Democràcia o repressió

Fa molts anys, crec que encara era adolescent, vaig llegir “El Procés” de Franz Kafka, és per això que actualment recordo pocs detalls del llibre, però fa dies que tinc la sensació que em va deixar el llibre en aquell moment. Es tractava d’un sentiment d’indefensió de l’ésser humà davant la burocràcia, una burocràcia portada per una sèrie d’individus que formen part de l’engranatge.

Aquesta sensació havia quedat dins meu com a crítica a situacions quotidianes provocades per la burocràcia de l’administració o altres burocràcies que ens toquen viure en la nostra vida quotidiana. Aquesta situació no m’angoixava com ho està fent actualment veient com tota la burocràcia de l’Estat Espanyol està atacant als seus propis ciutadans que paguem aquesta maquinària amb els nostres impostos.

La situació dels presos polítics, el què els han fet i els volen fer, la de tots els represaliats i perseguits, em va portant a la ment les experiències d’aquell personatge innocent del llibre davant la maquinària de l’estat.

El llibre va ser escrit abans que la humanitat veiés com la maquinària d’un estat com l’Alemany arribés a aniquilar a milions de persones. Una maquinària formada per milers de persones que feien la seva feina, una feina que provocava grans atrocitats. Per això la meva obsessió, quan intento explicar-me què va passar a Alemanya als anys 30, sempre ha estat la d’intentar imaginar-me a les persones que treballaven en aquella bogeria. Intentar imaginar-los en la seva vida quotidiana i preguntar-me si eren tan diferents a cada un de nosaltres.

Quan veig la maquinària de l’Estat Espanyol atacant amb aquest acarnissament a: polítics que van complir amb les seves promeses electorals, policies que van complir les ordres dels jutges sense provocar ferits, activistes que van fer els possibles perquè la mobilització fos pacífica i no es desbordés; intento imaginar-me a totes les persones que treballen en aquesta maquinària i a totes les que la defensen amb els seus articles i opinions. Davant aquestes situacions em pregunto si no poden parar un moment i adonar-se que estan construint i justificant un monstre molt perillós.

Per això hem d’aconseguir revertir aquesta situació i crear un sistema que premiï el servei a la ciutadania i no l’ataqui, per defensar els interessos de les oligarquies. Tal com deia en Jordi Cuixart: “som en una cruïlla, els camins són clars: o democràcia o repressió”. En conseqüència: aparquem les diferències i apostem per la democràcia en forma de República Catalana, si no ho fem transitarem cap a la repressió.

Publicat dins de General | 4 comentaris

L’1 d’octubre vam obrir els ulls

El dia 3 d’octubre de 2017, necessitava expressar tot el que tenia a dins, per això vaig fer un escrit amb el títol de “Hem obert els ulls”. A partir d’aquell moment van venir molts altres escrits que em permetessin afrontar tot el que estàvem vivint. Aquell article el vaig compartir entre amics i coneguts. Encara no havia obert el bloc, per això no havia tingut ocasió de penjar-lo.

Avui, un any després he decidit de penjar-lo,  per tal de recordar d’on venim i que moltes de les coses que ens passen actualment, són una conseqüència directa de la forta repressió que estem vivint. El què està clar, però, és que passi el que passi mai més podrem tornar enrere ni tornar a ser els què érem, ja que fa un any VAM OBRIR ELS ULLS.

Article escrit fa un any (3 d’octubre de 2017):

Hem obert els ulls 

Porto dos dies plorant, les llàgrimes no em paren, estic vivint una clara situació de dol, visc una pèrdua. Conec la història de la relació del meu país amb Espanya, soc conscient de tot el sofriment que ha portat a la gent del meu país. Molt al fons meu alguna cosa em deia que aquesta Espanya no havia canviat, malgrat la propaganda que era una democràcia moderna dins Europa, que era un estat de dret. Les actuacions judicials dels últims temps demostraven que ens estaven llençant tota la seva “basura” judicial i burocràtica contra nosaltres, però mai hagués pensat que ens llençarien la seva brutalitat de la manera que ho van fer diumenge.

Sabia que Espanya no era una democràcia homologable, malgrat la propaganda. Coneixia la persecució de l’independentisme als anys 80, veia la manipulació i tergiversació dels fets en els mitjans espanyols, però mai hagués cregut que fos capaç de fer el que va fer a ulls del món. Quan atacava a l’independentisme, es guardava molt que això transcendís als mitjans, tan als espanyols com als catalans. La censura amb que es van tractar les detencions de l’any 1992 demostrava uns mètodes deplorables, molt allunyats del què ha de ser una democràcia que respecta als seu ciutadans. Tot això quedava a la penombra, ningú ho sabia, ni una part molt important de la població de Catalunya.

Ara la repressió ha estat contra tot un poble que només volia votar, volia expressar la seva opinió de la manera que es fa això en les democràcies. Ens havien fet creure que vivíem en una democràcia que respectava els drets humans i ens havien enganyat, crèiem que si érem molts no s’atrevirien, ni que fos per mantenir una aparença de país normal d’Europa.

Ara ja sabem què s’espera de nosaltres, que callem, aguantem i paguem. Que el nostre país vagi morint lentament, asfixiat per les seves polítiques. Hem obert els ulls i ja mai més ens creurem la seva propaganda.

Publicat dins de General | 1 comentari

Records de l’1 d’octubre

El primer record que em ve d’aquell dia és un moment en que anava cap a l’escola i, de cop, vaig pensar que començava un dia important, molt important. Era negre nit i feia aquell camí tan quotidià que he fet tantes vegades. Em dirigia a l’escola on havia anat jo de petita i ara hi anava la meva filla. Estava fent el mateix camí que, en etapes de la meva vida, he fet cada dia; un camí que, de cop, prenia un caire especial, aquell caire que agafen les coses molt conegudes i quotidianes quan estàs vivint una situació extraordinària.

El segon record és quan vaig arribar davant l’escola que estava plena de gent, gent que parlava tranquil·lament en petits grups. Aleshores va començar l’espera, l’espera a l’obertura del col·legi electoral, les converses sobre el dia que començava, si aquella tardor es farien bolets etc. A dins l’escola unes quantes famílies hi havien passat la nit. Recordo el moment que van arribar les urnes i que tothom va aplaudir, també recordo el moment que vam repartir xocolata per combatre la fresca d’aquella matinada de tardor.

Després de la xocolata, vaig rebre una trucada per si podia anar a un altre col·legi on tenien problemes per connectar amb l’aplicatiu. Per això vaig anar corrents al col·legi de l’Ametlla a veure si podia fer res, però el tema ens superava. Sort n’hi va haver de tots els informàtics que hi havia per allà que van fer tots els possibles.

Recordo com s’acostava l’hora d’obertura dels col·legis, tota la gent a fora esperant il·lusionada de poder votar i aquella connexió a l’aplicatiu sense funcionar. També recordo l’actitud de tothom, una actitud festiva, comprensiva que les coses no acabessin de funcionar. Al final els intents dels informàtics van tenir resultat, van aconseguir connectar i va començar la votació amb un cert retard, però amb una lentitud exasperant.

Va ser aleshores quan vaig pensar que era curiós com estava passant aquell dia tan especial a un lloc tan especial com és l’Ametlla de Merola, un lloc on hi tinc bons amics i coneguts. Amb l’Ametlla hi he tingut una gran vinculació, sobretot quan treballava en la reivindicació de les colònies industrials i de la gran riquesa que representen pel nostre país, tan des del punt de vista històric, com cultural.

Però de cop, aquelles imatges! Començaven a arribar als mòbils aquelles imatges de les agressions a Barcelona. D’entrada pensàvem que als llocs petits no vindrien, però van començar a arribar imatges de Sant Joan de Vilatorrada, de Callús, de Fonollosa. Això volia dir que s’acostaven, fins i tot vaig sentir algú que deia que ja eren a Navàs, per sort no va ser així, però allò si que em va espantar fort. De cop aquella por que ja no ens va deixar tot el dia, aquella tensió per si venien com havíem d’actuar.

Vaig anar a dinar a casa i ens vam parar a Cal Marçal on també s’estava votant amb total normalitat. L’ambient també era festiu, allà l’aplicatiu els funcionava força bé, per això vaig pensar de votar-hi aprofitant el cens universal. Com l’Ametlla, Cal Marçal  també va néixer colònia industrial i s’ha anat expandint com a barriada. També com a l’Ametlla la seva gent és molt activa i hi tinc bons amics i coneguts. De totes maneres em feia il·lusió votar al meu col·legi, aquell en el que havia anat de petita i ara hi anava la meva filla, en el col·legi on he votat en totes les eleccions, per això vaig pensar que seria millor votar a la tarda al col·legi que em tocava.

Al migdia les notícies anaven plenes de les càrregues policials i dels ferits. Davant la tele no podia parar de plorar. No m’ho podia creure! A casa els pares i la meva filla em van explicar el seu sofriment veient les imatges tot el matí, sabent que érem en un col·legi i que ens podien fer mal.

Vaig dinar ràpid i vaig anar al meu col·legi per votar. Durant tot el migdia havia rebut missatges que hi faltava gent, per això m’hi vaig quedar, malgrat que tenia previst de tornar a l’Ametlla. La tarda va ser molt més dura que el matí. Haver vist les càrregues amb tota la seva dimensió i saber que les furgonetes de la policia havien pujat cap a Berga feia témer el pitjor. Recordo que l’actitud dels que havíem anat a casa i havíem pres consciència del què estava passant era diferent dels que no s’havien mogut del col·legi.

La tensió de la tarda i la notícia que les furgonetes havien sortit de Berga en direcció sud ens va fer tancar el col·legi abans de l’hora prevista. Vam anar tots a la Plaça on havíem de celebrar els resultats i per això els de l’ANC hi havíem posat una pantalla gegant. Allà ens vam reunir gent de tot el poble, la plaça va quedar plena de gent esgotada per tot el que acabàvem de viure. Vam connectar amb tv3 i la nostra sorpresa és que només vèiem polítics espanyols renyant-nos, negant el referèndum i les càrregues policials. Seria injust no dir que també va sortir el President dient els resultats i altres polítics de partits independentistes, però després de tot el què havia passat i del què ens havien fet, es feia molt dur, llarg i esgotador escoltar segons quines declaracions i comentaris que dies després vam haver d’anar sentint.

Al meu poble no hi va haver càrregues, les furgonetes van passar de llarg, però jo em vaig sentir agredida, molt agredida, crec que tots vam ser agredits d’alguna manera o altra. Encara avui no puc veure les imatges sense que se m’omplin els ulls de llàgrimes i senti com a pròpies totes les ferides. Tal com vaig escriure el dia 3 de l’any passat: “Aquell dia vam obrir els ulls”.

Publicat dins de General | 3 comentaris

Enamoraments que maten

Sempre he pensat que no hi ha res ni ningú que sigui absolutament bo o absolutament dolent. Totes les situacions, persones, idees, etc. tenen coses bones i dolentes. Quan una situació, persona o idea només en veiem la part bona és la prova clara que estem en un estat d’enamorament, un estat molt agradable, però sempre transitori i poc real. A vegades de l’enamorament passem a l’estimació, que és quan ens adonem de la part negativa i l’acceptem.

De la mateixa manera tampoc és real veure només la part negativa d’una persona, situació o idea, tot i que reconec la gran dificultat que hi ha en alguns casos extrems de veure’n la part positiva. Quan em trobo en algun d’aquests cassos, a vegades acabo dubtant del què he dit a d’entrada, però intento pensar que alguna cosa positiva hi ha d’haver ni que no la sàpiga veure.

Sempre ens trobarem amb tantes visions de la realitat com persones la miren, és per això que és tan difícil voler ser objectiu, fins i tot m’atreviria a dir que l’objectivitat no existeix, tot el què vèiem és a través nostre, per tant subjectiu. Fins i tot cada un dels individus pot tenir diferents visions d’una mateixa realitat en funció del seu estat d’ànim o situació personal.

La interpretació que cada un de nosaltres faci de la realitat que li toca viure dependrà del lloc on ha nascut, de la família on s’ha criat, de les experiències viscudes, de la llengua o llengües que ha après, de les característiques del seu cos (alt o baix, gros o prim…), del paisatge que l’ha envoltat i envolta, del clima del lloc, etc. Hi ha tantes causes que ens fan interpretar la realitat que cada persona en farà una interpretació diferent. També les interpretacions canvien al llarg de la vida d’una persona, ja que les experiències, els records, el cos, la memòria… va variant cada dia.

Per això és tan complicat voler-se comparar als altres, ja que cadascú de nosaltres és diferent i interpretem el que ens passa de manera diferent. També és inútil jutjar i criticar, cada persona actua en cada moment segons la interpretació que en fa que serà totalment diferent de la que en faci un altre. Podem intentar comprendre i posar-nos al lloc d’una altra persona i això ens pot ajudar a entendre millor el món, però sempre allunyant-nos de judicis.
El problema apareix quan en un estat d’enamorament per una idea ens ofusquem i creiem que qualsevol crítica o visió contrària és un atac. Aquests enamoraments moltes vegades han provocat l’odi cap a altres visions que no comparteixen l’enamorament. Aconseguir que els individus participin d’un enamorament col·lectiu pot ser una manera de manipular la població.
Per desgràcia la història de la humanitat està plena de situacions d’aquest tipus i l’actualitat ens torna a portar massa exemples. Quan veiem persones que agredeixen a altres persones només per portar llaços grocs o grups d’encaputxats arrencant símbols que no comparteixen, estem davant de situacions en que no es tolera que els altres pensin diferent i tinguin visions diferents.

Un altre exemple desgraciat d’aquesta intolerància fruit de l’enamorament el tenim en els atemptats islamistes com el que estem recordant de fa un any a Barcelona. En aquest cas l’enamorament a una idea provoca l’odi al que no la comparteix, fins al punt de provocar-li la mort i estar disposat a morir per la idea de la qual s’han enamorat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Etiquetes

Sempre m’han costat d’acceptar les etiquetes que ens posem entre nosaltres. Per això quan em vaig topar amb la frase de Kierkegaard: “Quan m’etiquetes em negues”, vaig estar-hi el 100% d’acord. La frase la vaig llegir en el llibre “Pont de Cendra” d’en Raül Romeva, novel·la molt recomanable sobre la Guerra de Bòsnia, per tant també una reflexió sobre el mal que poden fer les etiquetes a les persones o als col·lectius.

Etiquetar la realitat és una constant humana, ens agrada classificar per tal d’aclarir-nos en la interpretació que fem davant la gran diversitat del món. Classificar i etiquetar ens pot ajudar a situar-nos a intentar entendre la realitat que tenim davant. El problema sorgeix quan confonem aquestes classificacions i etiquetes amb la realitat, seria com si confonguéssim un mapa amb el que ens trobarem quan el seguim. El mapa és una simplificació del què ens trobarem, però mai serà el que ens trobarem, la realitat sempre serà molt més complexa que el mapa.

Etiquetar als altres i forçar certs atributs fins a la caricatura pot ser una eina molt útil pels que volen generar odi. Odiar tot un col·lectiu no és possible quan en coneixes persones que en formen part i les aprecies. Quan algú em diu “no m’agraden els…..” referint-se a un col·lectiu, sempre responc que no ho sé, que no els conec a tots. Per això quan vaig intentar de fer un perfil dels no independentistes en aquest bloc vaig mirar de descriure com veia jo aquest perfil de manera molt àmplia i intentant no caure en etiquetar-lo.

Els mestres en l’art de caricaturitzar unes identitats per tal de provocar l’odi cap a aquestes van ser els nazis respecte als jueus, la caricatura va ser tan bèstia que van aconseguir que la majoria de la població alemanya acceptés com a normal la seva persecució, quan aquesta idea, uns anys abans hagués estat impossible.

Per això veig amb neguit com els mitjans de comunicació espanyols estan etiquetant i estigmatitzant el moviment independentista català, fins a fer veure que la repressió i persecució que s’ha fet fins ara és normal d’una democràcia. Cosa que crec que la població espanyola no hagués assumit temps enrere.

No voldria caure en la comparació, sé que de moment les situacions no són comparables, però veig com a molt preocupant l’escalada en la violència dels grups d’extrema dreta que estan actuant a Catalunya amb total impunitat i la justificació d’alguns partits polítics i mitjans de comunicació de masses, equiparant les accions pacífiques de l’independentisme amb la violència d’aquests grups.

Per això cal estar atents a aquests canvis en l’opinió pública que, tal com esmentava a l’article: “La Finestra Overton” en Joan Ramon Resina, aquests canvis induïts des dels mitjans i partits polítics, són els que precedeixen les lleis que després s’aproven contra les identitats que s’han etiquetat i estigmatitzat.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Seguim dempeus

Que les teves decisions siguin un reflex de les teves esperances i no de les teves pors
(Nelson Mandela)

He de reconèixer que sempre he tingut por, malgrat cridar moltes vegades el famós “No tinc por” per tal d’intentar fer callar una veueta interna. La meva principal por sempre ha estat a l’Estat Espanyol, una por que destrueixi la cultura en la que m’he educat i m’ha fet com soc, una cultura molt marcada per una llengua, però no només.

Ja fa 300 anys o més que ho intenta, destruint per la força tot allò que anem creant, utilitzant totes les estratègies que té a l’abast per destruir-nos. Hem passat etapes en que ha utilitzat la violència, altres la ridiculització, el menyspreu, tot per poder apagar la nostra veu, mentre ens ha acusat d’allò que ens feia.

Després de patir les actuacions policials el dia 1 d’octubre per tal d’evitar que votéssim el futur que volíem, hem vist com es menystenien les víctimes i s’homenatjaven els agressors. També hem vist com estan fent callar les veus amb els empresonaments i les imputacions per delicte d’odi, amb les agressions feixistes que sembla que cada dia van a més, etc.

Després d’aquests mesos de repressió i injustícia,  en que cada dia hem vist degradar-se la suposada “democràcia” espanyola, en que hem assistit atònits als grans esforços per imposar un relat que negui tot el què ha passat, que segueixi negant el nostre passat, la nostra història, la nostra realitat, tot allò que som, marginalitzant la nostra cultura fins a veure-la desaparèixer.

Ens intenten culpabilitzar de tot el que ha passat, de tota la imposició, de la violència, de les mostres d’odi que queden impunes. Ens diuen que ens ho hem buscat que havíem d’estar-nos quiets mentre vèiem que la nostra cultura anava desapareixent asfixiada des de les altes instàncies.

El mateix dia 1 d’octubre després d’haver resistit tot el dia als col·legis, desprès d’haver votat malgrat tot i després d’haver guanyat el referèndum, quan obríem la tele (fins i tot tv3) només vèiem les declaracions del bloc del 155 (encara no els dèiem així) alliçonant-nos i amenaçant-nos. Ja començava la lluita pel relat i pel què vindria després.

Malgrat tot el que ens han dit i tot el que ens han fet no hem d’oblidar mai que vam fer el que havíem de fer: ens vam organitzar, vam col·laborar, vam treballar per tenir un futur millor, perquè la nostra cultura no desaparegui ni estigui marginada.

Ara no és l’hora de retrets ni de revisions del què va passar, ni de barallar-nos entre nosaltres, ara és l’hora de tornar-nos a organitzar, de col·laborar i de treballar per afrontar aquesta tardor. Una tardor que començarà amb la gran manifestació del dia 11 de setembre, en que hem de tornar a ser molts i demostrar que, malgrat tot, seguim dempeus i volem la república que vam votar i que vam guanyar. Que volem marxar  d’aquest Estat Espanyol amb la seva deriva nacionalista i autoritària.

No podem permetre que l’Estat Espanyol se surti amb la seva aconseguint la desaparició de la nostra cultura i la nostra manera de veure el món.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 4 comentaris

Gràcies Lluís Llach

Aquest dissabte passat hem tingut la sort de sentir les reflexions de Lluís Llach al FAQS de TV3, unes reflexions que valen molt la pena. Sentint-lo m’han vingut ganes de recuperar un escrit que vaig fer sobre la influència de les seves cançons en la meva vida i  suposo que  en la vida de tanta gent d’aquest país:

Gràcies Lluís i perdona que et tutegi i et parli pel nom de pila malgrat no em coneixes de res, però les teves cançons han format part de la meva vida i m’han ajudat tant que, per mi, és com si fossis un vell amic.

Ja de petita, a casa sonava un vell disc amb cançons teves. En aquell disc hi havia vàries cançons que em vaig aprendre de dalt a baix i com més les escoltava, més m’agradaven. Hi havia “L’Estaca”, de la que no cal dir gaire res per tot el que ja s’ha dit, “El Bandoler”, “Cal que neixin flors a cada instant”, etc. De totes voldria comentar-ne dues: una que portava per títol “Respon-me”, una cançó que em va fer entendre que aquella Guerra de la que parlaven els avis va ser una Guerra en que, més enllà del bàndol al que havien lluitat les persones que l’havien viscut, la gran majoria la va perdre.

També m’agradava molt la cançó del “Vaixell a Grècia”, no entenia el seu significat, però m’agradava el seu so mediterrani. Un dia vaig saber que Grècia havia superat una dictadura militar, aleshores vaig entendre el significat de la cançó i això me la va fer estimar molt més.

Una altra de les cançons que m’ha ajudat a entendre d’on venim va ser “Abril 74” que em va fer conèixer la revolta dels clavells de Portugal. No acabaria mai de dir totes les cançons que m’han format políticament amb l’amor al meu país i la solidaritat amb tots els pobles i persones del món que pateixen.

També m’agradaria compartir una anècdota que vaig viure arrel d’una canço teva: en una classe d’informàtica que feia a un grup d’adolescents, els vaig posar la lletra de “Venim del Nord, venim del sud” perquè practiquessin amb el tractament de textos de l’ordinador. Quan van acabar l’exercici, se’m va acostar un noi i una noia, ell nascut a Argèlia i ella al Marroc i em van dir: “Aquesta poesia parla de nosaltres”. Amb tot el que està passant al Mediterrani, m’emociono cada vegada que hi penso.

Per acabar, agrair-te de nou  les teves cançons, el teu testimoni i  la teva vinculació al camí de llibertat del nostre poble.

Publicat dins de General | 3 comentaris

L’avi Ton

Vaig conèixer 3 dels quatre avis i avui m’ha vingut al cap l’únic que no vaig arribar a conèixer, ja que va morir quan la meva mare tenia 12 anys. L’avi Ton és el nom com es coneix a la família, tot i que no va arribar a ser avi en vida. Ell ha estat sempre un retrat que trobàvem quan anàvem a visitar l’avia, algunes anècdotes de la seva vida i algun tret heretat pels seus descendents: aquest ha heretat els ulls, aquest la barbeta, aquest el caràcter, aquest el sentit de l’humor, etc. Així ens podíem anar fent una idea de com havia sigut.

Una de les anècdotes que se’ns explicava de la seva vida era com a l’estiu del 36 va salvar, junt amb el seu cosí, la Mare de Déu de la Guàrdia. S’explica que quan ell i el seu cosí van saber que la majoria d’esglésies de la comarca estaven cremant, van pujar de nit a la Guàrdia i se’n van endur la figura de la Mare de Déu, una imatge romànica del segle XIV i així la van salvar de l’incendi que va patir el santuari, deixant-lo en runes.

Durant uns mesos van amagar la Mare de Déu sota un munt de garbes d’un camp proper. Això va ser un secret molt ben guardat durant els mesos d’estiu. Quan les garbes de tots els camps van ser recollides i quedava un sol camp per recollir, van pensar que això seria sospitós, per aquest motiu, una altra nit van tornar la Imatge al seu santuari, que ja s’havia convertit en runes. Allà hi va passar tota la Guerra amagada dels ulls dels que volien destruir tot allò que tingués a veure amb la religió.

Si avui m’ha vingut al cap aquesta anècdota de la vida del meu avi ha estat al llegir el llibre “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa. En el llibre he descobert que el país es va omplir d’herois anònims que van arriscar la pròpia vida per salvar el patrimoni artístic religiós que estava en perill, molts d’ells seguint les directrius de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En Canosa els anomena els Monuments Men catalans, referint-se a la pel·lícula nord-americana del 2014 que parla d’un grup d’homes que van arriscar la vida durant la II Guerra Mundial per salvar les obres d’art robades pels Nazis amb l’ordre de destruir-les si el III Reich queia. En el tràiler de la pel·lícula diuen una frase que m’ha ressonat moltíssim: “Poden exterminar tota una generació, arrasar les seves cases i encara així el poble es refaria, però si destrueixen la seva història, els seus èxits, és com si mai hagués existit”. Això és el que ens han intentat fer, destruir la nostra història i la nostra memòria per així fer-nos desaparèixer com a poble.

No tinc ni idea de si el meu avi va decidir salvar la Mare de Déu de la Guàrdia per iniciativa pròpia o perquè va tenir notícies d’aquests homes que estaven salvant l’art. Tampoc sé si va ser per motius religiosos o artístics, però sé que ho va fer i això em fa sentir orgull del seu gest i em fa reivindicar tots els que ho van fer, especialment els que hi van perdre la vida.

Publicat dins de General | 5 comentaris

El “Juan de los Pájaros”, una vida de lluita contra la injustícia

“La libertad que he tenido durante toda la vida es porque no he sentido miedo”.

Aquesta frase la diu Juan González Reina nascut a Estepa (Andalusia) el 16 d’octubre de 1932 i que amb 22 anys va arribar a Catalunya. Si hi ha una constant a la seva vida és la lluita contra la injustícia. Una injustícia que ja va tastar des de petit quan la seva gran curiositat el portava a voler estudiar i aprendre, però les circumstàncies de la seva família no ho permetien. Segons el seu pare, el que havia de fer ell era treballar i per això ja guardava porcs de molt petit en un “cortijo”.

La injustícia que s’havia trobat per haver nascut en una família pobre d’Andalusia, en que l’única sortida que tenia era la de treballar tota la vida en algun “cortijo” i haver d’estar per sota d’algun “señorito”,  que només per haver nascut en una família rica ja ho tenia tot fet i podia humiliar als que tenia sota. Aquesta injustícia el va fer decidir a marxar i a venir a Catalunya.

Aquí també va trobar altres injustícies contra les que lluitar, com la de millorar les condicions de les famílies que arribaven aquella època i que es trobaven en barris allunyats de les ciutats on hi faltava de tot. Va participar en molts actes de la lluita antifranquista convocats per l’Assemblea de Catalunya, també va participar a Comissions Obreres i el PSUC. En el PSUC va veure coses que no li agradaven i altra cop, aquella lluita contra la injustícia tornava a sortir decidint deixar-lo l’any 1977 per entrar a col·laborar amb el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).

Va conèixer en Xirinacs en els debats per la Constitució Espanyola per tal d’incloure una esmena per afavorir les classes populars, els drets socials, el dret a l’autodeterminació dels pobles i especialment el del poble català. En les esmenes que va presentar en Xirinacs hi havia un escrit d’en Juan. Malgrat tot, va votar que no a la Constitució per insuficient en les demandes que feien de drets socials i de l’autodeterminació.

Ja aquells anys en Juan havia abraçat una altra lluita contra la injustícia, era la lluita del poble català, un poble que porta anys essent tractat injustament. En Juan ens ho explica en un petit llibret biogràfic transcrit per l’Ignasi Perramon. Casualment tinc un dels últims exemplars que tenia el Juan i que ens ha fet arribar.

En el llibre ens dona varis motius per voler la independència, que queden resumits en aquest paràgraf a l’apartat “Por qué soy independentista”, i respon: “Porque Catalunya es una nación distinta de España, y tiene su propia lengua y cultura. Porque estoy harto de las manipulaciones del Estado Español, de sus políticos y sus altos funcionarios y jueces, que nos humillan y atacan. A Catalunya no quieren vernos en ninguna parte, pero no quieren que nos vayamos. Algo habrá”.

En la seva lluita a favor de la independència de Catalunya ha fet diversos escrits a favor de la República Catalana, del Referèndum, contra els partits del 155, etc. Un d’aquests escrits és una resposta al Sr. Garcia Albiol però és una resposta a tots aquells que volen encasellar el moviment independentista com a burgès: “El Sr. Garcia Albiol ha dicho que los independentistas son la burguesía. Se equivoca. Sin ir más lejos, yo soy un obrero, ahora jubilado, que vine desde Andalucía de joven. He sufrido la brutal represión del franquismo y he luchado y lucho por las libertades, por una sociedad justa y por una Catalunya libre”.

Gràcies Juan per les teves lluites contra la injustícia, que el teu exemple sigui un camí per nosaltres que també volem un país lliure perquè sigui millor.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Els no independentistes

Continua llegint

Publicat dins de General | Deixa un comentari