Afedemón!

La seva humilitat i exquisida educació el caracteritzen. Juntament amb la seva sana obsessió i perseverança per la victòria. Davant el fracàs, en comptes d’engegar-ho tot a dida i perdre les formes, agafa impuls i en treu profit. Diu que no ha nascut ensenyat, que tot el que ha après ho ha après dels altres. Diu que no vol ser cap exemple. Tanmateix, ho és. No es pot evitar l’inevitable. Ens ho ha demostrat durant tot aquest temps en què ha estat entrenant al nostre Barça. Un bon exemple per als nostres fills, que li agraeixo amb escreix. 

La Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya està en bones mans. Malgrat que a en Pep li agrada passar desapercebut, necessitava d’aquest reconeixement institucional. Perquè ha fet molt pel país. Ha dut Catalunya arreu amb orgull. Sense complexos, amb el pit inflat. I, malgrat el títol de la cançó d’en Lluís Llach “Un país petit”, som molt grans. I ell hi ha posat un gra de sorra per obtenir aquesta magnificència.

En el seu humil discurs, afirmava que si l’elogi debilita, ell ja estaria fos. Certament, tothom l’elogia. I qui no ho fa és per enveja. No hi ha més. Diu que el secret és estimar el teu ofici, i en Pep en sent passió. 

Parla d’assaborir els instants que ens fan feliços. Com l’instant en què, concentrat al seu despatxet del soterrani de Can Barça, després d’analitzar totes les jugades de l’equip contrari, es diu a sí mateix “Ja ho tinc, demà guanyarem”. Aquest convenciment i la manera com ho trasllada als seus jugadors, amb passió, és el secret. En Pep ens ha ensenyat a extrapolar la vida esportiva a la personal, com és el cas.

M’agrada la seva particular manera d’entendre l’esport. Diu que iniciar-se en l’esport de ben petit li ha ensenyat a ser la persona que és ara. Li ha ensenyat què significa guanyar i a celebrar-ho amb moderació; què és perdre i a saber aixecar-se de seguida i a valorar més les victòries. A no defugir les responsabilitats. A esbrinar el perquè de tot plegat. A aprendre de les derrotes.

Diu que intenta ser un bon amic dels seus amics, un bon fill dels seus pares i, sobretot, un bon company de la seva companya per poder gaudir del meravellós espectacle que és veure créixer els seus tres fills. M’emociona.

No menys emotiva va ser la compareixença de la directora de la TV3, Mònica Terribas, una gran amiga del Pep. Tinc presents les seves primeres paraules “La meva feina m’ha permès comprovar que a les persones se les entén quan s’ha comprès l’entorn familiar o proper en què van créixer”. Quina veritat … Parla dels pares del Pep, dels avis, com un motlle sever, sensat i planer en el qual ell s’ha forjat. Diu d’ells que l’han ajudat a tocar de peus a terra quan estava tocant el cel amb les mans. I, per últim, la frase a mode de consell que va rebre per part dels seus entrenadors del Nàstic de Manresa quan comptava tretze anys (l’edat que farà el meu fill): “No trepitgis a ningú, però no et deixis trepitjar”.

Visca el Barça i, avui més que mai, Visca Catalunya!