Més enllà de la perifèria

La meva àvia sempre em deia que seria escriptora i que havia de començar amb un llibre sobre la seva vida. Em deixaria  un diari que havia escrit ella de joveneta perquè el transcrivís, deia que en el diari hi trobaria totes les seves vivències de la Guerra, que va viure d’adolescent.

Jo no li vaig fer cap cas, he començat a escriure i compartir escrits quan ella ja fa anys que va morir i el diari no el vaig arribar ni a veure. Creia que si me’l deixava no l’entendria, feia una lletra complicada d’entendre amb moltes faltes d’ortografia que dificultava la seva comprensió.

Sempre s’havia queixat que va rebre l’educació en català durant la República i que després no tenia prou coneixements de castellà, però les faltes que feia escrivint en català demostrava que el problema no era de l’idioma sinó que va deixar els estudis a l’esclatar la Guerra quan ella acabava de fer els 14 anys. Aquesta queixa sobre l’educació rebuda en català demostrava com el franquisme va aconseguir introduir a la nostra gent que el català no servia per a res i que el què calia era saber castellà. Aquest era un pas important cap a la desaparició d’aquesta llengua.

Quan em plantejava el meu futur professional, aviat vaig descartar la possibilitat d’escriure, sabia que la meva condició de dona catalana i de poble petit no em permetria mai viure d’això. Amb els anys m’he anat adonant que necessitava escriure per sentir-me bé, per entendre’m i entendre el món. Després vaig començar a compartir els meus escrits amb amics i coneguts, com que  la seva resposta era positiva vaig pensar en algun mitjà per fer-los arribar a més gent. D’aquí va néixer la idea d’obrir un bloc on anar-hi penjant algun escrit a mesura que tenia una idea i el moment de desenvolupar-la.

De fa anys també he anat escrivint un reguitzell de poemes, alguns també els he compartit amb amics i coneguts. M’havia passat pel cap fer un llibre, però a mi m’agrada llegir cada poema sol i assaborir-lo a poc a poc. Si a mi m’agrada això pels poemes dels altres, havia de pensar la manera de fer-ho així amb els meus: d’un en un i a poc a poc. D’aquí va venir la idea de combinar alguns poemes amb música i alguna imatge per fer-ne un muntatge i compartir-lo.

El primer dels muntatges és sobre el poema “Solstici d’Hivern”, que m’ha ajudat en moments complicats recordant-me que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum. És un poema que he compartit amb persones que passaven etapes complicades i que en aquests dies que tantes persones s’enfronten a situacions de pèrdua i dol, desitjo compartir-lo per si pot ser d’ajuda.

Clicar aquí per veure el vídeo: Solstici d’hivern

Sempre he pensat que les etiquetes que posem sobre nosaltres mateixos o sobre els altres són simplificacions allunyades de la realitat, perquè qualsevol persona és molt més que una etiqueta. Aleshores l’etiqueta pot tenir connotacions que no tenen res a veure amb aquella persona i et pot limitar quan la coneixes, esperant que actuï segons aquella etiqueta preestablerta.

Malgrat això, jo sempre m’havia sentit còmoda amb l’etiqueta de nacionalista, ja que sempre he sigut una persona preocupada per la desaparició de la cultura i llengua catalana. Aquesta preocupació m’ha fet solidaritzar amb totes les cultures i llengües amenaçades, també m’ha fet interessar per altres maneres de viure i veure el món.

De molt joveneta em vaig fer el Carnet de la Nacionalitat Catalana, recordo que una amiga de l’Institut va agafar dos impresos durant l’Aplec del Pi de les Tres Branques i me’n va portar un. Vam preparar la documentació que demanava, vam entrar les nostres dades i vam començar a mirar d’aconseguir, crec que eren, 500 ptes en bitllet per enviar-les a través de correu postal, perquè amb monedes no ho vèiem clar. Però els bitllets els estaven retirant, per això no va ser fàcil aconseguir-ne dos. Un cop aconseguits vam enviar l’imprès a l’adreça que posava a l’imprès i al cap d’un temps el vam rebre a casa. Aquell carnet m’agradava tant que és l’únic carnet d’aquella època que encara porto a la cartera. Una de les coses que més m’agradava d’aquell carnet era el decàleg del nacionalista català que apareixia en el darrera del carnet, perquè m’hi sentia totalment identificada. El decàleg deia així:

1. Catalunya és la teva terra. Aquesta és la teva nació.
2. La terra és sagrada. Traïdor qui gosi profanar-la.
3. Llengua, història, comarques, ecologia, folklore, institucions i festes nacionals són el teu patrimoni: guarda’l gelosament i enriqueix-lo.
4. No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners, ni per cap mena de poder… ni per res.
5. No matis ni atropellis en nom de cap consigna. No et deixis matar ni atropellar perquè sí.
6. No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva.
7. No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.
8. No t’enlluernin aventures forasteres. Catalunya és el teu camp de treball. Això no et priva d’ésser solidari amb tots els homes.
9. No serveixis els enemics del teu poble. Són enemics de tots els pobles del món.
10. Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Subscrivia cada un dels punts, excepte el 8, ja que m’agradava molt viatjar i conèixer gent d’altes cultures, per això no descartava un futur lluny del meu país.

Més endavant, parlant amb gent d’altres països, em vaig adonar que aquesta etiqueta tenia per ells algun significat diferent que per mi. Amb els anys vaig notar que es generalitzava un posició negativa cap al concepte nacionalista, fins al punt que gairebé s’assimilava a feixisme. Però el feixisme està molt lluny d’aquesta posició d’amor a la pròpia terra que fa sentir com a propi l’amor que sent cada persona per la seva terra i tradicions.

Aquesta mala recepció del concepte i l’ús per part del nacionalisme espanyol per etiquetar-se ells com a no-nacionalistes i als que no ens sentim espanyols com a nacionalistes, ha fet que molts catalans s’allunyin d’aquesta etiqueta. El problema no és només allunyar-se de l’etiqueta, sinó que a partir d’aquí molts també han deixat de defensar la llengua i la cultura clarament amenaçades per un nacionalisme estatal que utilitza totes les eines al seu abast per fer-les desaparèixer.

Crec que seria més correcte considerar que hi ha dos tipus de nacionalismes: el que es vol imposar a altres nacions com seria el cas del nacionalisme espanyol i el que vol que la seva nació sobrevisqui amb igualtat de condicions, respectant sempre la identitat de tothom sense imposicions, com seria el cas del nacionalisme català. Però no tinc clar que aquesta visió s’acabi imposant, tenint en compte la mala premsa de la paraula i els mitjans que  destinen els estats per tal que el seu nacionalisme no es noti mentre ataquen als altres nacionalismes que no disposen d’aquests mitjans per a sobreviure.

Aquests dies hi ha molt debat sobre el tema, per això està bé de compartir aquesta interessant reflexió: L’independentisme català és nacionalista?

No sé si és per situació geogràfica o per quin altre motiu, però el cert és que en aquest racó de món en el que ens ha tocat viure sempre ens anticipem a les crisis mundials que sacsejaran a la humanitat. Conec poc la Guerra de Successió, però la sensació és que s’enfrontaven dues maneres de governar: l’absolutisme Borbó contra el sistema austríac més supeditat a les decisions de les Corts. Com a exemple a la manera de governar que va perdre la guerra era el jurament que es feia davant els reis catalans abans del 1714: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

Més endavant podríem parlar de la Guerra Civil Espanyola, en que vivim una anticipació claríssima del què va ser després la Segona Guerra Mundial, amb resultats tan diferents a l’Estat Espanyol en comparació a la resta del món on el feixisme va perdre la guerra.

Inevitablement el Procés a la Independència viscut a Catalunya en els darrers anys també fa pensar en una anticipació a lluites que tindran una vessant més mundial. En aquesta lluita pacifica que vam viure s’enfrontaven dues visions oposades de com s’ha de gestionar un país: una visió més autoritària, més jeràrquica, de governar de dalt cap a baix contra una visió més de responsabilitat de la població més lligada al territori i més de baix cap a dalt.

En totes les lluites que hi ha hagut, al llarg dels segles, a l’Estat Espanyol sempre s’ha imposat la visió més autoritària a través de la violència contra els que defensaven altres posicions. Això ha configurat una manera de governar i d’enfrontar els reptes sempre amb el “ordeno y mando”. Aquest sistema també s’ha utilitzat per imposar una llengua, una cultura, una religió, un concepte de nació, etc.

Durant la tardor del 2017, els catalans de principis del segle XXI vam poder viure en la pròpia pell aquesta imposició a través de la violència. Encara no refets de tot el què significava aquella imposició, ara ens trobem en una altra fase d’imposició autoritària com a resposta a aquesta epidèmia. S’aprofita la situació per centralitzar més el poder, prenent competències a les Comunitats Autònomes, centralitzant les comandes de material necessari, atacant a científics crítics amb la gestió realitzada o imposant a l’exercit als carrers dels nostres pobles i ciutats.

En aquesta entrevista, Yuval Noah Harari considera que hauríem de sortir de la pandèmia fent front comú com a humanitat i no reforçant els estats nació. Per desgràcia l’estratègia espanyola va en el sentit de reforçar el seu Estat, tancant-se dins les seves fronteres i atacant tota la dissidència. Els catalans, per desgràcia, sabem massa bé què significa això, ja que al llarg de la nostra història ho hem anat patint periòdicament.

No podem acceptar de cap manera aquest autoritarisme que aprofita la pandèmia per imposar-se, ni acceptar cap retallada de les nostres llibertats com a possible solució a aquesta epidèmia.

Si analitzo les meves emocions en aquests dies de confinament, l’emoció que experimento més és la de ràbia o indignació. Algunes vegades s’obre pas la por a agafar la malaltia o a transmetre-la a algun familiar més vulnerable. Ja fa temps, anys i tot, que he deixat d’escoltar a polítics i periodistes espanyols com a mesura per mantenir el meu benestar emocional, tot i que sense poder-hi fer res a vegades me’ls topo a les xarxes. Sentir les seves mentides i veure com tergiversaven la realitat superava allò que jo podia aguantar i em feien experimentar una impotència i una ràbia difícils de digerir.

En aquests moments de crisi ja no he pogut evitar de sentir aquesta impotència i ràbia, ni tant sols prenent la mesura de no dedicar ni un minut a veure aquelles conferències de premsa del “Gobierno de España” acompanyat de militars. Però les decisions que prenen i les seves conseqüències cauen sobre tots nosaltres empitjorant la situació de tots.

Posar la gestió d’una crisi sanitària en mans de l’exercit i no de sanitaris, dir-nos que hem d’obeir cegament utilitzant mitjans coercitius en lloc d’apel·lar a la nostra responsabilitat com a ciutadans adults i lliures, centralitzar competències amb els resultats negatius que això ja es preveia que comportaria forma part d’una estratègia que porta a aquest Estat a augmentar un grau més el seu autoritarisme i a fracassar en la gestió d’aquesta crisi sanitària obtenint els pitjors resultats a nivell mundial en nombre d’infectats i morts.

Hi ha diversos motius per voler fugir d’aquest Estat Espanyol i aconseguir la independència del nostre país. El meu principal motiu sempre ha estat el motiu cultural, com ja he expressat en altres escrits d’aquest bloc. Un dels altres motius pels que crec que ens serà molt positiu sortir de l’Estat Espanyol, és fugir d’aquest sistema tòxic que ho regula tot. Es tracta d’un sistema creat per mantenir els privilegis d’uns quants per sobre de la majoria de la població.

Si amb la gestió de la darrera crisi econòmica ja es va poder observar com s’obligava a fer retallades a les CCAA i ajuntaments, que són les que gestionaven la sanitat, l’educació i els serveis socials, mentre l’Estat anava gastant en grans infraestructures, en Defensa, en la Monarquia, rescatant bancs i altres despeses que només afavorien als mateixos de sempre.

Ara amb la gestió d’aquesta nova crisi la situació encara és més escandalosa, totes les mesures econòmiques van destinades a salvar les grans empreses, però els petits empresaris i autònoms han de seguir pagant els seus impostos sense poder generar ingressos pel confinament. L’economia catalana està totalment basada en un teixit empresarial de petita dimensió, per això les mesures que s’estan prenent castigaran fortament la nostra economia, mentre salvarà a les grans corporacions amb seu a Madrid i amb directius habituals al “Palco del Bernabeu”.

Quan vaig acabar la carrera d’econòmiques, vaig trobar feina com a professora associada d’economia i vaig començar un doctorat en Teoria Econòmica. Després d’un curs en aquestes circumstàncies se’m va oferir de fer la substitució temporal d’un professor titular que es preveia que duraria tot el curs. Vaig acceptar aquella plaça, però la substitució va acabar després de 3 mesos i em vaig quedar al carrer sense feina. Aleshores em van quedar uns mesos per dedicar-me exclusivament al doctorat fins que s’acabés el curs.

El fet de no tenir feina vinculada al món de la Teoria Econòmica, veure un futur professional en el sector força complicat, no saber gaire a què centrar-me per fer la tesi i que cada vegada em sentia més lluny d’aquell relat segons el qual: “el mercat era el millor sistema de distribuir la riquesa per tal d’arribar a una situació òptima”, em va fer abandonar aquell món.

En els últims anys he estat pensant que si ara hagués de fer una tesi sobre economia el tema que m’agradaria estudiar és la possibilitat d’implementar una renda bàsica per a tothom, fins a quin punt les finances públiques ho podrien mantenir, i a quin model de societat i economia ens podria portar.

El punt de partida d’aquesta idea és que la societat actual està basada en la idea que per gaudir d’un benestar econòmic, o almenys les necessitats cobertes, cal tenir una feina.

Tenir feina ha esdevingut una vertadera necessitat i no tenir-la converteix a moltes persones en marginals. Aquesta idea porta a dues conseqüències:

1. Si totes les persones hem de tenir una feina, cal fabricar molts objectes i oferir molts serveis que s’han de col·locar al mercat, per tal que tothom estigui ocupat. Per aconseguir-ho hem d’utilitzar molts recursos naturals i generar molts residus i així ens anem carregant el planeta.
2. Les persones, en edat laboral, que no aconsegueixen tenir una feina pel motiu que sigui (salut, poca preparació, circumstàncies personals…) han de recórrer a ajudes per anar subsistint amb l’estigmatització que això pot significar.

Amb aquesta parada obligatòria que està essent aquesta crisi del Coronavirus, moltes persones no poden sortir a treballar i això afectarà als seus ingressos. Aquesta és una bona ocasió d’analitzar a fons la idea d’una renda bàsica per a tothom que garanteixi les necessitats bàsiques.

Crec que una renda bàsica que garanteixi uns mínims per tots els ciutadans reduiria la necessitat que tothom hagués de tenir una feina per poder sobreviure i, per tant, haver de produir molts béns i serveis que han de ser col·locats al mercat. Així una part important de la població es podria dedicar a temes com cuidar als éssers estimats, crear art, literatura, música o altres activitats que difícilment poden esdevenir mercaderies per vendre al mercat. També s’hauria de preveure com es garanteixen i bonifiquen aquelles feines necessàries per la societat i d’on han de provenir els ingressos de les administracions públiques per fer-hi front.

Soc conscient que el tema és complex i cal ser estudiat amb molta profunditat, que és un tema revolucionari i significaria un gran canvi de paradigma, però penso que podria ser una sortida a la situació a la qual ens estem enfrontant.

Algunes vegades la vida et porta a situacions en que sembla que tots els elements es coordinin perquè passi alguna cosa. Aquesta sensació la vaig tenir en la col·laboració en el llibre de El Silenci dels Telers.

Durant el meu embaràs vaig conèixer i em va impressionar molt la història de la Maternitat d’Elna que va donar a conèixer l’Assumpta Montellà.  Crec que d’aquesta impressió va venir que la meva filla, que avui fa 14 anys, porti el nom d’Elna. Després van venir les trobades d’Elnes, algunes a Barcelona i altres a Elna. Aquí vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment a l’Assumpta i poder-la seguir més de prop en els seus projectes. Quan ella havia acabat d’escriure la vida de l’Elisabeth Eidenbenz (la jove suïssa ànima de la Maternitat) ens va oferir de presentar el llibre en les nostres poblacions. En aquells anys estava treballant en un projecte per dinamitzar les antigues colònies industrials del Llobregat situades entre Navàs i Berga. Per això la vam convidar a presentar-lo a la Colònia Pons on hi teníem un dels espais que estàvem dinamitzant.

Després de la presentació li vam oferir de visitar el Centre d’Interpretació de la Colònia Pons situat a l’Església de la mateixa colònia. No recordo si era abans o després de la visita, però si que recordo la conversa a la porta de la mateixa Església i el seu comentari: “Les colònies són la meva assignatura pendent i m’agradaria treballar-hi”. Li vaig dir que comptés amb l’equip que treballàvem al Parc Fluvial pel què necessités que estaríem encantades de donar-li el suport que fos.

I així va començar la tasca de buscar àvies que li poguessin explicar les seves vivències a les colònies i anar desgranant les seves vides. Unes vides marcades pel ritme de la fàbrica i les seves famílies. Unes vides viscudes més enllà de la perifèria que tenen la grandesa de les dones que han viscut tota la vida entregades als altres: marits, fills, pares ja grans, tot combinat amb els horaris que imposava la fàbrica.

Primer ens vam centrar amb la Guerra Civil a les colònies, l’Assumpta era una gran experta d’aquest període, les dones que l’havien viscut ja eren grans i hi havia poca documentació d’aquesta etapa a les colònies. Però de seguida l’Assumpta es va adonar que no es podia centrar només en aquell període, que el llibre havia d’ampliar-se als anys de després de la Guerra i fins al tancament de les fàbriques. Que les vides i experiències de les dones nascudes després de la Guerra també tenien molt interès i que ens aportaven una visió diferent del món de la fàbrica i les colònies.

I així van anar aflorant les històries, les anècdotes, la vida d’aquelles dones anònimes que les havien viscut sense fer soroll, però això no treu intensitat en cada un dels moments que van compartir amb l’Assumpta i que ella va saber plasmar en el llibre que ara s’ha convertit en una obra de teatre que podrem veure al mateix territori on van viure i viuen aquestes dones.

Avui la meva filla fa 14 anys, la mateixa edat que aquelles nenes s’havien de tallar les trenes per poder entrar a la fàbrica i així evitar un dels riscos que significaven els telers. Cada una d’aquestes dones et poden explicar què en van fer d’aquelles trenes i com al tallar-se-les entraven de ple al món adult, algunes encara les guarden. Tampoc puc evitar pensar en el poema de l’Elionor del Miquel Martí i Pol que tan bé explica aquesta entrada a la fàbrica i com això era un cicle que s’heretava de mares a filles, fins que les fàbriques van tancar a conseqüència de la globalització.

Vivim una època estranya, o potser em faig gran i cada vegada em costa més d’entendre el món en el que vivim. De natural no dono mai res per bo i acostumo a qüestionar-ho tot, per això em costa creure en veritats absolutes i tot ho poso en quarantena abans no em mullo per una banda o una altra.

Crec que la realitat és polièdrica, cada persona que la viu, la viu i la interpreta diferent, per això no hi ha dues persones que ho visquin igual, poden tenir punts de contacte, però mai estaran al 100% d’acord, per això crec que és tan difícil l’objectivitat. En la nostra època rebem moltes versions ja que estem exposats a una gran diversitat d’interpretacions i vivències a través de les xarxes socials.

Recordo una conversa amb un company d’estudis al principi d’internet, deuria ser a mitjans de la dècada dels 90. Aquest company era contrari a internet, però jo li vaig comentar que internet obria un canvi en el perfil de l’emissor i el receptor dels missatges. Fins aleshores la majoria de la població només érem receptors: engegàvem la televisió, anàvem al cinema, escoltàvem la ràdio, compràvem discos (potser ja eren CDs) i escoltàvem la seva música. L’emissor de la informació, o de la cultura sempre era lluny, podia venir d’Estats Units amb les pel·lícules de Hollywood o de Madrid amb la majoria de mitjans editats des d’allà. En aquella època també començàvem a rebre informació i cultura feta a Catalunya, normalment des de Barcelona i amb una visió clarament barcelonina.

Internet permetia que cadascú de nosaltres també fóssim emissors d’informació sense deixar de ser receptors. Això ens permetria arribar a punts de vista diferents i qüestionar molt més les veritats que ens arribaven per mitjans tradicionals. També ens permetia accedir a continguts de cultures que havien estat marginades des del poder, com és el cas de la cultura catalana o tenir accés a creacions realitzades lluny dels centres d’influència.

Actualment Internet s’ha convertit en un lloc on podem trobar informació, continguts i explicacions per totes les teories, fins i tot les més estrambòtiques. Cada posició defensada té el seu reguitzell d’arguments i proves que et demostren que allò és inqüestionable. A més quan comences a navegar per espais on et defensen una posició tot el què reps, et confirma aquella posició. El mateix passa amb els continguts culturals. Si tens temps i ganes pots intentar de buscar les posicions contràries per tal de contrarestar, però la manca de temps junt amb la gran quantitat d’informació a la que estem exposats fa que moltes vegades ens acabem quedant a la superfície de molts temes.

Aquesta superfície ve marcada per aquells emissors que tenen més mitjans per inundar les xarxes de la seva visió. Així hem tornat a l’inici en que els emissors que arriben a més població són els que disposen de més mitjans, tornant a coincidir amb els emissors que ja teníem abans d’internet. D’aquesta manera cultures com la nostra que al principi d’internet va significar una oportunitat per tenir-hi un lloc, moltes vegades destacat, han tornat a quedar bandejades pels centres d’influència tradicionals. La diferència és que des de qualsevol lloc, qualsevol persona pot dedicar temps a rascar aquesta superfície per tal de contrastar tot allò que li arriba i accedir a continguts més amagats o amb dificultats per arribar a més gent.

Avui he tret una banderola del balcó, es tracta de la banderola de l’Omnium amb una cara pintada i una franja vermella que li tapa la boca, a sota posa Democràcia. Estava al balcó des de la tardor de 2017 i avui l’he tret perquè el vent l’havia partit i algun dia podria sortir volant. Un cop l’he tingut a les mans, descolorida i estripada, he dubtat si llençar-la o guardar-la com un record d’aquests temps que ens està tocant de viure.

Recordo perfectament quan va arribar a casa amb la revista de l’Omnium, però no recordo si era abans del dia 1 d’octubre o després, només recordo que encara no veia que la lluita aniria de defensar la democràcia i els drets humans, encara no era conscient de la repressió que ens venia a sobre. En aquells moments l’esperança estava posada en la creació d’un nou estat, millor que el que deixàvem enrere.

Pocs dies després de rebre la pancarta, vèiem com el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart entraven a la presó, poc després hi entraven els nostres representants polítics, junt amb l’aplicació contrària a la pròpia constitució  de l’article 155 que desmuntava les nostres institucions. Cada vegada es feia més evident que la nostra lluita ja era per defensar la democràcia contra la repressió de l’Estat Espanyol.

La pancarta s’ha estat més de dos anys al balcó i el temps l’ha esquinçat, avui l’he tret i la reemplaçaré per una de nova on es reclama la llibertat dels presos polítics i un llaç groc, perquè malgrat Europa ha deixat clar que la sentència era il·legal, els presos i preses polítiques segueixen a la presó.

La pancarta i el llaç també li posaré pels altres presos menys mediàtics, com els que hi van entrar al mes de setembre. Persones a les que es va anar a buscar a casa de males maneres i que, malgrat aquesta setmana podíem alegrar-nos en veure’n alguns fora de la presó, encara en queden de tancats sense proves ni judici. També hi serà per tots els detinguts arrel de la resposta a la sentència i a les convocatòries del Tsunami Democràtic.

La pancarta compartirà el balcó amb una estelada, perquè la lluita contra la repressió, a favor de la democràcia no ens faci oblidar que lluitem per tenir un país propi i millor.

L’ésser humà ha desenvolupat moltes maneres d’interpretar el seu entorn, el seu paisatge, la seva vida, ja que cada entorn, paisatge o vida és diferent. Per això s’han configurat les diferents cultures distribuïdes pel planeta. Cada cultura, cada llengua s’ha originat en un lloc concret a resultes del paisatge, de la gent que l’ha habitat, dels pobles que els han conquerit o que s’hi han desplaçat. La desaparició de la llengua en un territori és la desaparició d’una manera de viure i d’interpretar-lo. Per això cada llengua que es deixa de parlar, d’escriure, de transmetre és la pèrdua d’una visió, d’una interpretació del món.

Per aquest motiu no ens podem permetre abaixar la guàrdia davant totes les envestides que rep la nostra llengua per fer-la desaparèixer. Envestides que, moltes vegades, paguem amb els nostres impostos, ja que venen de l’Estat que financem.

Per això és tan important que no perdem de vista l’objectiu de la nostra lluita per viure en un país millor, que es basi en el respecte a totes les cultures i visions del món. Un país que protegeixi de manera especial la llengua que es va generar en aquest territori fa més de mil anys  i que està en perill de desaparició. Aconseguir que no ens facin callar, ni ens apaguin la nostra veu, ni les nostres ganes de participar al món. Cada vegada que prescindim de la nostra llengua per por, per comoditat o per interessos tan polítics, econòmics o del què siguin, estem col·laborant en la seva desaparició.

Fa uns dies durant el tall de circulació que va fer el Tsunami Democràtic a la frontera entre l’Estat Espanyol i el Francès a l’AP7, vaig veure un vídeo en que se sentia l’Estaca. Al veure-ho em vaig emocionar pensant que aquell cant era compartit per catalans del nord i catalans del sud, trencant una frontera forçosa que ens va partir el país pel mig fa 360 anys.

Aleshores vaig recordar una altra Estaca cantada en grup en un poble de la Catalunya Nord. Era als jardins de la Maternitat d’Elna en el transcurs d’una trobada d’Elnes. Compartíem aquell cant familiars de nenes que porten el nom d’Elna, familiars i persones nascudes a la Maternitat en els anys de l’exili republicà, junt amb gent d’Elna i d’altres pobles del voltant.

Mentre tots estàvem cantant l’Estaca recordo que a darrera meu hi sentia una veu amb  accent francès que la cantava amb molta força i emoció. Quan va acabar em vaig girar i vaig parlar amb la persona que la cantava, pensant que m’entendria parlant en català, però la meva sorpresa va ser que no entenia el català. Era una catalana del nord, que cantant l’Estaca connectava amb la llengua que ella ja no havia après de petita com potser els seus pares o avis si que l’havien après. Però cantar l’Estaca la feia connectar amb aquella cultura que havia perdut.

Vaig pensar en totes les llengües que han desaparegut, en totes les cultures que desapareixen contínuament i l’important que és de preservar-les i no col·laborar gens amb qui treballa per la desaparició de les diferents llengües i cultures que formen el món.

Ja fa molts anys que el relat que s’explica a banda i banda de l’Ebre no té res a veure, al principi els catalans llegíem amb una certa morbositat què deien els mitjans espanyols, fins i tot en fèiem broma. Mica en mica, però ens n’hem anat desconnectant, ja que era fàcil sentir-nos insultats i agredits amb els seus comentaris. També perquè se’ns feia insuportable constatar la gran distància entre el què deien i el què vivíem. Aleshores contrastar opinions amb persones que segueixen la realitat a partir d’aquells mitjans esdevé una tasca titànica, ja que no hi havia acord ni en el més bàsic. Quan t’adones que acabes defensant obvietats i desmentint totes les mentides que han escampat i que molta gent ha comprat.

Malgrat que la frase que s’ha fet famosa és la de “premsa espanyola manipuladora”, això no només passa en la premsa espanyola. També hi ha molta premsa catalana que, amb alguns matisos, també s’acosta molt al relat que es fa des d’Espanya. Els matisos són necessaris perquè la gent que vivim aquí no ens podríem creure moltes de les mentides que s’escampen, ja que vivint aquí es fa massa evident que són mentides i manipulacions.

Aquesta divergència entre relats s’ha ampliat a partir de les protestes per la Sentència dels 9 presos polítics que porten dos anys en presó preventiva. Però sobretot s’ha ampliat entre els mateixos mitjans catalans, entre els polítics i la gent del carrer, però sobretot entre mitjans i xarxes socials.

Quan es van començar a veure les imatges dels carrers de Barcelona en flames, semblava que finalment l’Estat Espanyol aconseguia aquella violència independentista que li havia de servir per justificar la seva violència contra el moviment independentista. Sense tenir en compte que la repressió ha estat duríssima sense que hi hagués hagut la més mínima violència per part dels independentistes.

Reconec que quan vaig veure les primeres imatges vaig pensar que tot havia estat orquestrat per l’Estat Espanyol a través d’infiltrats, però amb els dies em vaig anar adonant que no era així, que darrera els focs hi havia joves agredits que es defensaven de les càrregues de la policia. De cop tornàvem a viure el xoc de relats, però aquest cop dins el mateix moviment independentista i dins els mateixos mitjans de Catalunya. El fet que moltes càrregues vinguessin dels Mossos d’Esquadra i que alguns dels nostres líders es posicionessin a favor de la policia i en contra dels manifestants, encara complicava més la cosa. Sort que molts d’aquests joves que es manifestaven també han expressat els seus punts de vista, com es pot constatar en aquest meravellós article: “Barricades” que fa un anàlisi fantàstic de la situació actual i de com s’hi ha arribat.

En aquest debat sobre la violència o no del moviment independentista, crec que seria interessant recuperar el discurs de Lluís Maria Xirinacs el dia 11 de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. En el discurs ens recordava que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic i l’agredit l’amic, tot i que sigui violent. En aquests anys que portem en la lluita per la llibertat del nostre país, crec que queda molt clar qui és l’agressor i qui l’agredit.

Podríem afirmar que una gran majoria dels que vivim en aquest petit país, hem heretat la por dels que ens han precedit. Tots hem sentit històries de molta violència viscuda per familiars directes, veïns o coneguts durant la Guerra o amb el Franquisme. Recordo perfectament la por dels avis en els anys de la Transició, recordo que davant la il·lusió de les noves generacions a recuperar la cultura, la llengua, les tradicions que ens havien prohibit durant la Dictadura, ells responien amb aquella frase: “Això és com abans de la Guerra”. Aquesta frase volia dir moltes coses, però sobretot volia dir que si recuperàvem la normalitat de la nostra cultura, la llibertat, els valors democràtics i tot allò que es volia recuperar aleshores, d’alguna manera tornaríem a rebre com van rebre ells.

Aquesta por interioritzada també servia per evitar que reclaméssim allò que ens semblava just, que expresséssim lliurement les nostres idees i, fins i tot, que ens dirigíssim parlant amb la nostra llengua a desconeguts, per si de cas. Perquè jo em pregunto: d’on ve aquest costum tan català de dirigir-nos en castellà als desconeguts o als que intuïm que venen de fora? En quin altre país passa això?

Durant aquests dos anys m’he preguntat mil vegades perquè els nostres representants polítics no van tirar endavant el mandat democràtic que havíem votat, tal i com s’havien compromès. En aquells moments el poble era al carrer i tots estàvem mentalitzats que era el moment, què va fallar? No sé si ho sabrem mai del tot, segurament com tot el què passa hi ha múltiples motius, però jo sempre he pensat que un dels motius més important, i potser el definitiu, va ser aquella por heretada que tenim tots i que els nostres representants polítics no en són una excepció.

Veient la magnífica resposta del poble català davant les sentències, m’adono que la primera batalla ja l’hem guanyada. Cadascú de nosaltres ha guanyat la batalla contra la pròpia por que havíem heretat de les experiències dels que ens han precedit. Ara ja no tenim més opció que seguir fins a aconseguir un estat propi que ens respecti els nostres drets com a ciutadans.

Vaig llegir “Un Món Feliç” d’Aldous Huxley quan anava a l’Institut i ha estat un llibre que m’ha marcat fortament. Moltes vegades penso que el tornaré a llegir, ja que moltes situacions que es donen a l’actualitat em recorden algunes de les situacions descrites en aquest llibre. Des d’aleshores m’havia quedat pendent de llegir el “1984” de George Orwell que formava part d’aquells llibres que sempre havia volgut llegir, però sempre n’hi havia que passaven davant. La situació va canviar quan fa uns mesos me’n van deixar un exemplar i aquí es va acabar l’excusa, ara em tocava llegir-lo.

Llegint el llibre he patit veient tots els paral·lelismes en situacions que vivim. El primer que em va cridar l’atenció va ser aquell interès i els esforços del poder per anar manipulant la memòria i la història, tenint molt clar que qui domina el passat domina el present. Actualment estem vivint tots els esforços de l’Estat Espanyol per fixar un relat sobre el què va passar a la tardor de 2017 i sobre el moviment independentista. Veient els esforços i recursos que hi destina, és fàcil imaginar-se que se’n poden sortir, aleshores els historiadors del futur, si volen explicar el què va passar a través de documents oficials o de la premsa espanyola, acabaran repetint totes les mentides que s’han dit.

Aquesta experiència amb aquests fets viscuts i tergiversats d’aquesta manera posa en dubte molts documents històrics que han arribat als nostres dies i que són la font de molts historiadors per explicar el nostre passat. Realment podem afirmar que el coneixem? o només coneixem aquell relat que des del poder s’ha imposat? Si a això hi afegim les cremes de llibres i arxius que s’han anat succeint en aquest país, les pèrdues de documents, com podem conèixer el nostre passat?

Un altre punt en que hi veia molts paral·lelismes amb la situació actual era en els esforços que es fan en el llibre per simplificar el llenguatge per tal que cada vegada disposem de menys paraules per poder interpretar el món i expressar-nos. Cada vegada que ho llegia em venia al cap els esforços que es fan des de l’Estat Espanyol per destruir la nostra llengua i cultura, així poder-nos anar uniformitzant i evitant la diversitat. Com més iguals siguem entre nosaltres més fàcil serà manipular-nos i controlar-nos, per això la diversitat fa tanta por als que volen mantenir el poder.

El dia 23 de març de 2012 presentàvem a la Sala Dr. Llaverias l’Assemblea Nacional Catalana a Puig-reig, la sala estava plena de gom a gom amb gent dreta pels costats. Recordo que aquell dia vam fer una crida utilitzant un poema de Vicent Andrés Estellés que han popularitzat el grup “Obrint Pas”:

No et limites a contemplar

aquestes hores que ara venen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d’un poble

unit, alegre i combatiu.

És un poema amb el que fèiem una crida a ser-hi per aconseguir la llibertat del nostre poble. Aquelles hores que havien de venir es van convertir en dies, setmanes, mesos i anys. Allà començàvem una experiència que ens ha canviat a tots, també al país en el que vivim. Hem passat d’un país amb una majoria que intentava encaixar-se a l’Estat Espanyol a un país en que la majoria no veu futur dins aquest estat i cada vegada menys.

Quan vam fer la crida ja érem molts els que no ens hi sentíem còmodes, amb els anys la incomoditat ha passat a ser majoritària i amb cada pas que l’Estat fa cap a la repressió i persecució del nostre moviment, més persones se n’allunyen.

Vam començar essent un moviment unit, alegre i combatiu, però la repressió ens ha apagat l’alegria, veure els nostres representants polítics i socials en presó preventiva durant gairebé 2 anys, les garrotades del dia 1 d’octubre, les mentides dels polítics unionistes i dels mitjans, la repressió a tantes persones per haver exercit el seu dret a la llibertat d’expressió o manifestació.

També la unitat ha anat patint al llarg d’aquests anys hem viscut atacs entre nosaltres que ens han anat debilitant, oblidant qui és l’enemic, qui ens vol destruir, qui vol que desapareguem del mapa.

Malgrat tot, seguim aquí tenint clar que no hi ha futur dins l’Estat Espanyol i que l’única sortida és aconseguir un estat per a nosaltres. Per això haurem de recuperar l’alegria malgrat la repressió, la unitat malgrat les diferències i l’esperit de combat no violent que ens ha definit fins a dia d’avui.

La crida que fèiem aquell 2012 és més actual que mai, l’experiència d’haver baixat al carrer a participar ens ha donat l’oportunitat de viure moments històrics d’una gran intensitat. Els retrocessos democràtics de l’Estat Espanyol i la seva lluita per imposar un relat ple de mentides sobre el nostre moviment i el què ha passat els darrers anys fan més necessària que mai aquesta participació i fer front al desgast que estem vivint.

Participar en la Diada d’aquest any 2019, no ha estat fàcil, ens hem hagut d’enfrontar al desànim propi i del nostre voltant. Això ha fet que molts dels que es mobilitzaven anys enrere s’han quedat a casa, per una gran diversitat de motius: desacord en les decisions polítiques dels nostres representants, en les tàctiques partidistes, desconcert dins el moviment, poca contundència en les respostes a la repressió, la percepció que durant aquests dos anys no s’ha fet res per aconseguir l’objectiu de la independència i tants motius.

Malgrat tot, la participació ha estat excepcional, tenint en compte que portem anys de mobilització contínua i massiva. Aquesta gran participació ha estat  la millor manera d’expressar-nos i de dir que la victòria no pot ser de qui utilitza la violència i la repressió per destruir les idees, la cultura i la diversitat.

Cada vegada que es crema una part del territori, no puc evitar de reviure aquell 4 de juliol de 1994 en que el foc va arribar a tantes poblacions del Bages i Berguedà. Recordo tots els mitjans de comunicació parlant del foc de Montserrat mentre veiem una columna de fum molt amenaçadora acostar-se al poble. Ens semblava impossible que fos el foc de Montserrat, no podia ser que semblés tan proper. Algú va comentar que havia començat un foc a un camp de Gargallà, però hi ha uns 15 km de distància fins a Puig-reig i el fum s’acostava cada vegada més.

Crec que deurien ser pels volts de les 3 de la tarda que vam veure les primeres flames dalt del Turó de la Senyera. Recordo les corredisses pels carrers i els nervis de tothom. Vaig anar a la Plaça per si podia fer alguna cosa i allà ens vam adonar de la difícil situació. Els bombers del poble eren a apagar el foc de Montserrat, de fet tots els efectius del país eren allà. Els mitjans de comunicació seguien sense parlar del nostre foc, d’aquell foc que estava destruint tot l’entorn i volia entrar a les nostres cases baixant molt ràpid per la carena.

Algú va dir que s’havien d’evacuar els avis de la residència i vaig anar a casa a buscar el cotxe, però feia poc que sabia conduir i el cotxe no era dièsel, per això m’ho van treure del cap. M’ha quedat molt gravada la imatge de veure a la porta de casa algunes coses per si havíem de marxar. Semblava impossible que estiguéssim vivint una cosa així en un poble de més de 4000 habitants totalment abandonats.

Aquell foc va durar gairebé una setmana, el segon dia ja vam veure mitjans aeris i terrestres. També al segon dia en van començar a parlar els mitjans de comunicació i els polítics. Aquell 4 de juliol va quedar marcat en la memòria de tots els que el vam viure i sempre que hi ha algun incendi forestal, revivim tot el què va passar.

Després de l’incendi recordo la desolació de recórrer per espais estimats convertits en cendra, aquells turons verds plens de pins totalment calcinats, tot el paisatge de la meva infantesa havia desaparegut. Recordo els mateixos comentaris que sento ara amb el foc de les Terres de l’Ebre: que si el sistema econòmic ha fet que la gent abandoni el camp, que si els boscos estan abandonats, que hem de trobar sistemes perquè això no torni a passar. Però 4 anys més tard una altra columna de fum destruïa una part important del Solsonès. Cremava uns boscos que havien sigut el consol per la pèrdua dels del meu poble, ja que aleshores jo treballava allà i cada dia els veia i recordava com eren abans de l’incendi. I altra cop els mateixos comentaris i declaracions.

I avui, més de 20 anys després, ho tornem a veure a les Terres de l’Ebre i tornem a sentir el mateix diagnosi i les mateixes declaracions. Quan aprendrem que l’equilibri territorial és important pel futur del país? Quan aprendrem que s’hi han de destinar mitjans i imaginació? Quan aprendrem que si deixem al mercat que ho reguli, el territori s’anirà despoblant per manca de feina i de serveis?

Quan fa dies que no publico res m’endinso en escrits fets abans d’obrir el bloc a veure si en trobo algun de publicable. Mentre en llegia un, em vaig adonar que em semblava com si l’hagués escrit una altra persona, de cop vaig mirar la data i vaig veure que era de principis del 2017, per tant d’abans de l’1 d’octubre. És evident que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre i la repressió patida pel nostre poble.

Recordo les sensacions abans de la tardor del 2017, eren sensacions optimistes que el moviment era imparable i cada dia érem més. En aquells moments pensava que l’únic punt feble que teníem era la tendència a la divisió de l’independentisme que sempre s’ha caracteritzat per la seva gran diversitat de visions.

Sempre he pensat que la diversitat és la nostra força, sempre he fugit de visions que tendeixen a unificar, m’agrada que cada persona es pugui expressar i ser com és en funció del seu bagatge, la seva procedència, les seves experiències. En els primers temps de l’ANC vaig dedicar aquest poema a la diversitat de l’independentisme:

La meva veritat
no és la teva

La teva veritat
no és la seva

La seva veritat
no és la de l’altre

i així, anar seguint,
unint veritats
fins arribar a un bon port
i seguir junts en la lluita
per un futur millor i en llibertat

Per això sempre m’he sentit còmoda en un moviment que unia a gent tan diversa i de tantes procedències, amb visions del món diferents, amb un nexe comú: que les coses anirien molt millor si ens podíem gestionar des d’aquí sense haver de dependre de les decisions que es prenen a Madrid. Unes decisions que, la majoria de vegades, són contràries als interessos dels habitants de Catalunya independentment de la seva identitat, procedència o ideologia.

Abans de la tardor de 2017 pensava que l’únic que ens podia parar era la divisió interna. Però la forta repressió que hem rebut amb l’empresonament i l’exili dels líders, l’aplicació del 155, la pressió dels mitjans de comunicació, ha provocat que aquelles diferències que ens feien més forts s’hagin ampliat creant enfrontaments. Per això és tan important que tornem a la unió en la diversitat, respectant cada punt de vista i cada visió, sense atacar-nos entre nosaltres.

En situacions de pressió com les que ens ha tocat viure i seguim vivint són comprensibles els errors, hem de mirar d’evitar-los, però refregar-nos-els els uns als altres només aconseguirà dividir-nos que és l’única manera de parar-nos.