La insurrecció pacífica no és incompatible amb l’exercici del dret al vot, penso jo. La indignació contra el sistema imperant, és un toc d’atenció. Certament, hi haurà un abans i un després de les #acampades. Tanmateix, com diu el nonagenari escriptor Stéphane Hessel autor del llibre “Indigneu-vos”: està bé que els joves surtin al carrer
L’enganxada de cartells a mitjanit ha donat pas a l’inici de la campanya electoral per a les pròximes eleccions a les Corts Españoles. Resten disset dies per al 20N. Quinze de campanya. Quan les enquestes vaticinen la victòria de les gavines voladores amb una àmplia majoria absoluta és quan, més que mai, hem d’anar a
Abril de 1932. Francesc Macià (President de la Generalitat) i Lluís Companys (cap, en aquells moments, de la minoria catalana a les Corts) expliquen a càmera, mitjançant un fals documental, què va passar entre el 14 i el 17 d’abril de 1931. Tres dies en què vam passar de la gestació al fracàs de la
Arran de la polèmica esdevinguda després de la “decapitació” del Dani Martin, ex-cantant del grup musical El Canto del Loco, al programa El Hormiguero 3.0, he pogut comprovar com, de fina, tenim la pell. La indignació suscitada al Twitter per la seva “mort” va ser totalment desproporcionada. Fins al punt que la productora va haver
El cínic i excèntric coronel Muammar al-Gaddafi va morir (diuen) en mans de les forces rebels del Consell Nacional de Transició (CNT). Després de quaranta-dos anys de totalitarisme, el líder libi mor fugint de la seva ciutat natal, Sirte. Un vint d’octubre que recordarem com el dia que ETA també va deixar les armes.
Eren les set de la tarda. Feia temps mentre esperava al meu fill que sortís d’anglès. A la tableta llegeixo una notícia que m’impacta: ETA abandona definitivament les armes. Anuncia el cessament definitiu de la violència mitjançant un comunicat que em posa el pèls de punta. L’emoció m’embarga. És un dia històric, certament. Per bé
Certament, els temps han canviat. Hem passat d’un excés d’autoritat del mestre envers l’alumne, a un excés d’autoritat de l’alumne envers el mestre. Tots els extrems són dolents. En qualsevol cas, hi ha alguna cosa que grinyola en l’educació dels nostres fills. Afortunadament, no són tots. Malament aniríem. Però considero que prous per tal que
És de sentit comú que les entitats bancàries que rebin diners públics per evitar la fallida, deixin de pagar primes milionàries als seus directius i deixin de repartir dividends als seus accionistes. Tanmateix, aquesta pràctica generalitzada, continua essent habitual, malgrat la pèssima situació econòmica actual. Davant d’aquests rumors, ha tingut que sortir al pas el
La retallada de les pagues extres als funcionaris ha tornat a encendre els ànims en el sector dels treballadors públics. Després d’unes declaracions (desafortunades) del conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, la vicepresidenta, Joana Ortega, i el portaveu del govern, Francesc Homs, el desautoritzen i garanteixen que les pagues de Nadal no es deixaran de cobrar. En
Llegeixo, perplexa, com el diari ARA intitula la seva portada d’avui 2012 NEGRE. M’espanto. Que un diari jove i amb tant de ressò ens avanci el que ens espera amb tanta sang freda, m’impressiona. No puc evitar fer que sí amb el cap. Espanya entrarà en recessió l’any vinent, segons Goldman Sachs; quatre cent mil aturats
El rei de l’Aràbia Saudita va a anunciar fa uns dies que les dones (finalment) podran exercir el dret de sufragi. Trobo obscena qualsevol actitud, recomanació o bé imposició per part d’aquesta monarquia absolutista i ultraconservadora pel que fa a decidir sobre els drets de la població femenina. Aquest “privilegi” que, per cert, no es
Tarda de cinema. La cara oculta. En tenia algunes referències. Bones. I, el meu marit i jo, vam anar a verificar-les. Una trama original per bé que poc creïble. La història d’un home, el nostre Quim Gutierrez, que visiona amb llàgrimes als ulls el comiat de la seva parella en una càmera de les petites.
Estores de fullaraca seca i daurada conviuen al terra amb el polsim generat per les obertures del ferm. Ventades a deshora freguen tot allò que perviu als carrers envoltats d’història. Arbres que sacsegen les seves copes, núvols que canvien de formes i de lloc, cabells aixecats, faldilles que traeixen a la més càndida de les
Avui, a les onze de la nit per ser més precisa, farà tretze anys que va néixer el meu i únic fill. El Pol. Com en deien les padrines: sembla que va ser ahir. Certament ho sembla. Tanmateix, ja n’han passat tretze. Quatre mil set-cents quaranta-cinc dies, si fa no fa. Es diuen ràpid. Amb
Aquestes paraules, en boca de la millor persona (i millor entrenador) que representa més que un club de futbol, encara ara ens posen la pell de gallina. En Pep Guardiola ha passat a ser el guru del futbol, aquell a qui tots volen imitar. Sap que és al punt de mira. Que els elogis no