Publicat el 13 de juny de 2012
l’homenet
em diuen :
– la vida no són els instants que respires, sinó els que et deixen sense alè…
(ho he vist escrit en algun lloc, jo, això…)
– la vida no són els instants que respires, sinó els que et deixen sense alè…
(ho he vist escrit en algun lloc, jo, això…)
responc :
– potser sí, és poètic, encara que et pots col·lapsar, si t’hi quedes…
(si et quedes sense alè, és clar!)
– potser sí, és poètic, encara que et pots col·lapsar, si t’hi quedes…
(si et quedes sense alè, és clar!)
…i em ve al cap la cançò d’en Quico Pi de la Serra, l’home del carrer, que li posaria l’afegitó d’aquestes estrofes… (no sé si rimaria)
estic be, no tinc feina,
no tinc diners, ni xicota,
estic ocupat, passejo el gos,
dels altres,
dels altres,
camino molt i fa bon temps,
el sol llueix, a la mar ja és estiu,
i jo,
com tota cuca, estic viu!
el sol llueix, a la mar ja és estiu,
i jo,
com tota cuca, estic viu!
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de quotidianitat per romanidemata | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
( ho he vist escrit en algun lloc, jo, això…)
jajajjajaj
molts petons Joan