Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

La mentida més bonica

Després de llegir “La casa de foc”, esperava amb candeletes més llibres i escrits d’en Francesc Serés. Quan vaig saber que n’estava escrivint un, sobre el “Procés d’independència”, vaig pensar que l’havia de llegir sí o sí. Com a país necessitem explicar-nos què ha passat durant aquests anys perquè si no ho fem nosaltres ho faran els altres, que ja ho fan, fins que al final ja no sabrem on som.

Necessitava llegir el llibre igual que necessito entendre què va passar més enllà de les meves vivències. Aquells anys són molt importants per mi i encara no m’he pogut fer un relat propi. També em va agradar veure l’obra “Alguns dies d’ahir” de Jordi Casanovas, després vaig veure alguns comentaris que la classificaven de tendenciosa contra les persones que ens hi vam implicar. Es interessant anar coneixent com s’expliquen aquells dies perquè aniran creant un pòsit que al final configurarà l’explicació que es transmetrà a les generacions futures, fins i tot modificarà els nostres propis records.

Amb aquestes dues obres ja es pot veure que el relat que es va imposant és que tot va ser un error i que el desencís que vivim actualment és una manera de pagar-ne les conseqüències, que el millor que podem fer és passar pàgina i acostumar-nos al què tenim actualment. Personalment em resisteixo a acceptar-ho, ja que em recorda massa els comentaris que sentia quan era petita sobre els anys de la República. Es tractava de comentaris que donaven a entendre que tota la desgràcia que va venir després eren conseqüència directa dels canvis  que havia portat la República.

Aquests  comentaris beuen d’un relat que oblida que la Guerra i la Repressió posterior van ser fruit d’un alçament militar i feixista que va imposar la por a tota la població. De la mateixa manera acceptar que tot el desencís actual és conseqüència d’aquells anys que ens vam coordinar i implicar per deixar als fills un país molt millor del que teníem aleshores també és fruit de tot el què ha passat a partir del setembre de 2017.

Els personatges del llibre se senten enganyats, consideren que durant aquells anys van viure  una “mentida”. Però jo em pregunto: no vivíem també una mentida quan crèiem viure en una democràcia que respectava els drets humans i que sense violència es podia parlar de tot?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Llengua-ansietat

En aquests temps que el futur fa patir tant, els catalans tenim un motiu més per patir i és patir per la desaparició de la nostra llengua i cultura. De la mateixa manera que es parla d’eco-ansietat, també es podria parlar de llengua-ansietat, que seria l’ansietat que provoca la sensació que la nostra llengua està desapareixent del nostre país i amb ella tota una manera d’entendre el món. Durant els anys anomenats del Procés, una de les meves pors era que si no aconseguíem el nostre objectiu de separar-nos d’Espanya, la nostra llengua i cultura tenia molt poques possibilitats de sobreviure sota les imposicions espanyoles, unes imposicions que després de la retirada dels nostres líders han anat a més.

Quan fa 10 anys ens vam constituir com a Territorial de l’Assemblea a Puig-reig, vaig creure que finalment hi havia un interès real que Catalunya es constituís en Estat Independent. Les traves que posava la burocràcia espanyola al creixement econòmic d’aquesta part del Mediterrani generava una oportunitat per aconseguir allò que altres generacions de catalans no havien aconseguit.  Per això vaig creure que era el moment d’organitzar-nos per fer-ho possible i també aconseguir que els catalans poguéssim tenir veu en el nostre futur i en el de la humanitat, sense haver de patir sempre el peatge espanyol.

Sempre he vist com una anomalia que Catalunya hagi de formar part d’això que en diuen Espanya. Una anomalia que s’explica per la violència que Espanya va utilitzant periòdicament contra les nostres ànsies de llibertat i d’existir. Mirant enrere, cada generació de catalans ha patit d’alguna manera aquesta violència, fins al punt que l’hem assumit com alguna cosa normal. La dificultat que té la nostra llengua per ser utilitzada en molts àmbits bàsics de la vida i  de de poder viure-hi plenament n’és una de les conseqüències més visibles. També ho és el gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura.

He llegit un llibre d’una autora anglesa que es refugia en la literatura per afrontar la seva vida, una vida gens fàcil. Quan la llegeixo, igual que quan gaudeixo de productes culturals anglo-saxons, em pregunto com seria haver nascut en una cultura com l’anglesa en que no l’han anat destruint en cada generació com ens ha passat a nosaltres. Aquella idea que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys és la base d’aquesta “nació espanyola” que ens volen imposar i que no sap trobar cap més manera d’existir que fent desaparèixer les diferents cultures de la Península Ibèrica, especialment la nostra que és una de les que més nosa li fa.

Llegint el llibre “Descolonitzant la ment” de Ngũgĩ wa Thiong’o hi trobo aquesta frase que tan bé es pot aplicar a la nostra situació després de la Guerra Civil: “La nit de l’espasa i la bala fou seguida pel matí del guix i la pissarra. La violència física del camp de batalla fou seguida per la violència psicològica de l’aula”. Una frase que tants pobles del món poden aplicar a les seves circumstàncies.

Un dels objectius de la nostra territorial, igual que les altres territorials del país, era la de fer majoritari l’independentisme. Finalment ho vam aconseguir, vam ser majoria, però llavors vam veure com aquesta majoria que havíem cregut que faria possible el canvi no era suficient. La violència de l’estat amb la reculada dels nostres líders ens han portat a la situació actual que haurem de revertir si no volem desaparèixer i no la revertirem enfrontant-nos entre nosaltres.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La primera víctima

Que la primera víctima d’una guerra és la veritat, s’ha dit molt i ara en podem ser clarament testimonis. Quan un conflicte esclata, la lluita per imposar un relat no té aturador i així és com la manipulació es va obrint pas, tal com vam veure els anys del conflicte obert entre Catalunya i Espanya, especialment als mitjans espanyols.

Vaig deixar de seguir els mitjans d’informació en el moment que els nostres líders es van rendir. En aquell moment vaig començar a notar que el relat que ens volien imposar els mitjans catalans s’acostava a l’espanyol, modificant el llenguatge per aproximar-se a la visió que volia imposar l’estat espanyol.

El meu objectiu era mantenir-me al marge, per intentar arribar a les meves pròpies conclusions. Però quan no et refies de la informació que reps, es fa difícil poder arribar a conclusions. Aquesta opció l’he mantinguda durant tot aquest temps de pandèmia i, ara amb l’esclat d’aquesta guerra a Europa, segueixo intentant desgranar el blat de la palla de la informació que ens va arribant. Ja fa temps que tots els mitjans defensen una posició sense cap alternativa ni cap contrast, això ho havíem vist sempre en els mitjans espanyols, però ara també es veu en els catalans, i això és un prova que alguna cosa no funciona.

Hannah Arendt afirmava que quan els mitjans deixaven de ser lliures podia passar qualsevol cosa i que aquesta era la manera que els totalitarismes s’imposaven. Deia que el fet de no poder creure en les informacions que van arribant complicava molt poder formar-se una opinió pròpia i limitava molt la capacitat d’actuar. Crec que això explica l’estancament que vivim malgrat les injustícies que veiem cada dia i les retallades a les nostres llibertats.

Ara toca la guerra d’Ucraïna de la qual serà impossible saber què passa realment perquè serem víctimes de les informacions d’un dels bàndols o, si ho busquem, potser dels dos. Aleshores només tindrem la certesa del sofriment de les persones que els està tocant viure-la, independentment de la seva identitat, ideologia, religió, color de pell, simpaties o el què sigui que vulguem destacar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Llegint el Nazi de Siurana

Coincideix en el temps que estic llegint un llibre que porta per títol “El Nazi de Siurana” i estic veient la sèrie documental alemanya sobre Franco. Els dos van sobre un període històric que ha marcat fortament l’actualitat europea de la segona meitat del segle XX, amb efectes molt forts sobre aquest principi del segle XXI.

El llibre descriu les investigacions que fa el seu autor per confirmar o desmentir que l’alpinista belga que va viure gairebé mig segle en un xalet espectacular situat al poble de Siurana i conegut popularment com a “Xalet del Nazi”, havia sigut realment un alt càrrec nazi que s’havia amagat allà.

Durant els anys que Jan Buyse amb la seva dona Anita Salden van viure en aquell xalet, a Siurana també hi passava llargues temporades un visitant il·lustre amb el que no hi va tenir cap relació. Es tracta de Joan Sales, autor de la novel·la “Incerta Glòria”, ex-oficial de la República i que acabava de tornar del seu exili a Mèxic on havia participat en l’edició dels  “Quaderns de l’Exili”. En aquests quaderns es defensava que els catalans havíem de participar en la II Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i aconseguir la seva intervenció a la Península Ibèrica per fer caure el franquisme. Aquesta tesi no va funcionar mai perquè, com queda clar al documental alemany, Franco ja estava negociant amb els aliats preveient la desfeta de Hitler.

La idea que en un poble com Siurana hi coincidissin dues persones amb trajectòries i vides tan allunyades però tant significatives del conflicte europeu de mitjans del segle XX,  inspira a l’autor a transcriure una trobada imaginària entre ells dos. En aquesta trobada fictícia, Sales li retreu a Buyse la seva visió del món: enemiga de les llibertats i les diferències. Per contra Buyse li retreu a Sales que, com a catòlic, s’hagués aliat amb els comunistes que volien la destrucció de la seva religió.

Al posar el focus en la vida d’un nazi belga i la seva parella, facilita a l’autor de reflexionar sobre el perquè tants joves d’aquella generació es van deixar portar per aquesta ideologia que tant mal va fer a Europa i al món. En el cas de Jan Buyse i Anita Salden es tracta d’una parella culta, sensible, amants de la literatura però, malgrat tot, es van deixar seduir per aquestes idees totalitàries. Per analitzar aquest cas es basa en les justificacions que el mateix Jan Buyse va  utilitzar en el judici que se li va fer per haver col·laborat amb els nazis durant l’ocupació belga. En la seva defensa i en altres documents que l’autor estudia, es pot arribar a la conclusió que molts d’aquests joves es van decantar per ideologies totalitàries a resultes de la por. En el seu cas va ser la por a que el comunisme destruís el seu món, aquesta era una por amplificada per diferents mitjans de propaganda que li arribaven en aquells moments.

A mi em sembla que aquest anàlisi també es pot extrapolar en altres cassos més propers, sobretot quan analitzem tots aquells catalans que es van unir al bàndol franquista. També en podem treure una lliçó històrica per l’època actual: les pors que poden utilitzar aquestes ideologies per convèncer a grans capes de la població, poden ser de molts tipus i també ens poden arribar per mitjans molt diversos. Són pors que, un cop escampades per la població, serveixen per justificar accions que van contra la diversitat, la llibertat, la bellesa i la vida.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’evolució dels pobles

Llegint “La Pell de la Frontera” de Francesc Serés, no puc evitar que en tot moment em vinguin al cap paral·lelismes amb el lloc on vaig néixer. En aquest llibre l’autor ens explica també el lloc on va néixer, en els canvis que ha sofert  aquests últims anys amb l’arribada de la immigració. Aquells camps i pallers on ell havia jugat de petit ara estan plens de persones que fugen del seus llocs d’origen buscant una vida millor a Europa i acaben malvivint entre parets que cauen i escombraries que es van acumulant. A prop d’allà hi ha els pobles dels Monegres, uns pobles que es van despoblant, on només hi queden els vells, on han viscut algun miratge de futur, però sempre s’acaba esvaint.

Quan penso en Puig-reig, el meu poble,  penso en un lloc que es va transformar arran de la revolució industrial, també llavors va venir gent de tot arreu, però eren gent d’altres pobles propers: pobles de muntanya, pobles de Lleida, pobles que es despoblaven perquè les indústries cridaven a molta gent per treballar-hi. També el seu paisatge es va transformar en poques dècades passant de ser un poble rural a ser un poble industrial, on tothom treballava a la fàbrica o en petits negocis que depenien de les fàbriques. Les famílies més antigues del poble van arribar a finals del XIX i poca gent prové de les cases rurals que hi havia escampades pel municipi abans de la revolució industrial.

Si la industrialització va significar l’explosió demogràfica de Puig-reig, la desindustrialització va portar la seva decadència. A partir del tancament de les fàbriques, la població no ha fet sinó anar baixant i envellint. El carrer Major i Llobregat estan plens d’habitatges buits. Sembla que el poble no acaba de trobar un relat i un projecte que l’encamini cap al futur.

Últimament es nota una petita repuntada. Venen famílies que no es poden permetre els preus de l’habitatge dels llocs on han viscut fins ara, venen atrets per uns preus més baixos i  les bones comunicacions. També estan venint persones que el teletreball els ha donat la possibilitat que el seu lloc de treball no determini el lloc de residència. Encara no està clar quina de les dues tendències marcarà el futur, ni si una exclourà l’altra o si s’acabaran consolidant.

Mentre escrivia sobre l’evolució d’aquests pobles, m’ha vingut al cap un programa de la Festa Major del 1931. Aquest programa descriu el Puig-reig de fa 90 anys vinculant-lo als moments que s’estaven vivint a tot Catalunya amb la República acabada de proclamar i l’esperança d’un futur millor.

En l’escrit es parla de les característiques pròpies del poble i del seu repte en aquell moment: “Puigreig és un poble novell i format de gents de comarques heterogènies. La població, sempre movible, no hi ha posat arrels nostàlgiques i, per tant un sentit d’unitat no ha coesionat la seva massa”. El text acaba amb aquesta frase: “Puigreig està en el camí de refer integralment la seva personalitat”.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tanausú

Recorrent l’Illa de la Palma, en el revolt d’una carretera que baixava d’un volcà, vam veure un espai on parar el cotxe. Vam decidir de parar-nos-hi, no en recordo el motiu, crec que ens va atreure la vista del lloc  i vam pensar que allà faríem bones fotos. Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto al mar, ens vam adonar que allà hi havia un cartell informant del nom del lloc. A mi sempre m’agrada conèixer les històries vinculades al lloc que visito, per això no em vaig poder estar de llegir un cartell informatiu del lloc on havíem parat i fer-ne una foto.

I allà sortia la informació sobre aquell nom, un nom que corresponia a un cabdill de l’illa que s’havia oposat a la invasió castellana. Ell i el seu poble s’havien refugiat a les muntanyes, el coneixement del terreny havia fet que no poguessin ser conquerits pels castellans.

La vida a aquelles muntanyes era molt complicada fins al punt que va haver de lamentar la mort d’alguns dels seus a conseqüència de les gelades. Per altra banda els castellans veien que no podien accedir i ocupar tota l’illa, per això el van convocar a obrir un diàleg que emmarqués la relació entre els dos pobles. Ell va creure en la voluntat de diàleg dels castellans, es va presentar al lloc on l’havien convocat. Un cop allà va ser detingut, encadenat i embarcat cap a la Península, mentre la gent del seu poble eren venuts com a esclaus. Va morir en aquell vaixell que el portava a la Península negant-se a menjar i a beure.

Després de llegir aquesta història em van passar per la memòria la història dels diferents territoris dels Països Catalans, els diferents episodis en que no es van respectar els pactes que s’havien fet amb nosaltres. Allò passava a l’estiu del 2018 on ja vèiem que no haver resistit la declaració d’independència a l’espera d’un suposat “diàleg” amb l’Estat Espanyol només portava repressió i sofriment.

En aquells moments encara tenia l’esperança que els catalans haguéssim après alguna cosa de la nostra història però, com podem aprendre de la nostra història si no la coneixem? Els últims moviments dels nostres líders ens fan adonar que no n’hem après res i que anem repetint generació rere generació els mateixos errors fins que ja haurem desaparegut com a poble. Només ens queda l’esperança que la gent que ens vam mobilitzar durant una dècada per aconseguir el nostre somni no defallim i no ens deixem enganyar per falses ofertes de diàleg.

Publicat dins de Sense categoria i etiquetada amb | Deixa un comentari

Catalunya endins

Després d’endinsar-me en la vida de Josep Carner-Ribalta durant la seva infantesa i joventut a principis de segle XX  llegint “El Campanar Abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat” ,ara m’endinso en la infantesa i joventut de Raül Garrigasait a finals del mateix segle amb “País Barroc“. Un nascut a Balaguer el 1898 i l’altre a Solsona el 1979. Tots dos poliglotes, amb llargues estades i coneixements d’altres cultures europees sense desarrelar-se del propi país i cultura. Al contrari, aquest contacte amb altres cultures europees els permet situar molt bé la pròpia cultura i identitat allunyant-se dels tòpics que ens volen fer empassar des dels centres de poder: que la nostra és una cultura perifèrica i sense importància, una cultura folklòrica i poca cosa més.

Llegint un i altre t’adones del gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura. De la vida intel·lectual d’abans de la Guerra poca cosa ens n’ha arribat, com tampoc del nivell cultural que existia a tot el país, amb totes les iniciatives de creació d’escoles i biblioteques que s’estava fent, però que la Guerra va parar i el franquisme va destruir.

T’adones que al poder li interessa un centre des d’on s’irradia la cultura i el relat per tota la perifèria, li interessa una visió jerarquitzada de la cultura, així és més fàcil de manipular la població. Sobretot si aquest és un poder exterior que utilitza totes les eines al seu abast per aniquilar altres cultures per poder imposar la seva, aquella “Una Grande y Libre” actualment camuflada sota la “democràcia exemplar” que legisla per matar la llengua i així fer-nos desaparèixer.

Es tracta que des dels mitjans que es fan a Barcelona es donin poc a conèixer les iniciatives culturals que van sortint arreu del país. Si se’n parla, es fa utilitzant aquell toc folklòric de poca importància, mentre s’anuncia a bombo i plateret totes les iniciatives que provenen de la “Capital del Reino” o fetes en llengua castellana. Així anem assumint que la nostra cultura és de segona, quan l’únic que li falta a la nostra cultura és tenir un Estat que la protegeixi i no un Estat que la vulgui amagar i destruir.

Publicat dins de País i etiquetada amb | Deixa un comentari

Mitges veritats

Vaig crear aquest bloc per una necessitat imperiosa d’escriure, ja feia temps que intentava aclarir-me posant-me davant l’ordinador i redactant allò que pensava. Amb els fets de l’octubre de 2017, la necessitat d’escriure va augmentar exponencialment, per això al gener de 2018 vaig començar a penjar alguns d’aquests escrits a aquest bloc.

Últimament m’està costant molt d’escriure o almenys d’escriure alguna cosa publicable, em costa entendre el món en el que ens està tocant viure, o potser prefereixo no entendre’l per mantenir-me una mica tranquil·la i no patir en excés. A aquestes alçades de la vida ja sé que les coses no són mai tan negres com les temem. Que a vegades provoca més sofriment l’anticipació a alguna cosa negativa que allò quan succeeix, perquè moltes vegades som més forts del què ens pensem. Però també un fet negatiu que ens atrapa sense esperar-lo ens pot destrossar.

Ja fa temps que gairebé no miro els mitjans informatius, la sensació que ens volen vendre un relat manipulat és massa gran, però tampoc em crec els relats alternatius que apareixen. Intento fer-me un relat meu, però amb la informació que ens arriba es fa impossible, ja que només ens arriba allò que interessa que arribi. La veritat es barreja amb moltes mentides i mitges veritats per tal que no ens puguem aclarir.

I enmig d’aquesta boira plena de mentides i mitges veritats anem avançant a les palpentes,  esperant que algun dia la boira s’esvaeixi i puguem veure clarament el camí cap a la llibertat.

Publicat dins de Sense categoria i etiquetada amb | Deixa un comentari

La Merceneta

L’àvia Mercè, coneguda com la Merceneta, havia nascut el 1922 a Puig-reig, els últims anys de la seva vida acostumava a repetir algunes anècdotes de la seva joventut. Ens deia que quan era petita volia ser metge. Que la Guerra li havia estroncat aquest somni quan va  haver de deixar l’escola al començar la Guerra. Per això després de la Guerra es va treure el “Corte” per poder treballar com a modista, perquè tal com deia sempre: “aquell que té un ofici de fam no es pot morir”.

A nosaltres ens costava creure que una noia nascuda a Puig-reig el 1922 tingués aquestes aspiracions, pensàvem que era pura fantasia. Amb els anys m’he adonat que aquella generació de noies nascudes als anys vint havien rebut una educació en que se’ls obrien moltes possibilitats de futur, unes possibilitats estroncades bruscament per la Guerra i la Postguerra. Això em fa pensar que aquesta idea anava més enllà d’una fantasia, que potser això podia ser possible si el curs de la història no els hagués caigut a sobre d’aquella manera.

Durant la Guerra va deixar l’escola i va entrar a treballar a la fàbrica, concretament a  COPIC (Col·lectiva Obrera Pons Industrial Cotonera), resultant de la col·lectivització de Manufactures Pons SA, tenia 14 anys. Una altra anècdota que explicava és que a l’estona que tenien per esmorzar pujava a casa seva situada al poble, perquè els primers dies que es quedava, algunes treballadores es ficaven amb ella i li deien “feixista” mentre ella  els contestava per fer-les callar: “si que porto faixa”. Però els comentaris la molestaven i va acabar anant a esmorzar a casa ni que hagués de fer una bona caminada tant d’anada com de tornada.

M’imagino que l’adjectiu el rebia a conseqüència que el seu pare i germà s’havien amagat per no haver d’anar a la Guerra a defensar la República. M’he passat tota la vida intentant entendre la posició dels meus avis davant l’enfrontament de la Guerra Civil. Formaven part d’aquella Catalunya que per diversos motius no es va sentir identificada amb la República Española. És bo no oblidar que aquesta mateixa república havia empresonat feia relativament poc a tot el Govern de Catalunya com a conseqüència dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.

La Catalunya dels meus avis es va sentir amenaçada i perseguida els primers temps de la Guerra però això, d’entrada, no els feia feixistes. El cas de Carrasco i Formiguera seria un clar exemple de persona que ha de fugir el 1936 i en la fugida cau en mans dels feixistes de veritat que l’acaben afusellant. Després de la Guerra aquesta Catalunya es va veure encasellada en la Catalunya de Franco sense tenir en compte que, amb la situació que es vivia, potser era l’únic que podien fer per sobreviure.

Diuen que heretem d’alguna manera les experiències dels nostres predecessors. Potser aquella nena insultada com a feixista quan tenia 14 anys m’ha transmès aquesta por a la confrontació entre veïns per motius polítics. Fins i tot em va costar posar l’estelada al balcó i posicionar-me obertament com a independentista. Quan ho feia no podia evitar imaginar-me els meus avis dient-me que no em fiqués en política, que en el nostre país això era perillós.

Penso que durant la Guerra,  el veritable feixisme ja estava triomfant quan aconseguia que la gent normal s’etiquetés i s’odiés a cada un dels pobles de Catalunya classificant a les famílies en algun dels dos bàndols. Això li va facilitar la feina al veritable feixisme quan va arribar i va poder imposar amb violència la seva llengua, i la seva manera d’entendre el mon, un mon on les noies nascudes a la dècada dels 20 no van poder complir els seus somnis i les de després ja van ser educades per ni tant sols somniar cap possibilitat de canvi.

Publicat dins de Retalls de vida i etiquetada amb | Deixa un comentari

Fanatismes

Vivim temps de fanatisme, qualsevol ideologia, religió, punt de vista, etc. és defensat fins a l’extrem i considerat com a una “Veritat” última, de manera que totes les persones que tenen el més mínim dubte d’aquesta “Veritat” són atacades. Això no és nou, però amb la rapidesa del nostre món junt amb l’abundància d’informació i desinformació cada vegada ens polaritzem en posicions més radicals i intransigents. Cada grup o grupet vol imposar la seva posició, el seu relat atacant el dels altres sense el més mínim respecte per la discrepància.

Em preocupa aquesta tendència a voler-ho simplificar tot, a voler donar respostes senzilles a qüestions complexes, a voler explicar situacions complexes amb quatre tòpics.

Si conèixer-nos a nosaltres mateixos ja és complicat, com podem pretendre conèixer als altres per poder-los jutjar?. Els relats que s’imposen cada vegada són més simples i més esquemàtics. Es pot arruïnar la vida a una persona per una acció o una paraula que ha dit, sempre que es tinguin els mitjans necessaris per a fer-ho. Aleshores no té gaire importància que aquell fet o aquella paraula no hagi existit o s’hagi tret de context, perquè el mal ja està fet i aquella persona sempre més serà assenyalada.

Moltes vegades ja no escoltem les idees o els punts de vista dels altres només perquè hem estigmatitzat o etiquetat la persona que exposa aquestes idees o punts de vista. Aleshores pensem erròniament que res que pugui dir ens interessa, quan hauríem d’estar oberts a escoltar tothom que parli amb respecte i sense insultar ni menysprear als que pensen diferent. Això porta a que la millor manera de destruir una idea sigui destruint les persones que la defensen. Quan caiem en aquesta trampa acabem fent el joc al grup que disposa de més mitjans per intoxicar i destruir les reputacions de les persones com una manera de destruir les seves idees.

Aquesta és una manera d’actuar que limita fortament la llibertat de creació i opinió, llibertats que són molt necessàries perquè una societat pugui evolucionar i millorar, de manera que totes les persones que en formem part ens puguem desenvolupar lliurement.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ideologies tòxiques

Crec que totes les ideologies poden arribar a tenir un punt tòxic, igual que passa en les religions. Entenc punt tòxic quan poden ser nocives per les persones que les han fet seves i pel seu entorn. És el cas d’aquelles persones que arriben al fanatisme en la defensa d’una idea fins a fer mal a les persones que no l’accepten o només la qüestionen, negant-se al diàleg i al lliure intercanvi d’idees. Les mateixes ideologies o religions que poden arribar a un punt tòxic, també poden ser eines fantàstiques per a moltes persones. Per tant la toxicitat acostuma a estar més vinculada en la relació de la persona amb la ideologia o religió que en l’essència mateixa d’aquesta.

Malgrat això, hi ha ideologies que tendeixen més a la toxicitat que altres, són totes les que es basen en la negació de la diversitat, com seria el cas de totes les variants del feixisme. Encara em costa entendre com, després de veure el dolor infringit per aquest tipus d’ideologies, a dia d’avui hi hagi tanta gent que les torni a abraçar. M’agradaria pensar que és per ignorància, però no puc obviar que també hi ha interessos en abraçar-les per tal de mantenir algun privilegi.

Una de les ideologies amb un grau alt de toxicitat, que moltes vegades cau en el feixisme per mantenir-se i imposar-se als dissidents, és el nacionalisme espanyol. Aquesta defensa de la “Unidad de España” per sobre la vida i les identitats. Una defensa que no ha dubtat mai en destruir persones, entitats i iniciatives culturals per tal d’imposar-se.

En el llibre: “Per tenir casa cal guanyar la guerra” sobre la vida de Joan Margarit, vaig trobar aquesta frase: “Suposo que es necessiten unes condicions de llibertat civil i econòmica favorables durant diverses generacions per al record mínimament organitzat. La misèria i la por tenen altres coses a fer que recordar.” Es referia al trencament en la transmissió de la cultura i les experiències viscudes per part de la generació dels seus pares nascuts a principis del segle XX cap a la seva generació nascuda durant la guerra i la postguerra.

A mi em va fer pensar que aquestes condicions també són necessàries per tenir una cultura mínimament normalitzada. En el cas del nostre país, sempre ens estem refent de desfetes en les que ens han volgut fer desaparèixer per no amenaçar aquesta “Sagrada Unidad” que garanteix a unes elits seguir vivint dels seus rèdits.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Quan guanya el feixisme

Vam aprofitar el confinament per veure una sèrie que porta per nom “The Man in the High Castle” és una sèrie que planteja què hagués passat si els aliats haguessin perdut la  II Guerra Mundial. La sèrie se situa als anys 60 del segle XX en uns EUA repartits entre dues de les potències guanyadores de la Guerra: el Reich i l’Imperi Japonès. Mentre el Reich domina Nova York i tota la costa est, l’Imperi Japonès domina San Francisco i tota la costa oest.

És molt interessant veure com evoluciona la societat sota el Reich i sota Japó. Es tracta de societats governades per països autoritaris que les han ocupat i fan complir les seves lleis, malgrat siguin lleis discriminadores per la població autòctona, en aquest cas l’americana.

Veient la sèrie des d’un país en que el feixisme sí que va guanyar la guerra, no pots evitar que contínuament trobis molts paral·lelismes amb la nostra societat. La sèrie passa a la dècada de 1960, una dècada en què a l’Estat Espanyol realment es vivia la mateixa situació que la sèrie. Veient-la t’adones que l’actitud de la majoria de persones que viuen en aquella situació és molt semblant a l’actitud de moltes persones que van viure a l’Estat Espanyol sota al franquisme per tal de sobreviure i no tenir problemes amb el règim. A vegades jutgem algunes decisions que van prendre i algunes posicions, sense adonar-nos de les circumstàncies en què ho van fer.

Parlaríem d’actituds desenvolupades aquells anys per les persones que van viure sota el franquisme que han deixat una llavor en l’època actual, fins i tot en generacions més joves. Sense oblidar que després de la famosa “transició” les estructures de l’estat van seguir essent les mateixes, de manera que moltes de les circumstàncies tampoc han canviat tant.

Estaríem parlant de la por a involucrar-se en política, a voler passar desapercebut per no tenir problemes, a la cooperació amb el poder per poder viure tranquil. També parlaríem d’acceptar les  mentides dites des del poder per poder seguir vivint amb una certa normalitat, malgrat veure clarament que són manipulacions. En definitiva la necessitat de trair-se un mateix per poder fer una vida “normal”.

Una altra semblança que esgarrifa és veure com des del poder s’utilitzen totes les eines que disposa per destruir la cultura existent i la memòria del territori ocupat. Aquí torna a ser fàcil veure els paral·lelismes amb tot el què es va destruir a partir del 1939, en tot el trencament que hi ha amb la cultura d’abans de la Guerra Civil i la dificultat que tenim les noves generacions per conèixer tot el què es feia. També podem parlar de totes les eines que s’utilitzen i s’han utilitzat per destruir la llengua catalana, primer prohibint-la i després fer-nos creure que és una llengua i una cultura de segona, posant tots els entrebancs possibles perquè aquesta no pugui entrar en segons quins àmbits i tampoc tingui projecció internacional. D’aquesta manera la van fent prescindible fins que desaparegui.

La repressió contra l’independentisme que s’ha desbocat a partir de l’octubre de 2017, va en la mateixa línia, aconseguir per la via de la por i de la violència que renunciem a ser qui som per tal de poder fer una vida “normal”, però aquesta no serà mai possible si es basa en la por i en la repressió.

Publicat dins de País i etiquetada amb | Deixa un comentari

Repetint la història

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula “La Ciutat Cremada”, que em va impactar força. La vaig veure en aquella etapa de la vida que deixem enrere la infantesa i ens endinsem a l’adolescència. Etapa que coincidia en la mitificada “Transició Espanyola”, en que va canviar tot a la superfície perquè en el fons seguissin manant els de sempre.

M’agrada tornar a veure pel·lícules que ja he vist, igual que m’agrada de tornar a llegir llibres que ja he llegit. El pas del temps ens canvia a cada un de nosaltres igual que canvia la nostra mirada.

La primera constatació al tornar a veure la pel·lícula va ser que ha envellit força bé, fins al punt que veient-la avui en dia impressiona molt la quantitat de paral·lelismes que podem trobar amb l’època actual. Sembla mentida que fos gravada al 1976 i que parlés d’uns fets que van passar a Barcelona entre el 1899 i el 1909.  A vegades feia la impressió que estava parlant de l’actualitat catalana d’aquests darrers anys. Això demostra que es va repetint el mateix esquema que busca l’enfrontament entre els habitants de Catalunya per tal que oblidem l’ocupació espanyola que ens va destruint com a cultura i ens va escanyant econòmicament.

Recordo la imatge d’Alejandro Lerroux amb un policia espanyol que li dona diners procedents dels  fons reservats de l’Estat. Quan va aparèixer a la pantalla, tots vam fer un somriure davant aquella sensació d’anar trobant paral·lelismes amb l’època actual. Vam comentar que aquell senyor representava als “Ciudadanos” de principis del segle XX.

A mesura que anava desenvolupant-se la trama, vaig veure clarament que aquell senyor no representava un partit equivalent a “Ciudadanos”. En aquella època  no hagués estat possible crear un partit nascut amb l’objectiu de destruir la cultura catalana, intentant d’explotar la vinculació sentimental de molts catalans, nascuts a fora de Catalunya, amb els seus llocs d’origen. Una vinculació  que  configura la identitat de cada persona i per això  mai ningú hauria de ser obligat a tallar els vincles amb els propis orígens.

Voler contraposar aquesta vinculació a l’acceptació del lloc on es viu i a la cultura on s’arriba, és un mètode pervers de voler destruir altres cultures i, en el nostre cas, fer-nos desaparèixer. Estimar el lloc d’on vens, voler conèixer les teves arrels hauria de facilitar arrelar al lloc on decideixes desenvolupar la teva vida.

L’obrerisme de principis del XX era majoritàriament nascut a Catalunya, parlava normalment en català i en prou feines sabia el castellà. No hagués estat possible que ningú els hagués intentat de convèncer d’anar contra la pròpia cultura invocant els orígens. El què si que funcionava era un relat de classe identificant la defensa de la nació catalana a la burgesia, fent així el joc a les elits que han dominat l’Estat Espanyol durant segles, primer a través de la intransigència catòlica i després amb la idea d’Espanya.

Hi ha un moment de la pel·lícula que els sublevats durant la setmana tràgica van a veure al regidor de l’Ajuntament de Barcelona del partit de  Lerroux. Li van a proposar que es posi davant la sublevació. Però aquest no els rep, està enfeinat pactant la repressió que està apunt de caure sobre els sublevats. En aquell moment ja vaig veure clar qui feia aquest paper a la política catalana actual.

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

La Guerra dels Segadors

El dia 7 de juny de 1640 ha passat a la història com a Corpus de Sang, perquè és el dia que es va iniciar la sublevació catalana contra els “tercios” castellans que va desembocar en la Guerra dels Segadors. Aquesta revolta gairebé no s’explicava a l’escola, per això després de molt demanar-ho vaig aconseguir que el professor li dediqués una classe d’història. Havia sentit feia poc la versió dels Segadors antiga cantada per Rafael Subirachs i volia aprofundir-hi.

Tinc la sensació que el professor, que s’havia educat a l’escola franquista, es va haver de preparar allò que jo li demanava. A més dedicar un dia a aquell tema volia dir endarrerir-nos en el programa escolar, centrat totalment en la història des d’una visió espanyola i, per tant, passant per alt tot allò que feia referència a Catalunya. Igual que passava amb la literatura, que sempre era la castellana i tot el què sabia de la catalana ho havia de fer pel meu compte.

Sé que l’escola que em vaig trobar ja era una mica diferent de la que s’havien trobat gent una mica més gran. Nosaltres ja teníem l’assignatura de català i les classes es feien en aquesta llengua, malgrat molts llibres encara estaven en castellà. De mica en mica van anar apareixent més llibres en català fins que ho van ser tots.

D’aquella classe sobre la Guerra dels Segadors em va quedar gravat el moment que se’ns va explicar que davant l’aixecament de Portugal i de Catalunya en el mateix moment, les autoritats castellanes  van haver de decidir on dirigirien totes les forces i quin territori donaven per perdut. La decisió va ser que preferien perdre Portugal i mantenir Catalunya. Recordo que en aquell moment vaig tenir la sensació que a la gent de la nostra època ens tocaria prendre part en la lluita secular del nostre poble per existir davant unes autoritats que utilitzen tots els mitjans que tenen per sotmetre’ns i fer-nos desaparèixer.

Sembla mentida com aquella sensació s’ha complert en aquests últims anys de mobilitzacions amb persones de totes les procedències que ens uníem per aconseguir l’objectiu de tenir un estat propi per fer un país millor.

Vist a l’actualitat sembla com si totes les mobilitzacions, totes les hores dedicades a reivindicar un estat propi, tota la il·lusió i campanyes en que ens vam adherir hagin desaparegut.

Sembla com si l’Estat Espanyol, utilitzant la mentida, la repressió i la violència, com va fer al segle XVII Castella, ha tornat a aconseguir la nostra derrota i ara estem vivint en una situació molt pitjor que la d’abans de començar.

Aquesta és una constant que es va repetint tal com indica la famosa frase del General Espartero durant el regnat d’Isabel II: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys. Frase recuperada pel pare de la Constitució Espanyola de 1978, Gregorio Peces-Barba del PSOE, en el Congrés de l’Advocacia a Cadis celebrat a l’octubre de 2011 on esmentava en to burleta, sobre el procés independentista, que aquesta vegada potser no caldria bombardejar Barcelona.

Recordo que poc temps abans d’implicar-me en el moviment independentista, vaig anar a una xerrada d’empreses que explicaven la seva experiència exportadora. Una d’elles exportava alta tecnologia i tenia bons clients a Alemanya. Em va cridar molt l’atenció la seva experiència que per guanyar-se la confiança del  possible client alemany, primer havien de demostrar que la seva era una empresa catalana i no espanyola.

Formar part d’Espanya és una pedra que arrosseguem, que no ens deixa avançar en els moments bons i que ens enfonsa encara més en els moments de crisi, si no és que directament ens destrueix.

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

No es pot tornar al passat

Hi ha dies que m’omplo d’una colla de sensacions, aleshores el millor que puc fer és expressar-les amb paraules. Ahir va ser un d’aquests dies i quan em vaig posar davant l’ordinador, van sortir aquestes paraules expressant tot allò que em voltava. Com que ho vaig escriure ahir encara no he pogut posar-hi imatge i música com els poemes que he començat a compartir. Però crec que el poema és molt actual i a l’espera de fer un muntatge més endavant, crec que és un bon moment per compartir-lo:

No es pot tornar al passat

Un món en decadència
amb l’únic encant d’allò
que ha passat
i ja no tornarà.

El passat ja no hi és,
el futur no el veiem.

Ens queda el present feixuc
que no ens permet veure el camí
que ens portarà al futur.

El passat no hi és i està ple de pols
caminar enrere només és un miratge
que ens portaria a un futur pitjor.

Només ens queda avançar
a pas ferm per poder-nos guanyar el futur.

El poema que he preparat com a vídeo també el vaig compartir al bloc fa dies junt amb una colla de reflexions sobre la història del nostre país. L’escrit del bloc portava el nom “País d’inicis” i començava amb el poema “Un nou dia comença” que avui comparteixo a través d’un nou vídeo.

Clicar aquí per veure el vídeo: Un nou dia comença

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari