Avui, a les onze de la nit per ser més precisa, farà tretze anys que va néixer el meu i únic fill. El Pol. Com en deien les padrines: sembla que va ser ahir. Certament ho sembla. Tanmateix, ja n’han passat tretze. Quatre mil set-cents quaranta-cinc dies, si fa no fa. Es diuen ràpid. Amb les seves respectives nits, sobretot els primers quatre anys que no ens va deixar dormir una hora sencera. El molt “punyetero” ens ho ha posat difícil. Per bé que ara, el seu pare i jo, afortunadament, en veiem els resultats. Hom diu que allò que se sembra, es recull. Doncs sí. Estic orgullosa del meu fill. Un preadolescent amb un cor enorme. Amic dels seus amics i molt bon fill. Què ha de dir la seva mare … Però és que és veritat, coi.
Al xamfrà de l’adolescència, m’adono com n’és d’important ser-hi sense que ell ho noti. Ni pots desaparèixer ni has d’estar tot el dia enganxat a ell com si fossis una paparra. Ser-hi, per quan ell ens necessiti. I estar a l’aguaït, per si algun dia li convé. Però des de la distància.
Recordo els meus tretze anys. No tenen res a veure amb els d’ell. La meva generació era una generació nascuda a les darreries de la Dictadura. I això impregna la pell. Els records són grisos malgrat que la infància fos feliç. La quarta de quatre germans mascles. No ho vaig tenir gens fàcil per obrir-me camí. Estem parlant de l’any 1984. L’ànec lleig que, amb els anys, es converteix en cigne. La nena amb pocs recursos que aprèn a trepitjar fort i a fer-se un lloc entre aquells a qui admira.
Eren temps de repressió. A dins i a fora de casa. Jo volia blanc i els meus pares em deien negre. La frase que es repetia més sovint a la sobretaula era “nena, no ens contestis” referint-se a que sempre volia tenir l’última paraula. I encara ara.
A la televisió només teníem dos canals: la primera cadena i l’UHF. I era, encara, en blanc i negre. Recordo com la meva imaginació feia ús dels separadors de colors transparents per tal de veure-la en colors.
Jo també passejava amb les amigues per la meva ciutat. I ja havia començat a tenir algun noviet, fins i tot, que no vaig saber gestionar gens bé per ignorància. Els problemes també se’m feien enormes als meus ulls. I els estudis, una nosa que després vaig saber reconduir.
Els meus tretze anys eren els del canvi. Em va venir la regla i el meu cos va començar la metamorfosi. Pèls a totes bandes. Cabells greixosos. Grans a la cara. Faccions allargades. I molt esprimatxada. Em sentia lletja i un sac d’óssos.
Els tretze anys del meu fill no seran pas tant diferents. Però la seva generació és a anys llums de la nostra. I ho hem d’assumir. Han nascut envoltats de les noves tecnologies (que haguéssim fet nosaltres en el seu lloc?). Enginys que dispersen al més centrat i fan oblidar els llibres a la lletja. Però quin remei ens toca que reconèixer que no els hi podrem posar una bena als ulls. Ans al contrari, ajudar-los a gaudir de tot allò bo que els està donant el segle XXI. Amb mesura, però sense fer-los sentir culpables.
Són els nostres homes i les nostres dones del futur. Aquells que, si Déu vol, ens trauran les castanyes del foc. Jo hi confio. Són bona gent.
“Però es que amigos míos, la vida ha dado muchas vueltas. En mi adolescencia, a los doce o trece años, hablábamos en voz baja de cómo se hacen los niños. Hoy, a la misma edad, los adolescentes hablan en voz alta de cómo no se hacen” Carlos Fisas
