Els meus records a la Polifònica

Avui no podré ser a la manifestació, però hi seré en esperit, també he intentat col·laborar-hi dins les meves possibilitats i no em trauré el llaç groc com a solidaritat amb els presos i les seves famílies.

No hi puc ser perquè tenia un altre compromís, avui hi ha la trobada d’ex-cantaires de la Polifònica de Puig-reig i jo hi vaig passar tota la meva adolescència. Si ho contem amb anys no arriba ni a 10 anys, però són uns anys tan importants en la vida d’una persona, que per força m’han d’haver marcat. Vaig fer els 14 anys que ja n’era cantant i la vaig deixar quan encara no havia fet els 21.

Fent una mica de balanç, m’adono que tinc records bons i dolents, com és normal quan es pertany a un grup com aquest amb el que tants moments vam compartir. Cantar a la Polifònica significava una convivència molt important, entre assajos, concerts, viatges en que ens allotjàvem amb famílies d’altres països, l’organització del Festival de Cant Coral en que acollíem a cantaires de diversos països a casa nostra, etc. Per una persona de 15, 16, 17 anys, aquelles experiències eren totalment iniciàtiques i configuraven un caràcter i una manera de veure el món que no hagués estat possible sense haver-ne format part. T’adonaves que hi havia diverses maneres de viure i de veure el món i que el teu món, aquell en el que et movies era un més dels que hi havia al planeta.

Entre els records dolents podria destacar totes les sensacions que rebia degut a que era mala cantant, sabia poca música, em costava afinar i tenia una veu complicada, però les ganes a pertànyer en aquell grup eren més fortes i feien que m’hi anés mantenint. Avui, però, aniré a la festa amb ganes de divertir-me, de reviure els bons moments, reconciliar-me amb el meu passat i assumir l’herència d’aquells anys que em van portar a gaudir amb una intensitat impressionant de grans obres com el Messies de Heandel, el Rèquiem de Mozart o la Creació de Haydn. Sense la Polifònica, la música no hagués entrat a formar part de la meva vida com ho ha fet i els moments intensos amb aquestes obres no haguessin existit. Segurament que sense el meu pas per la Polifònica tampoc coneixeria algunes obres poètiques que cantàvem com el cas la Relíquia de Joan Alcover o les peces del Bestiari de Pere Quart musicades per Manuel Oltra, entre altres.

Publicat dins de General | 1 comentari

El relat

Veient els esforços que fa l’Estat Espanyol per imposar el seu relat ple de mentides sobre el que va passar a Catalunya aquesta tardor passada i el que està passant aquests dies, em pregunto quantes mentides ens hem empassat a l’estudiar història a l’escola. I no parlo dels que es van educar en el franquisme, que ja tenen consciència de moltes mentides que es van empassar, sinó també dels que ja ens vam educar en la democràcia.

Encara recordo la meva àvia dient-me que com em podia creure la Guerra Civil que llegia als llibres en lloc de la que ella m’explicava. Sempre he intentat explicar-me la Guerra a través dels testimonis dels que la van viure, tan d’un bàndol com de l’altre per així tenir una idea més global. Malgrat tot, a vegades tinc por que algun dia li digui a algun net o neta,  com es pot creure els fets que li expliquen els llibres d’història i no el que jo li estic explicant. No tinc cap dubte que això també ens ho estem jugant aquests dies, ja que si l’Estat Espanyol se surt amb la seva, el nostre relat serà ofegat i s’imposaran les seves mentides.

Veient els encaputxats que apareixen a les manifestacions convocades pels CDR i que només busquen la violència per poder dir que l’independentisme és un moviment violent, quan s’ha destacat pel seu pacifisme, em fa preguntar qui hi devia haver darrera els escamots que van sembrar el terror a Catalunya durant el 36 amb els assassinats de persones que consideraven “de dretes” i la crema d’esglésies. Uns fets que van ser bàsics perquè molts catalans optessin per lluitar al costat dels feixistes que volien aniquilar la seva cultura, uns fets que van ser cabdals per la imposició d’un relat que afavoria una dictadura genocida cap a la nostra cultura, una dictadura que s’imposava a través de la repressió i l’assassinat, una dictadura que avui encara en patim les conseqüències, ja que ens governen els seus hereus.

Sobre la Guerra i els relats que es van anar imposant amb els anys, tinc una anècdota familiar que em fa pensar molt. Una de les meves àvies es va estar escrivint amb la seva cosina exiliada a Mèxic. Després d’anys de no veure’s,  aprofitant que Franco ja havia mort, hi hagué  diverses trobades de les dues cosines. En una d’aquestes trobades va sortir el tema de la Guerra que havien anat evitant i, com era d’esperar, va acabar en acalorada discussió. El relat que cadascuna d’elles havia fet era radicalment oposat al de l’altra. Una parlava de les persecucions i la por del 36, l’altra dels bombardejos que rebien mentre fugien cap a França el 39. Ni una era culpable de les persecucions del 36 ni l’altra dels bombardejos del 39, totes dues eren víctimes dels moments històrics que els havia tocat viure.

Publicat dins de General | 1 comentari

Dia trist

Avui fa un dia trist, ens hem llevat amb pluja, però tots estem molt tristos i indignats: han entrat 5 persones més a la presó. Sembla que l’Estat Espanyol no té aturador en la seva violència de tot tipus. Fa molt mal pensar en les persones que fa temps que estan a la presó, en les que hi acaben d’entrar i en les seves famílies. La majoria dels presoners tenen fills petits que estan privats de veure els seus pares, fet que perjudica molt més la situació.

Costa molt d’entendre que algú pugui provocar aquest mal a altres persones i tenir la consciència tranquil·la. No només això, que ho pugui justificar amb paraules. Sempre m’he preguntat el per què del mal, per què la història de la humanitat està plena de col·lectius que agredeixen a altres col·lectius, de persones que actuen fent el mal conscients del mal que fan, fins i tot vanagloriant-se’n.

No puc entendre aquesta necessitat d’imposició, de poder, de competició, de voler estar per sobre dels altres. Tampoc puc entendre l’odi al que és diferent, la violència per imposar-se, per destruir a l’altre, per no acceptar la diversitat, quan la diversitat és la llavor de la riquesa.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Temps de canvis

“Cada època, cada cultura, cada costum i tradició té el seu estil, les seves tendreses i dureses peculiars, les seves crueltats i belleses; consideren certs sofriments com a naturals; accepten certs mals amb paciència. La vida humana es converteix en vertader dolor, en vertader infern només allà on dues èpoques, dues cultures o religions s’entrecreuen”
Herman Hess

I aquí estem nosaltres, vivint un moment en que dues èpoques s’entrecreuen tant si ho mirem a nivell de país com a nivell de planeta. Els moments de canvi no són fàcils, de cop allò que coneixíem queda enrere, mentre els dubtes i les incerteses comencen a sortir. També deixem enrere aquells referents que ens facilitaven la vida i encara no tenim els nous per afrontar tot el que ens va venint.

Al llarg de la nostra vida hem d’afrontar molts moments de canvis personals i ho fem de la millor manera possible, sense poder evitar la tristesa pel que deixem enrere, l’esperança pel que vindrà i les incerteses per com fer aquest trànsit. A vegades, en moments de canvis s’idealitza el passat i es creu que no s’havia d’haver fet el pas, per això surten els dubtes. A vegades, també, ens permet fer-nos conscients d’allò que no ens agradava i ens queda clar que només podem avançar, perquè el passat ha quedat enrere i ja mai tornarà tal i com l’hem viscut, ja que nosaltres ja no som els que érem.

Si a nivell personal els canvis ens porten problemes, quan aquests canvis són col·lectius la cosa es complica: de cop som milers de persones vivint aquestes emocions conjuntament, que hem de fer front a les incertes de com fer aquest camí que ens ha de portar al futur. Si és difícil per una sola persona imaginem per a tota una col·lectivitat que a més s’ha d’enfrontar a la repressió, la persecució i a la pressió dels mitjans de cominicació.

En moments de canvis no és estrany que ens costi posar-nos d’acord pel camí a seguir, fins i tot que surtin veus que voldrien desfer el camí recorregut o que s’ho volen prendre amb més calma. Però de la mateixa manera que el passat ja no hi és i no es pot recuperar, tampoc podem desfer el camí que hem fet, ja mai més serem els mateixos d’abans que tot això comencés.

Aquestes diferències són fruit de la situació que vivim i no podem permetre que ens divideixin entre nosaltres, ens hi estem jugant el futur i aquest ha de ser nostre i no imposat des de fora. També és esperable que hi hagi molts interessos a magnificar les diferències per distreure’ns en baralles internes i no fer el camí que hem de fer. És per això que haurem d’acceptar com a normals les diferències que vagin sortint entre nosaltres sense deixar de veure que l’objectiu és que aquests diferències ens enforteixin i no que ens separin.

Pocs dies després del  1 d’octubre vaig escriure aquest poema intentant descriure tot el que estàvem vivint i el que havia de venir, a dia d’avui m’agrada recuperar-ho perquè no perdem de vista on som i cap a on anem.

Hem sortit de la zona de confort
Acabem de deixar enrere
tot allò que coneixíem
i avancem cap al desconegut.

Com a equipatge portem
l’esperança d’un demà millor
i la incertesa del camí.

Portem a l’espatlla
els records dels que ens han precedit,
els seus sofriments i les seves lluites.
Som el seu relleu.

El futur ens crida.
El volem nostre i lluminós,
enfrontant-nos a les pors
i foragitant les tenebres.

Publicat dins de General | 1 comentari

Ser independentista i d’esquerres

Tot sovint surten veus de l’anomenada ”esquerra” espanyola que es qüestionen que es pugui ser independentista i d’esquerres. Són veus que identifiquen l’independentisme amb el nacionalisme i per tant en un moviment de dretes.

Cada vegada que llegeixo o sento algun d’aquests comentaris em sento interpel·lada, ja que soc independentista des de fa molts anys i a més em considero d’esquerres. A aquestes veus els costa entendre que una persona sigui d’esquerres i independentista, mentre a mi em costa el contrari: que una persona d’esquerres no entengui i doni suport al moviment independentista. L’única resposta que em ve al respecte, és el fort desconeixement del moviment independentista o la defensa d’uns interessos inconfessables.

Em considero d’esquerres perquè em costa viure en un món on hi ha gent que ho passa malament a causa de la injustícia dels homes. Quan dic passar-ho malament pot ser en sentit econòmic: no arribar a final de mes, no poder pagar la calefacció per escalfar-se, haver de patir per alimentar els fills, etc.

També podem considerar el passar-ho malament en altres sentits: una situació política, judicial, etc. que et fa sentir que no tens els mateixos drets que altres persones i et situa per sota dels altres, quan tu només vols estar al mateix nivell. Però com a persona d’esquerres que em considero entenc perfectament que el sentit econòmic és molt potent perquè parla de les necessitats bàsiques i per tant són les primeres que s’han de garantir per tothom.

Soc independentista i d’esquerres perquè vull que quan el Parlament elegit democràticament vota perquè les persones no hagin de passar fred a l’hivern per no poder pagar la calefacció, no hi hagi un Tribunal Constitucional que ho tombi amb arguments d’inconstitucionalitat i que aquestes persones hagin de patir fred i que aquest mateix Tribunal sembli que només existeix per anar tombant totes les lleis que aprova el nostre Parlament.

Soc independentista i d’esquerres perquè vull un país on hi càpiga tothom i ningú s’hagi de sentir per sota. No sé si amb la independència ho aconseguirem, però hi ha moltes més possibilitats que quedar-nos a Espanya. Crec que la nostra independència hauria de sacsejar l’Estat Espanyol perquè revisés moltes coses que no funcionen.

També se’ns acusa que el nostre moviment ha despertat el feixisme i ha provocat que la societat espanyola es tiri cap a la dreta. Es fa difícil d’entendre que la gent es tiri cap a la dreta quan veu que un govern elegit democràticament és empresonat i la gent que vol votar és ferida per les forces de seguretat que paguem entre tots, això també em costa molt d’entendre.

Espero que algun dia aquestes persones que tiren cap a la dreta davant la demanda independentista vegin que només aconseguirem fer un món més just per tothom si respectem totes les identitats i deixem de banda la imposició dels uns per sobre dels altres.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

País d’inicis

Surt el Sol sobre la Mediterrània
i tot presagia la vinguda
d’un nou dia ple de llum.

Generacions rere generacions
n’han vist la sortida
i han recomençat
amb l’esperança d’un nou inici.

Vinc d’un poble ple d’inicis
i d’esperances d’un nou dia.

Gairebé fa un any que vaig escriure això, llavors em vaig quedar en els inicis dels que ens han precedit perquè no volia recordar com van anar acabant aquests inicis. La nostra és una història de projectes estroncats per la força. Només cal que mirem els darrers 100 anys, però segur que si mirem més enrere trobarem molts altres exemples, si és que el pas del temps juntament amb els esforços fets pel poder per tal d’imposar un relat no ho han esborrat.

Mirar els darrers 100 anys és relativament fàcil, encara tenim testimonis i material per seguir-ho. Fa cent anys un projecte engrescador de modernització del país estava en ple funcionament. Un projecte portat a terme amb pocs mitjans però amb molt bons resultats, molts dels quals han arribat a dia d’avui. Es tracta de la Mancomunitat de Catalunya, nascuda de la unió de les 4 províncies catalanes. La Mancomunitat va funcionar entre els anys 1914-1925, però anys abans ja s’hi havia començat a treballar. La Mancomunitat va acabar el 1925, quan Primo de Rivera la va dissoldre. Ja tenim un primer inici acabat per la força d’una dictadura.

Després de la Dictadura de Primo de Rivera, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions i esperances de fer un país millor: La República. No cal recordar com va acabar aquell inici, encara avui som hereus dels esforços del feixisme per esclafar aquell moviment i amb això a tot un poble.

Després de la Dictadura de Franco, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions: la Transició amb la recuperació de la Generalitat com a autogovern de Catalunya, que entroncava amb el govern destituït en acabar la Guerra. De nou el cop d’estat del 23F posava fre a les il·lusions, intentant parar el procés de recuperació del país. se’ns va dir que aquell cop d’estat havia fracassat, però mirant els esdeveniments posteriors cada vegada es fa més difícil de creure que realment fracassés, ja que tot allò que reclamava es va anar aplicant “sin que se note el cuidado”.

La manera en que s’anaven minant les competències de la Generalitat, contemplades a l’Estatut de 1979, amb l’aprovació de lleis estatals que les envaïen, amb campanyes cícliques contra la normalització lingüística i altres iniciatives destinades a minar el nostre petit autogovern, van fer que el país visqués un nou inici. Aquest inici prenia la forma de la redacció d’un nou estatut que millorés la situació, un estatut consensuat i aprovat per gairebé el 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. Un estatut que posteriorment van retallar a Madrid i va ser votat en referèndum el 18 de juny de 2006. Un estatut que quan començava a caminar va ser frenat novament per una sentència del Tribunal Constitucional del 2010, en que 11 persones que no havia votat ningú tiraven per terra allò que havíem votat tots els catalans.

I finalment al nou inici al que em referia en el poema, l’esclat d’il·lusió i creativitat per la creació d’una República Catalana, una República que marxés per sempre de la influència que sempre ha frenat i destruït tot allò que amb esforç i esperança hem anat construint. Novament un trencament brusc de tot el que havíem construït en forma de l’aplicació de l’article 155, amb el qual es vol destruir tot allò que havíem anat construint durant aquests anys d’autonomia.

Però la història ens ensenya una constant, mai ens han destruït del tot i cada vegada hem ressorgit amb més força i amb més possibilitats d’èxit. Aquesta vegada ho segueixen intentant, però no ho aconseguiran: la força de construir sempre s’imposarà a la de destruir. Seguim dempeus.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb “Incerta Glòria” vaig entendre als meus avis

Sovint penso que la realitat que se’ns vol imposar recorda molt aquella realitat que es va aconseguir imposar, amb l’ús de la força, a grans capes de la població després de La Guerra. Dic La Guerra en majúscules i en singular, perquè aquí tothom sap que ens referim a allò que va passar entre els anys 1936-1939 amb conseqüències que arriben fins als dies d’avui.

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran, sempre tenen moltes històries per explicar i una sensació d’arribar al final del seu camí. Les seves experiències i vivències acostumen a ser interessants i ens parlen del passat recent, un passat clau per entendre el present.

De petita m’agradava escoltar als meus avis explicant les seves experiències. Ells van viure la Guerra i, com tothom de la seva generació, això els va marcar profundament en la resta dels seus dies. Gairebé puc afirmar, sense por a equivocar-me, que aquelles experiències també han marcat als descendents dels que ho van viure, per tant a la generació que vivim avui.

Els fets del passat 1 d’octubre i la posterior repressió de l’Estat Espanyol han despertat en molts de nosaltres records dels nostres avis que havien quedat adormits dins nostre. De cop enteníem aquella por a opinar lliurement, a involucrar-se en política i altres pors.

Les històries dels meus avis parlaven de por als “rojos”, ells van ser dels que van patir la persecució que es va desenvolupar en aquest país l’any 1936 contra persones considerades de “dretes” o de “Missa”. Més endavant vaig anar coneixent històries d’avis que explicaven experiències d’exili, persecució, presó i condemnes a mort només per ser considerats “rojos separatistes”.

El relat que s’ha imposat després de La Guerra ha estat el dels “dos bàndols”, un relat que separa les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra, un relat que parla de bons o dolents, en funció del bàndol. Els relats dels “dos bàndols” mai m’han satisfet, cap relat en que se separin les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra no em pot satisfer.

Llegir Incerta Glòria em va permetre entendre el relat dels meus avis, uns avis que havien acabat fugint durant la Guerra per tornar a casa amb les tropes de Franco. A mi se’m feia molt difícil de comprendre com aquells avis que llegien i escrivien en català, que estimaven la seva llengua i que ploraven sentint la Santa Espina, havien acceptat aquella situació

També em permetia entendre aquella Catalunya subjugada que acceptava que els seus fills s’eduquessin en uns valors i una llengua que no era la seva, però que d’amagat els deixaven alguna revista de “El Patufet” o algun llibre d’en Folch i Torres escrits en català perquè no perdessin del tot la seva llengua. Com acceptaven tot allò com a normal?

Doncs ho acceptaven perquè els records del que havia passat durant La Guerra eren massa durs, les experiències viscudes terribles i l’únic que volien era una vida normal, casar-se, tenir fills, treballar i tirar endavant, sense estridències i si això volia dir acceptar una gran injustícia, negar la pròpia identitat i acceptar com a normal aquella violència que ho sobrevolava tot, doncs s’acceptava.

La situació actual recorda aquella, amb tot el que té d’imposició d’un relat, de persecució d’idees i persones. La diferència és que no venim d’aquella violència extrema. Tampoc l’Estat Espanyol és lliure per utilitzar la força com ho van fer el règim franquista.

En aquells moments, Màrius Torres donava un bri d’esperança en el seu poema: “Ciutat Llunyana“: “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Avui, nosaltres som els els braços més lliures de la nova arquitectura. Hem de seguir construint la ciutat d’ideals que havien volgut bastir, tal i com s’hi referia Màrius Torres.

Som els hereus d’aquella generació tan ben explicada a “Incerta Glòria”, a la que pertanyien Màrius Torre, Joan Sales i els avis de la nostra generació. Un homenatge a unes persones que La Guerra i la post-guerra els va estroncar la joventut, independentment de les seves idees, identitat, bàndol, principis, desitjos, somnis…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Alerta a les interpretacions de la realitat !

La realitat és, existeix, va passant, succeint i nosaltres l’anem vivint i experimentant. Aquesta realitat té tantes interpretacions com persones la viuen. La interpretació que cada un de nosaltres farà d’aquesta realitat determinarà les decisions que cada un prendrà.

Això que passa en la vida quotidiana de cadascú de nosaltres, també passa en la vida col·lectiva, però aquí la manca d’informació directa fa que ens haguem de basar amb la que ens donen els mitjans de comunicació i, últimament també, les xarxes socials.

En aquesta vida col·lectiva, la manera en que se’ns explica la realitat també influeix en la interpretació que en fem i, per tant, en les decisions que prendrem. Per això estem rebent tants missatges destinats a desmoralitzar, a insultar, a atacar, a deshumanitzar als més de 2 milions de persones que hem somniat i mobilitzat pel dret a decidir del nostre poble i la posterior creació de la República Catalana, si aquesta era l’opció guanyadora.

Dins aquests més de 2 milions, els que estan rebent de manera més directe tots aquests missatges i atacs són els nostres representants polítics, als quals els cau l’amenaça directa i l’experiència d’estar a la presó, a l’exili o de tenir companys en aquestes circumstàncies. Tots sabem que aquesta és la situació, però a vegades amb les nostres reaccions i les nostres incomprensions cap a ells sembla que ho oblidem.

Aquesta setmana hem tornat a patir i hem tornat a rebre molts missatges destinats a desmoralitzar-nos, a convèncer-nos que hem d’abandonar i acceptar la derrota. A partir d’uns fets concrets, tot han estat interpretacions per dividir-nos i desmobilitzar-nos.

Tots som humans i tenim dret a tenir moments de ràbia, d’impotència i de defalliment, però és important superar aquests moments i tirar endavant, ens hi estem jugant la supervivència de la nostra societat amb els nostres valors i la nostra manera d’interpretar el món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estem de dol?

Passat aquest mes d’octubre tan intens, he estat reflexionant molt sobre la situació política catalana dels mesos posteriors, sota la perspectiva que hem viscut una mena de dol. Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, quan una persona s’enfronta a una pèrdua catastròfica o és diagnosticada d’una malaltia terminal passa per 5 fases: Negació, Ira, Negociació, Depressió i Acceptació.

Potser comparar aquesta situació amb la diagnosi d’una malaltia o la pèrdua d’una persona no és del tot real i per això les fases tampoc són aquestes. El que si que és cert que tot el que vam viure el passat 1 d’octubre amb tota la repressió, censura i empresonaments, amb la posterior repressió viscuda cada dia, ens ha tingut a tots en un estat que ha anat basculant entre la ràbia, la tristesa, la impotència i altres emocions, que a vegades ens ha costat de gestionar. També és cert que aquestes emocions han vingut acompanyades d’una sensació de pèrdua, hem perdut aquella seguretat que vivíem en una democràcia normal on els nostres drets estaven garantits.

De senyals que teníem un estat en contra, en teníem contínuament: moltes decisions preses  a Madrid ens perjudicaven com a societat, hi havia moltes coses que no eren clares, hi havia molta corrupció. Tot això i altres elements ens podien haver posat sobre avís. Al final, però, el relat que ens fem sobre la nostra vida i el nostre entorn ens ha de permetre tirar endavant, per això miràvem de minimitzar aquestes senyals o de superar-les amb el projecte d’un nou estat que aprendria dels errors de l’estat en el que estàvem.
Malgrat aquesta tendència, pocs esperàvem la reacció tan antidemocràtica i de persecució de la dissidència, tan típica de les dictadures, que està fent l’Estat Espanyol contra l’independentisme, junt amb la deshumanització dels independentistes perpetrada pels mitjans afins.

No sé si mai arribarem a l’acceptació d’aquesta nova situació, de fet espero que no, ja que acceptar viure en un estat que imposa el relat i el sistema utilitzant la violència, la repressió i la negació del diferent, voldria dir acceptar viure en una gran injustícia.

Ara ens toca a tots els que volem un futur millor de buscar la manera de fer front a aquesta nova situació i enfrontar-nos-hi de la millor manera per tal que els nostres fills no hagin de viure en un lloc on els drets i deures varien en funció de qui ets i d’on has nascut. Fins ara ens n’hem sortit prou bé gràcies a la nostra imaginació i intel·ligència compartida, així haurem de seguir fins aconseguir el nostre objectiu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Salvem les veus diferents

La situació del 155 ens porta reminiscències de quan les tropes franquistes van aterrar a Catalunya i la van convertir en la Catalunya que ens vam trobar els de la meva generació nascuda entre els 60’s i 70’s. Una Catalunya subjugada en que  el català es parlava a la intimitat, que no s’estudiava a l’escola ni se sentia a la televisió o ràdios, llevat molt poques excepcions.

Quan a l’escola estudiàvem literatura exclusivament era la castellana, només aconseguies fer alguna cosa de literatura catalana si l’agafaves com a optativa, la història també era la d’Espanya i mai ningú et parlava de la revolta dels Segadors o dels comtes catalans, llevat que algun mestre s’ho preparés pel seu compte, fora de temari i ens ho expliqués. Et sabies totes les províncies però no les comarques, sabies per on passava el riu Tajo, però no el Fluvià o el Roine. Aquella societat en que tot el que era català era de segona i la cultura en majúscules era en castellà.

Amb els anys s’han anat corregint alguna d’aquestes situacions, però la cultura catalana segueix molt subjugada a la castellana. Si mirem els canals de televisió que podem veure en català en comparació als que podem veure en castellà, o les pel·lícules traduïdes a un idioma o l’altra, o les ràdios, la música, etc. No dic res que no es pugui veure al carrer. Es cert que la cultura catalana ha recuperat alguns espais, però amb la globalització cada vegada se la veu més en el camí de la desaparició.

Motius per voler un estat propi n’hi ha molts, el meu sempre ha estat cultural, no voldria veure desaparèixer una cultura mil·lenària, ni voldria que els meus descendents no la puguin conèixer. Crec que la manera de veure el món de cada cultura és únic i la desaparició d’una cultura és un drama, perquè la humanitat perd una altra visió que l’enriqueix com a tal. Crec que totes les visions del món que respecten les altres són bones i les que busquen la imposició i desaparició de les altres són dolentes o han de canviar els seus postulats.

Seguir dins l’Estat Espanyol vol dir seguir sota unes visions que lluiten per la imposició d’una sola veu i la desaparició de les altres. Per això és tan important que aconseguim un estat propi.

Publicat dins de General | 3 comentaris