Sobre inseguretat, armes i immigració
Els assalts a domicilis catalans han generat una gran alarma social que ha comportat que s’alimentin novament dos imaginaris preocupants, i de conseqüències incertes: el primer és l’increment de peticions per a treure’s el permís d’armes i tenir-ne una a casa per tal de sentir-se més segurs; el segon és la tan sentida equiparació d’immigració amb delinqüència.
Quant al primer aspecte, el fet que els assalts i robatoris hagin dut a molta gent a pensar que si tingués una arma a casa estaria més ben protegida i segura, cal advertir de l’alt risc que suposa aquesta percepció. Si aquells qui no estem acostumats a dur i a usar armes en tenim una a les mans i pretenem enfrontar-nos amb ella a un ‘professional’, el més probable que passi és que acabem malferits, o fins i tot morts. I això per almenys tres raons: perquè el delinqüent sol tenir l’arma neta i ben greixada, cosa que redueix, per exemple, el risc que se li encasqueti; perquè el delinqüent té l’arma a punt per a ser usada, mentre que en el nostre cas l’hauríem d’anar a buscar al calaix on la tinguéssim amagada; i finalment, el més important, perquè el delinqüent probablement té una predisposició per a usar l’arma que nosaltres no tenim. I és que una cosa és tenir una arma a les mans, i una altra molt diferent és usar-la contra una altra persona, fins i tot per a algú que, sent caçador, estigui habituat a disparar-li a senglars o conills. A tot això, a més, cal afegir el risc que suposa tenir armes a casa, especialment si hi ha criatures. (segueix …)
Tot i que aquest debat tot just acaba d’arribar a casa nostra, en molts països del món constitueix un tema de discussió diari: Brasil, Estats Units, El Salvador, Guatemala, Indonèsia, Libèria, Somàlia, etc… I això ha motivat precisament que s’impulsi un Pla d’Acció de Nacions Unides sobre Armes Lleugeres i Petites, el qual s’ha de revisar i actualitzar a finals d’aquest mes, en la Cimera que tindrà lloc a Nova York (veure el lloc web de la Campanya Armes sota Control). Per cert, que una delegació del Parlament Europeu participarem per primera vegada de manera oficial en les negociacions arran de la resolució que vàrem aprovar per unanimitat en la Comissió AFET i que serà ratificada, sinó hi ha sorpreses de darrera hora, en la sessió plenària de la setmana vinent a Estrasburg. En un dels punts de la resolució es "recomana efusivament als governs que prohibeixin a la població civil la possessió no autoritzada i l’ús d’Armes Lleugeres i Petites (ALP), fusells automàtics i semiautomàtics i metralladores".
La segona conseqüència preocupant és que una vegada més hem escoltat a diversos responsables polítics (irresponsables caldria anomenar-los) dir poc menys que tota persona immigrant és un delinqüent, encara que sigui potencial, fregant en alguns casos notables, com el d’Acebes, el més pur estil Le Pen (que per cert, és eurodiputat). Encara que és cert que les bandes organitzades semblen estar formades cada cop més per persones procedents d’Europa de l’Est (romanesos, albanokosovars, etc…), el fet de convertir automàticament a tota persona immigrant en delinqüent, ni que sigui potencial, és certament impropi d’una societat que es diu respectuosa amb l’Estat de dret i amb la presumpció d’innocència. I tot i així l’imaginari s’estén. No és difícil estar en una cua d’una botiga i escoltar comentaris que relacionen inseguretat i immigració, i automàticament surt el comentari despectiu cap al veí o veïna immigrant. Tot això ens fa oblidar que, el més probable, és que la persona que ens ajuda en les tasques de la casa sigui llatinoamericana, que qui ens puja el butà a casa, un setè sense ascensor, sigui un pakistanès, o que qui ha recollit aquestes patates que ens ven el botiguer andalús sigui un nigerià o un senegalès. Totes aquestes persones són delinqüents? D’altra banda, només cal fixar-se en les cares exhaustes de les persones subsaharianes que arriben a les nostres costes del sud, i escoltar les seves històries sobre com les seves famílies han invertit tot el seu capital en una aposta incerta i arriscada que consisteix a enviar a un dels seus a provar de fer fortuna allà a la rica Europa. Per descomptat que el paternalisme no ajuda tampoc a canalitzar l’assumpte, però per a ser efectius i eficaços són necessaris més recursos, millorar les vies d’entrada legal de persones i facilitar els tràmits de regularització, i afrontar la qüestió de la immigració no com una qüestió d’inseguretat, i per tant competència policial exclusivament, sinó com un assumpte de política social i fins i tot laboral. Més enllà d’això, fa temps que aquesta és una qüestió que no pot afrontar-se ja a escala estatal, sinó que és necessari un enfocament europeu, al mateix temps que la implementació d’aquestes polítiques ha de fer-se, sobre la base del principi de subsidiarietat, al nivell més proper al ciutadà possible, això és, ajuntaments o Generalitat, tal i com ja he defensat en alguna altra ocasió.
Així doncs, davant la preocupant proliferació d’assalts i robatoris, penso que la solució no passa per estigmatitzar la immigració ni per acumular un petit arsenal a casa, sinó mes bé per exigir que actuï a qui correspon fer-ho, això és les administracions competents, la policia i la justícia, i per a això, és cert, són necessaris més mitjans, més efectius, més eficàcia, i per descomptat més voluntat política, però també una mica menys de demagògia i de populisme.
Hola Raül, com que ens coneixem des de petits (anaves a la clase de la meva germana petita a l’Arrel) i ens hem anat veient pel Guinardó, per Barcelona, ja se que d’armes en mans provades res de res,i que la ultradreta s’hi poso fulles (començant per Acebes). Ja sols ens faltaria LA ASOCIACIÓN EUROPEA DEL RIFLE tocant la pera …
Amb les armes tolerancia zero!