Afedemón!

He cregut convenient recuperar aquesta aportació que vaig escriure a les passades eleccions (amb les pertinents modificacions) després de llegir l’article publicat per l’escriptor i enigmista Màrius Serra a La Vanguàrdia d’avui intitulat D’evolucions. D’acord amb les seves paraules, s’està gestant una convocatòria a facebook (on sinó) que convida a retornar tota la propaganda electoral del 20N. No hi puc estar més en contra, de la proclama. La considero un disbarat. I una imprudència democràtica. Penso que les coses no s’han de fer així. I addueixo una mena d’inconsciència de determinats sectors de la societat. Bona part joves que no han viscut l’abans de la democràcia. Sisplau, coneixement.

No n’hi ha prou en queixar-se. S’ha de fer alguna cosa. I, amb això no pretenc afavorir la violència, ni molt menys. Estic orgullosa de com la generació de joves amb futur incert, emprenyats amb el sistema, que veuen com l’atur i la crisi financera frustra totes les seves aspiracions, es revolten de manera pacífica.

Una generació sobradament preparada, amb ganes de canviar el món, de fer-lo més suportable i sostenible, es rebel·len impotents dient PROU. 

Prou als salaris estratosfèrics en poques mans. Prou a la corrupció. Prou a l’enriquiment de les entitats bancàries a canvi del cobrament desproporcionat d’interessos i d’execucions de garanties. Prou a les taxes abusives per estudiar a la universitat. Prou a la manca d’habitatge a preus assequibles. Prou a l’atur després d’anys de formació. Prou a la privatització de la sanitat i de l’educació. Prou a la reforma de les pensions. Prou a les retallades dels drets civils i fonamentals.

De tota manera, amb dir PROU no n’hi ha prou. Cal decidir quina mena de país volem, com el volem gestionar i qui ens ha de manar.

I, ara per ara, només tenim l’arma del sufragi. Amagar el cap sota l’ala, declarar-se insubmís electoral, donar vots blancs de càstig, etcètera, només aconduirà a la victòria de les majories absolutes i a la pujada de la dreta. I això no afavorirà les seves proclames.
Segons les passades assemblees d’indignats, els assistents reclamaven una sèrie de mesures urgents: la retirada de la reforma laboral, implantar la dació en pagament de les hipoteques, despenalitzar l’okupació, condonar el deute extern, que pagui més qui més té, jutjar als banquers, causants de la crisi, i confiscar-los-hi els béns,  retorn dels rescats bancaris, etcètera.
Certament, hi ha il·lusió i ganes per canviar l’statu quo.

Tanmateix, com diu en Hessel “no tenir un líder, pot ser un problema per a aquest moviment 15-M, ja que necessitem figures que defensin que els canvis són necessaris”.