Raül Romeva i Rueda

Na Dolors Clavell, amiga i diputada al Parlament de Catalunya, m’envia la següent reflexió sobre el sentiment de frustració actual que alguns/es s’esforcen en alimentar, i defensa, contràriament, una actitud positiva.

Diu la Dolors (ho reprodueixo amb el seu permís): "Per alguna causa segurament relacionada amb el fet que el poble català  ha patit molt, hem de reconèixer que col·lectivament ens és més fàcil sentir-nos malament que bé. Sovint coincidim en comentaris com: sempre ens menyspreuen; no podrem pas tirar endavant; tot plegat és un embolic; no hi ha qui ens entengui, etc. I és més fàcil trobar aliats quan fem aquest discurs que quan optem per dir: ens n’hem sortit; que bé ho hem fet; o mira tu quina alegria.

I aquest sentiment de base, aquesta tendència, està servint per confondre’ns quan parlem de l’Estatut. Per això vull dir ben fort i clar que fa dos anys era impensable que poguéssim aconseguir l’Estatut que ara hem de votar en referèndum. El nivell d’autogovern, de reconeixement nacional, de suficiència econòmica i de reconeixement de drets era absolutament inimaginable. (segueix…)

Avui hauríem d’estar brindant amb l’alegria i satisfacció del que hem aconseguit i no flagel·lant-nos pel que hem perdut, perquè no hem perdut res i hem guanyat moltíssim. I, des del punt de vista de la gent d’esquerres, és fabulós que la nostra llei de lleis aposti per l’estat de benestar i el seu enfortiment, pels drets socials, per visibilitzar les dones, per dir que s’han d’admetre tot tipus de famílies, etc. No hi ha molts textos a Europa que facin aquests reconeixements. I les resistències que tot plegat ha generat en l’Església i en bona part de la dreta catalana en són una bona prova.

També hem d’estar orgullosos de la tasca delicadíssima que s’ha emprès per aconseguir que les competències reconegudes a l’Estatut no siguin després qüestionades per l’Administració central. Ningú no pot garantir que no hi haurà  conflictes, clar que n’hi haurà. Però precisament per resoldre aquests conflictes no hi ha més garantia que un bon i precí­s reconeixement competencial a un Estatut, llei màxima que forma part del bloc de constitucionalitat."

Benvolguda Dolors, no puc estar més d’acord amb tu. És més, penso que l’actitud a l’hora de plantejar certes reivindicacions resulta fonamental per aconseguir coses. I em sembla perillós alimentar una sensació de frustració en la gent quan, ben al contrari, hi ha motius de sobra per estar contents i per constatar que amb l’Estatut nou comptarem amb moltes més eines per poder fer més coses, i millors.

Per altra banda, el discurs de que Espanya ens maltracta del qual viu, i beu, un cert nacionalisme català és de fet el què serveix també per alimentar en contrapartida al nacionalisme espanyol (sigui del PP o del PSOE). És sempre molt més fàcil carregar les culpes als altres, i fer-los aparèixer com a gent que ens odia, o que no ens comprèn. Tanmateix, quan viatgem i preguntem a la gent de fora, o fins i tot a la gent que a vingut de fora a viure aquí (vegi’s per exemple, les entrevistes a Un lloc estrany) constatem que la simpatia, l’empatia o la capacitat de seducció no són, ni de lluny, les característiques que millor ens caracteritzen com a poble.

En canvi, la meva impressió és que s’aconsegueixen moltes més coses per la via de la seducció, i sobretot fent un esforç per tal de convèncer el nostre interlocutor de que, a més a més de demanar allò que creiem que és just, també som un poble solidari, afectuós, universalista i que tenim molt a oferir. Insisteixo, no dic que no ho siguem, però certament no és la imatge que tenim, simplement perquè prima la cara victimista, ploricona, un pèl amargada, mai feliç, mai contenta, i fins i tot, de vegades, altiva i superba. Es tracta, al cap i a la fi, d’una qüestió d’actitud.

Per tot això penso:

Primer, que el nou Estatut és un bon Estatut, i no un estatuet, o en tot cas l’estatuet és l’actualment vigent, que és molt inferior que el que votarem el 18J;

Segon, que malgrat la malaurada foto Mas-Zapatero, aquest no és l’Estatut Mas-Zapatero, que ningú s’enganyi. És l’Estatut de tothom, també d’ERC, que hi ha participat més que notablement, i que si finalment tornen al govern estaran encantats de poder aplicar el nou, i no el del 79;

Tercer, que no val enganyar la gent fent-los creure que el procés d’elaboració acabava el 30S, ja que tots sabíem que allò era el punt de partida d’una nova negociació al Parlament espanyol, i que en tota negociació sempre cal deixar-hi alguna penyora. En aquest sentit, la frustració l’han alimentat aquells que han generat unes expectatives que sabien, de bon principi, que eren impossibles d’acomplir (per exemple enganxant cartells de Cap retallada a Madrid, quan tots sabíem que n’hi hauria d’haver);

Quart, que crec que Catalunya, com a país, guanyaria molt si aprenguéssim a celebrar les victòries, enlloc de lamentar les derrotes. És més, estic convençut que amb un canvi d’actitud en aquest sentit, les victòries es multiplicaran.

Així doncs, amiga Dolors, en mi trobaràs un aliat per a fer país des de la il·lusió i el convenciment, i per combatre la imatge de constant frustració que, de vegades injustament, però moltes més de manera merescuda, ens estem guanyant.

Jo, de moment, el 18J SÍ. I el dia després, caldrà seguir negociant, perquè així és la democràcia. I que duri.