LLegir no és fugir

He acabat de llegir Caín i, una vegada més, un
altre llibre ha passat per davant de la resta de llibres pendents que, a hores
d’ara, continuen pendents. Des d’ací mil disculpes, que per reiterades perden
tot el seu efecte, a totes aquelles persones que un dia deixaren un llibre a
les meues mans amb l’esperança que el llegira i, pressumiblement, els el
tornara.

Aquest “Caín” de Saramago m’ha encantat, la
veritat és que la entradeta que en parlava d’ell al diari ja invitava a la seua
lectura: una racionalització de l’Antic Testament en boca de Caín. Podria
dir-se que el llibre és anticlerical però no és suficient. Saramago va més
enllà de la institució clerical, ataca a la rel del… tema: Déu, el Déu
catòlic. I mare meua si li’n dona, per dalt i per baix. Ens presenta un Déu més
típic de l’Olimp que d’altres entorns (de fet en un moment del llibre Ell
mateix arriba a questionar si no hi ha “alguna cosa” tan poderosa com Ell a l’Univers).
Aquest Déu de Saramago és envejos, colèric, injust, vengatiu, desproporcionat,…
que més? No trobe adjectius. Carn del Tribunal Penal Internacional de la Haya,
seria un bon resum. La destrucció de Sodoma, amb els inocents a dins, el
patiment infringit a Job (material, personal i anímic), els pactes sota-taula
amb el dimoni o la “sol·lució final” que amb la complicitat de Noé dona final
al llibre… són tota una tragèdia rere una altra a major glòria d’un Déu megalòman.

Respecte a l’estil del llibre m’ha sorprés l’atreviment
de l’autor: un sols paràgraf al llarg de les 191 pàgines, sense cap punt i a
banda, sense cap signe d’interrogació, sense les ratlletes dels diàlegs aquelles
que tant agraden als autors d’obres de teatre ( i això que és un llibre on
predomina el diàleg entre la locura divina i la racionalitat de Caín), un estil
que no havia vist mai i que enganxa perquè un llibre en un sols paràgraf és poc
comú, la veritat.

El meu passatge preferit? Aquell en que Déu
crida a banda a Josué i li diu que no li demane que pare el sol per allargar el
dia i facilitar-li la victòria en la batalla contra els cinc reis Amorreus, per
què… en veritat el sol no es mou, està fixe a l’espai i és la terra la que
gira al seu voltant i sobre ella mateixa. Però que és un tema que no convé
destapar en eixe moment donat que portarà polèmica en un futur! Quin fart de
riure com Saramago ens presenta hàbilment un Déu hipòcrita que vol controlar
fins i tot l’escenografia de les pregaries dels seus demanant impossibles.

No el deixeu de llegir i si no el trobeu me’l
demaneu! El deixaria perdre gustós per compartir tant de sentit comú desmontant
a Déu.