Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Llegint el Nazi de Siurana

Coincideix en el temps que estic llegint un llibre que porta per títol “El Nazi de Siurana” i estic veient la sèrie documental alemanya sobre Franco. Els dos van sobre un període històric que ha marcat fortament l’actualitat europea de la segona meitat del segle XX, amb efectes molt forts sobre aquest principi del segle XXI.

El llibre descriu les investigacions que fa el seu autor per confirmar o desmentir que l’alpinista belga que va viure gairebé mig segle en un xalet espectacular situat al poble de Siurana i conegut popularment com a “Xalet del Nazi”, havia sigut realment un alt càrrec nazi que s’havia amagat allà.

Durant els anys que Jan Buyse amb la seva dona Anita Salden van viure en aquell xalet, a Siurana també hi passava llargues temporades un visitant il·lustre amb el que no hi va tenir cap relació. Es tracta de Joan Sales, autor de la novel·la “Incerta Glòria”, ex-oficial de la República i que acabava de tornar del seu exili a Mèxic on havia participat en l’edició dels  “Quaderns de l’Exili”. En aquests quaderns es defensava que els catalans havíem de participar en la II Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i aconseguir la seva intervenció a la Península Ibèrica per fer caure el franquisme. Aquesta tesi no va funcionar mai perquè, com queda clar al documental alemany, Franco ja estava negociant amb els aliats preveient la desfeta de Hitler.

La idea que en un poble com Siurana hi coincidissin dues persones amb trajectòries i vides tan allunyades però tant significatives del conflicte europeu de mitjans del segle XX,  inspira a l’autor a transcriure una trobada imaginària entre ells dos. En aquesta trobada fictícia, Sales li retreu a Buyse la seva visió del món: enemiga de les llibertats i les diferències. Per contra Buyse li retreu a Sales que, com a catòlic, s’hagués aliat amb els comunistes que volien la destrucció de la seva religió.

Al posar el focus en la vida d’un nazi belga i la seva parella, facilita a l’autor de reflexionar sobre el perquè tants joves d’aquella generació es van deixar portar per aquesta ideologia que tant mal va fer a Europa i al món. En el cas de Jan Buyse i Anita Salden es tracta d’una parella culta, sensible, amants de la literatura però, malgrat tot, es van deixar seduir per aquestes idees totalitàries. Per analitzar aquest cas es basa en les justificacions que el mateix Jan Buyse va  utilitzar en el judici que se li va fer per haver col·laborat amb els nazis durant l’ocupació belga. En la seva defensa i en altres documents que l’autor estudia, es pot arribar a la conclusió que molts d’aquests joves es van decantar per ideologies totalitàries a resultes de la por. En el seu cas va ser la por a que el comunisme destruís el seu món, aquesta era una por amplificada per diferents mitjans de propaganda que li arribaven en aquells moments.

A mi em sembla que aquest anàlisi també es pot extrapolar en altres cassos més propers, sobretot quan analitzem tots aquells catalans que es van unir al bàndol franquista. També en podem treure una lliçó històrica per l’època actual: les pors que poden utilitzar aquestes ideologies per convèncer a grans capes de la població, poden ser de molts tipus i també ens poden arribar per mitjans molt diversos. Són pors que, un cop escampades per la població, serveixen per justificar accions que van contra la diversitat, la llibertat, la bellesa i la vida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’evolució dels pobles

Llegint “La Pell de la Frontera” de Francesc Serés, no puc evitar que en tot moment em vinguin al cap paral·lelismes amb el lloc on vaig néixer. En aquest llibre l’autor ens explica també el lloc on va néixer, en els canvis que ha sofert  aquests últims anys amb l’arribada de la immigració. Aquells camps i pallers on ell havia jugat de petit ara estan plens de persones que fugen del seus llocs d’origen buscant una vida millor a Europa i acaben malvivint entre parets que cauen i escombraries que es van acumulant. A prop d’allà hi ha els pobles dels Monegres, uns pobles que es van despoblant, on només hi queden els vells, on han viscut algun miratge de futur, però sempre s’acaba esvaint.

Quan penso en Puig-reig, el meu poble,  penso en un lloc que es va transformar arran de la revolució industrial, també llavors va venir gent de tot arreu, però eren gent d’altres pobles propers: pobles de muntanya, pobles de Lleida, pobles que es despoblaven perquè les indústries cridaven a molta gent per treballar-hi. També el seu paisatge es va transformar en poques dècades passant de ser un poble rural a ser un poble industrial, on tothom treballava a la fàbrica o en petits negocis que depenien de les fàbriques. Les famílies més antigues del poble van arribar a finals del XIX i poca gent prové de les cases rurals que hi havia escampades pel municipi abans de la revolució industrial.

Si la industrialització va significar l’explosió demogràfica de Puig-reig, la desindustrialització va portar la seva decadència. A partir del tancament de les fàbriques, la població no ha fet sinó anar baixant i envellint. El carrer Major i Llobregat estan plens d’habitatges buits. Sembla que el poble no acaba de trobar un relat i un projecte que l’encamini cap al futur.

Últimament es nota una petita repuntada. Venen famílies que no es poden permetre els preus de l’habitatge dels llocs on han viscut fins ara, venen atrets per uns preus més baixos i  les bones comunicacions. També estan venint persones que el teletreball els ha donat la possibilitat que el seu lloc de treball no determini el lloc de residència. Encara no està clar quina de les dues tendències marcarà el futur, ni si una exclourà l’altra o si s’acabaran consolidant.

Mentre escrivia sobre l’evolució d’aquests pobles, m’ha vingut al cap un programa de la Festa Major del 1931. Aquest programa descriu el Puig-reig de fa 90 anys vinculant-lo als moments que s’estaven vivint a tot Catalunya amb la República acabada de proclamar i l’esperança d’un futur millor.

En l’escrit es parla de les característiques pròpies del poble i del seu repte en aquell moment: “Puigreig és un poble novell i format de gents de comarques heterogènies. La població, sempre movible, no hi ha posat arrels nostàlgiques i, per tant un sentit d’unitat no ha coesionat la seva massa”. El text acaba amb aquesta frase: “Puigreig està en el camí de refer integralment la seva personalitat”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tanausú

Recorrent l’Illa de la Palma, en el revolt d’una carretera que baixava d’un volcà, vam veure un espai on parar el cotxe. Vam decidir de parar-nos-hi, no en recordo el motiu, crec que ens va atreure la vista del lloc  i vam pensar que allà faríem bones fotos. Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto al mar, ens vam adonar que allà hi havia un cartell informant del nom del lloc. A mi sempre m’agrada conèixer les històries vinculades al lloc que visito, per això no em vaig poder estar de llegir un cartell informatiu del lloc on havíem parat i fer-ne una foto.

I allà sortia la informació sobre aquell nom, un nom que corresponia a un cabdill de l’illa que s’havia oposat a la invasió castellana. Ell i el seu poble s’havien refugiat a les muntanyes, el coneixement del terreny havia fet que no poguessin ser conquerits pels castellans.

La vida a aquelles muntanyes era molt complicada fins al punt que va haver de lamentar la mort d’alguns dels seus a conseqüència de les gelades. Per altra banda els castellans veien que no podien accedir i ocupar tota l’illa, per això el van convocar a obrir un diàleg que emmarqués la relació entre els dos pobles. Ell va creure en la voluntat de diàleg dels castellans, es va presentar al lloc on l’havien convocat. Un cop allà va ser detingut, encadenat i embarcat cap a la Península, mentre la gent del seu poble eren venuts com a esclaus. Va morir en aquell vaixell que el portava a la Península negant-se a menjar i a beure.

Després de llegir aquesta història em van passar per la memòria la història dels diferents territoris dels Països Catalans, els diferents episodis en que no es van respectar els pactes que s’havien fet amb nosaltres. Allò passava a l’estiu del 2018 on ja vèiem que no haver resistit la declaració d’independència a l’espera d’un suposat “diàleg” amb l’Estat Espanyol només portava repressió i sofriment.

En aquells moments encara tenia l’esperança que els catalans haguéssim après alguna cosa de la nostra història però, com podem aprendre de la nostra història si no la coneixem? Els últims moviments dels nostres líders ens fan adonar que no n’hem après res i que anem repetint generació rere generació els mateixos errors fins que ja haurem desaparegut com a poble. Només ens queda l’esperança que la gent que ens vam mobilitzar durant una dècada per aconseguir el nostre somni no defallim i no ens deixem enganyar per falses ofertes de diàleg.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Catalunya endins

Després d’endinsar-me en la vida de Josep Carner-Ribalta durant la seva infantesa i joventut a principis de segle XX  llegint “El Campanar Abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat” ,ara m’endinso en la infantesa i joventut de Raül Garrigasait a finals del mateix segle amb “País Barroc“. Un nascut a Balaguer el 1898 i l’altre a Solsona el 1979. Tots dos poliglotes, amb llargues estades i coneixements d’altres cultures europees sense desarrelar-se del propi país i cultura. Al contrari, aquest contacte amb altres cultures europees els permet situar molt bé la pròpia cultura i identitat allunyant-se dels tòpics que ens volen fer empassar des dels centres de poder: que la nostra és una cultura perifèrica i sense importància, una cultura folklòrica i poca cosa més.

Llegint un i altre t’adones del gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura. De la vida intel·lectual d’abans de la Guerra poca cosa ens n’ha arribat, com tampoc del nivell cultural que existia a tot el país, amb totes les iniciatives de creació d’escoles i biblioteques que s’estava fent, però que la Guerra va parar i el franquisme va destruir.

T’adones que al poder li interessa un centre des d’on s’irradia la cultura i el relat per tota la perifèria, li interessa una visió jerarquitzada de la cultura, així és més fàcil de manipular la població. Sobretot si aquest és un poder exterior que utilitza totes les eines al seu abast per aniquilar altres cultures per poder imposar la seva, aquella “Una Grande y Libre” actualment camuflada sota la “democràcia exemplar” que legisla per matar la llengua i així fer-nos desaparèixer.

Es tracta que des dels mitjans que es fan a Barcelona es donin poc a conèixer les iniciatives culturals que van sortint arreu del país. Si se’n parla, es fa utilitzant aquell toc folklòric de poca importància, mentre s’anuncia a bombo i plateret totes les iniciatives que provenen de la “Capital del Reino” o fetes en llengua castellana. Així anem assumint que la nostra cultura és de segona, quan l’únic que li falta a la nostra cultura és tenir un Estat que la protegeixi i no un Estat que la vulgui amagar i destruir.

Publicat dins de País i etiquetada amb | Deixa un comentari

Mitges veritats

Vaig crear aquest bloc per una necessitat imperiosa d’escriure, ja feia temps que intentava aclarir-me posant-me davant l’ordinador i redactant allò que pensava. Amb els fets de l’octubre de 2017, la necessitat d’escriure va augmentar exponencialment, per això al gener de 2018 vaig començar a penjar alguns d’aquests escrits a aquest bloc.

Últimament m’està costant molt d’escriure o almenys d’escriure alguna cosa publicable, em costa entendre el món en el que ens està tocant viure, o potser prefereixo no entendre’l per mantenir-me una mica tranquil·la i no patir en excés. A aquestes alçades de la vida ja sé que les coses no són mai tan negres com les temem. Que a vegades provoca més sofriment l’anticipació a alguna cosa negativa que allò quan succeeix, perquè moltes vegades som més forts del què ens pensem. Però també un fet negatiu que ens atrapa sense esperar-lo ens pot destrossar.

Ja fa temps que gairebé no miro els mitjans informatius, la sensació que ens volen vendre un relat manipulat és massa gran, però tampoc em crec els relats alternatius que apareixen. Intento fer-me un relat meu, però amb la informació que ens arriba es fa impossible, ja que només ens arriba allò que interessa que arribi. La veritat es barreja amb moltes mentides i mitges veritats per tal que no ens puguem aclarir.

I enmig d’aquesta boira plena de mentides i mitges veritats anem avançant a les palpentes,  esperant que algun dia la boira s’esvaeixi i puguem veure clarament el camí cap a la llibertat.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

La Merceneta

L’àvia Mercè, coneguda com la Merceneta, havia nascut el 1922 a Puig-reig, els últims anys de la seva vida acostumava a repetir algunes anècdotes de la seva joventut. Ens deia que quan era petita volia ser metge. Que la Guerra li havia estroncat aquest somni quan va  haver de deixar l’escola al començar la Guerra. Per això després de la Guerra es va treure el “Corte” per poder treballar com a modista, perquè tal com deia sempre: “aquell que té un ofici de fam no es pot morir”.

A nosaltres ens costava creure que una noia nascuda a Puig-reig el 1922 tingués aquestes aspiracions, pensàvem que era pura fantasia. Amb els anys m’he adonat que aquella generació de noies nascudes als anys vint havien rebut una educació en que se’ls obrien moltes possibilitats de futur, unes possibilitats estroncades bruscament per la Guerra i la Postguerra. Això em fa pensar que aquesta idea anava més enllà d’una fantasia, que potser això podia ser possible si el curs de la història no els hagués caigut a sobre d’aquella manera.

Durant la Guerra va deixar l’escola i va entrar a treballar a la fàbrica, concretament a  COPIC (Col·lectiva Obrera Pons Industrial Cotonera), resultant de la col·lectivització de Manufactures Pons SA, tenia 14 anys. Una altra anècdota que explicava és que a l’estona que tenien per esmorzar pujava a casa seva situada al poble, perquè els primers dies que es quedava, algunes treballadores es ficaven amb ella i li deien “feixista” mentre ella  els contestava per fer-les callar: “si que porto faixa”. Però els comentaris la molestaven i va acabar anant a esmorzar a casa ni que hagués de fer una bona caminada tant d’anada com de tornada.

M’imagino que l’adjectiu el rebia a conseqüència que el seu pare i germà s’havien amagat per no haver d’anar a la Guerra a defensar la República. M’he passat tota la vida intentant entendre la posició dels meus avis davant l’enfrontament de la Guerra Civil. Formaven part d’aquella Catalunya que per diversos motius no es va sentir identificada amb la República Española. És bo no oblidar que aquesta mateixa república havia empresonat feia relativament poc a tot el Govern de Catalunya com a conseqüència dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.

La Catalunya dels meus avis es va sentir amenaçada i perseguida els primers temps de la Guerra però això, d’entrada, no els feia feixistes. El cas de Carrasco i Formiguera seria un clar exemple de persona que ha de fugir el 1936 i en la fugida cau en mans dels feixistes de veritat que l’acaben afusellant. Després de la Guerra aquesta Catalunya es va veure encasellada en la Catalunya de Franco sense tenir en compte que, amb la situació que es vivia, potser era l’únic que podien fer per sobreviure.

Diuen que heretem d’alguna manera les experiències dels nostres predecessors. Potser aquella nena insultada com a feixista quan tenia 14 anys m’ha transmès aquesta por a la confrontació entre veïns per motius polítics. Fins i tot em va costar posar l’estelada al balcó i posicionar-me obertament com a independentista. Quan ho feia no podia evitar imaginar-me els meus avis dient-me que no em fiqués en política, que en el nostre país això era perillós.

Penso que durant la Guerra,  el veritable feixisme ja estava triomfant quan aconseguia que la gent normal s’etiquetés i s’odiés a cada un dels pobles de Catalunya classificant a les famílies en algun dels dos bàndols. Això li va facilitar la feina al veritable feixisme quan va arribar i va poder imposar amb violència la seva llengua, i la seva manera d’entendre el mon, un mon on les noies nascudes a la dècada dels 20 no van poder complir els seus somnis i les de després ja van ser educades per ni tant sols somniar cap possibilitat de canvi.

Publicat dins de Retalls de vida i etiquetada amb | Deixa un comentari

Fanatismes

Vivim temps de fanatisme, qualsevol ideologia, religió, punt de vista, etc. és defensat fins a l’extrem i considerat com a una “Veritat” última, de manera que totes les persones que tenen el més mínim dubte d’aquesta “Veritat” són atacades. Això no és nou, però amb la rapidesa del nostre món junt amb l’abundància d’informació i desinformació cada vegada ens polaritzem en posicions més radicals i intransigents. Cada grup o grupet vol imposar la seva posició, el seu relat atacant el dels altres sense el més mínim respecte per la discrepància.

Em preocupa aquesta tendència a voler-ho simplificar tot, a voler donar respostes senzilles a qüestions complexes, a voler explicar situacions complexes amb quatre tòpics.

Si conèixer-nos a nosaltres mateixos ja és complicat, com podem pretendre conèixer als altres per poder-los jutjar?. Els relats que s’imposen cada vegada són més simples i més esquemàtics. Es pot arruïnar la vida a una persona per una acció o una paraula que ha dit, sempre que es tinguin els mitjans necessaris per a fer-ho. Aleshores no té gaire importància que aquell fet o aquella paraula no hagi existit o s’hagi tret de context, perquè el mal ja està fet i aquella persona sempre més serà assenyalada.

Moltes vegades ja no escoltem les idees o els punts de vista dels altres només perquè hem estigmatitzat o etiquetat la persona que exposa aquestes idees o punts de vista. Aleshores pensem erròniament que res que pugui dir ens interessa, quan hauríem d’estar oberts a escoltar tothom que parli amb respecte i sense insultar ni menysprear als que pensen diferent. Això porta a que la millor manera de destruir una idea sigui destruint les persones que la defensen. Quan caiem en aquesta trampa acabem fent el joc al grup que disposa de més mitjans per intoxicar i destruir les reputacions de les persones com una manera de destruir les seves idees.

Aquesta és una manera d’actuar que limita fortament la llibertat de creació i opinió, llibertats que són molt necessàries perquè una societat pugui evolucionar i millorar, de manera que totes les persones que en formem part ens puguem desenvolupar lliurement.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ideologies tòxiques

Crec que totes les ideologies poden arribar a tenir un punt tòxic, igual que passa en les religions. Entenc punt tòxic quan poden ser nocives per les persones que les han fet seves i pel seu entorn. És el cas d’aquelles persones que arriben al fanatisme en la defensa d’una idea fins a fer mal a les persones que no l’accepten o només la qüestionen, negant-se al diàleg i al lliure intercanvi d’idees. Les mateixes ideologies o religions que poden arribar a un punt tòxic, també poden ser eines fantàstiques per a moltes persones. Per tant la toxicitat acostuma a estar més vinculada en la relació de la persona amb la ideologia o religió que en l’essència mateixa d’aquesta.

Malgrat això, hi ha ideologies que tendeixen més a la toxicitat que altres, són totes les que es basen en la negació de la diversitat, com seria el cas de totes les variants del feixisme. Encara em costa entendre com, després de veure el dolor infringit per aquest tipus d’ideologies, a dia d’avui hi hagi tanta gent que les torni a abraçar. M’agradaria pensar que és per ignorància, però no puc obviar que també hi ha interessos en abraçar-les per tal de mantenir algun privilegi.

Una de les ideologies amb un grau alt de toxicitat, que moltes vegades cau en el feixisme per mantenir-se i imposar-se als dissidents, és el nacionalisme espanyol. Aquesta defensa de la “Unidad de España” per sobre la vida i les identitats. Una defensa que no ha dubtat mai en destruir persones, entitats i iniciatives culturals per tal d’imposar-se.

En el llibre: “Per tenir casa cal guanyar la guerra” sobre la vida de Joan Margarit, vaig trobar aquesta frase: “Suposo que es necessiten unes condicions de llibertat civil i econòmica favorables durant diverses generacions per al record mínimament organitzat. La misèria i la por tenen altres coses a fer que recordar.” Es referia al trencament en la transmissió de la cultura i les experiències viscudes per part de la generació dels seus pares nascuts a principis del segle XX cap a la seva generació nascuda durant la guerra i la postguerra.

A mi em va fer pensar que aquestes condicions també són necessàries per tenir una cultura mínimament normalitzada. En el cas del nostre país, sempre ens estem refent de desfetes en les que ens han volgut fer desaparèixer per no amenaçar aquesta “Sagrada Unidad” que garanteix a unes elits seguir vivint dels seus rèdits.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Quan guanya el feixisme

Vam aprofitar el confinament per veure una sèrie que porta per nom “The Man in the High Castle” és una sèrie que planteja què hagués passat si els aliats haguessin perdut la  II Guerra Mundial. La sèrie se situa als anys 60 del segle XX en uns EUA repartits entre dues de les potències guanyadores de la Guerra: el Reich i l’Imperi Japonès. Mentre el Reich domina Nova York i tota la costa est, l’Imperi Japonès domina San Francisco i tota la costa oest.

És molt interessant veure com evoluciona la societat sota el Reich i sota Japó. Es tracta de societats governades per països autoritaris que les han ocupat i fan complir les seves lleis, malgrat siguin lleis discriminadores per la població autòctona, en aquest cas l’americana.

Veient la sèrie des d’un país en que el feixisme sí que va guanyar la guerra, no pots evitar que contínuament trobis molts paral·lelismes amb la nostra societat. La sèrie passa a la dècada de 1960, una dècada en què a l’Estat Espanyol realment es vivia la mateixa situació que la sèrie. Veient-la t’adones que l’actitud de la majoria de persones que viuen en aquella situació és molt semblant a l’actitud de moltes persones que van viure a l’Estat Espanyol sota al franquisme per tal de sobreviure i no tenir problemes amb el règim. A vegades jutgem algunes decisions que van prendre i algunes posicions, sense adonar-nos de les circumstàncies en què ho van fer.

Parlaríem d’actituds desenvolupades aquells anys per les persones que van viure sota el franquisme que han deixat una llavor en l’època actual, fins i tot en generacions més joves. Sense oblidar que després de la famosa “transició” les estructures de l’estat van seguir essent les mateixes, de manera que moltes de les circumstàncies tampoc han canviat tant.

Estaríem parlant de la por a involucrar-se en política, a voler passar desapercebut per no tenir problemes, a la cooperació amb el poder per poder viure tranquil. També parlaríem d’acceptar les  mentides dites des del poder per poder seguir vivint amb una certa normalitat, malgrat veure clarament que són manipulacions. En definitiva la necessitat de trair-se un mateix per poder fer una vida “normal”.

Una altra semblança que esgarrifa és veure com des del poder s’utilitzen totes les eines que disposa per destruir la cultura existent i la memòria del territori ocupat. Aquí torna a ser fàcil veure els paral·lelismes amb tot el què es va destruir a partir del 1939, en tot el trencament que hi ha amb la cultura d’abans de la Guerra Civil i la dificultat que tenim les noves generacions per conèixer tot el què es feia. També podem parlar de totes les eines que s’utilitzen i s’han utilitzat per destruir la llengua catalana, primer prohibint-la i després fer-nos creure que és una llengua i una cultura de segona, posant tots els entrebancs possibles perquè aquesta no pugui entrar en segons quins àmbits i tampoc tingui projecció internacional. D’aquesta manera la van fent prescindible fins que desaparegui.

La repressió contra l’independentisme que s’ha desbocat a partir de l’octubre de 2017, va en la mateixa línia, aconseguir per la via de la por i de la violència que renunciem a ser qui som per tal de poder fer una vida “normal”, però aquesta no serà mai possible si es basa en la por i en la repressió.

Publicat dins de País i etiquetada amb | Deixa un comentari

Repetint la història

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula “La Ciutat Cremada”, que em va impactar força. La vaig veure en aquella etapa de la vida que deixem enrere la infantesa i ens endinsem a l’adolescència. Etapa que coincidia en la mitificada “Transició Espanyola”, en que va canviar tot a la superfície perquè en el fons seguissin manant els de sempre.

M’agrada tornar a veure pel·lícules que ja he vist, igual que m’agrada de tornar a llegir llibres que ja he llegit. El pas del temps ens canvia a cada un de nosaltres igual que canvia la nostra mirada.

La primera constatació al tornar a veure la pel·lícula va ser que ha envellit força bé, fins al punt que veient-la avui en dia impressiona molt la quantitat de paral·lelismes que podem trobar amb l’època actual. Sembla mentida que fos gravada al 1976 i que parlés d’uns fets que van passar a Barcelona entre el 1899 i el 1909.  A vegades feia la impressió que estava parlant de l’actualitat catalana d’aquests darrers anys. Això demostra que es va repetint el mateix esquema que busca l’enfrontament entre els habitants de Catalunya per tal que oblidem l’ocupació espanyola que ens va destruint com a cultura i ens va escanyant econòmicament.

Recordo la imatge d’Alejandro Lerroux amb un policia espanyol que li dona diners procedents dels  fons reservats de l’Estat. Quan va aparèixer a la pantalla, tots vam fer un somriure davant aquella sensació d’anar trobant paral·lelismes amb l’època actual. Vam comentar que aquell senyor representava als “Ciudadanos” de principis del segle XX.

A mesura que anava desenvolupant-se la trama, vaig veure clarament que aquell senyor no representava un partit equivalent a “Ciudadanos”. En aquella època  no hagués estat possible crear un partit nascut amb l’objectiu de destruir la cultura catalana, intentant d’explotar la vinculació sentimental de molts catalans, nascuts a fora de Catalunya, amb els seus llocs d’origen. Una vinculació  que  configura la identitat de cada persona i per això  mai ningú hauria de ser obligat a tallar els vincles amb els propis orígens.

Voler contraposar aquesta vinculació a l’acceptació del lloc on es viu i a la cultura on s’arriba, és un mètode pervers de voler destruir altres cultures i, en el nostre cas, fer-nos desaparèixer. Estimar el lloc d’on vens, voler conèixer les teves arrels hauria de facilitar arrelar al lloc on decideixes desenvolupar la teva vida.

L’obrerisme de principis del XX era majoritàriament nascut a Catalunya, parlava normalment en català i en prou feines sabia el castellà. No hagués estat possible que ningú els hagués intentat de convèncer d’anar contra la pròpia cultura invocant els orígens. El què si que funcionava era un relat de classe identificant la defensa de la nació catalana a la burgesia, fent així el joc a les elits que han dominat l’Estat Espanyol durant segles, primer a través de la intransigència catòlica i després amb la idea d’Espanya.

Hi ha un moment de la pel·lícula que els sublevats durant la setmana tràgica van a veure al regidor de l’Ajuntament de Barcelona del partit de  Lerroux. Li van a proposar que es posi davant la sublevació. Però aquest no els rep, està enfeinat pactant la repressió que està apunt de caure sobre els sublevats. En aquell moment ja vaig veure clar qui feia aquest paper a la política catalana actual.

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

La Guerra dels Segadors

El dia 7 de juny de 1640 ha passat a la història com a Corpus de Sang, perquè és el dia que es va iniciar la sublevació catalana contra els “tercios” castellans que va desembocar en la Guerra dels Segadors. Aquesta revolta gairebé no s’explicava a l’escola, per això després de molt demanar-ho vaig aconseguir que el professor li dediqués una classe d’història. Havia sentit feia poc la versió dels Segadors antiga cantada per Rafael Subirachs i volia aprofundir-hi.

Tinc la sensació que el professor, que s’havia educat a l’escola franquista, es va haver de preparar allò que jo li demanava. A més dedicar un dia a aquell tema volia dir endarrerir-nos en el programa escolar, centrat totalment en la història des d’una visió espanyola i, per tant, passant per alt tot allò que feia referència a Catalunya. Igual que passava amb la literatura, que sempre era la castellana i tot el què sabia de la catalana ho havia de fer pel meu compte.

Sé que l’escola que em vaig trobar ja era una mica diferent de la que s’havien trobat gent una mica més gran. Nosaltres ja teníem l’assignatura de català i les classes es feien en aquesta llengua, malgrat molts llibres encara estaven en castellà. De mica en mica van anar apareixent més llibres en català fins que ho van ser tots.

D’aquella classe sobre la Guerra dels Segadors em va quedar gravat el moment que se’ns va explicar que davant l’aixecament de Portugal i de Catalunya en el mateix moment, les autoritats castellanes  van haver de decidir on dirigirien totes les forces i quin territori donaven per perdut. La decisió va ser que preferien perdre Portugal i mantenir Catalunya. Recordo que en aquell moment vaig tenir la sensació que a la gent de la nostra època ens tocaria prendre part en la lluita secular del nostre poble per existir davant unes autoritats que utilitzen tots els mitjans que tenen per sotmetre’ns i fer-nos desaparèixer.

Sembla mentida com aquella sensació s’ha complert en aquests últims anys de mobilitzacions amb persones de totes les procedències que ens uníem per aconseguir l’objectiu de tenir un estat propi per fer un país millor.

Vist a l’actualitat sembla com si totes les mobilitzacions, totes les hores dedicades a reivindicar un estat propi, tota la il·lusió i campanyes en que ens vam adherir hagin desaparegut.

Sembla com si l’Estat Espanyol, utilitzant la mentida, la repressió i la violència, com va fer al segle XVII Castella, ha tornat a aconseguir la nostra derrota i ara estem vivint en una situació molt pitjor que la d’abans de començar.

Aquesta és una constant que es va repetint tal com indica la famosa frase del General Espartero durant el regnat d’Isabel II: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys. Frase recuperada pel pare de la Constitució Espanyola de 1978, Gregorio Peces-Barba del PSOE, en el Congrés de l’Advocacia a Cadis celebrat a l’octubre de 2011 on esmentava en to burleta, sobre el procés independentista, que aquesta vegada potser no caldria bombardejar Barcelona.

Recordo que poc temps abans d’implicar-me en el moviment independentista, vaig anar a una xerrada d’empreses que explicaven la seva experiència exportadora. Una d’elles exportava alta tecnologia i tenia bons clients a Alemanya. Em va cridar molt l’atenció la seva experiència que per guanyar-se la confiança del  possible client alemany, primer havien de demostrar que la seva era una empresa catalana i no espanyola.

Formar part d’Espanya és una pedra que arrosseguem, que no ens deixa avançar en els moments bons i que ens enfonsa encara més en els moments de crisi, si no és que directament ens destrueix.

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

No es pot tornar al passat

Hi ha dies que m’omplo d’una colla de sensacions, aleshores el millor que puc fer és expressar-les amb paraules. Ahir va ser un d’aquests dies i quan em vaig posar davant l’ordinador, van sortir aquestes paraules expressant tot allò que em voltava. Com que ho vaig escriure ahir encara no he pogut posar-hi imatge i música com els poemes que he començat a compartir. Però crec que el poema és molt actual i a l’espera de fer un muntatge més endavant, crec que és un bon moment per compartir-lo:

No es pot tornar al passat

Un món en decadència
amb l’únic encant d’allò
que ha passat
i ja no tornarà.

El passat ja no hi és,
el futur no el veiem.

Ens queda el present feixuc
que no ens permet veure el camí
que ens portarà al futur.

El passat no hi és i està ple de pols
caminar enrere només és un miratge
que ens portaria a un futur pitjor.

Només ens queda avançar
a pas ferm per poder-nos guanyar el futur.

El poema que he preparat com a vídeo també el vaig compartir al bloc fa dies junt amb una colla de reflexions sobre la història del nostre país. L’escrit del bloc portava el nom “País d’inicis” i començava amb el poema “Un nou dia comença” que avui comparteixo a través d’un nou vídeo.

Clicar aquí per veure el vídeo: Un nou dia comença

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Escriure

La meva àvia sempre em deia que seria escriptora i que havia de començar amb un llibre sobre la seva vida. Em deixaria  un diari que havia escrit ella de joveneta perquè el transcrivís, deia que en el diari hi trobaria totes les seves vivències de la Guerra, que va viure d’adolescent.

Jo no li vaig fer cap cas, he començat a escriure i compartir escrits quan ella ja fa anys que va morir i el diari no el vaig arribar ni a veure. Creia que si me’l deixava no l’entendria, feia una lletra complicada d’entendre amb moltes faltes d’ortografia que dificultava la seva comprensió.

Sempre s’havia queixat que va rebre l’educació en català durant la República i que després no tenia prou coneixements de castellà, però les faltes que feia escrivint en català demostrava que el problema no era de l’idioma sinó que va deixar els estudis a l’esclatar la Guerra quan ella acabava de fer els 14 anys. Aquesta queixa sobre l’educació rebuda en català demostrava com el franquisme va aconseguir introduir a la nostra gent que el català no servia per a res i que el què calia era saber castellà. Aquest era un pas important cap a la desaparició d’aquesta llengua.

Quan em plantejava el meu futur professional, aviat vaig descartar la possibilitat d’escriure, sabia que la meva condició de dona catalana i de poble petit no em permetria mai viure d’això. Amb els anys m’he anat adonant que necessitava escriure per sentir-me bé, per entendre’m i entendre el món. Després vaig començar a compartir els meus escrits amb amics i coneguts, com que  la seva resposta era positiva vaig pensar en algun mitjà per fer-los arribar a més gent. D’aquí va néixer la idea d’obrir un bloc on anar-hi penjant algun escrit a mesura que tenia una idea i el moment de desenvolupar-la.

De fa anys també he anat escrivint un reguitzell de poemes, alguns també els he compartit amb amics i coneguts. M’havia passat pel cap fer un llibre, però a mi m’agrada llegir cada poema sol i assaborir-lo a poc a poc. Si a mi m’agrada això pels poemes dels altres, havia de pensar la manera de fer-ho així amb els meus: d’un en un i a poc a poc. D’aquí va venir la idea de combinar alguns poemes amb música i alguna imatge per fer-ne un muntatge i compartir-lo.

El primer dels muntatges és sobre el poema “Solstici d’Hivern”, que m’ha ajudat en moments complicats recordant-me que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum. És un poema que he compartit amb persones que passaven etapes complicades i que en aquests dies que tantes persones s’enfronten a situacions de pèrdua i dol, desitjo compartir-lo per si pot ser d’ajuda.

Clicar aquí per veure el vídeo: Solstici d’hivern

Publicat dins de General, Retalls de vida i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ser nacionalista

Sempre he pensat que les etiquetes que posem sobre nosaltres mateixos o sobre els altres són simplificacions allunyades de la realitat, perquè qualsevol persona és molt més que una etiqueta. Aleshores l’etiqueta pot tenir connotacions que no tenen res a veure amb aquella persona i et pot limitar quan la coneixes, esperant que actuï segons aquella etiqueta preestablerta.

Malgrat això, jo sempre m’havia sentit còmoda amb l’etiqueta de nacionalista, ja que sempre he sigut una persona preocupada per la desaparició de la cultura i llengua catalana. Aquesta preocupació m’ha fet solidaritzar amb totes les cultures i llengües amenaçades, també m’ha fet interessar per altres maneres de viure i veure el món.

De molt joveneta em vaig fer el Carnet de la Nacionalitat Catalana, recordo que una amiga de l’Institut va agafar dos impresos durant l’Aplec del Pi de les Tres Branques i me’n va portar un. Vam preparar la documentació que demanava, vam entrar les nostres dades i vam començar a mirar d’aconseguir, crec que eren, 500 ptes en bitllet per enviar-les a través de correu postal, perquè amb monedes no ho vèiem clar. Però els bitllets els estaven retirant, per això no va ser fàcil aconseguir-ne dos. Un cop aconseguits vam enviar l’imprès a l’adreça que posava a l’imprès i al cap d’un temps el vam rebre a casa. Aquell carnet m’agradava tant que és l’únic carnet d’aquella època que encara porto a la cartera. Una de les coses que més m’agradava d’aquell carnet era el decàleg del nacionalista català que apareixia en el darrera del carnet, perquè m’hi sentia totalment identificada. El decàleg deia així:

  1. Catalunya és la teva terra. Aquesta és la teva nació.
  2. La terra és sagrada. Traïdor qui gosi profanar-la.
  3. Llengua, història, comarques, ecologia, folklore, institucions i festes nacionals són el teu patrimoni: guarda’l gelosament i enriqueix-lo.
  4. No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners, ni per cap mena de poder… ni per res.
  5. No matis ni atropellis en nom de cap consigna. No et deixis matar ni atropellar perquè sí.
  6. No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva.
  7. No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.
  8. No t’enlluernin aventures forasteres. Catalunya és el teu camp de treball. Això no et priva d’ésser solidari amb tots els homes.
  9. No serveixis els enemics del teu poble. Són enemics de tots els pobles del món.
  10. Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Subscrivia cada un dels punts, excepte el 8, ja que m’agradava molt viatjar i conèixer gent d’altes cultures, per això no descartava un futur lluny del meu país.

Més endavant, parlant amb gent d’altres països, em vaig adonar que aquesta etiqueta tenia per ells algun significat diferent que per mi. Amb els anys vaig notar que es generalitzava un posició negativa cap al concepte nacionalista, fins al punt que gairebé s’assimilava a feixisme. Però el feixisme està molt lluny d’aquesta posició d’amor a la pròpia terra que fa sentir com a propi l’amor que sent cada persona per la seva terra i tradicions.

Aquesta mala recepció del concepte i l’ús per part del nacionalisme espanyol per etiquetar-se ells com a no-nacionalistes i als que no ens sentim espanyols com a nacionalistes, ha fet que molts catalans s’allunyin d’aquesta etiqueta. El problema no és només allunyar-se de l’etiqueta, sinó que a partir d’aquí molts també han deixat de defensar la llengua i la cultura clarament amenaçades per un nacionalisme estatal que utilitza totes les eines al seu abast per fer-les desaparèixer.

Crec que seria més correcte considerar que hi ha dos tipus de nacionalismes: el que es vol imposar a altres nacions com seria el cas del nacionalisme espanyol i el que vol que la seva nació sobrevisqui amb igualtat de condicions, respectant sempre la identitat de tothom sense imposicions, com seria el cas del nacionalisme català. Però no tinc clar que aquesta visió s’acabi imposant, tenint en compte la mala premsa de la paraula i els mitjans que  destinen els estats per tal que el seu nacionalisme no es noti mentre ataquen als altres nacionalismes que no disposen d’aquests mitjans per a sobreviure.

Aquests dies hi ha molt debat sobre el tema, per això està bé de compartir aquesta interessant reflexió: L’independentisme català és nacionalista?

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

Anticipació a les crisis

No sé si és per situació geogràfica o per quin altre motiu, però el cert és que en aquest racó de món en el que ens ha tocat viure sempre ens anticipem a les crisis mundials que sacsejaran a la humanitat. Conec poc la Guerra de Successió, però la sensació és que s’enfrontaven dues maneres de governar: l’absolutisme Borbó contra el sistema austríac més supeditat a les decisions de les Corts. Com a exemple a la manera de governar que va perdre la guerra era el jurament que es feia davant els reis catalans abans del 1714: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

Més endavant podríem parlar de la Guerra Civil Espanyola, en que vivim una anticipació claríssima del què va ser després la Segona Guerra Mundial, amb resultats tan diferents a l’Estat Espanyol en comparació a la resta del món on el feixisme va perdre la guerra.

Inevitablement el Procés a la Independència viscut a Catalunya en els darrers anys també fa pensar en una anticipació a lluites que tindran una vessant més mundial. En aquesta lluita pacifica que vam viure s’enfrontaven dues visions oposades de com s’ha de gestionar un país: una visió més autoritària, més jeràrquica, de governar de dalt cap a baix contra una visió més de responsabilitat de la població més lligada al territori i més de baix cap a dalt.

En totes les lluites que hi ha hagut, al llarg dels segles, a l’Estat Espanyol sempre s’ha imposat la visió més autoritària a través de la violència contra els que defensaven altres posicions. Això ha configurat una manera de governar i d’enfrontar els reptes sempre amb el “ordeno y mando”. Aquest sistema també s’ha utilitzat per imposar una llengua, una cultura, una religió, un concepte de nació, etc.

Durant la tardor del 2017, els catalans de principis del segle XXI vam poder viure en la pròpia pell aquesta imposició a través de la violència. Encara no refets de tot el què significava aquella imposició, ara ens trobem en una altra fase d’imposició autoritària com a resposta a aquesta epidèmia. S’aprofita la situació per centralitzar més el poder, prenent competències a les Comunitats Autònomes, centralitzant les comandes de material necessari, atacant a científics crítics amb la gestió realitzada o imposant a l’exercit als carrers dels nostres pobles i ciutats.

En aquesta entrevista, Yuval Noah Harari considera que hauríem de sortir de la pandèmia fent front comú com a humanitat i no reforçant els estats nació. Per desgràcia l’estratègia espanyola va en el sentit de reforçar el seu Estat, tancant-se dins les seves fronteres i atacant tota la dissidència. Els catalans, per desgràcia, sabem massa bé què significa això, ja que al llarg de la nostra història ho hem anat patint periòdicament.

No podem acceptar de cap manera aquest autoritarisme que aprofita la pandèmia per imposar-se, ni acceptar cap retallada de les nostres llibertats com a possible solució a aquesta epidèmia.

Publicat dins de País i etiquetada amb | Deixa un comentari