Diferències

Quan fa dies que no publico res m’endinso en escrits fets abans d’obrir el bloc a veure si en trobo algun de publicable. Mentre en llegia un, em vaig adonar que em semblava com si l’hagués escrit una altra persona, de cop vaig mirar la data i vaig veure que era de principis del 2017, per tant d’abans de l’1 d’octubre. És evident que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre i la repressió patida pel nostre poble.

Recordo les sensacions abans de la tardor del 2017, eren sensacions optimistes que el moviment era imparable i cada dia érem més. En aquells moments pensava que l’únic punt feble que teníem era la tendència a la divisió de l’independentisme que sempre s’ha caracteritzat per la seva gran diversitat de visions.

Sempre he pensat que la diversitat és la nostra força, sempre he fugit de visions que tendeixen a unificar, m’agrada que cada persona es pugui expressar i ser com és en funció del seu bagatge, la seva procedència, les seves experiències. En els primers temps de l’ANC vaig dedicar aquest poema a la diversitat de l’independentisme:

La meva veritat
no és la teva

La teva veritat
no és la seva

La seva veritat
no és la de l’altre

i així, anar seguint,
unint veritats
fins arribar a un bon port
i seguir junts en la lluita
per un futur millor i en llibertat

Per això sempre m’he sentit còmoda en un moviment que unia a gent tan diversa i de tantes procedències, amb visions del món diferents, amb un nexe comú: que les coses anirien molt millor si ens podíem gestionar des d’aquí sense haver de dependre de les decisions que es prenen a Madrid. Unes decisions que, la majoria de vegades, són contràries als interessos dels habitants de Catalunya independentment de la seva identitat, procedència o ideologia.

Abans de la tardor de 2017 pensava que l’únic que ens podia parar era la divisió interna. Però la forta repressió que hem rebut amb l’empresonament i l’exili dels líders, l’aplicació del 155, la pressió dels mitjans de comunicació, ha provocat que aquelles diferències que ens feien més forts s’hagin ampliat creant enfrontaments. Per això és tan important que tornem a la unió en la diversitat, respectant cada punt de vista i cada visió, sense atacar-nos entre nosaltres.

En situacions de pressió com les que ens ha tocat viure i seguim vivint són comprensibles els errors, hem de mirar d’evitar-los, però refregar-nos-els els uns als altres només aconseguirà dividir-nos que és l’única manera de parar-nos.

Publicat dins de General | 4 comentaris

Homenatge necessari

Avui a Puig-reig farem un homenatge als veïns del poble que van ser deportats als camps nazis. Encara recordo la impressió que em va fer veure la llista de persones nascudes a Puig-reig en el llibre “Els catalans als camps nazis” de la Montserrrat Roig. La primera impressió va ser la de ser conscient del gran nombre de catalans que van patir l’horror nazi que apareixien al llistat del final del llibre classificats pels pobles d’origen. Després vaig buscar el meu poble i altres pobles veïns, a mesura que anava llegint la llista reconeixia a famílies properes a través dels cognoms. Això significava que persones que havien nascut, jugat i s’havien fet grans en els mateixos carrers que jo, havien acabat la seva vida tan lluny de casa i en unes condicions tan dures.

Aquesta realitat, però, es vivia de portes endins, al poble res feia pensar que alguns dels seus veïns havien hagut de viure aquestes experiències tan dures. Jo mateixa descobria aquesta realitat a través d’un llibre en una biblioteca.

Aquests dies parlant del tema amb un familiar dels homenatjats, m’explicava que hi ha una placa amb el seu nom a Prats de Motlló, però al seu poble natal no hi havia res. Finalment a Puig-reig hi haurà les llambordes daurades amb el nom de cada un dels deportats, per fer-nos conscients dels horrors dels feixismes i els totalitarismes.

Per casualitats de la vida, aquest acte a Puig-reig coincideix amb la mort als 103 anys de Neus Català, supervivent d’un d’aquests camps. També per casualitats fa poques setmanes vam tenir al poble a la Carme Martí, autora del llibre “Un Cel de Plom” sobre la vida de Neus Català. Aprofitant que l’autora era aquí em vaig comprar el llibre sense tenir molt clar si me’l llegiria. Després de llegir “K.L. Reich” de Joaquim Amat i Piniella, autor també vinculat a Puig-reig, m’havia promès que ja no llegiria res més d’aquest tema, ja que només em provocava perdre la confiança en la naturalesa humana. Amb “K.L_ Reich”, escrit un any després del seu alliberament i inspirat en les pròpies vivències, et feies molt conscient de “la internacional del sofriment” que van ser aquells camps amb persones de totes les nacionalitats sofrint juntes i de fins on som capaços d’arribar a l’hora de fer-nos mal els uns als altres.

Crec que em llegiré “Un Cel de Plom”, després d’haver vist alguns reportatges de la Neus Català on m’adono que es tracta d’una dona molt forta i m’impressiona moltíssim tot el que diu i com ho diu. La seva vida, com a supervivent, sempre va ser la de lluitar contra la ideologia que havia provocat aquells horrors i ser la veu de les que no van sobreviure per explicar-ho. El mateix motiu que va portar a Amat i Piniella a escriure el seu llibre poc temps després de sortir del camp.

Espero que aquest llibre m’ajudi també a entendre que en la naturalesa humana hi ha la força de la solidaritat, de la superació dels moments difícils i no només aquesta destrucció cap als altres. Acabaré amb una frase que va escriure en una carta un dels homenatjats avui a Puig-reig:

“ Tots tenim el bé i el mal dins nostre, som nosaltres els responsables que predomini l’un o l’altre”

Publicat dins de General | 2 comentaris

Jo també soc d’Òmnium

Em vaig fer sòcia a mitjans dels anys 90, no recordo exactament si encara estava a la Universitat o si ja havia acabat i estava fent algunes de les primeres feines després de la carrera, però recordo que les meves finances no eren gaire bones, per això vaig optar per la quota més baixa. També recordo que era molt jove i veia l’Òmnium com una entitat amb gent molt gran i molt d’una altra època. Tot i així el principal motiu va ser fer alguna cosa a favor de la llengua i la cultura. En aquells moments el PP d’Aznar estava pujant i el PSOE feia una campanya dient que si no els votàvem a ells la dreta acabaria guanyant. També es podien llegir en els diaris de Madrid campanyes difamatòries contra la immersió lingüística utilitzant mentides per atacar la convivència lingüística del nostre país.

Pocs anys abans, encara anava a l’Institut, havia pres la decisió que a Catalunya només hi parlaria en català, a excepció d’aquelles situacions en que el meu interlocutor no m’entengués, aleshores utilitzaria alguna de les altres llengües que parlo. Aquesta decisió m’ha portat moltes experiències agradables, sobretot de persones que no estan acostumades que se’ls dirigeixin en català i que quan ho faig, ho agraeixen. Moltes vegades són persones que han vingut de fora i han fet un esforç per aprendre la llengua, però es troben que tothom se’ls dirigeix en castellà, per això quan veuen algú que els parla en català ho aprofiten per utilitzar allò que han après.

Des del moment que em vaig fer d’Òmnium, l’entitat ha anat canviant i al llarg d’aquests anys m’ha donat molts motius per seguir-ne essent sòcia i augmentar l’import de la quota per tal de donar suport encara més a allò que fan. Fa més d’un any que tenim el nostre president a la presó i el número d’associats a Òmnium només fa que créixer gràcies al testimoni i a la feina tan ben feta que fa l’entitat.

Com més avança la repressió i la mentida per tal de destruir-nos, més important és que seguim amb el nostre testimoni al costat de la llibertat, de la diversitat i de les ganes de construir que ha caracteritzat el moviment independentista. Formar part d’entitats com l’Omnium o l’ANC, mantenir la llengua, utilitzant-la i fent-la créixer, treballar pel país i la llibertat en totes les possibilitats que ens va donant la vida, solidaritzant-nos amb els que pateixen la repressió i la persecució per aquesta causa, són les eines que tenim per fer avançar el nostre somni, el nostre projecte d’un país molt millor i lluny de la repressió aleatòria a la que ara estem exposats. Fa alguns mesos vaig escriure aquest poema per expressar la importància de seguir endavant:

El nostre somni

Vam somniar un país millor
ple de llum, de vida, de llibertat.

Ens vam organitzar, coordinar, treballar
per al nostre objectiu.

Ens van agredir, amenaçar, castigar
per fer-nos enrere.

El somni, però, és tan gran
que mai el podran destruir
i el farem realitat.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Noves visions

A vegades un article o una entrevista ens confirma alguna idea  que fa temps que pensem o hi donem voltes, de cop allò que llegeixes et confirma allò que creus i de cop t’adones que potser no era una idea esbojarrada o que només se t’ha acudit a tu. Avui m’ha passat això arran d’una entrevista a l’autor d’un llibre: “’Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas” .

Ja fa temps que havia començat a escriure sobre el canvi en les interpretacions que fem de la realitat en els últims temps i a qui afavoria aquesta nova interpretació. En aquell moment feia un repàs partint del moment que tota la interpretació venia de la religió i que tot s’explicava a través de la voluntat de Déu, per això els governants ho eren per “la gràcia de Déu” i cadascú acceptava el seu lloc a la societat i tot el que li portava la vida era un designi diví: “Els camins del Senyor són inescrutables”.

Actualment hem canviat aquesta visió per una que explica que cada persona és responsable del seu destí, tots som lliures i tots hem de ser responsables del què ens passa. En l’actualitat algunes teories, fins i tot, responsabilitzen a la persona de les malalties que pot patir, dient que són degut a la manera que viu la vida o com es pren les coses. La majoria de llibres d’autoajuda van en aquesta direcció, per això poden ser molt perniciosos i moltes vegades les seves teories esdevenen la versió moderna del càstig diví.

Aquesta visió que tot el què li passa a un individu s’explica per la vida que porta, les decisions que va prenent (què menja, com s’enfronta als problemes, etc. ) allibera als individus que tenen més poder o millor sort del sentiment de solidaritat o empatia pel que sofreix. És una visió que amaga sistemàticament que les possibilitats que cada un de nosaltres tenim a la vida dependrà del lloc on hem nascut, de l’educació que ens han pogut donar els pares, de la família on ens hem criat, de les escoles on hem anat, dels amics de la infantesa, de la nostra pròpia naturalesa (alts, baixos, esportistes, sedentaris….) i moltes altres circumstàncies.

Si s’aconsegueix imposar el relat que la responsabilitat del què passa és fruit de les decisions que cadascú ha pres, serà un relat fàcil de mantenir, ja que les persones que no els van bé les coses disposen de pocs mitjans per posar en qüestió aquesta visió i acaben essent víctimes d’un relat que els farà sentir pitjor, ja que els responsabilitzarà de tot el què els passa.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Un poble sense classes socials

Aquesta era una definició del poble on vaig néixer, una definició que havia sentit a casa, però també a fora i, més endavant, a persones de fora del poble que quan els deia d’on era em comentaven això: “Puig-reig és un poble sense classes socials”.

Aquesta frase venia originada per la història recent del meu poble, un poble que havia crescut gràcies a la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, amb la construcció de les colònies industrials al voltant del riu Llobregat. Això va fer que no hi haguessin famílies de tota la vida enfront de famílies nouvingudes, tots érem nouvinguts, alguns de més antic, altres més recents. Les famílies que feia més anys que vivien al poble havien arribat a finals del XIX o a principis del XX i les més recents amb la forta immigració dels 60´s i 70’s. Abans de la revolució industrial, el poble estava format per algunes cases disseminades i un nucli gairebé inexistent.

Durant els primers anys de la meva vida vaig creure que les classes socials formaven part de la història i no de la realitat. El fet d’haver nascut en un poble on la majoria de gent treballava a la fàbrica, però independentment d’on treballessin els pares i mares (a la fàbrica, a la botiga, propietaris d’alguna petita empresa o vinguessin de pagès) tots teníem la mateixa educació i anàvem a les mateixes escoles. Això ens podia fer interpretar la realitat com que tots tindríem les mateixes oportunitats en el futur.

Quan anava fent el meu camí i em plantejava que aniria a estudiar a la Universitat, em vaig començar a adonar que algunes amigues meves no s’ho podien permetre, això em creava una tristesa i un sentiment d’injustícia. Aquella ja era una època en que la forta crisi del tèxtil havia tancat la gran majoria de fàbriques del poble i moltes famílies passaven per problemes econòmics.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona entre estudis i alguna primera feina que hi vaig fer, em vaig anar adonant que les classes socials eren ben reals i que en funció del barri on vivies, tenies unes oportunitat o unes altres. Existia allò tan curiós dels que vivien sobre la Diagonal i els de sota. En funció d’on naixies anaves a unes escoles i no a unes altres, et relacionaves amb un tipus de gent i no amb una altra, tenies unes possibilitats a la vida i no unes altres, per tant les classes socials si que existien i no eren una cosa que només aparegués als llibres d’història.

Aquests dies veient el judici als presos polítics i veient el nivell que està demostrant l’alta judicatura de l’Estat, encara veig més clar que aquestes persones no són allà pels seus mèrits sinó pel privilegi heretat d’haver nascut on han nascut.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Vaga General

Dia de vaga general a Catalunya, crec que malgrat la propaganda espanyola i que els principals sindicats no s’hi han afegit, la vaga ha estat seguida de manera molt general a tot el país. Les imatges de mobilitzacions molt multitudinàries a diferents ciutats, veure tants petits negocis que han decidit tancar per principis i la gran quantitat de persones que hem optat per fer vaga confirmen aquesta percepció.

La sensació d’aquesta vaga em connecta amb els preparatius de la Diada del 2012 en que es notava que seria molt gran, per l’adhesió de persones que no hi comptaves però que veies que s’hi anaven afegint, mentre els mitjans miraven cap a una altra banda. Va ser la primera gran Diada amb més d’un milió de manifestants.

Durant aquests anys hem tingut ocasió de viure vàries jornades per l’estil, les més potents el dia 1 i 3 d’octubre, però moltes altres jornades que en major o en menor mesura notes l’adhesió multitudinària de molta gent diversa. Es tracta de mobilitzacions que superen les previsions dels mitjans o dels mateixos polítics, fins i tot de l’organització, són mobilitzacions que surten de la gent, de cada un dels participants que per convicció decidim prendre-hi part. És per això que sobta tant sentir els relats que s’intenten imposar des d’Espanya, uns relats que volen fer creure que tot surt d’uns líders que criden a la mobilització i que ara s’asseuen al banc dels acusats, uns relats que no s’aguanten per enlloc quan vius aquesta realitat que avui vivim.

Una vaga general sense l’adhesió dels principals sindicats i amb un seguiment tan important, amb unes mobilitzacions tan multitudinàries, indiquen que la gent superem les estructures que fins ara han definit el sistema en el que hem viscut. Que cadascú de nosaltres opta per prendre part a la mobilització, per unes conviccions profundes que ens fan deixar la comoditat de la nostra vida quotidiana per sortir al carrer, per coordinar-nos amb l’objectiu de millorar la societat en la que vivim.

Publicat dins de General | 3 comentaris

Homenatge a les àvies

Ja fa dies que quan m’assec a escriure noto la seva mirada, és una mirada que em ve a través d’un llibre que parla d’una vida, de la vida de la Dolors Molist, una dona que va néixer el 1917 a Manresa i que li va tocar viure tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial a França on s’havia exiliat i finalment la Guerra d’Algèria on hi va viure 10 anys.

Cada vegada que veig la seva foto a la portada del llibre em recorda molt a la meva àvia Maria, que havia nascut el 1911. L’àvia Maria en va viure una de Guerra, la del 36, però també l’havia marcat fortament. Ella no es va exiliar i podríem dir que en comparació amb la Dolors va tenir sort, però viure una Guerra ja és una experiència que ningú hauria de viure. Actualment estic transcrivint les cartes que ella i el seu promès, el meu avi, es van intercanviar durant tot el 1936, que havia de ser l’any del seu casament, però la Guerra no ho va permetre i es van casar 4 anys més tard.

Avui he pensat en elles dues perquè he trucat a una altra àvia, que el 25 de gener ha fet 90 anys, una altra àvia que li va tocar viure dues guerres de molt joveneta. En el transcurs de la conversa ens ha dit que sí que feia 90 anys que havia nascut, però en feia 80 que havia deixat Puig-reig camí de l’exili, just el dia que feia 10 anys. Pocs dies més tard, concretament el dia 1 de febrer, entraven les tropes franquistes al poble; em pot dir la data exacte perquè durant molts anys era el nom del carrer on vivia i que amb la democràcia va recuperar el nom del carrer de les Abelles. Durant molts anys li ha costat parlar de totes les experiències d’aquells anys, però a vegades explica alguna anècdota, algun record. Un dia ens va parlar d’una nina que se’n va emportar amb ella i que es va perdre pel camí. Avui ens explicava l’amistat amb la filla de la família francesa que els va acollir, ja que la seva tieta hi treballava de minyona. Ens deia que van establir una amistat tan forta amb la nena de la casa, que avui encara estan en contacte.

Fa una setmana vaig rebre una trucada de Mèxic, era l’Aida, filla de la Maria. La Maria era cosina de la meva àvia, que després de la Guerra es va exiliar a Mèxic amb el seu marit Benet i la seva filla Aida. Durant tota la vida, la meva àvia Mercè i la Maria es van cartejar i van mantenir el contacte. Després de la mort de Franco la Maria va tornar amb l’Aida i així va ser com les vaig conèixer. El Benet no va poder venir, havia estat esperant la mort de Franco per tornar, però no hi va ser a temps. Recordo la tornada de la Maria i l’Aida després de tants anys, recordo que per la Maria res era tan meravellós com en els seus records: ara el riu Llobregat portava menys aigua, Montserrat no era tan majestuós, les Fonts del Llobregat eren més seques i a Barcelona gairebé no se sentia la llengua catalana. Aquí era mexicana i a Mèxic era catalana, no era d’enlloc i això li provocava tristesa. La Maria va morir ja molt gran, ara seguim en contacte amb l’Aida, aquella nena que va marxar a l’exili molt petita i que ha superat els 80 anys i s’expressa en català amb accent mexicà.

Fa uns moments he llegit “El dia que s’ho enduen tot” de la revista La Mira sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el saqueig organitzat i registrat que fan. Com destrueixen la memòria del país, registre a registre i com recopilen informació per destruir als seus enemics que havien perdut la Guerra i no havien fugit.

Quantes vides estroncades per l’absurd! quant sofriment que no hauria de ser! quantes persones a dia d’avui estan vivint situacions semblants o pitjors? Per què no n’aprenem del passat?
Fa uns dies en la visita d’una exposició a Miravet sobre la Batalla de l’Ebre no vaig poder evitar de deixar-hi escrit un poema inspirat en el sofriment causat per la Guerra Civil, em va ajudar la meva filla Elna que fa millor lletra que jo:

Publicat dins de General | 4 comentaris

El Messies de Händel

L’editorial de Vicent Partal del dia 30 de desembre es referia a la interpretació del Messies que va tenir lloc davant la presó de Lledoners el dia abans, com la manera d’acabar bé un any difícil. Quan vaig llegir l’editorial la vaig relacionar de seguida amb el magnífic relat que va fer Stefan Zweig en el seu llibre “Moments estel·lars de la humanitat” sobre com Händel havia escrit aquesta obra.

En el capítol. “La Resurrecció de Georg Friedrich Händel”, ens narra com l’arribada d’un paquet amb uns poemes provoca que es dispari la seva inspiració, després d’un llarg període d’abatiment, menjat pels deutes i la falta d’inspiració. Aquells poemes comencen parlant de consol (“Confort ye”), que és el que ell necessita després d’aquell període. Cada poema li inspira la melodia i les notes que ha d’anar escrivint, és per això que es passa 3 setmanes escrivint. D’aquella resurrecció en surt aquesta gran obra que ens parla del triomf de la llum sobre la foscor.

L’editorial portava el títol de: “Händel, o com acabar bé un any difícil” i realment el 2018 ha estat un any de caminar a les fosques, com diu un dels poemes musicats per Händel. Després de la foscor que ha significat tot el 2018, ja seria l’hora que esclati la llum i que avancem cap al nostre objectiu.

Després de llegir l’editorial, em vaig animar i vaig pensar que potser sí, que l’esclat de música davant la presó de Lledoners era l’inici d’aquella llum que tanta falta ens fa en aquests moments de foscor. Però hem tornat a la rutina i a les nostres disputes internes, de manera que a vegades, sembla que oblidem per què ha passat tot el què ha passat, per què hi ha unes persones tancades a la presó, per què la repressió de l’Estat cada vegada és més arbitrària, per què els polítics que hem votat no poden governar, per què cada vegada venen més amenaces de l’Estat Espanyol. Tot això passa perquè volen destruir un moviment totalment pacífic i democràtic que es va creure que sense violència es podia parlar de tot i que l’Estat no se saltaria les seves pròpies lleis per tal de sotmetre’ns.

No sé quan esclatarà la llum que ens allunyi de tanta foscor que ens envolta. L’únic que sé, és que barallant-nos entre nosaltres, comprant el relat que ens venen els mitjans i rebaixant les reivindicacions, ens allunyem del camí que ens pot portar a la llibertat i amb ella a la democràcia vertadera i la justícia. Ens hi estem jugant massa per destinar energies a fer-nos mal entre nosaltres, hem de guardar totes les energies per aconseguir el nostre objectiu.

Publicat dins de General | 6 comentaris

Aquestes dates

No és estrany que per aquestes dates fem un balanç de la nostra vida intentant aixecar la mirada del nostre dia a dia per tal de veure-la en perspectiva i fer-nos una visió més general. Hi ha dates a l’any que porten a aquest tipus de reflexions i al final d’un any amb l’inici d’un altre és un moment propici. És per això que la humanitat té la tendència a celebrar aquests moments amb una sèrie de rituals que varien segons la cultura, però que en essència són semblants.

En els primers anys de la vida, aquestes dates estan plenes d’il·lusió, encara no ens hem desencantat de la màgia del món i aquests dies ens confirmen aquesta màgia. Quan anem creixent el record d’aquesta il·lusió junt amb algunes pèrdues que anem tenint ens poden portar a viure aquestes dates amb una certa tristesa o enyorança, però això forma part del nostre camí cap a la maduresa. Saber encarar aquesta nostàlgia per la il·lusió del passat i trobar noves il·lusions en el camí acabarà essent la millor manera de transitar per la vida.

Si mirem enrere trobarem Festes de Nadal, alegres i de tristes, però en totes hi ha aquella parada que tan necessitem de reflexió, d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn. Les Festes que han estat alegres i que han significat un retrobament ens han omplert d’energia per afrontar un any més. Les que han estat tristes fruit moltes vegades d’una pèrdua, han significat un pas necessari per anar-la superant, trobant mecanismes per fer-hi front.

Quan parlo de Festes de Nadal tristes no puc deixar de pensar amb les famílies dels presos polítics, dels exiliats i represaliats, tampoc en totes aquelles persones que sé que han viscut un any amb pèrdues. Desitjo a tothom que l’any vinent sigui molt millor i ho vull fer amb aquest poema que vaig escriure sobre les trobades i les pèrdues que ens va portant la vida:

Les pèrdues de la vida

La vida és un reguitzell de pèrdues,
també és, però, un seguit de trobades.

Que el dol de la pèrdua,
no enterboleixi
l’alegria de la trobada.

Mireia Canal Cabanas

Publicat dins de General | 3 comentaris

La poesia és el contrari de la dictadura

La idea que la poesia és el contrari de la dictadura és una idea potent que contraposa la llibertat de la persona respecte al control total del sistema. La poesia ens fa lliures a cada un de nosaltres, ens permet ser diferents i respectar la diferència de l’altre abraçant-lo com a germà. Això davant la uniformització que pretén la dictadura és una idea potent que no recordo on la vaig llegir i que ja fa dies que no para de donar voltes al meu cap. I més ara veient el què ha passat a Andalusia, on han tornat a matar a Lorca i a tots els seus poetes. Un fenomen que no és exclusiu d’Andalusia, sinó que cada dia va creixent arreu.

En una entrevista al poeta Joan Margarit explica que per ell la poesia és la seva manera d’estimar als que no coneix i que cadascú ha de trobar la seva manera. I és veritat que quan connectem amb una poesia, de cop estem connectant amb algú que ni tan sols coneixem o que ha viscut molt abans o molt lluny de nosaltres.

Per això són tan perillosos aquests moviments que escampen la negació de l’altre i la uniformització, que volen destruir la diferència. Si ens desconnectem de nosaltres mateixos d’allò que ens configura com som, perdem aquest potencial d’estimació i de connexió cap als altres. Les persones que s’afegeixen a aquests moviments acostumen a ser persones que han desconnectat d’elles mateixes a favor d’una uniformitat, per això odien tant al diferent, al que no s’adapta a aquesta uniformitat.

Sempre em posicionaré al costat de la poesia ja que és el contrari de la dictadura, igual que ho són totes les formes de creació que tenim. Per mi, escriure aquest bloc és una manera també de connectar amb persones que fa temps que no veig, que estan lluny o que fins i tot no conec personalment. També és una manera d’estimar quan comparteixo algun dels poemes que he anat escrivint al llarg dels anys. Però avui vull compartir un poema que no és meu, és de l’admiradíssim Miquel Martí i Pol. Es tracta d’un poema que m’està venint molt al cap en aquests moments que vivim i que, per desgràcia, és de gran actualitat:

Quan els senyors de les terres
diuen que les collites són escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.

Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura,
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.

Quan els paladins de la lluita
fan volejar els estandards de l’honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.

Quan els patriarques de la virtut
es planyen de la manca de tendresa,
ja cal que us amagueu ben amagats:
de tot arreu us plouran anatemes.

I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?

Publicat dins de General | 3 comentaris