Raül Romeva i Rueda

L’escalada de violència que està duent a terme Israel no només no s’atura sinó que puja diàriament graons cap al desastre absolut. Als atacs sobre Gaza d’aquests darrers dies cal afegir ara l’ofensiva sobre el Líban. Tímidament,
la UE, a través del seu Alt Responsable en Política Exterior, Javier Solana, comença a alçar la veu, mentre que al Parlament Europeu el debat sobre la situació a l’Orient Mitjà és un dels que més polarització genera, si bé la correlació de forces segueix essent clarament favorable al reconeixement del dret a Israel a la seva autodefensa. Ara com ara som clarament minoritaris els qui reclamem la cancelació de l’Acord d’Associació entre
la UE i Israel en virtut de l’Article 2 de la clàusula democràtica.

Pel què fa als atacs sobre Gaza, l’argument sota el qual s’ampara Israel és la detenció d’un soldat israelià. Tanmateix, la desproporció de la resposta (la qual inclou la detenció de 100 membres de Hamàs, inclosos ministres i parlamentaris) suposa en ella mateixa una flagrant vulneració del dret internacional. Així, tal i com posen de manifest Marta Mendiola i Núria Tomàs, de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB: (segueix…)

?eEn primer lugar, los ataques contra objetivos civiles, como son las infraestructuras destruidas en Gaza, no pueden ser justificados desde el punto de vista militar, por lo que suponen una violación del derecho internacional humanitario, en particular de
la IV Convención de Ginebra. Esta Convención, ratificada por Israel, prohíbe además los castigos colectivos y medidas de intimidación contra la población civil. En segundo lugar, la destrucción de las infraestructuras vulnera el derecho al agua y el acceso a la electricidad, elementos indispensables para el goce de un nivel de vida adecuado, derecho humano recogido en el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC), del que Israel es también Estado parte. En este sentido, en virtud del derecho internacional de los derechos humanos, y según lo confirma el Comité DESC de
la ONU, las obligaciones que incumben a Israel en virtud del PIDESC se deben aplicar a todos los territorios y poblaciones bajo su control efectivo.”

A més a més, ?erespecto a las detenciones realizadas por Israel a los miembros de Hamas, podrían constituir una ‘toma de rehenes’ prohibida por la citada Convención, en palabras del Relator Especial de
la ONU sobre
la Situación de los Derechos Humanos en los Territorios Ocupados Palestinos. Asimismo, Israel debe garantizar el derecho al debido proceso de dichas personas, derecho recogido en
la IV Convención de Ginebra y en el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, ratificado por Israel. Por otra parte, cabe añadir que la captura del soldado israelí y el asesinato de un colono a manos de grupos armados palestinos también constituyen una violación del derecho humanitario y de las normas internacionales de los derechos humanos. Al mismo tiempo, la suspensión de las ayudas por parte de la comunidad internacional y el bloqueo económico impuesto por Israel a los territorios ocupados como resultado del triunfo de Hamas en las pasadas elecciones está ocasionando una catástrofe humanitaria de alarmantes proporciones, particularmente en Gaza, calificada de ‘mortal’ por el Secretario General Adjunto para Asuntos Humanitarios de
la ONU”.

Davant d’aquesta situació, Solana confirma el seu suport a la missió de Nacions Unides que té per objectiu que s’estableixi un alto el foc, i ell mateix es compromet a visitar la regió després de la reunió del G8. Tanmateix, la resposta internacional és certament preocupant tal i com ho demostra el fet que quan fa dos díes el Consell de Drets Humans de l’ONU va votar una Resolució en la qual es demanava a Israel que posés fi als atacs, que alliberés els presos i que complís amb els compromisos adoptats en el marc del dret internacional, països com Canadà, Japó i els mateixos països europeus hi van votar en contra, a la qual cosa cal afegir la constant negativa dels Estats Units per tal que el Consell de Seguretat de l’ONU condemni aquests fets.

En quant als atacs sobre el Líban, també motivats segons Israel per la detenció de dos soldats israelians per part de Hezbollah, han donat peu a respostes més contundents que les accions sobre Gaza. Per part de Vaticà, per exemple, es tracta d’una agressió sobre un Estat sobirà, mentre que el mateix president francès, Jaques Chirac, la resposta és totalment desproporcionada. El Líban ha reclamat una Resolució condemnatòria de part del Consell de Seguretat de l’ONU i, en aquest cas, George Bush s’ha compromès, segons el primer ministre libanès, a pressionar Israel per tal que aturi l’ofensiva. El Consell de Seguretat de l’ONU ha de deliberar divendres per la tarda sobre si adopta o no aquesta resolució condemnatòria.

Tenint en compte que Israel considera responsables col·lectius l’eix format per Iran-Síria-Hamas-Hezbollah, el risc d’una escalada d’incommensurables dimensions és cada cop més preocupant.

Tot plegat ens permet arribar a la conclusió que la política de dobles mesures duta a terme per part d’alguns països sobre la regió no només no ha ajudat a pacificar la zona sinó que, més aviat al contrari, ha servit per polaritzar encara més les tensions i fins i tot per alimentar les veus més extremistes de tots els bàndols. No podem armar econòmicament, militarment i políticament Israel mentre al mateix temps assenyalem amb el dit acusador a Hamàs, Hezbollah, el mateix Iran o Síria, acusant-los de tots els mals de la regió, i esperar que la tensió es redueixi.

El gran problema que tenim en aquests moments és la manca de coherència i credibilitat a l’hora de criticar i condemnar la violència d’uns, als quals acusem de terroristes (per bé que moltes de les accions que cometen són necessàriament condemnables), mentre alimentem la d’altres qui, amparant-se en el dret a l’autodefensa, duen a terme accions clarament considerables com a crims de guerra i totalment contràries al dret internacional, sota l’ampara de la impunitat internacional.

Hi ha dies en què obrir els diaris és sinònim de malcafè. Avui és un d’aquests. Com cada matí quan sóc a Brussel.les he comprat els diaris de camí cap al Parlament, i els he fullejat tot caminant. En portada, lògicament, la massacre de Bombai (Mumbai segons la versió). Ja a la cafeteria del Parlament m’he detingut a llegir les pàgines d’internacional. No m’ha donat temps a entrar en política estatal i nacional ja que amb prou feines he aconseguit llegir tot allò referent a Guantanamo, Afganistà, Somàlia, Gaza, i, com sempre, l’Iraq.

Aprenem geografia a base de desastres. El problema, però, és que els desastres que he mencionat no són desastres naturals. Són tots provocats pels éssers humans. I per tant evitables.

De vegades tenim la sensació que el món mundial ens queda lluny del nostre món local, o potser és que, ben al contrari, la seva proximitat és tal que ens incomoda, i ens fa abaixar la mirada, tímidament, com quan ens trobem amb un veí a l’ascensor, (segueix…)

… i és que ens agradi o no, el món és cada vegada més petit, i per tant som cada vegada més responsables de les conseqüències mundials dels actes (o dels no actes) que duem a terme en el nostre entorn quotidià i inmediat.

En altres paraules, malgrat el risc de frustració, decepció i desmovilització que de vegades pot comportar la lectura del diari en dies com avui, no podem abandonar el nostre compromís universal. Els progressos que hem pogut constatar al llarg de la història en favor de la defensa dels drets humans i de la convivència universal, i dels quals és evident que avui ens en beneficiem una bona part de la humanitat, han estat el resultat de l
‘inconformisme, la tenacitat, el coratge, la convicció i la lluita constant contra l
‘adversitat i, sobretot, contra la inmensitat del repte, de les generacions passades. No tenim cap dret a frustrar nosaltres les expectatives i les esperances de les generacions venideres. Ningú diu que sigui fàcil, simplement és que no hi ha alternativa.

És cert que la magnitud del problema global ens pot fer creure que és impossible modificar les grans tendències mundials, però personalment penso que no podem permetre
‘ns el luxe de rendir-nos. Ni tant sols davant del fracàs de la darrera conferència sobre armes lleugeres ens podem permetre renunciar al compromís universal. I és que, tal i posa de manifest el nou gir que ha adoptat la situació de Guantánamo, o el debat sobre els vols de

la CIA, o la creixent solitud de l’administració Bush en el vergonyós afer iraquià (entre d’altres), encara que sembli que allò que es pot fer i dir és poca cosa, cal fer-ho i cal dir-ho, cadascú al seu àmbit d’influència, perquè es la suma de totes aquestes petites denuncies la que al final actúa de catalitzador dels grans canvis.

Tot plegat em ratifica en la meva convicció que cada cop més la
‘nostra
‘ seguretat com a país i com a regió del món està directament relacionada amb afrontar de manera seriosa i responsable la dimensió global, universal. No és una qüestió estrictament de tenir una mentalitat altruista, pròpia de gent benpensant o fins i tot un punt utòpica (tot i que aquesta motivació em sembla més que respectable i jo mateix m
‘hi identifico), sinó que fins i tot des d’una lògica clarament egoista ens convé invertir econòmicament i política en la promoció de la pau i l
‘estabilitat mundials, i sobretot en la desactivació de conflictes vigents o potencials.

Aquest matí, per altra banda, hem abordat la convulsa agenda internacional amb el president de torn del Consell, el Ministre d
‘Afers Exteriors finlandès, Erkii Tuomioja, qui ha presentat la seva agenda semestral. Entre d
‘altres qüestions hem avaluat la propera reunió del G8 (Durao Barroso afirmava ahir que amb Rússia no es canviaria energia per drets humans, afirmació que celebro), les recents accions israelianes sobre Gaza i el drama humanitari que estan provocant (recolzo la petició d
‘alliberament del soldat israelià retingut, però no considero coherent el silenci i la poca contundència amb que s
‘afronta l
‘escalada de la violència que està duent a terme Israel, i insisteixo que en el present context és incomprensible mantenir l
‘Acord d’Associació amb aquell país), la situació a l
‘Iraq, el procés de pau al Sudan, o les tensions nuclears relacionades amb Iran i Corea del Nord.

Ahir mateix, per exemple, vàrem poder parlar, primer a

la Comissió AFET i després en privat, amb el Ministre d
‘Exteriors afganès, Rangin Dadfer Spanta, qui de fet va viure molts anys a Alemanya on militava al Partit Verd i fins i tot va ser regidor d
‘un ajuntament per aquest partit. No amaga mai aquest fet, i fins i tot en fa bandera, malgrat que en el seu país els sectors més fonamentalistes l
‘utilitzen en contra seva. L
‘acusen, per exemple, de ser massa sensible amb la qüestió de gènere. La situació a l
‘Afganistà és ben lluny de ser satisfactòria. Dadfer assenyala tres grans reptes: seguretat per permetre la rehabilitació, narcotràfic i terrorisme, i conclou que la millor manera de combatre el terrorisme a la regió es estabilitzant el país, però es lamenta que ni la policia ni l
‘exèrcit locals disposen de les capacitats ni la formació necessària. En resum, Dadfer defensa que l
‘Afganistà suposa l
‘oportunitat de fer possible la democràcia en un país musulmà.

En el seu reportatge sobre els resultats de la Cimera de Nacions Unides sobre Armes Lleugeres que ha tingut lloc les dues darreres setmanes a Nova York, Sandro Pozzi, corresponsal d’El Pais, titulava avui la seva crònica amb un: ‘Victoria de los Kaláshnikov: la ONU fracasa en su intento de frenar el tráfico ilícito de armas ligeras’. Malauradament, el títol és força encertat. En aquestes dues setmanes 12.000 persones han estat víctimes de les armes lleugeres, i malgrat tot els governs han estat incapaços de trobar un acord que pogués ajudar a posar fre a aquesta bogeria.

Ja sabíem que les negociacions serien dificils, i que la postura intransigent d’alguns països complicarien el resultat final. No obstant, no podem assenyalar només els Estats Units com els responsables del fracàs final. És cert que van ser ells els qui més es van oposar a incloure en el text aspectes com la possessió d’armes (veure aquí), però també d’altres països van impedir acords en aspectes tan importants com el control de les transferències (Iran, Cuba, India i Paquistà); establiment de principis generals per avançar cap a un Tractat Internacional d’Armes (Veneçuela i Egipte); o la vinculació de desenvolupament i desarmament (països del Carib). Rússia i la Xina, per la seva banda, veient probablement que d’altres ja els feien la feina, es van quedar finalment en un segon terme, mentre la UE, Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, certament els més actius en positiu, es veien incapaços de fer avançar les negociacions. (segueix…)

Tots aquests eren aspectes claus per a nosaltres (Parlament Europeu), però també per a les ONG (veure apunt anterior sobre les essències del debat). Pel què fa a la postura de la UE, cal dir que mentre vaig poder participar de les negociacions 26-30 juny) vaig poder constatar la convicció amb què aquestes van ser encarades per part de les presidències austríaca (primera setmana) i finlandesa (segona setmana). Malauradament, el format de la conferència, basat en el consens, feia dificil l’acord amb postures tan contràries. El proper dimecres, 12 de juliol, presentaré en la Sub-Comissió de Seguretat i Defensa (SEDE) del Parlament Europeu, a Brussel.les, la valoració de la Delegació Parlamentària a la Conferència que vaig encapçalar.

Tot plegat, però, em porta a insistir un cop més en què, de cara a avançar cap a un Tractat Internacional d’Armes, qüestió que està previst que es comenci a discutir a la tardor a l’Assemblea General de NNUU a iniciativa del Regne Unit, caldrà pensar clarament en una estratègia alternativa.

És a dir, si el marc de la ONU no serveix, caldrà veure si alguns Governs estan en disposició de seguir l’exemple de Canadà en el cas de les Mines Antipersona i liderar un procés paral.lel, al marge de l’ONU, similar al què va permetre concloure en l’anomenat Tractat d’Ottawa sobre les Mines antipersona. I és aquí on m’agradaria veure els governs de la UE, començant per l’espanyol. Aquesta ha de ser la següent batalla en la guerra contra les armes petites i lleugeres, tal i com reclamen de fa temps les ONG en el marc de la Campanya Armes Sota Control (veure el comunicat d’Intermón Oxfam i Amnistia Internacional, i el de la Fundació per la Pau).  

Darrer dia (ahir dijous) de sessió plenària a Estrasburg amb dues qüestions importants a l’agenda. La primera, la votació de l’Informe Fava sobre la CIA, votació que tal i com hem posat de manifest en el comunicat que adjunto més avall, ha estat realment satisfactòria en el sentit d’avançar cap a la veritat. Aquí teniu una explicació de l’informe i la votació, i aquí l’informe final tal i com va quedar aprovat. Especialment significatiu és el fet que nombrosos/es diputats/des del PPE s’han vist obligats/des a votar afirmativament davant les clares evidències que han estat sortint darrerament, i sobretot arran de la detenció, ahir, del Subdirector del Serveis d’Intel.ligència italià. Aquí  teniu la meva intervenció en plenària, i aquí la nostra nota de premsa.

El segon tema important a destacar és el debat sobre la resolució d’urgència relativa a la llibertat d’expressió a Internet. Els diversos grups vàrem presentar les nostres propostes de Resolució (aquí teniu la del Grup Verds/ALE) i finalment es va negociar una de conjunta amb els altres grups que podeu consultar aquí. La resolució inclou mencions especials a la responsabilitat de determinats governs, però també d’algunes empreses com Google, Microsoft, Wanadoo, Telecom, Yahoo, entre d’altres, les quals col.laboren en la censura i la vulneració dels drets dels internautes. Si seguiu llegint trobareu la meva intervenció en el marc del debat sobre la resolució. (segueix …)

Intervenció en plenària de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) sobre Llibertat d’expressió a Internet (15 de juny de 2006)

Quiero empezar recordando la Declaración de la cumbre Mundial de la Información que tuvo lugar en Túnez en noviembre de 2005 en la que se concedió gran importancia a la sociedad de la información con relación a los derechos humanos y las libertades fundamentales, en particular la libertad de expresión y de opinión, así como la libertad para recibir y tener acceso a la información.

Por ello resulta tan triste y lamentable que hoy tengamos que recordar que decenas de personas se encuentran en prisión en varios países del mundo, aunque sobre todo en China, por la simple y única razón de querer comunicarse y expresarse a través de la red.

No obstante, aunque la responsabilidad principal ciertamente recae en los gobiernos censores, hay que recordar también que en muchos casos son empresas occidentales, muchas europeas, las que proporcionan a esos gobiernos los instrumentos y las capacidades para poder llevar a cabo el control y la censura. Este es el caso, entre otras, de empresas como Yahoo, Google o Microsft, así como CISCO Systems, Telecom Italia, Wanadoo o una subsidiaria de France Telecom.

Por todo ello con esta resolución queremos condenar sin fisuras las restricciones a la libertad de expresión que algunos gobiernos imponen a través de Internet, y especialmente aquellos actos de persecución y detenciones que algunos llevan a cabo, por lo que pedimos al Consejo y a la Comisión que aborde esta cuestión en sus encuentros bilaterales con los países mencionados en la resolución, especialmente China.

Segundo, queremos hacer un llamado al Consejo y a los Estados Miembros que hagan público, en un comunicado conjunto, su compromiso para con la protección de los derechos de los Internautas y con la libertad de expresión en el marco de la red Internet;

Tercero, que se pongan límites a ciertas compañías que hacen beneficio en ciertos países a costa de menoscabar los derechos humanos;

Cuarto, pedir a la Comisión y el Consejo tengan en cuenta, a la hora de establecer sus programas de ayuda, la necesidad de prestar especial atención a los programas que faciliten el acceso de la gente a Internet y a la sociedad de la información en general. 

En suma, en el mundo de hoy una forma de promover y respetar los derechos humanos es precisamente garantizar la libertad de expresión en Internet, y evitar censuras, persecuciones encarcelamientos.

Finalment, avui hem debatut en sessió plenària al Parlament Europeu l’informe Fava (PSE, It) sobre les accions de la CIA a Europa, informe que votarem demà dijous. El debat no ha pogut arribar en millor moment, especialment donada la detenció, aquest matí, de Marco Mancini, Director de l’Agència militar italiana (SISMI), sota la sospita d’haver col.laborat en la detenció i entrega il.legal d’Abu Omar. Tal i com hem posat de manifest en una nota de premsa enviada aquest migdia (veure aquí), aquest fet suposa per a nosaltres un importantíssim pas endavant en relació a la investigació sobre la complicitat d’alguns governs europeus en aquesta mena de pràctiques dutes a terme per la CIA, i ens temem que això només sigui la punta de l’iceberg, per la qual cosa cal seguir endavant amb la investigació fins a saber tota la veritat.

Així mateix, adjunto també la meva intervenció d’aquesta tarda, en la qual poso de manifest el meu suport a l’informe Fava, i al seu ponent, i reitero algunes de les coses que he anat comentant en anteriors entrades d’aquest bloc.

"Me sumo a las felicitaciones y elogios al ponente FAVA, y reitero nuestro total apoyo a la línea principal que el ponente propone en su informe. En las audiencias que hemos mantenido a lo largo de estos meses ha quedado claro que no podemos ya seguir hablando de ‘supuestas’ actividades de la CIA en Europa, sino que debemos (segueix…) 

…investigar y analizar los hechos ocurridos, y exigir asimismo responsabilidades a los gobiernos que, por acción o dejación de funciones, hayan podido contribuir a que estos hechos tuvieran lugar.

Como recalca el informe, para nosotros es más que inverosímil que los gobiernos no supieran lo que estaba ocurriendo, por lo que reitero una vez más mi sorpresa ante la insistencia de algunos gobiernos, entre ellos el español, por negar hechos que los mismos responsables de la CIA ya han reconocido.

No se trata, insisto, de saber si estas prácticas han ocurrido. Prácticas entre las que se encuentran detenciones y entregas ilegales, uso de territorio europeo como base de operaciones, planificación y descanso; y en algunos países incluso la existencia de centros de detención ilegal. Se trata de saber quien en Europa conocía estos hechos, e incluso colaboró en ellos, pero también quien, debiendo conocerlos, se inhibió de esa responsabilidad.

La conclusión del informe es clara: el trabajo que estamos llevando a cabo es necesario y debe continuar. Cierto es que no somos investigadores ni fiscales. No tenemos ni el poder ni los medios para resolver todos los enigmas que tenemos ante nosotros. Pero sí tenemos una enorme responsabilidad que consiste en hacer las preguntas pertinentes, y en no dejar caer en el olvido y la indiferencia lo que puede ser, de hecho, una de las peores manchas en el historial del proyecto europeo, sobre todo en su dimensión derechos humanos.

Para poder exigir a los demás comportamientos y prácticas ejemplares debemos empezar por dar ejemplo, y ello supone, entre otras medidas, replantearnos las relaciones con los Estados Unidos."

El president del Parlament Europeu, Josep Borrell, i els grups polítics de l’Eurocambra han fet aquest matí una declaració a l’hemicicle amb motiu del 70è aniversari del cop d’Estat del General Franco, que va donar lloc a la guerra civil espanyola. Aquí trobareu el resum del debat del qual cal destacar, com a nota negativa, la intervenció de Mayor Oreja en nom del PPE, qui ha volgut convertir el debat en una picabaralla interna a escala espanyola quan de fet la intenció primera i primigènia del debat era europeitzar la qüestió de la lluita contra el franquisme i fer que Europa assumís la seva responsabilitat tant pel què fa a l’aixecament com pel què fa al manteniment del règim (a la foto Franco amb Millán Astray qui el va nomenar cap de la Primera Divisió de la Legión Extranjera). 

Així mateix es tractava de reconèixer la lluita contra el franquisme com un exemple de lluita en favor de la democràcia europea, i de saludar els esforços de tantes persones no espanyoles en la defensa d’aquests ideals.

Amb aquest objectiu es va arribar a un pacte segons el qual els intervinents serien els presidents dels grups, cap d’ells espanyol. No obstant, el PPE ha delegat la intervenció en Mayor Oreja. L’anècdota, encara que significativa, va ser la intervenció de l’eurodiputat polonès del Partit de la Familia (membre de la coalició governamental polonesa), Maciej Gyertich, que va elogiar la figura de Franco, cosa que ràpidament va ser contestada per altres diputats polonesos, com Geremek. (segueix…)

Pel què fa a la valoració que en fem des d’ICV, adjunto a continuació la nota de premsa que hem fet després del debat:

En ocasió del 70 aniversari del cop d’Estat de Franco, el president del Parlament Europeu i els presidents de la majoria de grups polítics han realitzat una declaració de condemna del règim franquista, a iniciativa de diversos eurodiputats espanyols entre el quals Raül Romeva, d’ICV

L’eurodiputat d’ICV adscrit al grup dels Verds, Raül Romeva, juntament amb d’altres membres del Parlament Europeu, ha promogut la declaració de condemna del règim franquista amb motiu del 70è aniversari del cop d’Estat del general Franco a Espanya que han fet avui el president de la cambra europea Josep Borrell i els grups polítics parlamentaris.

Romeva ha destacat la importància que tots els grups del Parlament Europeu menys el PP estiguin units en la condemna del franquisme, i ha afirmat que "aquesta declaració suposa un pas més cap al reconeixement de tota aquella gent que va lluitar per a la recuperació de les llibertats democràtiques a Espanya i a Catalunya. Després de la condemna del Consell d’Europa, ara arribar la condemna per part de la sobirania popular europea".

Romeva s’ha referit al problema de percepció existent a Europa respecte el franquisme, perquè el debat està polaritzat entre "el nazisme i l’herència dels nous països membres, que plantegen el tema del comunisme o de l’estalinisme". En aquest sentit, ha destacat que el més difícil ha estat convèncer els diputats alemanys perquè firmessin perquè temien "banalitzar el nazisme".

L’eurodiputat d’ICV ha explicat que recentment el Consell d’Europa va aprovar amb àmplia majoria una moció a favor d’una "condemna internacional del règim franquista". Romeva ha destacat a més que "ens semblen importants les referències que en l’informe Takkula sobre la proposta de Decisió del Parlament Europeu i del Consell d’establir el programa "Ciutadans amb Europa", es fan a les víctimes de dictadures a Europa, entre les que certament ocupa un lloc lamentablement destacat el règim franquista a Espanya".

La Mesa del Parlament Europeu ha aprovat aquesta tarda l’ús del català pel què fa a les comunicacions escrites (tot i que no encara pel què fa a intervencions en les sessions plenàries per part dels/les eurodiputats/des que desitgem poder-nos-hi dirigir en la nostra llengua). Així, tal i com ja havia comentat en anteriors ocasions que passaria (veure aquí), s’ha corregit l’anomalia que es va produir la darrera vegada que es va discutir la qüestió, i s’ha superat aquest cop la carrera d’obstacles que el PP, amb Vidal-Quadras al capdavant, han intentat imposar a l’Eurocambra. Aquest cop no se n’han sortit, tot i que ho han intentat, i de debò. Veure nota Europa Press aquí. Per cert, personalment vull destacar la feina i el coratge demostrat pel representant del Grup Verds/ALE a la Mesa, el vicepresident Gerard Onesta, qui ha estat un ferm defensor d’aquest tema des del principi.

Segons l’acord arribat aquest vespre, el Parlament Europeu accepta poder usar el català/valencià, el gallec i l’euskera en les comunicacions escrites dels/les ciutadans/es a la institució, i caldrà que aquesta respongui en la mateixa llengua que ha rebut el requeriment. En aquesta ocasió, el vot de qualitat del President del Parlament, Josep Borrell, ha resultat determinant, ja que la decisió comptava amb set vots a favor, i set en contra (els del PPE), mentre que el diputat lliberal que en l’anterior ocasió va votar-hi en contra en aquesta no ha participat en la votació. (segueix …)

Finalment, em complau certament posar de manifest que aquest és el resultat d’un treball que hem dut a terme de manera conjunta, cadascú en el seu àmbit, diferents actors: els eurodiputats catalans, especialment Maria Badia (PSC), Bernat Joan (ERC), Ignasi Guardans (CIU), i Raül Romeva (ICV), i lògicament també el President de la Càmera, Josep Borrell; la Delegació del Govern de Catalunya a Brussel.les, encapçalada per Anna Terrón; el Govern de l’Estat, especialment en la persona del Secretari d’Estat Alberto Navarro; i el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. Es tracta, en definitiva d’una victòria en equip que, a més a més, recull també els fruits de la feina que anteriors eurodiputats/des catalans/es van dur a terme durant anys.

Adjunto a continuació la valoració  que n’hem fet des d’ICV:

L’eurodiputat d’ICV ha destacat que "es tracta d’un moment històric" tot i que "encara queda pendent que els i les eurodiputades puguem usar el català a les sessions plenàries"

RAÜL ROMEVA ES FELICITA PER L’APROVACIÓ DE L’ÚS DEL CATALÀ EN COMUNICACIONS ESCRITES AL PARLAMENT EUROPEU

L’eurodiputat d’ICV adscrit al grup dels Verds/ALE, ha mostrat la seva satisfacció per l’aprovació de l’ús del català i d’altres llengües cooficials en comunicacions escrites del Parlament europeu. Per això, Romeva ha destacat que "es tracta d’un moment històric".

Romeva ha dit que la decisió "és un pas endavant ja que permet que els ciutadans puguin dirigir-se a la Institució europea amb la llengua cooficial que desitgin, ja sigui el català, el gallec o l’euskera".

Tot i així, Romeva ha matisat que "encara queda pendent que els i les eurodiputades puguem usar el català a les sessions plenàries perquè la situació sigui plenament satisfactòria". "Estem molt contents, perquè amb aquesta decisió s’equipara el Parlament Europeu amb les altres institucions europees, però encara ens queda feina per fer" ha dit.

En aquest sentit l’eurodiputat d’ICV s’ha compromès des del grup els Verds/ ALE a "seguir reclamant l’ús del català en les sessions plenàries perquè és una qüestió de justícia".

Escric des de l’aeroport de Madrid, en trànsit des de Nova York cap a Estrasburg, on aquesta setmana té lloc la darrera sessió plenària del present curs (encara que la setmana vinent tenim setmana de sessions a Brussel·les). A l’agenda hi ha, entre d’altres, els temes que menciono en el títol, els quals aniré comentant al llarg de la setmana. De moment, però, em vull centrar en dos: l’informe Lucas sobre contaminació dels avions (tema ben apropiat donat el lloc on em trobo en aquests moments), i la nova discussió sobre l’ús del català al Parlament Europeu que està previst que tingui lloc aquesta tarda a les 18.00.

Pel què fa la contaminació aèria, avui debatrem i demà votarem l’informe elaborat per la nostra companya de grup Caroline Lucas (Greens, RU) i amb el qual pretenem posar de manifest (segueix…)

… la necessitat de reduir l’impacte de la contaminació dels avions, aspecte fins ara exclòs dels compromisos que fixa el Protocol de Kioto (1997) sobre l’escalfament del planeta. L’ocupació de l’espai aeri està creixent a un ritme desorbitat, sobretot arran de la proliferació de companyies de baix cost (Eurocontrol preveu que l’any 2020 hi haurà el doble de vols que el 2003). Les conseqüències ambientals d’aquest fet són alarmants, sobretot pel què fa a les emissions de CO2. Per tal de mirar de posar fre a aquesta situació l’informe Lucas  proposa, entre d’altres coses, que el preu dels bitllets reflecteixi allò que costa al planeta el vol, la qual cosa vol dir que caldria incloure les emissions de l’aviació en el mecanisme de comerç d’emissions amb què la UE pretén donar compliment als compromisos de Kioto. Això hauria de servir per convidar els viatgers a utilitzar vies de transport alternatives. Lògicament no es tracta de no fer servir l’avió, sinó de limitar-ne l’ús i de fer-ho essent-ne conscients dels enormes costos que aquest transport té ja que de vegades els vols barats fan que tinguem una impressió equivocada sobre aquests costos. Aquí teniu la nota preparada per la mateixa Caroline. (NOTA AFEGIDA el 4 juliol, després del vot: valoració del resultat del vot per part de Caroline Lucas).

L’altre tema important d’avui té per escenari la Mesa del Parlament Europeu on, un cop més es debatrà el tema de l’ús del català a l’Eurocambra, i en concret la possibilitat que els ciutadans i ciutadanes es puguin dirigir i ser contestats/des en la nostra llengua a aquesta institució. La pressió del PP segueix essent important, però caldrà esperar a veure si aqeust cop, la correlació de forces ens és més favorable, especialment després de saber que el diputat lliberal que en l’anterior ocasió es va aliar amb el PP, en aquesta ocasió se li ha demanat que no assisteixi i que delegui el vot. Els comptes, per tant, haurien de sortir aquest cop.

Finalment, demà pel matí es farà el debat sobre el reconeixement de la lluita antifranquista i la condemna del franquisme amb motiu del proper 18 de juliol, a iniciativa d’un grup de diputats/des que hem tingut el suport de 200 companys/es de l’hemicicle.

Escric dissabte perquè ahir divendres varem tenir un dia especialment atapeït. Va començar ben d’hora al matí amb la reunió de coordinació entre les tres institucions de la UE (Consell, Parlament i Comissió) per avaluar el decurs de les negociacions i veure com es preparava la setmana entrant. Es va aprofitar per fer el canvi de presidència del Consell, que fins ara tenia Àustria i que a partir de l’1 de juliol passa a ser Finlàndia. En termes pràctics això vol dir que la delegació oficial de la UE haurà estat encapçalada una setmana per cadascú, i per tant que les negociacions ara les liderarà l’ambaixador finlandès Kari Kahiluoto, amb qui ens varem reunir bilateralment ahir i de qui he de dir que n’esperem molt.

L’equip que porta la delegació finlandesa a Nova York és realment valuosa, cosa que serà decisiu en la darrera setmana de negociacions que comença dilluns (setmana curta, d’altra banda, per què el 4 de juliol és festa gran a Estats Units). (segueix…)

Tot seguit ens varem reunir amb la delegació xinesa, encapçalada pel Director de l’Oficina de Desarmament, Hu Zhongkun. Després d’una interessant conversa sobre la situació dels drets humans a la Xina (l’ambaixador tenia interès a comentar el darrer informe d’Amnistia Internacional sobre aquell país) varem exposar les nostres preocupacions en relació al contingut de la proposta de text en negociació (veure entrada d’ahir). Malgrat que en la majoria de punts plantejats semblava que hi podria haver acord, aquell que sí els plantejava més problemes és l’adopció d’unes directrius/principis generals a escala internacional per a regular les transferències del comerç d’armes. Sigui com sigui la conversa va ser especialment interessant en el marc de l’informe que estem discutint en aquests moments al Parlament Europeu sobre les relacions entre UE i Xina, el ponent del qual és el diputat neerlandès del Grup Independència i Democràcia, Bastian Belder. L’informe es discutirà en Comissió d’Afers Exteriors d’aqui a dues setmanes.

A mig matí varem poder escoltar les intervencions de les ONG en la sessió plenària. Una darrera l’altre van exposar les diferents conseqüències que el descontrol de les armes genera arreu del món: van parlar supervivents (aquest terme està substituint cada cop més el de víctimes), representants de països en desenvolupament, organitzacions de dones, … Els seus testimonis resulten fonamentals en aquesta mena de contextos. Suposen la finestra al món real, a l’essència real del debat que estem tenint. Altrament es corre el risc de reduir la discussió a un seguit d’aspectes estricament tècnics que res, o poc, tenen a veure amb el veritable problema de fons, que és que aquestes armes provoquen milions de víctimes cada any. Podeu seguir el dramàtic marcador que IANSA té al seu lloc web i que mostra el nombre de víctimes per armes que hi ha hagut des que ha començat 2006.

Tot seguit varem fer la presentació pública de les tres institucions de la UE: Consell, Parlament i Comissió. Per part nostra, vaig començar exposant la gran importància que té que entre els membres de les delegacions oficials hi hagi membres dels Parlaments, especialment per què aquests tenen una triple responsabilitat prou important: a) són els responsables legislatius, i per tant els qui han d’impulsar lleis que, sobretot en el cas d’Amèrica Llatina, per exemple, és una necessitat urgent; b) poden col·locar els debats en l’agenda política i tenen per funció fer uns seguiment i un control de la tasca dels executius respectius; i c) són els responsables d’elaborar i aprovar els pressupostos. Per altra banda, vaig presentar la Resolució i vaig recordar que aquesta va ser adoptada per unanimitat de tots els grups, i que en ella precisament es demana que el text final de la Conferència tingui en compte aspectes com els drets humans, dret internacional humanitari, gènere, desenvolupament, munició, conferència de seguiment, etc… La conclusió final és que el Parlament Europeu es percep cada cop més, tant des de dins com des de fora, com un actor que pot resultar clau en aquesta mena de processos. No oblidem que es tracta de la única institució europea directament elegida pels ciutadans/es, i per tant entenc que, poc a poc, s’està reconstruint aquest vincle entre ciutadania i institucions europees, que era una de les mancances que allunyaven certs debats a escala europea de la gent, i especialment aquells que tenen a veure amb qüestions de seguretat, pau, desarmament, etc…

Després alguns breus encontres amb premsa ens varem reunir finalment amb la delegació russa, la qual, juntament amb la dels Estats Units, és una de les reticents a avançar. Un altre cop va aparèixer el tema dels drets humans, especialment en relació a Txetxènia. De fet, la delegació russa discrepa de la dels Estats Units en un tema clau: la inclusió de prohibir les vendes d’armes a actors no estatals. Estats Units (i alguns països àrabs) s’hi oposen, és a dir, consideren que han de poder seguir tenint el dret d’armar aquells actors que consideren aliats, siguin o no Estats. Rússia, en canvi, aliada aquí amb la UE, voldria que explícitament es prohibissin aquesta mena d’exportacions. Veurem què passa la setmana vinent. Recordo que podeu seguir el decurs de la Conferència aquí.

Balanç provisional 

Arribats a l’equador de la negociació, el balanç presenta clarobscurs. Per una banda els Estats Units semblen haver-se quedat sols pel què fa a no celebrar una Conferència de revisió i pel què fa a la qüestió d’incloure les municions i la possessió d’armes en el marc del Programa d’Acció, la qual cosa fa pensar que a finals de setmana es pot arribar a alguna fórmula acceptable, així com pel què fa a adoptar unes línees directrius relatives a les transferències d’armes a escala internacional, aspecte aquest en el qual els mateixos Estats Units hi estan a favor. Per altra banda, però, sembla que la prohibició d’armar actors no estatals (s’hi oposen els EUA i els estats àrabs) serà un pèl més difícil, i a hores d’ara ja considerem impossible aconseguir que el Programa d’Acció, que fa referència estrictament al tràfec il·lícit d’armes, s’ampliï també a les transferències legals.

Canvi d’escenari 

Pel què fa a la nostra delegació, la del Parlament Europeu, ahir va ser la nostra darrera jornada oficial a NY, ja que demà ja tornem cap a Estrasburg, on tindrà lloc una nova sessió plenària en la qual s’abordaran molts d’altres temes també importants. Aquí podeu trobar una presentació del què podem esperar d’aquesta nova sessió plenària. No obstant, m’agradaria destacar dos dels temes que hem estat liderant fins ara i que tenen un lloc protagonsita a l’agenda: dimarts 4 de juliol tindrà lloc la condemna oficial del franquisme per part del Parlament Europeu, a iniciativa d’alguns diputats/es espanyols/es que varem rebre el suport d’uns 200 companys/es més; dimecres per la tarda es debatrà l’informe Fava sobre les accions de la CIA a Europa, que es votarà dijous, i sobre el qual ja vaig exposar les línees generals de la nostra posició en una entrada anterior, quan l’informe es va debatre i votar en Comissió TDIP.

Cada cop més la Conferència entra en la seva veritable dimensió: la invisible. La sala plenària és cada cop més buida i són pocs els delegats que segueixen amb atenció els discursos dels seus `col·legues’. En canvi, l’activitat als passadissos comença a ser frenètica. Ja tenim el text esborrany de la presidència, i van apareixent poc a poc les postures que sobre aquest text base de la discussió van fent d’altres actors, sobretot les ONG.

Recordo que malgrat ser membres de la delegació oficial de la UE, nosaltres, en tant que europarlamentaris/es, no som actors governamentals, de manera que tenim una certa llibertat per moure’ns entre bastidors. Així, aquest matí ens hem reunit amb les ONG per tal de recollir les seves propostes i ens hem compromès a fer-les arribar a les delegacions oficials, especialment a la de la UE, lògicament, però també se’ns ha demanat que parléssim amb les delegacions dels Estats Units, Rússia, i la Xina, la qual cosa que ens ocuparà la jornada d’avui i demà. Els punts bàsics que ens preocupen, i que estem plantejant en el decurs d’aquestes converses, són fonamentalment set: (segueix…)

1.       La proposta de resolució final distribuïda pel president de la Conferència exclou mencionar explícitament la importància que un instrument d’aquestes característiques (Programa d’Acció sobre Armes Lleugeres) té en relació a la protecció dels drets humans i del respecte del dret internacional humanitari. Així mateix, tampoc menciona de manera específica la dimensió de gènere (veure Resolució 1325 sobre dones, pau i seguretat). Ambdós aspectes haurien de ser incorporats en el text final.

2.       La proposta sí fa referència a les Directrius de la OCDE (CAD) relatives a la vinculació entre desenvolupament i desarmament, cosa que cal evitar que en el curs de les negociacions pugui desaparèixer, però en canvi evita mencionar referències específiques a la Declaració del Mil·leni, a mesures de creació de confiança o a aspectes de caràcter humanitari tals com els efectes sobre la infància del descontrol de les armes lleugeres (inclòs el fenomen dels nens soldats) o les conseqüències pel què fa al sector salut dels països afectats. Aquests són, per tant, aspectes que caldrà incorporar, especialment tenint en compte que en un esborrany previ del 18 de maig aquests aspectes sí que s’hi mencionaven. Així mateix, la proposta també rebaixa notablement el rol que poden jugar les ONG en tot aquest procés, cosa que entenem com un retrocés i que caldria corregir.

3.       Pel què fa a les transferències d’armes, la qüestió fonamental rau en incorporar una referència clara a l’establiment d’uns principis generals que tinguin en compte la responsabilitat dels Estats en l’esfera internacional, limitacions clares a l’exportació, limitacions basades en l’ús real o probable, altres factors com la probabilitat d’usar les armes, transparència, o controls exhaustius. Aquest principis generals, als quals no s’hi ha oposat ni tan sols els Estats Units, podrien en un futur proper ser la base d’un Tractat Internacional. Altres aspectes importants en les discussions tenen a veure amb: a) la necessitat d’establir mecanismes de certificació d’ús final que permetin reduir, sinó evitar, el pas del mercat legal a l’il·legal de les armes; b) augmentar el control dels intermediaris o corredors (brokering) plantejant de fet l’adopció d’un instrument internacional que reguli aquesta pràctica (la UE, de fet, ja compta amb una Posició Comuna); i c) implementar i millorar els mecanismes de marcatge i rastreig d’armes.

4.       En quant a la legislació nacional sobre armes de foc, aspecte aquest que preocupa especialment als Estats Units,  cal ser molt conscients que en molts països, especialment a Amèrica Llatina, l’absència d’aquesta mena de lleis fa que sigui extremadament fàcil adquirir armes de tota mena, la qual cosa genera uns índexs de criminalitat o homicidis altíssima. Així doncs cal que el Programa d’Acció (PoA) tingui ben present aquesta dimensió. En aquest sentit, la proposta del president en fa una menció molt general que, si es manté tal qual, podria fins i tot ser acceptada pels Estats Units, a la vegada que permetria impulsar iniciatives legislatives a d’altres països en què això és urgent.

5.        També pel què fa a l’atenció a les víctimes és important afegir algunes referències concretes en la proposta presentada, en el sentit de demanar als governs dels Estats que proporcionin totes les ajudes necessàries a les víctimes d’armes lleugeres, tant des del punt de vista mèdic o de salut, com des de l’òptica de la dimensió sòcioeconòmica de les societats afectades.

6.       La incorporació de municions i MANPADS a l’actual Programa d’Acció sembla que serà especialment complicada, però hauria de ser possible, almenys, acordar ni que fos un mecanisme paral·lel i complementari que les regulés. No és per casualitat, per exemple, que mentre Espanya està reduint les exportacions d’armes lleugeres a l’Àfrica, n’està augmentant les exportacions de munició.

7.       Finalment, el darrer aspecte delicat de les converses té a veure amb els mecanismes de seguiment de la Conferència: és a dir, en quina mesura es pot plantejar que hi haurà una nova conferència de revisió el 2012, i de quina manera cal definir el treball fins llavors. En aquest sentit, hi ha varies propostes sobre la taula que inclouen aproximacions temàtiques i/o regionals. Des del nostre punt de vista, la fórmula és negociable, allò que no ho és, però, és que cal que hi hagi un seguiment.

En conclusió, les converses segueixen el seu curs. Demà al matí tenim una nova reunió de coordinació amb totes les delegacions de la UE i a les 13.30 (hora novaiorquesa) tindrà lloc la presentació pública de les accions dutes a terme per part de les tres institucions comunitàries: Consell, Comissió i Parlament Europeu.

Ahir per la tarda varem escoltar la intervenció del Representant dels Estats Units (Ambaixador Joseph). Res de nou. Cal dir però que alguna cosa bona té el seu to arrogant i superb, i és que no cal llegir entre línees per saber quines són les veritables intencions (aquí trobareu el seu discurs sencer). En d’altres casos, en canvi, ens trobem en què darrera de paraules ben boniques i magnifiques declaracions s’amaguen intencions no tant lloables. Tal i com ja va succeir ara fa cinc anys, quan es va engegar el procés que ara estem revisant, els Estats Units han marcat les seves línees roges en veu alta: res de parlar de munició, res de qüestionar la possessió d’armes en mans de civils (això és competència nacional, reclamen), res d’impedir armar actors no estatals que puguin ser considerats aliats arreu del món, res de parlar de nous processos de revisió del Programa d’Acció, i pel què fa a un eventual Tractat Internacional sobre Armes, res de parlar d’un text jurídicament vinculant, i en tot cas, com a màxim, estan a favor de parlar de principis generals. I a partir d’aquí, negociem. (segueix…)

Ahir parlava de la importància de comptar amb ONG i assessors en les delegacions oficials, i mencionava que no tots els governs ho fan de la mateixa manera. Efectivament, mentre alguns governs es fan assessorar per Oxfam, Saferworld o Grip (algunes de les entitats que treballen en el camp del desarmament) d’altres, com el nordamericà, es fan acompanyar per l’Associació Nacional del Rifle (NRA). Un cop més, ni tots els governs són iguals, ni tots fan pressió en la mateixa direcció.

A banda d’això, la Delegació del Parlament Europeu que encapçalo ens hem reunit aquest matí amb el President de la Conferència, l’Ambaixador de Sri Lanka Prasad Kariyawasam, a qui hem pogut entregar la Resolució aprovada en el Parlament Europeu ara fa uns dies. Com que ens trobem ja en la fase de discutir l’esborrany de la proposta de resolució final que el mateix president ha distribuït entre les delegacions, li hem fet saber la nostra postura en relació a la necessitat d’incorporar la munició i els MANPADS (sistemes portàtils de protecció aèria, veure la fotografia) en el marc d’acció del Programa; d’abordar la qüestió de la possessió d’armes per part de civils; i d’establir clarament noves conferències de Revisió del Programa així com una estratègia per tal de que, un cop finalitzada la present Conferència, es comenci a treballar en l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armes (dins o fora del marc de NNUU). A hores d’ara, la postura negociadora de la Delegació governamental europea és donar suport a la presidència de la Conferència davant dels intents de rebaixar el contingut de part dels Estats Units, i d’altres, com Egipte.

Sigui com sigui encara queda marge per a la negociació i, malgrat la postura inicial dels Estats Units, és evident que caldrà pressionar fort per tal d’obtenir algunes millores substancials respecte el Programa actual: això és, incorporar els MANPADS i la munició, encara que sigui per la via d’un procés paral·lel i complementari amb el programa, enfortir el control dels intermediaris (brokering), desenvolupar els sistemes de marcatge i rastreig d’armes, i, sobretot, aconseguir el compromís per tal que el 2012 hi pugui haver una nova conferència de Revisió, en la qual, ja sense Bush a la Casa Blanca, es puguin recuperar alguns dels temes que hagin quedat fora en aquesta ocasió.

Reunió treball Delegació UE

Al migdia hem tingut ocasió de trobar-nos per dinar a la residència de l’Ambaixador de la UE a Nova York, Fernando Valenzuela, els tres components que conformem la Delegació Europea (Consell, Comissió i Parlament Europeu), per concretar el procés de les negociacions que estan tenint lloc entre passadissos en relació al text final.    

Intervenció Delegació espanyola

En nom del govern espanyol ha intervingut aquesta tarda el Director General de Desarmament i Terrorisme, Angel Lossada. En la seva intervenció, que podeu trobar aquí, Lossada ha recollit els principals aspectes que les ONG de la Campanya Armes Sota Control en la seva dimensió espanyola fa temps que reclamen: control de transferències, intermediació i corretatge, inclosa la munició, la qüestió dels sistemes de defensa aèria portàtils (MANPADS), el tractament dels actors no estatals i la possessió per part dels civils. Crec que cal destacar, en positiu, que la delegació espanyola compta amb dues persones de les ONG que han actuat d’assessors (Daniel Luz i Ricardo Magán), i que si bé la postura negociadora i la intervenció en plenària correspon exclusivament al govern, s’hi nota clarament la influència que les ONG han tingut al llarg de tot el procés. Podeu trobar aquí la valoració de les ONG espanyoles sobre la intervenció del Govern.

En ple esforç per superar el famós jet lag, i després d’haver superat la sempre feixuga tasca d’acreditar-nos per entrar a l’Assemblea General de NNUU, anem arrivant de manera escalada els i les integrants de les diferents delegacions internacionals. Entrem a l’edifici principal de NNUU el qual, malgrat seguir essent imponent i comptar encara amb una gens menyspreable dosi de seducció, no aconsegueix dissimular del tot certs símptomes de decadència i d’incertesa de cara al futur que ens recorden la necessitat d’encarar de manera urgent i seriosa la reforma de la institució tota ella.

Sigui com sigui aquest serà l’escenari en què afrontarem els diferents nivells de discussió pel què fa a la revisió del Programa d’Acció de NNUU sobre Armes Lleugeres. I és que la primera cosa que cal constatar en una Conferència d’aquestes característiques és que hi ha moltes conferències en una, i que no totes són visibles (segueix…)

Trobada de les ONG i parlamentaris/es

Com cada matí, a les 9.00, té lloc la reunió preparatòria de les ONG i de la xarxa IANSA, en la qual hi participem també alguns parlamentaris. La presència de les ONG en aquesta mena de conferències de caràcter intergovernamental s’ha demostrat clau, i més quan algunes d’elles fins i tot formen part, en qualitat d’assessors, d’algunes delegacions oficials. No es tracta de cap manera d’un fet casual, sinó que respon, aquesta presència d’ONG en delegacions oficials, a la feina que durant molts anys venen fent a escala nacional i internacional, i a la voluntat que moltes d’elles han demostrat per ser actors protagonistes, o si més no influents, en els espais de presa de decisions. Un dels avantatges de formar part de la delegació oficial és que les ONG normalment compten amb una  acreditació de color marró que els permet moure’s per dins l’edifici però que no els permet accedir a certs espais com, per exemple, la platea de l’Assemblea General, mentre que les que formen part de les delegacions oficials, amb acreditació roja, sí tenen accés a totes les dependències, la qual cosa els permet parlar amb tots els representants governamentals. En qualsevol cas, les reunions de les 9.00 serveixen per tal que uns (marrons) i d’altres (roges) acordin quins són els temes de discussió que cal abordar de manera bilateral o multilateral amb determinades delegacions governamentals. De la mateixa manera, moltes delegacions compten amb representants dels seus respectius Parlaments, els quals estan jugant cada cop més un paper fonamental tant en quant a legisladors com pel què fa a la seva capacitat de control de l’executiu. En conclusió, malgrat que es tracta d’una conferència intergovernamental, la presència tant d’ONG com de parlamentaris en tant que assessors en les delegacions oficials permet (que no sempre garanteix) una oportunitat d’influir en el decurs de les converses que han de conduir al resultat final. A més a més, si els Parlaments compten amb postures aprovades que van molt més enllà de les propostes fetes pels mateixos governs, pot ser també una eina que els governs més convençuts poden utilitzar en el marc de les seves negociacions amb d’altres governs més reticents.

Plenària: Assemblea General

A les 10.00 comença la sessió plenària a l’Assemblea General. Es tracta de la part més `formal’ i `formalista’ de la Conferència. Un darrere l’altre van pujant els diferents ambaixadors a l’estrada per exposar les línees generals de la seva postura. Els discursos solen tenir tots la mateixa estructura: primer es destaca la importància i la urgència de lluitar contra les armes lleugeres i la seva proliferació, amb gran profusió de dades i exemples, amb tons vehements, i amb constants referències a la lluita contra el terrorisme; després sol venir la llista de totes les coses que el govern en qüestió ha fet o fa en aquesta qüestió, i els diners que hi aboquen, la qual cosa posa de manifest que, malgrat les bones paraules, no tots compleixen amb el Programa d’Acció de la mateixa manera, ni amb la mateixa ambició; i finalment sol venir la postura que pensen defensar en el marc de la present conferència, i aquí és on apareixen els peròs, els matisos i les incerteses sobre si el representant que parla serà un dels `convençuts’ o un dels `reticents’. Si bé és cert que no hi ha massa sorpreses respecte les expectatives que ja tenim de cadascun dels governs intervinents, sempre hi ha alguna sorpresa, no sempre desagradable, pel què fa a la delegació que el govern envia, i per tant pel què fa a la possibilitat de parlar-hi.

Malgrat que si visiteu el lloc web de la conferència podeu despenjar-vos totes les intervencions voldria destacar-ne almenys dues de les que han tingut lloc fins el moment. La primera, la de la presidència austríaca de la UE. Hans Winckler, secretari d’Estat austríac, no va parlar només en nom dels 25 estat membres, sinó també dels futurs membres (Bulgaria i Rumania), Estats candidats, països del procés d’Estabilització i Associació, i d’Ucraïna i Moldova, a petició seva. El discurs de la presidència del Consell de la UE va destacar, entre d’altres coses, que `la UE està convençuda que cal intensificar els esforços de Nacions Unides en relació a les armes lleugeres, especialment en aquelles àrees en què es constaten importants problemes pel què fa a la implementació del Programa d’Acció tals com: controls de les transferències d’armes, marcatge i seguiment (marking and tracing), regulacions d’intermediaris (brokering) munició i integració de mesures d’armes lleugeres en programes de desenvolupament. A més a més, però, cal destacar també la importància d’establir de manera clara de quina manera caldrà seguir amb els treballs de la conferència’ (a hores d’ara encara no hi ha una postura consensuada al respecte). El text complert de la seva intervenció el podeu trobar aquí.

La segona intervenció a destacar és la de Juli Minoves, Ministre d’Exteriors d’Andorra, qui va fer el seu discurs en català. Pete Seeger va dir una vegada: `vull anar a Andorra, em fascina un país que no té exèrcit i que només gasta 4’70 US$ en la seva defensa’. Efectivament, Andorra és l’exemple d’un país que per la seva situació (país petit, sense exèrcit) pot assumir amb gran autoritat el debat internacional en favor del desarmament, ja sigui participant activament en el debat, o finançant programes de desarmament i conferències de NNUU. Aquí trobareu el text de la seva intervenció (en versió anglesa).

Esdeveniments paral·lels (side events)

Al marge de les intervencions en plenària i de les reunions preparatòries la Conferència compta també amb una nombrosa i rica profusió d’esdeveniments paral·lels en els quals se sol abordar diverses qüestions, de caràcter més tècnic, amb la intenció d’aprofundir en alguns aspectes concrets de la reflexió global. Així, ens trobem amb seminaris simultanis on es parla de l’atenció a les víctimes, de la coordinació entre programes de desarmament i desenvolupament, o de projectes de microdesarmament, entre d’altres.

La veritable conferència: la que no es veu

Malgrat tots els espais de discussió i debat mencionats, però, la veritable conferència té lloc als passadissos, en sales de reunió sense anuncis externs, en trobades de caràcter bilateral, o fins i tot a la cafeteria, ja que és en aquesta mena d’encontres on es pot saber quines postures i estrategies seguirà cadascú. Així, resulta fonamental cultivar espais de reunió informal que permetin acostar posicions de manera discreta.

Aquesta tarda es repartirà un primer esborrany de la declaració final que s’ha d’aprovar a finals de la setmana vinent, i que es distribueix entre les delegacions per negociar-ne el contingut. Llavors començarà la veritable conferència, la que no es veu.

Em trobo de camí cap a Nova York (amb el permís d’IBERIA i, sobretot, de la T4) on avui comença la Conferència de NNUU sobre armes lleugeres. Tal i com vaig prometre en la darrera entrada en què parlava d’aquesta qüestió, i en la qual trobareu totes les dades tècniques, enllaços o informació rellevant sobre el tema, em proposo anar relatant el transcurs d’aquesta cimera des de la perspectiva de la delegació que encapçalo, la del Parlament Europeu, però també des de la complicitat amb molts d’altres actors que han impulsat accions en favor d’un major control de les armes, i especialment les ONG integrants de la campanya Armes sota control.

Avui diversos mitjans ja s’han fet ressò del `tret de sortida’ de la conferència (vegeu, per exemple, El País). No obstant, voldria començar aquesta crònica cridant l’atenció sobre un article que ahir publicava a l’International Herald Tribune Amartya Sen, premi Nobel d’Economia (1998), assessor d’Oxfam, i autor entre d’altres del manual `Development as freedom‘. (segueix…)

"It’s time for global control of small arms, Amartya Sen International Herald Tribune. Published: June 25, 2006

Informed by the harrowing lessons of World War II, the United Nations Charter was signed in San Francisco on June 26, 1945. Exactly 61 years later, the UN review conference on small arms will open on Monday in New York. This will be the first major conference on the UN program of action on the global menace of small and light weapons of combat. In recent years, discussions on terror and safety have tended to concentrate on weapons of mass destruction. And yet there are other problems that are already causing havoc, which also demand urgent attention. It is important to appreciate why an effective system of the control of trade in small arms is so badly needed right now.

First, the use of small arms is constantly fed and heavily promoted in the world by the sellers, for there is much profit to be made there. While it is true that arms trading needs willing buyers in addition to eager sellers, the pushing of arms is no less a phenomenon today than the pushing of drugs.  

Given the fact that arms buying tends to be concentrated in relatively few hands, typically governmental administrators or the military or paramilitary (including insurgents), swaying the purchasers is often relatively easy and well within the profitable reach of the merchants of death. The French economist Jean-Baptiste Say might have enunciated a rather doubtful general principle when he argued, 200 years ago, that "supply creates its own demand," but his maxim fits the arms trade alarmingly well.

Second, arms trading would not be hard to control if the international community were resolved to do so. Arms production tends to be concentrated regionally, and so is the export of arms. As it happens, the leaders of the world, in the shape of the Group of 8 countries, have been persistently responsible for more than 80 percent of global arms exports.  

Furthermore, the states of the world seem to have already agreed in previous meetings that they would restrict arms transactions to what international law allows. Yet there is no current agreement between the states on standards for arms transfers. At the UN conference that starts Monday, states need to agree on global principles restraining arms transfers if there were a likelihood they would be used to commit genocide or identifiable crimes.

A comprehensive approach would have to address direct transactions, indirect transfers, brokering, transit and transshipment. The UN General Assembly can then move toward agreeing on an international Arms Trade Treaty.  

Third, the conference could also bring out the fact that the terrible consequences of the use of small arms go well beyond the outrageous killing and maiming they cause. Small arms are vital ingredients of terrorism, civil war and generalized violence, which in turn lead to the disruption of social services, health care and basic education, and can also reduce the incentives for long-term investment and economic development. Many of the difficulties faced by Africa from the 1970s onward can be traced to this process.

The G-8 countries have not taken an active leadership role in curbing arms trade until recently, but there are some welcome signs of greater resolve right now. It is also important for non-G-8 countries to take more initiative on this.  

My own country, India, has good reason to use whatever influence it has, especially with the growing recognition of its importance in the global world. This is not only because reduction of armed conflicts fits well into the global objectives that were championed by India when it struggled for independence and sought a global voice, but also because India itself suffers a great deal from the illicit movement of arms that feed local insurrections and terrorist acts.

Even though China is currently the seventh-largest exporter of arms in the world, it also has a stake in limiting the movement of arms into its own territory. The G-8 countries, too, have reasons of enlightened self-interest to do this (despite the money that these countries make from this terrible trade), given the growing threat of terrorism that affects these countries as well.  

Countries across the world, despite their many variations, increasingly have a shared vulnerability. The time has come for the world as a whole to turn a page, through effective controls on the global arms trade."

Adjunto un article que em varen publicar ahir (22/06/06) a la secció Catalunya de El Pais, titulat El pulso contra la homofobia en Europa.

"El próximo 28 de junio tocará salir de nuevo a la calle para reivindicar el día del orgullo gay, lésbico, bisexual y transexual. Aunque a muchos nos puede parecer un anacronismo tener que defender en la Europa de 2006 lo que es obvio; es decir, que nadie debería en ningún caso ser discriminado debido a su orientación sexual, lo cierto es que hoy por hoy las personas lesbianas, gays, bisexuales y transexuales (LGBT) siguen sin contar con un reconocimiento social que les permita vivir su sexualidad con total normalidad, especialmente en algunos países de la Unión Europea. (segueix…)

Así, los hechos recientes de manifestaciones homófobas en algunos Estados miembros, como Polonia o Letonia, impulsadas incluso por sus respectivos ejecutivos y legislativos, han motivado que el Intergrupo pro-Derechos colectivo LGBT del Parlamento Europeo hayamos tenido que dedicar los últimos meses a promover en la Eurocámara varias iniciativas de condena de dichos hechos y actitudes, la última en la pasada sesión plenaria de Estrasburgo.

Cuando un numeroso grupo de nuevos Estados entró a formar parte de la Unión Europea, era de todos sabido el hecho de que en algunos de ellos la actitud para con el colectivo LGBT era más negativa que en el resto de la UE. Por tanto, debíamos evitar que este hecho influyera negativamente en el rumbo del trabajo en el ámbito europeo e intentar contagiar las actitudes progresistas por toda Europa. Pero los recientes acontecimientos ocurridos en Polonia y Letonia hacen necesario no bajar la guardia a todos los niveles, y especialmente en aquellas instituciones que, como el Parlamento Europeo, tienen como mandato el control y la promoción de los valores fundacionales de la UE, entre los cuales se encuentra la obligación de garantizar la no discriminación por motivos de orientación sexual.

Que este debate es necesario y urgente lo demuestra que tras aprobar en febrero en el Europarlamento la resolución de condena a la homofobia, una emisión televisiva de una cadena letona titulaba Homosexuales contra Letonia en el Parlamento europeo, mientras que al mismo tiempo, aunque esto era de esperar, también el Vaticano condenó la resolución.

Lo que ahora estamos percibiendo es el choque entre dos visiones de Europa, que no es entre la de la Europa de los Quince y la de los nuevos Estados miembros. La homofobia aúna diferentes fuerzas religiosas conservadoras y políticos populistas que necesitan de un enemigo común. Éstos pretenden negar derechos humanos escondiendo tras ello una determinada opinión religiosa y una "moral pública". Pero nuestra visión de Europa choca frontalmente con la de ellos. La mayoría del Parlamento Europeo quiere una Europa basada en el respeto por los derechos humanos y seguiremos trabajando para que ello sea la piedra angular de todas las políticas en Europa. Las resoluciones adoptadas en estos últimos meses han sido un gran paso en nuestro trabajo para que las cuestiones relacionadas con el colectivo LGBT sean más visibles y entren en la agenda de la Comisión. Asimismo, estamos también presionando a la Comisión para que cumpla con sus promesas, por ejemplo, la de presentar una directiva horizontal en materia de no discriminación.

Sea como fuere, no basta con leyes y manifiestos de la clase política europea para luchar contra la homofobia. Sólo podremos conseguir una sociedad democrática y respetuosa con todas las opciones sexuales si desde la ciudadanía se erige de forma alta y clara un clamor a favor de dicha igualdad. Por ello es tan importante que las conmemoraciones vinculadas al Día del Orgullo LGBT, o a favor de la igualdad, o contra la homofobia cuenten con una masiva presencia de gente en las calles. Y cuanto más colorido, festividad y alegría, mejor, pues nada mejor que mostrar la felicidad y el orgullo de ser cada uno lo que quiera para vencer los miedos de quien se pueda sentir amenazado."

(NOTA: Per altra banda, els fets ocorreguts a Moscú ara fa unes setmanes, quan l’alcalde va prohibir celebrar el dia de l’Orgull, i que va acabar amb un enfrontament violent per part dels manifestants anti-llibertats i la policia contra els manifestants, va ser motiu de que dos membres del Parlament Europeu, Lissy Gröner (PSE) i jo mateix ens reuníssim amb l’ambaixada russa a Brussel·les per tal de manifestar-li la nostra preocupació pels fets i manifestar-li així mateix el nostre rebuig, en nom de les entitats, partits i institucions europees de defensa de les llibertats sexuals. Podeu trobar aquí una referència aquesta acció davant l’ambaixada russa, i aquí molta més informació sobre els esdeveniments a Moscú)

A cinc díes de la Conferència Internacional de les Nacions Unides per a la revisió del Programa d’Acció sobre el control del tràfic il·legal de les armes lleugeres, trobada que es celebrarà a Nova York del dia 26 de juny fins al 7 de juliol, el Parlament de Catalunya debatrà/aprovarà avui dijous, 22 de juny, una proposta de resolució, consensuada per tots els grups de la Cambra, que dóna suport al procés internacional en marxa per l’elaboració d’un Tractat Internacional que reguli el comerç d’armes.

La setmana passada el Parlament Europeu, en sessió plenària a Estrasburg, també va debatre (aquí teniu la meva intervenció ) i va adoptar una Resolució en aquest sentit (la podeu trobar aquí), i dilluns viatjarem una Delegació del Parlament Europeu cap a Nova York per participar directament en les converses en les quals, entre d’altres coses, caldrà acordar aspectes com: incorporar la munició a l’àmbit d’aplicació del Programa, establir controls a les transferències, concretar mesures de marcatge i seguiment de les armes, acordar mesures de control sobre el corretatge (brokering), establir mesures de coherència entre desarmament i desenvolupament, i, segurament la part més complexa, definir de quina manera caldrà seguir amb el tema (follow up). Pel què fa a l’adopció de l’ATT (Tractat Internacional d’Armes), no està previst que se’n parli de manera oficial, però sí permetrà que a escala informal es pugui plantejar una estratègia per tal que, inmediatament després de la Conferència de Nova York, es pugui començar a caminar. (segueix …)

Per altra banda, recordo un cop més que aquest és un tema que té també molt a veure amb un debat que aquests díes s’està obrint a Catalunya en relació a la proliferació d’armes lleugeres i del seu ús per part de civils (veure, per exemple, aquesta entrada anterior).

Tant la iniciativa portada al Parlament de Catalunya com la que hem impulsat en el si del Parlament Europeu s’emmarquen dins la campanya Armes sota Control promoguda per Intermón Oxfam, Amnistia Internacional i la Xarxa d’Acció Internacional contra les Armes Lleugeres (IANSA), i que a Catalunya està representada per la Fundació per la Pau.

Armes sota control vol cridar l’atenció sobre el fet que cada minut una persona víctima de les armes lleugeres, i que cada any es fabriquen 8 milions d’armes, que s’uneixen als 640 milions ja existents. També es produeixen 14.000 milions de municions, que equivalen a més de dues bales per cada home, dona i nen del planeta. És urgent i necessari regular el comerç d’armes a nivell internacional.

El paper dels Parlaments (regionals, estatals o supraestatals) s’està demostrant cada vegada més decisiu en el marc de promoure iniciatives a escala mundial en favor del respecte dels drets humans i el desarmament. Aquest era un àmbit que en els fòrums internacionals era gairebé exclusivament conduit pels governs dels Estats (executius) però en el qual les ONG i els legislatius estan tenint una creixent presència. Vull recorda, per exemple, que en el tema de l’adopció d’un codi europeu sobre exportacions d’armes, va ser el Parlament Europeu qui va liderar el debat fins que finalment el Consell va adoptar-lo l’any 1998. I que ara és també el Parlament Europeu qui reiteradament n’està impulsant la revisió, enfortiment i conversió en jurídicament vinculant. En aquests moments, de fet, estic ja treballant en l’informe del Parlament Europeu sobre com el Consell i els Estats membres han implementat l’esmentat Codi els anys 2004 i 2005, responsabilitat que ja vaig assumir pel què fa als anys 2002 i 2003.

Finalment, diversos/es parlamentaris/es d’arreu del món portem anys impulsant una xarxa internacional en favor del desarmament i el control de les armes lleugeres. Aquest Forum Interparlamentari sobre Armes Lleugeres procura implicar membres dels parlaments tant de països productors i exportadors, com de països receptors i consumidors d’armes, amb l’objectiu d’establir estratègies conjuntes que ens permetin legislar i controlar l’acció dels respectius governs de manera coherent.

A partir de dilluns em comprometo a explicar aquí mateix el dia a dia de les negociacions.