Més enllà de la perifèria

Un dels motius pel que sóc independentista és perquè crec que la situació actual és molt dolenta per la creació dels nostres artistes. La nostra cultura hauria de poder interactuar amb les altres cultures del món en igualtat de condicions, però la catalanofòbia i les polítiques estatals ho dificulten moltíssim. Estic convençuda que, en aquest racó de món en que ens ha tocat viure, hi ha molta gent amb talent, però no s’acaben de donar a conèixer, ni internacionalment ni localment, degut a la situació política que vivim. Per això m’alegro tant quan algú d’aquí rep reconeixement internacional sense renegar de la seva catalanitat, que és el preu que paguen molts catalans per tenir èxit.

El dia que va saltar la notícia que l’Escolania de Montserrat cantaria en castellà en el disc de la Rosalia, va coincidir amb un dia en que em sentia molt frustrada. Havia estat mirant una conversa tranquil·la amb la Maria Estruch, una persona de la que no en sabia res, tot i haver fet una feina impressionant de recuperació de mots i històries que es perden de l’entorn on visc. Malgrat la proximitat,  no coneixia ni la Maria ni la seva obra, mentre contínuament arriben informacions de punts molt llunyans amb molt menys interès.

Sentia que la nostra memòria, història, llengua, tradicions es perden degut a la deixadesa d’unes institucions que utilitzen els impostos que paguem per afavorir la castellanització del país. Per acabar de rematar aquesta sensació, només va faltar la notícia de l’Escolania i la Rosalia. Aquesta sensació deuria ser força general perquè aviat van començar a aparèixer moltes opinions al respecte. Tampoc em vaig sentir còmoda amb les reaccions perquè semblava que aquesta notícia fos equivalent a la visita del Felipe VI a Montserrat o a la derrota del 2017. Vaig pensar que fins que no ho sentíssim al disc era precipitat dir-ne res, però la ferida catalana és profunda i a vegades ens en fa fer un gra massa.

Quan va sortir el disc vaig córrer a escoltar la cançó en què participava l’Escolania. Em vaig adonar que no hagués tingut gaire sentit la cançó en un idioma diferent del castellà. La cançó representa un funeral, crec que es refereix al de l’artista o la seva obra. Si tota la seva obra fins ara ha estat en castellà, té lògica que el funeral sigui en aquesta llengua.

A mi també m’agradaria que una artista com la Rosalia i una obra com la que ella presenta al món fos en la nostra llengua. La situació, però, és la que és. Encara costa donar-se a conèixer internacionalment superant la catalanofòbia i les polítiques estatals pensades per amagar la nostra cultura. Malgrat tot, cada vegada tenim més casos d’artistes que superen aquest bloqueig utilitzant la nostra llengua i cada vegada hi ha més catalans que la utilitzem sempre sense complexos.

M’impressiona l’obra de la Rosalia perquè, malgrat és majoritàriament en castellà, no renúncia a la seva catalanitat. Que el disc amb el que es va donar a conèixer internacionalment partís d’una novel·la occitana del segle XIII, ja em va fer pensar que no mirava la nostra cultura com una cultura de segona, com fan molts i fa tants anys que se’ns vol inculcar des del poder.

Que hagi utilitzat 13 llengües diferents en l’últim disc és una opció que difícilment se li hagués ocorregut a algú procedent d’alguna de les cultures imperials que dominen el món i massacren a les altres. Tinc la sensació que néixer en el si d’una cultura que ha dominat el món, pot fer que no donis tanta importància a la llengua que has parlat sempre, per això ni et plantegis canviar-la per comunicar-te amb persones d’altres llengües. He arribat a aquesta conclusió després de veure com es comporten moltes persones de parla castellana o anglesa al nostre país amb la seva poca sensibilitat cap al català. Només algú que té com a llengua materna una llengua minoritzada com el català, se li podria acudir la importància de les llengües per arribar al cor de les persones.

En aquests moments m’alegro dels seus èxits com si fossin els d’una persona propera, que rep un reconeixement merescut. També gaudeixo de la seva obra perquè ha fet un disc que parla directament a l’ànima de les persones. M’agradaria que més endavant fes més obra en la llengua que compartim, que és la seva llengua materna. Una llengua que viu una situació molt injusta degut a la violència i a la repressió que ha hagut de suportar i que encara suporta.

En època d’Aznar (1996 – 2004) vaig deixar de mirar les notícies, em provocaven massa malestar. No veient-les em sentia millor. Vaig tornar a seguir-les amb interès a partir de 2010, per saber com evolucionàvem com a país, creient que realment aconseguiríem tenir un estat propi, com seria de justícia. Amb la vinguda de la Pandèmia ja vaig tornar a desertar de mirar els mitjans, els tornava a veure com un histerisme programat per tenir-nos a tots espantats i a casa. A partir de llavors em miro de lluny tots aquests histerismes amb que ens van inundant per evitar que m’afectin negativament i poder anar fent la vida. De totes maneres, es fa difícil mantenir-se’n al marge perquè el soroll és massa alt i acaba afectant moltes de les converses habituals.

Cada vegada es veu més evident que aquests histerismes es fan per tenir-nos quiets i amb por a moure’ns. Cada vegada que es genera una histèria d’aquestes característiques es fa molt difícil mantenir una opinió contrària al què diuen els altaveus i, encara més, mantenir-la en una conversa amb altres persones imbuïdes pels mitjans. Amb les histèries dirigides pels mitjans, és fàcil generar odi cap a un col·lectiu concret com van fer els Nazis durant els anys 30 amb tan nefastes conseqüències. Per això m’inquieten tant tots els missatges d’odi cap a diferents col·lectius que vaig veient a les xarxes i mitjans.

De moment sembla que l’odi va per bombolles, a les xarxes pots trobar missatges d’odi per tots els gustos: immigrants, jueus, feministes, homosexuals, persones trans….  Els que fan més por són aquells que provenen de persones amb poder i altaveus perquè són els que perillen més d’escampar-se i provocar problemes a les persones d’algun dels col·lectius odiats. Com a catalana, em preocupa molt l’odi a la catalanitat perquè té molts altaveus i els propaguen persones amb molt de poder.

També em preocupen totes les manifestacions d’odi cap al poble jueu. Quan hi hagué els atacs de Hamàs del 7 d’octubre em vaig quedar en xoc pensant amb totes les víctimes, però sobretot en el jovent que estava en aquella festa prop de la frontera i especialment les noies. El què també em preocupava era què passaria a partir de llavors a la població palestina de Gaza. Els resultats no s’han fet esperar i portem massa temps que aquesta població està sotmesa a una brutalitat molt inhumana. Brutalitat que ens mostren els mitjans cada dia, mentre en queden a l’opacitat altres que no interessa mostrar. A aquestes alçades de la història sembla que no només no aprenem a conviure amb les diversitats sinó que cada dia retrocedim una mica més en com ens tractem els uns als altres. Els missatges d’odi que ens arriben no presagien res de bo. De moment hauré de seguir sense veure les notícies i lluitant per no assumir cap dels missatges d’odi que m’arribin.

En l’entrevista de TV Puig-reig a l’Eva Baltasar va comentar que la seva novel·la preferida era “La Mort i la Primavera” de Mercè Rodoreda. A mi m’agrada molt la literatura de la Mercè Rodoreda, però aquesta no l’havia llegit i em va picar la curiositat. Ja al començar-la em vaig adonar que no era una novel·la típica i que em costava un esforç llegir-la. Després em vaig anar adonant que l’edició que tenia a les mans hi havia la novel·la sencera, però desprès hi havia un apartat amb el nom “El laberint de la mort i la primavera”. Allà vaig saber que quan Mercè Rodoreda va morir, no la va deixar acabada. Va ser el seu editor i després  la vídua d’aquest, que van recollir tot el material que havia deixat l’autora per mirar com es podia publicar. Finalment va ser Núria Folch, qui va editar l’obra el 1986. En aquella edició ja hi va afegir els materials alternatius en forma de tres annexos, que permetien llegir-la d’una altra manera.

Amb aquest llibre, m’ha passat el mateix que amb altres llibres que m’han costat d’entendre i em demanaven un esforç. Aquí l’esforç venia compensat per paratges d’una gran bellesa, però també m’he trobat en molts moments que estava totalment perduda. Quan em passa això amb un llibre sempre em pregunto si el problema és meu o de l’autor, però tractant-se de Mercè Rodoreda no he contemplat en cap moment que el problema pogués ser de l’autor i per això he seguit llegint a veure si en treia l’entrellat.

L’altre problema que m’ha portat llegir aquest llibre ha estat que no m’ha permès evadir-me, una evasió que em provoquen els llibres que m’agraden perquè em permeten viure altres vides diferents a la meva. Aquest no. Em passa amb aquest llibre el mateix que em passa amb “1984” de George Orwell, em generen un neguit i moltes de les coses que descriuen em són massa familiars, malgrat passar en mons imaginaris o distòpics.

Aquesta sensació es podria explicar pel fet que “1984” va ser fruit de les experiències de George Orwell a la Guerra Civil Espanyola. També  “La mort i la Primavera” es fruit de la vida de Mercè Rodoreda, a la que tant la va marcar la mateixa Guerra i les seves conseqüències. Sabem que la Barcelona que va trobar Mercè Rodoreda després del seu exili li va trencar el cor, era una Barcelona derrotada on es vivia amb por i la llengua majoritària del carrer ja no era el català.  La Catalunya en la que vaig néixer també era una Catalunya derrotada i molt marcada per la por del què havia passat. El poble imaginari on passa la novel·la és un poble marcat per la por i per uns rituals molt bèsties.

En el transcurs de la meva vida he pogut viure dos moments en els que ha semblat que el poble superava aquesta por. Un va ser la transició que semblava que tot era possible i que es deixava enrere tota l’opressió que s’havia viscut amb el franquisme, l’altre va ser el procés d’independència que semblava que finalment ens trèiem de sobre l’opressió espanyola que ho contamina tot.

En els dos cassos s’ha derivat en una situació amb un gran desencís davant les esperances que teníem i les energies que hi havíem destinat. En el cas de la transició em vaig creure el relat que vivíem en una democràcia fins que massa evidències em van anar demostrant que no. Aquestes evidències em van fer adonar que per ser ciutadans lliures i amb drets, cal que ens desempalleguem de l’ocupació espanyola. Si no ho aconseguim seguirem vivint en societats massa properes a aquests mons imaginaris que tant magistralment van saber crear aquests autors i que tant malestar em provoquen quan ho llegeixo.

Maria Mercè Marçal va aconseguir dir en un poema les tres característiques que la marcaven: dona, de classe baixa i nació oprimida. Jo també he nascut dona i de nació oprimida. No m’he considerat, però, de classe baixa. Potser m’ha faltat una certa consciència de classe al llarg de la meva vida. Sempre havia pensat que les classes socials formaven part de la història i no del meu dia a dia. El què si que sé, és que mai m’he considerat per sobre d’altres persones i sempre m’han molestat molt les persones que s’hi consideren pel motiu que sigui, per tenir més diners, per viure en un lloc millor, per tenir un determinat color de pell, per tenir millor feina, per tenir un millor físic,  per haver pogut estudiar i tants motius que fan creure a algú que està per sobre d’algú altre.

Quan vaig conèixer aquest poema de Maria Mercè Marçal em va ressonar molt malgrat aquesta manca de sentiment de pertinença a una classe social, però si canviava la “classe baixa” per noia de poble, el poema ja parlava totalment de mi. M’he sentit menyspreada per aquests tres motius i al llarg de la meva vida he volgut demostrar que no estava per sota de ningú. Per això entre les esperances que m’havia fet de jove hi havia la de demostrar a tothom que no era menys que un home, que no era menys que algú que visqués a la ciutat i, per últim, que la meva cultura no estava per sota de les cultures que disposen de protecció estatal. Cultures que al llarg de la història s’han imposat a les altres a través de la violència.

La mateixa Maria Mercè Marçal esmentava en una entrevista que l’havia marcat més ser dona i de nació oprimida que de classe baixa. Comparava l’opressió de ser dona amb la de tenir una llengua precària i deia que a Madrid no entenen el problema del català, de la mateixa manera que alguns homes no entenen les reivindicacions feministes d’avui.

En aquests moments que supero la cinquantena i vaig tornar a viure al poble on vaig néixer després d’haver estudiat a Barcelona, i haver-hi treballat algun temps, tinc la sensació que no he pogut acomplir les esperances que vaig fer de jove. A vegades encara em sento menystinguda per la meva condició de dona, a vegades per viure en un poble i com a catalana em toca patir per la desaparició de la llengua i cultura. Aquest sentiment el tinc sobretot quan tracto amb persones que gaudeixen de privilegis en algun d’aquests tres sentits.

Llibre d’investigació escrit el 2018 per Francesc Canosa Farran. Es traca d’un llibre molt ben documentat sobre la història i el què està passant a Sixena amb el característic estil de Francesc Canosa, o sigui amb noms de capítols tan suggerents  com: “Sixena és Twin Peaks”, “2001: una odissea d’ossos a l’espai”, etc.

Però si no t’espanten aquests títols ni la prosa de Canosa, el llibre és una viatge apassionant i apassionat per la història de Catalunya, aquella història que mai ens han explicat a l’escola i que la majoria de catalans no coneixem. Cada afirmació, cada explicació que fa està totalment documentada. Malgrat tot, però, segueix essent una història desconeguda, amagada i que explica molt el present en el que estem vivint i tots els esforços que s’han fet al llarg dels segles perquè els catalans no coneguéssim la nostra pròpia història i així ens poguessin fer desaparèixer oblidant qui som.

Es tracta d’un llibre per llegir a poc a poc i anar assaborint a foc lent. Cada un dels paràgrafs són petites joies plenes de literatura i informació, per exemple: “Sixena és una llàgrima trossejada, esmicolada, congelada. Un bocí de carboni 14, una engruna de la pedra Rosetta, un tall de la poma d’Adam i Eva. Una prova que demostra el fracàs de l’invent d’això que s’ha anomenat Espanya.”

En el llibre ens narra la història del monestir en les èpoques d’esplendor, les èpoques de la corona Catalano-Aragonesa, quan Catalunya i Aragó anaven juntes, esdevenint una gran potència al mediterrani. També ens parla de la decadència, però sobretot de l’últim segle, la Guerra Civil i els esforços de Gudiol i la Generalitat per salvar les pintures. Després tota la tergiversació de la història, tots els esforços per fer enfrontar Catalunya i Aragó amagant i tergiversant la realitat fins als dies actuals en que gràcies al 155 la policia va anar a buscar les peces que es guardaven al Museu de Lleida utilitzant la força per portar-les a Sixena on no hi havia les condicions ni per preservar-les ni per mostrar-les al públic.

Després de llegir “La casa de foc”, esperava amb candeletes més llibres i escrits d’en Francesc Serés. Quan vaig saber que n’estava escrivint un, sobre el “Procés d’independència”, vaig pensar que l’havia de llegir sí o sí. Com a país necessitem explicar-nos què ha passat durant aquests anys perquè si no ho fem nosaltres ho faran els altres, que ja ho fan, fins que al final ja no sabrem on som.

Necessitava llegir el llibre igual que necessito entendre què va passar més enllà de les meves vivències. Aquells anys són molt importants per mi i encara no m’he pogut fer un relat propi. També em va agradar veure l’obra “Alguns dies d’ahir” de Jordi Casanovas, després vaig veure alguns comentaris que la classificaven de tendenciosa contra les persones que ens hi vam implicar. Es interessant anar coneixent com s’expliquen aquells dies perquè aniran creant un pòsit que al final configurarà l’explicació que es transmetrà a les generacions futures, fins i tot modificarà els nostres propis records.

Amb aquestes dues obres ja es pot veure que el relat que es va imposant és que tot va ser un error i que el desencís que vivim actualment és una manera de pagar-ne les conseqüències, que el millor que podem fer és passar pàgina i acostumar-nos al què tenim actualment. Personalment em resisteixo a acceptar-ho, ja que em recorda massa els comentaris que sentia quan era petita sobre els anys de la República. Es tractava de comentaris que donaven a entendre que tota la desgràcia que va venir després eren conseqüència directa dels canvis  que havia portat la República.

Aquests  comentaris beuen d’un relat que oblida que la Guerra i la Repressió posterior van ser fruit d’un alçament militar i feixista que va imposar la por a tota la població. De la mateixa manera acceptar que tot el desencís actual és conseqüència d’aquells anys que ens vam coordinar i implicar per deixar als fills un país molt millor del que teníem aleshores també és fruit de tot el què ha passat a partir del setembre de 2017.

Els personatges del llibre se senten enganyats, consideren que durant aquells anys van viure  una “mentida”. Però jo em pregunto: no vivíem també una mentida quan crèiem viure en una democràcia que respectava els drets humans i que sense violència es podia parlar de tot?

En aquests temps que el futur fa patir tant, els catalans tenim un motiu més per patir i és patir per la desaparició de la nostra llengua i cultura. De la mateixa manera que es parla d’eco-ansietat, també es podria parlar de llengua-ansietat, que seria l’ansietat que provoca la sensació que la nostra llengua està desapareixent del nostre país i amb ella tota una manera d’entendre el món. Durant els anys anomenats del Procés, una de les meves pors era que si no aconseguíem el nostre objectiu de separar-nos d’Espanya, la nostra llengua i cultura tenia molt poques possibilitats de sobreviure sota les imposicions espanyoles, unes imposicions que després de la retirada dels nostres líders han anat a més.

Quan fa 10 anys ens vam constituir com a Territorial de l’Assemblea a Puig-reig, vaig creure que finalment hi havia un interès real que Catalunya es constituís en Estat Independent. Les traves que posava la burocràcia espanyola al creixement econòmic d’aquesta part del Mediterrani generava una oportunitat per aconseguir allò que altres generacions de catalans no havien aconseguit.  Per això vaig creure que era el moment d’organitzar-nos per fer-ho possible i també aconseguir que els catalans poguéssim tenir veu en el nostre futur i en el de la humanitat, sense haver de patir sempre el peatge espanyol.

Sempre he vist com una anomalia que Catalunya hagi de formar part d’això que en diuen Espanya. Una anomalia que s’explica per la violència que Espanya va utilitzant periòdicament contra les nostres ànsies de llibertat i d’existir. Mirant enrere, cada generació de catalans ha patit d’alguna manera aquesta violència, fins al punt que l’hem assumit com alguna cosa normal. La dificultat que té la nostra llengua per ser utilitzada en molts àmbits bàsics de la vida i  de de poder viure-hi plenament n’és una de les conseqüències més visibles. També ho és el gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura.

He llegit un llibre d’una autora anglesa que es refugia en la literatura per afrontar la seva vida, una vida gens fàcil. Quan la llegeixo, igual que quan gaudeixo de productes culturals anglo-saxons, em pregunto com seria haver nascut en una cultura com l’anglesa en que no l’han anat destruint en cada generació com ens ha passat a nosaltres. Aquella idea que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys” és la base d’aquesta “nació espanyola” que ens volen imposar i que no sap trobar cap més manera d’existir que fent desaparèixer les diferents cultures de la Península Ibèrica, especialment la nostra que és una de les que més nosa li fa.

Llegint el llibre “Descolonitzant la ment” de Ngũgĩ wa Thiong’o hi trobo aquesta frase que tan bé es pot aplicar a la nostra situació després de la Guerra Civil: “La nit de l’espasa i la bala fou seguida pel matí del guix i la pissarra. La violència física del camp de batalla fou seguida per la violència psicològica de l’aula”. Una frase que tants pobles del món poden aplicar a les seves circumstàncies.

Un dels objectius de la nostra territorial, igual que les altres territorials del país, era la de fer majoritari l’independentisme. Finalment ho vam aconseguir, vam ser majoria, però llavors vam veure com aquesta majoria que havíem cregut que faria possible el canvi no era suficient. La violència de l’estat amb la reculada dels nostres líders ens han portat a la situació actual que haurem de revertir si no volem desaparèixer i no la revertirem enfrontant-nos entre nosaltres.

Que la primera víctima d’una guerra és la veritat, s’ha dit molt i ara en podem ser clarament testimonis. Quan un conflicte esclata, la lluita per imposar un relat no té aturador i així és com la manipulació es va obrint pas, tal com vam veure els anys del conflicte obert entre Catalunya i Espanya, especialment als mitjans espanyols.

Vaig deixar de seguir els mitjans d’informació en el moment que els nostres líders es van rendir. En aquell moment vaig començar a notar que el relat que ens volien imposar els mitjans catalans s’acostava a l’espanyol, modificant el llenguatge per aproximar-se a la visió que volia imposar l’estat espanyol.

El meu objectiu era mantenir-me al marge, per intentar arribar a les meves pròpies conclusions. Però quan no et refies de la informació que reps, es fa difícil poder arribar a conclusions. Aquesta opció l’he mantinguda durant tot aquest temps de pandèmia i, ara amb l’esclat d’aquesta guerra a Europa, segueixo intentant desgranar el blat de la palla de la informació que ens va arribant. Ja fa temps que tots els mitjans defensen una posició sense cap alternativa ni cap contrast, això ho havíem vist sempre en els mitjans espanyols, però ara també es veu en els catalans, i això és un prova que alguna cosa no funciona.

Hannah Arendt afirmava que quan els mitjans deixaven de ser lliures podia passar qualsevol cosa i que aquesta era la manera que els totalitarismes s’imposaven. Deia que el fet de no poder creure en les informacions que van arribant complicava molt poder formar-se una opinió pròpia i limitava molt la capacitat d’actuar. Crec que això explica l’estancament que vivim malgrat les injustícies que veiem cada dia i les retallades a les nostres llibertats.

Ara toca la guerra d’Ucraïna de la qual serà impossible saber què passa realment perquè serem víctimes de les informacions d’un dels bàndols o, si ho busquem, potser dels dos. Aleshores només tindrem la certesa del sofriment de les persones que els està tocant viure-la, independentment de la seva identitat, ideologia, religió, color de pell, simpaties o el què sigui que vulguem destacar.

Coincideix en el temps que estic llegint un llibre que porta per títol “El Nazi de Siurana” i estic veient la sèrie documental alemanya sobre Franco. Els dos van sobre un període històric que ha marcat fortament l’actualitat europea de la segona meitat del segle XX, amb efectes molt forts sobre aquest principi del segle XXI.

El llibre descriu les investigacions que fa el seu autor per confirmar o desmentir que l’alpinista belga que va viure gairebé mig segle en un xalet espectacular situat al poble de Siurana i conegut popularment com a “Xalet del Nazi”, havia sigut realment un alt càrrec nazi que s’havia amagat allà.

Durant els anys que Jan Buyse amb la seva dona Anita Salden van viure en aquell xalet, a Siurana també hi passava llargues temporades un visitant il·lustre amb el que no hi va tenir cap relació. Es tracta de Joan Sales, autor de la novel·la “Incerta Glòria”, ex-oficial de la República i que acabava de tornar del seu exili a Mèxic on havia participat en l’edició dels  “Quaderns de l’Exili”. En aquests quaderns es defensava que els catalans havíem de participar en la II Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i aconseguir la seva intervenció a la Península Ibèrica per fer caure el franquisme. Aquesta tesi no va funcionar mai perquè, com queda clar al documental alemany, Franco ja estava negociant amb els aliats preveient la desfeta de Hitler.

La idea que en un poble com Siurana hi coincidissin dues persones amb trajectòries i vides tan allunyades però tant significatives del conflicte europeu de mitjans del segle XX,  inspira a l’autor a transcriure una trobada imaginària entre ells dos. En aquesta trobada fictícia, Sales li retreu a Buyse la seva visió del món: enemiga de les llibertats i les diferències. Per contra Buyse li retreu a Sales que, com a catòlic, s’hagués aliat amb els comunistes que volien la destrucció de la seva religió.

Al posar el focus en la vida d’un nazi belga i la seva parella, facilita a l’autor de reflexionar sobre el perquè tants joves d’aquella generació es van deixar portar per aquesta ideologia que tant mal va fer a Europa i al món. En el cas de Jan Buyse i Anita Salden es tracta d’una parella culta, sensible, amants de la literatura però, malgrat tot, es van deixar seduir per aquestes idees totalitàries. Per analitzar aquest cas es basa en les justificacions que el mateix Jan Buyse va  utilitzar en el judici que se li va fer per haver col·laborat amb els nazis durant l’ocupació belga. En la seva defensa i en altres documents que l’autor estudia, es pot arribar a la conclusió que molts d’aquests joves es van decantar per ideologies totalitàries a resultes de la por. En el seu cas va ser la por a que el comunisme destruís el seu món, aquesta era una por amplificada per diferents mitjans de propaganda que li arribaven en aquells moments.

A mi em sembla que aquest anàlisi també es pot extrapolar en altres cassos més propers, sobretot quan analitzem tots aquells catalans que es van unir al bàndol franquista. També en podem treure una lliçó històrica per l’època actual: les pors que poden utilitzar aquestes ideologies per convèncer a grans capes de la població, poden ser de molts tipus i també ens poden arribar per mitjans molt diversos. Són pors que, un cop escampades per la població, serveixen per justificar accions que van contra la diversitat, la llibertat, la bellesa i la vida.

Llegint “La Pell de la Frontera” de Francesc Serés, no puc evitar que en tot moment em vinguin al cap paral·lelismes amb el lloc on vaig néixer. En aquest llibre l’autor ens explica també el lloc on va néixer, en els canvis que ha sofert  aquests últims anys amb l’arribada de la immigració. Aquells camps i pallers on ell havia jugat de petit ara estan plens de persones que fugen del seus llocs d’origen buscant una vida millor a Europa i acaben malvivint entre parets que cauen i escombraries que es van acumulant. A prop d’allà hi ha els pobles dels Monegres, uns pobles que es van despoblant, on només hi queden els vells, on han viscut algun miratge de futur, però sempre s’acaba esvaint.

Quan penso en Puig-reig, el meu poble,  penso en un lloc que es va transformar arran de la revolució industrial, també llavors va venir gent de tot arreu, però eren gent d’altres pobles propers: pobles de muntanya, pobles de Lleida, pobles que es despoblaven perquè les indústries cridaven a molta gent per treballar-hi. També el seu paisatge es va transformar en poques dècades passant de ser un poble rural a ser un poble industrial, on tothom treballava a la fàbrica o en petits negocis que depenien de les fàbriques. Les famílies més antigues del poble van arribar a finals del XIX i poca gent prové de les cases rurals que hi havia escampades pel municipi abans de la revolució industrial.

Si la industrialització va significar l’explosió demogràfica de Puig-reig, la desindustrialització va portar la seva decadència. A partir del tancament de les fàbriques, la població no ha fet sinó anar baixant i envellint. El carrer Major i Llobregat estan plens d’habitatges buits. Sembla que el poble no acaba de trobar un relat i un projecte que l’encamini cap al futur.

Últimament es nota una petita repuntada. Venen famílies que no es poden permetre els preus de l’habitatge dels llocs on han viscut fins ara, venen atrets per uns preus més baixos i  les bones comunicacions. També estan venint persones que el teletreball els ha donat la possibilitat que el seu lloc de treball no determini el lloc de residència. Encara no està clar quina de les dues tendències marcarà el futur, ni si una exclourà l’altra o si s’acabaran consolidant.

Mentre escrivia sobre l’evolució d’aquests pobles, m’ha vingut al cap un programa de la Festa Major del 1931. Aquest programa descriu el Puig-reig de fa 90 anys vinculant-lo als moments que s’estaven vivint a tot Catalunya amb la República acabada de proclamar i l’esperança d’un futur millor.

En l’escrit es parla de les característiques pròpies del poble i del seu repte en aquell moment: “Puigreig és un poble novell i format de gents de comarques heterogènies. La població, sempre movible, no hi ha posat arrels nostàlgiques i, per tant un sentit d’unitat no ha coesionat la seva massa”. El text acaba amb aquesta frase: “Puigreig està en el camí de refer integralment la seva personalitat”.

Recorrent l’Illa de la Palma, en el revolt d’una carretera que baixava d’un volcà, vam veure un espai on parar el cotxe. Vam decidir de parar-nos-hi, no en recordo el motiu, crec que ens va atreure la vista del lloc  i vam pensar que allà faríem bones fotos. Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto al mar, ens vam adonar que allà hi havia un cartell informant del nom del lloc. A mi sempre m’agrada conèixer les històries vinculades al lloc que visito, per això no em vaig poder estar de llegir un cartell informatiu del lloc on havíem parat i fer-ne una foto.

I allà sortia la informació sobre aquell nom, un nom que corresponia a un cabdill de l’illa que s’havia oposat a la invasió castellana. Ell i el seu poble s’havien refugiat a les muntanyes, el coneixement del terreny havia fet que no poguessin ser conquerits pels castellans.

La vida a aquelles muntanyes era molt complicada fins al punt que va haver de lamentar la mort d’alguns dels seus a conseqüència de les gelades. Per altra banda els castellans veien que no podien accedir i ocupar tota l’illa, per això el van convocar a obrir un diàleg que emmarqués la relació entre els dos pobles. Ell va creure en la voluntat de diàleg dels castellans, es va presentar al lloc on l’havien convocat. Un cop allà va ser detingut, encadenat i embarcat cap a la Península, mentre la gent del seu poble eren venuts com a esclaus. Va morir en aquell vaixell que el portava a la Península negant-se a menjar i a beure.

Després de llegir aquesta història em van passar per la memòria la història dels diferents territoris dels Països Catalans, els diferents episodis en que no es van respectar els pactes que s’havien fet amb nosaltres. Allò passava a l’estiu del 2018 on ja vèiem que no haver resistit la declaració d’independència a l’espera d’un suposat “diàleg” amb l’Estat Espanyol només portava repressió i sofriment.

En aquells moments encara tenia l’esperança que els catalans haguéssim après alguna cosa de la nostra història però, com podem aprendre de la nostra història si no la coneixem? Els últims moviments dels nostres líders ens fan adonar que no n’hem après res i que anem repetint generació rere generació els mateixos errors fins que ja haurem desaparegut com a poble. Només ens queda l’esperança que la gent que ens vam mobilitzar durant una dècada per aconseguir el nostre somni no defallim i no ens deixem enganyar per falses ofertes de diàleg.

Després d’endinsar-me en la vida de Josep Carner-Ribalta durant la seva infantesa i joventut a principis de segle XX  llegint “El Campanar Abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat” ,ara m’endinso en la infantesa i joventut de Raül Garrigasait a finals del mateix segle amb “País Barroc“. Un nascut a Balaguer el 1898 i l’altre a Solsona el 1979. Tots dos poliglotes, amb llargues estades i coneixements d’altres cultures europees sense desarrelar-se del propi país i cultura. Al contrari, aquest contacte amb altres cultures europees els permet situar molt bé la pròpia cultura i identitat allunyant-se dels tòpics que ens volen fer empassar des dels centres de poder: que la nostra és una cultura perifèrica i sense importància, una cultura folklòrica i poca cosa més.

Llegint un i altre t’adones del gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura. De la vida intel·lectual d’abans de la Guerra poca cosa ens n’ha arribat, com tampoc del nivell cultural que existia a tot el país, amb totes les iniciatives de creació d’escoles i biblioteques que s’estava fent, però que la Guerra va parar i el franquisme va destruir.

T’adones que al poder li interessa un centre des d’on s’irradia la cultura i el relat per tota la perifèria, li interessa una visió jerarquitzada de la cultura, així és més fàcil de manipular la població. Sobretot si aquest és un poder exterior que utilitza totes les eines al seu abast per aniquilar altres cultures per poder imposar la seva, aquella “Una Grande y Libre” actualment camuflada sota la “democràcia exemplar” que legisla per matar la llengua i així fer-nos desaparèixer.

Es tracta que des dels mitjans que es fan a Barcelona es donin poc a conèixer les iniciatives culturals que van sortint arreu del país. Si se’n parla, es fa utilitzant aquell toc folklòric de poca importància, mentre s’anuncia a bombo i plateret totes les iniciatives que provenen de la “Capital del Reino” o fetes en llengua castellana. Així anem assumint que la nostra cultura és de segona, quan l’únic que li falta a la nostra cultura és tenir un Estat que la protegeixi i no un Estat que la vulgui amagar i destruir.

Vaig crear aquest bloc per una necessitat imperiosa d’escriure, ja feia temps que intentava aclarir-me posant-me davant l’ordinador i redactant allò que pensava. Amb els fets de l’octubre de 2017, la necessitat d’escriure va augmentar exponencialment, per això al gener de 2018 vaig començar a penjar alguns d’aquests escrits a aquest bloc.

Últimament m’està costant molt d’escriure o almenys d’escriure alguna cosa publicable, em costa entendre el món en el que ens està tocant viure, o potser prefereixo no entendre’l per mantenir-me una mica tranquil·la i no patir en excés. A aquestes alçades de la vida ja sé que les coses no són mai tan negres com les temem. Que a vegades provoca més sofriment l’anticipació a alguna cosa negativa que allò quan succeeix, perquè moltes vegades som més forts del què ens pensem. Però també un fet negatiu que ens atrapa sense esperar-lo ens pot destrossar.

Ja fa temps que gairebé no miro els mitjans informatius, la sensació que ens volen vendre un relat manipulat és massa gran, però tampoc em crec els relats alternatius que apareixen. Intento fer-me un relat meu, però amb la informació que ens arriba es fa impossible, ja que només ens arriba allò que interessa que arribi. La veritat es barreja amb moltes mentides i mitges veritats per tal que no ens puguem aclarir.

I enmig d’aquesta boira plena de mentides i mitges veritats anem avançant a les palpentes,  esperant que algun dia la boira s’esvaeixi i puguem veure clarament el camí cap a la llibertat.

L’àvia Mercè, coneguda com la Merceneta, havia nascut el 1922 a Puig-reig, els últims anys de la seva vida acostumava a repetir algunes anècdotes de la seva joventut. Ens deia que quan era petita volia ser metge. Que la Guerra li havia estroncat aquest somni quan va  haver de deixar l’escola al començar la Guerra. Per això després de la Guerra es va treure el “Corte” per poder treballar com a modista, perquè tal com deia sempre: “aquell que té un ofici de fam no es pot morir”.

A nosaltres ens costava creure que una noia nascuda a Puig-reig el 1922 tingués aquestes aspiracions, pensàvem que era pura fantasia. Amb els anys m’he adonat que aquella generació de noies nascudes als anys vint havien rebut una educació en que se’ls obrien moltes possibilitats de futur, unes possibilitats estroncades bruscament per la Guerra i la Postguerra. Això em fa pensar que aquesta idea anava més enllà d’una fantasia, que potser això podia ser possible si el curs de la història no els hagués caigut a sobre d’aquella manera.

Durant la Guerra va deixar l’escola i va entrar a treballar a la fàbrica, concretament a  COPIC (Col·lectiva Obrera Pons Industrial Cotonera), resultant de la col·lectivització de Manufactures Pons SA, tenia 14 anys. Una altra anècdota que explicava és que a l’estona que tenien per esmorzar pujava a casa seva situada al poble, perquè els primers dies que es quedava, algunes treballadores es ficaven amb ella i li deien “feixista” mentre ella  els contestava per fer-les callar: “si que porto faixa”. Però els comentaris la molestaven i va acabar anant a esmorzar a casa ni que hagués de fer una bona caminada tant d’anada com de tornada.

M’imagino que l’adjectiu el rebia a conseqüència que el seu pare i germà s’havien amagat per no haver d’anar a la Guerra a defensar la República. M’he passat tota la vida intentant entendre la posició dels meus avis davant l’enfrontament de la Guerra Civil. Formaven part d’aquella Catalunya que per diversos motius no es va sentir identificada amb la República Española. És bo no oblidar que aquesta mateixa república havia empresonat feia relativament poc a tot el Govern de Catalunya com a conseqüència dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.

La Catalunya dels meus avis es va sentir amenaçada i perseguida els primers temps de la Guerra però això, d’entrada, no els feia feixistes. El cas de Carrasco i Formiguera seria un clar exemple de persona que ha de fugir el 1936 i en la fugida cau en mans dels feixistes de veritat que l’acaben afusellant. Després de la Guerra aquesta Catalunya es va veure encasellada en la Catalunya de Franco sense tenir en compte que, amb la situació que es vivia, potser era l’únic que podien fer per sobreviure.

Diuen que heretem d’alguna manera les experiències dels nostres predecessors. Potser aquella nena insultada com a feixista quan tenia 14 anys m’ha transmès aquesta por a la confrontació entre veïns per motius polítics. Fins i tot em va costar posar l’estelada al balcó i posicionar-me obertament com a independentista. Quan ho feia no podia evitar imaginar-me els meus avis dient-me que no em fiqués en política, que en el nostre país això era perillós.

Penso que durant la Guerra,  el veritable feixisme ja estava triomfant quan aconseguia que la gent normal s’etiquetés i s’odiés a cada un dels pobles de Catalunya classificant a les famílies en algun dels dos bàndols. Això li va facilitar la feina al veritable feixisme quan va arribar i va poder imposar amb violència la seva llengua, i la seva manera d’entendre el mon, un mon on les noies nascudes a la dècada dels 20 no van poder complir els seus somnis i les de després ja van ser educades per ni tant sols somniar cap possibilitat de canvi.

Vivim temps de fanatisme, qualsevol ideologia, religió, punt de vista, etc. és defensat fins a l’extrem i considerat com a una “Veritat” última, de manera que totes les persones que tenen el més mínim dubte d’aquesta “Veritat” són atacades. Això no és nou, però amb la rapidesa del nostre món junt amb l’abundància d’informació i desinformació cada vegada ens polaritzem en posicions més radicals i intransigents. Cada grup o grupet vol imposar la seva posició, el seu relat atacant el dels altres sense el més mínim respecte per la discrepància.

Em preocupa aquesta tendència a voler-ho simplificar tot, a voler donar respostes senzilles a qüestions complexes, a voler explicar situacions complexes amb quatre tòpics.

Si conèixer-nos a nosaltres mateixos ja és complicat, com podem pretendre conèixer als altres per poder-los jutjar?. Els relats que s’imposen cada vegada són més simples i més esquemàtics. Es pot arruïnar la vida a una persona per una acció o una paraula que ha dit, sempre que es tinguin els mitjans necessaris per a fer-ho. Aleshores no té gaire importància que aquell fet o aquella paraula no hagi existit o s’hagi tret de context, perquè el mal ja està fet i aquella persona sempre més serà assenyalada.

Moltes vegades ja no escoltem les idees o els punts de vista dels altres només perquè hem estigmatitzat o etiquetat la persona que exposa aquestes idees o punts de vista. Aleshores pensem erròniament que res que pugui dir ens interessa, quan hauríem d’estar oberts a escoltar tothom que parli amb respecte i sense insultar ni menysprear als que pensen diferent. Això porta a que la millor manera de destruir una idea sigui destruint les persones que la defensen. Quan caiem en aquesta trampa acabem fent el joc al grup que disposa de més mitjans per intoxicar i destruir les reputacions de les persones com una manera de destruir les seves idees.

Aquesta és una manera d’actuar que limita fortament la llibertat de creació i opinió, llibertats que són molt necessàries perquè una societat pugui evolucionar i millorar, de manera que totes les persones que en formem part ens puguem desenvolupar lliurement.