400 posts
De cop s’adonà que circulava en solitari, de matinada, mirava els pannells indicadors, estranys, se li feien caos per instants…
Es perdia, perdia l’atenció en els seus pensaments, quedava abstret per instants observant les traçades de pintura al terra, línies que es perdien en l’horitzó de la nit, com si no anés enlloc…
Retornava a casa, a refugi, se sentia insegur, començava a tenir dubtes, que per on circulava fos el carril indicat.
Tot desert, ni una ànima. Llums de edificis, i al cim, el quart de lluna minvant i per sobre un estel eclipsant els altres… estava sol.
De cop es va sentir sol.
De cop va començar a reflexionar sobre la gent, els coneguts, els amics, els pròxims, els importants…
De cop s’en va adonar que la gent te por, que les persones necessiten referències, necessiten tenir lligams…
De cop s’en adonà que només veia una llum, i que l’encegava, que no el deixava veure.
De cop s’en adonà que estava pendent d’ella, que la pensava, que se sentia lligat, que era també el seu refugi mental, aquesta sensació el feia sentir bé, en pau, però a la vegada se sentia dependent. Estimava aquesta seguretat de saber que era a l’altre costat de l’auricular en un moment o altre del dia… i es comunicaven les rutines, la salut, l’estat d’ànim, el què feien, els progressos en els seus projectes i objectius, les opinions sobre el món, la gent, els successos…
De cop s’adonava que hi posava distància, sinó no podia veure més enllà, s’havia tancat en aquell cercle, s’havia adaptat a les circumstàncies, s’havia acomodat a aquell diàleg…
De cop s’adonà que feia molt de temps que s’havia ancorat a una ciutat, a un barri a un veïnat, a una casa…
De cop s’adonà que havia escrit més de 400 posts