Ideologies tòxiques

Crec que totes les ideologies poden arribar a tenir un punt tòxic, igual que passa en les religions. Entenc punt tòxic quan poden ser nocives per les persones que les han fet seves i pel seu entorn. És el cas d’aquelles persones que arriben al fanatisme en la defensa d’una idea fins a fer mal a les persones que no l’accepten o només la qüestionen, negant-se al diàleg i al lliure intercanvi d’idees. Les mateixes ideologies o religions que poden arribar a un punt tòxic, també poden ser eines fantàstiques per a moltes persones. Per tant la toxicitat acostuma a estar més vinculada en la relació de la persona amb la ideologia o religió que en l’essència mateixa d’aquesta.

Malgrat això, hi ha ideologies que tendeixen més a la toxicitat que altres, són totes les que es basen en la negació de la diversitat, com seria el cas de totes les variants del feixisme. Encara em costa entendre com, després de veure el dolor infringit per aquest tipus d’ideologies, a dia d’avui hi hagi tanta gent que les torni a abraçar. M’agradaria pensar que és per ignorància, però no puc obviar que també hi ha interessos en abraçar-les per tal de mantenir algun privilegi.

Una de les ideologies amb un grau alt de toxicitat, que moltes vegades cau en el feixisme per mantenir-se i imposar-se als dissidents, és el nacionalisme espanyol. Aquesta defensa de la “Unidad de España” per sobre la vida i les identitats. Una defensa que no ha dubtat mai en destruir persones, entitats i iniciatives culturals per tal d’imposar-se.

En el llibre: “Per tenir casa cal guanyar la guerra” sobre la vida de Joan Margarit, vaig trobar aquesta frase: “Suposo que es necessiten unes condicions de llibertat civil i econòmica favorables durant diverses generacions per al record mínimament organitzat. La misèria i la por tenen altres coses a fer que recordar.” Es referia al trencament en la transmissió de la cultura i les experiències viscudes per part de la generació dels seus pares nascuts a principis del segle XX cap a la seva generació nascuda durant la guerra i la postguerra.

A mi em va fer pensar que aquestes condicions també són necessàries per tenir una cultura mínimament normalitzada. En el cas del nostre país, sempre ens estem refent de desfetes en les que ens han volgut fer desaparèixer per no amenaçar aquesta “Sagrada Unidad” que garanteix a unes elits seguir vivint dels seus rèdits.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Quan guanya el feixisme

Vam aprofitar el confinament per veure una sèrie que porta per nom “The Man in the High Castle” és una sèrie que planteja què hagués passat si els aliats haguessin perdut la  II Guerra Mundial. La sèrie se situa als anys 60 del segle XX en uns EUA repartits entre dues de les potències guanyadores de la Guerra: el Reich i l’Imperi Japonès. Mentre el Reich domina Nova York i tota la costa est, l’Imperi Japonès domina San Francisco i tota la costa oest.

És molt interessant veure com evoluciona la societat sota el Reich i sota Japó. Es tracta de societats governades per països autoritaris que les han ocupat i fan complir les seves lleis, malgrat siguin lleis discriminadores per la població autòctona, en aquest cas l’americana.

Veient la sèrie des d’un país en que el feixisme sí que va guanyar la guerra, no pots evitar que contínuament trobis molts paral·lelismes amb la nostra societat. La sèrie passa a la dècada de 1960, una dècada en què a l’Estat Espanyol realment es vivia la mateixa situació que la sèrie. Veient-la t’adones que l’actitud de la majoria de persones que viuen en aquella situació és molt semblant a l’actitud de moltes persones que van viure a l’Estat Espanyol sota al franquisme per tal de sobreviure i no tenir problemes amb el règim. A vegades jutgem algunes decisions que van prendre i algunes posicions, sense adonar-nos de les circumstàncies en què ho van fer.

Parlaríem d’actituds desenvolupades aquells anys per les persones que van viure sota el franquisme que han deixat una llavor en l’època actual, fins i tot en generacions més joves. Sense oblidar que després de la famosa “transició” les estructures de l’estat van seguir essent les mateixes, de manera que moltes de les circumstàncies tampoc han canviat tant.

Estaríem parlant de la por a involucrar-se en política, a voler passar desapercebut per no tenir problemes, a la cooperació amb el poder per poder viure tranquil. També parlaríem d’acceptar les  mentides dites des del poder per poder seguir vivint amb una certa normalitat, malgrat veure clarament que són manipulacions. En definitiva la necessitat de trair-se un mateix per poder fer una vida “normal”.

Una altra semblança que esgarrifa és veure com des del poder s’utilitzen totes les eines que disposa per destruir la cultura existent i la memòria del territori ocupat. Aquí torna a ser fàcil veure els paral·lelismes amb tot el què es va destruir a partir del 1939, en tot el trencament que hi ha amb la cultura d’abans de la Guerra Civil i la dificultat que tenim les noves generacions per conèixer tot el què es feia. També podem parlar de totes les eines que s’utilitzen i s’han utilitzat per destruir la llengua catalana, primer prohibint-la i després fer-nos creure que és una llengua i una cultura de segona, posant tots els entrebancs possibles perquè aquesta no pugui entrar en segons quins àmbits i tampoc tingui projecció internacional. D’aquesta manera la van fent prescindible fins que desaparegui.

La repressió contra l’independentisme que s’ha desbocat a partir de l’octubre de 2017, va en la mateixa línia, aconseguir per la via de la por i de la violència que renunciem a ser qui som per tal de poder fer una vida “normal”, però aquesta no serà mai possible si es basa en la por i en la repressió.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Repetint la història

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula “La Ciutat Cremada”, que em va impactar força. La vaig veure en aquella etapa de la vida que deixem enrere la infantesa i ens endinsem a l’adolescència. Etapa que coincidia en la mitificada “Transició Espanyola”, en que va canviar tot a la superfície perquè en el fons seguissin manant els de sempre.

M’agrada tornar a veure pel·lícules que ja he vist, igual que m’agrada de tornar a llegir llibres que ja he llegit. El pas del temps ens canvia a cada un de nosaltres igual que canvia la nostra mirada.

La primera constatació al tornar a veure la pel·lícula va ser que ha envellit força bé, fins al punt que veient-la avui en dia impressiona molt la quantitat de paral·lelismes que podem trobar amb l’època actual. Sembla mentida que fos gravada al 1976 i que parlés d’uns fets que van passar a Barcelona entre el 1899 i el 1909.  A vegades feia la impressió que estava parlant de l’actualitat catalana d’aquests darrers anys. Això demostra que es va repetint el mateix esquema que busca l’enfrontament entre els habitants de Catalunya per tal que oblidem l’ocupació espanyola que ens va destruint com a cultura i ens va escanyant econòmicament.

Recordo la imatge d’Alejandro Lerroux amb un policia espanyol que li dona diners procedents dels  fons reservats de l’Estat. Quan va aparèixer a la pantalla, tots vam fer un somriure davant aquella sensació d’anar trobant paral·lelismes amb l’època actual. Vam comentar que aquell senyor representava als “Ciudadanos” de principis del segle XX.

A mesura que anava desenvolupant-se la trama, vaig veure clarament que aquell senyor no representava un partit equivalent a “Ciudadanos”. En aquella època  no hagués estat possible crear un partit nascut amb l’objectiu de destruir la cultura catalana, intentant d’explotar la vinculació sentimental de molts catalans, nascuts a fora de Catalunya, amb els seus llocs d’origen. Una vinculació  que  configura la identitat de cada persona i per això  mai ningú hauria de ser obligat a tallar els vincles amb els propis orígens.

Voler contraposar aquesta vinculació a l’acceptació del lloc on es viu i a la cultura on s’arriba, és un mètode pervers de voler destruir altres cultures i, en el nostre cas, fer-nos desaparèixer. Estimar el lloc d’on vens, voler conèixer les teves arrels hauria de facilitar arrelar al lloc on decideixes desenvolupar la teva vida.

L’obrerisme de principis del XX era majoritàriament nascut a Catalunya, parlava normalment en català i en prou feines sabia el castellà. No hagués estat possible que ningú els hagués intentat de convèncer d’anar contra la pròpia cultura invocant els orígens. El què si que funcionava era un relat de classe identificant la defensa de la nació catalana a la burgesia, fent així el joc a les elits que han dominat l’Estat Espanyol durant segles, primer a través de la intransigència catòlica i després amb la idea d’Espanya.

Hi ha un moment de la pel·lícula que els sublevats durant la setmana tràgica van a veure al regidor de l’Ajuntament de Barcelona del partit de  Lerroux. Li van a proposar que es posi davant la sublevació. Però aquest no els rep, està enfeinat pactant la repressió que està apunt de caure sobre els sublevats. En aquell moment ja vaig veure clar qui feia aquest paper a la política catalana actual.

Publicat dins de País | 1 comentari

La Guerra dels Segadors

El dia 7 de juny de 1640 ha passat a la història com a Corpus de Sang, perquè és el dia que es va iniciar la sublevació catalana contra els “tercios” castellans que va desembocar en la Guerra dels Segadors. Aquesta revolta gairebé no s’explicava a l’escola, per això després de molt demanar-ho vaig aconseguir que el professor li dediqués una classe d’història. Havia sentit feia poc la versió dels Segadors antiga cantada per Rafael Subirachs i volia aprofundir-hi.

Tinc la sensació que el professor, que s’havia educat a l’escola franquista, es va haver de preparar allò que jo li demanava. A més dedicar un dia a aquell tema volia dir endarrerir-nos en el programa escolar, centrat totalment en la història des d’una visió espanyola i, per tant, passant per alt tot allò que feia referència a Catalunya. Igual que passava amb la literatura, que sempre era la castellana i tot el què sabia de la catalana ho havia de fer pel meu compte.

Sé que l’escola que em vaig trobar ja era una mica diferent de la que s’havien trobat gent una mica més gran. Nosaltres ja teníem l’assignatura de català i les classes es feien en aquesta llengua, malgrat molts llibres encara estaven en castellà. De mica en mica van anar apareixent més llibres en català fins que ho van ser tots.

D’aquella classe sobre la Guerra dels Segadors em va quedar gravat el moment que se’ns va explicar que davant l’aixecament de Portugal i de Catalunya en el mateix moment, les autoritats castellanes  van haver de decidir on dirigirien totes les forces i quin territori donaven per perdut. La decisió va ser que preferien perdre Portugal i mantenir Catalunya. Recordo que en aquell moment vaig tenir la sensació que a la gent de la nostra època ens tocaria prendre part en la lluita secular del nostre poble per existir davant unes autoritats que utilitzen tots els mitjans que tenen per sotmetre’ns i fer-nos desaparèixer.

Sembla mentida com aquella sensació s’ha complert en aquests últims anys de mobilitzacions amb persones de totes les procedències que ens uníem per aconseguir l’objectiu de tenir un estat propi per fer un país millor.

Vist a l’actualitat sembla com si totes les mobilitzacions, totes les hores dedicades a reivindicar un estat propi, tota la il·lusió i campanyes en que ens vam adherir hagin desaparegut.

Sembla com si l’Estat Espanyol, utilitzant la mentida, la repressió i la violència, com va fer al segle XVII Castella, ha tornat a aconseguir la nostra derrota i ara estem vivint en una situació molt pitjor que la d’abans de començar.

Aquesta és una constant que es va repetint tal com indica la famosa frase del General Espartero durant el regnat d’Isabel II: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys. Frase recuperada pel pare de la Constitució Espanyola de 1978, Gregorio Peces-Barba del PSOE, en el Congrés de l’Advocacia a Cadis celebrat a l’octubre de 2011 on esmentava en to burleta, sobre el procés independentista, que aquesta vegada potser no caldria bombardejar Barcelona.

Recordo que poc temps abans d’implicar-me en el moviment independentista, vaig anar a una xerrada d’empreses que explicaven la seva experiència exportadora. Una d’elles exportava alta tecnologia i tenia bons clients a Alemanya. Em va cridar molt l’atenció la seva experiència que per guanyar-se la confiança del  possible client alemany, primer havien de demostrar que la seva era una empresa catalana i no espanyola.

Formar part d’Espanya és una pedra que arrosseguem, que no ens deixa avançar en els moments bons i que ens enfonsa encara més en els moments de crisi, si no és que directament ens destrueix.

Publicat dins de General | 1 comentari

No es pot tornar al passat

Hi ha dies que m’omplo d’una colla de sensacions, aleshores el millor que puc fer és expressar-les amb paraules. Ahir va ser un d’aquests dies i quan em vaig posar davant l’ordinador, van sortir aquestes paraules expressant tot allò que em voltava. Com que ho vaig escriure ahir encara no he pogut posar-hi imatge i música com els poemes que he començat a compartir. Però crec que el poema és molt actual i a l’espera de fer un muntatge més endavant, crec que és un bon moment per compartir-lo:

No es pot tornar al passat

Un món en decadència
amb l’únic encant d’allò
que ha passat
i ja no tornarà.

El passat ja no hi és,
el futur no el veiem.

Ens queda el present feixuc
que no ens permet veure el camí
que ens portarà al futur.

El passat no hi és i està ple de pols
caminar enrere només és un miratge
que ens portaria a un futur pitjor.

Només ens queda avançar
a pas ferm per poder-nos guanyar el futur.

El poema que he preparat com a vídeo també el vaig compartir al bloc fa dies junt amb una colla de reflexions sobre la història del nostre país. L’escrit del bloc portava el nom “País d’inicis” i començava amb el poema “Un nou dia comença” que avui comparteixo a través d’un nou vídeo.

Clicar aquí per veure el vídeo: Un nou dia comença

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escriure

La meva àvia sempre em deia que seria escriptora i que havia de començar amb un llibre sobre la seva vida. Em deixaria  un diari que havia escrit ella de joveneta perquè el transcrivís, deia que en el diari hi trobaria totes les seves vivències de la Guerra, que va viure d’adolescent.

Jo no li vaig fer cap cas, he començat a escriure i compartir escrits quan ella ja fa anys que va morir i el diari no el vaig arribar ni a veure. Creia que si me’l deixava no l’entendria, feia una lletra complicada d’entendre amb moltes faltes d’ortografia que dificultava la seva comprensió.

Sempre s’havia queixat que va rebre l’educació en català durant la República i que després no tenia prou coneixements de castellà, però les faltes que feia escrivint en català demostrava que el problema no era de l’idioma sinó que va deixar els estudis a l’esclatar la Guerra quan ella acabava de fer els 14 anys. Aquesta queixa sobre l’educació rebuda en català demostrava com el franquisme va aconseguir introduir a la nostra gent que el català no servia per a res i que el què calia era saber castellà. Aquest era un pas important cap a la desaparició d’aquesta llengua.

Quan em plantejava el meu futur professional, aviat vaig descartar la possibilitat d’escriure, sabia que la meva condició de dona catalana i de poble petit no em permetria mai viure d’això. Amb els anys m’he anat adonant que necessitava escriure per sentir-me bé, per entendre’m i entendre el món. Després vaig començar a compartir els meus escrits amb amics i coneguts, com que  la seva resposta era positiva vaig pensar en algun mitjà per fer-los arribar a més gent. D’aquí va néixer la idea d’obrir un bloc on anar-hi penjant algun escrit a mesura que tenia una idea i el moment de desenvolupar-la.

De fa anys també he anat escrivint un reguitzell de poemes, alguns també els he compartit amb amics i coneguts. M’havia passat pel cap fer un llibre, però a mi m’agrada llegir cada poema sol i assaborir-lo a poc a poc. Si a mi m’agrada això pels poemes dels altres, havia de pensar la manera de fer-ho així amb els meus: d’un en un i a poc a poc. D’aquí va venir la idea de combinar alguns poemes amb música i alguna imatge per fer-ne un muntatge i compartir-lo.

El primer dels muntatges és sobre el poema “Solstici d’Hivern”, que m’ha ajudat en moments complicats recordant-me que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum. És un poema que he compartit amb persones que passaven etapes complicades i que en aquests dies que tantes persones s’enfronten a situacions de pèrdua i dol, desitjo compartir-lo per si pot ser d’ajuda.

Clicar aquí per veure el vídeo: Solstici d’hivern

Publicat dins de General | 3 comentaris

Ser nacionalista

Sempre he pensat que les etiquetes que posem sobre nosaltres mateixos o sobre els altres són simplificacions allunyades de la realitat, perquè qualsevol persona és molt més que una etiqueta. Aleshores l’etiqueta pot tenir connotacions que no tenen res a veure amb aquella persona i et pot limitar quan la coneixes, esperant que actuï segons aquella etiqueta preestablerta.

Malgrat això, jo sempre m’havia sentit còmoda amb l’etiqueta de nacionalista, ja que sempre he sigut una persona preocupada per la desaparició de la cultura i llengua catalana. Aquesta preocupació m’ha fet solidaritzar amb totes les cultures i llengües amenaçades, també m’ha fet interessar per altres maneres de viure i veure el món.

De molt joveneta em vaig fer el Carnet de la Nacionalitat Catalana, recordo que una amiga de l’Institut va agafar dos impresos durant l’Aplec del Pi de les Tres Branques i me’n va portar un. Vam preparar la documentació que demanava, vam entrar les nostres dades i vam començar a mirar d’aconseguir, crec que eren, 500 ptes en bitllet per enviar-les a través de correu postal, perquè amb monedes no ho vèiem clar. Però els bitllets els estaven retirant, per això no va ser fàcil aconseguir-ne dos. Un cop aconseguits vam enviar l’imprès a l’adreça que posava a l’imprès i al cap d’un temps el vam rebre a casa. Aquell carnet m’agradava tant que és l’únic carnet d’aquella època que encara porto a la cartera. Una de les coses que més m’agradava d’aquell carnet era el decàleg del nacionalista català que apareixia en el darrera del carnet, perquè m’hi sentia totalment identificada. El decàleg deia així:

  1. Catalunya és la teva terra. Aquesta és la teva nació.
  2. La terra és sagrada. Traïdor qui gosi profanar-la.
  3. Llengua, història, comarques, ecologia, folklore, institucions i festes nacionals són el teu patrimoni: guarda’l gelosament i enriqueix-lo.
  4. No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners, ni per cap mena de poder… ni per res.
  5. No matis ni atropellis en nom de cap consigna. No et deixis matar ni atropellar perquè sí.
  6. No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva.
  7. No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.
  8. No t’enlluernin aventures forasteres. Catalunya és el teu camp de treball. Això no et priva d’ésser solidari amb tots els homes.
  9. No serveixis els enemics del teu poble. Són enemics de tots els pobles del món.
  10. Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Subscrivia cada un dels punts, excepte el 8, ja que m’agradava molt viatjar i conèixer gent d’altes cultures, per això no descartava un futur lluny del meu país.

Més endavant, parlant amb gent d’altres països, em vaig adonar que aquesta etiqueta tenia per ells algun significat diferent que per mi. Amb els anys vaig notar que es generalitzava un posició negativa cap al concepte nacionalista, fins al punt que gairebé s’assimilava a feixisme. Però el feixisme està molt lluny d’aquesta posició d’amor a la pròpia terra que fa sentir com a propi l’amor que sent cada persona per la seva terra i tradicions.

Aquesta mala recepció del concepte i l’ús per part del nacionalisme espanyol per etiquetar-se ells com a no-nacionalistes i als que no ens sentim espanyols com a nacionalistes, ha fet que molts catalans s’allunyin d’aquesta etiqueta. El problema no és només allunyar-se de l’etiqueta, sinó que a partir d’aquí molts també han deixat de defensar la llengua i la cultura clarament amenaçades per un nacionalisme estatal que utilitza totes les eines al seu abast per fer-les desaparèixer.

Crec que seria més correcte considerar que hi ha dos tipus de nacionalismes: el que es vol imposar a altres nacions com seria el cas del nacionalisme espanyol i el que vol que la seva nació sobrevisqui amb igualtat de condicions, respectant sempre la identitat de tothom sense imposicions, com seria el cas del nacionalisme català. Però no tinc clar que aquesta visió s’acabi imposant, tenint en compte la mala premsa de la paraula i els mitjans que  destinen els estats per tal que el seu nacionalisme no es noti mentre ataquen als altres nacionalismes que no disposen d’aquests mitjans per a sobreviure.

Aquests dies hi ha molt debat sobre el tema, per això està bé de compartir aquesta interessant reflexió: L’independentisme català és nacionalista?

Publicat dins de General | 3 comentaris

Anticipació a les crisis

No sé si és per situació geogràfica o per quin altre motiu, però el cert és que en aquest racó de món en el que ens ha tocat viure sempre ens anticipem a les crisis mundials que sacsejaran a la humanitat. Conec poc la Guerra de Successió, però la sensació és que s’enfrontaven dues maneres de governar: l’absolutisme Borbó contra el sistema austríac més supeditat a les decisions de les Corts. Com a exemple a la manera de governar que va perdre la guerra era el jurament que es feia davant els reis catalans abans del 1714: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

Més endavant podríem parlar de la Guerra Civil Espanyola, en que vivim una anticipació claríssima del què va ser després la Segona Guerra Mundial, amb resultats tan diferents a l’Estat Espanyol en comparació a la resta del món on el feixisme va perdre la guerra.

Inevitablement el Procés a la Independència viscut a Catalunya en els darrers anys també fa pensar en una anticipació a lluites que tindran una vessant més mundial. En aquesta lluita pacifica que vam viure s’enfrontaven dues visions oposades de com s’ha de gestionar un país: una visió més autoritària, més jeràrquica, de governar de dalt cap a baix contra una visió més de responsabilitat de la població més lligada al territori i més de baix cap a dalt.

En totes les lluites que hi ha hagut, al llarg dels segles, a l’Estat Espanyol sempre s’ha imposat la visió més autoritària a través de la violència contra els que defensaven altres posicions. Això ha configurat una manera de governar i d’enfrontar els reptes sempre amb el “ordeno y mando”. Aquest sistema també s’ha utilitzat per imposar una llengua, una cultura, una religió, un concepte de nació, etc.

Durant la tardor del 2017, els catalans de principis del segle XXI vam poder viure en la pròpia pell aquesta imposició a través de la violència. Encara no refets de tot el què significava aquella imposició, ara ens trobem en una altra fase d’imposició autoritària com a resposta a aquesta epidèmia. S’aprofita la situació per centralitzar més el poder, prenent competències a les Comunitats Autònomes, centralitzant les comandes de material necessari, atacant a científics crítics amb la gestió realitzada o imposant a l’exercit als carrers dels nostres pobles i ciutats.

En aquesta entrevista, Yuval Noah Harari considera que hauríem de sortir de la pandèmia fent front comú com a humanitat i no reforçant els estats nació. Per desgràcia l’estratègia espanyola va en el sentit de reforçar el seu Estat, tancant-se dins les seves fronteres i atacant tota la dissidència. Els catalans, per desgràcia, sabem massa bé què significa això, ja que al llarg de la nostra història ho hem anat patint periòdicament.

No podem acceptar de cap manera aquest autoritarisme que aprofita la pandèmia per imposar-se, ni acceptar cap retallada de les nostres llibertats com a possible solució a aquesta epidèmia.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Indignació

Si analitzo les meves emocions en aquests dies de confinament, l’emoció que experimento més és la de ràbia o indignació. Algunes vegades s’obre pas la por a agafar la malaltia o a transmetre-la a algun familiar més vulnerable. Ja fa temps, anys i tot, que he deixat d’escoltar a polítics i periodistes espanyols com a mesura per mantenir el meu benestar emocional, tot i que sense poder-hi fer res a vegades me’ls topo a les xarxes. Sentir les seves mentides i veure com tergiversaven la realitat superava allò que jo podia aguantar i em feien experimentar una impotència i una ràbia difícils de digerir.

En aquests moments de crisi ja no he pogut evitar de sentir aquesta impotència i ràbia, ni tant sols prenent la mesura de no dedicar ni un minut a veure aquelles conferències de premsa del “Gobierno de España” acompanyat de militars. Però les decisions que prenen i les seves conseqüències cauen sobre tots nosaltres empitjorant la situació de tots.

Posar la gestió d’una crisi sanitària en mans de l’exercit i no de sanitaris, dir-nos que hem d’obeir cegament utilitzant mitjans coercitius en lloc d’apel·lar a la nostra responsabilitat com a ciutadans adults i lliures, centralitzar competències amb els resultats negatius que això ja es preveia que comportaria forma part d’una estratègia que porta a aquest Estat a augmentar un grau més el seu autoritarisme i a fracassar en la gestió d’aquesta crisi sanitària obtenint els pitjors resultats a nivell mundial en nombre d’infectats i morts.

Hi ha diversos motius per voler fugir d’aquest Estat Espanyol i aconseguir la independència del nostre país. El meu principal motiu sempre ha estat el motiu cultural, com ja he expressat en altres escrits d’aquest bloc. Un dels altres motius pels que crec que ens serà molt positiu sortir de l’Estat Espanyol, és fugir d’aquest sistema tòxic que ho regula tot. Es tracta d’un sistema creat per mantenir els privilegis d’uns quants per sobre de la majoria de la població.

Si amb la gestió de la darrera crisi econòmica ja es va poder observar com s’obligava a fer retallades a les CCAA i ajuntaments, que són les que gestionaven la sanitat, l’educació i els serveis socials, mentre l’Estat anava gastant en grans infraestructures, en Defensa, en la Monarquia, rescatant bancs i altres despeses que només afavorien als mateixos de sempre.

Ara amb la gestió d’aquesta nova crisi la situació encara és més escandalosa, totes les mesures econòmiques van destinades a salvar les grans empreses, però els petits empresaris i autònoms han de seguir pagant els seus impostos sense poder generar ingressos pel confinament. L’economia catalana està totalment basada en un teixit empresarial de petita dimensió, per això les mesures que s’estan prenent castigaran fortament la nostra economia, mentre salvarà a les grans corporacions amb seu a Madrid i amb directius habituals al “Palco del Bernabeu”.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Renda Bàsica

Quan vaig acabar la carrera d’econòmiques, vaig trobar feina com a professora associada d’economia i vaig començar un doctorat en Teoria Econòmica. Després d’un curs en aquestes circumstàncies se’m va oferir de fer la substitució temporal d’un professor titular que es preveia que duraria tot el curs. Vaig acceptar aquella plaça, però la substitució va acabar després de 3 mesos i em vaig quedar al carrer sense feina. Aleshores em van quedar uns mesos per dedicar-me exclusivament al doctorat fins que s’acabés el curs.

El fet de no tenir feina vinculada al món de la Teoria Econòmica, veure un futur professional en el sector força complicat, no saber gaire a què centrar-me per fer la tesi i que cada vegada em sentia més lluny d’aquell relat segons el qual: “el mercat era el millor sistema de distribuir la riquesa per tal d’arribar a una situació òptima”, em va fer abandonar aquell món.

En els últims anys he estat pensant que si ara hagués de fer una tesi sobre economia el tema que m’agradaria estudiar és la possibilitat d’implementar una renda bàsica per a tothom, fins a quin punt les finances públiques ho podrien mantenir, i a quin model de societat i economia ens podria portar.

El punt de partida d’aquesta idea és que la societat actual està basada en la idea que per gaudir d’un benestar econòmic, o almenys les necessitats cobertes, cal tenir una feina.

Tenir feina ha esdevingut una vertadera necessitat i no tenir-la converteix a moltes persones en marginals. Aquesta idea porta a dues conseqüències:

  1. Si totes les persones hem de tenir una feina, cal fabricar molts objectes i oferir molts serveis que s’han de col·locar al mercat, per tal que tothom estigui ocupat. Per aconseguir-ho hem d’utilitzar molts recursos naturals i generar molts residus i així ens anem carregant el planeta.
  2. Les persones, en edat laboral, que no aconsegueixen tenir una feina pel motiu que sigui (salut, poca preparació, circumstàncies personals…) han de recórrer a ajudes per anar subsistint amb l’estigmatització que això pot significar.

Amb aquesta parada obligatòria que està essent aquesta crisi del Coronavirus, moltes persones no poden sortir a treballar i això afectarà als seus ingressos. Aquesta és una bona ocasió d’analitzar a fons la idea d’una renda bàsica per a tothom que garanteixi les necessitats bàsiques.

Crec que una renda bàsica que garanteixi uns mínims per tots els ciutadans reduiria la necessitat que tothom hagués de tenir una feina per poder sobreviure i, per tant, haver de produir molts béns i serveis que han de ser col·locats al mercat. Així una part important de la població es podria dedicar a temes com cuidar als éssers estimats, crear art, literatura, música o altres activitats que difícilment poden esdevenir mercaderies per vendre al mercat. També s’hauria de preveure com es garanteixen i bonifiquen aquelles feines necessàries per la societat i d’on han de provenir els ingressos de les administracions públiques per fer-hi front.

Soc conscient que el tema és complex i cal ser estudiat amb molta profunditat, que és un tema revolucionari i significaria un gran canvi de paradigma, però penso que podria ser una sortida a la situació a la qual ens estem enfrontant.

Publicat dins de General | 3 comentaris