. Després 3 dies a planta i el dilluns, passat al migdia em van donar l’alta.

Hospital universitari de Vic, eh!

M’he sentit vulnerable, desemparat.

post escrit del 29 de gener de 2019 a https://romanidemata.wordpress.com/2019/01/29/mhe-sentit-vulnerable-desemparat/

Ja en tinc prou

Desconnecto.
Fa uns dies vaig tenir un somni, un malson. Somniava, sí, que un avió queia en picat i advertia als experts que potser calia donar-los un paracaigudes doncs així almenys tenien una oportunitat. Absurd. Era un somni.
M’imagino els passatgers, avui, apilonats en la caiguda sobtada, no portaven els cinturons per l’alçada. Crits. I la certesa que tot s’acabava.
Com es pot descompressar una cabina? Per un impacte? Per un tret?
Com és que es va desviar del seu trajecte? Es dirigia a Turquia? La hipòtesi de l’atemptat?
Però i els controls dels aeroports? La responsabilitat dels agents de seguretat i aeroportuàries? S’havien relaxat? Amagar-ho?
No pot ser. Ja en tinc prou, paro aquesta bogeria. Desconnecto dels mitjans.
Imagino un memorial, a l’estiu, en record de les persones difuntes.
Desconnecto. Ja en tinc prou

#accident (publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/2015/03/25/desconnecto/)

un dia qualsevol…

10 matí, surto de casa
10 i 10 sóc a l’estació compro el bitllet, com que he arribat 15 minuts abans de que passi el tren, fullejo el diari mentre prenc un cafè.
10:30 vaig a l’andana.
10:34 el tren no arriba.
10:46 pujo al tren.
10:47 miro si hi ha algun missatge , tinc el Whats en silenci. Res.
10:48 cop d’ull al twitter.
10:49 alço el cap el paisatge de la finestra és bonic, la silueta del Montseny al fons, mig en calitja…
10:53 llegeix-ho el mail obert, faig la piulada, si ja ha passat llista…
12:15 arribo a Sants… giro a l’esquerra, hi ha dues furgons de mossos aparcats en paral•lel, perpendiculars a l’estació. Els mossos; mascles i femelles van armats amb metralletes i armilles amb l’indicatiu a l’esquena ben visible. Tot correcte. Què hi fan? Pregunta, que no pregunto.
12:16 sóc al carrer d’arbres del costat del parc de la España industrial… travesso Consell de cent, continuo… arribo a la carretera de Sants, giro a l’esquerra, em dirigeix-ho a plaça España. Faig una ullada als indicadors a la parada d’autobús direcció plaça Cerdà. No m’aclareix-ho, caos de línies… – cony de signalèctica – opto pels FGC, davant, baixo, entro, valido la targeta T-1, me la torna : Caducat ! – Com? – Si només l’he usat tres vegades, no pot ser… – Pregunto a un empleat, em diu: – les targes de l’any passat caduquen als dos mesos. – Però si la vaig comprar el desembre abans de l’abaixada de tarifes ? – Cara de circumstàncies…
Faig una piulada a l’ATM, TMB i FGC, em contesten que les targes del 2014 caduquen als dos mesos i les del 2015 als tres mesos. Indignat contesto: Això és una estafa ! ( no us estrenyeu que la gent es coli) #estalvisqesmengenlesestovalles
Vaig a peu, camino de pressa. Em sobra la caçadora.
12:50 Sóc a la DGT, envio un Whats a la persona amb qui ens havíem citat fent-li saber que ja hi sóc. Passen els minuts, no em contesta. Li faig una perduda. M’envia un missatge diu que està treballant, que havíem quedat el dia 10 – Avui és 10 – (?) Ara si que veig que viu a la inòpia…
1:45 Faig un riu, un mos i un got. Refaig el camí.
2:10 Els mossos encara hi són, palplantats, rient entre ells, esperant el dia de la nòmina. Entro. Em dirigeix-ho a l’expenedor de bitllets. Teclejo la destinació, no funciona, vaig al del costat, la mateixa operació. Surt el bitllet, l’agafo, i el canvi… mentre el compto, m’aborda una persona i em demana dos Euros perquè li falten per anar a Figueres… li dic que s’esperi que compto el canvi. El compto i manquen dos €uros. Aviso a l’agent de seguretat, que s’ho està mirant, que la màquina no m’ha tornat bé el canvi. Mentrestant li dono 50 cèntims al que demana, li dic que em sap greu, però ja m’han ensarronat altres vegades en altres estacions i que no me’n fio… De reüll veig que fa veure que treu un bitllet i se’n va… – ja m’han tornat a prendre el pèl.
Vaig al servei d’atenció al client, és on m’ha indicat l’agent. Parlo amb una xicota, li explico la qüestió i quina màquina expenedora és la que no m’ha tornat el canvi, be. Em diu que em dirigeix-hi a la màquina que m’envia una persona. Mentrestant sento a l’agent parlant per l’intercomunicador dient; “pedigüeño”… Al cap d’un moment ve una persona cap a mi; li explico al seu torn el tema. S’estranya. Em demana quina és la màquina en qüestió. Li indico. Hi fica una targeta remena el programari… Mentrestant rep una trucada pel walki-talki, li diuen que la tarifa del tren exprés es pagui com la de llarg recorregut. Li faig la reflexió; que si li donen una ordre verbal i no la rep per escrit i hi ha algun conflicte amb l’ordre, serà ell el responsable? Em diu que si. Deixa de manipular la màquina i em dona els dos Euros que portava a la ma. Diu; els tenia preparats. Ens saludem i se’n va…
Com que tinc temps, vaig per la línia de la costa… miro el mar. Baixo
3h tinc gana, vaig a fer un altres mos. Passejo per la vila. Torno a Barcelona 2 hores més tard. Faig transbord a Arc de triomf, espero el tren a l’andana… Penso que els transports públics són entretinguts, sinó tens presa, però són un desastre.
Tarifes, temps o benzina? A partir d’ara benzina?
Es fa fosc, per la finestra veig un tren aturat de dos nivells… com un nen, descobrint món. Ara un Renfe “mercancias”, 8 trams de vies paral•lels, catenàries… clac, clac, clac. Les travesses. Lluny l’autovia. Aprofito per escriure això. Es fa fosc… L’àrea metropolitana, els polígons industrials, tenen el seu encant a aquesta hora, cinematogràfic.
Notes per escriure.
S’encenen els primers llums, carrers que passen ràpids. Naus. Magatzems. “ 1- 1200 m2” ( rètol, lluminós, gran, en blau), a la dreta al costat del riu. Valentine (amb el logo de l’home i el pot inclinat). MacDonnals, SehamPark, Cepsa… S’encabrita el pas… clac, clac, clac.

(publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/)

per un instant

per uns moments hem coincidit al semàfor, dius mirant-me; no s’acaba mai de posar verd…
has creuat en vermell, t’has girat i m’has dedicat un somriure, m’has clavat els ulls negres, t’has allunyat balancejant els malucs…
el carrer buit

no hi ha més eternitat que la que vius
ho sents ?
mira’t aquest univers que tens
ho veus?

Pobresa

Saps?
Ja vaig fer tots els recursos possibles, d’alçada i denúncies publiques i tot ha quedat molt clar.
Però, avui, encara n’estant parlant al parlament de com reestructurar els pressupostos.
I mentrestant ja fa un any que no tinc cap dotació.
I moltíssima gent esta fent cues pel menjar. I molts d’altres ocupant habitatges.

Com sempre la política i la majoria de polítics, com que tenen la panxa plena, van a remolc de les solucions dels problemes. L’administració està als llims.
Ens ho hem de fer nosaltres sols, canviar les coses i muntar el país, nostre, de nou.

I jo he optat per viure.
Ajustant-me a la quotidianitat, Intentar no desitjar gaires coses per no frustrar-me.

Estar atent i veure oportunitats.

ah! i fotre l’estat, sempre, i tant com pugui, que ja m’ha donat massa pel sac.