Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Colòmbia: eleccions presidencials enmig de la crisi humanitària

4
Publicat el 27 de maig de 2006

Colòmbia, que periòdicament ocupa les pàgines d’internacional dels nostres diaris, torna a ser notícia aquest cap de setmana degut a les eleccions presidencials, les quals, a més a més, suposen l’inici d’un cicle electoral que pot resultar decisiu per al futur d’aquest país, sigui aquest un futur en pau o una simple prolongació de l’actual estratègia militar per fer front a un conflicte armat i social que dura des de fa almenys 40 anys.

A data d’avui, el senador Carlos Gaviria (veure foto), candidat del Polo Democrático Alternativo (coalició d’esquerres), sembla ser l’únic candidat que té alguna possibilitat per tal d’impedir la carrera cap a la reelecció de Álvaro Uribe. Al llarg dels darrers tres mesos, aquest advocat amb un postgrau a Harvard, i que va ser magistrat del Tribunal Constitucional, ha obtingut un ascens sostingut en les enquestes, les quals li atribueixen fins a un 24% de la intenció de vot. Donarà la sorpresa? (…)

 

Sigui com sigui, els reptes actuals i futurs de Colòmbia passen necessàriament per afrontar la situació de conflicte armat que fa anys que pateix. Com en tots els conflictes armats la causalitat de la violència a Colòmbia és múltiple: la història colombiana es caracteritza per una forta exclusió social, econòmica i política de determinats grups, sobretot camperols; la manca d’una reforma agrària justa ha afavorit també la desigualtat en la distribució de la terra i la concentració d’aquesta d’acord amb determinats interessos econòmics, territorials i estratègics de les famílies més influents; la guerra es financia, a més a més, amb la disputa pel control de determinats recursos naturals com maragdes, petroli, coca o roselles; l’absència d’Estat en bona part del territori, així com la debilitat, quan no corrupció i ineficàcia, del sistema judicial minen la confiança de la població en les institucions; i finalment, els grans i creixents interessos geoestratègics per part dels Estats Units juguen també un paper clau en la gènesi del conflicte.

Per altra banda, del certament complex escenari colombià actual cal destacar-ne, entre d’altres vectors: primer, la implementació d’una llei (la de `Justicia y Paz’) que ha plantejat, i segueix plantejant, nombrosos dubtes i una gran oposició interna i internacional pel fet que no assegura que el procés de desmobilització de grups paramilitars compti amb prou garanties per evitar la impunitat, ni tampoc que aquest procés vagi acompanyat de mesures justes de reparació a les víctimes; segon, les converses engegades entre l’ELN i el govern; i tercer, les nombroses incògnites pel què fa a un eventual futur acord de pau amb les FARC i a l’anomenat `intercanvi humanitari’. No obstant, en aquest escenari hi destaquen almenys dos factors que suposen, al mateix temps, dos dels principals obstacles per trobar no ja una resposta sinó simplement un camí, un full de ruta, que permeti sortir de l’atzucac actual.  Per una banda un govern, el d’Àlvaro Uribe, que nega l’existència mateixa d’un conflicte armat i que es limita a plantejar la seva estratègia en termes de lluita contra el terrorisme, i per l’altra, unes FARC que insisteixen en pretendre aconseguir el poder per la força, i que han fet de l’assetjament, l’assassinat i el segrest un instrument de pressió que, si jutgem pels resultats, no sembla haver estat massa efectiu.

Per tot plegat, en l’imaginari col·lectiu, i especialment a Europa, Colòmbia se sol relacionar amb conflicte armat, pobresa o narcotràfic. Tanmateix, malgrat que difícilment se l’hi atribueix la característica de crisi humanitària, almenys no de les més destacades, que solem ubicar a països de l’Àfrica o l’Àsia, Colòmbia pateix també, i de manera certament important, d’una de les situacions humanitàries més crítiques de l’actualitat. De fet es tracta, després del Sudan, del segon país del món amb més població desplaçada interna per causa del conflicte. Es calcula que en deu anys més de 3 milions de persones s’han vist forçades a abandonar la seva llar ja sigui per vagar dins del país sense rumb fix o per directament fugir cap a d’altres països, entre ells l’Estat espanyol, on els colombians i colombianes ja són el quart grup, en nombre, de població estrangera.

Les causes que fan que la gent a Colòmbia fugi de casa seva són les mateixes que motiven que tants milions de persones hagin de fer el mateix arreu del món: és a dir bàsicament la por i les amenaces. Les seves cases i terres se les queden llavors els paramilitars, guerrillers, narcotraficants i d’altres terratinents que s’aprofiten de la situació. Segons les organitzacions de drets humans, per exemple, són ja 4,8 milions d’hectàrees les que s’han apropiat de forma il·legal els grups paramilitars, la qual cosa aboca al voltant del 10% de la població colombiana a viure en la pobresa. Així doncs, un dels aspectes que cal tenir en compte en qualsevol dels marcs de diàleg entre grups guerrillers i govern és, sens dubte, el tema de la població expulsada, així com la devolució de les seves terres i els termes sobre com afrontar la reforma agrària pendent.

Per parlar de com és d’important aquesta qüestió de la terra i el desplaçament a Colòmbia, i de com aquesta lluita per la terra (pel seu valor geoestratègic i d’acumulació de recursos legals i il·legals) esdevé, cada vegada més, un factor que aguditza la violència, la Taula Catalana per la pau i els drets humans a Colòmbia, plataforma formada per institucions públiques, ONG, sindicats i institucions acadèmiques van organitzar unes jornades del 20 al 22 d’abril que duien per títol: Terra i desplaçament a Colòmbia: crisi humanitària pel control del territori. La Taula fa anys que treballa de manera coordinada per tal que no oblidem el conflicte que viu Colòmbia i front al qual, donada la relació privilegiada que tenim amb aquell país, tant l’Estat espanyol i Europa en general com Catalunya en particular, no podem restar passius sinó que hem de contribuir, des de diferents nivells, a la recerca de la pau i per la defensa dels drets humans.

Intento amb aquest article, així com des de la nostra feina al Parlament Europeu, sumar-me a aquest esforç col·lectiu, amb modèstia, però amb la convicció plena que cal fer-ho. De fet, gràcies a la col·laboració amb diverses entitats i grups tals com la mateixa Taula, Amnistia Internacional, la Federació d’ONG pel Desenvolupament, Brigadas de Paz, o l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, entre d’altres, estem fent un seguiment gairebé diari del tema, contribuint a millorar informes (com el recentment aprovat informe Howitt sobre Drets Humans) o presentant preguntes a la Comissió i al Consell. En el següent link podeu consultar totes les preguntes que anem presentant sobre aquest tema, o d’altres.

 

 

 

 

 

Gestionar la immigració: ‘el’ repte

5
Publicat el 24 de maig de 2006

Li devia aquesta entrada de fa temps a en Jordi Clusa i avui trobo una bona oportunitat per fer-la, després de la reunió d’ahir entre la vicepresidenta del govern espanyol i la Comissió Europea. La qüestió de la immigració ha estat, és i serà un dels temes dels quals cap generació se’n podrà estar de parlar-ne, i més en el món actual.

Ara fa uns mesos la Comissió de Llibertats (LIBE) del Parlament Europeu debatia l’afer de l’entrada massiva de persones provinents de països subsaharians als enclaus de Ceuta i Melilla. Alguns en aquesta Comissió parlaven de la necessitat de frenar aquests `assalts’. D’altres intentàvem anar una mica més enllà i constatar que aquesta gent simplement estava utilitzant una altra de les vies que tenia al seu abast per acostar-se a una vida que imaginaven molt millor que la que tenien. La manera de plantejar el tema determina sens dubte la possible resposta que s’hi vulgui donar. En el primer cas es planteja la via policial (i fins i tot militar) per intentar frenar l’arribada. Amb la segona perspectiva s’intenta plantejar la qüestió d’una manera més holística, global, i amb propostes a curt, mig i llarg termini.  (…)

Per exemple, adjunto aquí algunes preguntes que hem fet a la Comissió, i algunes de les seves respostes, en relació al tema de la immigració, i de com afrontar els reptes que aquest fenomen planteja a escala europea: general; qüestions frontereres; programes, mesures i iniciatives; estatus jurídic 1; dret a vot 1; dret a vot 2; estatus jurídic 2; nacionalitat o naturalització; condicions de treball; món laboral.

Sigui com sigui, davant la multiplicitat d’angles des dels quals es pot afrontar aquesta qüestió, avui en vull destacar dos, que no són exclusius certament, però sí penso que són prou rellevants per ells mateixos.

En primer lloc, ara com ara sembla que l’única resposta que els governs volen afrontar amb caràcter coordinat i comunitari és la policial/militar. Tal i com ahir va argumentar el meu company al Congrés de diputats, Joan Herrera, penso que utilitzar l’Exèrcit per frenar l’arribada d’immigrants a les costes espanyoles suposa una militarització de les costes i pot conduir a actuacions que podrien fregar la il·legalitat. En canvi, el gran repte pendent continua essent que es garanteixi la protecció i el respecte pels drets dels immigrants, i per això cal reafirmar la vigència del dret d’asil. Cal recordar que l’any 1990 es van rebre un total de 8.647 sol·licituds d’asil, de les quals es van atorgar un total de 490 estatuts de refugiat (15,75%), mentre que el 2004 es va concedir l’Estatut del Refugiat a 175 persones (2.7%) d’un total de 5.553 sol·licituds. La paradoxa és que mentre Espanya és un dels països que rep un nombre més elevat d’immigrants, ens situem entre els últims quatre països de la UE-15 en matèria d’asil, tant pel que fa a sol·licituds com a concessions. A més a més, cal recordar que en l’afer de Ceuta i Melilla moltes persones van ser expulsades sense ni tants sols permetre’ls apel·lar al seu dret de demanar asil, i recentment van ser repatriades dues persones procedents de Costa d’Ivori (país en situació de guerra). És un fet comprovat que no s’informa adequadament els immigrants sobre la possibilitat de sol·licitar el dret d’asil en situacions de persecucions o d’especial protecció, per la qual cosa cal que el Govern adopti mecanismes per a la detecció d’aquestes situacions als centres d’internament d’immigrants. Així mateix, són cada vegada més els casos en què, com va passar el passat 18 de maig, persones d’origen subsaharià que són deportades per Espanya a Mauritània acaben essent abandonades a la frontera amb Senegal, la qual cosa fa qui hi hagi molts dubtes sobre la legalitat d’aquesta pràctica, tal i com han denunciat diverses ONG que treballen sobre el territori.

En segon lloc, la qüestió de la immigració és un dels exemples que em permet concretar una de les línees estratègiques que intento argumentar en aquest bloc. Consisteix en què cada cop més constatem que la gestió de la immigració no es pot afrontar (almenys exclusivament) des d’una lògica estatal. La gent que creua l’estret no ve a Canàries pel bon temps, ni a Barcelona perquè la ciutat és bonica, venen a Europa, i entren pel sud (sigui Espanya, Itàlia o Malta) perquè és la porta a Europa. En aquest sentit, m’inquieta que la postura de les institucions comunitàries es limiti a `ajudar’ Espanya en la gestió d’aquest afer. És com aquells senyors que es limiten a `ajudar’ en les feines de la casa als quals els diem que allò que toca no és `ajudar’ sinó assumir-ne la corresponsabilitat. Així doncs, mentre els governs dels Estats no afrontin la responsabilitat col·lectiva de l’afer difícilment podrem trobar solucions plenament satisfactòries i efectives. I això vol dir fer el salt cap a una unió política supragovernamental que superi l’actual disputa interestatal en afers de caràcter sòciopolític com aquest. Però si el disseny i la responsabilitat d’establir línees de gestió de la immigració s’ha de fer a escala Europea, la implementació d’aquestes polítiques s’ha de fer al nivell més proper al ciutadà/na possible, és a dir, als Ajuntaments i la Generalitat. Però per això calen competències i recursos. En aquest sentit cal recordar que l’article 113 del nou Estatut atorga a Catalunya més competències en immigració, mentre que el capítol de finançament (sobretot arts. 201 a 210) garanteix una millora substancial d’aquest respecte de la situació actual (no és el concert econòmic, cert, però és millor que el que tenim ara, encara que només sigui perquè l’Estatut deixa d’estar per sota de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes -Lofca-). Tot plegat ens porta a adonar-nos que si renunciem a allò que ens pot aportar el nou Estatut, almenys pel què fa a la gestió de la immigració, continuarem sense tenir eines per fer front a una qüestió que no podem defugir. I enlloc està escrit que un cop aprovat l’Estatut no poguem seguir reclamant més competències i més millores en el finançament. 

Finalment, no ens enganyem, tota la vida la gent hem mirat de millorar les nostres condicions de vida anant a buscar les oportunitats allà on pensàvem que hi eren. De vegades amb encert, i d’altres fonamentats en expectatives errònies o infundades. És potser un tòpic, cert, però no per això deixa de ser una evidència que cal gestionar políticament, cultural i social. En aquest sentit, les mesures proposades més amunt, si bé són necessàries, no són ni de bon tros `la’ solució, ja que aquesta només vindrà, tal i com apuntava penso que encertadament en Jordi Clusa, per una redefinició de les regles del joc a escala mundial pel què fa a com governar la globalització, la qual cosa ens obliga, entre d’altres, a continuar combinant el discurs i la pràctica de transformació social i política a escala local/nacional, amb la construcció de xarxes a escala mundial que ens permetin influir en una agenda que ens apareix cada vegada més difosa i incontrolable des de la ciutadania, i per tant des de la política.

 

 

 

 

Montenegro referent per a Catalunya?

15
Publicat el 22 de maig de 2006

El meu company de grup al Parlament Europeu, Milan Horacek, d’origen txec però diputat per la llista dels Verds alemanys, i que ha assistit com a observador al referèndum de Montenegro aquest cap de setmana, m’envia aquesta nota:

 

"Yesterday’s referendum in Montenegro, with 55.4% of an overall turnout of 86% voting in favour of Montenegro’s independence from Serbia, should be acknowledged as being legitimate. Having observed polling in the area surrounding the city of Cetinje, as a member of the Parliament’s observation mission, I can confirm that procedure at the polling stations was correct. Following this result, the European Union must support both Montenegro and Serbia. Accession negotiations with Montenegro will have to be redefined and the country must be assisted in making the transition to independence.". (…)

Les regles eren clares. Les va imposar la UE i per tant ara les ha de respectar. La participació ha estat de llarg superior al 50% exigit mentre que els vots favorables a la independència han estat també superiors (tot i que no espectacularment) al 55% reclamat. D’entrada cal celebrar que s’hagi evitat l’escenari que tothom temia (que el sí fos superior al 50% però inferior al 55%). Això evita una zona gris que hauria estat realment difícil de gestionar. En canvi, ara tothom té clar el resultat i, almenys de moment, les dues opcions han reconegut públicament que l’acataran.

 

Tal i com diu el meu company Horacek, ara el procés de negociar la integració s’haurà de fer amb dos estats diferents, enlloc d’un.

 

Pel què fa a si això és un exemple a tenir en compte com a precedent per a Catalunya ja m’avanço a dir que per a mi no ho és. Reitero un cop més que sóc un ferm partidari del dret a l’autodeterminació i, per tant, defenso el dret a que cada poble decideixi lliurement què vol ser, i com vol organitzar-se. Per tant defenso la legitimitat de la consulta a Montenegro, i el seu resultat, de la mateixa manera que sóc partidari d’aplicar aquest dret a Catalunya, a Euskadi i al Sàhara Occidental, per exemple.

 

Ara bé, els antecedents i els contextos també compten en aquest debat, i en aquest sentit no considero que ni els antecedents recents del referèndum a Montenegro (i especialment el període bèlic) ni tampoc el context actual (país en fase postbèl·lica rodejat de repúbliques inestables, i amb l’entrada a la UE com a horitzó) siguin comparables a la Catalunya actual, i encara menys a la que quedarà després del referèndum de l’Estatut.

 

Per altra banda, quin és el camí que seguiran les dues repúbliques ara independents l’una de l’altra? En primer lloc hauran de cooperar (d’entrada Montenegro és la sortida al mar de Sèrbia). En segon lloc, el fet que a Montenegro hi hagi encara una població sèrbia certament considerable farà que, de facto, les relacions entre els dos països superi en molt l`àmbit institucional. I finalment tots dos volen entrar a la UE, a una UE, recordem-ho, que quan estigui preparada per acceptar l’entrada d’aquests dos països no tindrà absolutament res a veure amb l’actual, entre d’altres coses perquè l’actual model basat en la suma d’Estats no funciona, i s’ha de canviar, més tard o més d’hora.

 

Per tot això penso que el que ha de fer Catalunya, més que no obsessionar-se en esdevenir un Estat membre de la UE, és ser una mica més realista i liderar el debat cap a la reforma de les institucions comunitàries de manera que, per una banda, el Consell esdevingui una mena de Senat Europeu territorial (Cambra Alta) en què no només hi hagi representats els Estats sinó aquells territoris que tenen competències i capacitat legislativa en els àmbits sobre els què decideix, convertint-se al mateix temps el Parlament Europeu en una veritable Cambra Baixa plenament legislativa, i per altra banda, i de manera paralel·la, cal que Catalunya afronti la millora del seu autogovern i l’ampliació i enfortiment d’aquells àmbits i competències que ara li són pròpies, o que haurien de ser-ho, la qual cosa passa, tot i que no s’acaba aquí, per l’aprovació de l’Estatut el 18J. Certament, l’Estatut no ens donarà estatus d’Estat a la UE, però ens permetrà seguir guanyant poder, autonomia i veu pròpia. En canvi, rebutjar-lo ens allunya d’aquesta opció, i no diguem ja de la visió més maximalista que suposa la independència.

 

Saludem per tant la independència de Montenegro, però no ens equivoquem, nosaltres hem de dissenyar i seguir el nostre propi camí, aprofitant els instruments que tenim al nostre abast.

(Nota: per cert, per afegir més arguments al debat recomano, entre d’altres, la lectura de l’article que avui publica Rubert de Ventós a La Vanguardia, ‘Un sí radical‘)

Jo votaré que sí, des dels meus principis catalanistes, d’esquerres i ecologistes

26
Publicat el 20 de maig de 2006

Aquest matí he tingut l’oportunitat de participar en una taula rodona sobre `Drets humans en perill i democràcies imperfectes’ organitzades pel Centre de Documentació i Treball (CTD). El tema resulta clau en el moment actual (Guantànamo, Iraq, immigració, Europa fortalesa, tortures, vols de la CIA, criminalització de moviments socials…).

Malgrat l’evident interès del tema, i la indiscutible actualitat del mateix, l’audiència era reduïda, tot i que de qualitat. Em consta que aquest és un tema en el qual estem d’acord una part considerable tant  dels qui ja han optat per defensar el sí al referèndum del 18J com dels que ho han fet pel no, el vot nul, en blanc o l’abstenció. I en canvi d’un temps ençà constato, amb preocupació, que hi ha moments en què perdem de vista el món extern, i els reptes comuns que tenim davant nostre, per obsessionar-nos en fer-nos sang casa nostra, de manera innecessària, i amb el risc que les conseqüències futures d’aquest enfrontament fratricida acabin essent realment doloroses i difícils de curar. (…)

 

El debat actual sobre la reforma estatutària és certament el tema de discussió més important de la vida sòciopolitica catalana actual, i de part de la forània. No obstant, em sembla que cal anar amb compte per tal de no confondre aquesta obvietat amb el fet que `només’ calgui parlar d’aquest tema, o pitjor encara, amb el fet que ara establim les nostres relacions en funció de en quin bàndol ens situem uns o altres. El maniqueisme en aquesta mena de debats sol ser mal conseller, i pitjor company de viatge.

Sigui com sigui, i tal i com he dit en el títol d’aquesta entrada per tal d’evitar equívocs, jo ja tinc decidit el meu vot el dia 18J. Serà un sí. I ho serà convençut que des d’una postura catalanista, d’esquerres i ecologista, ara com ara aquesta és l’opció que ens permetrà encarar el futur amb més força, més legitimitat, i sobretot amb més eines. A banda dels aspectes socials, del capítol de drets i deures (al qual trobo que no se li dóna la importància que es mereix, especialment quan és el capítol que més ha criticat la dreta conservadora i ultracatòlica espanyola), del fet que ens convertirà en la nació no-Estat amb major autogovern de la UE, o dels inqüestionables avenços en competències, hi ha també arguments de pes per votar que sí des de la valoració de les possibles conseqüències de que surti un no.

En aquest sentit, confesso que sense tenir cap mena d’al·lèrgia a dir que no en determinats moments i en determinats debats, ni que sigui per raons simbòliques, en el debat que ens ocupa tinc molts dubtes sobre la postura ambigua, sinuosa i desconcertant d’alguns dels qui, com ERC, clamen a votar no. En aquest sentit, em van molt bé les reflexions que Jaume Bosch va publicar a El Punt fa uns dies (veure `Estatut: les conseqüències del no’, El punt, 13/5/06). Entre d’altres coses, Bosch argumentava: `Si el 18 de juny la ciutadania vota majoritàriament que no, el nou Estatut no queda aprovat i Catalunya continua amb l’Estatut vigent en l’actualitat, el de 1979. (…) Així, Andalusia , les Illes Balears o Canàries aprovaran les seves reformes que els atorgaran un nivell molt més alt d’autogovern que el que tindrà Catalunya, amb la ironia que s’hauran inspirat en el nostre projecte. El País Basc posarà en marxa, si el procés de pau avança, les seves pròpies reformes que aniran tal i com ja va intentar el president Ibarretxe per la via d’un nou Estatut. Fins i tot el País Valencià, que amb el pacte PP-PSOE ha aprovat un Estatut de fireta disposarà de més autonomia que Catalunya perquè en alguns aspectes el seu nou Estatut supera el nostre de 1979

A més a més, la segona paradoxa és, encara segons Bosch, que Carod Rovira suggereixi que `una alternativa al Sí passa per encarar la reforma de la Constitució per tal d’eliminar els condicionants que pesen sobre el nostre autogovern. De fet, ICV va presentar ja fa mesos una proposta de reforma constitucional per avançar cap a un Estat plurinacional. Però una cosa és disposar d’una proposta política i un altra ben diferent és que aquesta avui sigui viable. Per a reformar la Constitució són imprescindibles els vots del PP ja que es requereix una majoria qualificada de 3/5 o 2/3 parts del Congrés i el Senat i a més pot implicar dissolució de les Corts i referèndum de tots els ciutadans de l’Estat espanyol: un procés llarguíssim i que ens deixa en mans del PP. Precisament per això PSC, CiU, ERC i ICV vàrem optar per la reforma de l’Estatut que en aquesta legislatura no precisava ni al Parlament, ni al Congrés, ni al Senat els vots del PP. El que no sabem és si aquesta circumstància es tornarà a produir després de properes conteses electorals.’

Per altra banda, i sense ser independentista (per a mi la solució no passa per crear més Estats a la UE, sinó per reduir el pes dels actuals, cedint sobirania cap a dalt i cap abaix), m’ha semblat que els arguments que en el seu moment va donar Jordi Sánchez a l’article `Soberanismo y referéndum’ (El País, 15/05/2006, pg. 36 de Catalunya), són també prou rellevants. Sánchez començava preguntant-se si un independentista pot votar sí a l’Estatut i no trair les seves conviccions sobiranistes. I ell mateix responia que sí, de la mateixa manera que un independentista declarat pot ser President del Parlament autònom, conseller de la Generalitat o soci preferent d’un govern espanyol sense que això signifiqui cap traïció ni a la seva trajectòria política ni molt menys al seu projecte polític finalista. El mateix Sánchez acabava l’article recordant que (tradueixo del castellà) `el proper 18J no està en joc la independència de Catalunya, ni tan sols la reforma constitucional. Per això és perfectament raonable que qualsevol independentista -si no rebutja de ple l’actual autogovern- doni suport la millora del mateix. El dia en què els independentistes siguem majoria en el nostre Parlament podrem iniciar un altre procés que de pura lògica ja no serà de reforma estatutària. Però aquest dia encara és llunyà i la reforma estatutària no ens allunya d’ell. Rebutjar la reforma no té, en clau independentista, molt de sentit.’

Per cert, la campanya ‘A qui molesta aquest Estatut?’ d’ICV em sembla prou clarificadora de tots els dubtes que he manifestat més amunt. Seguirem parlant-ne, em temo.

Parlar de Catalunya (carta oberta a l’amic Roger)

5
Publicat el 19 de maig de 2006

En Roger respon a la meva darrera entrada i em comenta el següent: `Per primera vegada en molts dies et veig parlant d’alguna cosa que estiguem parlant aquí a Catalunya. Europa ens cau molt lluny, certament, però perquè és molt lluny… Jo de tu encararia amb valor al debat real. Pensa que s’esperava molt del teu blog, i t’ho diu un militant d’ERC que t’admira’.

Permete’m, benvolgut Roger, agrair-te el teu comentari ja que em dóna peu a fer una reflexió que ben bé podria ser una declaració d’intencions.

En primer lloc vull recordar que quan vaig obrir aquest bloc la meva intenció era precisament fer més transparent i més propera la feina que algunes persones fem en el si de les institucions d’aquesta Europa que tu anomenes `llunyana’. I ho vaig fer precisament per què sóc més que conscient que aquesta percepció que tu manifestes és certament habitual, tal i com ho demostra no només l’abstenció a les eleccions europees, sinó sobretot l’absència de debat sobre temes que tenen dimensió europea. (…)

No obstant, permete’m que et recordi que el 70% de les lleis que s’apliquen a Catalunya són simples trasposicions (és a dir traduccions) de normatives i directives europees que han estat elaborades a Brussel·les, amb la participació de la Comissió (formada per un membre de cada Estat), el Consell (on estan representats els governs dels Estats, i en què ara, en certs àmbits, també hi participa el govern de la Generalitat) i el Parlament Europeu (amb 732 diputats/des dels 25 Estats membres, dels quals l’Estat espanyol n’aporta 54, 6 dels quals provenim de Catalunya i 11 en total del conjunt dels Països Catalans). Què vull dir amb aquest ball de xifres? Doncs que quan alguns es queixen que `Brussel·les ens imposa les seves normatives’ s’obliden que en menor o major mesura nosaltres tenim la possibilitat d’influir-hi. La Unió Europea existeix, i les decisions que es prenen en el si de les seves institucions ens afecten de ple. Per tant, parlar d’Europa és necessàriament parlar de Catalunya, de la mateixa manera que parlar de Catalunya és també parlar d’Europa. El repte consisteix precisament en ser cada vegada més visibles, més influents, més decisius en les decisions que s’hi prenen. Hi això no ho aconseguirem inhibint-nos del debat europeu, sinó ben al contrari, contribuint-hi amb veu pròpia.  

En segon lloc, amic Roger, em preocupa que consideris que parlar de Drets Humans, de drets del poble Saharauí, del català a Europa, de la lluita pels drets del col·lectiu LGBT, de la igualtat d’oportunitats home-dona, o de la necessitat d’establir unes relacions més justes entre la UE i Amèrica Central (per mencionar algunes de les darreres entrades del meu bloc) sigui parlar de temes que no interessen avui a Catalunya. I això em fa pensar com és de trist constatar que per a molta gent parlar de Catalunya és només parlar de l’encaix de Catalunya a Espanya, o dels aspectes simbòlics del país (senyera, himne,…), o de quant `ens maltracten els altres’. Aquesta actitud egovictimista ens porta a que alguns es creguin amb el dret d’atorgar l’etiqueta de més o menys catalanista en funció, exclusivament, de qui la té més gran, la senyera, o de qui té menys relacions amb gent de fora del `nostre’ territori, com si aillar-nos del món en què vivim fós garantia de que serem més ben considerats i respectats. Penso sincerament que això és un error, i que no ajuda gens a millorar l’autoestima del poble català, ni que ens guanyem més el respecte dels de fora. Una Catalunya moderna i de futur, per a mi, és aquella que és capaç de liderar debats en favor dels drets de les persones i d’una millor qualitat de vida, i això en tots els àmbits en què podem influir-hi, a casa nostra, per descomptat, però també a Espanya, Europa i al món. Mirar-nos el melic permanentment i mantenir una actitud defensiva no ens farà ni millors, ni més lliures, ni més respectats.

Finalment, ja que m’instes explícitament a que parli del tema que, segons tu, és l’únic tema que preocupa avui als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, l’Estatut, amb molt de gust ho faré. I ho faré dient, com ja he dit en altres ocasions, que malgrat la retallada (qui hi ha sigut) i la foto Mas-Zapatero (que va ser un gest barroer i de mal gust), el resultat final aprovat al Congrés/Senat i que se sotmetrà a referèndum el 18J ens deixa en molt millor situació que l’actual per seguir avançant en la millora de l’autogovern, i en la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Respecto a tota la gent amiga que es planteja el no o el vot nul des de la frustració (no tant aquells que ho fan des de l’odi a Catalunya), i també penso que hi ha moments en què cal fer un toc d’atenció manifestant clarament una postura crítica (jo mateix ho vaig fer en el cas del Tractat Constitucional Europeu), però en aquest cas, i havent llegit amb cura el text, penso que no podem negar que en molts aspectes el nou estatut suposa un clar avenç en competències, drets i deures i capacitat d’autogovern, entre d’altres. De fet, esdevindrem de llarg la nació no-Estat amb el nivell d’autogovern més gran existent a la UE actual. Per altra banda, siguem clars, tal i com ens recordava fa uns dies un altre bon amic, Jordi Sánchez, en aquests moments la correlació de forces és la que és, i francament, no crec que una sociovergència a la Generalitat, amb un PSOE amb majoria absoluta o amb suport de CiU a Madrid, ens sigui més favorable. Per tal que la gent confiï en un projecte polític no n’hi ha prou amb grandiloqüents declaracions, sortides de to i constants gestos de crispació, sinó que cal també demostrar que s’està preparat per governar i per liderar el país fent-lo anar cap endavant. I això, amic Roger, avui per avui vol dir caminar amb Europa.

Per tant, amb el teu permís, i espero que amb la teva complicitat, seguiré parlant i treballant per la millora dels drets humans, dels drets col·lectius i de les llibertats a Europa, que també són les de Catalunya. I tot això per dignitat, i perquè vull que el respecte cap a Catalunya provingui del reconeixement cap al nostre compromís i responsabilitat universals.

Rep una forta abraçada, i espero que tindrem noves oportunitats de seguir intercanviant impressions.

Una victòria, un tema pendent i tres urgències per cloure la sessió d’Estrasburg

1
Publicat el 18 de maig de 2006

Comencem per la victòria. Com deia el poeta, res del que és humà m’és aliè. O sigui que com a bon barcelonista, també vaig seguir el partit d’ahir el vespre, i aquest matí molts companys i companyes ens han felicitat als catalans de la casa per la merescuda, tot i que patida, victòria del Barça d’ahir la nit.

 

 

És certament agradable acabar aquesta primera experiència de transmetre des d’aquest bloc el dia a dia  de les sessions plenàries a Estrasburg amb una bona noticia. Confesso que no deixa de sorprendre’m el gran suport i admiració que el Barça aixeca entre el personal, diputats/des, intèrprets de l’Eurocambra, de totes les nacionalitats. (…)

 

 

Pel què fa al tema pendent, aquest és, novament, el català a Europa. Aquest matí, i a petició de diversos grups, entre ells el nostre (Verds/ALE), la Conferència de Presidents ha acordat demanar a la Mesa (Bureau) que reprengui el tema del català, invalidant així la votació negativa que va tenir lloc el passat 26 d’abril. A més a més, la Conferència de Presidents demana explícitament que es resolgui, almenys, el tema de la correspondència entre ciutadans/es i el Parlament Europeu. No obstant, malgrat que no menciona específicament les altres dues qüestions (traducció textos legislatius i ús del català en plenària) tampoc els exclou, per la qual cosa caldrà seguir insistint sobre els membres de la mesa que discuteixin i votin favorablement els tres temes. Per conèixer els antecedents aneu aquí.

 

Finalment, pel que fa a les resolucions d’Urgències, cal començar per explicar primer què són. Cada dijous per la tarda en les sessions plenàries a Estrasburg es debaten i voten tres resolucions amb els quals es pretén prendre posicionament sobre tres qüestions relatives als drets humans arreu del món. Al meu parer consisteix en una de les eines més importants que tenim al nostre abast per treballar políticament sobre situacions concretes que reclamen atenció i respostes inmediates de part de la UE. Els tres temes a discutir s’acorden la setmana anterior a partir de les propostes que fan els diferents grups. Un cop s’han acordat els temes, cada grup fa la seva proposta de text de resolució sobre cadascun dels tres temes, i durant la setmana d’Estrasburg es reuneixen els coordinadors de cada grup per consensuar un text comú. Si s’arriba a un acord, es presenta una versió que s’anomena de compromís, si algun grup no se sent còmode amb el text finalment negociat pot presentar-hi esmenes o, fins i tot, no signar-lo, i presentar la versió pròpia. La meva experiència és que aquestes resolucions tenen un gran impacte en els països que s’hi mencionen, i sovint actúen com a catalitzadors de canvis importants. Aquesta setmana els temes a abordar són: la situació a Sri Lanka, la nova etapa que s’obre al Nepal i la petició de Taiwán a ser membre observador de la OMS. Trobareu aquí les resolucions que vaig presentant al llarg de la legislatura.

 

 

Més Europa amb menys recursos?

1
Publicat el 17 de maig de 2006

Avui hem votat al Parlament Europeu l’acord institucional sobre Perspectives Financeres (és a dir, el pressupost de la UE pel septeni 2007-2013), al qual, però, el Grup Verds/ALE hem votat negativament. La raó? La mateixa que fa temps estem esgrimint, en un moment en què Europa necessita un impuls més gran i un major compromís de la part dels Governs dels Estats, aquests fan exactament tot el contrari. Per tal de tenir més dades sobre el procés seguit en l’adopció d’aquestes perspectives financeres i sobre les postures dels diferents grups podeu consultar la nota del Parlament Europeu aquí.

Sigui com sigui, amb les xifres aprovades avui la UE inverteix menys d’1 euro al dia per cada ciutadà/na, front els 11 de la Generalitat o els 17 del Govern de l’Estat. Amb un nivell de despesa tant baix difícilment fomentarem l’europeïsme entre la ciutadania. (…)

 

Pel què fa a la nostra decisió de votar contra l’acord considerem que els 864.316 milions d’euros aprovats suposen un augment certament mínim en relació a la xifra que oferia el Consell (són només 4.000 milions d’euros més que la proposta del Consell del mes de desembre) i queda molt lluny dels 974.000 milions que originàriament demanàvem des del Parlament Europeu, i encara més dels 994.000 milions que havien reclamat desde la Comissió. La conseqüència directa de la rebaixa, a més, és que es àrees polítiques que considerem claus per a la consolidació d’una Europa social i sostenible, com són la recerca, les energies renovables, el desenvolupament rural o l’impuls de la societat del coneixement, no comptaran amb els recursos suficients.

Així mateix, al marge del fet que la mateixa estructura del pressupost és certament desfassada i cal que sigui actualitzada, el Consell ha renunciat a incloure en l’acord interinstitucional cap referència al procés de revisió del pressupost, posant de manifest per tant que no existeix voluntat d’afrontar en el curt termini una reforma pressupostària, la qual cosa deixa en les mans del Parlament la decisió d’impulsar alguna mena de reforma el 2008/09, cosa que necessàriament caldrà fer en relació a la despesa agrícola i a la introducció d’un sistema de recursos propis per a la UE.

La UE i al lluita pels drets humans: també desde la perspectiva de gènere

3
Publicat el 17 de maig de 2006

Avui es debat al Parlament Europeu, i demà es vota (veure més avall en aquesta entrada nota actualització després vot) l’informe anual sobre Drets Humans (enguany informe Howitt). En tant que coordinador de Drets Humans del grup Verds/ALE, i membre de la Comissió de Dones i Igualtat d’oportunitats (FEMM) he seguit l’elaboració de l’informe del qual he de destacar la voluntat de cooperació mostrada pel ponent, Richard Howitt (PSE, Britànic).

En el procés d’elaboració de l’informe hi ha hagut diversos punts de controvèrsia com el paper que ha de jugar el Parlament Europeu en l’establiment i avaluació de les polítiques de la UE desde la perspectiva de Drets Humans, els canvis de la antiga Comissió de Drets Humans de Nacions Unides (avui Consell), la importància de fer complir la clàusula democràtica inclosa en els acords d’associació o la situació especialment sensible d’alguns països i que ens porten al Parlament Europeu a tenir debats apassionats a partir de postures diferents, quan no divergents, com és, per exemple, els casos de Colòmbia o d’Orient Mitjà. Trobareu la meva intervenció d’aquesta tarda aqui. (NOTA ACTUALITZACIÓ EL 18 DE MAIGresultats i valoracions generals després de la votació) (…)

 

El text que va ser aprovat en Comissió Afers Exteriors (AFET) es pot consultar al lloc web del Parlament Europeu, a l’espera de les esmenes que demà dia 18 s’hi incorporin en la votació.

Per altra banda, ara fa unes setmanes vàrem organitzar al Parlament Europeu (en la seva seu a Brussel.les) una audiència sobre els feminicidis a Amèrica Central i Mèxic, amb un important èxit d’assistència, i amb el compromís de fer pressió per tal d’incorporar a l’agenda política bilateral UE-Amèrica Llatina el tema de la lluita contra el feminicidi i la impunitat.

En un article que el passat abril vàrem publicar conjuntament Elena Valenciano (PSE) i jo mateix, ambdós impulsors de la trobada/seminari, expliquem la situació i els reptes per a la UE en aquest tema.

17 maig: Dia Internacional Contra la Homofòbia (IDAHO)

0
Publicat el 16 de maig de 2006

Per primer cop el Parlament Europeu conmemorarà demà el Dia Internacional Contra la Homofòbia (IDAHO). Es tracta d’una iniciativa que hem impulsat desde l’Intergrup de suport al col.lectiu LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transexuals) del Parlament Europeu  i que es concretarà en la celebració d’un seminari que, amb el titol ‘Ending the hate – International Day Against Homophobia’, pretén combatre tota aquella violència física, moral o simbòlica relacionada amb l’orientació sexual o la identitat de gènere. Els promotors de la iniciativa, els diputats Michael Cashman, Sophie Int’l Veldt, Alexander Stubbs i jo mateix, farem una conferència de Premsa demà a les 15.30 (sala de premsa del Parlament).

La iniciativa es va demanar en la Resolució sobre la Homofòbia que va adoptar el Parlament Europeu el passat 18 de gener de 2006, en la qual es lamenten les actituds homòfobes que estan tenint lloc a diversos països de la UE al mateix temps que, per altra banda, se saluden els avenços que s’han dut a terme en d’altres per tal de millorar la situació de la població LGBT i demana la celebració d’un seminari per tal de fer un intercanvi d’opinions sobre les millors pràctiques. En el mateix text es defineix homofòbia com una ‘por irracional i una aversió envers l’homosexualitat i la població LGBT basades en prejudicis, similars al racisme, xenofòbia, anti-semitisme i sexisme. (…)

 

Les reaccions de l’església contra aquesta resolució no han parat d’arribar-nos i aquest cap de setmana, de fet, hem tingut una nova mostra de la postura reaccionària que els bisbes mantenen i promouen en relació a aquesta qüestió, ja que han fet públic un comunicat molt dur contra la resolució la qual cosa, al meu parer, només fa que ratificar la importància de la mateixa resolució, i el fet que cal anar encara més enllà en la lluita contra les actituds homòfobes, especialment quan aquestes actituds no venen només de part de l’església sinó que fins i tot provenen de caps d’estat i de govern, així com de Parlaments, d’alguns Estats membres de la UE com Polònia o Letònia.

En un article que els membres de l’intergrup vàrem publicar a GayBarcelona.net en el seu número d’abril de 2006 expliquem millor aquesta situació.

El Dia contra la Homofòbia (IDAHO) és una iniciativa que fa temps que s’està promovent arreu del món tal i com es pot constatar al seu lloc web, i es celebra el 17 de maig perquè és la data en què, l’any 1990, la Organització Mundial de la Salut (OMS) va retirar la homosexualitat de la llista de malaties mentals. L’IDAHO no ha estat encara reconegut per Nacions Unides, la qual cosa és una de les demandes que pensem fer demà en el transcurs del seminari. Podeu trobar aqui algunes mencions en premsa: NacionGay, Terra, …

*************************

Programa del seminari: ENDING THE HATE – MAY 17th INTERNATIONAL DAY AGAINST HOMOPHOBIA

Seminar (1), Wednesday 17 May 2006,

4:30 – 6:30 p.m.

Room: WIC 100 – European Parliament, Strasbourg

Interpretation: French, English, German, Spanish

Agenda

4:35 – 5:00 p.m. – Opening Session

Michael CASHMAN, President of the LGBT Intergroup, in the Chair

Josep BORRELL-FONTELLES, President of the European Parliament

Jean-Marie CAVADA, President of the Committee on Civil Liberties, Justice and Home Affairs

Representative from the Austrian Presidency of the COUNCIL

Thomas HAMMARBERG, Commissioner for Human Rights of the Council of Europe

5:00 – 5:30 p.m. – Interventions by victims and experts

Jo BERNARDO, on the murder of Gisberta in Portugal, March 2006

Helen MCNAMEE, on homophobia leading to mental health problems

Krister FAHLSTEDT, on EU project "All clear", fighting discrimination within army, police, etc.

Patricia PRENDIVILLE, on ILGA-Europe’s work against homophobia

5:30 – 5:40 p.m. – Interventions by promoters of IDAHO

Louis-George TIN, founder of International Day Against Homophobia

Joke SWIEBEL, former MEP and former President of the LGBT Intergroup

5:40 – 6:20 p.m. – Questions and Debate

6:20 – 6:30 p.m. – Conclusions by Mr Alexander STUBB, MEP

Also on the agenda of the International Day Against Homophobia:

– LGBT Intergroup Lunch with Commission Vice-President Frattini and Commissioner Spidla(2) (12 – 1:00 p.m., MEPs Restaurant, by invitation only)

– Press conference: 3:30 – 4:00 p.m. room: LOW N -1 201

– Cocktail (6:30 p.m. on) hosted by Mr Gaël MARTIN-MICALLEF, President of "Egalité dans la Diversité" – LGBT Groupe of Conseil de l’Europe


[1]
Organised by the EP as requested in the Resolution on Homophobia in Europe adopted on 18 January 2006

[2] Vice-President Frattini, Commissioner Spidla, Board of LGBT Intergroup (Michael Cashman, PES; Sophie In ‘t Veld, ALDE; Raul Romeva, Greens; Alexander Stubb, EPP), Ms Prendiville (ILGA), Mr van Roozendaal (IGLYO), and Mr Tin (IDAHO). Photo opportunity

Publicat dins de LGBT | Deixa un comentari

Més sobre l’Acord de Pesca UE-Marroc (Actualitzada a 16 de maig de 2006)

1
Publicat el 15 de maig de 2006

Acabem de tenir un debat al Parlament Europeu (seu Estrasburg) sobre l’informe Varela relatiu a l’Acord UE-MArroc sobre pesca. Tal i com ja he enunciat en diverses ocasions, el Grup Verds/ALE ens hem oposat sempre a la incorporació a l’acord de les aigües territorials del Sàhara Occidental, al sud de les coordenades 27° 40′ N. A la votació que tindrà lloc demà hem plantejat diverses esmenes en aquest sentit que, en cas de ser rebutjades, ens portaran a votar en contra de la proposta d’informe

(NOTA ACTUALITZACIÓ el 16/05/06: finalment a la votació d’avui dimarts s’han rebutjat les nostres esmenes amb una mitjana de 190 a favor i 385 contra, per la qual cosa hem acabat votant en contra de l’informe i, conseqüentment, de l’acord. Podeu consultar la nota de premsa que hem tret aquest mati des del Grup Verds/ALE, i una referència de l’agència Europa Press).

Adjunto també dos altres textos que poden ser d’utilitat: 1. La meva intervenció d’aquest vespre, i 2. Una pregunta que vàrem presentar fa un mes a la Comissió i de la qual encara no hem rebut resposta: (…)

 

1. INTERVENCIO PLENÀRIA

"Entendemos que es legítimo, e incluso necesario, normalizar las relaciones entre Marruecos y la UE en el tema de la pesca, pero ello no debería hacerse a costa de legitimar una ocupación ilegal del Sáhara Occidental por parte de Marruecos. Marruecos no está considerado por Naciones Unidas como el administrador del Sáhara, por lo que no puede negociar con las aguas saharauis. Y la UE, aceptando de facto que se incluyan dichas aguas, está contribuyendo lamentablemente a que siga la situación de expolio que tantas veces hemos denunciado en esta cámara. Tal y como establece la Ley del Mar, los beneficios de la explotación de un territorio con un estatuto aún por definir según Naciones Unidas deben favorecer a la población del territorio afectado. Sin embargo, la actitud hostil y nada cooperativa de las autoridades marroquíes con relación al contencioso del Sáhara Occidental las hacen muy poco fiables en este sentido.

Por ello, consideramos que el acuerdo de pesca UE-Marruecos debe explícitamente excluir las aguas saharauis. En caso contrario, nuestro grupo se verá obligado a votar en contra de este informe".

**********************************

2. PREGUNTA ESCRITA E-1745/06

de Caroline Lucas (Verts/ALE) y Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE)

a la Comisión

Asunto: Pesca en el Sáhara Occidental – pregunta complementaria

Dado que la Comisión no proporcionó una respuesta completa a la pregunta E-0560/06, se adjuntan las siguientes preguntas complementarias:

1.         Celebramos que la Comisión esté de acuerdo con el dictamen jurídico del asesor jurídico de las Naciones Unidas y también que Marruecos no es la potencia administradora del Sáhara Occidental.

La Comisión concluye que el dictamen del asesor jurídico «implica que Marruecos es la potencia administradora de facto del territorio del Sáhara Occidental y que, por consiguiente, tiene competencias para celebrar este tipo de acuerdos». De hecho, el dictamen no proporciona una «respuesta clara» sobre la capacidad de Marruecos para celebrar un acuerdo que implica la explotación, en lugar de la simple exploración, de los recursos naturales del Sáhara Occidental. Lo que está claro es que la explotación contra los intereses y deseos del pueblo del Sáhara Occidental sería ilegal. El dictamen concluye expresamente que «si continuaran las actividades de exploración y explotación [de recursos mineros] sin contar con los intereses y deseos del pueblo del Sáhara Occidental, éstas actividades constituirían una violación de los principios del Derecho internacional». EL Polisario es el representante internacionalmente reconocido del pueblo Saharaui y, en cuanto tal, ha condenado la inclusión de las aguas del Sáhara Occidental en el acuerdo marroquí. Dado que la explotación pesquera exigiría un trato igual al de la explotación minera y que no hay indicación, sobre la base de la experiencia de acuerdos anteriores, de que el pueblo Saharaui se beneficie del acuerdo, ¿cómo puede concluir la Comisión que Marruecos tiene competencia para celebrar dicho acuerdo?

2.         La Comisión declara que «corresponde a las autoridades marroquíes definir las zonas de pesca sobre la base de las cuales se emitirán las licencias de pesca». ¿Qué documento jurídico o de otro tipo se utilizará como referencia para definir las «aguas bajo soberanía o jurisdicción del Reino de Marruecos»? ¿Ha publicado Marruecos algún documento jurídico que incluya las aguas del Sáhara Occidental como aguas bajo su soberanía o jurisdicción? En caso afirmativo, ¿podría la Comisión proporcionarnos una copia de dicho documento?

**************

NOTA: tant les intervencions en plenària com les preguntes presentades a la Comissió i al Consell es poden consultar a la web del diputat). Informació addicional sobre la qüestió es pot trobar a la següent entrada feta díes enrere.

 

 

 

 

 

 

 

El tema del català al Parlament Europeu no està tancat encara

5
Publicat el 15 de maig de 2006

El tema del reconeixement del català al Parlament Europeu no està tancat encara, malgrat que alguns ho voldrien.

Adjunto la carta que els co-presidents del Grup Verds/ALE, Daniel Cohn Bendit i Monica Frassoni, varen enviar al President del Parlament Europeu, Josep Borrell, per tal de reobrir el debat aquest dijous, a Estrasburg, en la Conferència de Presidents. (…)

 

Per conèixer la història d’aquest debat podeu anar a la següent entrada.

Bruxelles, le 9 mai 2006

M. Josep Borrell

Président

Parlement européen

Monsieur le Président,

En date du 26 avril 2006, le Bureau du PE a rejeté suite à un vote très serré la demande de signature d’un accord avec le Gouvernement espagnol sur l’utilisation des langues co-officielles de l’Etat espagnol. Les autres institutions et organes de l’Union européenne ont déjà signé de tels accords avec le Gouvernement espagnol et il s’avère qu’ils ne rencontrent aucune difficulté technique dans l’application pratique de ceux-ci.

S’agissant d’un sujet qui, au delà de ses considérations techniques, a des connotations résolument politiques, je vous saurais gré de bien vouloir inclure un débat à ce sujet à l’occasion de notre prochaine Conférence des Présidents à Strasbourg.

Je vous prie de croire, Monsieur le Président, à l’assurance de ma plus haute considération.

Daniel COHN-BENDIT                                                      Monica FRASSONI

   Co-Président                                                                 Co-Président

 

 

 

 

 

 

 

Sessió plenària a Estrasburg (Maig06)

0
Publicat el 14 de maig de 2006

Aquesta setmana tenim sessió plenària a Estrasburg. Milers de funcionaris, assessors i assistents, a més a més, lògicament, de centenars de diputats i diputades, ens desplacem en columnes de camions des de Brussel·les a Estrasburg per complir amb un dels punts per a mi més anacrònics dels Tractats, aquell que obliga a celebrar almenys 12 sessions plenàries a la ciutat fronterera d’Estrasburg (una ciutat que, tot s’ha de dir, és de les més boniques d’Europa, però això no fa al cas).

El problema és que si aquesta pràctica tenia una certa lògica en els orígens de les Comunitats Europees, per allò del simbolisme de la postguerra, cada cop més esdevé un maldecap per a totes aquestes persones que ens hem de desplaçar i, el que és pitjor, una enorme despesa difícil de justificar davant de la ciutadania, especialment ara que hem sabut que l’ajuntament de la ciutat francesa ens cobrava una comissió no acordada certament considerable que, de fet, està en procés d’investigació. (…)

 

Cada any es presenta a la plenària alguna proposta que intenta obrir el debat i posar de manifest el descontentament de l’Eurocàmera amb aquesta pràctica, però, malgrat que és cada vegada més gran el nombre de diputats i diputades contràries a practicar aquesta processó mensual, en no tenir capacitat de decisió vinculant sobre aquesta qüestió restem a mercè dels governs, especialment del francès.

De propostes alternatives n’hi ha moltes, entre les quals hi ha la que de fa temps estem fent el grup Verds/ALE que consisteix en convertir l’edifici del Parlament Europeu a Estrasburg, una construcció molt nova però que només obre una setmana al mes, en seu de la Universitat Europea o d’alguna altra institució europea.

Sigui com sigui, amb l’ampliació, i especialment en ple debat sobre les perspectives financeres, aquesta oruga mensual no s’aguanta. El problema, però, és que en tractar-se d’una qüestió prevista als Tractats només es pot modificar amb l’aprovació de tots els Estats, és a dir per unanimitat, i és clar, fins ara el govern francès ha vetat sempre qualsevol reforma que eliminés l’obligació d’haver-nos de desplaçar mensualment a Estrasburg.

De moment, però, i mentre seguim insistint en canviar aquesta pràctica absurda i cara, ens veiem obligats/des a anar-hi un cop al mes. Per a la sessió que comença demà, la de maig, l’ordre del dia es presenta carregat de temes interessants.

Pel què fa als temes que com a ICV seguirem d’una manera especial, ja sigui amb intervencions en plenària o treballant sobre els textos de les resolucions a adoptar, hi ha els següents:

Dilluns 15: Tindrà lloc una sessió solemne per part d’Evo Morales, president de Bolívia; es discutirà l’informe Varela relatiu a l’acord UE-Marroc sobre pesca (i que inclou les aigües saharauis raó per la qual ja hi vàrem votar en contra en la seva votació en comissió PECH); tindrà lloc una sessió extraordinària de la comissió de Dones i igualtat d’oportunitats (FEMM) i una nova sessió de la Comissió Temporal que investiga els vols de la CIA i les detencions i entregues il·legals (TDIP).

Dimarts 16: La Comissió presentarà la seva agenda per afrontar el `futur d’Europa‘; es discutirà l’informe Frassoni (co-presidenta del grup Verds/ALE) relatiu al control de l’aplicació del dret comunitari; sessió solemne amb l’autoritat palestina; informe de la Comissió sobre els progressos de Rumania i Bulgària de cara a la seva futura (inminent?) integració;

Dimecres 17: actes commemoratius del Dia Internacional contra la Homofòbia (IDAHO) organitzats pels membres de l’intergrup pels drets del col.lectiu LGBT del qual en sóc vicepresident; discussió de l’informe Howitt relatiu als drets humans en el món l’any 2005 i la política de la UE (informe del qual n’he estat el ponent a l’ombra del Grup Verds/ALE)

Dijous 18: reunió de l’Intergrup sobre Minories Regionals; debat i vot sobre casos de violació de drets humans. Els temes previstos per aquesta sessió són la situació actual a Nepal i Sri Lanka.

Per cert, que es poden seguir les sessions en directe, debats i votacions, a Séance en direct.

 

 

 

 

 

 

 

 

UE-Amèrica central: comerç o codesenvolupament?

0
Publicat el 13 de maig de 2006

La cuarta cimera UE-America Llatina va concloure ahir a Viena amb una sensació agredolça, tal i com, d’altra banda, sol passar en aquesta mena d’encontres. Són molts els temes abordats i cadascún d’ells mereixen una atenció específica. Tanmateix, en aquesta primera entrada dedicada a aquesta qüestió em vull referir en concret a la llum verda donada a l’Acord d’Associació UE-Amèrica Central. I la raó és que aquest és un dels temes que em toca seguir de més aprop al Parlament Europeu en tant que vicepresident de la Delegació UE-Amèrica Central.

Per altra banda, però, cal mencionar també que de manera paralel.la ha tingut lloc una Cimera Alternativa protagonitzada per moviments socials i ong en què s’han posat de manifest alguns dels importants riscos que té plantejar, com fan alguns, un procés d’integració bi-regional bàsicament sobre la creació d’una zona de lliure comerç. Riscos que afecten tant a la dimensió de la justicia social com a la de la sostenibilitat ambiental que pateixen els pobles americans. (…)

Faig meves les reflexions elaborades per la Iniciativa de Copenhaguen per Amèrica Central i Mèxic (CIFCA) i per Grupo SUR, ambdues plataformes formades per diverses organitzacions a escala europea, amb l’objectiu d’iniciar aqui una reflexió sobre el paper que la UE està jugant, i que pot jugar en el futur, en el procés d’integració regional centreamericana, així com en el marc de la discussió sobre la necessitat d’avançar cap a una Associació Estratègica Biregional, tal i com ja es va acordar a Guadalajara (Mèxic) el maig de 2004, en l’anterior cimera de Caps d’Estat i de Govern d’Amèrica Llatina, i el Carib i la UE. Durant els processos de pacificació dels anys 90, els països de la UE es van constituir en un actor polític clau a la regió centreamericana. No obstant això, la firma dels successius acords de pau (l’últim a Guatemala, el 1996) va comportar un cert abandonament de responsabilitats, com si aquesta signatura fos ja per sí mateixa un reconeixement que no havia res més a fer allà. Res més lluny de la realitat. En aquests quasi 10 anys de posguerra a Centreamèrica (en alguns països, com El Salvador, fins i tot més, ja que es van firmar els acords de pau el 1992) no s’han produït canvis substancials en la realitat socio-econòmica de la regió, ni tampoc les democràcies instaurades s’han afermat prou en els pilars de l’Estat Social de Dret. Els nivells de violència armada als països de la regió centreamericana han arribat en molts casos a proporciones epidèmiques (des del 2001 una dona mor al dia a Guatemala, estrangulada o baleada). L’actual estat de vulnerabilitat dels centreamericans té diferents manifestacions: són vulnerables davant el funcionament del sistema econòmic, socialment i fins i tot en termes mediambientals, ja que són els sectors més fràgils els que están més exposats a les conseqüències de fenòmens naturals (recordem aquí les greus conseqüències del Mitch a finals dels 90, les seqüeles del qual segueixen avui presents a molts països de la regió). Entre les raons de fons s’han de mencionar el repartiment desigual de la riquesa, i l’enorme presència d’armes lleugeres repartides a la regió. Tot això fa que el model de desenvolupament present tingui efectes contraposats amb el propòsit manifest d’aconseguir un desenvolupament humà sostenible. Més concretament, l’enfocament que restringeix la vulnerabilitat a l’impacte de desastres naturals, per exemple, adoptat per la Comissió Europea i plasmat en el document d’Estratègia Regional 2002-2006, es quedava curt i requeria ser revisat, tal i com porten anys suggerint, entre d’altres, diferents sectors de la societat civil organitzada com Grupo Sur o CIFCA.

La UE pot fer molt més del que està fent. La UE ha de recuperar el seu rol polític a la regió centreamericana ja que, des de fa un temps, la relació s’ha centrat quasi exclusivament en un intercanvi d’ofertes i demandes comercials. Entre les coses concretes que poden fer-se s’han de citar, almenys, sis.

1. Cal impulsar el diàleg polític, cosa que implica que en l’agenda bilateral UE-Centreamèrica han de tractar-se qüestions com la pobresa, la cohesió social, la democràcia, els drets humans, el bon govern i la lluita contra la corrupció com a condicionaments a d’altres tipus d’acords d’ordre econòmic i comercial.

2. Reconèixer el pes del deute extern com a determinant de la vulnerabilitat del desenvolupament, així com prioritzar la lluita contra la vulnerabilitat social estimulant i recolzant als estats en l’adopció de polítiques públiques i congruents amb les seves obligacions en matèria de drets econòmics, socials i culturals.

3. Potenciar la participació de la societat civil en el procés d’integració, cosa que implica la incorporació en l’agenda institucional biregional dels temes que preocupen més als ciutadans com la lluita contra la pobresa i la violència, especialment contra grups específics, com les dones.

4. Treballar amb una visió multidimensional en el procés d’Integració Centreamericana que incorpori la dimensió dels drets humans i que permeti avançar en polítiques concretes de protecció a la salut, l’educació, l’ocupació, l’habitatge o la igualtat d’oportunitats entre gèneres.

5. Adoptar el concepte de vulnerabilitat del desenvolupament com a base pel disseny i l’aplicació de l’estratègia de Cooperació 2007-2013.

6. Exhortar als Estats d’Amèrica Central i a les institucions de la integració a assumir com a condició necessària perquè el procés de la integració avanci la participació d’una pluralitat d’actors de la societat civil.

 

 

 

 

 

 

Andorra discrimina els homosexuals

4
Publicat el 12 de maig de 2006

Els amics dels Verds d’Andorra i del col·lectiu Som com som ens fan arribar les seves preocupacions en relació a la discriminació contra persones homosexuals. Segons han denunciat l’Associació de Metges Progressistes i el sindicat UGT, el principat d’Andorra no permet que els nois homosexuals puguin donar sang. Segons les associacions esmentades aquesta mesura s’aplica per un suposa `interès general’. Per la seva banda, el cap de l’executiu andorrà, Albert Pintat, ha assegurat que aquesta mesura s’explica perquè són preferents els drets dels qui reben la sang. (…)


El més preocupant de tot, certament, és la relació directa entre el fet de ser homosexual i la possibilitat d’estar malalt (de Sida, per exemple) que aquesta mesura pressuposa. Malauradament no és el primer cop que el govern andorrà adopta mesures discriminatòries contra el col·lectiu homosexual. Fa poc va denegar que s’atorgués el permís de treball a persones amb VIH.

Andorra no és un Estat membre de la UE, però hi mantenim relacions molt estretes, sobretot en el marc de l’Acord de Cooperació de 2005. Segons aquest acord, ambdues parts (UE i Andorra) estableixen relacions de cooperació en qüestions socials i sanitaris (article 5 de l’Acord).

Per tot plegat, i donat que una de les funcions dels membres del Parlament Europeu és la possibilitat de fer preguntes al Consell i a la Comissió, aquesta setmana hem entrat a registre dues preguntes en el sentit de demanar a les institucions comunitàries quines mesures tenen previst adoptar davant d’aquesta flagrant vulneració de drets fonamentals i si, almenys, tenen previst demanar explicacions al govern andorrà.

Per altra banda, aprofito per recordar que la setmana vinent, 17 de maig, celebrem el Dia Internacional contra la Homofòbia (IDAHO) en commemoració de l’efemèride segons la qual la homosexualitat va ser enretirada de la llista de malalties de la OMS. L’Intergrup del Parlament europeu pels drets del les persones LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals) hem organitzat una sèrie d’actes que tindran lloc aquesta data, a Estrasburg, en el marc de la sessió plenària del mes de maig.

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de LGBT | Deixa un comentari

Barroso reclama els caps de govern que signin un contracte de lleialtat amb la UE

4
Publicat el 11 de maig de 2006

En una roda de premsa que va oferir ahir a la seu de la Comissió, José Manuel Durao Barrosso, president de la Comissió, va lamentar que els líders europeus (caps d’Estat i de govern)  s’atribueixin totes les medalles dels èxits i atribueixin a Brussel.les tota la responsabilitat respecte dels fracassos. Si bé no sempre coincideixo amb el president de la Comissió, en això penso que té tota la raó, i jo mateix ho he argumentat en diverses ocasions. De fet aquest ha estat, i segueix essent, un dels factors que fa que encara molta gent consideri la política que es fa a les institucions europees com llunyana, distant i aliena al seu dia a dia.

En realitat, però, la influència que es pot exercir als passadissos de Brussel.les és enorme, com molt bé saben determinats lobbies industrials i grups de pressió. No perquè els mitjans i els partits no atorguin el cas que es mereixen els debats de Brussel.les (i Estrasburg) aquests deixen de ser importants. (…)

El problema de tot plegat és que, per una banda, a Brussel.les es prenen decisions cada vegada més importants i que afecten a molts àmbits, mentre que la capacitat de control polític, tant parlamentari com ciutadà, és cada vegada més dificil d’exercir.

Els mateixos governs sovint s’excusen darrera la famosa, i perniciosa, frase de: ‘és que ens ho manen desde Brussel.les’, fent veure que no tenen cap responsabilitat amb les decisions que es prenen ‘a Brussel.les’. Per altra banda, cal recordar que el 70% de les lleis que s’adopten als parlaments nacionals i estatals solen ser trasposicions de les Normatives/Directives europees (és a dir, de Brussel.les). Així doncs, qui és Brussel.les? Doncs bàsicament tres institucions, Consell (on estan representats els governs dels Estats membre), Comissió (nomenada pels governs dels Estats, i ratificada pel Parlament Europeu), i finalment el Parlament Europeu (única institució comunitària directament escollida per la ciutadania). El mecanisme de presa de decisions, però, és força singular. A diferència del que succeeix en un Estat, en què el legislatiu legisla i l’executiu executa, a la UE, el poder legislatiu l’ostenta fonamentalment el Consell (és a dir l’executiu dels Estats) conjuntament amb el Parlament Europeu, mentre que l’executiu (Comissió Barroso) esdevé un mer instrument burocràtic amb poc, o gens, marge d’autonomia política.

En aquest sentit, donada la correlació de forces dels governs actuals europeus, amb clara predominància de governs de dretes i conservadors, acompanyats d’alguns, pocs, governs socialdemòcrates, la capacitat legislativa europea està clarament escorada cap a la dreta conservadora. Malgrat tot, gràcies a la capacitat co-legislativa del Parlament Europeu, de vegades és possible contrarrestar algunes tendències, o almenys moderar-les, fent una front comú entre els sectors de centre-esquerra de la càmera.

La solució? Penso que passa per, almenys, quatre víes:

-La ciutadania pot influir (i ha d’influir) en les decisions que es prenen a ‘Brussel.les’ a través de promoure xarxes transeuropees que situin els debats locals a escala europea (energia, contaminació, drets humans, diversitat, drets socials, …); a través dels parlaments nacionals i/o estatals i dels governs, i finalment a través dels membres del Parlament Europeu.

-Els governs dels Estats han d’assumir d’una vegada per totes que s’han de comprometre amb la Unió Europea més enllà dels seus interessos estatals. L’Europa del Estats simplement no funciona, o almenys no és eficient. Cal superar-la. D’entrada no es tracta, penso, de crear nous Estats a la UE, sino de diluir el pes dels actuals en favor d’una major capacitat de decisió i acció a escala supraestatal, però també regional (per la via de la subsidiarietat). De fet de fa poc el govern de Catalunya participa amb veu pròpia en les discussions del Consell. Però això encara depèn de la voluntat del govern de l’Estat.

Enfortir el pes polític de les institucions europees, especialment del Parlament Europeu, que ha d’esdevenir el veritable poder legislatiu europeu. Cal ser molt conscients que l’Europa-mercat ja fa temps que està en marxa, i que avança molt ràpidament. I que els defensors d’aquesta Europa estan realment feliços que el control polític de les seves activitats sigui el menor possible. La solució, per tant, és més Europa, no menys. I sobretot, més política Europea.

-Finalment, cal que des de tots els àmbits assumim que els debats legislatius i polítics que tenen lloc a Brussel.les/Estrasburg són, també, afers de política interna, i no internacional. I això val pels mitjans de comunicació, pels mateixos partits, per les ONG, … Només així avaluarem aquests debats com a debats que ens afecten, i hi podrem participar amb veu pròpia, enlloc de simplement assumir-ne les conclusions com moltes vegades passa.