Afedemón!

En la creuada contra el dèficit fiscal, els funcionaris som el sector que tenen més a mà per tal de ficar-hi cullerada. No estic en contra de col·laborar en la política d’estalvi generalitzada, no. Només que, demanaria que no ens fiquin a tots dins el mateix sac. 

Un funcionari pot ser tan aviat un mileurista com, dins de les més altes esferes, algú que passi a cobrar uns sis mil euros bruts, amb les corresponents dietes i quilometratges. 

A més a més, ja n’estic tipa de sentir-me dir el famós “tu rai”. En paraules de la vicepresidenta Joana Ortega: “l’executiu vol recuperar el prestigi de treballar a l’administració pública”. Es pot dir més alt però no més clar.

Els treballadors públics fa molt de temps que fem sacrificis. Quan encara no havia esclatat la bombolla, els nostres sous ja estaven congelats. I ningú se sacrificava per nosaltres. Mentre la nostra capacitat de consumir anava a la baixa, n’hi havia molts que es feien l’arròs. I nosaltres a callar.

Torno a insistir que els diners no han de sortir dels qui cobrem no gaire més dels mil euros. Les retallades han d’anar dirigides més a munt. D’acord amb l’article 31 de la Constitució Espanyola: “Tothom ha de contribuir a sustentar les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just”

De diners n’hi ha per totes bandes, si els volen buscar. De ben amagats i d’altres, no tant. L’oficina anti-frau s’ha d’arremangar per tal d’aixecar les catifes i les rajoles a la cerca del diner B, aquell que no es veu però hi és. I destapar d’una vegada per totes els paradisos fiscals i fer-lo passar pel mateix sedàs que la resta de contribuents de l’estat espanyol. No hi ha dret que aquesta pràctica de fer viatjar els diners per tal de fer-los invisibles a la Hisenda Pública, sigui encara una pràctica estesa (i permesa) al nostre país i tingui traces d’impunitat.

Massa poder, hi veig jo. Els silencis es compren, encara. Massa interessos i poques ganes de crear un daltabaix a les altes esferes. A costa dels que (el poc que tenim) ho tenim a la vista. Les paral·leles estan a l’ordre del dia. Compte en no declarar els interessos (ínfims) d’una xavalla que teníem oblidada en una llibreta d’estalvi. 

En què quedem? Hisenda som tots o no?