Afedemón!

Estores de fullaraca seca i daurada conviuen al terra amb el polsim generat per les obertures del ferm. Ventades a deshora freguen tot allò que perviu als carrers envoltats d’història. Arbres que sacsegen les seves copes, núvols que canvien de formes i de lloc, cabells aixecats, faldilles que traeixen a la més càndida de les noies. Atmosfera seca, antagònica a la que ens ofegava a ple estiu. Les primeres jaquetes, unes tímides botes, bufandes menudes. Tanmateix, el primer refredat.

El fred inicia les seves primeres passes, enteranyina tot allò que observa des de la balconada, encara. Fils prims d’hivern voregen el riu, calfreds a peu de carrer. Aromes de calefaccions recent alliberades. El soroll de l’aigua quan copeja l’alumini en procés de dilatació. Cruixits de parets, espetecs de la fusta en el terra. Remor de criatures en sortir de l’escola, amb el contrapès de les motxilles espatllant-los l’esquena. Botzines dels vehicles que demanen pas en un embús urbà.

Claror a la nit, gebre al de dia. Les primeres boires exhibeixen la seva grisor i difuminen el paisatge. El dolç tast del raïm, la deliciosa textura del codonyat, l’aroma de les primerenques castanyes que comprem cuites i envoltades en una paperina de diari, juntament amb els moniatos que, amb la seva polpa ataronjada i melosa, són una altra de les suculentes menges de la temporada. Els apreciats i cada cop més escassos bolets, amb els rovellons al capdavant, el primer brou de gallina amb carn d’olla ofegant una sopa de colzes mitjans, tot un reguitzell de perfums enyorats que ja són aquí.

Branques ja seques que esperen, amatents, l’arribada de la tala per traslladar-se a alguna llar de foc nua de fusta. Armaris que canvien de roba i sabates talment com els arbres caducs muden les seves fulles. Paisatges ocres. Clima canviant. Pluges incertes.

Armaris pintats de teles marrons, grises, i negres. Moda uniformada. Sense estridències. Com el camaleó en procés de camuflatge, tendim a passar desapercebuts afegint-nos a les tonalitats cromàtiques de la natura. Hi ha qui diu que és avorrit. D’altres, que és l’espectacle cromàtic més ric del planeta.

Malgrat la bellesa que se’ns ofereix al voltant, tot decreix, fins i tot l’ànima rep una sotragada ben forta. El canvi d’hora ens esgarrapa hores de llum. Capvespres cada cop més foscos. Matinades cada cop més clares. Els cossos se’n ressenten, de la baixada dels termòmetres i de la manca de llum solar. És l’hora dels reconstituents. La monotonia ens abraça dolçament. Som aviat a casa, de seguida ja és fosc. És el lloc on ens retrobem amb nosaltres mateixos, la nostra peculiar cova on hivernarem fins que arribin les primeres calors. És temps d’introspecció, de gaudir en família.

Amb el rebost ben ple d’aliments calòrics, destriem els ingredients per fer una bona truita de samfaina: els ous, les tomates, els pebrots i les albergínies. Havent sopat,  ens arrepleguem al sofà i deixem anar la nostra ment mentre mirem una estona la televisió o bé llegim un bon llibre a la llum de la làmpada de peu. Tots els moments són plens d’intimitat i romanticisme. La tardor té això: tan aviat et contagia la seva malenconia com et fa reviure l’apoteosi del Romanticisme, l’explosió dels sentits que, com va dir René Huyghe, tractadista d’art francès: “és una fuga d’allò real a allò imaginari”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!