Afedemón!

No penso pas explicar com acaba la pel·lícula. És nova de trinca i no seria honest per part meva. Només vull aprofitar la trama per parlar dels prejudicis, la valoració que hom fa precipitada (i anticipada) que influeix i condiciona el punt de vista.

Avançar el judici d’una persona és la cosa més normal, malauradament, en aquest món d’aparences on ens basem en els primers cinc minuts per tal de teixir un judici de valors sense tenir en compte altres factors. Tendim a prejutjar massa cops. Els estereotips, la majoria de les vegades, en tenen la culpa.  

A La cara oculta m’ha passat. He anat massa ràpid a jutjar al protagonista. Suposo que com tothom. Forma part de les pretensions del director, m’imagino. M’he deixat endur per un semblant ple d’amagatalls cognitius. El clixé de l’home amb parella que s’enamora d’una altra dona i vol desfer-se de la que té a casa, massa vist en pel·lícules de sèrie B, m’ha influenciat. I he tret les meves conclusions.

Esclar, un home gelós que veu com està a punt de perdre a la seva dona, és capaç de tot. Una habitació del pànic amagada li serveix com a zulo per segrestar-la. I, mentrestant, per castigar-la, exhibeix les seves relacions sexuals davant del mirall que no és mirall de portes endins per tal que ella, la que ha desaparegut suposadament, s’ho empassi tot amb sabor de fel.

Ho reconec. He caigut al parany. El director m’ha dut per on ell volia. Certament, els prejudicis també ens duen per on ells volen. Sense verificacions. En tenim prou amb uns minuts per tal de fer-nos a la idea de com és aquella persona. I no som justos. Les aparences enganyen, la majoria de les vegades. No tot és el que sembla que és. 

L’avaluació preconcebuda de les persones, sense conèixer res més que allò que es veu de portes enfora, és més freqüent del que ens pensem. Tendim a (pre)jutjar. I això ja implica una superioritat. I ningú és superior a ningú. Tots som iguals als ulls de Déu. Cap persona té el dret de fer (pre)judicis morals envers els altres. Ningú és perfecte, encara que n’estigui convençut. Jo, me’n guardaré bé de criticar actituds que consideri anòmales i no apropiades des del meu punt de vista. Donaré la meva opinió però sempre des del respecte.

Els prejudicis escanyen als altres. Són una arma letal. Són una crítica destructiva sense tenir tots els elements de valor. Una distorsió cognitiva de com els éssers humans perceben la realitat. De vegades, al darrere, com amb el mirall de la pel·lícula, s’hi amaguen frustracions, amargures, ràbia i gelos. 

Hem d’aprendre a respectar als altres. A ser una mica més humils. A no actuar com Déus. Davant d’un comportament diferent al nostre sempre hi ha un motiu. I no som qui per jutjar què és millor o pitjor. Si foragitem els prejudicis, serem més lliures. Aquesta vida dona molts tombs. I allò que un dia vas criticar, se’t pot girar en contra. Som fruit de les nostres circumstàncies. I mai mai hem de dir d’aquesta aigua no en beuré perquè la vida et demostra que n’acabes bevent.