El rei de l’Aràbia Saudita va a anunciar fa uns dies que les dones (finalment) podran exercir el dret de sufragi. Trobo obscena qualsevol actitud, recomanació o bé imposició per part d’aquesta monarquia absolutista i ultraconservadora pel que fa a decidir sobre els drets de la població femenina. Aquest “privilegi” que, per cert, no es farà efectiu fins d’aquí a quatre anys, no fa més que continuar menystenint a la dona qui no pot sortir al carrer sola, ni estudiar, ni fer esport, ni rebre assistència mèdica, etcètera, sense el vistiplau del pare, marit, germà o fill. Denigrant.
Hauria d’estar contenta. Tanmateix, estic indignada. Com a dona em sento ofesa després de llegir la proclama que ha fet el monarca saudita. En un missatge televisat durant “només” cinc minuts, el monarca Abdal·lah bin Abdalaziz Al Saüd, a banda de “permetre” que les dones exerceixin el dret al vot d’aquí a quatre anys, també va anunciar que podran participar en el Consell de la Xura (institució, els membres de la qual són directament nomenats pel rei i tenen el dret de revisar les lleis però no vetar-les ni exigir-ne una modificació) a partir de la propera legislatura.
Encara tenen la barra de dir que aquesta mesura és una manera de no marginar a la dona que compleix amb la llei islàmica. Quins pebrots. Mentre continuïn tenint poder sobre les fèmines, no hauríem d’estar satisfets dels progressos pel que fa a la igualtat de gènere. Potser sí que s’hauran de agenollar i besar-los-hi els peus per aquest “pas de gegant”. El vot no deixa de ser només la punta de l’iceberg d’una societat islàmica ultraconservadora que vol donar una imatge de progrés davant dels països occidentals.
Reivindicacions per tal que s’eliminin altres barreres com la prohibició de conduir i l’obligació d’anar acompanyades per un home quan surten al carrer, comencen a ser escoltades a mitges. Hi ha escepticisme. Cal esperar quatre anys per tal que entri en vigor aquesta llei del sufragi universal? Quina estratègia s’hi amaga al darrere d’aquest anunci esbombat a bombo i plateret?
Malgrat aquest “gest” del sufragi a llarg termini, la població femenina saudita encara no pot conduir, viatjar sense permís ni escollir com volen vestir-se ja que la llei les obliga a anar tapades en públic. Un país on la policia religiosa controla els carrers per tal que la separació de sexes sigui efectiva, provoca desafiaments per part de dones valentes. Com la jove saudita Manal al-Serief que va publicar fotografies a internet on se la veia conduint pels carrers del país arriscant-se a que l’arrestessin. O com la Shema, a qui el tribunal de l’Aràbia Saudita ha condemnat a deu fuetades per desafiar aquesta norma de conduir sola pels carrers de la població.
És un dejà vue. Fa mig segle, si fa no fa, en plena dictadura franquista, la dona patia també moltes mesures restrictives, repressives i/o opressives. Les unes públiques i, les altres, de portes endins. No fa gaire vaig rebre un e-mail sota el títol de la “Guia de la bona esposa” on, perplexa, assistia al lamentable manual per mantenir al marit feliç:
Preparar el seu plat favorit per sopar, lluir bonica, ser dolça i interessant per distreure’l de l’estrès laboral, tenir la casa com una patena, fer de la llar el seu paradís, tenir cura dels fills per tal que, quan ell arribi, els vegi lluents i ben pentinats, evitar qualsevol soroll a la casa per tal que ell pugui descansar, complaure’l amb un somriure, callar i escoltar-lo, no queixar-se si arriba tard com si no arriba en tota la nit, minimitzar els teus problemes davant dels seus, deixar-li lliure la seva butaca per tal que descansi mentre li prepares una beguda calenta, treure-li les sabates, etcètera.
Fa riure, sí. Tanmateix, a mi em fa plorar. Només pensar el calvari que han hagut de passar moltes dones en aquells temps. Tampoc fa tant de tot plegat. Em costa d’entendre com accedien submises a qualsevol retallada de drets i llibertats. Però no les culpo. Van ser víctimes d’un règim que va abolir tot tipus de privilegis a les padrines, a les mares, a les filles, a les germanes. No hi havia alternativa. Com passa actualment en molts països Àrabs. De valentes que gosen plantar cara als règims totalitaris (i als marits) en són poques, encara.
