1984

Vaig llegir “Un Món Feliç” d’Aldous Huxley quan anava a l’Institut i ha estat un llibre que m’ha marcat fortament. Moltes vegades penso que el tornaré a llegir, ja que moltes situacions que es donen a l’actualitat em recorden algunes de les situacions descrites en aquest llibre. Des d’aleshores m’havia quedat pendent de llegir el “1984” de George Orwell que formava part d’aquells llibres que sempre havia volgut llegir, però sempre n’hi havia que passaven davant. La situació va canviar quan fa uns mesos me’n van deixar un exemplar i aquí es va acabar l’excusa, ara em tocava llegir-lo.

Llegint el llibre he patit veient tots els paral·lelismes en situacions que vivim. El primer que em va cridar l’atenció va ser aquell interès i els esforços del poder per anar manipulant la memòria i la història, tenint molt clar que qui domina el passat domina el present. Actualment estem vivint tots els esforços de l’Estat Espanyol per fixar un relat sobre el què va passar a la tardor de 2017 i sobre el moviment independentista. Veient els esforços i recursos que hi destina, és fàcil imaginar-se que se’n poden sortir, aleshores els historiadors del futur, si volen explicar el què va passar a través de documents oficials o de la premsa espanyola, acabaran repetint totes les mentides que s’han dit.

Aquesta experiència amb aquests fets viscuts i tergiversats d’aquesta manera posa en dubte molts documents històrics que han arribat als nostres dies i que són la font de molts historiadors per explicar el nostre passat. Realment podem afirmar que el coneixem? o només coneixem aquell relat que des del poder s’ha imposat? Si a això hi afegim les cremes de llibres i arxius que s’han anat succeint en aquest país, les pèrdues de documents, com podem conèixer el nostre passat?

Un altre punt en que hi veia molts paral·lelismes amb la situació actual era en els esforços que es fan en el llibre per simplificar el llenguatge per tal que cada vegada disposem de menys paraules per poder interpretar el món i expressar-nos. Cada vegada que ho llegia em venia al cap els esforços que es fan des de l’Estat Espanyol per destruir la nostra llengua i cultura, així poder-nos anar uniformitzant i evitant la diversitat. Com més iguals siguem entre nosaltres més fàcil serà manipular-nos i controlar-nos, per això la diversitat fa tanta por als que volen mantenir el poder.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Mobilitzats

El dia 23 de març de 2012 presentàvem a la Sala Dr. Llaverias l’Assemblea Nacional Catalana a Puig-reig, la sala estava plena de gom a gom amb gent dreta pels costats. Recordo que aquell dia vam fer una crida utilitzant un poema de Vicent Andrés Estellés que han popularitzat el grup “Obrint Pas”:

No et limites a contemplar

aquestes hores que ara venen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d’un poble

unit, alegre i combatiu.

És un poema amb el que fèiem una crida a ser-hi per aconseguir la llibertat del nostre poble. Aquelles hores que havien de venir es van convertir en dies, setmanes, mesos i anys. Allà començàvem una experiència que ens ha canviat a tots, també al país en el que vivim. Hem passat d’un país amb una majoria que intentava encaixar-se a l’Estat Espanyol a un país en que la majoria no veu futur dins aquest estat i cada vegada menys.

Quan vam fer la crida ja érem molts els que no ens hi sentíem còmodes, amb els anys la incomoditat ha passat a ser majoritària i amb cada pas que l’Estat fa cap a la repressió i persecució del nostre moviment, més persones se n’allunyen.

Vam començar essent un moviment unit, alegre i combatiu, però la repressió ens ha apagat l’alegria, veure els nostres representants polítics i socials en presó preventiva durant gairebé 2 anys, les garrotades del dia 1 d’octubre, les mentides dels polítics unionistes i dels mitjans, la repressió a tantes persones per haver exercit el seu dret a la llibertat d’expressió o manifestació.

També la unitat ha anat patint al llarg d’aquests anys hem viscut atacs entre nosaltres que ens han anat debilitant, oblidant qui és l’enemic, qui ens vol destruir, qui vol que desapareguem del mapa.

Malgrat tot, seguim aquí tenint clar que no hi ha futur dins l’Estat Espanyol i que l’única sortida és aconseguir un estat per a nosaltres. Per això haurem de recuperar l’alegria malgrat la repressió, la unitat malgrat les diferències i l’esperit de combat no violent que ens ha definit fins a dia d’avui.

La crida que fèiem aquell 2012 és més actual que mai, l’experiència d’haver baixat al carrer a participar ens ha donat l’oportunitat de viure moments històrics d’una gran intensitat. Els retrocessos democràtics de l’Estat Espanyol i la seva lluita per imposar un relat ple de mentides sobre el nostre moviment i el què ha passat els darrers anys fan més necessària que mai aquesta participació i fer front al desgast que estem vivint.

Participar en la Diada d’aquest any 2019, no ha estat fàcil, ens hem hagut d’enfrontar al desànim propi i del nostre voltant. Això ha fet que molts dels que es mobilitzaven anys enrere s’han quedat a casa, per una gran diversitat de motius: desacord en les decisions polítiques dels nostres representants, en les tàctiques partidistes, desconcert dins el moviment, poca contundència en les respostes a la repressió, la percepció que durant aquests dos anys no s’ha fet res per aconseguir l’objectiu de la independència i tants motius.

Malgrat tot, la participació ha estat excepcional, tenint en compte que portem anys de mobilització contínua i massiva. Aquesta gran participació ha estat  la millor manera d’expressar-nos i de dir que la victòria no pot ser de qui utilitza la violència i la repressió per destruir les idees, la cultura i la diversitat.

Publicat dins de General | 6 comentaris

El foc de 1994

Cada vegada que es crema una part del territori, no puc evitar de reviure aquell 4 de juliol de 1994 en que el foc va arribar a tantes poblacions del Bages i Berguedà. Recordo tots els mitjans de comunicació parlant del foc de Montserrat mentre veiem una columna de fum molt amenaçadora acostar-se al poble. Ens semblava impossible que fos el foc de Montserrat, no podia ser que semblés tan proper. Algú va comentar que havia començat un foc a un camp de Gargallà, però hi ha uns 15 km de distància fins a Puig-reig i el fum s’acostava cada vegada més.

Crec que deurien ser pels volts de les 3 de la tarda que vam veure les primeres flames dalt del Turó de la Senyera. Recordo les corredisses pels carrers i els nervis de tothom. Vaig anar a la Plaça per si podia fer alguna cosa i allà ens vam adonar de la difícil situació. Els bombers del poble eren a apagar el foc de Montserrat, de fet tots els efectius del país eren allà. Els mitjans de comunicació seguien sense parlar del nostre foc, d’aquell foc que estava destruint tot l’entorn i volia entrar a les nostres cases baixant molt ràpid per la carena.

Algú va dir que s’havien d’evacuar els avis de la residència i vaig anar a casa a buscar el cotxe, però feia poc que sabia conduir i el cotxe no era dièsel, per això m’ho van treure del cap. M’ha quedat molt gravada la imatge de veure a la porta de casa algunes coses per si havíem de marxar. Semblava impossible que estiguéssim vivint una cosa així en un poble de més de 4000 habitants totalment abandonats.

Aquell foc va durar gairebé una setmana, el segon dia ja vam veure mitjans aeris i terrestres. També al segon dia en van començar a parlar els mitjans de comunicació i els polítics. Aquell 4 de juliol va quedar marcat en la memòria de tots els que el vam viure i sempre que hi ha algun incendi forestal, revivim tot el què va passar.

Després de l’incendi recordo la desolació de recórrer per espais estimats convertits en cendra, aquells turons verds plens de pins totalment calcinats, tot el paisatge de la meva infantesa havia desaparegut. Recordo els mateixos comentaris que sento ara amb el foc de les Terres de l’Ebre: que si el sistema econòmic ha fet que la gent abandoni el camp, que si els boscos estan abandonats, que hem de trobar sistemes perquè això no torni a passar. Però 4 anys més tard una altra columna de fum destruïa una part important del Solsonès. Cremava uns boscos que havien sigut el consol per la pèrdua dels del meu poble, ja que aleshores jo treballava allà i cada dia els veia i recordava com eren abans de l’incendi. I altra cop els mateixos comentaris i declaracions.

I avui, més de 20 anys després, ho tornem a veure a les Terres de l’Ebre i tornem a sentir el mateix diagnosi i les mateixes declaracions. Quan aprendrem que l’equilibri territorial és important pel futur del país? Quan aprendrem que s’hi han de destinar mitjans i imaginació? Quan aprendrem que si deixem al mercat que ho reguli, el territori s’anirà despoblant per manca de feina i de serveis?

Publicat dins de General | 3 comentaris

Diferències

Quan fa dies que no publico res m’endinso en escrits fets abans d’obrir el bloc a veure si en trobo algun de publicable. Mentre en llegia un, em vaig adonar que em semblava com si l’hagués escrit una altra persona, de cop vaig mirar la data i vaig veure que era de principis del 2017, per tant d’abans de l’1 d’octubre. És evident que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre i la repressió patida pel nostre poble.

Recordo les sensacions abans de la tardor del 2017, eren sensacions optimistes que el moviment era imparable i cada dia érem més. En aquells moments pensava que l’únic punt feble que teníem era la tendència a la divisió de l’independentisme que sempre s’ha caracteritzat per la seva gran diversitat de visions.

Sempre he pensat que la diversitat és la nostra força, sempre he fugit de visions que tendeixen a unificar, m’agrada que cada persona es pugui expressar i ser com és en funció del seu bagatge, la seva procedència, les seves experiències. En els primers temps de l’ANC vaig dedicar aquest poema a la diversitat de l’independentisme:

La meva veritat
no és la teva

La teva veritat
no és la seva

La seva veritat
no és la de l’altre

i així, anar seguint,
unint veritats
fins arribar a un bon port
i seguir junts en la lluita
per un futur millor i en llibertat

Per això sempre m’he sentit còmoda en un moviment que unia a gent tan diversa i de tantes procedències, amb visions del món diferents, amb un nexe comú: que les coses anirien molt millor si ens podíem gestionar des d’aquí sense haver de dependre de les decisions que es prenen a Madrid. Unes decisions que, la majoria de vegades, són contràries als interessos dels habitants de Catalunya independentment de la seva identitat, procedència o ideologia.

Abans de la tardor de 2017 pensava que l’únic que ens podia parar era la divisió interna. Però la forta repressió que hem rebut amb l’empresonament i l’exili dels líders, l’aplicació del 155, la pressió dels mitjans de comunicació, ha provocat que aquelles diferències que ens feien més forts s’hagin ampliat creant enfrontaments. Per això és tan important que tornem a la unió en la diversitat, respectant cada punt de vista i cada visió, sense atacar-nos entre nosaltres.

En situacions de pressió com les que ens ha tocat viure i seguim vivint són comprensibles els errors, hem de mirar d’evitar-los, però refregar-nos-els els uns als altres només aconseguirà dividir-nos que és l’única manera de parar-nos.

Publicat dins de General | 4 comentaris

Homenatge necessari

Avui a Puig-reig farem un homenatge als veïns del poble que van ser deportats als camps nazis. Encara recordo la impressió que em va fer veure la llista de persones nascudes a Puig-reig en el llibre “Els catalans als camps nazis” de la Montserrrat Roig. La primera impressió va ser la de ser conscient del gran nombre de catalans que van patir l’horror nazi que apareixien al llistat del final del llibre classificats pels pobles d’origen. Després vaig buscar el meu poble i altres pobles veïns, a mesura que anava llegint la llista reconeixia a famílies properes a través dels cognoms. Això significava que persones que havien nascut, jugat i s’havien fet grans en els mateixos carrers que jo, havien acabat la seva vida tan lluny de casa i en unes condicions tan dures.

Aquesta realitat, però, es vivia de portes endins, al poble res feia pensar que alguns dels seus veïns havien hagut de viure aquestes experiències tan dures. Jo mateixa descobria aquesta realitat a través d’un llibre en una biblioteca.

Aquests dies parlant del tema amb un familiar dels homenatjats, m’explicava que hi ha una placa amb el seu nom a Prats de Motlló, però al seu poble natal no hi havia res. Finalment a Puig-reig hi haurà les llambordes daurades amb el nom de cada un dels deportats, per fer-nos conscients dels horrors dels feixismes i els totalitarismes.

Per casualitats de la vida, aquest acte a Puig-reig coincideix amb la mort als 103 anys de Neus Català, supervivent d’un d’aquests camps. També per casualitats fa poques setmanes vam tenir al poble a la Carme Martí, autora del llibre “Un Cel de Plom” sobre la vida de Neus Català. Aprofitant que l’autora era aquí em vaig comprar el llibre sense tenir molt clar si me’l llegiria. Després de llegir “K.L. Reich” de Joaquim Amat i Piniella, autor també vinculat a Puig-reig, m’havia promès que ja no llegiria res més d’aquest tema, ja que només em provocava perdre la confiança en la naturalesa humana. Amb “K.L_ Reich”, escrit un any després del seu alliberament i inspirat en les pròpies vivències, et feies molt conscient de “la internacional del sofriment” que van ser aquells camps amb persones de totes les nacionalitats sofrint juntes i de fins on som capaços d’arribar a l’hora de fer-nos mal els uns als altres.

Crec que em llegiré “Un Cel de Plom”, després d’haver vist alguns reportatges de la Neus Català on m’adono que es tracta d’una dona molt forta i m’impressiona moltíssim tot el que diu i com ho diu. La seva vida, com a supervivent, sempre va ser la de lluitar contra la ideologia que havia provocat aquells horrors i ser la veu de les que no van sobreviure per explicar-ho. El mateix motiu que va portar a Amat i Piniella a escriure el seu llibre poc temps després de sortir del camp.

Espero que aquest llibre m’ajudi també a entendre que en la naturalesa humana hi ha la força de la solidaritat, de la superació dels moments difícils i no només aquesta destrucció cap als altres. Acabaré amb una frase que va escriure en una carta un dels homenatjats avui a Puig-reig:

“ Tots tenim el bé i el mal dins nostre, som nosaltres els responsables que predomini l’un o l’altre”

Publicat dins de General | 2 comentaris

Jo també soc d’Òmnium

Em vaig fer sòcia a mitjans dels anys 90, no recordo exactament si encara estava a la Universitat o si ja havia acabat i estava fent algunes de les primeres feines després de la carrera, però recordo que les meves finances no eren gaire bones, per això vaig optar per la quota més baixa. També recordo que era molt jove i veia l’Òmnium com una entitat amb gent molt gran i molt d’una altra època. Tot i així el principal motiu va ser fer alguna cosa a favor de la llengua i la cultura. En aquells moments el PP d’Aznar estava pujant i el PSOE feia una campanya dient que si no els votàvem a ells la dreta acabaria guanyant. També es podien llegir en els diaris de Madrid campanyes difamatòries contra la immersió lingüística utilitzant mentides per atacar la convivència lingüística del nostre país.

Pocs anys abans, encara anava a l’Institut, havia pres la decisió que a Catalunya només hi parlaria en català, a excepció d’aquelles situacions en que el meu interlocutor no m’entengués, aleshores utilitzaria alguna de les altres llengües que parlo. Aquesta decisió m’ha portat moltes experiències agradables, sobretot de persones que no estan acostumades que se’ls dirigeixin en català i que quan ho faig, ho agraeixen. Moltes vegades són persones que han vingut de fora i han fet un esforç per aprendre la llengua, però es troben que tothom se’ls dirigeix en castellà, per això quan veuen algú que els parla en català ho aprofiten per utilitzar allò que han après.

Des del moment que em vaig fer d’Òmnium, l’entitat ha anat canviant i al llarg d’aquests anys m’ha donat molts motius per seguir-ne essent sòcia i augmentar l’import de la quota per tal de donar suport encara més a allò que fan. Fa més d’un any que tenim el nostre president a la presó i el número d’associats a Òmnium només fa que créixer gràcies al testimoni i a la feina tan ben feta que fa l’entitat.

Com més avança la repressió i la mentida per tal de destruir-nos, més important és que seguim amb el nostre testimoni al costat de la llibertat, de la diversitat i de les ganes de construir que ha caracteritzat el moviment independentista. Formar part d’entitats com l’Omnium o l’ANC, mantenir la llengua, utilitzant-la i fent-la créixer, treballar pel país i la llibertat en totes les possibilitats que ens va donant la vida, solidaritzant-nos amb els que pateixen la repressió i la persecució per aquesta causa, són les eines que tenim per fer avançar el nostre somni, el nostre projecte d’un país molt millor i lluny de la repressió aleatòria a la que ara estem exposats. Fa alguns mesos vaig escriure aquest poema per expressar la importància de seguir endavant:

El nostre somni

Vam somniar un país millor
ple de llum, de vida, de llibertat.

Ens vam organitzar, coordinar, treballar
per al nostre objectiu.

Ens van agredir, amenaçar, castigar
per fer-nos enrere.

El somni, però, és tan gran
que mai el podran destruir
i el farem realitat.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Noves visions

A vegades un article o una entrevista ens confirma alguna idea  que fa temps que pensem o hi donem voltes, de cop allò que llegeixes et confirma allò que creus i de cop t’adones que potser no era una idea esbojarrada o que només se t’ha acudit a tu. Avui m’ha passat això arran d’una entrevista a l’autor d’un llibre: “’Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas” .

Ja fa temps que havia començat a escriure sobre el canvi en les interpretacions que fem de la realitat en els últims temps i a qui afavoria aquesta nova interpretació. En aquell moment feia un repàs partint del moment que tota la interpretació venia de la religió i que tot s’explicava a través de la voluntat de Déu, per això els governants ho eren per “la gràcia de Déu” i cadascú acceptava el seu lloc a la societat i tot el que li portava la vida era un designi diví: “Els camins del Senyor són inescrutables”.

Actualment hem canviat aquesta visió per una que explica que cada persona és responsable del seu destí, tots som lliures i tots hem de ser responsables del què ens passa. En l’actualitat algunes teories, fins i tot, responsabilitzen a la persona de les malalties que pot patir, dient que són degut a la manera que viu la vida o com es pren les coses. La majoria de llibres d’autoajuda van en aquesta direcció, per això poden ser molt perniciosos i moltes vegades les seves teories esdevenen la versió moderna del càstig diví.

Aquesta visió que tot el què li passa a un individu s’explica per la vida que porta, les decisions que va prenent (què menja, com s’enfronta als problemes, etc. ) allibera als individus que tenen més poder o millor sort del sentiment de solidaritat o empatia pel que sofreix. És una visió que amaga sistemàticament que les possibilitats que cada un de nosaltres tenim a la vida dependrà del lloc on hem nascut, de l’educació que ens han pogut donar els pares, de la família on ens hem criat, de les escoles on hem anat, dels amics de la infantesa, de la nostra pròpia naturalesa (alts, baixos, esportistes, sedentaris….) i moltes altres circumstàncies.

Si s’aconsegueix imposar el relat que la responsabilitat del què passa és fruit de les decisions que cadascú ha pres, serà un relat fàcil de mantenir, ja que les persones que no els van bé les coses disposen de pocs mitjans per posar en qüestió aquesta visió i acaben essent víctimes d’un relat que els farà sentir pitjor, ja que els responsabilitzarà de tot el què els passa.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Un poble sense classes socials

Aquesta era una definició del poble on vaig néixer, una definició que havia sentit a casa, però també a fora i, més endavant, a persones de fora del poble que quan els deia d’on era em comentaven això: “Puig-reig és un poble sense classes socials”.

Aquesta frase venia originada per la història recent del meu poble, un poble que havia crescut gràcies a la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, amb la construcció de les colònies industrials al voltant del riu Llobregat. Això va fer que no hi haguessin famílies de tota la vida enfront de famílies nouvingudes, tots érem nouvinguts, alguns de més antic, altres més recents. Les famílies que feia més anys que vivien al poble havien arribat a finals del XIX o a principis del XX i les més recents amb la forta immigració dels 60´s i 70’s. Abans de la revolució industrial, el poble estava format per algunes cases disseminades i un nucli gairebé inexistent.

Durant els primers anys de la meva vida vaig creure que les classes socials formaven part de la història i no de la realitat. El fet d’haver nascut en un poble on la majoria de gent treballava a la fàbrica, però independentment d’on treballessin els pares i mares (a la fàbrica, a la botiga, propietaris d’alguna petita empresa o vinguessin de pagès) tots teníem la mateixa educació i anàvem a les mateixes escoles. Això ens podia fer interpretar la realitat com que tots tindríem les mateixes oportunitats en el futur.

Quan anava fent el meu camí i em plantejava que aniria a estudiar a la Universitat, em vaig començar a adonar que algunes amigues meves no s’ho podien permetre, això em creava una tristesa i un sentiment d’injustícia. Aquella ja era una època en que la forta crisi del tèxtil havia tancat la gran majoria de fàbriques del poble i moltes famílies passaven per problemes econòmics.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona entre estudis i alguna primera feina que hi vaig fer, em vaig anar adonant que les classes socials eren ben reals i que en funció del barri on vivies, tenies unes oportunitat o unes altres. Existia allò tan curiós dels que vivien sobre la Diagonal i els de sota. En funció d’on naixies anaves a unes escoles i no a unes altres, et relacionaves amb un tipus de gent i no amb una altra, tenies unes possibilitats a la vida i no unes altres, per tant les classes socials si que existien i no eren una cosa que només aparegués als llibres d’història.

Aquests dies veient el judici als presos polítics i veient el nivell que està demostrant l’alta judicatura de l’Estat, encara veig més clar que aquestes persones no són allà pels seus mèrits sinó pel privilegi heretat d’haver nascut on han nascut.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Vaga General

Dia de vaga general a Catalunya, crec que malgrat la propaganda espanyola i que els principals sindicats no s’hi han afegit, la vaga ha estat seguida de manera molt general a tot el país. Les imatges de mobilitzacions molt multitudinàries a diferents ciutats, veure tants petits negocis que han decidit tancar per principis i la gran quantitat de persones que hem optat per fer vaga confirmen aquesta percepció.

La sensació d’aquesta vaga em connecta amb els preparatius de la Diada del 2012 en que es notava que seria molt gran, per l’adhesió de persones que no hi comptaves però que veies que s’hi anaven afegint, mentre els mitjans miraven cap a una altra banda. Va ser la primera gran Diada amb més d’un milió de manifestants.

Durant aquests anys hem tingut ocasió de viure vàries jornades per l’estil, les més potents el dia 1 i 3 d’octubre, però moltes altres jornades que en major o en menor mesura notes l’adhesió multitudinària de molta gent diversa. Es tracta de mobilitzacions que superen les previsions dels mitjans o dels mateixos polítics, fins i tot de l’organització, són mobilitzacions que surten de la gent, de cada un dels participants que per convicció decidim prendre-hi part. És per això que sobta tant sentir els relats que s’intenten imposar des d’Espanya, uns relats que volen fer creure que tot surt d’uns líders que criden a la mobilització i que ara s’asseuen al banc dels acusats, uns relats que no s’aguanten per enlloc quan vius aquesta realitat que avui vivim.

Una vaga general sense l’adhesió dels principals sindicats i amb un seguiment tan important, amb unes mobilitzacions tan multitudinàries, indiquen que la gent superem les estructures que fins ara han definit el sistema en el que hem viscut. Que cadascú de nosaltres opta per prendre part a la mobilització, per unes conviccions profundes que ens fan deixar la comoditat de la nostra vida quotidiana per sortir al carrer, per coordinar-nos amb l’objectiu de millorar la societat en la que vivim.

Publicat dins de General | 3 comentaris

Homenatge a les àvies

Ja fa dies que quan m’assec a escriure noto la seva mirada, és una mirada que em ve a través d’un llibre que parla d’una vida, de la vida de la Dolors Molist, una dona que va néixer el 1917 a Manresa i que li va tocar viure tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial a França on s’havia exiliat i finalment la Guerra d’Algèria on hi va viure 10 anys.

Cada vegada que veig la seva foto a la portada del llibre em recorda molt a la meva àvia Maria, que havia nascut el 1911. L’àvia Maria en va viure una de Guerra, la del 36, però també l’havia marcat fortament. Ella no es va exiliar i podríem dir que en comparació amb la Dolors va tenir sort, però viure una Guerra ja és una experiència que ningú hauria de viure. Actualment estic transcrivint les cartes que ella i el seu promès, el meu avi, es van intercanviar durant tot el 1936, que havia de ser l’any del seu casament, però la Guerra no ho va permetre i es van casar 4 anys més tard.

Avui he pensat en elles dues perquè he trucat a una altra àvia, que el 25 de gener ha fet 90 anys, una altra àvia que li va tocar viure dues guerres de molt joveneta. En el transcurs de la conversa ens ha dit que sí que feia 90 anys que havia nascut, però en feia 80 que havia deixat Puig-reig camí de l’exili, just el dia que feia 10 anys. Pocs dies més tard, concretament el dia 1 de febrer, entraven les tropes franquistes al poble; em pot dir la data exacte perquè durant molts anys era el nom del carrer on vivia i que amb la democràcia va recuperar el nom del carrer de les Abelles. Durant molts anys li ha costat parlar de totes les experiències d’aquells anys, però a vegades explica alguna anècdota, algun record. Un dia ens va parlar d’una nina que se’n va emportar amb ella i que es va perdre pel camí. Avui ens explicava l’amistat amb la filla de la família francesa que els va acollir, ja que la seva tieta hi treballava de minyona. Ens deia que van establir una amistat tan forta amb la nena de la casa, que avui encara estan en contacte.

Fa una setmana vaig rebre una trucada de Mèxic, era l’Aida, filla de la Maria. La Maria era cosina de la meva àvia, que després de la Guerra es va exiliar a Mèxic amb el seu marit Benet i la seva filla Aida. Durant tota la vida, la meva àvia Mercè i la Maria es van cartejar i van mantenir el contacte. Després de la mort de Franco la Maria va tornar amb l’Aida i així va ser com les vaig conèixer. El Benet no va poder venir, havia estat esperant la mort de Franco per tornar, però no hi va ser a temps. Recordo la tornada de la Maria i l’Aida després de tants anys, recordo que per la Maria res era tan meravellós com en els seus records: ara el riu Llobregat portava menys aigua, Montserrat no era tan majestuós, les Fonts del Llobregat eren més seques i a Barcelona gairebé no se sentia la llengua catalana. Aquí era mexicana i a Mèxic era catalana, no era d’enlloc i això li provocava tristesa. La Maria va morir ja molt gran, ara seguim en contacte amb l’Aida, aquella nena que va marxar a l’exili molt petita i que ha superat els 80 anys i s’expressa en català amb accent mexicà.

Fa uns moments he llegit “El dia que s’ho enduen tot” de la revista La Mira sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el saqueig organitzat i registrat que fan. Com destrueixen la memòria del país, registre a registre i com recopilen informació per destruir als seus enemics que havien perdut la Guerra i no havien fugit.

Quantes vides estroncades per l’absurd! quant sofriment que no hauria de ser! quantes persones a dia d’avui estan vivint situacions semblants o pitjors? Per què no n’aprenem del passat?
Fa uns dies en la visita d’una exposició a Miravet sobre la Batalla de l’Ebre no vaig poder evitar de deixar-hi escrit un poema inspirat en el sofriment causat per la Guerra Civil, em va ajudar la meva filla Elna que fa millor lletra que jo:

Publicat dins de General | 4 comentaris