Afedemón!

Avui tenia pensat parlar de la mort d’en Gaddafi. I no li trec importància a la notícia. Per bé que el cessament definitiu de la violència per part d’Euskadi ta Askatasuna m’ha impactat molt més que la mort del Dictador. Segurament per la distància o per ser, mai més ben dit, una mort anunciada (la del Dictador). Tant és.

La desaparició d’ETA com a banda armada, l’he rebuda amb alegria espontània malgrat continguda. No em puc treure del cap totes les víctimes que ha deixat pel camí i la desesperació dels seus familiars que, entenc, no puguin pair aquesta alegria desfermada.

ETA diu agur, malgrat encara no s’ha dissolt ni ha entregat les armes. Però ja és un gran pas el que va donar ahir. Mai s’havia produït un comunicat d’aquestes característiques. 

El president Artur Mas parla del principi del final. Certament. El diàleg acaba de començar. Els (ex) terroristes han donat el primer pas. Ara toca al govern moure fitxa, malgrat ells, en cap moment, demanen res. De portes enfora, almenys.

De l’històric de la notícia, em quedo amb les paraules de la filla de l’Ernest Lluch. Jo no sé pas què diria en el seu lloc. Ni com ho diria. Segurament, m’embargaria la ràbia i la desesperació. Probablement no voldria saber res d’una colla d’assassins que no han fet res més que escampar violència gratuïta. Però ella, onze anys després de l’assassinat del seu pare, l’estimat Ernest Lluch, mostra una actitud conciliadora. Amb una serenitat extrema, conscient que les seves paraules han d’arribar a la societat en general, incloses les associacions de víctimes del terrorisme, adverteix a les víctimes d’ETA que han de ser generoses. Que no han de tenir cap paper en el procés de pau perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions. Paraules amb molt de sentit. Molt més si surten de la seva boca.

Tan de bo sigui el principi del final. Entre tots ho hem de fer possible.