Afedemón!

Ahir va ser un dia mogut. Els rotatius i les televisions i ràdios només feien que recordar-nos la caiguda de dos “règims” totalitaristes: ETA i Gaddafi. Uns, a través d’un comunicat. L’altre, mitjançant una execució sumaríssima.

Líbia es va desprendre del coronel. La manera com va morir és confusa. Primer hi va haver bombardejos. Després trets. I, a continuació, les imatges. Crues, sagnants, feridores de sensibilitats. 

Les televisions, un cop rere l’altre, només van fer que retransmetre les pèssimes grabacions amb mòbil de l’abans, el durant i el després de la mort d’en Gaddafi. Ens ha quedat clar. No hi ha cap mena de dubte. 

Unes hores després, el vicepresident de la CNT, Abdul Hafiz Ghoga, anuncia al món que el coronel Muammar al-Gaddafi ha mort a mans dels revolucionaris. Un triomf pels rebels libis i per la comunitat internacional.

De tota manera, malgrat sé que en Gaddafi va fer molt mal al seu país, sóc persona. I, com a tal, les imatges de la seva captura i la seva mort em provoquen compassió. Sí, compassió. No puc evitar-ho. 

Intento convèncer-me de tot el mal que ha fet durant tots aquests anys. Tanmateix, una mort “així” em repulsa. Ho sento. 

Darrerament, estem assistint amb massa freqüència a aquestes execucions sumaríssimes dels darrers dictadors i terroristes internacionals. I no puc evitar sentir un calfred a l’espinada. 

“Efectivament, ningú castiga als injustos amb l’atenció posada en o a causa que cometessin les injustícies, tret que es vengi irracionalment com una bèstia” Protàgores (Plató)