Afedemón!

Com afirma el director del diari ARA, la realitat està més que escrita. I no hi ha massa bons auguris per a l’any que ve. 

Certament, per molt que ens entestem en ser optimistes, la realitat és la que és i no es pot canviar. Sí que podem canviar l’actitud. La manera en què ens hi enfrontem per tal de plantar-li cara. I fer alguna cosa per modificar-la, si podem. 

No vull ser una aixafaguitarres; tanmateix, reconec que el quadre perd colors. El cromatisme d’altres anys ha donat pas a pinzellades grises i negres. No n’hi ha per a menys. Sembla que el món s’acabi (bé, ja ho deien que s’acabaria al 2012, no?). Que algun dia ens llevarem i no tindrem ni casa, ni cotxe, ni menjar, ni feina. Com molta gent, en aquests moments.

De moment, ho veiem lluny. Però tot pot passar. Pessimista? No. Optimista ben informada. 

Jo sempre he estat de les persones que han vist el vas mig ple. Optimista de mena. Penso que l’actitud és bàsica per enfrontar els problemes. És allò del color dels vidres amb què hom mira la vida. Els meus vidres, fins no fa pas massa, eren de color rosa xiclet. Ara, grisosquasinegres.  

Em sap greu haver de donar la raó avui més que mai a la portada d’aquest diari al qual hi estic ben enganxada. Tanmateix, jo també penso que venen encara més maldades. I que encara no en som conscients. I que la tasca d’un diari, a banda d’informar, és no ocultar les veritats. I de veritat només n’hi ha una: entrem en la pitjor recessió dels darrers temps.

En qualsevol cas, no ens podem quedar de braços plegats mirant com el titànic s’enfonsa. Hem de lluitar fins al final. Treballar, treballar i treballar. Els que encara tenim el privilegi de tenir feina, això sí. I no deixar-nos endur pel pessimisme. Ans al contrari. Pensar que, si fem els deures tots plegats, podem remuntar.