El PP, el Vaticà i la COPE al Parlament Europeu
No sol passar, i de fet és bo que no passi sovint, però de vegades passa. Em refereixo al fet que un debat en una Comissió del Parlament Europeu reuneixi a representants de tots els grups polítics de l’estat amb representació a l’Eurocambra. Això ha succeït aquest matí, a la Comissió de Peticions (PETI), en què hem comparegut diputats/des de gairebé totes les formacions polítiques de Catalunya i l’Estat (PSOE, CIU, ICV, IU i PP). El tema de debat: la petició que ha presentat el periodista i ara eurodiputat del PP, Luis Herrero Tejedor en relació a la concessió de llicències a la Cadena COPE a Catalunya. Aquí podeu trobar-hi la nota que n’ha fet Europa Press.
Ara fa uns mesos vuit periodistes encapçalats per Luis Herrero van impulsar una recollida de signatures (en van aconseguir 700.000) ‘sobre la negativa de les autoridades regionales catalanas a renovar las licencias radiofónicas de la emisora de radio COPE en Cataluña‘ (Petición 0924/2005). Els peticionaris apel.len al dret a la llibertat d’expressió per justificar la seva petició. Deixant de banda la legitimitat moral que aquesta emisora té per considerar que se li vulnera el dret a la lliure expressió (més endavant m’hi referiré) el cas és (segueix…)
que aquesta llicència ja va ser concedida per part de la Generalitat, després d’una sentència del Tribunal Suprem d’abril en què instava el Govern a renovar l’esmentada llicència fins el 2008, i, per tant, la petició en si ja no té cap mena de validesa i esdevé improcedent. Així doncs, allò que tocava fer en la Comissió de Peticions era simplement arxivar el tema. No obstant, els peticionaris han intentat fer una finta i han reconduit la seva ‘queixa’, dirigint-la ara contra la Llei del CAC (Comitè Audiovisual de Catalunya), en un intent de deslegitimar el què, de fet, no és sinó un inqüestionable esforç per part del Parlament Català per tal de crear a Catalunya un organisme independent del Govern que sigui qui supervisi els mitjans de comunicació i concedeixi llicències, organisme que ja existeix en la majora de països europeus, i que d’aquí a quatre díes fins i tot les institucions comunitàries l’exigiran al govern de l’Estat. L’estratègia del PP, per tant, consisteix a mantenir el tema viu, encara que no hi hagi base, per tal d’utilitzar el Parlament Europeu com a altaveu per tal de denunciar suposades violacions de drets i, tal i com tan els agrada fer, generar confusió i malestar.
Basant-se en una sorprenent, per totalment inadequada, interpretació del Reglament del Parlament, el president de la Comissió PETI, Marcin Libicki (UEN, Pol), ha fet allò que alguns companys han anomenat ‘cacicada’ o ‘acte de filibusterisme’, i que ha consistit en atribuir-se el dret a decidir unilateralment sobre si aquesta qüestió havia d’entrar a tràmit o no, quan aquesta és una decisió que de cap manera pot prendre sol, sinó que ha de ser la Comissió Parlamentària qui ho faci. Lògicament aquesta acció tindrà conseqüències.
Sigui com sigui, coneixent el perfil de Libicki tampoc ens ha de sorprendre massa aquesta decisió, especialment si tenim en compte la seva estreta vinculació amb els sectors més ortodoxos de l’església catòlica i el Vaticà, tal i com sovint posa de manifest en les seves intervencions. Així doncs, al PP li ha sortit un bon aliat pel què fa al tema de la COPE, de moment.
La Comissió de Peticions és una Comissió realment important, ja que és aquell al qual els ciutadans/es que considerin que els seus drets estan essent vulnerats en base a l’aplicació del dret comunitari s’hi poden adreçar. Va ser aquí, per exemple, on va tenir lloc una de les batalles més importants que van permetre frenar el Trasvassament de l’Ebre o que han permès cridar l’atenció sobre la bogeria urbanitzadora del litoral Valencià. Tanmateix, l’intent per part del PP de manipular la Comissió per treure’n un rèdit polític a l’Estat posa de manifest almenys dues coses: primer, que l’elevat nombre de diputats que tenen (24 de 54) és inversament proporcional al seu grau de compromís amb el projecte i les institucions europees; i segon, que malauradament encara passa masa sovint que el Parlament Europeu només és notícia quan s’hi discuteix algun afer de caire estatal, encara que es tracti d’un tema que ni és pertinent, ni té cap mena d’interès pel què fa a la dinàmica europea.
En conclusió, no tinc cap dubte que el tema de la COPE s’acabarà resolent per la via ordinària i procedimental pertinent en el marc de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. Allò que sí em preocupa més, però, és que s’instauri una dinàmica segons la qual aquell qui insulta i calumnia, aquell que genera odi i construeix enemics fantasmes, l’ofensiu en definitiva, aparegui a sobre com una víctima a qui s’ha ofès i vulnerat en els seus drets. Només faltaria. Prou que hem d’aguantar aquest to quan agafem un taxi (tot i que confesso que cada cop més demano amablement al conductor que l’apagui, cosa a la qual no sempre accedeixen amb la mateixa amablitat amb la que els ho demano), i crec fermament que, per molt que no m’agradi, ni a mi ni a milers (milions diria) de persones, tenen el seu dret a opinar i a emetre. Ara bé, de cap manera em sembla justificable que ens haguem de sentir dir al Parlament Europeu que se’ls persegueix ideològicament. Així doncs, caldrà estar amatents, al tema en sí, per descomptat, però em temo que també a les seves reaccions.
Bé, el problema rau en la manera de concedir llicències.El millor seria que les llicències que atorga la Generalitat (de fet seria bo que passés també amb les de l’Estat) fossin gestionades per entitats sense ànim de lucre, i que anessin vinculades a contractes amb clausules relatives a la gestió i progranació de les emisores.
El que està mal plantejat de bon principi és atorgarles al millor postor per dues raons: perquè un mitjà de comunicació no produeix un be qualsevol, i perquè els gans conglomerats seràn els únics que podràn accedir a aquestes licitacions. Si no, mirem les últimes licitacions de TDT.