País d’inicis

Surt el Sol sobre la Mediterrània
i tot presagia la vinguda
d’un nou dia ple de llum.

Generacions rere generacions
n’han vist la sortida
i han recomençat
amb l’esperança d’un nou inici.

Vinc d’un poble ple d’inicis
i d’esperances d’un nou dia.

Gairebé fa un any que vaig escriure això, llavors em vaig quedar en els inicis dels que ens han precedit perquè no volia recordar com van anar acabant aquests inicis. La nostra és una història de projectes estroncats per la força. Només cal que mirem els darrers 100 anys, però segur que si mirem més enrere trobarem molts altres exemples, si és que el pas del temps juntament amb els esforços fets pel poder per tal d’imposar un relat no ho han esborrat.

Mirar els darrers 100 anys és relativament fàcil, encara tenim testimonis i material per seguir-ho. Fa cent anys un projecte engrescador de modernització del país estava en ple funcionament. Un projecte portat a terme amb pocs mitjans però amb molt bons resultats, molts dels quals han arribat a dia d’avui. Es tracta de la Mancomunitat de Catalunya, nascuda de la unió de les 4 províncies catalanes. La Mancomunitat va funcionar entre els anys 1914-1925, però anys abans ja s’hi havia començat a treballar. La Mancomunitat va acabar el 1925, quan Primo de Rivera la va dissoldre. Ja tenim un primer inici acabat per la força d’una dictadura.

Després de la Dictadura de Primo de Rivera, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions i esperances de fer un país millor: La República. No cal recordar com va acabar aquell inici, encara avui som hereus dels esforços del feixisme per esclafar aquell moviment i amb això a tot un poble.

Després de la Dictadura de Franco, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions: la Transició amb la recuperació de la Generalitat com a autogovern de Catalunya, que entroncava amb el govern destituït en acabar la Guerra. De nou el cop d’estat del 23F posava fre a les il·lusions, intentant parar el procés de recuperació del país. se’ns va dir que aquell cop d’estat havia fracassat, però mirant els esdeveniments posteriors cada vegada es fa més difícil de creure que realment fracassés, ja que tot allò que reclamava es va anar aplicant “sin que se note el cuidado”.

La manera en que s’anaven minant les competències de la Generalitat, contemplades a l’Estatut de 1979, amb l’aprovació de lleis estatals que les envaïen, amb campanyes cícliques contra la normalització lingüística i altres iniciatives destinades a minar el nostre petit autogovern, van fer que el país visqués un nou inici. Aquest inici prenia la forma de la redacció d’un nou estatut que millorés la situació, un estatut consensuat i aprovat per gairebé el 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. Un estatut que posteriorment van retallar a Madrid i va ser votat en referèndum el 18 de juny de 2006. Un estatut que quan començava a caminar va ser frenat novament per una sentència del Tribunal Constitucional del 2010, en que 11 persones que no havia votat ningú tiraven per terra allò que havíem votat tots els catalans.

I finalment al nou inici al que em referia en el poema, l’esclat d’il·lusió i creativitat per la creació d’una República Catalana, una República que marxés per sempre de la influència que sempre ha frenat i destruït tot allò que amb esforç i esperança hem anat construint. Novament un trencament brusc de tot el que havíem construït en forma de l’aplicació de l’article 155, amb el qual es vol destruir tot allò que havíem anat construint durant aquests anys d’autonomia.

Però la història ens ensenya una constant, mai ens han destruït del tot i cada vegada hem ressorgit amb més força i amb més possibilitats d’èxit. Aquesta vegada ho segueixen intentant, però no ho aconseguiran: la força de construir sempre s’imposarà a la de destruir. Seguim dempeus.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Amb “Incerta Glòria” vaig entendre als meus avis

Sovint penso que la realitat que se’ns vol imposar recorda molt aquella realitat que es va aconseguir imposar, amb l’ús de la força, a grans capes de la població després de La Guerra. Dic La Guerra en majúscules i en singular, perquè aquí tothom sap que ens referim a allò que va passar entre els anys 1936-1939 amb conseqüències que arriben fins als dies d’avui.

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran, sempre tenen moltes històries per explicar i una sensació d’arribar al final del seu camí. Les seves experiències i vivències acostumen a ser interessants i ens parlen del passat recent, un passat clau per entendre el present.

De petita m’agradava escoltar als meus avis explicant les seves experiències. Ells van viure la Guerra i, com tothom de la seva generació, això els va marcar profundament en la resta dels seus dies. Gairebé puc afirmar, sense por a equivocar-me, que aquelles experiències també han marcat als descendents dels que ho van viure, per tant a la generació que vivim avui.

Els fets del passat 1 d’octubre i la posterior repressió de l’Estat Espanyol han despertat en molts de nosaltres records dels nostres avis que havien quedat adormits dins nostre. De cop enteníem aquella por a opinar lliurement, a involucrar-se en política i altres pors.

Les històries dels meus avis parlaven de por als “rojos”, ells van ser dels que van patir la persecució que es va desenvolupar en aquest país l’any 1936 contra persones considerades de “dretes” o de “Missa”. Més endavant vaig anar coneixent històries d’avis que explicaven experiències d’exili, persecució, presó i condemnes a mort només per ser considerats “rojos separatistes”.

El relat que s’ha imposat després de La Guerra ha estat el dels “dos bàndols”, un relat que separa les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra, un relat que parla de bons o dolents, en funció del bàndol. Els relats dels “dos bàndols” mai m’han satisfet, cap relat en que se separin les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra no em pot satisfer.

Llegir Incerta Glòria em va permetre entendre el relat dels meus avis, uns avis que havien acabat fugint durant la Guerra per tornar a casa amb les tropes de Franco. A mi se’m feia molt difícil de comprendre com aquells avis que llegien i escrivien en català, que estimaven la seva llengua i que ploraven sentint la Santa Espina, havien acceptat aquella situació

També em permetia entendre aquella Catalunya subjugada que acceptava que els seus fills s’eduquessin en uns valors i una llengua que no era la seva, però que d’amagat els deixaven alguna revista de “El Patufet” o algun llibre d’en Folch i Torres escrits en català perquè no perdessin del tot la seva llengua. Com acceptaven tot allò com a normal?

Doncs ho acceptaven perquè els records del que havia passat durant La Guerra eren massa durs, les experiències viscudes terribles i l’únic que volien era una vida normal, casar-se, tenir fills, treballar i tirar endavant, sense estridències i si això volia dir acceptar una gran injustícia, negar la pròpia identitat i acceptar com a normal aquella violència que ho sobrevolava tot, doncs s’acceptava.

La situació actual recorda aquella, amb tot el que té d’imposició d’un relat, de persecució d’idees i persones. La diferència és que no venim d’aquella violència extrema. Tampoc l’Estat Espanyol és lliure per utilitzar la força com ho van fer el règim franquista.

En aquells moments, Màrius Torres donava un bri d’esperança en el seu poema: “Ciutat Llunyana“: “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Avui, nosaltres som els els braços més lliures de la nova arquitectura. Hem de seguir construint la ciutat d’ideals que havien volgut bastir, tal i com s’hi referia Màrius Torres.

Som els hereus d’aquella generació tan ben explicada a “Incerta Glòria”, a la que pertanyien Màrius Torre, Joan Sales i els avis de la nostra generació. Un homenatge a unes persones que La Guerra i la post-guerra els va estroncar la joventut, independentment de les seves idees, identitat, bàndol, principis, desitjos, somnis…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Alerta a les interpretacions de la realitat !

La realitat és, existeix, va passant, succeint i nosaltres l’anem vivint i experimentant. Aquesta realitat té tantes interpretacions com persones la viuen. La interpretació que cada un de nosaltres farà d’aquesta realitat determinarà les decisions que cada un prendrà.

Això que passa en la vida quotidiana de cadascú de nosaltres, també passa en la vida col·lectiva, però aquí la manca d’informació directa fa que ens haguem de basar amb la que ens donen els mitjans de comunicació i, últimament també, les xarxes socials.

En aquesta vida col·lectiva, la manera en que se’ns explica la realitat també influeix en la interpretació que en fem i, per tant, en les decisions que prendrem. Per això estem rebent tants missatges destinats a desmoralitzar, a insultar, a atacar, a deshumanitzar als més de 2 milions de persones que hem somniat i mobilitzat pel dret a decidir del nostre poble i la posterior creació de la República Catalana, si aquesta era l’opció guanyadora.

Dins aquests més de 2 milions, els que estan rebent de manera més directe tots aquests missatges i atacs són els nostres representants polítics, als quals els cau l’amenaça directa i l’experiència d’estar a la presó, a l’exili o de tenir companys en aquestes circumstàncies. Tots sabem que aquesta és la situació, però a vegades amb les nostres reaccions i les nostres incomprensions cap a ells sembla que ho oblidem.

Aquesta setmana hem tornat a patir i hem tornat a rebre molts missatges destinats a desmoralitzar-nos, a convèncer-nos que hem d’abandonar i acceptar la derrota. A partir d’uns fets concrets, tot han estat interpretacions per dividir-nos i desmobilitzar-nos.

Tots som humans i tenim dret a tenir moments de ràbia, d’impotència i de defalliment, però és important superar aquests moments i tirar endavant, ens hi estem jugant la supervivència de la nostra societat amb els nostres valors i la nostra manera d’interpretar el món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estem de dol?

Passat aquest mes d’octubre tan intens, he estat reflexionant molt sobre la situació política catalana dels mesos posteriors, sota la perspectiva que hem viscut una mena de dol. Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, quan una persona s’enfronta a una pèrdua catastròfica o és diagnosticada d’una malaltia terminal passa per 5 fases: Negació, Ira, Negociació, Depressió i Acceptació.

Potser comparar aquesta situació amb la diagnosi d’una malaltia o la pèrdua d’una persona no és del tot real i per això les fases tampoc són aquestes. El que si que és cert que tot el que vam viure el passat 1 d’octubre amb tota la repressió, censura i empresonaments, amb la posterior repressió viscuda cada dia, ens ha tingut a tots en un estat que ha anat basculant entre la ràbia, la tristesa, la impotència i altres emocions, que a vegades ens ha costat de gestionar. També és cert que aquestes emocions han vingut acompanyades d’una sensació de pèrdua, hem perdut aquella seguretat que vivíem en una democràcia normal on els nostres drets estaven garantits.

De senyals que teníem un estat en contra, en teníem contínuament: moltes decisions preses  a Madrid ens perjudicaven com a societat, hi havia moltes coses que no eren clares, hi havia molta corrupció. Tot això i altres elements ens podien haver posat sobre avís. Al final, però, el relat que ens fem sobre la nostra vida i el nostre entorn ens ha de permetre tirar endavant, per això miràvem de minimitzar aquestes senyals o de superar-les amb el projecte d’un nou estat que aprendria dels errors de l’estat en el que estàvem.
Malgrat aquesta tendència, pocs esperàvem la reacció tan antidemocràtica i de persecució de la dissidència, tan típica de les dictadures, que està fent l’Estat Espanyol contra l’independentisme, junt amb la deshumanització dels independentistes perpetrada pels mitjans afins.

No sé si mai arribarem a l’acceptació d’aquesta nova situació, de fet espero que no, ja que acceptar viure en un estat que imposa el relat i el sistema utilitzant la violència, la repressió i la negació del diferent, voldria dir acceptar viure en una gran injustícia.

Ara ens toca a tots els que volem un futur millor de buscar la manera de fer front a aquesta nova situació i enfrontar-nos-hi de la millor manera per tal que els nostres fills no hagin de viure en un lloc on els drets i deures varien en funció de qui ets i d’on has nascut. Fins ara ens n’hem sortit prou bé gràcies a la nostra imaginació i intel·ligència compartida, així haurem de seguir fins aconseguir el nostre objectiu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Salvem les veus diferents

La situació del 155 ens porta reminiscències de quan les tropes franquistes van aterrar a Catalunya i la van convertir en la Catalunya que ens vam trobar els de la meva generació nascuda entre els 60’s i 70’s. Una Catalunya subjugada en que  el català es parlava a la intimitat, que no s’estudiava a l’escola ni se sentia a la televisió o ràdios, llevat molt poques excepcions.

Quan a l’escola estudiàvem literatura exclusivament era la castellana, només aconseguies fer alguna cosa de literatura catalana si l’agafaves com a optativa, la història també era la d’Espanya i mai ningú et parlava de la revolta dels Segadors o dels comtes catalans, llevat que algun mestre s’ho preparés pel seu compte, fora de temari i ens ho expliqués. Et sabies totes les províncies però no les comarques, sabies per on passava el riu Tajo, però no el Fluvià o el Roine. Aquella societat en que tot el que era català era de segona i la cultura en majúscules era en castellà.

Amb els anys s’han anat corregint alguna d’aquestes situacions, però la cultura catalana segueix molt subjugada a la castellana. Si mirem els canals de televisió que podem veure en català en comparació als que podem veure en castellà, o les pel·lícules traduïdes a un idioma o l’altra, o les ràdios, la música, etc. No dic res que no es pugui veure al carrer. Es cert que la cultura catalana ha recuperat alguns espais, però amb la globalització cada vegada se la veu més en el camí de la desaparició.

Motius per voler un estat propi n’hi ha molts, el meu sempre ha estat cultural, no voldria veure desaparèixer una cultura mil·lenària, ni voldria que els meus descendents no la puguin conèixer. Crec que la manera de veure el món de cada cultura és únic i la desaparició d’una cultura és un drama, perquè la humanitat perd una altra visió que l’enriqueix com a tal. Crec que totes les visions del món que respecten les altres són bones i les que busquen la imposició i desaparició de les altres són dolentes o han de canviar els seus postulats.

Seguir dins l’Estat Espanyol vol dir seguir sota unes visions que lluiten per la imposició d’una sola veu i la desaparició de les altres. Per això és tan important que aconseguim un estat propi.

Publicat dins de General | 3 comentaris

El perquè del títol del bloc

Que visc a la perifèria, ja fa temps que ho sé, en vaig prendre consciència quan vaig anar a viure a Barcelona per estudiar. De cop, allò quotidià sortia als mitjans de comunicació, experiència que no havia viscut mai abans, una cosa era la meva vida quotidiana i una altra allò que sortia als mitjans que es feien des de Barcelona.

Vist des d’una perspectiva global Barcelona també la podem considerar que està a la perifèria i molts dels missatges que s’hi consumeixen s’elaboren lluny. Situada al sud d’Europa i dins un estat que la considera perifèria, no ho ha tingut fàcil per projectar-se internacionalment. Actualment Barcelona ja és coneguda internacionalment, però la seva cultura originària que l’ha fet especial no té projecció, la llengua que es parla més a Barcelona no és la catalana, que cada vegada queda més bandejada i més desapareguda.

Si considerem Barcelona com a perifèria del món, hi ha vida més enllà de la perifèria?, o sigui lluny de Barcelona. Quan vivia a Barcelona m’adonava que fora de Barcelona, la Catalunya que es coneixia era molt reduïda i de la resta se’n sabien quatre tòpics. Molta gent no coneix les comarques i moltes vegades només se’n coneix la capital, la resta segueix encara més en la penombra. Mirant els mitjans que es fan a Barcelona, no s’acaba de canviar aquesta visió i la cultura que es fa al país li costa de treure el cap i sempre és considerada una cultura de segona, sobretot si es fa a “comarques”.

La contraposició entre centre i perifèria és una contraposició que m’ha acompanyat tota la vida i gairebé sempre l’he vist des de la perifèria, o des de més enllà de la perifèria.  Quan vaig deixar Barcelona i vaig tornar a casa encara em vaig fer més conscient del concepte de “més enllà de la perifèria”, vaig anar descobrint més centres i perifèries. La comarca en la que visc està dins la província de Barcelona, per això quan els mitjans es distribueixen el país entre províncies, el que passa a les comarques centrals de Catalunya mai hi té lloc, malgrat la nostra realitat no té res a veure amb la realitat de l’àrea metropolitana amb la que compartim província, però en un barri d’una població  del Baix Llobregat hi viu més gent que en tota la nostra comarca.

A dins la comarca tornem a poder dividir entre centre i perifèria, per una banda hi ha la capital de comarca i per l’altra la resta de municipis. Els mitjans de comunicació comarcals sempre acaben parlant molt més de la capital que de la resta, així és que manifestacions culturals molt interessants no apareixen als mitjans, perquè es fan a una altra població.

Finalment la meva feina es desenvolupava en una colònia industrial dins un municipi amb 7 colònies. Allà la sensació de perifèria encara es va fer més gran, un municipi de menys de  5.000 habitants fent-se càrrec de mantenir 7 nuclis amb més de 100 anys d’història, feia que se li fes gairebé impossible. Cada colònia té la seva Festa Major, però la important és la del municipi que difícilment sortirà ni als mitjans comarcals, ja que no és la de la capital.

Malgrat tot, més enllà de la perifèria també hi ha vida.

Publicat dins de General | 1 comentari