Raül Romeva i Rueda

No sol passar, i de fet és bo que no passi sovint, però de vegades passa. Em refereixo al fet que un debat en una Comissió del Parlament Europeu reuneixi a representants de tots els grups polítics de l’estat amb representació a l’Eurocambra. Això ha succeït aquest matí, a la Comissió de Peticions (PETI), en què hem comparegut diputats/des de gairebé totes les formacions polítiques de Catalunya i l’Estat (PSOE, CIU, ICV, IU i PP). El tema de debat: la petició que ha presentat el periodista i ara eurodiputat del PP, Luis Herrero Tejedor en relació a la concessió de llicències a la Cadena COPE a Catalunya. Aquí podeu trobar-hi la nota que n’ha fet Europa Press.

Ara fa uns mesos vuit periodistes encapçalats per Luis Herrero van impulsar una recollida de signatures (en van aconseguir 700.000) ‘sobre la negativa de les autoridades regionales catalanas a renovar las licencias radiofónicas de la emisora de radio COPE en Cataluña‘ (Petición 0924/2005). Els peticionaris apel.len al dret a la llibertat d’expressió per justificar la seva petició. Deixant de banda la legitimitat moral que aquesta emisora té per considerar que se li vulnera el dret a la lliure expressió (més endavant m’hi referiré) el cas és (segueix…)

que aquesta llicència ja va ser concedida per part de la Generalitat, després d’una sentència del Tribunal Suprem d’abril en què instava el Govern a renovar l’esmentada llicència fins el 2008, i, per tant, la petició en si ja no té cap mena de validesa i esdevé improcedent. Així doncs, allò que tocava fer en la Comissió de Peticions era simplement arxivar el tema. No obstant, els peticionaris han intentat fer una finta i han reconduit la seva ‘queixa’, dirigint-la ara contra la Llei del CAC (Comitè Audiovisual de Catalunya), en un intent de deslegitimar el què, de fet, no és sinó un inqüestionable esforç per part del Parlament Català per tal de crear a Catalunya un organisme independent del Govern que sigui qui supervisi els mitjans de comunicació i concedeixi llicències, organisme que ja existeix en la majora de països europeus, i que d’aquí a quatre díes fins i tot les institucions comunitàries l’exigiran al govern de l’Estat. L’estratègia del PP, per tant, consisteix a mantenir el tema viu, encara que no hi hagi base, per tal d’utilitzar el Parlament Europeu com a altaveu per tal de denunciar suposades violacions de drets i, tal i com tan els agrada fer, generar confusió i malestar.

Basant-se en una sorprenent, per totalment inadequada, interpretació del Reglament del Parlament, el president de la Comissió PETI, Marcin Libicki (UEN, Pol), ha fet allò que alguns companys han anomenat ‘cacicada’ o ‘acte de filibusterisme’, i que ha consistit en atribuir-se el dret a decidir unilateralment sobre si aquesta qüestió havia d’entrar a tràmit o no, quan aquesta és una decisió que de cap manera pot prendre sol, sinó que ha de ser la Comissió Parlamentària qui ho faci. Lògicament aquesta acció tindrà conseqüències.

Sigui com sigui, coneixent el perfil de Libicki tampoc ens ha de sorprendre massa aquesta decisió, especialment si tenim en compte la seva estreta vinculació amb els sectors més ortodoxos de l’església catòlica i el Vaticà, tal i com sovint posa de manifest en les seves intervencions. Així doncs, al PP li ha sortit un bon aliat pel què fa al tema de la COPE, de moment. 

La Comissió de Peticions és una Comissió realment important, ja que és aquell al qual els ciutadans/es que considerin que els seus drets estan essent vulnerats en base a l’aplicació del dret comunitari s’hi poden adreçar. Va ser aquí, per exemple, on va tenir lloc una de les batalles més importants que van permetre frenar el Trasvassament de l’Ebre o que han permès cridar l’atenció sobre la bogeria urbanitzadora del litoral Valencià. Tanmateix, l’intent per part del PP de manipular la Comissió per treure’n un rèdit polític a l’Estat posa de manifest almenys dues coses: primer, que l’elevat nombre de diputats que tenen (24 de 54) és inversament proporcional al seu grau de compromís amb el projecte i les institucions europees;  i segon, que malauradament encara passa masa sovint que el Parlament Europeu només és notícia quan s’hi discuteix algun afer de caire estatal, encara que es tracti d’un tema que ni és pertinent, ni té cap mena d’interès pel què fa a la dinàmica europea.

En conclusió, no tinc cap dubte que el tema de la COPE s’acabarà resolent per la via ordinària i procedimental pertinent en el marc de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. Allò que sí em preocupa més, però, és que s’instauri una dinàmica segons la qual aquell qui insulta i calumnia, aquell que genera odi i construeix enemics fantasmes, l’ofensiu en definitiva, aparegui a sobre com una víctima a qui s’ha ofès i vulnerat en els seus drets. Només faltaria. Prou que hem d’aguantar aquest to quan agafem un taxi (tot i que confesso que cada cop més demano amablement al conductor que l’apagui, cosa a la qual no sempre accedeixen amb la mateixa amablitat amb la que els ho demano), i crec fermament que, per molt que no m’agradi, ni a mi ni a milers (milions diria) de persones, tenen el seu dret a opinar i a emetre. Ara bé, de cap manera em sembla justificable que ens haguem de sentir dir al Parlament Europeu que se’ls persegueix ideològicament. Així doncs, caldrà estar amatents, al tema en sí, per descomptat, però em temo que també a les seves reaccions.

S’ha escrit i s’ha parlat tant al llarg de les darreres setmanes en relació a l’Estatut que se’m fa dificil afegir res de nou, fins i tot després del referèndum d’ahir. Així doncs em limitaré a constatar allò que ja ha dit molta d’altra gent. Primer: la participació no va ser la que ens hauria agradat a moltes persones, tot i que no per això queda deslegitimat el resultat final. Cal pensar que les raons de la no participació són diverses i van des de la clara desafecció cap el procés estatutari des del seu inici, a un cansament per la llargària del mateix, fins a una total confussió pel fet que en la campanya, amb honroses excepcions (i permeteu-me que mencioni sense cap complexe la campanya que ha procurat dur a terme ICV, amb en Joan Saura al capdavant), els missatges han estat de poc contingut i massa retret.

I segon, per altra banda, és també evident que la movilització prové dels qui han promogut el Sí. En canvi els qui han promogut el NO no s’han vist seguits pels qui suposadament representaven. Especialment significatiu ha estat veure com el NO no ha estat tant destacat com es pensava en aquelles parts del territori on el votant és suposadament més nacionalista, i en canvi on sí ha sobresortit més (dins de la seva baixa proporció global) és en aquells municipis i zones en què el votant és més afí a discursos de caràcter més espanyolista. (segueix…)

La pregunta, per a mi, és: què hauria passat si els quatre partits catalanistes haguéssim fet una campanya a la una, parlant dels aspectes positius del text, informant la gent dels continguts (sense enganyar ni generar falses expectatives), explicant que tot plegat forma part d’un procés legítim, democràtic i que respon a la correlació de forces polítiques i socials actuals? Penso, de fet n’estic gairebé convençut, que la participació hauria estat molt superior, i per descomptat el sí també, la qual cosa ens hauria permès afrontar la fase que ara encetem, la del desplegament del text estatutari, amb majors garanties.

Sigui com sigui el resultat és el que és, i penso que és de sobra bo i legitimador. I tal i com també he dit en d’altres ocasions, passada la campanya toca fer balanç i afrontar el futur amb major optimisme i, si se’m permet, amb menys victimisme. Cada partit, entitat, moviment social, fins i tot cada periodista u opinador farà, farem, ara una avaluació de tot plegat. I per començar em semblen totalment pertinents, i un excel.lent punt de partida per a la reflexió, les idees que ens proposa avui en Jordi Sánchez a El Periodico, en el seu article ‘Després del sí massiu‘. I és que si d’altres ja ho han dit, i ho diuen millor, perquè repetir-ho?

L’activitat a Estrasburg, durant la plenària, és certament frenètica, ja que és el moment en què toca tancar acords, negociar esmenes, plantejar estratègies de vot, informar-se de tots aquells temes que haurem de votar i que, per raons òbvies de manca de temps, no hem pogut seguir durant el procés en comissions, etc… Això és especialment important en grups petits com el nostre (Verds/ALE), que només som 42 diputats/des d’un total de 732, la qual cosa ens obliga a multiplicar-nos i a seguir cadascun/a de nosaltres diversos dossiers al mateix temps.

Tot plegat fa que sigui molt important, per una banda, establir dins del Grup qui serà l’encarregat/da de seguir determinades negociacions (ja sigui directament com a ponent, si aquest és del nostre grup, o com a ponent a l’ombra, o shadow, quan el ponent és d’un altre grup), i de marcar per tant el vot i la línea a seguir, i per l’altra, cal ser molt conscient, si et toca liderar algun d’aquests debats, que la resta seguirà, en principi, les teves recomanacions (tot i que cal recordar que aquí no hi ha disciplina de vot i que, per tant, tothom és finalment responsable del seu vot final). Així doncs, en aquesta entrada vull destacar algunes de les accions que m’ha tocat liderar aquesta setmana, i d’altres que han liderat d’altres companys/es, però que considero especialment rellevants: (segueix…)

Resolució sobre Racisme, Xenofòbia i Homofòbia

Davant la cada vegada més important proliferació d’actes i actituds de caràcter homòfob, racista i xenòfob que estan tenint lloc a diversos països de la UE, alguns diputats/des hem impulsat una resolució (que trobareu aquí) en la qual, entre d’altres coses, es reclamen mesures concretes i polítiques valentes tant en la prevenció d’aquests fets, com en la condemna dels mateixos. Així mateix, jo mateix he presentat finalment una esmena d’addició per tal que la resolució faci especial esment a "la agresión que sufrió el sábado 8 de abril Fernando Ujiguilete, portugués de origen guineano, en la localidad de Castellar del Vallés, España. A causa de la agresión, que tuvo móvil racista, Ujiguilete estuvo ingresado varios días en el hospital", de la mateixa manera que menciona casos similars ocorreguts, entre d’altres països, a Bèlgica, Itàlia, França o Regne Unit.

Per altra banda, això em permet recordar que en el passat ja hem presentat diverses preguntes parlamentàries (algunes de les quals estan encara pendents de resposta) tant al Consell com a la Comissió, entre les quals la que tot just vàrem presentar el 8 de juny, sobre violència neonazi, o les que vàrem presentar els díes 7 de febrer (sobre racisme en el futbol) i 9 de febrer (sobre apologia del franquisme per part de Fabio Capello, entre d’altres coses), i que podeu trobar aquí.  

Armes lleugeres i propera conferència de NNUU (juny/juliol)

Finalment, ahir per la tarda vàrem debatre amb el Consell/Comissió la tantes vegades comentada en aquest bloc Resolució sobre Armes Lleugeres, la qual serveix, entre d’altres coses, per establir la postura de la UE en la propera Conferència de NNUU sobre Armes Lleugeres que tindrà lloc a Nova York des del 26 de juny fins 13 de juliol, i en la qual participarem per primera vegada una delegació del Parlament Europeu. La Resolució del Parlament Europeu, que ja va ser votada en el Comitè AFET per unanimitat, serà ratificada demà. La versió en anglès de la Resolució la podeu trobar aquí, així com les notes de premsa que hem preparat en català, castellà, francès, i anglès. Podeu consultar la meva intervenció sencera aquí. Per altra banda, recordo un cop més que aquest és un tema que té també molt a veure amb un debat que aquests díes s’està obrint a Catalunya en relació a la proliferació d’armes lleugeres i del seu ús per part de civils, tal i com ja vaig comentar en aquesta entrada anterior.

VII Programa Marc de Recerca

Els meus companys de Grup, David Hammerstein (Es), Mari Anne Isler Begin (Fr), Rebeca Harms (Al) i Claude Turmes (Lux), han participat activament en la discussió per determinar la postura del Parlament Europeu relativa al 7è Programa Marc sobre Recerca. Aquesta és la seva valoració en castellà, francès i anglès. No es tracta, malauradament, d’un tema que tingui massa atenció mediàtica, però sens dubte resulta fonamental per determinar quina és l’aposta de futur de la UE pel què fa a les prioritats en recerca. Entre d’altres coses, per exemple, determinarà quin esforç destinem a promoure les energies renovables i quant a la promoció de la nuclear. La votació final d’aquest matí, malauradament, ha suposat una nova victòria del lobby pro-nuclear, tot i que cal també dir que s’ha aconseguit incorporar-hi algunes petites aportacions ‘verdes’ tal i com s’explica en aquest comunicat que hem tret després del vot. No cal dir que a aquesta part el nostre Grup hem votat unànimament en contra. Pel què fa l’altra part del programa de recerca, que es votava per separat, el nostre grup s’ha vist dividit sobre una qüestió, la de la necessitat de finançar o no recerca amb cèl.lules mare. Alguns, entre els quals m’incloc, hem considerat que calia fomentar aquesta mena de recerca, i per tant ens hem oposat a moltes esmenes que, provinents de la dreta conservadora i catòlica, intentaven eliminar aquesta opció. D’altres companys/es, però, han votat afirmativament a aquestes esmenes, no pel seu contingut moral, sino basant-se en l’argument del risc, que certamen existeix, que hi hagi una comercialització d’aquesta recerca, cosa que ens obliga, lògicament, a ser vigilants, però que des del meu punt de vista no ha de suposar un bloqueig a que es pugui fomentar aquesta mena de recerca desde les institucions públiques, ja que es tracta d’una qüestió vital per a molta gent. Sigui com sigui, aquí podeu trobar un resum del l’informe resultant.

Urgències: Timor Leste

Tal i com solem fer cada sessió d’Estrasburg els dijous per la tarda, avui també debatim i votem tres resolucions d’urgència que tenen a veure amb la stuació de drets humans arreu del món. Els temes que es tracten aquest cop són: Timor Leste, Corea del Nord i Síria. Pel què fa a mi, m’ha tocat negociar finalment la resolució sobre Timor Oriental. La versió que vàrem presentar el Grup Verds/ALE és aquesta, mentre que el text finalment acordat amb els altres grups el podeu trobar aquí.

Aquest matí ha tingut lloc al Parlament Europeu un debat per preparar el Consell Europeu (reunió de caps d’Estat i de Govern dels Estats membres) que comença demà. El Consell té previst abordar, entre d’altres, qüestions com el futur d’europa (com seguir en el camí de la construcció), l’ampliació, les diferents seus del Parlament Europeu, la inmigració o la política energètica. En el debat han participat també el President de la Comissió, José Durao Barroso, i en nom de la presidència austríaca del Consell, el Secretari d’Estat Hans Winkler.

El debat, entre d’altres coses, ha servit per tal de tractar l’informe Leinen sobre el futur d’Europa, sobre el qual voldria dir que personalment em preocupa que s’estigui imposant en molts àmbits, també al Parlament Europeu, una percepció de que cal seguir endavant amb els processos de ratificació del Tractat Constitucional com si res hagués passat a França i Holanda. (segueix…)

Per fer front a aquest corrent, una de les esmenes presentades per alguns diputats/des consisteix a reclamar que l’informe Leinen es limiti a plantejar que el Parlament Europeu confirmi "el seu compromís per assolir sense esperar més del necessari una solució constitucional per Europa", però que no podem demanar que aquesta solució sigui l’adopció del Tractat Constitucional Europeu que ja ha estat rebutjat per parts molt importants de la ciutadania. Així mateix, en una altra esmena es demana que "el Consell reconegui que la Constitució de 2004 no pot entrar en vigor sense que hi hagi modificacions".

El nostre vot final, per tant dependrà en gran mesura de si s’adopten o no aquestes esmenes, ja que tal i com he argumentat en altres ocasions , no tinc cap dubte sobre que cal una Constitució, però sí tinc molts dubtes sobre el fet que el Tractat Constitucioanl tal i com està presentat, i especialment les Parts III i IV sigui el text que necessitem per fer més Europa, i per tal que aquesta sigui més social i més sotenible i més responsable en política internacional.  (NOTA DESPPRÉS del vot: finalment hem votat en contra de l’informe ja que no s’han adoptat les esmenes a les quals feiem referència, i per tant s’insisteix en què cal seguir endavant com si res. Nosaltres entenem que cal una mica més d’autocrítica, i sobretot de responsabilitat europeïsta per tal de fer front a la situació actual. Pel què fa al debat general sobre l’agenda del Consell, podeu trobar també la nota de premsa que ha fet la copresidenta del nostre grup, Monica Frassoni, després del debat, aquí).

Inmigració

Un altres dels temes que cada cop més es reclama que sigui abordat des del Consell és la qüestió de la inmigració. En aquest sentit, va ser molt oportuna, ahir mateix, dimarts, la compareixença davant la Comissió LIBE (Llibertats i Interior), de la Vicepresidenta del Govern espanyol, Fernández de la Vega, per tractar la qüestió de com gestionar la inmigració, i especialment la situació a Canàries, després que una delegació del Parlament Europeu s’hi desplacés fa uns díes. L’informe d’aquesta delegació el va elaborar la meva companya de Grup, Jean Lambert (Greens, RU).

En resum, la Vicepresidenta va insistir en què no es podia seguir tractant la qüestió de la inmigració en clau estrictament estatal, sinó que calia una política europea d’inmigració, a la qual cosa se li va respondre, majoritàriament, que d’acord, però que d’això, al Parlament Europeu ja n’estàvem convençuts/des, i que el qui semblava que no ho havia entès encara era el Consell, és a dir, els Governs dels Estats. En un altra entrada ja m’hi vaig referir.

Avui acaba el termini per tal que els/les diputats/des al Parlament Europeu signem la resolució escrita 14/2006 relativa a aliments, llavors i pinsos genèticament modificats, presentada, entre d’altres, per la nostra companya de Grup Caroline Lucas (Greens, RU). El text de la resolució demana, entre d’altres coses, que:

‘A. Respetando los deseos de la mayoría de los ciudadanos de la Unión Europea y de numerosas regiones de los Estados miembros que se han pronunciado en contra de la presencia de OMG; B. Teniendo en cuenta la enorme dificultad que supone la coexistencia de OMG y de otros cultivos; C. Reconociendo que la biodiversidad contribuye a nuestra seguridad alimentaria en medida mucho mayor que cualquier tecnología genética aplicada a las plantas o a los animales; D. Teniendo en cuenta que la producción de alimentos con métodos tradicionales y ecológicos constituye la mejor oportunidad de desarrollo para la agricultura en Europa; E. Teniendo en cuenta el riesgo reconocido que entrañan los OMG para la salud humana y animal, así como para el medio ambiente; F. Teniendo en cuenta que los derechos de patente sobre los organismos vivos provocan un considerable aumento de los costes para los agricultores; (segueix…)

1. Pide que cada país y región tenga derecho a prohibir la importación, el cultivo y la venta de organismos modificados genéticamente; 2. Insta al Consejo y a la Comisión a que establezcan la responsabilidad, estricta e ilimitada, de las empresas de tecnología genética por los daños al medio ambiente, la salud y la economía causados por la introducción y utilización de OMG; 3. Pide que se declare la nulidad de los derechos de patente sobre los organismos vivos; 4. Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo y a la Comisión.

(nota: aquí podeu consultar les declaracions escrites)

Aquesta és una petició que cada cop més fan ciutadans/es europeus/es, i fins i tot institucions, la qual cosa ens obliga a ser molt conscients sobre el fet que no només no s’ha de menystenir la voluntat de molta gent de poder comptar amb un entorn lliure de productes genèticament modificats, sinó que penso que cal promoure de manera activa aquesta direcció, la qual cosa passa per promoure les regions lliures de transgènics (veure lloc web de la campanya europea).

Malauradament, però, la sensibilitat institucional encara no és del tot la que caldria, tal i com ho demostra, per exemple, el fet que per tal que aquesta declaració esdevingui un text adoptat pel Parlament cal que la signin la meitat de la Càmera, és a dir, 366 MEP (membres del Parlament Europeu), però a data d’avui només l’hem signada uns 200.

Així doncs, cal seguir treballant en dos fronts: un, el ciutadà, fent que el debat sigui cada vegada més visible i assumit per amplis sectors de ciutadans/es que, fins ara, es consideren al marge del mateix; però, dos, cal seguir insistint a escala institucional, ja que al final és aquí on es prenen les decisions, i veient quines són les tendències actuals constato que encara hi ha molta feina per fer i que, permeteu-me també dir-ho, encara som massa pocs els qui l’estem assumint.

Finalment, vull des d’aquí també solidaritzar-me amb el company de Grup, Gérard Onésta (Verts, Fr), qui ha estat jutjat i condemnat, conjuntament amb el diputat francès Noël Mamère i l’activista José Bové (ambdós a la foto) entre d’altres, per dur a terme accions de protesta contra plantacions de transgènics al sud de França, malgrat que, a aquell país, la gran majoria de població ja está reclamant de fa temps poder consumir productes lliures de transgènics.

Ahir al vespre vàrem votar en la Comissió TDIP l’informe preliminar que havia elaborat Claudio Fava (PSE, It) referent a les activitats de la CIA a Europa. La votació implicava votar les esmenes i finalment el text resultant amb les esmenes incorporades. Aquí podeu trobar el text inicial, les esmenes presentades, i alguns documents de treball. La votació va anar tal i com estava previst: la coalició PSE-ALDE-Verds-GUE va derrotar la majoria de les esmenes proposades pel PPE encaminades a debilitar el text, a aturar els treballs de la Comissió investigadora, i a incloure l’adjectiu ‘suposada’ en les accions atribuides a la CIA, fins i tot pel què fa als vols que la mateixa CIA ja ha reconegut haver realitzat. Ja no parlem de supòsits, sinó de fets i evidències. I ja no es tracta de saber si van tenir lloc aquestes detencions i entregues il.legals, sinó quantes i quan van ser, i sobretot qui ho sabia i n’és responsable per activa o per passiva, i compte, perquè això darrer apunta clarament, entre d’altres, a les autoritats espanyoles. Les esmenes de compromís acceptades subratllen, entre d’altres coses, ‘que resulta clarament inversemblant que els governs dels Estats membres no sabessin què estava passant’, que ‘considera inacceptable l’actitud demostrada per alguns governs quan eludeixen tota responsabilitat i es limiten a dir que demanaran informació als serveis secrets‘. Així doncs, l’adopció de l’informe Fava (tot i que ara cal que sigui ratificat per la plenària, cosa que està previst que passi en la sessió del 3-6 de juliol) situa el Parlament Europeu en la mateixa línia que l’altra institució europea que està investigant aquests fets, el Consell d’Europa. Aquí podeu trobar algunes valoracions generals fetes per agències. (segueix…)

Per altra banda, avui també votem la resolució sobre Guantánamo que ja vàrem debatre en la darrera minisessió de Brussel.les, i l’esborrany de la qual podeu trobar aquí (veure també nota a El Pais).Cal recordar que el Parlament Europeu va ser qui va començar a trencar el silenci còmplice quan ara fa uns mesos ja va aprovar una primera resolució d’urgència reclamant el tancament de Guantanamo, (en la qual també hi vàrem tenir un paper destacat). És trist, però, que hagin calgut tres suicidis per tal que els governs europeus s’adonessin que no podien seguir avalant amb el seu silenci còmplice aquest absolut menyspreu a la justicia internacional i a la humanitat en general que significa Guantánamo. Més val tard que mai, cert. Però potser que ja va essent hora també que entenguem desde Europa no podem seguir exercint d’escolanets de Bush, i que cal fer una clara i convençuda aposta en favor del multilateralisme i en contra de l’unilateralisme interessat i criminal que pregona l’actual administració nordamericana. Cada vegada hi ha més gent convençuda, però encara no prou.

Encaro la darrera setmana de campanya pel referèndum estatutari des d’Estrasburg, on té lloc una nova sessió plenària del Parlament Europeu. En altres ocasions ja m’he referit a l’absurditat d’haver de distribuir la tasca parlamentària europea entre Brussel·les (reunions de comissions, grups i algunes minisessions plenàries) i Estrasburg (plenàries), i conjuntament amb d’altres diputats/des, hem engegat una campanya per tal que només hi hagi una sola seu del Parlament Europeu, ja que això, a més a més de molt més econòmic pel contribuent (veure aquest article al respecte), resultaria també molt més funcional. Si voleu, podeu sumar-vos a la campanya entrant a aquest lloc web. De moment ja han signat més de mig milió de ciutadans/es europeus/es.

Sigui com sigui, avui tornem a ‘peregrinar’ cap a Estrasburg amb una agenda notable. Pel què fa als temes que habitualment seguim des de la nostra formació/grup cal destacar els següents: (segueix…)

Dilluns 12: Debat sobre la prostitució forçada al durant el mundial de futbol; reunió de la Comissió TDIP que investiga les activitats de la CIA a Europa (inclou votació esmenes informe FAVA).

Dimarts 13: Declaracions/debat amb Consell i Comissió sobre la vulneració de Drets Humans a Tunísia, i sobre la 17a Cimera UE-Rússia; Probablement votació sobre Resolució sobre Guantánamo, que malgrat que ja va ser debatuda la darrera minisessió, no va ser votada perquè el PPE va forçar-ne l’endarreriment. També dimarts compareixerà la vicepresidenta del Govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, per tractar la qüestió de l’arribada de persones immigrades a les costes canàries (veure entrada anterior).

Dimecres 14: Preparació del proper Consell Europeu (inclou debat sobre com seguir endavant amb construcció europea); Declaracions/debat amb Consell sobre l’augment de la violència racista i homòfoba a Europa; Debat Resolució sobre propera Conferència Armes Lleugeres de NNUU (NY juny/juliol06) (NOTA: aquesta resolució la vaig impulsar fa unes setmanes en Comissió AFET on va ser adoptada per unanimitat, i ara cal que sigui ratificada en plenària per tal que la Delegació que viatgem a Nova York d’aqui a dues setmanes tinguem un mandat clar de negociació);

Dijous 15: com sempre, per la tarda, debat/votació resolucions sobre tres casos de vulneració de drets humans, tema que segueixo especialment en tant que coordinador de drets humans del grup Verds/ALE. Aquest cop els temes que s’abordaran són: la situació de Timor Leste; violacions de drets humans a Síria; i violacions de drets humans a Corea del Nord.

Com sempre, procurarem informar puntualment de l’evolució de cadascuna d’aquestes qüestions. 

Malauradament no podré ser aquest vespre amb els meus companys i companyes d’ICV en l’acte central en defensa del SÍ a l’Estatut, degut a que em trobo encara a Brussel.les. Tanmateix, també aquí ens va tocar fer campanya ahir, ja que cinc eurodiputats catalans (Guardans -CiU-, Joan -ERC-, Obiols -PSC-, Romeva -ICV-, Vidal-Quadras -PP-) vàrem ser convidats pel Casal Català a Brussel.les a fer un debat sobre l’Estatut la qual cosa ens va permetre exposar les nostres postures i contrastar arguments i estratègies.

Per altra banda, encara que de vegades no ho sembli, hi ha vida i activitat més enllà de l’Estatut, i especialment al Parlament Europeu, on aquesta setmana ens hem dedicat a preparar la sessió plenària de la setmana vinent a Estrasburg (veure ordre dia), i a presentar diverses iniciatives com, per exemple, la que té a veure amb la reivindicació de la Memòria Històrica relativa a la lluita contra el Franquisme, entre d’altres coses: (segueix…)

Memòria històrica i franquisme

Aquest matí hem presentat a la premsa la iniciativa conjunta que hem dut a terme diversos/es eurodiputats/des de diferents grups polítics consistent en presentar una pregunta oral a la Comissió i al Consell en relació al 70 aniversari de la sublevació feixista del 18 de juliol i el 75 aniversari de la proclamació de la República. Entre els iniciadors ens trobem membres del PSE (Yáñez, Martínez, Carnero), de la GUE (Meyer), d’ALDE (Guardans, Ortuondo) i dels Verds/ALE (Romeva, Joan), però hem aconseguit almenys 200 signatures més que donen suport al text presentat, pertinents als 25 Estats membres. L’objectiu de la iniciativa és fonamentalment afrontar el debat de la Memòria Històrica en el cas espanyol des de la perspectiva europea, tal i com ja va fer recentment el Consell d’Europa, i promoure el reconeixement de la lluita per la democràcia a Espanya com un dels valors fonamentals de la UE, així com reclamar una compensació cap a les víctimes de la Guerra Civil i del Franquisme moltes de les quals no han estat encara reconegudes com a tals, i encara menys compensades. Per altra banda, el fet que el cop d’estat fos recolzat per Hitler i Mussolini posa encara més de manifest l’evident dimensió europea dels fets que es conmemoren. Ara la pregunta oral serà sotmesa a la Conferència de Presidents (25juny) i serà presentada i debatuda, si així ho decideix la Conferència de Presidents, en la sessió plenària de juliol a Estrasburg (3-6 juliol).

Visita Consell Català del Moviment Europeu

Diputats/des catalans/es hem tingut l’agradable oportunitat de xerrar amb la delegació del Consell Català del Moviment Europeu que ens ha visitat al Parlament Europeu i d’explicar-los les nostres activitats, així com de respondre a les seves inquietuds. Els temes tractats van desde les ocupacions pròpies de cada eurodiputat/da, fins a la situació actual del procés constituent, o sobre les dificultats per tal de fer arribar la nostra tasca a la ciutadania. Una conclusió agradable és que s’ha reconegut el paper d’allò que Raimon Obiols anomena la web2, és a dir la blogsfera, com a mecanisme de transparència i difusió de la tasca parlamentària. Ho celebro i em ratifica en la meva convicció sobre la necessitat de continuar amb aquest petit esforç gairebé diari d’explicar el dia a dia d’un eurodiputat. 

Hans Blix

Membres del Comitè d’Afers Exteriors (AFET) i del subcomitè de Seguretat i Defensa (SEDE) ens hem reunit aquest migdia amb el Premi Nobel de la Pau i ara President de la Comissió sobre Armes de Destrucció Massiva, Hans Blix, el qual ens ha presentat les conclusions de l’informe que ha elaborat l’esmentada comissió titulat ‘Weapons of Terror’ en el qual s’analitzen les amenaces que avui viu el món, especialment les que tenen a veure amb el fet que encara hi ha 27.000 armes nuclears, a més a més dels intents i esforços que alguns països i potser grups terroristes estan fent per tal que aquesta xifra augmenti encara més. L’informe (i la discussió que hem tingut) aborda la manera com aquests riscos es poden adreçar, incloent les actuals crisis en relació als temes de l’Iran (en una entrada anterior m’hi vaig referir), Orient Mitjà, Corea del Nord, India i Paquistà. Blix ha reiterat que és hora ja de revifar la cooperació internacional sobre desarmament i ha destacat, d’entre les 60 recomanacions que fa a l’informe, el fet que tots els governs han d’acceptar l’acord que prohibeix les probes nuclears adoptat fa deu anys, que els Estats actualment en possessió de l’arma nuclear han de reduir els seus arsenals i que s’ha de deixar de produir plutoni i d’enriquir urani per a noves armes nuclears. El lloc web de la comissió d’armes de destrucció massiva és aquest.

Armes Lleugeres

Per la tarda els tres membres de la Delegació que participarem en la Conferència de Nova York sobre Armes Lleugeres hem tingut una primera reunió amb la Presidència del Consell i la Comissió per tal de preparar la postura de la UE en l’esmentada Conferència que tindrà lloc des del 26 de juny fins 13 de juliol. En tant que ponent de la Resolució sobre Armes Lleugeres, assumiré la presidència de la delegació parlamentària, i participaré també en diversos esdeveniments (side events) que tindràn lloc aquells dies a la seu de NNUU de Nova York. La Resolució del Parlament Europeu, que ja va ser votada en el Comitè AFET per unanimitat, serà ratificada la setmana vinent a Estrasburg (debat dimecres 14/06 a la tarda, i vot dijous 15/06). La versió en anglès de la Resolució la podeu trobar aquí.  Per altra banda, aquest és un tema que té també molt a veure amb un debat que aquests díes s’està obrint a Catalunya en relació a la proliferació d’armes lleugeres i del seu ús per part de civils (veure entrada anterior).

CIA

Finalment, un altres dels temes que també hem hagut de treballar aquests díes té a veure amb la investigació sobre els vols i les activitats de la CIA a Europa, especialment després de la presentació del nou Informe que Dick Martin ha presentat per part del Consell d’Europa, que assenyala clarament l’Estat espanyol en la trama (veure noticia País i Vanguardia), i de l’informe preliminar del Parlament Europeu (Informe Fava) del qual dilluns votarem les esmenes presentades en el Comitè Temporal sobre la CIA (TDIP).

Els assalts a domicilis catalans han generat una gran alarma social que ha comportat que s’alimentin novament dos imaginaris preocupants, i de conseqüències incertes: el primer és l’increment de peticions per a treure’s el permís d’armes i tenir-ne una a casa per tal de sentir-se més segurs; el segon és la tan sentida equiparació d’immigració amb delinqüència.

Quant al primer aspecte, el fet que els assalts i robatoris hagin dut a molta gent a pensar que si tingués una arma a casa estaria més ben protegida i segura, cal advertir de l’alt risc que suposa aquesta percepció. Si aquells qui no estem acostumats a dur i a usar armes en tenim una a les mans i pretenem enfrontar-nos amb ella a un ‘professional’, el més probable que passi és que acabem malferits, o fins i tot morts. I això per almenys tres raons: perquè el delinqüent sol tenir l’arma neta i ben greixada, cosa que redueix, per exemple, el risc que se li encasqueti; perquè el delinqüent té l’arma a punt per a ser usada, mentre que en el nostre cas l’hauríem d’anar a buscar al calaix on la tinguéssim amagada; i finalment, el més important, perquè el delinqüent probablement té una predisposició per a usar l’arma que nosaltres no tenim. I és que una cosa és tenir una arma a les mans, i una altra molt diferent és usar-la contra una altra persona, fins i tot per a algú que, sent caçador, estigui habituat a disparar-li a senglars o conills. A tot això, a més, cal afegir el risc que suposa tenir armes a casa, especialment si hi ha criatures. (segueix …)

Tot i que aquest debat tot just acaba d’arribar a casa nostra, en molts països del món constitueix un tema de discussió diari: Brasil, Estats Units, El Salvador, Guatemala, Indonèsia, Libèria, Somàlia, etc… I això ha motivat precisament que s’impulsi un Pla d’Acció de Nacions Unides sobre Armes Lleugeres i Petites, el qual s’ha de revisar i actualitzar a finals d’aquest mes, en la Cimera que tindrà lloc a Nova York (veure el lloc web de la Campanya Armes sota Control). Per cert, que una delegació del Parlament Europeu participarem per primera vegada de manera oficial en les negociacions arran de la resolució que vàrem aprovar per unanimitat en la Comissió AFET i que serà ratificada, sinó hi ha sorpreses de darrera hora, en la sessió plenària de la setmana vinent a Estrasburg. En un dels punts de la resolució es "recomana efusivament als governs que prohibeixin a la població civil la possessió no autoritzada i l’ús d’Armes Lleugeres i Petites (ALP), fusells automàtics i semiautomàtics i metralladores".

La segona conseqüència preocupant és que una vegada més hem escoltat a diversos responsables polítics (irresponsables caldria anomenar-los) dir poc menys que tota persona immigrant és un delinqüent, encara que sigui potencial, fregant en alguns casos notables, com el d’Acebes, el més pur estil Le Pen (que per cert, és eurodiputat). Encara que és cert que les bandes organitzades semblen estar formades cada cop més per persones procedents d’Europa de l’Est (romanesos, albanokosovars, etc…), el fet de convertir automàticament a tota persona immigrant en delinqüent, ni que sigui potencial, és certament impropi d’una societat que es diu respectuosa amb l’Estat de dret i amb la presumpció d’innocència. I tot i així l’imaginari s’estén. No és difícil estar en una cua d’una botiga i escoltar comentaris que relacionen inseguretat i immigració, i automàticament surt el comentari despectiu cap al veí o veïna immigrant. Tot això ens fa oblidar que, el més probable, és que la persona que ens ajuda en les tasques de la casa sigui llatinoamericana, que qui ens puja el butà a casa, un setè sense ascensor, sigui un pakistanès, o que qui ha recollit aquestes patates que ens ven el botiguer andalús sigui un nigerià o un senegalès. Totes aquestes persones són delinqüents? D’altra banda, només cal fixar-se en les cares exhaustes de les persones subsaharianes que arriben a les nostres costes del sud, i escoltar les seves històries sobre com les seves famílies han invertit tot el seu capital en una aposta incerta i arriscada que consisteix a enviar a un dels seus a provar de fer fortuna allà a la rica Europa. Per descomptat que el paternalisme no ajuda tampoc a canalitzar l’assumpte, però per a ser efectius i eficaços són necessaris més recursos, millorar les vies d’entrada legal de persones i facilitar els tràmits de regularització, i afrontar la qüestió de la immigració no com una qüestió d’inseguretat, i per tant competència policial exclusivament, sinó com un assumpte de política social i fins i tot laboral. Més enllà d’això, fa temps que aquesta és una qüestió que no pot afrontar-se ja a escala estatal, sinó que és necessari un enfocament europeu, al mateix temps que la implementació d’aquestes polítiques ha de fer-se, sobre la base del principi de subsidiarietat, al nivell més proper al ciutadà possible, això és, ajuntaments o Generalitat, tal i com ja he defensat en alguna altra ocasió.

Així doncs, davant la preocupant proliferació d’assalts i robatoris, penso que la solució no passa per estigmatitzar la immigració ni per acumular un petit arsenal a casa, sinó mes bé per exigir que actuï a qui correspon fer-ho, això és les administracions competents, la policia i la justícia, i per a això, és cert, són necessaris més mitjans, més efectius, més eficàcia, i per descomptat més voluntat política, però també una mica menys de demagògia i de populisme.

Una de las raons que em fan defensar el Sí el dia 18J és precisament el fet que amb el nou text Catalunya guanya veu pròpia a Europa (arts. 184 a 190) i capacitat de projecció exterior (arts. 193 a 198). És cert que no ens quedarà ni la veu ni la projecció que tenen els Estats, però recordo un cop més que això ja no es donava en el cas del text del 30S, i malgrat tot, el 90% del Parlament català va estar-hi a favor.

Sigui com sigui, el text que votarem el 18 de juny: 1) Dóna instruments sense precedent per ser un actor en el marc de la Unió Europea per defensar els seus interessos, però també per contribuir a la seva construcció; 2) Impulsa la participació directa de la Generalitat a organismes internacionals (p.e. la UNESCO). I 3) Reconeix de manera explícita la necessitat d’establir espais de relació més enllà del seu territori, com ara l’euroregió, per tal de governar en un món cada cop més complex i interconnectat.

Repassem els articles en qüestió:  (segueix…)

Pel què fa a la participació en afers europeus:

Article 184. Disposició general. La Generalitat participa, en els termes que estableix aquest Estatut i la legislació de l’Estat, en els afers relacionats amb la Unió Europea que afectin les competències o els interessos de Catalunya. És a dir, la Generalitat tindrà més capacitat de participar als òrgans de la Unió Europea. La Generalitat podrà participar en les discussions sobre qüestions que l’afecten directament: mediambient, infraestructures, cohesió social. En definitiva, la Generalitat podrà no només defensar directament els seus interessos en alguns àmbits si no també ser un actor de la construcció europea.

Article 186. Participació en la formació de les posicions de l’Estat. 1. La Generalitat participa en la formació de les posicions de l’Estat davant la Unió Europea, especialment davant el Consell de Ministres, en els afers relatius a les competències o als interessos de Catalunya, […]. 2. La Generalitat ha de participar de manera bilateral en la formació de les posicions de l’Estat en els afers europeus que l’afecten exclusivament. En els altres casos, la participació es fa en el marc dels procediments multilaterals que s’estableixin. És a dir, el Govern de l’Estat pot incorporar representants de la Generalitat a les delegacions espanyoles que participin en els processos de revisió i negociació dels tractats originaris i en els d’adopció de nous tractats, en les matèries que afectin les competències exclusives de la Generalitat.

Article 189. Desenvolupament i aplicació del dret de la Unió Europea. 1. La Generalitat aplica i executa el dret de la Unió Europea en l’àmbit de les seves competències. […] i Article 190. Gestió de fons europeus. Correspon a la Generalitat la gestió dels fons europeus en matèries de la seva competència, en els termes que estableixen els articles 114 i 210. És a dir, permet gestionar amb major eficiència els fons europeus i implementar les polítiques que deriven de la legislació comunitària.

Pel què fa a la projecció internacional de Catalunya l’Estatut:

Situa a Catalunya en una situació immillorable per a la seva projecció exterior. Veure Article 193. Disposicions generals. 1. La Generalitat ha d’impulsar la projecció de Catalunya a l’exterior i promoure els seus interessos en aquest àmbit, […]. Article 194. Oficines a l’exterior. La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot establir oficines a l’exterior.

Impulsa la col·laboració de Catalunya amb altres regions europees, reforçant projectes com l’Euroregió. Veure Article 197. Cooperació transfronterera, interregional i al Desenvolupament. 1. La Generalitat ha de promoure la cooperació amb les regions europees amb què comparteix interessos econòmics, socials, ambientals i culturals, i hi ha d’establir les relacions que corresponguin.

I impulsa la participació directa de la Generalitat en organismes internacionals com la UNESCO. Veure Article 198. Participació en organismes internacionals. La Generalitat ha de participar en els organismes internacionals competents en matèries d’interès rellevant per a Catalunya, especialment la UNESCO i altres organismes de caràcter cultural, en la forma que estableixi la normativa corresponent.

Na Dolors Clavell, amiga i diputada al Parlament de Catalunya, m’envia la següent reflexió sobre el sentiment de frustració actual que alguns/es s’esforcen en alimentar, i defensa, contràriament, una actitud positiva.

Diu la Dolors (ho reprodueixo amb el seu permís): "Per alguna causa segurament relacionada amb el fet que el poble català  ha patit molt, hem de reconèixer que col·lectivament ens és més fàcil sentir-nos malament que bé. Sovint coincidim en comentaris com: sempre ens menyspreuen; no podrem pas tirar endavant; tot plegat és un embolic; no hi ha qui ens entengui, etc. I és més fàcil trobar aliats quan fem aquest discurs que quan optem per dir: ens n’hem sortit; que bé ho hem fet; o mira tu quina alegria.

I aquest sentiment de base, aquesta tendència, està servint per confondre’ns quan parlem de l’Estatut. Per això vull dir ben fort i clar que fa dos anys era impensable que poguéssim aconseguir l’Estatut que ara hem de votar en referèndum. El nivell d’autogovern, de reconeixement nacional, de suficiència econòmica i de reconeixement de drets era absolutament inimaginable. (segueix…)

Avui hauríem d’estar brindant amb l’alegria i satisfacció del que hem aconseguit i no flagel·lant-nos pel que hem perdut, perquè no hem perdut res i hem guanyat moltíssim. I, des del punt de vista de la gent d’esquerres, és fabulós que la nostra llei de lleis aposti per l’estat de benestar i el seu enfortiment, pels drets socials, per visibilitzar les dones, per dir que s’han d’admetre tot tipus de famílies, etc. No hi ha molts textos a Europa que facin aquests reconeixements. I les resistències que tot plegat ha generat en l’Església i en bona part de la dreta catalana en són una bona prova.

També hem d’estar orgullosos de la tasca delicadíssima que s’ha emprès per aconseguir que les competències reconegudes a l’Estatut no siguin després qüestionades per l’Administració central. Ningú no pot garantir que no hi haurà  conflictes, clar que n’hi haurà. Però precisament per resoldre aquests conflictes no hi ha més garantia que un bon i precí­s reconeixement competencial a un Estatut, llei màxima que forma part del bloc de constitucionalitat."

Benvolguda Dolors, no puc estar més d’acord amb tu. És més, penso que l’actitud a l’hora de plantejar certes reivindicacions resulta fonamental per aconseguir coses. I em sembla perillós alimentar una sensació de frustració en la gent quan, ben al contrari, hi ha motius de sobra per estar contents i per constatar que amb l’Estatut nou comptarem amb moltes més eines per poder fer més coses, i millors.

Per altra banda, el discurs de que Espanya ens maltracta del qual viu, i beu, un cert nacionalisme català és de fet el què serveix també per alimentar en contrapartida al nacionalisme espanyol (sigui del PP o del PSOE). És sempre molt més fàcil carregar les culpes als altres, i fer-los aparèixer com a gent que ens odia, o que no ens comprèn. Tanmateix, quan viatgem i preguntem a la gent de fora, o fins i tot a la gent que a vingut de fora a viure aquí (vegi’s per exemple, les entrevistes a Un lloc estrany) constatem que la simpatia, l’empatia o la capacitat de seducció no són, ni de lluny, les característiques que millor ens caracteritzen com a poble.

En canvi, la meva impressió és que s’aconsegueixen moltes més coses per la via de la seducció, i sobretot fent un esforç per tal de convèncer el nostre interlocutor de que, a més a més de demanar allò que creiem que és just, també som un poble solidari, afectuós, universalista i que tenim molt a oferir. Insisteixo, no dic que no ho siguem, però certament no és la imatge que tenim, simplement perquè prima la cara victimista, ploricona, un pèl amargada, mai feliç, mai contenta, i fins i tot, de vegades, altiva i superba. Es tracta, al cap i a la fi, d’una qüestió d’actitud.

Per tot això penso:

Primer, que el nou Estatut és un bon Estatut, i no un estatuet, o en tot cas l’estatuet és l’actualment vigent, que és molt inferior que el que votarem el 18J;

Segon, que malgrat la malaurada foto Mas-Zapatero, aquest no és l’Estatut Mas-Zapatero, que ningú s’enganyi. És l’Estatut de tothom, també d’ERC, que hi ha participat més que notablement, i que si finalment tornen al govern estaran encantats de poder aplicar el nou, i no el del 79;

Tercer, que no val enganyar la gent fent-los creure que el procés d’elaboració acabava el 30S, ja que tots sabíem que allò era el punt de partida d’una nova negociació al Parlament espanyol, i que en tota negociació sempre cal deixar-hi alguna penyora. En aquest sentit, la frustració l’han alimentat aquells que han generat unes expectatives que sabien, de bon principi, que eren impossibles d’acomplir (per exemple enganxant cartells de Cap retallada a Madrid, quan tots sabíem que n’hi hauria d’haver);

Quart, que crec que Catalunya, com a país, guanyaria molt si aprenguéssim a celebrar les victòries, enlloc de lamentar les derrotes. És més, estic convençut que amb un canvi d’actitud en aquest sentit, les victòries es multiplicaran.

Així doncs, amiga Dolors, en mi trobaràs un aliat per a fer país des de la il·lusió i el convenciment, i per combatre la imatge de constant frustració que, de vegades injustament, però moltes més de manera merescuda, ens estem guanyant.

Jo, de moment, el 18J SÍ. I el dia després, caldrà seguir negociant, perquè així és la democràcia. I que duri.

Sovint em pregunten per a què serveix una comissió temporal parlamentària (al Parlament Europeu) que investigui els vols de la CIA (TDIP) i la responsabilitat  dels governs europeus en la detenció i entrega il.legal de persones. La meva resposta és sempre la mateixa: nosaltres no som ni jutges ni investigadors privats, el nostre mandat és polític, i la nostra obligació consisteix a mantenir sobre la taula política el tema de les activitats de la CIA i la complicitat europea, i potenciar per tant el debat públic i mediàtic.

Els fets són certament greus, i per a molts de nosaltres suposen una clara vulneració de l’article 6 del tractat de la UE. En aquests moments ens trobem en la fase de treballar sobre l’informe preliminar que ha preparat el ponent, l’italià Claudio Fava, del PSE (foto), i que podeu trobar aquí, juntament amb les esmenes que hem presentat els diferents grups. (segueix…)

Ara fa unes setmanes una delegació de la Comissió TDIP vàrem viatjar a Macedònia per investigar una de les denúncies més destacades, la de la detenció del ciutadà alemany El Masri, missió que ja vaig comentar en el seu moment. La conclusió de la visita va ser que no haviem pogut demostrar que la versió de El Masri fos la certa, però que tampoc les autoritats macedònies ens havien convençut, amb probes concloents, de que no ho fós. Quan els periodistes ens preguntaven llavors quin sentit tenia la nostra visita responia que creia que calia fer la pressió suficient per tal que, en algún moment, aquelles persones que sí podien saber alguna cosa, acabessin parlant, ja fós per sentiment de culpabilitat, o per por, o per venjança. Doncs bé. Comencen a sortir testimonis que poden resultar claus en el procés com, per exemple el què avui destaquen els diaris sobre la declaració, davant la comissió especial del Bundestag (Parlament alemany), d’un membre dels serveis secrets alemanys que coneixien que El Masri va ser detingut i retingut a Macedònia per part d’efectius dels serveis secrets dels Estats Units, i amb la connivència del govern macedoni, aspecte, aquest darrer, que va ser sempre negat per les autoritats de Macedònia al llarg de la nostra visita.

Adjunto la noticia tal i com l’ha publicada avui el diari El Pais (2/juny/06, pg. 5):

EL SERVICIO SECRETO ALEMÁN RECONOCE HABER FALLADO EN UN SECUESTRO DE LA CIA, per Cecilia Fleta (Berlín)

Un agente del servicio secreto alemán (BND) estaba informado desde el comienzo del secuestro a manos de la CIA del alemán de origen libanés Khaled el Masri, según reconoció ayer el BND. Las autoridades alemanas habían asegurado hasta ahora que la primera noticia del secuestro la recibió el entonces ministro del Interior, Otto Schily, por boca del embajador estadounidense en aquel momento, Daniel Coats, el 31 de mayo de 2004, cuando El Masri ya estaba libre. La cancillería lamentó ayer el incidente en un comunicado.

Sin embargo, Khaled el Masri sostiene haber sido secuestrado en Skopje (Macedonia) el 31 de diciembre de 2003 y liberado en Albania a finales de mayo de 2004, después de cinco meses recluido y torturado en una cárcel de Kabul (Afganistán).

En el proceso de designación de testigos para la comisión de investigación parlamentaria que indaga el caso, el BND ha descubierto, sin embargo, que uno de sus agentes supo del asunto ya en la primera quincena de enero de 2004, pocos días después de que El Masri fuese secuestrado. En una conversación en la cafetería de un organismo oficial -que según la agencia DPA era el Ministerio macedonio del Interior- en Skopje, un desconocido le contó que un alemán de nombre El Masri había sido detenido en el aeropuerto de dicha ciudad y "entregado a los americanos".

El agente, según explicaba ayer el BND en un comunicado, se encontraba en Skopje por otros motivos y, dado que no le decía nada el nombre de El Masri, no vio motivo para informar a sus superiores. La revelación, que implica que las autoridades alemanas podían haber puesto fin al secuestro de El Masri tras dos o tres semanas, en lugar de los cinco meses que duró, provocó ayer la indignación de la oposición. "Siempre hemos sospechado, y ahora se confirma, que gente del BND sabía del secuestro de El Masri", declaró ayer Hans Christian Ströbele, miembro de la comisión de investigación por el partido de Los Verdes. Está previsto que el propio El Masri declare ante esta comisión el 29 de junio.

Avui debatim i votem un informe clau en relació a la situació de les dones en conflictes armats, tant en quant a la malaurada condició de víctimes que pateixen, de manera particular, pel sol fet de ser dones, com també perque són clarament un actor clau en la promoció i construcció de la pau.

L’informe elaborat per la diputada francesa del PSE, Veronique de Keyser, va ser discutit fa unes setmanes a la comissió de Dones i Igualtat d’oportunitats (FEMM), on va ser millorat considerablement ja que la versió inicial era bàsicament un text amb molt bones intencions, però poques propostes concretes. El resultat del debat a FEMM, que és el que avui es porta a plenària, és també el resultat d’un treball que hem dut a terme alguns grups en connivència amb nombroses organitzacions de dones actives en la qüestió del paper de les dones en conflictes armats. (segueix…)

L’informe, finalment, planteja els principals problemes que pateixen les dones com a víctimes específiques en contextos de guerra, el paper de les dones com a vectors de pau, el paper de les dones com a vectors de guerra (condemnem per exemple l’apologia del martiri i els suicidis ofensius), i finalment fa unes recomanacions al Consell, a la Comissió i als Estats membres. El text complert es pot consultar aquí.

Adjunto també la meva intervenció en plenària, en tant que ponent a l’ombra per a la redacció de l’informe: 

"La importancia de este informe es doble: destaca la enorme y grave situación que sufren las mujeres como víctimas en los conflictos armados, pero señala también el papel, fundamental y muchas veces exclusivo, que las mujeres pueden jugar en los procesos de paz y en la fase de rehabilitación posbélica.

De hecho, este informe, por el que felicito a la ponente, también por su sensibilidad a la hora de aceptar muchas de nuestras enmiendas, va más allá de lo establecido tanto en la resolución 1325 (2000) de Naciones Unidas, sobre Mujeres, y Seguridad, así como del Boletín de la Secretaría General de Naciones Unidas sobre medidas de protección contra la violencia y explotación sexual. Por ejemplo: establece la importancia del acceso a servicios de salud  reproductiva, especialmente en contextos de guerra y de posguerra, y más particularmente en los campos de refugiados; enfatiza la necesidad de hacer frente a la violencia contra las mujeres; exige que se consideren crímenes de guerra y crímenes contra la humanidad los actos de violencia sexual tales como la violación, la esclavitud sexual, el embarazo forzado, la prostitución forzada, la esterilización forzada, entre otras prácticas, y reclama que las mujeres víctimas de estas prácticas puedan apelar directamente  ante las instancias judiciales internacionales.

Sin embargo, es también necesario destacar el papel fundamental que juegan las mujeres en la construcción de la paz, y por ello reclamamos de la Comisión y el Consejo, así como de los Estados miembros implicados en la gestión de conflictos, una mayor sensibilidad a la hora de garantizar la asistencia técnica y financiera necesaria para promover programas que permitan a las mujeres ser actores con voz propia en dichos procesos, tal y como, entre otras, han solicitado grupos de mujeres kosovares, quienes reclaman ser incluidas en la delegación negociadora que, por ahora, sólo cuenta con siete hombres.

Pero además solicitamos también que las misiones internacionales, sean de carácter civil o militar, tengan muy presente el enfoque de género en su práctica sobre el terreno, y que se castigue duramente a quienes formando parte de dichas misiones abusan de su estatus e impunidad, y cometen, como lamentablemente hemos visto en varias ocasiones, actos degradantes o violaciones  contra mujeres y niñas."

La casualitat (o potser el destí?) ha volgut que ahir i avui coincidissin al Parlament Europeu dues persones reconegudes i respectades per la seva lluita en favor de la pau i la justícia. Una, Aminetu Haidar, dona, saharaui, musulmana i premi Bandrés i candidata al Sakharov. L’altre, Tenzin Gyatzo (Dalai Lama), home, tibetà, budista i premi Nobel de la Pau.

He tingut ocasió de ser amb tots dos, d’escoltar-los, d’acompanyar-los en la seva visita institucional i en la roda de premsa, de contagiar-me del seu optimisme i la seva lluita compromesa. El seu pas per la casa ha suposat, un cop més, una lliçó per a tots els qui lluiten per la llibertat, per la dignitat i per la supervivència dels seus pobles respectius, i de tots els pobles del món. (segueix…)

Va començar ahir l’Aminetu exposant davant la Delegació ad-hoc pel Sàhara Occidental el seu testimoni personal i diverses fotografíes de persones torturades a les presons d’El Aaiún, on ella mateixa ha estat presa, i on diu, resignada, que tornarà quan acabi la gira que està duent a terme per Europa. Fa mesos que un grup de diputats i diputades del Parlament Europeu estem reclamant poder visitar aquestes presons, però fins ara les pressions del govern marroquí han estat certament efectives i han aconseguit que la mateixa presidència del Parlament sucumbeixi a la complicitat del silenci. La mateixa Aminetu ens demanava que seguissim insistint, ja que considera que la nostra visita a les presons pot resultar clau. Així mateix es preguntava aquest matí davant dels periodistes: ‘com és possible que la UE parli de respectar els Drets Humans i al mateix temps signi amb el Marroc un acord de pesca que és clarament il.legal [ja que inclou les aigües saharauis]?’. Comparteixo la perplexitat, tal i com en el seu moment vàrem plantejar quan es va discutir i votar l’acord al Parlament Europeu.

La història de l’Aminetu Haidar, malauradament, no és singular. Moltes persones han patit i pateixen encara la repressió i la persecució que ella denuncia. Però la seva personalitat cautivadora i la seva capacitat de convèncer l’han convertit en un símbol. Nombroses organitzacions d’arreu del món hem reclamat continuament el seu alliberament quan ha estat empresonada, entre elles l’intergrup per la Pau al Sàhara del Parlament Europeu que la vàrem proposar pel Premi Sakharov. Així mateix exigim des de fa temps l’alliberament de totes les persones detingudes o desaparegudes a mans de les autoritats marroquines, que s’aturi la persecució dels defensors de drets humans, la condemna dels culpables, la retirada de les unitats militars desplegades pels carrers de las ciutats ocupades i la lliure entrada i circulació dels observadors internacionals i dels mitjans de comunicació als territoris ocupats.

La conclusió després d’escoltar l’Aminetu és clara: és important mantenir i enfortir les relacions UE-Marroc, però no al preu de callar (i per tant esdevenint còmplices) de la constant i creixent vulneració dels drets del poble saharaui. No oblidem un cosa: mentre el poble saharaui ha fet nombroses i importants concessions en favor d’un acord mútuament acceptable (per exemple signar el Pla Baker), no hi ha hagut encara cap gest de part del Marroc que doni un mínim de credibilitat a les seves constants proclames de ‘bona voluntat’. La pressió de la UE, per tant, s’ha de dirigir cap a la part marroquina.

L’altra veu, la del Dalai Lama, s’ha fet sentir alta i clara aquest matí a la Comissió d’Exteriors. El seu missatge, preguntat sobre el contenciós que mantenen amb la Xina, ha estat: ‘Si la Xina vol ser una superpotència no n’hi ha prou amb què tingui armes nuclears, o més de mil milions de persones. Li cal guanyar-se el respecte internacional, i no l’aconseguirà amb la seva política repressora dels drets humans.I llançava rient una recomanació: ‘Tingueu paciència, però manteniu-vos ferms i tenaços‘. Sap de què parla, sens dubte. Des que el Tibet va ser ocupat fa 56 anys per la Xina, el Dalai Lama, en nom del seu poble, ha intentat negociar amb la Xina una resolució justa de la situació, i va començar una campanya per buscar suports internacionals a favor d’un diàleg sinotibetà. Al llarg de les nombroses visites que el Dalai Lama ha fet a Europa ha reiterat el seu compromís a favor d’una solució basada en una veritable autonomia per al poble tibetà en el marc de la República Popular de la Xina, renunciant per tant a la completa independència. Es tracta, sens dubte, d’una important concessió en favor d’un acord que fins el moment no s’ha vist ni de lluny reconeguda, i encara menys recompensada amb un gest similar, per part xinesa.

El Dalai Lama ha reiterat també la seva proposta de Pla de Pau de Cinc Punts que ja va presentar a l’Europarlament l’any 1988: 1. transformació del Tibet en una zona Ahimsa, desmilitaritzada, de pau i no violència; 2. aturada de la política de transferència de població xinesa cap al Tibet, la qual cosa posa en perill la mateixa existència dels tibetans com a poble; 3. respecte dels drets fonamentals i de les llibertats democràtiques del poble tibetà; 4. restauració i protecció del medi ambient tibetà i abandonament per part de la Xina de l’ús del territori tibetà per a la producció d’armes nuclears i per a abocar-hi deixalles nuclears; i 5. inici de converses sobre el futur estatus del Tibet, així com sobre futures relacions entre els pobles xinès i tibetà. Des que el 2001 es van reprendre les converses entre representants xinesos i tibetans, han tingut lloc cinc trobades, encara, però, sense resultats fructífers.

L’interès creixent de les autoritats xineses per establir bones relacions amb els governs europeus, especialment a les portes dels Jocs Olímpics de Beijing de l’any 2008, hauria de ser percebut com una bona oportunitat per tal d’encarril·lar de manera satisfactòria el principi de solució per a la incomprensible situació del poble tibetà, entre d’altres. A aquesta normalització hi poden contribuir tant el Parlament Europeu com els governs i els parlaments estatals. La responsabilitat europea en relació al futur del Tibet és clara i urgent, i no hauria de quedar amagada sota l’estora del mercat i dels interessos comercials. Els propers mesos la UE té una molt bona oportunitat per guanyar credibilitat internacionalment com a baluart de pau i de diàleg entre civilitzacions. En definitiva, diàleg i normalització de relacions UE-Xina, sí, però condicionat a l’impuls definitiu del diàleg sinotibetà que de fa tants anys reclama, pacíficament, un poble injustament oblidat.

Dues veus, per tant, més que qualificades per donar-nos lliçons, i per reclamar-nos coherència. Convé no decebre-les, i tot esforç serà poc.

Aquesta setmana es presenta certament atepeida d’activitats, tant a casa nostra (lògicament en el marc del debat sobre la reforma de l’Estatut), com al Parlament Europeu. Així, l’activitat comença avui amb una taula rodona titulada `l’Estatut i la política europea i internacional de Catalunya‘, organitzada pel Consell Català del Moviment Europeu, i que tindrà lloc a l’Aula Europa de l’Oficina del Parlament Europeu de Barcelona (Pg. de Gràcia), en la qual està previst que participin els eurodiputats catalans. Dijous a mitjanit començarà formalment la campanya, a la qual ens veurem abocats els diferents partits i actors socials.

No obstant, al Parlament Europeu l’activitat seguirà el seu ritme normal, i entre les diverses activitats que durem a terme vull destacar-ne almenys tres: (…)

1. Exposició del fotògraf Jonathan Moller començarà avui dilluns 29 de maig i estarà exposada fins divendres 2 de juny

Una de les activitats que podem dur a terme els eurodiputats és el patrocini d’exposicions artístiques a la seu del Parlament Europeu. En el meu cas he optat per patrocinar una exposició sobre Guatemala, amb fotografíes de Jonathan Moller, i organitzada per Amnistia Internacional. L’exposició estarà ubicada a la sala d’exposicions del tercer pis de l’edifici ASP del Parlament Europeu a partir d’avui dilluns 29 de maig i durarà fins divendres 2 de juny.

Jonathan Moller va treballar a Guatemala com a advocat especialista en drets humans, compaginant la feina amb la de fotògraf free-lance entre els anys 1993 i 2001. Durant els primers anys, mentre encara durava la guerra civil que va trasbalsar el país durant 36 anys, es va dedicar, principalment, a fotografiar el dia a dia de les comunitats indígenes en la resistència a les muntanyes del nord del país.

Després dels acords de pau, l’any 1996, va captar amb la seva càmera com aquestes comunitats tornaven de les muntanyes per establir-se en les noves terres negociades amb el govern. Segons l’autor, les fotografies plasmen les vides de les persones que van sobreviure al conflicte, resistint els espolis i la mort, i que encara lluiten per la seva terra, els seus drets més bàsics i la seva cultura.

2. Minisessió plenària: discussió sobre Guantánamo

Els diferents grups hem presentat les nostres propostes de resolució sobre la situació actual de Guantánamo. Les diferents resolucions s’han de sotmetre ara a negociació per arribar a una proposta de compromís. La proposta de text que hem presentat alguns/es diputats/des del grup Verds/ALE la podeu trobar aquí.  

3. Visita d’Aminatu Haidar al Parlament Europeu

L’intergrup per la pau al Sahara Occidental rebrem dimecres i dijous a l’activista saharaui Aminatu Haidar. Haidar ha estat presonera diverses vegades a la Presó Negra de El Aaiún, i és un símbol de la lluita pacífica en favor dels drets del poble saharaui. Dimecres 31, a les 10.30, farem una roda de premsa conjuntament amb la presidenta de l’Intergrup Karin Scheele.