Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Repetint la història

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula “La Ciutat Cremada”, que em va impactar força. La vaig veure en aquella etapa de la vida que deixem enrere la infantesa i ens endinsem a l’adolescència. Etapa que coincidia en la mitificada “Transició Espanyola”, en que va canviar tot a la superfície perquè en el fons seguissin manant els de sempre.

M’agrada tornar a veure pel·lícules que ja he vist, igual que m’agrada de tornar a llegir llibres que ja he llegit. El pas del temps ens canvia a cada un de nosaltres igual que canvia la nostra mirada.

La primera constatació al tornar a veure la pel·lícula va ser que ha envellit força bé, fins al punt que veient-la avui en dia impressiona molt la quantitat de paral·lelismes que podem trobar amb l’època actual. Sembla mentida que fos gravada al 1976 i que parlés d’uns fets que van passar a Barcelona entre el 1899 i el 1909.  A vegades feia la impressió que estava parlant de l’actualitat catalana d’aquests darrers anys. Això demostra que es va repetint el mateix esquema que busca l’enfrontament entre els habitants de Catalunya per tal que oblidem l’ocupació espanyola que ens va destruint com a cultura i ens va escanyant econòmicament.

Recordo la imatge d’Alejandro Lerroux amb un policia espanyol que li dona diners procedents dels  fons reservats de l’Estat. Quan va aparèixer a la pantalla, tots vam fer un somriure davant aquella sensació d’anar trobant paral·lelismes amb l’època actual. Vam comentar que aquell senyor representava als “Ciudadanos” de principis del segle XX.

A mesura que anava desenvolupant-se la trama, vaig veure clarament que aquell senyor no representava un partit equivalent a “Ciudadanos”. En aquella època  no hagués estat possible crear un partit nascut amb l’objectiu de destruir la cultura catalana, intentant d’explotar la vinculació sentimental de molts catalans, nascuts a fora de Catalunya, amb els seus llocs d’origen. Una vinculació  que  configura la identitat de cada persona i per això  mai ningú hauria de ser obligat a tallar els vincles amb els propis orígens.

Voler contraposar aquesta vinculació a l’acceptació del lloc on es viu i a la cultura on s’arriba, és un mètode pervers de voler destruir altres cultures i, en el nostre cas, fer-nos desaparèixer. Estimar el lloc d’on vens, voler conèixer les teves arrels hauria de facilitar arrelar al lloc on decideixes desenvolupar la teva vida.

L’obrerisme de principis del XX era majoritàriament nascut a Catalunya, parlava normalment en català i en prou feines sabia el castellà. No hagués estat possible que ningú els hagués intentat de convèncer d’anar contra la pròpia cultura invocant els orígens. El què si que funcionava era un relat de classe identificant la defensa de la nació catalana a la burgesia, fent així el joc a les elits que han dominat l’Estat Espanyol durant segles, primer a través de la intransigència catòlica i després amb la idea d’Espanya.

Hi ha un moment de la pel·lícula que els sublevats durant la setmana tràgica van a veure al regidor de l’Ajuntament de Barcelona del partit de  Lerroux. Li van a proposar que es posi davant la sublevació. Però aquest no els rep, està enfeinat pactant la repressió que està apunt de caure sobre els sublevats. En aquell moment ja vaig veure clar qui feia aquest paper a la política catalana actual.

Publicat dins de General, País i etiquetada amb | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.