Llengua-ansietat
En aquests temps que el futur fa patir tant, els catalans tenim un motiu més per patir i és patir per la desaparició de la nostra llengua i cultura. De la mateixa manera que es parla d’eco-ansietat, també es podria parlar de llengua-ansietat, que seria l’ansietat que provoca la sensació que la nostra llengua està desapareixent del nostre país i amb ella tota una manera d’entendre el món. Durant els anys anomenats del Procés, una de les meves pors era que si no aconseguíem el nostre objectiu de separar-nos d’Espanya, la nostra llengua i cultura tenia molt poques possibilitats de sobreviure sota les imposicions espanyoles, unes imposicions que després de la retirada dels nostres líders han anat a més.
Quan fa 10 anys ens vam constituir com a Territorial de l’Assemblea a Puig-reig, vaig creure que finalment hi havia un interès real que Catalunya es constituís en Estat Independent. Les traves que posava la burocràcia espanyola al creixement econòmic d’aquesta part del Mediterrani generava una oportunitat per aconseguir allò que altres generacions de catalans no havien aconseguit. Per això vaig creure que era el moment d’organitzar-nos per fer-ho possible i també aconseguir que els catalans poguéssim tenir veu en el nostre futur i en el de la humanitat, sense haver de patir sempre el peatge espanyol.
Sempre he vist com una anomalia que Catalunya hagi de formar part d’això que en diuen Espanya. Una anomalia que s’explica per la violència que Espanya va utilitzant periòdicament contra les nostres ànsies de llibertat i d’existir. Mirant enrere, cada generació de catalans ha patit d’alguna manera aquesta violència, fins al punt que l’hem assumit com alguna cosa normal. La dificultat que té la nostra llengua per ser utilitzada en molts àmbits bàsics de la vida i de de poder viure-hi plenament n’és una de les conseqüències més visibles. També ho és el gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura.
He llegit un llibre d’una autora anglesa que es refugia en la literatura per afrontar la seva vida, una vida gens fàcil. Quan la llegeixo, igual que quan gaudeixo de productes culturals anglo-saxons, em pregunto com seria haver nascut en una cultura com l’anglesa en que no l’han anat destruint en cada generació com ens ha passat a nosaltres. Aquella idea que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys” és la base d’aquesta “nació espanyola” que ens volen imposar i que no sap trobar cap més manera d’existir que fent desaparèixer les diferents cultures de la Península Ibèrica, especialment la nostra que és una de les que més nosa li fa.
Llegint el llibre “Descolonitzant la ment” de Ngũgĩ wa Thiong’o hi trobo aquesta frase que tan bé es pot aplicar a la nostra situació després de la Guerra Civil: “La nit de l’espasa i la bala fou seguida pel matí del guix i la pissarra. La violència física del camp de batalla fou seguida per la violència psicològica de l’aula”. Una frase que tants pobles del món poden aplicar a les seves circumstàncies.
Un dels objectius de la nostra territorial, igual que les altres territorials del país, era la de fer majoritari l’independentisme. Finalment ho vam aconseguir, vam ser majoria, però llavors vam veure com aquesta majoria que havíem cregut que faria possible el canvi no era suficient. La violència de l’estat amb la reculada dels nostres líders ens han portat a la situació actual que haurem de revertir si no volem desaparèixer i no la revertirem enfrontant-nos entre nosaltres.
Vam passar molts anys procurant mantenir el català al carrer, a les botigues, bars, centres oficials, però des del 2013 al 2017 vam deixar de fer-ho. Si no tenien el menú en català o el cambrer no el sabia parlar pensàvem “com que tenim la independència a tocar ja ho farem oficial com cal”. Ens feia mandra exigir aquest tracte perquè “teníem altra feina” i la solució d’aquest problema temporal seria automàtica amb el nou estat.
Però les coses han anat com han anat i tots els passos que vam retrocedir ara s’han multiplicat, i el 155 juntament amb un govern que s’autoanomena independentista i no sap ni defensar l’autonomia ho ha agreujat. Molt.
Cal tornar a picar pedra.
Quanta raó que tens Ramon. Tornem a estar al principi, però vull pensar que som molts més els conscienciats.
Té tota la raó.
Molt encertat, Mireia.
Saben molt bé on esclafen, a l’escola, la cultura i la llengua.
No n’han tingut prou ni amb les porres, ni amb les presons i exilis, ni escanyant l’economia, ni trinxant la sanitat i centralitzant-tot de de mica en mica, ni escapçant tota una generació der polítics, ni espiant-nos i judicialitzant-ho tot. Ara van per la llengua. Ens podem refer de quasi tot, però si perdem la llengua, aquesta pot ser la definitiva. Ells ho saben. Ho entenen alguns dels d’aquí?
Tens raó, volen que la nostra cultura, llengua i manera de veure el món desaparegui per seguir mantenint el seu poder i espoli.
Tota la raó, però serà dificil sortir d aquest estat i serà perquè ens estimen.
Penso que no tenim uns polítics “de talla”. No sé si tenen por davant del que va passar als líders pocs anys enrere, o si volen conservar una “cadira i un sou” i qui anys passa anys empeny”.
Fa pena haver de donar la raó a aquell que va dir:”No patiu, ja es dividiran entre ells”.
No solament ens hem dividit, sinó que la valentia dels que van donar la cara i l’esquena i van rebre garrotades pertot arreu contrasta amb la política de paraules que ens sonen buides a molts dels ciutadans.
Així no es defensa un país: la seva llengua, la seva cultura, la seva gent…, així es desmoralitza un poble.