Enamoraments que maten

Sempre he pensat que no hi ha res ni ningú que sigui absolutament bo o absolutament dolent. Totes les situacions, persones, idees, etc. tenen coses bones i dolentes. Quan una situació, persona o idea només en veiem la part bona és la prova clara que estem en un estat d’enamorament, un estat molt agradable, però sempre transitori i poc real. A vegades de l’enamorament passem a l’estimació, que és quan ens adonem de la part negativa i l’acceptem.

De la mateixa manera tampoc és real veure només la part negativa d’una persona, situació o idea, tot i que reconec la gran dificultat que hi ha en alguns casos extrems de veure’n la part positiva. Quan em trobo en algun d’aquests cassos, a vegades acabo dubtant del què he dit a d’entrada, però intento pensar que alguna cosa positiva hi ha d’haver ni que no la sàpiga veure.

Sempre ens trobarem amb tantes visions de la realitat com persones la miren, és per això que és tan difícil voler ser objectiu, fins i tot m’atreviria a dir que l’objectivitat no existeix, tot el què vèiem és a través nostre, per tant subjectiu. Fins i tot cada un dels individus pot tenir diferents visions d’una mateixa realitat en funció del seu estat d’ànim o situació personal.

La interpretació que cada un de nosaltres faci de la realitat que li toca viure dependrà del lloc on ha nascut, de la família on s’ha criat, de les experiències viscudes, de la llengua o llengües que ha après, de les característiques del seu cos (alt o baix, gros o prim…), del paisatge que l’ha envoltat i envolta, del clima del lloc, etc. Hi ha tantes causes que ens fan interpretar la realitat que cada persona en farà una interpretació diferent. També les interpretacions canvien al llarg de la vida d’una persona, ja que les experiències, els records, el cos, la memòria… va variant cada dia.

Per això és tan complicat voler-se comparar als altres, ja que cadascú de nosaltres és diferent i interpretem el que ens passa de manera diferent. També és inútil jutjar i criticar, cada persona actua en cada moment segons la interpretació que en fa que serà totalment diferent de la que en faci un altre. Podem intentar comprendre i posar-nos al lloc d’una altra persona i això ens pot ajudar a entendre millor el món, però sempre allunyant-nos de judicis.
El problema apareix quan en un estat d’enamorament per una idea ens ofusquem i creiem que qualsevol crítica o visió contrària és un atac. Aquests enamoraments moltes vegades han provocat l’odi cap a altres visions que no comparteixen l’enamorament. Aconseguir que els individus participin d’un enamorament col·lectiu pot ser una manera de manipular la població.
Per desgràcia la història de la humanitat està plena de situacions d’aquest tipus i l’actualitat ens torna a portar massa exemples. Quan veiem persones que agredeixen a altres persones només per portar llaços grocs o grups d’encaputxats arrencant símbols que no comparteixen, estem davant de situacions en que no es tolera que els altres pensin diferent i tinguin visions diferents.

Un altre exemple desgraciat d’aquesta intolerància fruit de l’enamorament el tenim en els atemptats islamistes com el que estem recordant de fa un any a Barcelona. En aquest cas l’enamorament a una idea provoca l’odi al que no la comparteix, fins al punt de provocar-li la mort i estar disposat a morir per la idea de la qual s’han enamorat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Etiquetes

Sempre m’han costat d’acceptar les etiquetes que ens posem entre nosaltres. Per això quan em vaig topar amb la frase de Kierkegaard: “Quan m’etiquetes em negues”, vaig estar-hi el 100% d’acord. La frase la vaig llegir en el llibre “Pont de Cendra” d’en Raül Romeva, novel·la molt recomanable sobre la Guerra de Bòsnia, per tant també una reflexió sobre el mal que poden fer les etiquetes a les persones o als col·lectius.

Etiquetar la realitat és una constant humana, ens agrada classificar per tal d’aclarir-nos en la interpretació que fem davant la gran diversitat del món. Classificar i etiquetar ens pot ajudar a situar-nos a intentar entendre la realitat que tenim davant. El problema sorgeix quan confonem aquestes classificacions i etiquetes amb la realitat, seria com si confonguéssim un mapa amb el que ens trobarem quan el seguim. El mapa és una simplificació del què ens trobarem, però mai serà el que ens trobarem, la realitat sempre serà molt més complexa que el mapa.

Etiquetar als altres i forçar certs atributs fins a la caricatura pot ser una eina molt útil pels que volen generar odi. Odiar tot un col·lectiu no és possible quan en coneixes persones que en formen part i les aprecies. Quan algú em diu “no m’agraden els…..” referint-se a un col·lectiu, sempre responc que no ho sé, que no els conec a tots. Per això quan vaig intentar de fer un perfil dels no independentistes en aquest bloc vaig mirar de descriure com veia jo aquest perfil de manera molt àmplia i intentant no caure en etiquetar-lo.

Els mestres en l’art de caricaturitzar unes identitats per tal de provocar l’odi cap a aquestes van ser els nazis respecte als jueus, la caricatura va ser tan bèstia que van aconseguir que la majoria de la població alemanya acceptés com a normal la seva persecució, quan aquesta idea, uns anys abans hagués estat impossible.

Per això veig amb neguit com els mitjans de comunicació espanyols estan etiquetant i estigmatitzant el moviment independentista català, fins a fer veure que la repressió i persecució que s’ha fet fins ara és normal d’una democràcia. Cosa que crec que la població espanyola no hagués assumit temps enrere.

No voldria caure en la comparació, sé que de moment les situacions no són comparables, però veig com a molt preocupant l’escalada en la violència dels grups d’extrema dreta que estan actuant a Catalunya amb total impunitat i la justificació d’alguns partits polítics i mitjans de comunicació de masses, equiparant les accions pacífiques de l’independentisme amb la violència d’aquests grups.

Per això cal estar atents a aquests canvis en l’opinió pública que, tal com esmentava a l’article: “La Finestra Overton” en Joan Ramon Resina, aquests canvis induïts des dels mitjans i partits polítics, són els que precedeixen les lleis que després s’aproven contra les identitats que s’han etiquetat i estigmatitzat.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Seguim dempeus

Que les teves decisions siguin un reflex de les teves esperances i no de les teves pors
(Nelson Mandela)

He de reconèixer que sempre he tingut por, malgrat cridar moltes vegades el famós “No tinc por” per tal d’intentar fer callar una veueta interna. La meva principal por sempre ha estat a l’Estat Espanyol, una por que destrueixi la cultura en la que m’he educat i m’ha fet com soc, una cultura molt marcada per una llengua, però no només.

Ja fa 300 anys o més que ho intenta, destruint per la força tot allò que anem creant, utilitzant totes les estratègies que té a l’abast per destruir-nos. Hem passat etapes en que ha utilitzat la violència, altres la ridiculització, el menyspreu, tot per poder apagar la nostra veu, mentre ens ha acusat d’allò que ens feia.

Després de patir les actuacions policials el dia 1 d’octubre per tal d’evitar que votéssim el futur que volíem, hem vist com es menystenien les víctimes i s’homenatjaven els agressors. També hem vist com estan fent callar les veus amb els empresonaments i les imputacions per delicte d’odi, amb les agressions feixistes que sembla que cada dia van a més, etc.

Després d’aquests mesos de repressió i injustícia,  en que cada dia hem vist degradar-se la suposada “democràcia” espanyola, en que hem assistit atònits als grans esforços per imposar un relat que negui tot el què ha passat, que segueixi negant el nostre passat, la nostra història, la nostra realitat, tot allò que som, marginalitzant la nostra cultura fins a veure-la desaparèixer.

Ens intenten culpabilitzar de tot el que ha passat, de tota la imposició, de la violència, de les mostres d’odi que queden impunes. Ens diuen que ens ho hem buscat que havíem d’estar-nos quiets mentre vèiem que la nostra cultura anava desapareixent asfixiada des de les altes instàncies.

El mateix dia 1 d’octubre després d’haver resistit tot el dia als col·legis, desprès d’haver votat malgrat tot i després d’haver guanyat el referèndum, quan obríem la tele (fins i tot tv3) només vèiem les declaracions del bloc del 155 (encara no els dèiem així) alliçonant-nos i amenaçant-nos. Ja començava la lluita pel relat i pel què vindria després.

Malgrat tot el que ens han dit i tot el que ens han fet no hem d’oblidar mai que vam fer el que havíem de fer: ens vam organitzar, vam col·laborar, vam treballar per tenir un futur millor, perquè la nostra cultura no desaparegui ni estigui marginada.

Ara no és l’hora de retrets ni de revisions del què va passar, ni de barallar-nos entre nosaltres, ara és l’hora de tornar-nos a organitzar, de col·laborar i de treballar per afrontar aquesta tardor. Una tardor que començarà amb la gran manifestació del dia 11 de setembre, en que hem de tornar a ser molts i demostrar que, malgrat tot, seguim dempeus i volem la república que vam votar i que vam guanyar. Que volem marxar  d’aquest Estat Espanyol amb la seva deriva nacionalista i autoritària.

No podem permetre que l’Estat Espanyol se surti amb la seva aconseguint la desaparició de la nostra cultura i la nostra manera de veure el món.

Publicat dins de General | 4 comentaris

Gràcies Lluís Llach

Aquest dissabte passat hem tingut la sort de sentir les reflexions de Lluís Llach al FAQS de TV3, unes reflexions que valen molt la pena. Sentint-lo m’han vingut ganes de recuperar un escrit que vaig fer sobre la influència de les seves cançons en la meva vida i  suposo que  en la vida de tanta gent d’aquest país:

Gràcies Lluís i perdona que et tutegi i et parli pel nom de pila malgrat no em coneixes de res, però les teves cançons han format part de la meva vida i m’han ajudat tant que, per mi, és com si fossis un vell amic.

Ja de petita, a casa sonava un vell disc amb cançons teves. En aquell disc hi havia vàries cançons que em vaig aprendre de dalt a baix i com més les escoltava, més m’agradaven. Hi havia “L’Estaca”, de la que no cal dir gaire res per tot el que ja s’ha dit, “El Bandoler”, “Cal que neixin flors a cada instant”, etc. De totes voldria comentar-ne dues: una que portava per títol “Respon-me”, una cançó que em va fer entendre que aquella Guerra de la que parlaven els avis va ser una Guerra en que, més enllà del bàndol al que havien lluitat les persones que l’havien viscut, la gran majoria la va perdre.

També m’agradava molt la cançó del “Vaixell a Grècia”, no entenia el seu significat, però m’agradava el seu so mediterrani. Un dia vaig saber que Grècia havia superat una dictadura militar, aleshores vaig entendre el significat de la cançó i això me la va fer estimar molt més.

Una altra de les cançons que m’ha ajudat a entendre d’on venim va ser “Abril 74” que em va fer conèixer la revolta dels clavells de Portugal. No acabaria mai de dir totes les cançons que m’han format políticament amb l’amor al meu país i la solidaritat amb tots els pobles i persones del món que pateixen.

També m’agradaria compartir una anècdota que vaig viure arrel d’una canço teva: en una classe d’informàtica que feia a un grup d’adolescents, els vaig posar la lletra de “Venim del Nord, venim del sud” perquè practiquessin amb el tractament de textos de l’ordinador. Quan van acabar l’exercici, se’m va acostar un noi i una noia, ell nascut a Argèlia i ella al Marroc i em van dir: “Aquesta poesia parla de nosaltres”. Amb tot el que està passant al Mediterrani, m’emociono cada vegada que hi penso.

Per acabar, agrair-te de nou  les teves cançons, el teu testimoni i  la teva vinculació al camí de llibertat del nostre poble.

Publicat dins de General | 3 comentaris

L’avi Ton

Vaig conèixer 3 dels quatre avis i avui m’ha vingut al cap l’únic que no vaig arribar a conèixer, ja que va morir quan la meva mare tenia 12 anys. L’avi Ton és el nom com es coneix a la família, tot i que no va arribar a ser avi en vida. Ell ha estat sempre un retrat que trobàvem quan anàvem a visitar l’avia, algunes anècdotes de la seva vida i algun tret heretat pels seus descendents: aquest ha heretat els ulls, aquest la barbeta, aquest el caràcter, aquest el sentit de l’humor, etc. Així ens podíem anar fent una idea de com havia sigut.

Una de les anècdotes que se’ns explicava de la seva vida era com a l’estiu del 36 va salvar, junt amb el seu cosí, la Mare de Déu de la Guàrdia. S’explica que quan ell i el seu cosí van saber que la majoria d’esglésies de la comarca estaven cremant, van pujar de nit a la Guàrdia i se’n van endur la figura de la Mare de Déu, una imatge romànica del segle XIV i així la van salvar de l’incendi que va patir el santuari, deixant-lo en runes.

Durant uns mesos van amagar la Mare de Déu sota un munt de garbes d’un camp proper. Això va ser un secret molt ben guardat durant els mesos d’estiu. Quan les garbes de tots els camps van ser recollides i quedava un sol camp per recollir, van pensar que això seria sospitós, per aquest motiu, una altra nit van tornar la Imatge al seu santuari, que ja s’havia convertit en runes. Allà hi va passar tota la Guerra amagada dels ulls dels que volien destruir tot allò que tingués a veure amb la religió.

Si avui m’ha vingut al cap aquesta anècdota de la vida del meu avi ha estat al llegir el llibre “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa. En el llibre he descobert que el país es va omplir d’herois anònims que van arriscar la pròpia vida per salvar el patrimoni artístic religiós que estava en perill, molts d’ells seguint les directrius de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En Canosa els anomena els Monuments Men catalans, referint-se a la pel·lícula nord-americana del 2014 que parla d’un grup d’homes que van arriscar la vida durant la II Guerra Mundial per salvar les obres d’art robades pels Nazis amb l’ordre de destruir-les si el III Reich queia. En el tràiler de la pel·lícula diuen una frase que m’ha ressonat moltíssim: “Poden exterminar tota una generació, ar rasar les seves cases i encara així el poble es refaria, però si destrueixen la seva història, els seus èxits, és com si mai hagués existit”. Això és el que ens han intentat fer, destruir la nostra història i la nostra memòria per així fer-nos desaparèixer com a poble.

No tinc ni idea de si el meu avi va decidir salvar la Mare de Déu de la Guàrdia per iniciativa pròpia o perquè va tenir notícies d’aquests homes que estaven salvant l’art. Tampoc sé si va ser per motius religiosos o artístics, però sé que ho va fer i això em fa sentir orgull del seu gest i em fa reivindicar tots els que ho van fer, especialment els que hi van perdre la vida.

Publicat dins de General | 5 comentaris

El “Juan de los Pájaros”, una vida de lluita contra la injustícia

“La libertad que he tenido durante toda la vida es porque no he sentido miedo”.

Aquesta frase la diu Juan González Reina nascut a Estepa (Andalusia) el 16 d’octubre de 1932 i que amb 22 anys va arribar a Catalunya. Si hi ha una constant a la seva vida és la lluita contra la injustícia. Una injustícia que ja va tastar des de petit quan la seva gran curiositat el portava a voler estudiar i aprendre, però les circumstàncies de la seva família no ho permetien. Segons el seu pare, el que havia de fer ell era treballar i per això ja guardava porcs de molt petit en un “cortijo”.

La injustícia que s’havia trobat per haver nascut en una família pobre d’Andalusia, en que l’única sortida que tenia era la de treballar tota la vida en algun “cortijo” i haver d’estar per sota d’algun “señorito”,  que només per haver nascut en una família rica ja ho tenia tot fet i podia humiliar als que tenia sota. Aquesta injustícia el va fer decidir a marxar i a venir a Catalunya.

Aquí també va trobar altres injustícies contra les que lluitar, com la de millorar les condicions de les famílies que arribaven aquella època i que es trobaven en barris allunyats de les ciutats on hi faltava de tot. Va participar en molts actes de la lluita antifranquista convocats per l’Assemblea de Catalunya, també va participar a Comissions Obreres i el PSUC. En el PSUC va veure coses que no li agradaven i altra cop, aquella lluita contra la injustícia tornava a sortir decidint deixar-lo l’any 1977 per entrar a col·laborar amb el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).

Va conèixer en Xirinacs en els debats per la Constitució Espanyola per tal d’incloure una esmena per afavorir les classes populars, els drets socials, el dret a l’autodeterminació dels pobles i especialment el del poble català. En les esmenes que va presentar en Xirinacs hi havia un escrit d’en Juan. Malgrat tot, va votar que no a la Constitució per insuficient en les demandes que feien de drets socials i de l’autodeterminació.

Ja aquells anys en Juan havia abraçat una altra lluita contra la injustícia, era la lluita del poble català, un poble que porta anys essent tractat injustament. En Juan ens ho explica en un petit llibret biogràfic transcrit per l’Ignasi Perramon. Casualment tinc un dels últims exemplars que tenia el Juan i que ens ha fet arribar.

En el llibre ens dona varis motius per voler la independència, que queden resumits en aquest paràgraf a l’apartat “Por qué soy independentista”, i respon: “Porque Catalunya es una nación distinta de España, y tiene su propia lengua y cultura. Porque estoy harto de las manipulaciones del Estado Español, de sus políticos y sus altos funcionarios y jueces, que nos humillan y atacan. A Catalunya no quieren vernos en ninguna parte, pero no quieren que nos vayamos. Algo habrá”.

En la seva lluita a favor de la independència de Catalunya ha fet diversos escrits a favor de la República Catalana, del Referèndum, contra els partits del 155, etc. Un d’aquests escrits és una resposta al Sr. Garcia Albiol però és una resposta a tots aquells que volen encasellar el moviment independentista com a burgès: “El Sr. Garcia Albiol ha dicho que los independentistas son la burguesía. Se equivoca. Sin ir más lejos, yo soy un obrero, ahora jubilado, que vine desde Andalucía de joven. He sufrido la brutal represión del franquismo y he luchado y lucho por las libertades, por una sociedad justa y por una Catalunya libre”.

Gràcies Juan per les teves lluites contra la injustícia, que el teu exemple sigui un camí per nosaltres que també volem un país lliure perquè sigui millor.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Els no independentistes

Continua llegint

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Homenatge als docents

Veient el que està passant amb els professors de Sant Andreu de la Barca i el que ja ha passat a altres persones m’he posat a recordar el meu 2 d’octubre. Recordo el moment que em dirigia a la meva feina i em mirava la gent amb la que em creuava com si la veiés per primer cop. La sensació no era molt diferent de quan vivim un daltabaix a la vida, quan la vida quotidiana se’ns fa estranya perquè allò que acabem de viure és massa dur i difícil de pair, per això costa seguir endavant.

Recordo que veient la gent com es dirigia a les escoles i als llocs de feina vaig pensar amb aquella imatge que se’ns explica del 12 de setembre de 1714 en que els tallers de la ciutat de Barcelona derrotada van obrir i la gent va seguir amb la seva vida quotidiana. Al tenir una feina d’oficina, no m’obligava a atendre a gent, si hagués estat professora o alguna altra feina per l’estil se m’hagués fet molt difícil de desenvolupar la meva tasca amb una mica de normalitat. Estava en estat de xoc igual que les persones que em vaig anar trobant i compartint experiències, tots teníem una gran necessitat de verbalitzar tot el que havíem viscut.

També recordo les emocions a flor de pell en tot moment, passant per moments de ràbia i de tristesa, amb malestar físic cada vegada que veia les imatges de la violència als mitjans i unes ganes irreprimibles de plorar. Em poso al lloc de professors, de mestres i altres professions que tenen la funció de tenir cura de nens i adolescents i penso en la gran dificultat de gestionar la pròpia situació i fer front a infants i adolescents en estat de xoc com estàvem els adults aquell dia i els dies posteriors.

Actualment aquestes professions ho estan passant malament amb l’amenaça que tenen a sobre, molts no s’atreveixen a debatre segons quins temes a classe que anys enrere se n’hagués parlat sense problemes, altres no s’atreveixen a portar un llaç groc o no saben com enfocar alguns temes de medi social que toquen l’actualitat per por al que els pugui passar.

Per això necessitem canviar la situació que vivim, ja que no ens podem permetre una societat on la por sigui guia de les nostres accions. Una por real a una persecució real, amb persones a la presó, acomiadaments per expressar una opinió, amenaces i atacs de l’extrema dreta, amb assenyalament de certa premsa i polítics. Una por que volen que tinguem perquè tornem a aquella situació tan familiar de “no et fiquis en política, no et busquis problemes” i així fer desaparèixer aquesta societat plural i lliure que volem construir. Aquesta societat  en la que els nostres docents tant hi contribueixen a través de l’escola: fomentant debats lliures dins les aules i ensenyant els alumnes a pensar per ells mateixos, perquè el dia de demà siguin ciutadans lliures, amb criteri propi i no una simple massa fàcilment manipulable a través dels mitjans.

Per lluitar contra aquesta por que ens volen imposar perquè ens paralitzi, ens haurem d’anar repetint aquelles paraules que Seneca va dir a Neró i que vaig sentir en boca de Jordi Cuixart: “El teu poder radica en la meva por, si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els meus records a la Polifònica

Avui no podré ser a la manifestació, però hi seré en esperit, també he intentat col·laborar-hi dins les meves possibilitats i no em trauré el llaç groc com a solidaritat amb els presos i les seves famílies.

No hi puc ser perquè tenia un altre compromís, avui hi ha la trobada d’ex-cantaires de la Polifònica de Puig-reig i jo hi vaig passar tota la meva adolescència. Si ho contem amb anys no arriba ni a 10 anys, però són uns anys tan importants en la vida d’una persona, que per força m’han d’haver marcat. Vaig fer els 14 anys que ja n’era cantant i la vaig deixar quan encara no havia fet els 21.

Fent una mica de balanç, m’adono que tinc records bons i dolents, com és normal quan es pertany a un grup com aquest amb el que tants moments vam compartir. Cantar a la Polifònica significava una convivència molt important, entre assajos, concerts, viatges en que ens allotjàvem amb famílies d’altres països, l’organització del Festival de Cant Coral en que acollíem a cantaires de diversos països a casa nostra, etc. Per una persona de 15, 16, 17 anys, aquelles experiències eren totalment iniciàtiques i configuraven un caràcter i una manera de veure el món que no hagués estat possible sense haver-ne format part. T’adonaves que hi havia diverses maneres de viure i de veure el món i que el teu món, aquell en el que et movies era un més dels que hi havia al planeta.

Entre els records dolents podria destacar totes les sensacions que rebia degut a que era mala cantant, sabia poca música, em costava afinar i tenia una veu complicada, però les ganes a pertànyer en aquell grup eren més fortes i feien que m’hi anés mantenint. Avui, però, aniré a la festa amb ganes de divertir-me, de reviure els bons moments, reconciliar-me amb el meu passat i assumir l’herència d’aquells anys que em van portar a gaudir amb una intensitat impressionant de grans obres com el Messies de Heandel, el Rèquiem de Mozart o la Creació de Haydn. Sense la Polifònica, la música no hagués entrat a formar part de la meva vida com ho ha fet i els moments intensos amb aquestes obres no haguessin existit. Segurament que sense el meu pas per la Polifònica tampoc coneixeria algunes obres poètiques que cantàvem com el cas la Relíquia de Joan Alcover o les peces del Bestiari de Pere Quart musicades per Manuel Oltra, entre altres.

Publicat dins de General | 1 comentari

El relat

Veient els esforços que fa l’Estat Espanyol per imposar el seu relat ple de mentides sobre el que va passar a Catalunya aquesta tardor passada i el que està passant aquests dies, em pregunto quantes mentides ens hem empassat a l’estudiar història a l’escola. I no parlo dels que es van educar en el franquisme, que ja tenen consciència de moltes mentides que es van empassar, sinó també dels que ja ens vam educar en la democràcia.

Encara recordo la meva àvia dient-me que com em podia creure la Guerra Civil que llegia als llibres en lloc de la que ella m’explicava. Sempre he intentat explicar-me la Guerra a través dels testimonis dels que la van viure, tan d’un bàndol com de l’altre per així tenir una idea més global. Malgrat tot, a vegades tinc por que algun dia li digui a algun net o neta,  com es pot creure els fets que li expliquen els llibres d’història i no el que jo li estic explicant. No tinc cap dubte que això també ens ho estem jugant aquests dies, ja que si l’Estat Espanyol se surt amb la seva, el nostre relat serà ofegat i s’imposaran les seves mentides.

Veient els encaputxats que apareixen a les manifestacions convocades pels CDR i que només busquen la violència per poder dir que l’independentisme és un moviment violent, quan s’ha destacat pel seu pacifisme, em fa preguntar qui hi devia haver darrera els escamots que van sembrar el terror a Catalunya durant el 36 amb els assassinats de persones que consideraven “de dretes” i la crema d’esglésies. Uns fets que van ser bàsics perquè molts catalans optessin per lluitar al costat dels feixistes que volien aniquilar la seva cultura, uns fets que van ser cabdals per la imposició d’un relat que afavoria una dictadura genocida cap a la nostra cultura, una dictadura que s’imposava a través de la repressió i l’assassinat, una dictadura que avui encara en patim les conseqüències, ja que ens governen els seus hereus.

Sobre la Guerra i els relats que es van anar imposant amb els anys, tinc una anècdota familiar que em fa pensar molt. Una de les meves àvies es va estar escrivint amb la seva cosina exiliada a Mèxic. Després d’anys de no veure’s,  aprofitant que Franco ja havia mort, hi hagué  diverses trobades de les dues cosines. En una d’aquestes trobades va sortir el tema de la Guerra que havien anat evitant i, com era d’esperar, va acabar en acalorada discussió. El relat que cadascuna d’elles havia fet era radicalment oposat al de l’altra. Una parlava de les persecucions i la por del 36, l’altra dels bombardejos que rebien mentre fugien cap a França el 39. Ni una era culpable de les persecucions del 36 ni l’altra dels bombardejos del 39, totes dues eren víctimes dels moments històrics que els havia tocat viure.

Publicat dins de General | 1 comentari