sanitat pública 3/ els remeis…

És pitjor el remei que la malaltia – dita popular –

Una història fictícia, o no, que explica amb humor el drama dels fàrmacs, la salut pública, els metges, els químics que els formulen, els laboratoris que els fabriquen i els organismes que els examinen.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Don Jose se encontraba bien de salud, hasta que su mujer, preocupada, le dijo:

-Pepe, vas a cumplir 65 años, es bueno que te hagas una revisión médica-

-¿Y para qué?, si me siento muy bien-

-Porque la prevención debe hacerse ahora, cuando todavía te sientes joven-, contestó su esposa.

Por eso Pepe fue a consultar al médico.

El médico, con buen criterio, le mandó hacer exámenes y análisis de todo.

A los quince días el doctor le dijo que estaba bastante bien, pero que había algunos valores en los estudios que había que mejorar.

Entonces le recetó Atorvastatina Grageas para el colesterol, Losartán para el corazón y la hipertensión, Metformina para prevenir la diabetes, Polivitamínico, para aumentar las defensas. Norvastatina para la presión, Desloratadina para la alergia.

Como los medicamentos eran muchos y había que proteger el estómago, le indicó Omeprazol y Diurético para los edemas.

Pepe, fue a la farmacia y gastó una parte importante de su jubilación.

Al tiempo, como no lograba recordar si las pastillas verdes para la alergia, las debía tomar antes ó después de las cápsulas para el estómago, y si las amarillas para el corazón, iban durante o al terminar las comidas, volvió al médico…

Este, luego de hacerle un pequeño fixture con las ingestas, lo notó un poco tenso y algo contracturado, por lo que le agregó Alprazolam y Sucedal para dormir.

Don Jose, en lugar de estar mejor, estaba cada día peor.

Tenía todos los remedios en el aparador de la cocina y casi no salía de su casa, porque no pasaba momento del día en que no tuviera que tomar una pastilla.

Tan mala suerte tuvo Pepe, que a los pocos días se resfrió y su mujer lo hizo acostar como siempre, pero esta vez, además del tilo, canela, limón con miel, llamó al médico.

Este le dijo que no era nada, pero le recetó Tabsín día y noche y Sanigrip con Efedrina. Como le dio taquicardia le agregó Atenolol y un antibiótico, Amoxicilina de 1 gr. cada 12 horas por 10 días. Le salieron hongos y herpes y le indicaron Fluconol con Zovirax.

Para colmo, Pepe se puso a leer los prospectos de todos los medicamentos que tomaba y así se enteró de las contraindicaciones, las advertencias, las precauciones, las reacciones adversas, los efectos colaterales y las interacciones médicas.

Lo que leía eran cosas terribles. No sólo podía morir, sino que además podía tener arritmias ventriculares,

sangrado anormal, náuseas, hipertensión, insuficiencia renal, parálisis, cólicos abdominales, alteraciones mentales y otro montón de cosas espantosas.

Asustadísimo, llamó al médico, quien al verlo le dijo que no tenía que hacer caso de esas cosas porque los laboratorios las ponían por poner.

-Tranquilo, Don Jose, -no se excite- le dijo el médico, mientras le hacía una nueva receta con Rivotril con un antidepresivo, Sertralina de 100 mg. Y como le dolían las articulaciones le dieron Diclofenac.

En ese tiempo, cada vez que Pepe cobraba la jubilación, iba a la farmacia.

Tan mal se había puesto que un día, haciéndole caso a los prospectos de los remedios, se murió.

Al entierro fueron todos, pero el que más lloraba era el farmacéutico.

Aún hoy, su esposa afirma que menos mal que lo mandó al médico a tiempo, porque si no, seguro que se hubiese muerto antes.

Este mensaje está dedicado a todas mis amigos, ya sean médicos o pacientes..

Ah, si no hubiera tomado nada y hubiese seguido con su régimen casi naturista con: conejo, pollo con o sin piel, pavo, lechuga, aceite de oliva, frutas, verduras de todos colores, poco sal y poco azúcar, con una copita o dos de vino tinto, un güiskito de vez en cuando y caminando 6 mil pasos diarios, estaría vivito todavía.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Estic plantejant-me seriosament, de fet ja ho estic fent, consultar a professionals amb solvència i externa al servei públic de salut per contrastar una alternativa no tòxica pel meu cas personal i tractament de la cardiopatia isquèmica.
Estic progressant i recuperant-me, lentament de l’episodi nefast de l’Atenolol.

Desconfio de la farmacologia que destarota. Dels metges que recepten per inèrcia, o desconeixent, ignorant els efectes adversos de molts medicaments. Desconfio dels mateixos químics que les formulen. Desconfio dels laboratoris que els fabriquen, i no afinen prou per la possible qüestió economicista costos-beneficis. Desconfio per possible connivència dels organismes oficials que els han d’examinar i donar el vist i plau els medicaments per comercialitzar-los.

post publicat aquí https://romanidemata.wordpress.com/2019/03/13/es-pitjor-el-remei-que-la-malaltia-dita-popular/

sanitat pública 2/ desconsideració…

 

HUV : desatenció, desconsideració.

Apunt sobre les deficiències a la sanitat publica, el menyspreu cap els usuaris, la deontologia i el jurament hipocràtic. Indefensió davant la desatenció a les demandes legítimes dels pacients. Quan els efectes secundaris d’alguns medicaments restringeixen la qualitat de vida del malalt i perden autonomia personal.

He estat ingressat a Urgències a l’hospital Universitari de Vic.

Des de fa uns dies, des de que per decisió de una metgessa del departament de nefrologia, en una visita d’ara fa uns 12 dies en una visita de seguiment em va canviar un medicament per la tensió que m’havia receptat el departament de Cardiologia degut a patir cardiopatia isquèmica. Dies abans havia consultat amb la metgessa de capçalera a causa que tenia la tensió més alta de la habitual i prenent medicació concreta pel tema.

Com deia a Urgències on he ingressat a migdia després de sotmetre’m a analítiques i monitoritzar-me i fins que m’han donat l’alta a les 5 de la tarda sense resoldre el tema pel què hi entrat.  El malestar, sensació de nàusea, marejos i dolor al pit quan fas exercici continuat com caminar o fer vida amb normalitat sense fer cap esforç.

No m’han donat, ni aigua, ni menjar…

Degut al darrer canvi de medicació -que descric a continuació- Atenolol, especifica per l’HTA, tinc sensació de mareig, nàusees i pressió al pit en fer exercici, caminant o ajupir-me. Amb aquest medicament Atenelol per comptes de baixar-me la tensió quan faig exercici normal, sense esforç,tinc la tensió més alta i una molèstia continua al costat del cor.
A Urgències els he explicat com em sentia i els he demanat de retornar a la medicació anterior. Després m’ho ha confirmat el llegir prospecte, són les conseqüències adverses descrites en el medicament Atenolol.

Al moment que m’han donat l’alta i dir-me que descartaven cap infart, els he tornat a demanar que em tornessin a la medicació anterior, Diltiazem , que m’havia receptat la metgessa de cardiologia, per les avantatges, tenia la tensió controlada, més baixa i no tenia els efectes adversos descrits. S’hi han negat m’han recomanat, però no m’han expedit cap recepta que m’havia de posar-me un pegat de 10 mlg de nitroglicerina. M’havia d’automedicar, sense recepta no ho puc fer. M’han donat d’alta amb 18 i 9 de tensió.
M’he emprenyar i els hi he dit que l’usuari té drets i que n’estava segur, -coincideix en el temps i amb el canvi de medicació- que estava patint els efectes adversos de la medicació per la hipertensió arterial, els hi he fet la reflexió , sense alçar la veu però amb contundència, -assertivament- que si havien fet jurament hipocràtic m’havien de fer cas. No ho han fet. Els he dit que faria una queixa formal i denúncia publica, -cosa que estic fent- Han passat de tot , m’han deixat l’informe sobre el llit mentre la infermera, -que han demanat com a testimoni- jo no en tenia… em treia tots els aparells on estava endollat.

Els metges de guàrdia, d’urgències sóc conscient que tenen molta carrega de feina,  sé que fan el que poden, però no és excusa perquè no es mullin en la seva funció. No han volgut rectificar les ordres mèdiques de nefrologia i amb aquesta actitud m’han perjudicat. M’han fet saber que feien un informe per cardiologia per què es revisi la medicació.

nota:

*Atenolol  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/63147/Prospecto …
*
Diltiazem  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/62328/P_62328.html …

PS:

En la darrera visita al departament de Nefologia, la doctora que tinc assignada en la visita hi havia una alumna al costat observant, i una infermera, era una visita rutinària de manteniment. Però em va sorprendre que quan va començar ni em va mirar, i no s’havia mirat el meu historial, se’l va llegir davant meu. Era una visita concertada, havia de haver-se-la preparat, ho va fer en aquell moment. Li vaig haver de puntualitzar algunes coses de les que llegia a l’ordinador i recordar-li la nota que dies abans en la visita a la metgessa de capçalera li va fer degut a la meva consulta per la preocupació de la tensió arterial. Cada setmana m’haig de fer una lectura per tenir estadística.

Quan has de donar classe te la prepares, oi? Quan vas a fer una visita d’obres a visitar algú professionalment o li vols vendre qualsevol cosa a algú i has concertat visita ja saps a al que vas. A allà no! Improvisen, o tiren de memòria, és una desconsideració cap a l’usuari. Al meu entendre poc professional. Rutina.

post publicat aquí https://romanidemata.wordpress.com/2019/02/23/huv-desatencio-desconsideracio/

sanitat pública 1/ desemparats…

M’he sentit vulnerable, desemparat.

Abans de res, agraïments :

Agraïments al personal mèdic de l’hospital Clínic de Barcelona per la seva eficàcia i la seva professionalitat en el seu treball a l’hora de la intervenció – traeme un sten del 2,5 ! ,-oido barra! – somric, estirat amb el braç immobilitzat observant les pantalles a la meva esquerra…

Agraïments també pel personal de l’ambulància, des de l’hospital de Vic fins a hospital de Clínic de Barcelona i els de viatge de retorn, especialment a l’infermer conversant de fotografia…

Agraïments també a la metgessa de torn i del personal d’urgències de l’hospital de Vic, encara que treballen en condicions de precarietat, sorolls i riures en un lloc tan desagradable -poca intimitat pel pacient-, instal·lacions obsoletes, un ambient inhòspit, desfasades pel poc confort en una atenció que hauria de ser de qualitat. Gràcies a la metgessa d’urgències pel seu encert i diligència en diagnosticar -el que ja preveia pel meus antecedents recents-, que el departament cardiologia de l’hospital de Vic no ho acabava d’encertar. Molt possiblement i degut a l’accés de càrrega de feina, no n’és excusa -és la meva salut, les retallades maten-, coi és el meu cor!

També agraïments el personal de la UCI, per la seva atenció, encara que les mancances eren evidents pels sorolls ambientals. Quan estàs ingressat en aquest lloc és perquè estàs greu, els sorolls que provenen dels avisos del monitor, no són acceptables. Amb el pas de les hores és una tortura, no pots descansar…

A l’hospital de Vic ja havien d’haver detectat amb les proves que em van fer, sobretot amb la prova d’esforç, les analítiques i ecocardiograma i els símptomes que els hi descrivia, de les molèsties al pit cada vegada més agudes, ja haurien d’haver arribat a la conclusió del què passava

Haver suportar de ser recriminat i renyat en la consulta de cardiologia de l’hospital Universitari de Vic, la metgessa Dra B, la cardiòloga, renyant-me, dient-me que no em volia prendre els medicaments per la tensió, -no era cert, jo me’ls prenia-, la qüestió era que demanava que revisessin la medicació i em donessin l’adequada, la que em produís menys efectes secundaris -perquè en tenen i molts-, és molt diferent.  Em va emplaçar a 10 dies més tard a passar per l’hospital de dia on em farien una analítica i un electrocardiograma.

Mentre esperava l’informe per ser derivat i poder ser atès a l’hospital de referència, el Clínic de Barcelona, per llista d’espera per possible intervenció per cateterisme li vaig haver d’insistir que sentia dolors al pit, que cada vegada era més freqüent que no em trobava bé, que no anava bé. Va respondre que m’haurien d’ingressar a urgències i que allà potser hi estaria moltes hores i al final m’enviarien a casa… Li vaig haver d’exigir -m’estava alterant i molt- que m’enviés a urgències…que no em trobo gens bé. – Hòstia!                                                                                                                                                                    M’hi van traslladar al cap de una hora.  A Urgències em van practicar pel cap baix 3 analítiques. La metgessa que em va atendre a d’urgències, la Dra. A, va confirmar-me que tenia una molt possible obstrucció de arteries coronàries. Que pel dolor que tenia em queixava poc. Que resistia molt bé el dolor. Feia 24 hores que era a urgències. M’havien comunicat que em derivaven al 111 a observació i no ho van fer…

Va passar a visitar-me al box la cardiòloga Dra. B, va advertir-me que no em podia moure sota cap concepte, que no em podia moure gens. Havia fet un infart. -Collons!

El dia abans, m’estava enviant a casa…

Feia 24 hores que era al box d’urgències i no m’havien de derivat al 111 a observació, com m’havien comunicat una vegada diagnosticat i monitoritzat. Va dir que no tenien plaça… -una altra vegada les mancances. Vaig avisar als familiar de la situació…

Poc després em van traslladar a la UCI, monitoritzat 24 h. esperant torn d’intervenció d’urgència a l’hospital Clínic per la intervenció de cateterisme que em van practicar a la tarda de l’endemà. Al vespre del mateix dia em van retornar a la UCI del HUV de Vic i 24 hores més sota observació. Després 3 dies a planta i el dilluns, passat al migdia em van donar l’alta.

Hospital universitari de Vic, eh!

M’he sentit vulnerable, desemparat.

post escrit del 29 de gener de 2019 a https://romanidemata.wordpress.com/2019/01/29/mhe-sentit-vulnerable-desemparat/

Ja en tinc prou

Desconnecto.
Fa uns dies vaig tenir un somni, un malson. Somniava, sí, que un avió queia en picat i advertia als experts que potser calia donar-los un paracaigudes doncs així almenys tenien una oportunitat. Absurd. Era un somni.
M’imagino els passatgers, avui, apilonats en la caiguda sobtada, no portaven els cinturons per l’alçada. Crits. I la certesa que tot s’acabava.
Com es pot descompressar una cabina? Per un impacte? Per un tret?
Com és que es va desviar del seu trajecte? Es dirigia a Turquia? La hipòtesi de l’atemptat?
Però i els controls dels aeroports? La responsabilitat dels agents de seguretat i aeroportuàries? S’havien relaxat? Amagar-ho?
No pot ser. Ja en tinc prou, paro aquesta bogeria. Desconnecto dels mitjans.
Imagino un memorial, a l’estiu, en record de les persones difuntes.
Desconnecto. Ja en tinc prou

#accident (publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/2015/03/25/desconnecto/)

un dia qualsevol…

10 matí, surto de casa
10 i 10 sóc a l’estació compro el bitllet, com que he arribat 15 minuts abans de que passi el tren, fullejo el diari mentre prenc un cafè.
10:30 vaig a l’andana.
10:34 el tren no arriba.
10:46 pujo al tren.
10:47 miro si hi ha algun missatge , tinc el Whats en silenci. Res.
10:48 cop d’ull al twitter.
10:49 alço el cap el paisatge de la finestra és bonic, la silueta del Montseny al fons, mig en calitja…
10:53 llegeix-ho el mail obert, faig la piulada, si ja ha passat llista…
12:15 arribo a Sants… giro a l’esquerra, hi ha dues furgons de mossos aparcats en paral•lel, perpendiculars a l’estació. Els mossos; mascles i femelles van armats amb metralletes i armilles amb l’indicatiu a l’esquena ben visible. Tot correcte. Què hi fan? Pregunta, que no pregunto.
12:16 sóc al carrer d’arbres del costat del parc de la España industrial… travesso Consell de cent, continuo… arribo a la carretera de Sants, giro a l’esquerra, em dirigeix-ho a plaça España. Faig una ullada als indicadors a la parada d’autobús direcció plaça Cerdà. No m’aclareix-ho, caos de línies… – cony de signalèctica – opto pels FGC, davant, baixo, entro, valido la targeta T-1, me la torna : Caducat ! – Com? – Si només l’he usat tres vegades, no pot ser… – Pregunto a un empleat, em diu: – les targes de l’any passat caduquen als dos mesos. – Però si la vaig comprar el desembre abans de l’abaixada de tarifes ? – Cara de circumstàncies…
Faig una piulada a l’ATM, TMB i FGC, em contesten que les targes del 2014 caduquen als dos mesos i les del 2015 als tres mesos. Indignat contesto: Això és una estafa ! ( no us estrenyeu que la gent es coli) #estalvisqesmengenlesestovalles
Vaig a peu, camino de pressa. Em sobra la caçadora.
12:50 Sóc a la DGT, envio un Whats a la persona amb qui ens havíem citat fent-li saber que ja hi sóc. Passen els minuts, no em contesta. Li faig una perduda. M’envia un missatge diu que està treballant, que havíem quedat el dia 10 – Avui és 10 – (?) Ara si que veig que viu a la inòpia…
1:45 Faig un riu, un mos i un got. Refaig el camí.
2:10 Els mossos encara hi són, palplantats, rient entre ells, esperant el dia de la nòmina. Entro. Em dirigeix-ho a l’expenedor de bitllets. Teclejo la destinació, no funciona, vaig al del costat, la mateixa operació. Surt el bitllet, l’agafo, i el canvi… mentre el compto, m’aborda una persona i em demana dos Euros perquè li falten per anar a Figueres… li dic que s’esperi que compto el canvi. El compto i manquen dos €uros. Aviso a l’agent de seguretat, que s’ho està mirant, que la màquina no m’ha tornat bé el canvi. Mentrestant li dono 50 cèntims al que demana, li dic que em sap greu, però ja m’han ensarronat altres vegades en altres estacions i que no me’n fio… De reüll veig que fa veure que treu un bitllet i se’n va… – ja m’han tornat a prendre el pèl.
Vaig al servei d’atenció al client, és on m’ha indicat l’agent. Parlo amb una xicota, li explico la qüestió i quina màquina expenedora és la que no m’ha tornat el canvi, be. Em diu que em dirigeix-hi a la màquina que m’envia una persona. Mentrestant sento a l’agent parlant per l’intercomunicador dient; “pedigüeño”… Al cap d’un moment ve una persona cap a mi; li explico al seu torn el tema. S’estranya. Em demana quina és la màquina en qüestió. Li indico. Hi fica una targeta remena el programari… Mentrestant rep una trucada pel walki-talki, li diuen que la tarifa del tren exprés es pagui com la de llarg recorregut. Li faig la reflexió; que si li donen una ordre verbal i no la rep per escrit i hi ha algun conflicte amb l’ordre, serà ell el responsable? Em diu que si. Deixa de manipular la màquina i em dona els dos Euros que portava a la ma. Diu; els tenia preparats. Ens saludem i se’n va…
Com que tinc temps, vaig per la línia de la costa… miro el mar. Baixo
3h tinc gana, vaig a fer un altres mos. Passejo per la vila. Torno a Barcelona 2 hores més tard. Faig transbord a Arc de triomf, espero el tren a l’andana… Penso que els transports públics són entretinguts, sinó tens presa, però són un desastre.
Tarifes, temps o benzina? A partir d’ara benzina?
Es fa fosc, per la finestra veig un tren aturat de dos nivells… com un nen, descobrint món. Ara un Renfe “mercancias”, 8 trams de vies paral•lels, catenàries… clac, clac, clac. Les travesses. Lluny l’autovia. Aprofito per escriure això. Es fa fosc… L’àrea metropolitana, els polígons industrials, tenen el seu encant a aquesta hora, cinematogràfic.
Notes per escriure.
S’encenen els primers llums, carrers que passen ràpids. Naus. Magatzems. “ 1- 1200 m2” ( rètol, lluminós, gran, en blau), a la dreta al costat del riu. Valentine (amb el logo de l’home i el pot inclinat). MacDonnals, SehamPark, Cepsa… S’encabrita el pas… clac, clac, clac.

(publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/)

per un instant

per uns moments hem coincidit al semàfor, dius mirant-me; no s’acaba mai de posar verd…
has creuat en vermell, t’has girat i m’has dedicat un somriure, m’has clavat els ulls negres, t’has allunyat balancejant els malucs…
el carrer buit

no hi ha més eternitat que la que vius
ho sents ?
mira’t aquest univers que tens
ho veus?

Pobresa

Saps?
Ja vaig fer tots els recursos possibles, d’alçada i denúncies publiques i tot ha quedat molt clar.
Però, avui, encara n’estant parlant al parlament de com reestructurar els pressupostos.
I mentrestant ja fa un any que no tinc cap dotació.
I moltíssima gent esta fent cues pel menjar. I molts d’altres ocupant habitatges.

Com sempre la política i la majoria de polítics, com que tenen la panxa plena, van a remolc de les solucions dels problemes. L’administració està als llims.
Ens ho hem de fer nosaltres sols, canviar les coses i muntar el país, nostre, de nou.

I jo he optat per viure.
Ajustant-me a la quotidianitat, Intentar no desitjar gaires coses per no frustrar-me.

Estar atent i veure oportunitats.

ah! i fotre l’estat, sempre, i tant com pugui, que ja m’ha donat massa pel sac. 

Llibertat condicionada, indigent amb sostre.

Sona el mòbil, algú demana per mi. Li demano qui és, em diu que tinc un deute amb Gas natural. Li dic que soc insolvent, que la Generalitat fa un any em va extingir la RMI, i que per això no vaig poder pagar. Em diu que no hi té res a veure. M’indigno. Li dic que vaig presentar un plec al jutjat, explicant al jutge  els motius de la insolvència quan em varen desnonar.
Em parla mentre m’estic explicant, no em deixa parlar. Li dic que li penjaré si no em deixa que m’expliqui. Continua. Penjo. Torna a trucar. Penjo. Bloquejo el numero de telèfon. Tallo ponts.

El primer deure, amb mi mateix, com a persona és sobreviure. Prioritzar. No puc pagar, sóc insolvent, indigent. No tinc ingressos. Visc de la generositat i benevolència d’amics i familiars.

Penso; si algun dia sóc, sobradament, solvent i que no repercuteixi en el meu benestar personal; físic, mental, anímic. Llavors pagaré, malgrat l’administració que em va deixar en l’abandó, malgrat les companyies subministradores, corporacions de psicòpates que han abusat dels seus clients. Tenia un contracte i necessitava subministraments, els vaig subscriure. Ara no puc. No sóc culpable. Tinc raó.

Em puja ràbia de dins, cony! És qui ni em puc comprar ni uns putos texans. les butxaques sorgides i tornades a sorgir, descolorits. I em puja encara més. Li dic ara que ja no m’escolta, que es quedi un temps de vacances, perquè prengui consciència, que es torni una mica empàtic i es dediqui a una altra feina que deixi de fer d’esbirro (fill de puta, cabró). Em cago en tot, en les companyies, i en l’administració per no regular-los. Hòstia !

Em calmo, descanso i l’endemà em llevo i escric, ho trec. Escolto reggae, ballo, m’allibero. Recordo els vells anarquistes, revoltats, que varen cremar esglésies o les varen enderrocar…
  Ens hem civilitzat, ja no es fan aquestes coses. Deixem que els psicòpates se’n riguin i ens xuclin. “A la mierda” com deia en Labordeta…

A l’exili, en un entorn tranquil, protegit entre quatre parets, gaudint de músiques i la bellesa contemplativa del paisatge. Necessito moure’m. Explorar.
En llibertat condicionada, indigent (o insolvent) amb sostre.

 

 

      

Buidar per tornar a omplir.

Devastador relat de l’altra.
Poso distància, surto corrents, fujo, no vull que m’atrapi (ja ho estic).
Em dius que el llenci, que; – n’hi d’altres per llegir.
– Ho faig amb els que no m’importen. Els deixo, els abandono, fins que es tornen grocs. Amb el transcurs del temps perden, la seva, contemporaneïtat.
Venjança?

Sovint escric, en to de broma, potser no tant: – els llibres que no et diuen res s’han de cremar (em ve al cap Fahrenheit 451). Pràctic, bescanviar, reciclar o fer-ne pasta. Quantes publicacions de Planeta que no sortien reeixides perquè el director editorial havia volgut copiar-ne una col·lecció d’obres de literatura de la competència que ja s’havia consolidat i ja n’havia saturat el mercat?. Ara ja s’han fet amb el segell. Vaig dir-li davant de tothom en una convenció, que ho vengués ell, vaig acomiadar-me per no tornar-hi mai més. Sí, per la liquidació.

Buidar per tornar a omplir. 

en acabat de llegir l’altra li faig un tuit a l’autora:
la bola, girant,  polièdrica, reflexa espurnes als núvols del cel de la disco, s’ha aturat…  perceps #l_altra (tu)
.@marta_rojals Gracies